A PEU

La cosa fa temps que és prou greu com per a que algú hi digués alguna cosa. I, per fi, el bisbe Pardo de Girona l’ha dit, l’ha dit prou bé i ha parlat clar. Ja era hora! I els altres bisbes catalans no hi tenen res a dir?. El Bisbe de Girona, Francesc Pardo, va aprofitar l’homilia que va fer ahir per Sant Narcís per lamentar l’actitud de la cadena de televisió 13 TV.

Aquest canal de TV té com a principal accionista en aquests moments la “Conferencia Episcopal Española” i diu que “la seva programació es basa en la difusió dels valors i credo de l’Església Catòlica, tot centrant-se en continguts per a tots els membres de la família”. Això seria molt discutible en alguns programes i totalment fals en altres. Perquè atiar el foc constantment contra Catalunya en les tertúlies, ser tant partidistes com són i tan poc objectius en la majoria de les opinions i ser tant poc plurals no és cap “valor” i més aviat seria un “contravalor”. Això mateix ja passava exactament amb la Cadena COPE (ara força menys) i ja n’havia parlat alguna vegada que m’estranyava que ningú de pes de l’església catalana digués res. O, almenys, que no ho digués clar i alt. Em consta que “sotto voce” sí que s’havia dit alguna cosa i s’havien fet algunes gestions perquè algun locutor deixés d’insultar i, fins i tot, al final van fer-lo fora de l’emissora. Ara hauria de passar el mateix en aquest canal de TV i, almenys els bisbes catalans, haurien d’elevar la seva protesta com ho ha fet el bisbe de Girona amb aquestes paraules: “Demano perdó públicament pels insults i els menyspreus d’una cadena de televisió vinculada als bisbes”.

Aquesta és la primera cosa que volia destacar del bisbe Pardo. Però n’hi ha un parell més que són tan o més importants i que potser poden passar desapercebudes. Les va dir en la mateixa homilia ahir a la Catedral. Va dir que és ‘“una gran riquesa que hi hagi projectes polítics diferents que desitgin diverses configuracions polítiques per a Catalunya”. En aquest sentit, va fer una crida perquè l’Església sigui “promotora del diàleg”, “demani informació i raons de cada opció política i de les seves conseqüències”. També va reclamar, però, que no es menystingui ni s’atemoreixi “el qui té opcions diferents de les pròpies” i s’evitin els insults i menyspreus. Així mateix, va tornar a reivindicar el dret dels ciutadans a participar en una consulta. “Com a Església cal recordar i defensar els drets fonamentals dels ciutadans, entre els quals el de poder opinar i ser escoltats en decisions fonamentals que afecten la seva vida i la societat”, va exposar. (Diari El Punt/AVUI).

I, finalment n’hi ha una tercera -que vull destacar de forma especial perquè ens toca molt de prop al sector social en el que treballo- i és que va aprofitar l’homilia per fer un toc d’atenció als governants sobre les polítiques d’ajustaments pressupostaris: “Permeteu-me que, com a captaire, faci un prec als qui teniu la responsabilitat de la polis, els polítics: si és del tot necessari retallar, feu-ho per dalt no per baix.” I va destacar especialment “els actes de generositat de moltes i moltes persones que, d’una manera anònima, han ajudat d’altres persones perquè puguin viure”, reconeixent el treball d’entitats com ara Càritas, el Banc dels Aliments, la Creu Roja i els patronats.

Justament aquest dies els centres lleidatans que donen suport a les persones amb discapacitat intel·lectual estan fent una recollida de firmes i una “Campanya en defensa de les persones amb discapacitats intel·lectuals” per tal de que puguin tenir dret a una vida digna, al treball i a l’habitatge. Des del 2010 s’han reduït tant les subvencions que corren perill aquests drets i, per tant, corre perill una de les parts més febles de la societat com són els discapacitats intel·lectuals. Un retrocés en aquest àmbit tal com s’està produint la societat no se’l pot permetre. Com deia el bisbe Pardo molt encertadament: “SI ÉS DEL TOT NECESSARI RETALLAR, FEU-HO PER DALT I NO PER BAIX”.

Tags: Bisbe Francesc Pardo, Crisi, Discapacitats intel·lectuals, Església, POLÍTICA, SOCIETAT

Fa tot just una setmana que ens reuníem una colla de companys, antics estudiants del Seminari de Solsona. En parlava fa pocs dies en un apunt que titulava  La memòria, els records i les absències i també n’he escrit alguna cosa en aquest mateix blog cada any després de la trobada anual. Un d’aquests companys m’ha demanat si podia escriure’n alguna cosa més -cosa que he acceptat de bon gust- recordant que podia recuperar i fer servir com a base un escrit que vaig fer l’any 1998, després de la trobada d’aquell any..

Primerament cal dir –per als que no ho sàpiguen- que el TURÓ DE SANT MAGÏ és el lloc de Solsona on està situat el Seminari i és on hi vam passar una bona colla d’anys. D’aquí ve el títol.

Un dia vaig llegir una enigmàtica frase d’un llibre ( no recordo quin) que deia: "Un dia, tots els elefants es reuniran per oblidar. Tots, menys un". Es diu que els elefants tenen molta memòria i que tenen uns rituals de reunió en certs llocs i també certs llocs per anar a morir. Aquestes trobades que fem anualment deuen tenir alguna cosa de ritual elefantí perquè no ens cansem de fer-les després de ja molts anys. Van començar a Sant Pau de Casserres, el juny de 1987, després que ens trobéssim per casualitat un dia de primavera i després de molt temps de no veure’ns, dos o tres companys en un carrer de Solsona. Parlant, parlant, va sortir la idea de fer una trobada de companys de curs. Vam passar a l’acció i aquell mateix estiu vam fer la primera. I n’hem anat fent cada any fins la de la setmana passada a Vic…

L’any 1998, si no recordo malament, va tocar fer-la a Solsona. Cada any la prepara algú diferent i l’acostumem a fer en indrets ben diversos. Aquell dia era un matí assolellat. Mentre pujàvem amb el cotxe, embolcallats d’una bona música, anava rumiant la frase que citava abans i que no acabava d’entendre. Pensava: per quin motiu els elefants s’han de reunir per oblidar? Serà perquè el fet de tenir tanta memòria no els deixa viure en pau?. A vegades recordar massa pot arribar a ser un inconvenient. Jo anava rumiant-la i vaig arribar a la conclusió que nosaltres som també com una mena d’elefants que ens anem reunint periòdicament, però per a fer tot el contrari del que deia la frase: ens reunim cada any per recordar. Crec que aquest és el nostre objectiu bàsic. I, en retrobar-nos, recordem anècdotes i vivències, retrobem afectes i anem traient pols de la memòria potser una mica inconscientment. Alguns elefants som una mica desmemoriats. Altres, amb molt bona memòria, tal com podem comprovar anualment. Però tots tenim dins nostre una vida plena de vivències compartides i records (dolços alguns i potser una mica amargs d’altres) d’una infantesa i joventut cada vegada més llunyana. Tenim tots una memòria que és com una cicatriu que a vegades fa pessigolles, a vegades batega fort, a vegades crema i a vegades fa mal.

Perquè només cal començar a furgar una mica perquè comencin a sortir anècdotes, històries i coses mig oblidades. Una possessió comuna que encara que estigui amagada en els subsòls de la memòria i ens sembli que ens n’hem oblidat, de cop i volta surt a la llum. En el fons l’oblit és un gran simulacre. Ningú no pot -encara que vulgui- oblidar certs fets, certes vivències i certes emocions. No es pot buidar del tot aquest gran espai ple de fantasmes, uns peregrins que ens acompanyen o potser caminen mig perduts  per l’oblit com si fessin en Camí de Sant Jaume. El passat és sempre una estança plena i no hi a ningú capaç de buidar-la del tot i no hi ha oblit capaç d’enderrocar-la. A vegades, aquesta morada està  força plena d’ombres i mals records que fem veure que no existeix. És com un parèntesi, un dipòsit buit, una collita de no-res. Però en realitat en aquest espai hi ha de tot i moltíssimes vegades també fem  lloc als bons records. Potser ens caldria ser més justos i procurar mirar amb exacta perspectiva les coses. A vegades, els records dolents ocupen tant de lloc que els bons s’han quedat sense on poder-se situar. I ens calen uns i altres per a viure i per aprendre.

Penso que tots tenim certa necessitat de trobar-nos, d’explicar-nos. No podem desenterrar la gent ni el temps que ja ha passat, però podem transmetre paraules i vivències que ens persegueixen, que les portem al damunt i que formen part de nosaltres i de la nostra manera de ser. Potser necessitem dir-nos: me’n recordo d’aquell temps perquè no estava sol. Per això a vegades em faig aquesta pregunta: per què hom retorna? Per què sempre som com aquells navegats misteriosos que tan sovint es perden ben gustosament en les esquerdes profundes de la memòria i retornem, al nostre passat, als nostres records, a les vivències d’infantesa o joventut?

Anàvem pujant, deia, des de Mollerussa per la carretera de Torà i, de sobte, ens topàrem amb el bosc incendiat aquell estiu. Colpia vivament veure tanta desgraciada grisor, tanta vida morta, tantes il·lusions i hores de feina cremades en un instant. I va ser llavors -sense saber ben bé quin era el nexe- quan vaig anar donant tombs sobre el sentit d’aquestes trobades que fem anualment i que s’han fet ja tradicionals i per alguns -em consta i m’hi compto- força esperades.

Suposo que devia ser el fet de veure aquells entorns de Solsona, del Miracle -tan coneguts i estimats-, aquells camins tan fressats en aquells llargs passejos de les tardes de dijous i diumenges i aquells boscos que tant havíem recorregut de petits… I pensar que ben aviat no els reconeixeríem!. Carreteres noves, incendis, edificacions… Pensava que la vida inevitablement anava canviant les coses i les persones, però que era una llàstima que ho canviés tant. Si les coses canviessin cap a millor, ja hi estaríem prou d’acord tots! Però el fet és que massa vegades canvien cap a pitjor i de mica en mica es van deteriorant tant que ja ni les coneixem.

Seguia pensant que ja feia 11 anys que ens reuníem i que ens ho havíem passat prou bé en aquelles ocasions. Aquella cosa, que havia començat com una idea que surt com aquell que no vol en una conversa d’amics, de mica en mica havia anat quallant. Es tractava, simplement, de tornar-se a veure una colla de gent que havien estat companys, amics i que havíem compartit molta vida. Una vida que moltes vegades recordem i mai la reflectirem prou bé ni en cap llibre, ni en cap conversa, ni en cap trobada. La vida s’ha viscut, es viu i prou. Costa tant explicar-la, que quasi esdevé impossible. Falten paraules, falten conceptes. Com al pintor que no acaba de trobar el color o el pinzell per a reflectir prou bé aquell rostre ple d’arrugues que són vida cada una d’elles. Sempre hi haurà alguna cosa amagada darrere de cada solc de la cara i darrere d’aquell rictus indesxifrable…

Mai ens hi hem aplegat tots. Però tampoc es va voler pretendre això. Únicament volíem establir un dia de trobada per tal que hi anés aquell que volgués, que en tingués ganes o potser necessitat. Pensava en els bons moments de records i tips de riure que ens havíem fet durant les sobretaules d’aquestes trobades i durant les esperes mentre anava arribant l’un i l’altre Ens passàvem notícies, coneixíem els fills o la parella d’un i altre, quedàvem per tornar-nos a trobar amb aquell amb qui hi teníem més amistat… Pensava que seria una llàstima que tot plegat s’anés perdent. Perquè un recordava una cosa, un altre una altra. Un tercer, hi afegia un detall més. Un altre portava fotografies, "Infantils" vells i esgrogueïts (la revisteta que es feia al Seminari) que els obries i en sortien uns somriures de quaranta anys enrere… És una llàstima que tot plegat es perdi, com es va perdent aquest bosc de la rodalia de Solsona, els paisatges coneguts i segurament que un bon tros enyorats per tots.

Per això vaig pensar que valia la pena de fer una mica d’esforç entre tots i recopilar coses. Fer reviure la memòria. Allunyar l’oblit. Espantar fantasmes o fer-los córrer de nou. Amb els anys, és com si tot s’anés enfonsant en la boira de l’oblit; però quan la boira es va aixecant, llavors veiem que l’oblit està ple de memòria. Sumant memòria i detalls podem refer la vida, arribar a escriure pàgines i més pàgines plenes de sentiments, vida i nostàlgies. I n’estic segur que tots gaudiríem molt en llegir-les si fóssim capaços d’escriure-les..

I per aquest motiu, també, vaig proposar a la sobretaula d’Olius (1998) començar una petita aventura, que ara podem comprovar que no ha reeixit: Vaig proposar fer un un llibre. Però un llibre inacabat. Sabíem com començaria però no preteníem saber com acabava. Jo vaig comprometre’m a començar-lo i anar-lo passant als meus companys de curs. Jo em limitaria simplement a fer la introducció i a marcar unes pautes que després cada un seria ben lliure de seguir-les o no. Ho preteníem fer per ordre alfabètic, tal com ho fèiem quasi tot al Seminari. Situem-nos en el túnel del temps i tornem a sentir el crit del Dr. Coromina: "Otro, otro.."  quan esperava una resposta que no acabava d’arribar. Començaria l’ Agustí Angrill i acabaria no sabem qui, perquè volíem que no s’acabés amb les anècdotes i coses del nostre curs, sinó que s’hi anés afegint tothom que estigués disposat a explicar alguna cosa amb bon humor o de forma seriosa d’aquells anys de Seminari. Preteníem que hi cabés tot: el bo i el dolent. Cadascú que se sentís ben lliure d’expressar el que volgués. També les trobades van començar essent una cosa dels del curs 59-60 i ben aviat s’hi va afegir gent d’altres cursos. Perquè mai hem pretès tancar-ho a ningú i sempre hem volgut obrir-les a tothom.

La idea, com he dit, no va quallar i el projecte es va quedar en res. Potser era somniar massa  i esperar també massa d’una gent que havia de treballar moltes hores per guanyar-se les garrofes, que tenien una família i segurament que també molts mals de cap. Per escriure se n’ha de tenir ganes i estar en certa disposició… Crec que ha estat una llàstima i que s’hauran perdut molts records i moltes vivències… Però han quedat les trobades, que ja és molt. Que potser és el tot!

Tags: Amistat, Seminari de Solsona

El ministre d’Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, ens adverteix en to paternalista i amb una falsa bonhomia (a la que se li veu el llautó de lluny) que  “qualsevol territori que se segregui d’Espanya quedaria automàticament fora d’Europa "on fa molt de fred".

Miri, senyor Montoro, potser a fora hi farà molt de fred, però a dins hi fa molta pudor. Espanya put per tots costats i vostès -la genteta del PP- són un dels principals causants d’aquesta pudor. Morir de fred o  caure en la basca de la mort és una agonia similar i, què vol que li digui, jo prefereixo poder triar de quin mal he de morir o, si puc, fins i tot prefereixo poder buscar-me la vida per mirar de viure com pugui o com vulgui. Vostès, per no deixar, no deixen viure, ens condemnen a mort i causen tan fàstic i tan enuig que només escoltant-los a un li venen ganes de marxar ben lluny per no haver-los de veure mai més.

Senyor Montoro, recorda aquella famosa frase de la coneguda obra de Shakespeare, “Hamlet”, on es deia “ALGUNA COSA FA OLOR A PODRIT A DINAMARCA”?. Avui, senyor Montoro, Dinamarca ja no put. La que put és Espanya, perquè està podrida la Justícia, la Monarquia i n’estan les Institucions de tota mena. Aquí ningú controla res i són els “amiguetes” dels manaires els únics que poden sobreviure amb unes lleis que són com les de la selva: els més forts es mengen tots els altres. Aquí es pot empastifar amb mentides en plena campanya electoral per tal de canviar els resultats i no passa res. Ahir mateix llegíem als diaris que la magistrada del Jutjat d’Instrucció número 3 de Madrid, María Isabel Durántez Gil, ha arxivat les querelles que van presentar el president de la Generalitat, Artur Mas; l’expresident Jordi Pujol; l’actual conseller d’Empresa i Ocupació, Felip Puig; i la Generalitat de Catalunya contra els periodistes Esteban Urreiztieta i Eduardo Inda per les informacions publicades al diari ‘El Mundo’ a mitjans de novembre del 2012, just abans de les eleccions al Parlament, i que relacionaven els querellants amb comptes bancaris a l’estranger i amb sumes cobrades en el marc del cas Palau. La jutgessa argumenta que les peces publicades queden justificades per l’exercici del dret a la llibertat d’informació.

Senyor Montoro i CIA: no tenim cap interès en quedar-nos perquè aquí tot fa massa pudor. No cal que s’escarrassin donant-nos consells. En lloc de consells el que han de fer és deixar-nos tranquils per poder fer el nostre propi camí.  

Tags: Independència, POLÍTICA

La coneguda frase llatina “Memento, homo, quia pulvis eris et in pulverem reverteris” (Recorda, home, que ets pols i en pols t’has de tornar) ens porta a un tema difícil, aspre i dificultós de tractar com és el de la mort. Anys enrere era un tema molt quotidià perquè la gent acostumava a morir a casa seva, envoltat de familiars i amics i no s’amagava la mort ni als infants, com es fa ara. Es veia morir animals i persones i es percebia, per tant, la mort amb molta més naturalitat. Ara ens costa parlar-ne amb normalitat perquè la societat ens ha anat inculcant uns valors que van per altres camins. Ara el que es valora és la vida, la felicitat , la boniquesa, la joventut i la cara amable de les coses; en canvi, s’amaga la malaltia, el sofriment, la lletgesa, la cara més fosca de la vida i, per tant, mirem d’amagar i no parlar gaire de la mort.

M’ha fet pensar en el tema de la mort una notícia que he llegit avui. Es diu “projecte Poetree” i diu que vol ser és una iniciativa poètica de retornar a la terra el que és seu: el nostre cos. Consisteix en posar les cendres del difunt en una urna biodegradable on s’hi pot plantar un arbre que creixerà alimentat per les cendres del difunt.

La notícia m’ha fet pensar una mica i he de confessar que m’ha agradat per diversos motius: primerament, perquè és una idea nova. Després, perquè d’alguna manera vol ser un signe de que amb la mort no s’acaba tot i ens pot fer adonar –per si encara no ens en havíem adonat- que la mort forma part de la vida, que no és cap cosa estranya i que fins i tot li pot donar sentit. No estaria de més que ens adonéssim que som finits, caducs, imperfectes, mortals i que potser no ens cal tenir tants fums, ni tantes ínfules,  ni ser tan presumptuosos quan anem drets i encarcarats per aquests mons de Déu pensant que ens ho menjarem tot.

Donar sentit a la mort és tant important com donar sentit a la vida i ens hi hauríem d’esforçar igualment per buscar-los-hi el sentit. D’aquesta manera possiblement estaríem més preparats quan la mort ens toqui de prop i sabríem acceptar-la millor i amb molta més naturalitat. Mort i vida, vida i mort són un tot indestriable.

Per això aquest projecte POETREE el trobo interessant i -com explica l’autora de la iniciativa, la francesa Margaux Ruyant- infon un esperit poètic al procés de dol. Poetree és una urna que evoluciona amb el temps, permetent que els éssers estimats plantin un arbre en les cendres del difunt. L’urna està feta d’un anella de ceràmica amb els detalls de la persona morta, un contenidor de suro i un suro que segella. Els familiars poden posar les cendres del difunt en l’urna i portar-la a casa amb un arbre de cirerer en un test biodegradable. Llavors treuen el suro i afegeixen terra dins de l’urna, i el petit arbre pot ser plantat a les cendres. Al cap d’un temps l’urna pot plantar-se en un jardí, on el contenidor de suro pot començar el seu procés de degradació, deixant només l’anell de ceràmica a la superfície com una marca commemorativa del difunt i un bell arbre de cirerer emergint d’ell. Aquesta idea transforma la visió "estàtica" que tenim de la mort cap a una altra visió més fluïda, agraïda i viva. I podrem fer visible d’alguna manera que d’unes cendres en pot sorgir vida i que amb la mort no s’acaba tot, com creiem els cristians, per exemple. I no fem res més que tornar a la terra allò que és seu: el nostre cos.

Tags: Vida i mort

Quan arriba la tardor, cada any ens arriba la convocatòria de la trobada de companys del Seminari de Solsona. I ja van 26 trobades si no vaig errat!. I veig que l’interès no només no decau sinó que es manté i fins i tot va en augment perquè cada any s’hi incorpora algun company nou. Bona senyal.

Ja he comentat alguna vegada que aquestes trobades són essencialment trobades per bressolar  records i amanyagar una mica la memòria de temps passats que, si no van ser millors que els actuals (¿recordeu allò que es diu a vegades de que “cualquier tiempo pasado fue mejor”?), sí que van ser prou bon per fer-nos retrobar i reactivar la memòria per tal de que vagi traient tot allò que hi guarda en algun raconet amagat.

Aquest any la trobada ha sigut a Vic i ens hi hem aplegat vora 50 persones que, tot fent una agradable visita a la ciutat, hem anat xerrant i posant-nos al dia de les circumstàncies personals de cadascú. Hem tornat a des arxivar els records de sempre i segurament que també algun de nou; records que ens fan presents persones i situacions viscudes amb més o menys intensitat  i que formen part de la nostra vida i -com deia un company- ens han marcat a molts per sempre en la nostra manera de ser, de fer i de pensar. Segurament que molts de nosaltres som com som i tenim els valors que tenim perquè vam passar una colla d’any en un lloc que es diu Seminari de Solsona.

La història és feta de records personals però, sobretot, de records col·lectius, contrastats entre diverses memòries personals que tenen com a conseqüència que els fets s’ajustin millor a la realitat tal com era i fan que es deformin molt menys, tot i que les percepcions d’un mateix fet siguin molt diverses i, per tant, els records també. Normalment som molt selectius a l’hora de recordar. No hem d’aferrar-nos als records però sí que potser cal fer-los servir com a eina que ens pot ajudar a viure millor i a enriquir-nos.

Cada any, deia abans, som una bona colla de companys que compartim el dia i la taula. Però també cada any hi ha alguna malaurada absència, degut a malalties o altres raons. I és que ens anem fent grans i el temps no perdona. Si no perdona als joves, menys ens perdona a nosaltres que ja no som tan joves. Per això també vull tenir un record per a ells en aquest petit apunt que sé que llegiran molts dels que ahir vam ser a Vic. Per tant, companys, compartim records antics però també cal que activem una mica les nostres neurones per tal de pensar amb aquests companys malalts i donar-los –hi el suport de la nostra amistat. Tant de bo en puguem tornar a trobar ben aviat.

I tant de bo aquestes trobades segueixin per molts anys!

”Del pou de la memòria
pouí tèrbols records,
records que me punyiren
ensems el seny i el cor”.

(Víctor Català)

Tags: Amistat, Història, Valors

Des de fa molt temps que el Govern català i la societat sencera reclamem que es facin públiques les balances fiscals per tal de poder veure “qui és qui”, i “què és què” en el repartiment dels diners a Espanya. Els entesos diuen que hi ha uns models establerts per tal de que es puguin fer perfectament els càlculs i clarificar un tema que sembla que no hi ha interès de clarificar.

Vistes les reclamacions de la Generalitat de Catalunya i les negacions sistemàtiques per part dels Governs de Madrid dels arguments esgrimits sembla que serà difícil posar-se d’acord. Mentre per a uns l’ Estat ens deu un fotimer de milions, per als altres no només no ens deuen res sinó que fins i tot ens ajuden a viure. Algun ministre fins i tot s’ha atrevit a dir que, si no fos per ells, Catalunya ja hauria fet figa. O sigui, que Catalunya viu de la caritat de Madrid.

El tema és d’aquells inacabables i que ja comencen a empudegar massa. Per a mi és tan evident qui té la raó que ja fa molt temps que no poso en dubte que els“paganos” (els que paguem) som nosaltres i que aquí retorna molt menys del que ens tocaria. Per tant, considero que tenim dret a reclamar el que se’ns deu i, sobretot, tenim dret a reclamar els nostres drets i la nostra terra. Per simple dignitat!. Anar per la vida, hom hi pot anar de moltes maneres: demanant constantment perdó, agenollat, amb complex d’inferioritat, amb por, amb vergonya o amb esperit de vassall. I crec que ja ha arribat l’hora de que ens traiem de sobre tots aquests complexos i ens comencem a sentir lliures interiorment per tal d’elegir el futur que nosaltres vulguem. I, justament, aquesta és la grandesa; perquè creure en els propis drets i en la pròpia llibertat és una cosa que depèn només de nosaltres mateixos. Després podrem parlar si podrem aconseguir o no les fites desitjades. Però la decisió de plantar cara a l’estat actual de coses és una decisió que només depèn de nosaltres.

El fons de la qüestió és si creiem o no en les nostres pròpies potencialitats i si volem construir un país diferent al que tenim; si volem transformar una societat que veiem massa malalta; si volem veure menys lladres i menys pobres; si volem més educació i més justícia social, més honestedat i una mica més d’il·lusió per un futur millor. Em direu que tot això és molt bonic de dir i molt utòpic. Potser sí. Però és la única forma que tenim de creure que la realitat pot ser una altra i que som nosaltres qui podem transformar-la.

Tags: Dignitat, Llibertat, Valors

Molt poca gent deu saber –com tampoc ho sabia jo- qui era la Germana Genoveva, una de les monges de la comunitat que treballa a la Prelatura de São Félix do Araguaia (diòcesi del Bisbe Pere Casaldàliga) des dels seus orígens.  En una comunicació que rebo setmanalment de SERVICIOS KOINONIA -on hi escriu Leonardo Boff- se’ns dóna aquesta notícia. Per considerar que l’article de  Boff és interessantíssim us el vull transcriure.

Mort i sepultura de la germaneta Genoveva, llevadora del poble Tapirapé (2013.10.11)

El 24 setembre 2013 va morir en el llogaret dels indígenes Tapirapé, a l’Araguaia, la Germaneta de Jesús Genoveva, francesa d’origen. Ella i les seves companyes han viscut una experiència que l’antropòleg Darcy Ribeiro considerava una de les més exemplars de tota la història de l’antropologia: la trobada i la convivència d’algú de la cultura blanca amb la cultura indígena. Aquest és el testimoni de Canuto, que sap bé de la vida i obra de la Germaneta Genoveva. Així descriu la seva mort:

« Al matí del dimarts 24 Genoveva estava bé. Havia pastat fang per a l’arranjament de la casa. Dinava tranquil·lament amb la germaneta Odile. Estaven descansant quan es va queixar de dolor al pit. Odile va anar ràpidament a aconseguir transport per portar-la al hospital de Confresa. Durant el camí la respiració es va anar fent més difícil. Va morir abans d’arribar a l’hospital.

De tornada al llogaret, consternació general. Genoveva havia vist néixer gairebé al 100% dels Apyãwa (així es deien a si mateixos els Tapirapé. Així es tornen a auto denominar avui), en aquests 61 anys de vida compartida.

Els Apyãwa van voler sepultar-la segons els seus costums, com si hagués mort una altra Apyãwa. Els cants fúnebres, ritmats amb els passos, es van perllongar per molt temps, durant la nit i el dia següent. Se sentien molts plors i lamentacions.

Segons el ritual Apyãwa, Genoveva va ser enterrada dins de la casa on vivia. La tomba va ser oberta amb tota cura pels Apyãwa, acompanyada de càntics rituals. A una alçada d’uns 40 centímetre de terra van ser col·locats dos travessers, un a cada extrem. A aquests travessers va ser amarrada l’hamaca que va quedar com una hamaca estesa com qui està dormint. Per sobre dels travessers es van col·locar posts i sobre les posts es va col·locar la terra. Tota la terra que van posar al damunt va ser porgada per les dones, com és la tradició. L’endemà aquesta terra es va mullar i es va modelar de manera que quedés ferma i espessa com la terra batuda. Tot acompanyat de càntics rituals.

En la seva hamaca on dormia cada dia, Genoveva dorm el somni etern entre aquells que va escollir perquè fossin el seu poble.

La notícia de la seva mort va volar per la regió, per Brasil i pel món. Van venir molts Agents de Pastoral. Els coordinadors del CIMI ( Consell Indígena Missioner ) de Cuiabá, van arribar després d’un viatge de més de 1.100 Quilòmetres quan el cos estava ja a la tomba, encara cobert només amb les fustes. Els Apyãwa les van retirar perquè els que acabaven d’arribar la veiessin per última vegada en la seva hamaca.

Als càntics rituals dels Tapirapé es van anar barrejant altres càntics i testimonis de la caminada cristiana de la germaneta Genoveva. Al final, el cacic va dir que els Apyãwa estaven tots molt tristos amb la mort de la germaneta. Parlant en portuguès i en tapirapé va ressaltar el respecte amb què sempre van ser tractats per les germanetes durant aquests seixanta anys de convivència. Va recordar que els Apyãwa deuen la seva supervivència a les germanetes, ja que quan elles van arribar, ells eren molt pocs i avui arriben a gairebé mil persones.

Plantada en territori Tapirapé està Genoveva, un monument de coherència, silenci i humilitat, de respecte i reconeixement de la diferència, provant com és possible  amb accions simples i petites, salvar la vida de tot un poble. Salutacions: Antonio Canuto » .

***

Al setembre de 2002 després d’ una trobada amb la Germaneta Genoveva vaig escriure un petit article al Jornal do Brasil que reprenc aquí a part.

Les Germanetes de Foucauld són testimoni de la nova forma d’evangelització, somiada per tanta gent a Amèrica Llatina: en comptes convertir les persones, ensenyar-los la doctrina i construir esglésies, van decidir encarnar-se en la cultura dels indígenes i viure i conviure amb ells. En el nostre temps aquest camí va ser viscut pel Germà Carles de Foucauld que al principi del segle XX va anar al desert d’Algèria, entre els musulmans, no per anunciar, sinó per conviure amb ells i acollir la diferència de la seva cultura i de la seva religió. Això mateix han fet les Germanetes de Jesús entre els indis Tapirapé al nord-oest del Mato Grosso, prop del riu Araguaia.

El dia 17 setembre 2002 vaig assistir a la celebració dels cinquanta anys de la seva presència al costat dels Tapirapé. Allà hi havia la pionera, la Germaneta Genoveva, que a l’octubre de 1952 va començar la seva convivència amb la tribu.

Com van arribar-hi? Les germanetes van saber a través dels frares dominics francesos que missionaven en terres de l’Araguaia, que els Tapirapé s’estaven extingint. Dels 1500 que hi havia antigament s’havien reduït a 47, a causa de les incursions dels Kayapó, de les malalties dels blancs i de la manca de dones. En l’esperit del Germà Carles, d’anar per conviure i no per convertir, van decidir unir-se a l’agonia d’un poble.

En arribar, la Germaneta Genoveva va escoltar del cacic Marc: "Els Tapirapé desapareixeran. Els blancs ens destruiran. Terra val, caça val, peix val. Només l’indi no val res ". Ells havien interioritzat que no valien res i que estaven condemnats a desaparèixer inexorablement.

Elles van arribar i els van demanar hospitalitat. Van començar a viure amb ells l’evangeli de la fraternitat, al camp, en la lluita per la iuca de cada dia, a aprendre la seva llengua i a incentivar tot el d’ells, religió inclosa, en un recorregut solidari i sense retorn. Amb el temps van ser incorporades com a membres de la tribu.

L’autoestima d’ells va créixer. Gràcies a la mediació d’elles van aconseguir que dones karajá es casessin amb homes Tapirapé i es garantís així la multiplicació del poble. De 47 avui arriben a gairebé mil. En 50 anys elles no convertir ni a un sol membre de la tribu. Però van aconseguir molt més: es van fer llevadores d’un poble, a la llum d’aquell que va entendre la seva missió de "portar vida i vida en abundància", Jesús .

Quan vaig veure la cara d’una índia tapirapé i el rostre envellit de la germaneta Genoveva, vaig pensar: si s’hagués tenyit el cabell blanc amb tucum podria passar per una perfecta dona tapirapé. Va realitzar de fet la profecia de la fundadora: "Les germanetes es faran Tapirapé, per des d’aquí anar als altres i estimar-los, però seran sempre Tapirapé " .

No hauria de seguir per aquest camí el cristianisme si volgués tenir futur en un món globalitzat? ¿L’evangeli sense poder i la convivència tendra i fraterna?

 LEONARDO BOFF

Tags: Església, Germana Genoveva, Pere Casaldàliga, RELIGIÓ

El 12 d’ Octubre és una data que no m’agrada. I encara m’agrada menys que fos declarada Fiesta Nacional de España per  la Ley 18/1987, del 7 d’octubre de 1987, que té   un article únic que diu:

Se declara Fiesta Nacional de España, a todos los efectos, el día 12 de octubre.

I segueix a aquest article una exposició de motius que val més que ens la prenguem en broma com, de fet, jo em prenc tota la festa en el seu conjunt. Cadascú que cregui el que vulgui i li respectaré que la celebri com vulgui, si ho fa de forma pacífica i respectuosa. Però deixeu-me la prendre també a mi com cregui més oportú i, si us plau, respecteu-m’ho també. Aquesta exposició de motius de la que us parlava diu així:

La fecha elegida, el 12 de octubre, simboliza la efemérides histórica en la que España, a punto de concluir un proceso de construcción del Estado a partir de nuestra pluralidad cultural y política, y la integración de los reinos de España en una misma monarquía, inicia un período de proyección lingüística y cultural más allá de los límites europeos.

Qui també se la pren amb ironia (i ja sabem que la ironia és de les coses més serioses que existeixen) és Eduardo Galeano que, en el seu darrer llibre “Los hijos de los días” redacta un text per a cada dia de l’any. Quan arriba al 12 d’ octubre diu això:

En 1492, los nativos descubrieron que eran indios,

descubrieron que vivían en América,
descubrieron que estaban desnudos,
descubrieron que existía el pecado,
descubrieron que debían obediencia a un rey y a una reina de otro mundo y a un dios de otro cielo,
y que ese dios había inventado la culpa y el vestido
y había mandado que fuera quemado vivo quien adorara al sol y a la luna y a la tierra y a la lluvia que la moja.

Eduardo Galeano. Los hijos de los días. Edit. Siglo XXI

I, com que a vegades val més riure que no pas plorar, he fet una selecció de còmics que fan referència a aquest dia tan important per alguns espanyols, per tal de que siguem capaços de posar humor a una cosa que en en realitat en té ben poc…

Tags: 12 d' Octubre, América Llatina, Nacionalisme

“La mentira és más cómoda que la duda, más útil que el amor, más perdurable que la verdad” és la frase que García Márquez posa en boca del dictador protagonista de la seva famosa novel·la “El otoño del patriarca”. Una novel·la que mai vaig poder acabar -després d’alguns voluntariosos intents-, perquè sempre la vaig trobar difícil de llegir (cal recordar que quasi no té punts seguits i ni un sol punt i apart) tot i la seva reconeguda vàlua literària.

He volgut recordar la frase perquè és en la mentida pura i dura on recolza el PP tota la seva activitat política. És tergiversant la realitat -com feia el Patriarca de la novel·la- com governa i com propaga mentides que ell mateix acaba creient-se. El Patriarca es crea un món propi delirant, falç, inventat i retroalimentat constantment per ell mateix i pel seu entorn; un entorn que és tot un microclima on viuen i veuen la vida des d’una perspectiva completament falsa, creada artificialment i preparada per a que el Patriarca visqui feliç entre els seus deliris exaltats. Aquest PP s’ha sabut crear uns tribunals, unes lleis, unes corretges de transmissió que fan que tot aquest sistema vagi aguantant. Ja sabem que García Márquez és qui millor va saber crear el famós “realisme màgic” que confon constantment realitat i ficció.

Doncs això mateix és el que li passa a l’actual PP, que no sap si el que diu és veritat o mentida i, en tot cas, s’ho creu sense saber si és una cosa o una altra. El PP viu en una constant ficció gens ni mica realista, però els serveix per anar fent. El patriarca Rajoy calla, que és lla cosa que sap fer millor i els seus ministres parlen –en realitat menteixen- creient-se allò de que una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat. Però, no sé què ho deu fer, que cada dia que passa sembla que aquest poble empobrit, desesperat i desgraciat cada cop se’ls creu menys. Deu ser perquè el poble viu en la realitat i ells viuen en la ficció i en la mentida. Els joves ja no veuen futur perquè els han robat les il·lusions. Els treballadors veuen com el seu sou cada dia s’empetiteix més i els jubilats constaten que les seves pensions cada dia són més minses i amb risc de fondre’s de mica en mica.

Però els ministres “peperos” segueixen parlant –mentint- dient que tot va molt millor i que el pitjor ja ha passat. Només s’ho creuen ells, o fan veure que s’ho creuen. Per no veure ni sentir, no senten ni veuen el malestar general que hi ha al carrer. Sembla que estan disposats a acabar d’espatllar les poques coses bones i decents que quedaven dempeus i, quan no saben per on sortir, fan línies d’ AVE i foten garrotada a Catalunya, dues coses que sempre tenen bona sortida i cauen bé a les Espanyes.

I, enmig d’aquest desgavell, no s’entén que encara el “Patriarca-PP” no s’hagi mort o l’hagin fet fora. Sembla que està en decadència, però es va mantenint no sé exactament amb quina mena de miracle i amb quina mena d’intercessió celestial. Tinguem esperances que aquesta tardor els acabi desgastant de mica en mica i els freds de l’hivern l’acabin matant del tot. Només així ens podrem alliberar del PPatriarca i d’aquesta decadent i cruel dictadura.

Tags: LITERATURA, POLÍTICA, PP

Suposo que als escriptors que han escrit i presentat molts llibres ja no els deu fer tanta il·lusió com me’n va fer a mi el divendres passat, quan em van presentar el meu primer –i únic- llibre “A PEU” al centre Cultural de Mollerussa. Com que us prometia que us en faria una petita crònica, aquí va.

Primerament vaig voler dir unes paraules d’agraïment a les prop de 100 persones que van assistir a l’acte i vaig voler fer una mica d’explicació de com havia nascut el llibre i de les motivacions que m’havien portat a començar el meu blog, convertit ara en llibre. Després vaig presentar el presentador i vaig voler agrair-li públicament la seva bona disposició des del primer moment.

El presentador del llibre va ser un vell conegut meu i de molts dels assistents -Mn. Ignasi Montraveta- i seguidor del meu blog. Per aquests dos motius vaig poder-li demanar que em fes aquest favor: perquè tenia la confiança necessària per poder-li demanar i perquè sabia que ja havia llegit molts dels meus posts escrits durant els primers quatre anys de blog. Per tant, ja tenia feina avançada i ara, no va fer més que llegir-se durant tres setmanes la tria que ha sortit publicada en forma de llibre  per poder-ne fer una mica de ressenya. Per a mi va estar molt encertat i crec que va saber resumir plenament els principals aspectes que toco al llibre.

Ho devia fer tan bé, que es van esgotar tots els exemplars que vaig posar a la venda. Vaig quedar molt curt i vaig haver de fer llista, per tal de demanar-ne més i anar-los entregant a tots els que en van demanar. Espero tenir-los en un termini de 10 o 12 dies i poder-los anar fent arribar als seus destinataris. Si hi ha algun interessat de fora de Mollerussa que el vulgui, pot entrat al web de l’ Editorial EL TOLL on trobarà la forma de demanar-lo i li enviaran a casa.

I, per acabar, voldria fer unes reflexions que em semblen interessants en un moment com aquest. El fet d’escriure un llibre quasi sempre és conseqüència directa d’haver-ne llegit molts abans, cosa que no garanteix que el resultat sigui bo. Però és difícil escriure sense anteriorment haver llegit. Per això considero importantíssim que els infants comencin a llegir ja de ben jovenets i que no parin de llegir durant la resta de la seva vida. Per això jo vaig voler agrair públicament al meu primer mestre, el Sr. Josep Reynal, que m’inoculés aquest bon virus de la lectura.

A mi m’agrada escriure de forma senzilla. Com més senzill millor. Al blog vaig triar deliberadament aquesta manera de dir les coses, de forma espontània i sense fer  massa correccions, perquè trobo que es la forma de fer un blog viu i lleuger. Potser fins i tot, alguna vegada he pecat de massa lleugeresa… Però és la forma que he triat i en la que m’hi sento millor. Es una forma de deixar-me anar i sentir-me lliure expressant les pròpies reflexions i opinions (potser no sempre prou matisades), tot i sabent que no seran compartides per molts. Però tampoc m’importa massa i penso que, a fi de comptes, tothom és lliure de llegir-me o no i que podem respectar-nos sense haver necessàriament de pensar igual.

Escriure el blog m’ha fet perdre moltes hores però m’ha enriquit molt en tots sentits. Per tant, no me’n penedeixo gens ni mica i, de moment, penso anar-lo seguint. Reconec que, a l’hora de fer-ne un llibre, potser havia d’haver corregit una mica més, però no vaig tenir ni humor ni ganes i vaig preferir deixar-ho pràcticament tot com estava. Ja em perdonareu si hi trobeu massa errors.

I, per acabar, només dir-vos que el llegiu i que tant de bo us agradi. I, si fos possible, que em féssiu arribar els vostres comentaris i la vostra crítica, com més sincera millor. Gràcies a tots.

Tags: A PEU, Blogs, LITERATURA

La Norma Vaz Gadea és una amiga uruguaiana que fa anys que viu a Barcelona. De tant en tant, xerrem una mica pel Facebook i ens posem al dia de les respectives famílies, amistats i també d’alguna xafarderia.

Avui he trobat aquesta bonica història personal que ha escrit al seu Facebook i que no m’he pogut estar de robar-li. Norma, ja sé que em dones permís. Gràcies.

Estimades amics/amigues: Quants dies fa que no converso amb vosaltres, però no per això us  tinc oblidats. Ahir, quan venia de rehabilitació, vaig seure en un banc del carrer i em vaig posar a observar la gent que passava al costat meu. Al meu costat es va asseure una dona gran; vestia robes humils però molt netes, portava una bossa de compra d’aquestes que donen als supermercats. Em va donar la impressió que esperava alguna persona. La vaig observar amb curiositat, tenia una mirada dolça que irradiava bondat. Li vaig somriure i ella em va correspondre de la mateixa manera.

Començàrem a conversar, em va comentar que vivia sola, els seus fills feia molt temps que havien marxat a un altre país. Em va comentar que sempre venia a aquest banc, a la mateixa hora. Li vaig fer la broma de que avui li havia pres el lloc perquè jo havia arribat abans. Però la meva sorpresa va ser quan va arribar un noi mitjanament jove, la va saludar amb un petó, i es va asseure al seu costat. Ella li va donar la bossa que portava, vaig veure que a dins hi havia llet, pa, arròs i una alguna cosa més. Van estar una estoneta parlant i es va acomiadar d’ella. Potser, en veure la meva cara de sorpresa, va se que em va dir: aquest noi el conec des de petit, anava a l’escola juntament amb els meus fills, ara està a l’atur, viu en una casa abandonada amb la seva dona i dos nens; la noia fa neteges en cases de famílies, els arriba molt just per subsistir. El noi arreplega ferralla pels carrers, tenien pis però els van desnonar i els va quedar un deute. Els vaig oferir casa meva però no volen abusar mi. Per això vinc cada dos dies per aportar una miqueta del que tinc de pensió, que no és molta, però alguna cosa és alguna cosa. Penso que si algun dels meus fills estigués a la mateixa situació que aquest noi potser alguna persona faria el mateix.

Li vaig comentar que tant de bo moltes persones fossin com ella. Es va aixecar, em va regalar el millor somriure i va marxar carrer avall. Aquell matí vaig aprendre la millor lliçó de generositat. Amb poc podem ajudar i, sobretot, podem regalar un somriure, que  és la millor recompensa.

Que tingueu un bon cap de setmana. Jo ahir vaig tenir el millor regal: UN SOMRIURE.

Norma Vaz Gadea

Tags: Valors

Aquesta és la portada i la contraportada del llibre que l’ Editorial “EL TOLL” d’Ontinyent (La Vall d’Albaida, País Valencià) m’acaba d’editar i que demà presentarem al CENTRE CULTURAL de MOLLERUSSA a les 9 del vespre.

Els que aneu seguint el blog potser ja ho haureu llegit perquè ja fa dies que vaig penjar, dins del meu blog, una plana dedicada al llibre on explico una mica de què va. Per tant, si us interessa, podeu llegir-ho clicant aquí.

Vull fer notar que, des que l’editorial es va posar en contacte amb mi,  fins ara que el presento ha passat exactament un any. Tota una llarga gestació, que sembla haver arribat a bon terme i ja ho veieu: ja tenim la criatura aquí i sembla que ben eixerida, ben maca i robusta. Ha sortir un totxo de més de 400 pàgines!. Ara només falta que us agradi…

La presentació vaig demanar si la volia fer un vell amic i confés fidel seguidor del blog: MN. IGNASI MONTRAVETA. No vaig haver d’insistir gens perquè de seguida em va dir que sí de forma ben generosa i vaig adonar-me que s’ho agafava amb molt interès. Per tant, segur que ho farà molt bé i valdrà la pena escoltar-lo. Moltes gràcies Mn. Ignasi!.

I, per acabar, només dir-vos que hi esteu tots convidats, tot i sabent que alguns de vosaltres sou de molt lluny i no podreu pas venir. Però us ho havia de fer saber… I també us prometo fer-ne una petita crònica per explicar-vos com ha anat.

Si algú vol adquirir algun exemplar del llibre el pot demanar directament a l’EDITORIAL EL TOLL  i us el serviran directament.

Tags: A PEU, Blogs, LITERATURA

L’inefable Wert va dir fa temps que volia “espanyolitzar Catalunya”. I, tot i que es van abraonar contra ell, ja va dir que no cediria (recordem que tenen majoria absoluta) i ho seguirà intentant –ell i tot el PP en pes- fins on els sigui possible, amb lleis que afavoreixin tant el castellà que un dia podrien arribar a ofegar les altres llengües fins a fer-les morir.

La lliberal Esperanza Aguirre va dir dies enrere que s’havia de "catalanitzar Espanya"  i ara diu que no, que el que volia dir era que s’ha "catalanitzar Catalunya" (una visió ben original del que ella considera què és Catalunya). Una altra que mira de dur l’aigua al seu molí amb paraules fines i encisadores. Li deu semblar que mirant de dir coses boniques, afables i “piropejant”  als catalans ens comprarà. Potser a alguns sí, però dubto que a la majoria els faci canviar de parer veient com van les coses i negant.nos constantment el pa, la sal i aviat l’aire per respirar. Per acabar de reblar el clau diu una cosa que m’ha fet riure: ha dit que “la Constitució prohibeix la secessió". O sigui, que ja ni compta que les Constitucions es poden reformar i on ara diuen una cosa, després en poden dir una altra. Tot és voler. Diu que l’article dos la Constitució prohibeix que Catalunya s’independitzi, i encara ha anat més lluny: "La llei prohibeix la secessió no només a Espanya, sinó a tots els països occidentals".

Aquesta mateixa senyora ha demanat fer una “reflexió conjunta” per veure què ha passat a Catalunya que ha anat creixent la "desafecció" respecte d’Espanya, tot i que ella ja n’ha tret la seva pròpia conclusió: la culpa la tenen les autoritats catalanes. Arribats en aquest punt, jo crec que no val la pena reflexionar gran cosa més perquè per aqueta mena de gent les coses són tan clares que per a ells és perdre el temps donar més voltes a l’assumpte.Els seus arguments són clars: la Constitució no es pot canviar perquè ja està bé com està. Es com la Bíblia que, com a màxim, es pot interpretar però mai canviar. Però tots ja sabem des d’ara quina mena d’interpretació en faran. Sempre una interpretació restrictiva i a favor seu. I si els calgués canviar la Constitució (cosa que van fer quan els va convenir) també sabem quins canvis hi farien.  

Si Catalunya no volen que s’independitzi d’Espanya, que s’independitzi Espanya de Catalunya. Totes aquestes veus que s’escolten Ebre enllà de que fem nosa, que som un problema, que no estem mai contents, que som la pell del dimoni, etc, se les haurien de prendre seriosament i buscar la forma de que, si no podem marxar nosaltres, que ens abandonin ells. Potser estaríem prou satisfets tots plegats i segur que a una gran majoria no ens sabrà gens de greu.  Millor que fos una entesa ben amistosa, deixant clar que aquí tenim les portes obertes a tothom que vulgui venir, així com també cal que sàpiguen tots aquells que aquí no s’hi trobin bé que també poden marxar quan vulguin perquè la gent no ha d’estar obligada a viure on no s’hi troba bé. Seguiríem sent amics. Això que sembla de sentit comú, alguns no ho acaben d’entendre. Jo, si a un país no m’hi trobo bé, me’n vaig i en busco un altre on m’hi senti bé. I tots contents i en pau!. Jo crec en la llibertat de moviments i que cadascú ha d’establir-se –legalment, això sí- allà on vulgui. Aquest és un principi sagrat a Europa i fins i tot ha fet que Brusel·les amenaci fins i tot amb sancions a França si expulsa gitanos arribats d’altres països.

No sé si s’han preguntat per què molts necessitem i volem marxar?. Per què molts dels que van venir ja s’hi troben bé aquí i no tenen cap ganes de tornar als seus llocs d’origen i fins i tot aspiren a la independència de Catalunya?. Per què tenen tant pànic a que hi hagi una consulta clara i enreden la troca amb segones i  terceres vies i històries estranyes?. D’aquesta Espanya, que ni fa ni deixa fer, se’n pot dir un Estat democràtic?.

Tags: Independència