A PEU

EL MATÍ DIGITAL ens anuncia que Mossèn Ballarin, que fins ara ens oferia uns versets cada dia, a partir d’avui i quinzenalment ens oferirà un article. Avui comença fort, amb una carta a l’ Alicia Sánchez Camacho.

Tots coneixeu  Mossèn Ballarín i també sabeu que jo en sóc un fan incondicional. Quan el vaig tenir de professor en la meva jovenesa –exactament mai he sabut de quina assignatura, perquè ens parlava de tot i més- esperava amb delit les seves classes. Sempre se’m feien curtes i sempre esperava amb delit la propera. Mossèn Ballarin va néixer a Barcelona l’any 1920. Capellà i escriptor. Va participar a la Guerra Civil, com a membre de la “Lleva del Biberó”. De la guerra en tornà tísic, i després d’una llarga recuperació, decidí fer-se capellà. Fou rector de Santa Maria de Queralt i ara viu a Gósol. Autor de “Mossèn Tronxo” i d’un bon grapat de llibres. El que més jo estimo fou el primer de tots els que va escriure: “Francesco”. Una visió molt bonica sobre Sant Francesc d’ Assís, .

Transcric avui la carta que escriu a la senyora Sánchez Camacho.

Respetada doña Alicia.

No me conoce y me presento.

Soy un cura católico, rural, sabidillo, catalán y nonagenario.  La edad me permite la libertad de escribirle con la añeja autoridad de los viejos de la tribu.

Malauradament vostè no és chestortoniana i no juga a les paradoxes, doncs miri, li vaig a entrar per aquí.

Vostè pensa que Espanya no és més que allò encolomat pel senyor Suárez: "el café para todos" ens deixaven sense conyac i el corder quedava per a la voracitat insaciable de Madrid.  Això de vostè no és Espanya, és Madrid i "sus aledaños".  Per fer-ho més grotesc i paradoxal aquests catalans, que estan tips de tanta trampa, representen les Espanyes reals, des del Mio Cid a Jaume el Conqueridor, fetes malbé pels dèspotes il.lustrats començant per Carles III que d’il.lustrats en tenien ben poc ja que per ésser Comandante Mayor d’un regiment només calia saber llegir, escriure i les quatre regles.

Malauradament ni els de la seva banda ni els de la meva no entendran aquesta paradoxa.  Vostès són Espanya i a fer punyetes qui no l’accepti i nosaltres som uns traïdors acusats de dur pistoles cosa que no fem mai.  Una prova és la manifestació de Barcelona.  Una prova per l’altra banda és la d’aquell senyor que respecto molt parlant de la "dialéctica de los puños y las pistolas".

Tornant a vostè.

Me temo, respetada señora, que se le han cambiado los tercios, hablando en términos taurinos

Usted es diputada al Parlament Català, comparte las responsabilidades de todos con Catalunya, pero usted allí ha sido la voz del Gobierno central cuando tenía que ser la voz del Govern ante los jefes de su partido que gobierna.

Le voy a poner un ejemplo.

Usted minimizó aquella manifestación con una mentirijilla piadosa diciendo que sólo había seiscientos mil sabiendo que había bastantes más.  Dejémoslo.  Su labor de diputada en el Parlament hubiera sido óptima si en vez de representar la voz de Madrid lo fuere de como pasan las cosas por nuestros andurriales catalanes, desde la llamada transición no creo que los catalanes podamos sentirnos a gusto recibiendo pellizcos, coscorrones y bastonazos.  Su deber para con España, repito para con España, era decirles no les apretéis tanto que se nos largarán.

Y así estamos.

Pero siento decirle que si algún día nos largamos, usted es uno de les responsables.

Se lo digo con todos los respetos que se merece.

Amigablemente.

            Josep Maria Ballarín i Monset.

Tags: POLÍTICA