Arxivar per novembre de 2012

29 nov. 2012


Moment de repensar

Classificat com a SOCIETAT

“Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa”, diu el llibre de l’ Eclesiastès 3,1. Aquest llibre bíblic ple de saviesa segueix enumerant una colla de moments contraposats que a tots ens toca viure en algun moment al llarg de la nostra vida. Tots naixem i morim, plantem i collim, riem i plorem, guanyem i perdem… El mal és que, generalment, quan ens passa una d’aquestes coses no ens recordem de les altres i, de cop, tot és pena o alegria i no sabem quedar-nos en el punt mitjà que els romans deien que era la virtut o l’equilibri (Virtus in medio).

La societat, les creences, les civilitzacions, la història dels pobles… tot, tot,  s’ha anat fent en base de provatures, de posar bases que podien semblar sòlides i que al cap d’un temps s’han hagut d’enderrocar. Coses que potser han anat prou bé per un cert moment històric, ara resulta que no van ni en rodes. Per això l’immobilisme no és mai bo en cap camp: ni el el polític, ni en el religiós, ni en l’econòmic, ni en el social. Tot s’ha de repensar contínuament i s’ha de veure si allò que era bo, continua sent bo en aquest moment. Les coses tenen totes el seu moment que, com la vida mateixa, passa de forma fugissera.

En el camp de la fe, per exemple, sabem molt bé que les coses han anat canviant i més que haurien de canviar. La fe s’hauria de repensar contínuament i s’hauria d’incentivar fins i tot que es fes així. Generalment passa el contrari: les esglésies són organitzacions encarcarades que més aviat tenen posat sempre el fre de mà i prefereixen que les coses no canviïn. La desil·lusió de molts creients va en augment dia a dia en veure les posicions hermètiques que tenen les esglésies en temes que són candents en la societat i necessitarien una resposta ràpida que mai arriba a temps. Per això les esglésies s’allunyen tan del món actual, que cada dia va més afuat i sembla no tenir aturador, i per això molts creients prefereixen tenir un credo personal sense intermediaris que els dóna la llibertat que no troben dins d’una institució religiosa.

I als Estats els passa el mateix. Difícilment les lleis van per davant de les inquietuds i les necessitats socials. Tot el contrari, sempre van a remolc i moltes vegades ja surten mortes al moment de nàixer. Per això contínuament es qüestionen coses que són evidents que ja han deixat de funcionar. La democràcia que teníem ja no serveix i cal repensar-la. La política en general i el funcionament dels partits tampoc ens serveix de la manera que la tenim actualment. El sentit comú ens ho diu i l’experiència diària ens ho confirma.

Ara és moment de repensar moltes coses. I ho haurem de fer amb urgència perquè no vam saber fer-ho al seu moment amb calma. Les xarxes socials col·laboren moltíssim en aquests replantejaments i qualsevol cosa de seguida es qüestiona, es discuteix, corre, es difon i es veu si s’abandona o es queda. La societat demanda constantment judicis que es fan una mica entre tots i cada cop més ens convertirem en agents participatius del nostre futur. Per tant, ja cal que el polítics vagin repensant també la forma de com podem ser tots més participatius, buscant noves formes de democràcia directa i participativa. No és cap pecat fer referèndums i consultes; no és cap pecat preguntar a la gent ara que és cada cop més fàcil fer-ho per tots els mitjans moderns i la nova tecnologia que tenim.

És temps de repensar les coses per tal de poder sentir-nos   -i ser- més lliures.

No hi ha resposta

27 nov. 2012


Ens deixaran triar la forma de morir

Classificat com a ECONOMIA,POLÍTICA

No vull pas fer de comentarista polític, perquè no hi entenc gaire i no en sé gens, però sí que puc donar la meva opinió com una persona més del carrer. I això és el que faré un dia més, seguint amb tots aquests apunts que he anat fent aquests dies passats, centrats en els esdeveniments polítics que ens toca viure.  Aquest blog no ha pretès mai parlar només de política, sinó que pretén parlar de moltes més coses. Però ja hi haurà temps de parlar, si Déu vol.

Estic pensant que ja cal que ens preparem per aquests propers temps. Si fins ara només s’ha parlat de retallades, a partir d’ara parlarem de quina deu ser la millor forma de morir sense patir massa. Podrem anar pensant si morir de gana o de set; si morir decapitat o esquarterat; podrem triar si ofegats o cremats; si serà millor morir congelat o asfixiat… En fi, que ja ens podem posar a pensar quina pot ser la millor manera, a no ser que revertim aquesta situació tan fosca posant de seguida mans a la feina.

La manera de posar-nos en moviment i mirar de plantar cara a la situació, és procurar de totes les formes possibles fer un Govern fort. Des de Madrid miraran d’aprofitar aquest moment d’incerteses i ens negaran –encara més- el pa i la sal. M’equivocaria molt si les coses anessin d’una altra forma i miressin de “comprar” el President Mas amb un plat de llenties. Potser ho farien en un altre moment en què ells anessin llarg d’armilla, però ara ells també estan amb l’aigua al coll i no tenen diners per convidar a gaires sopars de duro. Per tant, preparem-nos a patir.

La única sortida, doncs, serà que es deixin de punyetes i de retrets CIU i Esquerra i es posin d’acord per anar junts on sigui i lluitar pel País si és que tant se l’estimen com diuen. Tots han fet coses malament (i moltes!) però ara seria el pitjor moment d’airejar-les. De moment sembla que ja s’han començat a fet l’ullet i han anat deixant anar cosetes… Doncs endavant i si s’hi vol afegir algú més, benvingut sigui. En moments com els actuals no hi ha altra sortida i, si tenen sentit de país penso que s’hi hauria d’afegir algú més. Els puristes sobren i ara hauran d’actuar els pràctics perquè el dia a dia serà molt dur. O ens salvem junts, o naufragarem junts i no se salvarà ni l’apuntador.

Necessàriament hauran d’administrar la misèria. Han quedat molt lluny els temps de les vaques grasses. A ningú agraden les retallades però són necessàries i inevitables i només els quedarà l’elecció d’on s’han de fer i ningú quedarà content. Ja es poden anar posant mans a la feina! És urgent!

2 respostes

26 nov. 2012


Avui salpem

Classificat com a Catalunya,Independència,POLÍTICA

Ahir reproduïa  i feia meves les paraules que el Salvador Cardús adreçava al President Mas en l’acte de final de campanya de CIU perquè creia –i segueixo creient- que eren unes paraules assenyades i unes paraules sentides. Unes paraules que sortien del cap i del cor i que podien fer seves molts catalans en un moment excepcional de la nostra història.

L’ Onze de setembre passat va començar de forma molt seriosa un viatge cap a la Independència de Catalunya, viatge que crec sincerament que ja no tindrà marxa enrere. Dic que segueixo pensant que aquest viatge, del que el Salvador Cardús parla, és molt important pel nostre país i em sembla que ahir no vam encertar en el preparatius. Un viatge com aquest es necessita preparar-lo molt bé, amb temps, mirant els detalls, per tal de que fallin el menor nombre de coses possibles. I certament em sembla que no hem començat prou bé.

I no ho dic pels resultats obtinguts per alguns partits en concret. Ho dic per l’actitud que segueixen mostrant els comandaments d’a bord. Ja es van equivocar anys enrere fent coalicions estranyes que no van dur el País enlloc (o, si voleu, diria que el van dur al esculls on ens hi hem quedat embarrancats uns quants anys). Ara, que semblava que en podríem sortir, ens trobem altre cop que hi han diversitat d’opinions i criteris que poder fer endarrerir altre cop el viatge. Veurem en què queda tot.

Aquestes eleccions alguns diuen que no han servit per a res. No és veritat. Han servit per a moltes coses, una d’elles –i essencial- és per saber on està situat cadascú i quines són les ganes de començar aquest viatge i per saber exactament qui s’hi anota i qui no. Per això en aquests propers dies veurem què fa cadascú. Ara veurem qui té ganes i qui no de tirar el País endavant, qui ajuda i qui no per desempallegar-nos d’Espanya i anar de manera decidida cap a la Independència de Catalunya. Des de l’ 11 de Setembre s’hi ha anat sumant molta gent i es veu voluntat de que encara se n’hi sumaran molt més si es fan les coses mitjanament bé.

Capità i comandaments: feu les coses bé. Sumeu esforços i voluntats. Poseu-hi il·lusió i esforç, que ja veureu que la tripulació serà nombrosa i seguiran les consignes que doneu. Però necessitem unitat, intel·ligència i persistència. La unitat serà la que ens donarà la força necessària.

Per tant, segueixo creient en les darreres paraules que va pronunciar el Salvador Cardús:

President, el 26 a primera hora del matí, salpem!”

No hi ha resposta

25 nov. 2012


Faig meves les paraules d’en Salvador Cardús

Classificat com a POLÍTICA

Intervenció a l’acte de final de campanya de CiU, al Palau Sant Jordi [TEXT i VÍDEO]

NOV 23

President,

Fa molts anys que m’interessa la política d’aquest país i que he tingut l’oportunitat i el privilegi d’opinar-ne en públic. I sempre he fet bandera de mantenir una distància escrupolosa amb els interessos de partit. Sóc dels que es resisteixen a signar manifestos, i no solc anar a mítings. L’únic compromís que sempre he professat i confessat, a més de tenir-lo amb la veritat, ha estat amb la independència del meu país, és a dir, en la seva ambició de prosperitat, justícia, llibertat i dignitat.

Però les eleccions d’aquest 25 de novembre són excepcionals, i calen gestos excepcionals. I sóc aquí, president, perquè vull que se sapigueu que he posat tota la confiança en la vostra fidelitat en el compromís coratjós que heu pres de portar aquest poble a l’exercici democràtic de la seva voluntat sobirana. No faig un gest d’adhesió, president. L’adhesió el relaxa, el compromís. És un gest de confiança, perquè sé que només la confiança obliga al compromís.

Tots sabem que som en temps difícils, tan difícils com gran és la glòria que anuncien. A vos que us agraden les metàfores nàutiques, deixeu-me que us n’expliqui una. L’explorador britànic d’origen irlandès, Ernest Shackleton, per trobar tripulació per a la seva darrera exploració a l’Antàrtida amb l’Endurance el 1916, va posar un anunci per paraules al The Times que deia: “Es busca tripulació per a viatge perillós. Sou baix. Fred intens. Llargs mesos de foscor completa. Perill constant. [D’esborranys, no en deia res…] Retorn segur, dubtós. Honor i reconeixement en cas d’èxit”. S’hi van presentar 5.000 voluntaris…

A vos, president, sense anuncis, l’Onze de Setembre us vam venir a buscar un milió i mig de voluntaris.

President, el 26 a primera hora del matí, salpem!

Salvador Cardús i Ros
Terrassa, 23 de novembre de 2012

No hi ha resposta

24 nov. 2012


Si hem de reflexionar…reflexionem!

Classificat com a POLÍTICA

Avui és jornada de reflexió. Com que ja tinc reflexionat i decidit a qui votaré, aprofitaré l’estona per reflexionar sobre coses que tenen molt a veure amb el dia de demà. I quan dic el dia de demà, vull dir el dia 25 de Novembre –dia que votarem-, però també em refereixo als dies i als temps que vindran, importantíssims i fonamentals per Catalunya.

I la primera cosa que se m’acut reflexionar és el tipus de democràcia representativa que tenim a Espanya. Una democràcia que fa llàstima de tant desnerida i poc desenvolupada com és. Una democràcia de la qual molts se n’han omplert la boca cantant-ne lloances però que, arribats els moments importants, resulta que no serveix per a donar resposta a les inquietuds de la gran majoria d’un país. Una democràcia tutelada per tots costats i que ho és més de nom que de fets. Ho acabem de veure de forma esperpèntica en aquesta campanya electoral viciada per esborranys apòcrifs, que ningú sap ben bé d’on han sortit, que no tenen pare ni mare i que han confós les coses sense que ningú hi posés mà i ho aturés. Una democràcia que fa temps que ha entrat en crisi, fa aigües, minva, flaqueja i trontolla per tot arreu  i que, per més que vulguin tapar-ho i dissimular-ho, ja no ens serveix. Ara reclamem urgentment una democràcia participativa que, vulguin o no, va naixent poc a poc i amb moltes dificultats com en un part complicat i que anirà arraconant una democràcia representativa que, la majoria de vegades, no representa a ningú.

I l’altra cosa que vull reflexionar avui és que, vist com han anat les coses, ja no es tracta de fer petits o grans canvis en les relacions entre Catalunya i Espanya sinó que es tracta de començar des de zero, des de baix, i que s’ha començat a traçar un nou camí. Un nou camí que possiblement canviï la manera de fer política i la situació d’ Espanya en general. I, posats a ser optimistes, per què l’exemple de Catalunya no pot ser també un exemple per Europa i ajudi a fer veure que s’han de canviar moltes més coses encara?. És allò que diu aquella paràbola de l’ Evangeli: «Ningú no talla un pedaç d’un vestit nou i el posa en un vestit vell: si ho fes així, hauria esquinçat el vestit nou, i el pedaç tret del nou no s’avindria amb el vell. I ningú no posa vi nou en bots vells: si ho fes així, el vi nou rebentaria els bots i es vessaria, i els bots es farien malbé. El vi nou s’ha de posar en bots nous”.

Necessitem vestit nou perquè el vell ja no ens serveix.

Necessitem bots nous per posar el vi de les noves il·lusions.

Necessitem una nova democràcia.

Necessitem un nou País.

Necessitem una nova forma de fer política.

Necessitem nous dirigents que mirin més els interessos poble que es del seu propi partit.

Necessitem, sobretot, que la majoria sobiranista que surti de les urnes demà sigui capaç d’entendre’s i anar junts perquè han de recordar que hi han més coses que els uneix que no pas que els separa.

No hi ha resposta

22 nov. 2012


Advertència als votants catalans

Classificat com a Catalunya,Democràcia,POLÍTICA

Explica Eduardo Galeano al seu llibre “El mundo al revés” que al segle dotze, el geògraf oficial del regne de Sicília, Al-Idrisi, va traçar el mapa del món, el món que Europa coneixia, amb el sud a dalt i el nord a baix. Això era habitual en la cartografia d’aquells temps. I així, amb el sud a dalt, va dibuixar el mapa sud-americà, vuit segles després, el pintor uruguaià Joaquín Torres García. El nostre nord és el sud, va dir. Per anar al nord, els nostres vaixells baixen, no pugen.

Si el món està, com ara està, cap per avall, no caldria fer-li donar el tomb, perquè pugui plantar-se de forma natural damunt dels peus?

Vivim en un món al revés en molts aspectes. Però això encara es fa molt més evident en aquesta pelleringa d’ Espanya que ens han deixat els dos gran partits que l’han desgovernada aquests darrers any. Sí, em refereixo al PP i al PSOE, que han fet les coses exactament al revés de com s’haurien d’haver fet.

Cal que aquests dies abans de les eleccions ens preguntem, doncs, si volem seguir en aquesta Espanya que s’ha convertit en el paradigma del “món al revés” on les coses estan totes fora de lloc i ben al revés de com haurien d’estar.

Caldria advertir a tota la població catalana que el diumenge vagi a votar que hi han governants que fan de la mentida la seva veritat, que  que fan del govern un instrument en benefici seu i que aquests mateixos governants demostren cada dia que no creuen en la democràcia.

Caldria advertir a tota la població que hi han mitjans de comunicació que han nascut per a ser mitjans d’incomunicació, de confusió, creadors de realitats delirants, de manipulacions i de mentides permanents i, que per tant, hem d’estar molt alerta amb les seves intoxicacions.

També caldria advertir a tothom que no tingui por a tantes amenaces i mentides perquè gaire pitjor no podem estar. Els que estan a l’atur que vagin pensant que aquesta Espanya actual no els donarà feina. Tot al contrari, més aviat els dirà que vagin a buscar-la a fora perquè aquí no la trobaran.

Cal advertir als que tenen la casa hipotecada que vigilin per no perdre-la. Les lleis d’aquesta Espanya irracional no els ajudaran gens ni mica.

Cal que sàpiguen que les lleis, en aquesta Espanya actual, estan fetes pels rics i pels poderosos i sota el principi de “feta la llei, feta la trampa”.  I cal que sàpiguen que molts jutges estan especialitzats en interpretar-les en contra dels interessos del poble. Per tant, cal veure a qui votem diumenge, si volem desempallegar-nos d’una vegada d’aquest llast tan pesat.

En aquesta Espanya actual la democràcia és una paraula buida i ningú té cap interès en donar-li contingut. Potser seria hora d’anar creant un nou Estat on la democràcia comencés a tenir sentit i la Constitució servís al poble.

Cal advertir que, si volem seguir en aquesta Espanya actual, haurem d’aprendre a caminar enrere -com els crancs- perquè enlloc d’anar endavant anirem sempre més enrere.

Si voleu seguir vivint immersos en la por, en la foscor, en la dependència i en l’esclavatge mental seguiu votant els grans partits espanyols que ens han portat a la ruïna total i que no saben per on sortir-se’n.

Si voleu una Espanya al revés, on un colpista com Tejero és capaç de denunciar un demòcrata com el president Mas, seguiu votant l’estatus quo actual.

Però si creieu que una altra realitat és possible, voteu qualsevol partit que ens pugui dur la necessària INDEPENDÊNCIA que ens pot fer lliures d’una vegada d’aquest amo tan fastigós!

No hi ha resposta

21 nov. 2012


Algunes mentides contra Catalunya

Classificat com a España,Independència,POLÍTICA

 

El dia 23 de Setembre el diari EL PUNT/AVUI publicava un article que jo considero molt important en aquests moments. Ens exposava LES MENTIDES CONTRA CATALUNYA que l’espanyolisme començava a fabricar i que començava a fer córrer ràpidament per tal de començar a fer por i contrarestar les ànsies d’independència que Catalunya està mostrant obertament i que, sens dubte, es faran evidents en les eleccions de diumenge vinent.

La pedagogia és necessària i, en moments com els que estem vivint, jo diria que imprescindible. Aquest diari es va posar mans a la feina i va recollir les primeres 10 grans mentides que van començar a córrer. Però també va buscar diversos experts que les rebatien una a una amb prou arguments com perquè la gent deixés la por a casa. Per això m’ha semblat bé recollir-les, així com les respostes dels experts.

Aquí teniu les primeres grans mentides (després n’han vingut d’altres):

Després, com veiem cada dia, ja no només es fan córrer mentides sinó que s’ha buscat tota l’artilleria possible, els ventiladors de la merda i es fa tant joc brut com és possible. I el que és més trist és que a aquest joc s’hi ha apuntat tothom: la coneguda caverna mediàtica -com era d’esperar- però també l’aparell de l’Estat, amb alguns ministres importants al capdavant. Mentides i joc brut: heus ací el que sap fer Espanya!

Alerta que les cloaques baixen plenes de merda…! 

No hi ha resposta

19 nov. 2012


Els comptes secrets (JP ) de Suïssa són meus

Té raó el diari “EL MUNDO”:  a Suïssa, a Liechtenstein  -i s’han oblidat d’Andorra, de Barbados, de les Illes Cook , de les Illes Salomó, de Xipre, de Gibraltar, de les Bahames… i d’altres tants llocs- hi han uns comptes amb les inicials JP. No ho puc negar més: són meves!

Confesso que aquest diari, que acostuma a ser tan “seriós” i tan ben informat sempre – no s’equivoca en les sigles, però sí que ho fa en les persones. No són les inicials de la persona que ells diuen sinó que són les meves. En tots aquests països hi han comptes secrets amb les inicials JP – que repeteixo que són les meves inicials-, però el que no han descobert encara és que en tinc molts més que encara no han pogut descobrir. Per sort encara em queden molts més  paradisos fiscals on poder amagar les comissions que em donen uns i altres.

I per poder-me defensar ben defensat de totes aquestes descobertes tan impressionants, ja miraré de buscar-me algun informe  com el que aquest diari ha buscat –i ha trobat fàcilment- a la Unidad Central de Delinciencia Económica y Fiscal (UDEF). Quina casualitat, no?, que aquest informe surti a la llum justament ara, a una setmana de les eleccions catalanes!

I ara parlant seriosament. Hi ha un director de diari -un tal Pedro J. Ramírez- que es especialista en periodisme grog (jo en diria més aviat marronós, com a color de caca). Aquest director dirigeix una espècie de pamflet que es diu “EL MUNDO” (el “inmundo  EL MUNDO”, que deia aquell). Justament per això ven tants diaris en una Espanya casposa, antiga i àvida de carn podrida. Tots coneixem l’anticatalanisme furibund d’aquest diari i com en moltes altres ocasions s’ha inventat històries d’aquesta mena.

No sé si ara té raó o no. Si té proves serioses o no. M’agradaria creure que no és més que una invenció i una manipulació més com les que ja ens té acostumats. El bon periodisme és aquell que aporta proves i, fins ara, aquest diari marronós l’únic que fa és aportar misteriosos esborranys fets per un misteriós policia que ningú sap ben bé qui és. Ni el mateix Ministre de l’ Interior sap res d’aquest informe i diu que se n’ha assabentat pels diaris… Vergonyós!. Una pallassada més de les moltes que ens tenen acostumats aquesta gent del PP.

Jo només demano que si hi ha proves de qualsevol il·legalitat en qualsevol camp surtin a la llum, es publiquin i que els jutges actuïn. No em serveix que s’ocultin delinqüents monetaris ni delinqüents de cap tipus. Però tampoc em serveix que es donin notícies esbiaixades o directament falses i inventades. Si no hi han proves, o si se n’inventen, que actuïn també els jutges, i que ho facin amb una mica de celeritat. Els culpables d’un delicte –siguin quins siguin- seria bo que els coneguéssim. I si pogués ser abans de diumenge vinent, millor!

No hi ha resposta

17 nov. 2012


“Españolizar” o el pecat de ser català

Classificat com a CULTURA,Llengua,POLÍTICA

 XAVIER CUBERO

Francisco Javier Cubero Egea va néixer a Badalona (Barcelona, Espanya) el 1960.

Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona i tècnic especialista en Arts Gràfiques, actualment desenvolupa la seva tasca docent en el programa de Graduat Superior de Disseny de l’Escola Elisava, centre adscrit a la Universitat Pompeu Fabra, i al Col · legi Santa Teresa de Lisieux de Barcelona, on és professor de llengua i literatura.

Autor de diversos llibres inèdits de poesia, poemes seus han aparegut en diverses revistes espanyoles i d’altres països com Argentina, Colòmbia, Mèxic o Perú. Ha publicat “El corazón de limo” (Barcelona: Paralelo Sur Ediciones, 2007).

És el creador i editor del portal d’Internet eldigoras.com i director de la revista de literatura Paralelo Sur, publicació semestral en paper editada a Barcelona.

Ha escrit aquest magnífic text que convindria que llegís el Sr Ministre Wert, cosa que dubto que faci. Deu tenir altres feines més importants…

“ESPAÑOLIZAR” O EL PECADO DE SER CATALÁN

Haber nacido en 1960 me proporciona una cantidad considerable de recuerdos, entre ellos el de un niño de 6 años que cada mañana, en el patio del colegio, cantaba el “Cara al sol” con el brazo en alto, como si fuera un juego, mientras una bandera, roja y gualda, ascendía por el mástil.
De aquella época es también una fotografía de escolar dócil posando ante un decorado de libros, con un ventanal de cipreses pintados al filo de un arroyo, un busto de Cervantes y un mapa político de España. Una fotografía en blanco y negro coloreada con anilinas tristes ya, de tiempo y de experiencia.
Quien supo de materias obligadas, como una Religión centrada en el pecado y en la culpa o aquella denominada Formación del espíritu nacional guiada por el odio y por el miedo para cultivar un nacionalismo español de hoja perenne, oye ahora mensajes parecidos, bajo la misma bandera que esconde el águila aunque esté claro que mantiene las garras afiladas.
Así el país, aquel país tan impuesto como ficticio, vuelve hacia el blanco y negro maquillado de anilina, de la mano de un ministro de Educación apellidado Wert: «Sí, nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes».
Fui un alumno catalán curiosamente españolizado. Mi madre, nacida en Granada, contrajo matrimonio con mi padre, nacido en Zamora, y algún tiempo después nacía yo en la ciudad de Badalona. El catalán estaba perseguido por el nacionalismo español gobernante, la escuela era en castellano, la ideología venía de la mano de aquellas enciclopedias Álvarez que, sin embargo, recuerdo con afecto. El tiempo tuvo que llevarse la mitad de mentira, de imposición y de odio que contenían ciertas enseñanzas. Algo debió ayudar tener buenos maestros que no eran catalanes, una madre cariñosa e inteligente que les pedía a los vecinos que nos hablasen catalán a mi hermano y a mí, o un abuelo andaluz tan republicano como honesto.
Pero los vecinos que eran catalanes nos hablaban en castellano, ¿quién sabe cuánto de cortesía y cuánto de miedo podía haber en aquella buena gente cuyo pecado principal consistía en ser catalanes y hablar catalán en Catalunya? ¿A alguien se le ocurre que se le pueda prohibir hablar su lengua a un castellano en Castilla? Ahora parece que la memoria es frágil, aquí no sólo se persiguió al republicano, también se persiguió al catalán sólo por serlo, algunos se olvidaron pronto o se inventaron otra historia.
Crecí en un país cuyo interés era españolizar a los niños catalanes. Aunque yo no hablaba catalán tuve que acostumbrarme a ser “polaco” y decidí aprovechar, a los veinte años, el Servicio militar obligatorio que me llevó a Sevilla para empezar a hablar un catalán titubeante con aquellos catalanes que no me conocían. Así, cuando volví, empecé a construir mi segunda lengua, el catalán, a pesar de un franquismo que pensábamos muerto, a pesar de una educación españolizante, a pesar de quienes nos llamaban polacos, como si fuera una broma, como si no se destilase en el apelativo ese odio ancestral de “lo español” hacia lo diferente, ese afán de imposición y tabla rasa.
Empecé a hablar catalán por voluntad propia y por convencimiento de que esa lengua debía ser tan mía como la otra, por vivir en una tierra integradora a la que durante mucho tiempo se le ha negado su esencia de nación. Y eso nada tenía en contra de España, de una España ideal que siempre ha sido bombardeada desde la Meseta y desde sus aledaños. De una España que fuera tan integradora como Catalunya, que estuviera orgullosa de una diversidad real. Una España que hoy ya parece imposible.
Pareció un proyecto viable en la mal llamada Transición, donde hubo ejemplos de diálogo y donde las concesiones a la presión de la oligarquía franquista y de un ejército contaminado dieron a luz una Constitución pactada que, a pesar de todo, podía suponer un marco de convivencia. La politización de los tribunales acabó con ese sueño y un Tribunal constitucional manipulado y disminuido en número demostró que lo votado en un parlamento y refrendado por la mayoría de una población podía ser deshecho por un puñado de magistrados. ¿Democracia?
El 11 de septiembre de 2012 salió a la calle un pueblo cansado de tres siglos de incomprensión, cansado de la continua involución de la política española, cansado de la corrupción de la casta política, cansado de la gestión de la crisis financiera. No es el dinero lo que mueve las banderas independentistas, es la dignidad que un día y otro pisotea esa Castilla antigua que se llama España.
Y la respuesta es el insulto y vuelve a ser el miedo. La respuesta es seguir intentando arrinconar la lengua hermana en ese cainismo miserable que lastra la historia de lo que pudo ser España y hoy no es más que el Estado español. Ahora nos dicen que no somos soberanos, que no podemos decidir nuestro futuro, ni los catalanes de padres catalanes, ni los catalanes de padres castellanos, extremeños, andaluces… Esto es la democracia española, escrito en castellano, con el dolor de quien creyó en una democracia verdadera y hoy se pregunta a qué espera el 15M, a qué esperan los verdaderos demócratas para salir a denunciar en la calle el regreso del odio, de la intransigencia, de la uniformidad.
Soy profesor de castellano en Barcelona, mis alumnos hablan dos lenguas con el mismo orgullo, el castellano con un dominio similar o mejor que el de la mayoría de los niños de Castilla. En mis clases de castellano no hay ideología, hay reflexión. Hay lengua, una lengua castellana hermosa y rica, con una tradición literaria que está muy por encima de la política cicatera de estos tiempos. Mis alumnos no necesitan que venga nadie a españolizarlos, quieren crecer libres y ser demócratas y que se les acepte porque son personas y no porque puedan ser votantes. Son catalanes en un sistema educativo integrador, donde la lengua vehicular es el catalán, la lengua propia de Catalunya. Esa Catalunya que pudo ser nación española y que tendrá que ser nación europea, lo que siempre ha sido; pero de la mano de un independentismo gestado fuera de Catalunya por los intolerantes.
¡Qué lástima que en el resto de España haya tan poca empatía, tan poca capacidad de entender lo diferente!
Mañana es 12 de octubre, no voy a celebrar vuestra incomprensión. Ser catalán era, para muchos catalanes, la única manera de ser español; ahora será la única forma que tiene un catalán de ser europeo.
No soy nacionalista, los nacionalistas son Wert o Rajoy, el que calla. Soy catalán, señores, mi padre es de Zamora, mi madre de Granada. No voy a alegrarme ni voy a repartirme cuando llegue la independencia. Soy catalán, votaré por esa independencia,  y espero que algún día podamos ser buenos vecinos, al fin y al cabo soy profesor de castellano, esa lengua que otros llaman español.

         

 

69 respostes

16 nov. 2012


Cafè per a tots o cafè per a ningú

Classificat com a Independència

Aquí a Espanya, amb la història del “cafè para todos” s’ha arribat a un punt que, paradoxalment, només hi ha cafè per alguns. Amb l’excusa de la igualtat s’ha arribat a la més injusta desigualtat perquè s’ha pres la cafetera a qui feia i servia el cafè.  Ja sé que aquest punt de vista no el comparteixen alguns, però si es mira objectivament i es posen xifres damunt la taula, la realitat és aquesta: Catalunya s’ha anat empobrint a causa de que li han anat prenent les eines per a poder-se desenvolupar, i sempre amb la falsa excusa de la igualtat i l’equilibri territorial.

Això m’ho ha fet recordar una anècdota que s’explica del Che Guevara quan, en una reunió, el Che tenia un termo ple de cafè davant seu i un amic seu li deia que l’obrís i en servís. Però el Che es va anar fent el sord i el termo es va quedar sense obrir durant tota la reunió. En acabar, l’amic va protestar dient: “Una reunió llarga i sense cafè!”. I el Che li va contestar: “No hi havia cafè per a tots; per tant, no n’hi haurà per a ningú”.

Aquesta manera de pensar és la que fan servir molts dirigents espanyols -amb la mentalitat de “el perro del hortelano: no come él ni deja comer al amo”- pensant-se que això és justícia quan, en canvi, és la injustícia més flagrant. Justícia és mirar de repartir el millor que es pugui el que es té. Justícia és mirar de que la societat sigui equilibrada en tots els sentits, la qual cosa no vol dir que hagi de ser idèntica i mimètica.  Justícia és mirar de desenvolupar-se tant com es pugui per tal de que tots puguin tenir més i, per tant, poder estar millor. Hi ha encara massa present la mentalitat del que creu que “si el veí té una cosa, jo també la vull”, encara que no la necessiti ni potser hagi pensat mai en tenir-la. Però és igual. Si jo no ho puc tenir, ell tampoc. Si els altres tenen una cosa, jo també la vull tenir…

En els moments actuals una majoria molt majoria (suposo que les urnes ho faran palès) volem i necessitem ser independent d’un estat que escanya, que no deixa créixer en cap sentit i només serveix per tallar ales i que l’ocell no pugui volar. No volen que l’ocell sigui lliure i fer el que li doni la gana. Això és massa per a ells i no es pot suportar. On s’és vist voler aquestes coses? Com es possible que es demani la llibertat? Aquí s’ha de restar units com sigui, per les bones o per les males. No han entès res i no saben que hi han aspiracions que s’aconsegueixen per les bones o per les males, més d’hora o més tard. I ara sembla que una gran majoria de catalans està disposada a aconseguir-ho. Per tant, ho aconseguirem!

No hi ha resposta

15 nov. 2012


Entre l’èxit i el fracàs de la vaga

Classificat com a SOCIETAT

Entre el cel (èxit) que sembla que van tocar els sindicats respecte al seguiment de la vaga d’ahir i l’ infern (fracàs) al que condemna el Govern el seguiment, hi ha un purgatori molt complex i ple d’interrogants que caldria repassar avui, una vegada vistes les coses com van anar.

Per què el ball de xifres és tan gran i mai ningú pot saber el seguiment real d’una vaga general o d’una manifestació? A qui volen enganyar uns i altres? Si tots enganyen –i enganyen molt- de qui ens podrem fiar? Si ens enganyen en això tan elemental cal suposar que ens enganyaran encara més en qüestions molt més fonamentals.

Per què els sindicats només es fan sentir en certs moments molt concrets i callen de forma vergonyant en altres que són tan greus com aquest que estem vivint. Els drets s’han de defensar en tot moment i per a totes les persones per igual. Com a català m’he sentit tan decebut tantes i tantes vegades que hi crec molt poc en els sindicats.

I això mateix em passa amb els partits polítics. Qui són els principals causants de la crisi? Per què no han mirat d’arreglar la situació al parlament, que és on es fan les lleis i on es poden arreglar les coses? Els partits polítics que ara donen suport a la vaga quan governaven (tan a Espanya com a Catalunya) no van fer absolutament res per arreglar una mica la situació de deteriorament que s’anava produint en tots els àmbits. Al contrari: semblava que no eren capaços de veure una crisi que era evident per a tothom,  menys per ells.

Per què el pobre ciutadà sempre pot decidir en les petites coses i no té ni vot ni veu per a les importants? El ciutadà pot protestar, pot fer vaga i pot fer el que vulgui que, en realitat, poc se l’escoltaran els que tenen el poder d’una o altra forma i que pel que es veu no tenen cap ganes de deixar-lo anar. Què farien alguns polítics si no cobressin a final de mes el que cobren? Què farien alguns funcionaris que es dediquen a coses que ningú sap ben bé per a què serveixen? No es podrien simplificar i aprimar una mica les administracions, fer-les més funcionals i més ràpides? No es podrien buscar mecanismes de vertadera participació ciutadana? El món canvia extraordinàriament ràpid però les administracions, els partits i els sindicats funcionen com sempre. O pitjor!

El ciutadà que està pagant el preu més alt és aquell que ja no pot fer vaga perquè no té feina i ja ni li queda veu ni ganes per protestar. Està tan fastiguejat de veure com retallen en les coses bàsiques i no pas en les supèrflues que ja no té ànims ni esperances per a res. Veu que no es retallen els grans sous dels polítics; veu que s’ajuda els bancs i no pas a la gent que ho necessita més; veu com no volen fer una reforma de l’ Estat (que faria que les coses poguessin canviar) i, en canvi, només es produeixen petits canvis en les petites coses sense importància.

Per què, després d’una vaga general,  tot queda en paraules boniques, en tirar l’aigua al molí de cadascú i  en promeses de que prendran nota de les coses i, en canvi, l’endemà d’una vaga tot segueix igual?  Una vaga general no és el cel, ni és l’infern: és un etern purgatori sense esperances de poder-ne sortir mai i això és el que desanima de veritat.

No hi ha resposta

13 nov. 2012


Dret a la vaga i dret a treballar

Classificat com a Vaga

Demà hi ha convocada vaga general a Grècia, Portugal i a Espanya. Raons per fer vaga? Totes les que vulgueu i més. Raons per a no fer-ne? També n’hi han, és clar. No entraré a jutjar  ningú ni a valorar els motius, perquè cadascú deu tenir els seus i tots –sí, tots- són molt respectables. I vull dir ben clar i ben alt que tant dret tenen els que volen treballar a fer-ho (per tant, els piquets “informatius” que hem vist tantes vegades actuar de forma violenta s’ho haurien de fer mirar), com els que volen fer vaga també tenen dret a fer-la, no cal dir-ho.

Dit això, sí que vull fer-me una reflexió i a la vegada fer-la en veu alta perquè potser pot ser profitosa tant pels que faran vaga com pels que no en faran.

El capitalisme desenfrenat és qui ens ha portat a aquesta situació tan crítica, tot i que pugui tenir alguns aspectes bons. Però el capitalisme salvatge porta a enriquir a uns quants i a empobrir a una majoria i, per tant, té molts més aspectes negatius que positius. Fer servir les persones com un producte d’usar i llençar és totalment injust. És injust que uns tinguin tant i altres no tinguin res. És injust que es rescati els bancs i no es rescati les persones. És injust que uns tinguin un munt de cases i altres hagin de dormir al carrer. És injust que es carreguin molts impostos al treball i se’n carreguin molt pocs als capitals….

En fi, que és injust que els governs no tinguin més sentit de la justícia i de la equitat i és injust que alguns països s’enriqueixin escanyant-ne altres. I és injust i immoral anar escanyant la gent sense acabar-la de deixar morir del tot.

Una vaga general arreglarà les coses? Segurament que no. Però sí que és un toc d’atenció. I una vegada dit això, cadascú que faci el que cregui més convenient i el que li dicti la consciència:Tenim dret a fer vaga, tenim dret a treballar, però sobretot tenim dret a viure dignament.

 

No hi ha resposta

12 nov. 2012


Les expectatives d’una campanya electoral

Classificat com a POLÍTICA,SOCIETAT

En campanya electoral és quan es fan més evidents les expectatives –positives o negatives- dels partits polítics, a partir de les enquestes que cadascú ha fet. Els partits que tenen bones expectatives normalment rebaixen l’eufòria per tal que els seus votants no es refiïn massa i vagin a votar tots. I els partits que tenen les expectatives de vot una mica negres és quan treuen tota l’artilleria al carrer i és quan es tornen agressius al màxim per tal de revertir una mica les tendències.

El factor "expectatives", però, no existeix només en els dirigents dels partits sinó que també compta molt en els votants, estiguin més o menys decidits en el que votaran. Hi han votants amb una fidelitat de pedra picada i, passi el que passi, voten sempre el mateix partit. Però no sempre és així i trobem gent cagadubtes, indecisos  i amb un alt grau d’ impredictibilitat; gent que vota segons bufa el vent, o segons el que escolta a l’últim moment. No són gaires aquests, però n’hi han alguns. Però les coses poden canviar molt si entra en joc algun factor extern important de darrera hora o si la societat està canviant de la forma que canvia actualment a través de les xarxes socials. Ningú sap encara com influiran en els resultats les xarxes socials en una societat en que les notícies se saben de forma immediata i corren a una velocitat extraordinària. Els entesos ho estan estudiant urgentment per tal de poder buscar la manera d’influir a través d’aquestes mateixes xarxes.

En tot debat polític hi ha dos pilars centrals: el dialèctic i el psicològic. Els arguments no acostumen a donar gaires vots i més aviat sembla que on s’ha de posar l’accent en el segon pilar. La gent es deixa endur molt per l’ànim que percep en el candidat, per la seguretat que transmet, per com li van les coses, pel llenguatge corporal que mostra. En el fons, ningú vol ser perdedor i ningú vol votar un perdedor. Per aquesta causa es torna tant important el “factor expectatives”, sobretot si son positives i si el candidat fa allò que la gent espera d’ell.

I a Catalunya hem arribat a un punt on hi han molt bones expectatives per a certs candidats que, d’alguna manera, recullen els anhels i les aspiracions d’una majoria de la societat i que fins ara es veien com inassolibles. Hem arribat a un punt en que es veu la independència com una cosa possible i, en certa manera, a tocar dels dits. Potser de forma una mica equivocada i tot! Segurament que ni és tant a prop, ni serà tan fàcil. Però les expectatives hi són i segur que comptaran molt en aquests properes eleccions.

Per això crec que són essencials dues coses: que els partits que creuen en la independència ho diguin clarament i sense embuts i que, tot i les moltes coses que els separen, en aquest punt vagin ben units per poder fer camí junts.

I una altra cosa: cal deixar les eufòries per a altres moments. Ara és l’hora de la prudència, de la tranquil·litat, de les paraules justes, de deixar els nervis a casa i anar a la nostra sense fer massa cas dels gossos que borden vora el camí. En sentirem de molt grosses i vindran atacs de totes bandes. Però és un moment en que una imatge val més que mil paraules i la nostra imatge de catalans que aspiren a ser independents ha de ser impecable i els candidats haurien de mirar de ser modèlics en el discurs, en el tracte, en els gestos i en tot. D’aquesta manera les expectatives encara pujaran més i la il·lusió que es crearà no només serà una forma de realitat nova sinó que tindrà la virtut de canviar la pessimista realitat actual. I serà una bona manera també de sortir de la crisi, perquè no oblidem que les crisis tenen una bona part de  component psicològic. Si l’independentisme surt reforçat estic segur que Catalunya sortirà molt reforçada.

Una resposta fins a ara

10 nov. 2012


Carnet de manipulador

Classificat com a POLÍTICA

Ara es necessita carnet per a tot. Si ens mirem les carteres o els moneders hi trobarem més carnets que no pas diners. Posats a distribuir carnets, urgentment ens hauríem de posar a distribuir carnets de manipulador. I no em refereixo pas al carnet de manipulador d’aliments (aquest ja existeix també)sinó al de “manipulador” –així, en general-. Pot ser de persones, de consciències, de mitjans de comunicació, etc.

Manipular, en una de les accepcions  del diccionari, vol dir “obrar (sobre algú o alguna cosa) amb maneigs fraudulents, subrepticis, etc.” (Per exemple Manipular una informació. Ens ha manipulat amb mentides). El gran perill de les campanyes electorals i l’embafament que produeixen a la gent és que ens porten a la cima de la mentida, l’exageració i, en definitiva, de la manipulació. Només cal veure els espots dels partits i veureu que quasi tots fan fàstic per l’exageració i les mentides que mostren. En lloc de ser didàctics i expositius del que s’ha fet i del que es proposen fer es dediquen a atacar el contrari i a manipular la realitat en grau màxim. I aquesta campanya que acabem de començar es preveu encara més intensa en aquest sentit.

Per això a mi em fastiguegen tant les campanyes plenes de cartells, els candidats ficant el nas a tot arreu i visitant llocs que no han visitat mai a la seva punyetera vida, xocant mans i gastant falsos somriures, havent de suportar les fastigoses falques electorals, els mítings, els debats i tota la parafernàlia d’actes d’aquests dies, que no serveixen per gaire cosa més que per re-convèncer els ja convençuts. Però malauradament és el que sembla que toca. Jo demanaria, almenys, que els candidats no siguin tant manipuladors. D’enganyifes ja en sofrim durant tot l’any i ara no ens cal augmentar la dosi. Seria mortal de necessitat.

No hi ha resposta

08 nov. 2012


Fòrum Ondara: “Davant la situació de Catalunya”

Classificat com a Església

Altres vegades he parlat del Fòrum Ondara de capellans del Bisbat de Solsona. Ara que sembla que certes veus dins de l’ església no compten gaire per a res, crec que val la pena escoltar aquests capellans –molts d’ells ja una mica grans- que fan de contrapès a altres veus molt més potents i juvenils que semblen comptar més perquè tenen altaveus molt més grans. Què ho deu fer, em pregunto, que aquests tipus de Fòrums (com el Fòrum Alsina de Girona) tenen una majoria de membres amb una edat ja avançada? Serà -em pregunto- que els capellans joves (els que han sortit dels Seminaris aquests darrers anys són molt obedients a Roma i molt poc crítics amb el que està passant dins de l’Església? Deixo la pregunta aquí…

El Fòrum Ondara es reuneix més o menys cada més i, com podeu veure a la seva web Fòrum Ondara, en la reunió del dia 2 d’octubre de 2012 van recordar a Mn. Jesús Huguet que –diuen ells- “havia donat qualitat al nostre Fòrum amb la seva saviesa, memòria, cultura, finor, preparant escrits que després posava a discussió als membres del Fòrum, corregint, ampliant i donant unitat d’estil a la redacció de les actes”. I, a continuació, ens donen una bona notícia per tal que la memòria de Mn. Huguet no es perdi: “En aquest sentit s’ha posat a la consideració i a la col·laboració del Fòrum i d’altres persones preservar el llegat molt gran i extens de Mn. Huguet. També ens han explicat les propostes per digitalitzar tots els seus escrits i així poder-los oferir a tothom qui hi estigui interessat, com per exemple si algú vol fer una tesi sobre Mn. Huguet. També ens han fet saber el camí que s’està fent per  publicar en petits formats el pensament de Mn. Huguet a través dels seus articles i escrits”. Com deia, una molt bona notícia.

I avui, 8 de Novembre, ens obsequien amb aquest Manifest que ens pot servir de reflexió per als temps que estem vivint al nostre país.

Davant la situació de Catalunya

Manifest del Fòrum Ondara

Davant la situació que està vivint Catalunya, nosaltres, capellans de la diòcesi de Solsona que formem i ens reunim en el Fòrum Ondara, no solament contemplem com a espectadors el que està passant, sinó que volem ser actors de la nostra realitat. L’Església –i nosaltres som Església– ha d’estar immersa dins la societat que vivim i, per tant hem d’exercir de ciutadans i aportar el nostre gra de sorra també des del punt de vista cristià.

La crisi general que vivim ens ha portat a adornar-nos, d’una manera més realista i crua, de la situació social i política que viu Catalunya des que va perdre les seves institucions per la força de les armes i de la violència genocida i la repressió sistemàtica, i a punt ha estat al llarg de la història de perdre també la seva llengua i la seva cultura mil·lenària. Gràcies a Déu, la dignitat s’ha anat conservant i això ha fet que hagi perviscut en mig de les tempestes. L’Església no hi ha estat al marge.

Si el que va passar ara fa tres-cents anys passés ara, seria objecte d’un judici als tribunals internacionals –com ho veiem en esdeveniments recents–. Tanmateix, no podem judicar la història passada, però sí que se n’ha de rescabalar les conseqüències. L’única manera, però, de fer-ho és amb els valors de la democràcia i de la voluntat majoritària del poble. I ara el poble està manifestant el seu desig noble d’independència per mitjans pacífics i respectuosos. I els polítics, si veritablement són demòcrates, han d’escoltar el poble i fer possible que manifesti per les urnes el que vol.

Contemplem, no obstant, atònits, com des d’Espanya s’intenta segar l’herba sota els peus i, amb amenaces explícites o velades i amb falsedats i maquinacions antidemocràtiques, atemoreix el poble, perquè acoti una vegada més el cap, perquè calli i continuï la dependència.

Des de la nostra fe i des dels valors evangèlics de respecte a la dignitat de les persones i dels pobles, de pau, convivència i llibertat, denunciem les manipulacions per fer callar la voluntat popular i animem la nostra gent i totes les persones de Catalunya a què no tinguin por i manifestin pacíficament i per mitjans democràtics la seva voluntat. I si aquesta voluntat es dirigeix majoritàriament cap a la independència de Catalunya, no tinguem por, que la nostra dignitat com a nació farà que ens en sortim.

Solsona, 8 de novembre de 2012

4 respostes

06 nov. 2012


Es necessita psiquiatra: Urgent!

Classificat com a SOCIETAT

Aquests darrers temps, quan llegeixo algunes notícies dels diaris, escolto la ràdio o miro la TV, tinc una sensació estranya: trobo com si una gran majoria de gent s’hagi tornat esquizofrènica. Jo no entenc gaire res d’aquest temes de psiquiatria, però si anem a l’enciclopèdia veurem com l’esquizofrènia (del grec, "schizo": divisió i "phrenos": ment) és una malaltia mental caracteritzada per una pèrdua del judici de la realitat i una àmplia desorganització de la personalitat amb impossibilitat de motivar una conducta i establir pro positivitat vital adequada. L’esquizofrènia, per tant, és un trastorn psiquiàtric que, entre altres coses, fa que la percepció del món es vegi alterada per percepcions distorsionades de la realitat, en alguns casos incloent-hi al·lucinacions.

Dic això perquè escoltant algunes declaracions de polítics o d’ intel·lectuals (ara n’han sortit de sota les pedres i sembla que tothom pugui ser-ho), llegint alguns diaris, o llegint detingudament alguns d’aquests manifestos que surten com a bolets en moments crítics, m’adono que fa falta urgentment psiquiatres que es posin a treballar de seguida.

Per què si no, cóm s’entén que tots aquests que ens amenacen amb totes les plagues d’ Egipte (i algunes més) als catalans que ens volem independitzar, que ens envien directament a l’infern “on hi haurà el foc etern i el cruixir de dents” -com deia el catecisme de quan era petit- de cop i volta fan vídeos on diuen que ens estimen tant i que no poden viure sense nosaltres?

Cóm s’entén que es puguin veure les coses tan diferentment? Com es pot distorsionar tant la realitat? Són preguntes que em faig sovint i només hi trobo dos camins de resposta: o hi ha mala fe o hi ha una plaga d’esquizofrènia que ho envaeix tot. Si és la primera cosa poc hi podem fer. Després d’anys d’explicacions i intents de tots tipus; després de demostracions matemàtiques, estadístiques i científiques de com són les coses, no hem progressat gens i encara es continua negant una cosa tan evident –i tant ben demostrada- com l’espoli fiscal (i si voleu, diem-li un altre nom).Tenen la barra de negar que Catalunya aporta més del que rep i que Catalunya s’hagi empobrit gràcies a la injusta distribució dels recursos i al mal tracte rebut.

I si és la segona cosa, demano una partida pressupostària extraordinària per tal de posar unes quantes brigades de psiquiatres que mirin d’arreglar aquesta plaga tan punyetera que fa que les coses no siguin com són, sinó com les veuen aquesta gent.

Hi hauria una tercera via, però ja la descarto d’entrada: Seria la de convidar a tota aquesta gent tan trasbalsada que vinguessin una temporada aquí i veiessin la realitat catalana tal com és i comprovessin que no som tan dolents com ens pinten i que no ens mengem els nens crus ( i tampoc al forn)… Però la crisi és forta i em temo que no hi haurà diners per aquesta despesa extraordinària. Per tant, haurem d’aguantar encara el temporal durant una bona temporada perquè segur que ells no canviaran de pensar (de moment). Us recomano anar a comprar bons paraigües i bons impermeables per anar aguantant l’aiguat.

     

No hi ha resposta

04 nov. 2012


Un manifest vergonyós

Classificat com a Independència,POLÍTICA

Un amic em tramet aquesta carta del professor Llorenç Prats. Com que crec que val la pena donar-li difusió, la deixo aquí per tal que cadascú la valori i la contesti, si ho considera oportú.

Jo considero que val la pena contestar el Manifest d’aquest grup de gent -tal com fa el professor- i que és una bona hora perquè cadascú es posicioni i digui el que pensi (val més tard que mai!). Molta gent dels que signen ha viscut massa anys en una buscada –i tranquil·la- ambigüitat que els anava prou bé per mantenir el seu estatus i callar quan no tocava fer-ho. Personalment crec que és un manifest injust, inoportú i miop perquè s’ha de ser cec –o ser molt curt de vista-per no veure el maltractament continuat que han fet a Catalunya i s’ha de ser mut o molt covard per haver callat tant de temps i no haver estat capaç de dir absolutament res. Era fingida ignorància, cinisme, menjadores plenes…? O és que ara veuen que la cosa va de bo i, per tant, “correm-hi tots”?

I una cosa els demanaria: si ells tenen dret a parlar (que els tenen, naturalment) i si tenen prou plataformes per tal que el seu manifest sigui difós, també haurien de reconèixer i defensar el dret que tenen els que no pensen com ells, que no tenen els altaveus tan potents com els seus i que són condemnats de seguida que obren la boca per aquests mateixos mitjans que difonen els seus manifestos. Però està bé que cadascú es retrati i es posi al seu lloc…

Diu així el professor Llorenç Prats:

HE ENVIAT UNA CARTA AL DIRECTOR D’ "EL PAÍS" EN RESPOSTA AL MANIFEST "D’INTEL•LECTUALS I PROFESIONALS" QUE HA PUBLICAT AVUI. COM QUE ÉS SEGUR QUE NO LA PUBLICARAN, US LA REPRODUEIXO AQUÍ, AMB EL PREC QUE, SI US SEMBLA BÉ, LA COMPARTIU I LA FEU ARRIBAR ALS MITJANS ALS QUALS TINGUEU ACCÉS. GRÀCIES

"Vergüenza ajena. Esta es la sensación que produce el manifiesto de intelectuales y profesionales de socialdemócratas de centroizquierda -con alguna incrustación neoliberal- que ha publicado hoy El País. ¿Ahora se acuerdan de Cataluña? ¿Ahora advierten que es necesario “un mejor encaje institucional para Cataluña, una financiación más justa y una federalización del Estado de las autonomías” en lugar de “un nacionalismo catalán exacerbado”? ¡Que sagaz visión de la historia! ¡Cuánta sensiblidad! Y para ello invocan los tótems de la Transición y la Constitución de 1978, ambas firmemente tuteladas por el franquismo. O un Estatuto que las instituciones españoles se encargaron de reducir a una humillante caricatura.
Llegan tarde, como siempre, muy tarde. Y se equivocan de plano si piensan que esto, como decía esta mañana el titular de la edición digital de este diario es una “oleada soberanista de Mas”. Mas se subió a la ola el 11 de septiembre y trata de surfearla como puede. Es el pueblo de Cataluña, el millón y medio de personas que desbordamos las calles de Barcelona el 11 S quien está delante ¡Qué pena que ni siquiera eso sean capaces de ver!
Parece mentira que no haya intelectuales en España que tengan el valor democrático de reconocer -sin más-, el derecho a decidir.
Como decía Agustín García Calvo: “Libre te quiero, pero no mía”. No es su caso.
Adéu Espanya!"
Llorenç Prats, profesor de Antropología de la UB

No hi ha resposta

03 nov. 2012


Cansats, molt cansats!

Classificat com a Independència,POLÍTICA

“Si la naturalesa fos un banc, ja l’haurien salvat”, diu Eduardo Galeano.

"Si la independència fos dolenta per a Catalunya ja ens l’haurien donada", frase que corre per la xarxa i que ha fet fortuna.

Aquesta és la trista realitat per a la mentalitat de molta gent dels que manen. Per damunt de tot hi ha la lluita pel poder i es fa tot el que sigui per conservar-lo. I no us penseu que em refereixo només a la gent de dretes. Aquests també i potser els que més. Però hi podríem incloure, dins d’aquesta manera de pensar, a molta gent d’esquerres que, en aquestes coses, són com els de dretes. És la típica manera de pensar dels que creuen que en aquesta vida tot el que és plaent mata, engreixa o és pecat i, per tant, cal evitar-ho com sigui. S’ho creuen tant que volen evitar-ho també als demés. Que les persones puguin pensar i elegir per elles mateixes es veu que s’ha d’ evitar com sigui perquè és massa plaent.

Jo em pensava que la democràcia de veritat era respectar el parer del poble, tot i que al poble se l’enganya moltes vegades, se’l manipula i se’l manté tant com es pot en l’analfabetisme. Però el poble, tot i ser analfabet, a vegades ensuma les coses que són bones per a ell. I, és clar, això no es pot permetre.

Mireu, jo no sé si la independència de Catalunya serà més o menys bona, si ens portarà molts mals de cap o no, si ens costarà més o menys assolir-la, si les coses canviaran molt o molt poc. El que sí que sé és que és injust i antidemocràtic que posin tant pals a la roda, sobretot pensant que per aquelles coses que són del seu interès no hi posen cap impediment. Als bancs prou que els han salvat! Quan els ha semblat interessant per als seus interessos, prou que han canviat les lleis! La Constitució prou que saben que no és un text sagrat i que es podria canviar si volguessin! Però segueixen creient allò de “ España antes roja que rota”. Jo em pregunto per què? Quins motius tenen? Ells els saben prou els motiu –i jo també- i per més que ens els amaguin són cada dia més evidents. Ja comencem a tenir uns anys i hem vist moltes coses en tota la nostra vida. Per això no ens enganyaran, per més que ho intentaran  per tots els mitjans

La conclusió que jo en trec és només una: no volen donar-nos ara les llibertats perquè mai Espanya ens les ha volgut donar i, en el fons,  la mentalitat segueix sent la mateixa. Davant d’això bé es deu poder fer alguna cosa… Tot el que afavoreixi Catalunya –per just i equitatiu que sigui- és mal vist a la resta d’Espanya i això ho tenen molt en compte perquè dóna molts vots al govern de torn, sigui de dretes o d’esquerres o de centre, com deia abans. Aquesta és la trista realitat i és per això mateix que mai miraran altres realitats que s’estan donant al món, mai acabaran de creure del tot en la democràcia perquè saben que la democràcia de veritat els traurà poder i les màscares que porten. Saben que la democràcia no els deixarà enriquir-se de la manera que ho han fet durant anys. Seguiran mirant-se el melic com ho estat fent des de fa segles (per bé que el melic estigui ple de brutícia acumulada durant anys) i seguiran fent-ho amb aquesta mentalitat centralista a la que ens tenen acostumats.

Recordeu quan la  Rosa Parks, l’any 1955, va ser condemnada per no voler-se aixecar del seu seient en un autobús per deixar-hi el lloc als blancs? Dos anys abans de morir, en una entrevista a la BBC Mundo, Rosa Parks va  dir dues frases, que convé que no oblidem: «Senzillament ja estava cansada  del maltractament» i «la llibertat no és gratis». Recordem-les aquestes frases perquè ens farà falta!

No hi ha resposta

02 nov. 2012


CANT A LA PAU

Classificat com a Església,Pere Casaldàliga

Fa dies que volia parlar  del 1er. FORUM DE BALSARENY, al que no vaig poder assistir, tot i que en tenia moltes ganes. Per això he recorregut al blog  AMICS DE CLIMENT FORNER, on hi he trobat una bona informació sobre tot el que es va viure allà aquells dos dies. També un bon amic de Balsareny m’ha fet arribar el número 417 de la Revista SARMENT, on en fa una bona crònica i, si en voleu més, podeu anar a http://sarment.blogspot.com.es/2012/10/primer-forum-balsareny.html

Heus aquí la crònica.

Les causes del bisbe Pere Casaldàliga

El dia 13 d’octubre, es va convocar al “1er. Fòrum de Balsareny”, organitzat en homenatge al bisbe Pere Casaldàliga, celebrat amb motiu dels 50 anys de la inauguració del Concili Vaticà II, i dels 40 anys d’apostolat del fill predilecte del poble de Balsareny. Prop de 200 persones van seguir amb molta atenció els diferents parlaments dels membres que assistien al debat, en acabar es van sentir moltes veus demanant una església més plural i oberta.

L’endemà a les 12 del matí es va concelebrar una missa solemne en recordança del bisbe. Va intervenir la coral de Balsareny, i l’homilia anà a càrrec del Mn. Climent, que ens va fer una llarga exposició de la vida i l’amistat que l’uneix amb l’homenatjat; per acabar emotiu i complet sermó, va recitar un poema adreçat al seu amic i admirat bisbe Pere Casaldàliga, que us transcriuré a continuació.

EXTRACTE DE L’HOMILIA PRONUNCIADA PER Mn. CLIMENT FORNER

…Mirem el nostre germà Pere tot un referent i un exemple en el doble aspecte de fidelitat evangèlica i conciliar (ni que a vegades la seva fidelitat sigui rebel discrepant del magisteri eclesiàstic). Ell si que hi va creure de veritat, i hi creurà fins a la mort, en la Paraula de Déu, encarnant-la sàviament en la seva vida com a cristià i com a bisbe…

..Ell sí que ha seguit fidelment Jesús malgrat les seves possibles mancances i debilitats, deixant-ho tot per Jesús i pel seu Evangeli: casa, germans i germanes, pare, mare, tot… (Encara veig la seva mare en el llit d’agonia ensenyant-me l’anell del seu fill dolorosament absent).

…Si el papa Pau VI es va treure tot seguit la tiara de nosa que li feia, el pare Pere en la targeta-invitació de la seva consagració episcopal ja hi escrivia: “ Tu mitra serà un sombrero de paja sertanejo; el sol i el claro de luna; la lluvia i el sereno mirar de los pobres con quien caminas y el mirar glorioso de Cristo el Senyor.” Literalment, com els apòstols enviats per Jesús: sense sarró, ni calçat, ni bastó…

… Podria parlar de Pere com a poeta, colossal com és, així com de les cartes paulines que publica al butlletí ARAGUAIA i que fan tant de bé, però m’allargaria massa…

…Si el Pere és un capdavanter destacat de l’anomenada” teologia de l’alliberament” (que, ben entesa, no és marxista sinó evangèlica a tot ser-ho), jo, pobre de mi, sóc un defensor de l’Església i de Catalunya, els dos meus grans amors, a favor dels quals la fe insubornable amb Jesucrist m’ha portat a treballar i lluitar tenaçment i pacífica com a capellà i com a escriptor.

…I per posar punt final a aquesta meva homilia us recitaré, també si m’ho permeteu, el poema CANT A LA PAU que (l’any noranta-dos em penso que era), li vaig dedicar en homenatge: “Pere, germà de lluita i d’esperança…”

CANT A LA PAU

Pere, germà de lluita i d’esperança,

el fill de cal Lleter de Balsareny,
poeta al vent, profeta de cor fort,
veu flamejant que clama en el desert
i encén en plena nit de nits d’aurora,
hereu de tots els pobles de la terra,
màrtir vivent de l’única croada
que el cel ha beneït i beneeix,
tu, l’home lliure en un país d’esclaus:
Ara que hem compartit el mateix pa
i ens hem embriagat del mateix calze,
des del castell que ens vetlla i et recorda
-tot ell de pedra ferma i vol ardit-,
hissem una bandera de banderes.
Fondes, molt fondes són avui les aigües
del Llobregat que es fon amb l’Araguaia,
i van creixent fins a sortir de mare
i convertir-se en mar, no el mar que un dia
solcaren caravel·les colombines,
sinó el mar Roig de sang que travessem
a peu eixut i amb càntics de victòria
cap a la terra nova i el cel nou.
La llibertat dels homes i dels pobles
és tan sagrada com el cos de Crist.
Hem declarat la guerra de la pau
i lluitarem fins a la mort amb totes
les armes invencibles de l’amor.
Ell és la Pau, i és el primer a combatre.
Ell és la Pau que ja corona els cims.
Va caure un mur i tots els murs cauran
i no hi haurà fronteres que ens deturin.
Si els homes i les parles són diversos,
han convingut molts noms en un sol nom.
Ja no hi ha nord ni sud, que tot és centre,
el centre de l’Amor, el cor de cors
que és el batec del mateix cor de Déu.
Fem un sol mon dels quatre mons, un sol,
casa pairal oberta als quatre vents
on tots els fills esdevinguts germans
seuen com reis a la mateixa taula.
Ja els tancs blindats i els míssils són ferralla
que es ven a muntegueres al drapaire
i ni tan sols se’n guarden als museus.
L’anyell juga amb el llop i la pantera
s’ajoca amb el cabrit, mentre el vedell
pastura amb el lleó, tots ells menats
per un infant que espaordeix les serps.
Mireu els camps de blat, i com peüllen,
llaurats amb relles d’or i no amb espases!
Totes les llances es tornaven falçs
i a l’hora de la sega, com fulguren!
Ai, del qui s’atreveixi a violar
aquesta tendra primavera en flor!
Més li valdria no haver nascut.
Pere, germà, atleta dels atletes
que corres a l’estadi i ens avances
cap a la fita adelerant del Regne,
passa’ns la torxa de la teva fe.
Climent Forner

Una resposta fins a ara

01 nov. 2012


Viure com el sants

Classificat com a CULTURA,Poesia,RELIGIÓ

Avui és el dia de Tots Sants. És festa dedicada al record dels avantpassats  i que està íntimament relacionada amb la festa celebrada el dia següent, el dia dels difunts. La creença tradicional és que l’1 de novembre, els vius visiten als morts i el 2 de novembre, els morts visiten als vius. És la unió de dos mons: el dels morts i la dels vius. Aquesta festivitat és una de les més antigues en el món cristià, encara que l’origen de la festa tradicional de Tots Sants  es troba, en concret, en una festa cèltica anomenada Samain que es feia per venerar els morts.

El cas és que avui es vol honorar i recordar a totes aquelles persones conegudes o desconegudes que van morir violentament per defensar la seva fe o que van ser models de vida. Durant la història de la humanitat han estat milions les persones que mereixen ser sants i que, per més que siguin anònimes, avui és també el seu dia. Sants morts però també sants vius. I quan dic sants, no vull cenyir-me només en l’aspecte explícitament religiós sinó en tots els homes i dones que han entregat i estan entregant la seva vida al bé de la humanitat des de les seves fes i esperances personals.

Per això vull portar avui dos poemes de Leonel Rugama, un jove poeta nicaragüenc que -en paraules de José María Valverde- “ja per sempre serà el més jove dels bons poetes nicaragüencs” perquè va morir en combat als 20 anys contra la dictadura de Somoza després d’haver escrit, en anticipada ironia, que “los héroes no dijeron que morían por la patria, sino que murieron». Ho va escriure en un aparent comiat de la poesia i ho va recollir Pere Casaldàliga per posar-ho a l’inici del seu llibre « Nicaragua: combate y profecía»:

“Ya platicamos.
Ahora vamos
a vivir como los santos.”

Julio Buitrago
Nunca contestó nadie
porque los héroes no dijeron
que morían por la patria
sino que murieron.
En julio nació Julio
seis más nueve quince
de seis y nueve sesenta y nueve
nació matando al hambre (aunque sea antipoético)
nació peleando solo
contra trescientos.
Es el único que nació en el mundo
superando a Leónidas,
a Leónidas el de las Termópilas.
"Viajero ve y di a esparta que morimos
por cumplir sus sagradas leyes".
Eso está en la casa
donde nació Julio
lo único que está en español.
Pues sí
nació sin camisa
y cantando mientras disparaba su M-3
nació cuando trataban de matarlo
con guardias
con tanques
con aviones
nació cuando no pudieron matarlo
y esto cuéntenselo a todo el mundo
y esto cuéntenselo a todo el mundo
platíquenlo duro
platíquenlo duro siempre
duro siempre
con la tranca en la mano
con el machete en la mano
con la escopeta en la mano.
¡Ya platicamos!
¡AHORA VAMOS A VIVIR COMO LOS SANTOS!

El 15 de gener de 1970, 300 guàrdies somocistes van envoltar la casa on hi havia una cèl·lula guerrillera del Front Sandinista d’Alliberament Nacional, al costat del Cementiri Oriental de Managua. Van portar granades, una tanqueta, un helicòpter … I van disparar fins a destruir la casa. Van ser tres hores d’intens foc. Milers de persones van veure aquell combat desigual.

El rector del barri Larreynaga, pare Francisco Mejía (oncle dels germans Mejía Godoy), va anar al lloc i va demanar a la guàrdia: "Respecteu les seves vides! …" Per això va caure pres i va ser torturat. La guàrdia es va portar de la casa més llibres que armes. També es van endur la Bíblia de Leonel Rugama.

En aquella casa només hi havia tres nois: Róger Núñez Dávila, 18 anys, Maurici Hernández Baldizón, 19 anys, i Leonel Rugama Rugama, 20 anys. Ferits i dessagnant-se, van cantar l’himne nacional. I quan la guàrdia els va cridar: "¡Ríndanse!". Rugama va rugir el seu últim poema: "Que se rinda tu madre!"

Leonel va quedar serè i gairebé somrient … Va viure feliç el que havia escrit: "El lliurament de la nostra vida orientada a l’alliberament del poble representa la nostra mort, però amb ella estem donant vida".

COMO LOS SANTOS

Ahora quiero hablar con ustedes

o mejor dicho

ahora estoy hablando con ustedes.

Con vos

con vos tunco carretonero

con vos estoy hablando.

Con vos carbonero

carbonero encontilado

vos

vos que llevás ese cipote

enganchado

sobre el carretón

y lo llevás sosteniendo la lata

y todo encontilado.

Vos amarraste una vez

hace tiempo

un trapo

un trapo acabado de lavar

todo ajado

ajado y niste

y que lo amarraste en uno de los brazos del

carretón

para secarte el sudor

y la tierra

y el tilde

y todo revuelto

y el trapo

está mugroso

y hasta echa un olor agrio

que vos lo sentís de viaje

cuando te secás la cara

o el pescuezo.

A vos te hablo.

A vos que te suben el rango de la miseria

cada vez que te sale otra tira guindando del

pantalón

vos que sos marca mundial

en el récord de los ayunos

¡qué cuarenta días!

¡y qué cuarenta noches!

A vos que se te asoma

curioso el calzoncillo nacido

por todo lo roto del pantalón

y hay gente que sale a la puerta

y que se pone a reír

hasta que doblás la esquina

chapaleando tufo

y seguís empujando

y con las rodillas peladas

y con el pecho consumido

y desnudo.

Con vos estoy hablando

con vos mismo

sí, sí

a vos te digo.

Con vos también

aseado chofer particular

engrasado taxista

camionero polvoso

busero gordo

soldador borracho

zapatero remendón

judío errante afilador de cuchillos

de hachas

machetes y tijeras

con todos los vende sorbetes y raspados

y con todos los vendedores ambulantes.

Con vos también

cipote vende chicles

y con el otro

el que vende bolis congelados

y el que vende gelatinas

y también con el de la bolsa de confites de coco

y con el de la bolsa de leche burras

y con todos los lustradores vulgares

(aunque digan que más vulgar es mi madre)

y también háblenle a los ciegos

a los ciegos que piden limosna en las paradas

y a los otros ciegos de guitarras o sin guitarras

(y a los proletarios de la música)

y a los tullidos de toda clase

y a los tísicos del estadio

y a los mudos y sordos de nacimiento.

Pásenle la voz a los basucas

y díganles que vengan

llamen a los chivos sifilíticos

y a los rateros

y a los busca pleito en las cantinas

en los estancos y en los putales

tráiganse también

a toda la mancha de vagos

a todos los vagos de todos los barrios

que ahorita están jugando janbol

y si no desmoche

aunque se quede el que tenga mico doble

que se vengan todos los demás

y aunque estén esperando con dos embolones.

Que se vengan todos los que están bateando

y los que están sirviendo

que se deshagan las apuestas

y que vengan

y que bajen las pandillas de todos lados.

Saquen a todos los esqueletos

a todos los esqueletos que se mueran

en Los Cauces

en Miralagos

en el Valle Maldito

en Acahualinca

en La Fortaleza

en El Fanguito

en las Calles del Pecado

en La Zona

en La Perla

en la colonia Alta Vista

en la colonia López Mateos

en La Salinera

en Cabo Haitiano

en La Fossette

y que traigan a sus cipotes

a sus cipotes que "no nacen por hambre

y que tienen hambre de nacer

para morirse de hambre"

Que vengan todas las mujeres

la verdulera nalgona

y la vieja asmática del canasto

la negra vende vigorón

y la sombreruda vende baho

la vende chicha helada

y la vende cebada

la vende naranjada

y la lavandera con las manos blanquiscas de jabón

las poncheras de la fiesta

y las vende gallo pinto y carne asada

las mondongueras

y las nacatamaleras mantecosas

las sirvientas

las picheles

las rufianas

con todo y sus zorras

y aquella muchacha hermosa que vende pan con mantequilla

y la chavalita

que está empezando a echar tetitas

y que vende pasteles

y todas las cipotas que venden guineos

naranjas

y mandarinas

y que por un peso dan una bolsa.

Que vengan también las carteristas

las cantineras

y las putas

y las putas viejas y tetonas

y las putas iniciadas

háblenle a los espiritistas

y a las medium

y a las endemoniadas

a las perseguidas por los duendes

y por los malos espíritus

a las hechiceras

y a las hechizadas

a las vende filtros

y a las compra filtros.

Ahora que están todos aquí

que están todos aquí reunidos

reunidos y oyéndome,

ahora quiero hablar con ustedes

o mejor dicho

ahora estoy hablando con ustedes

quiero empezar a hacerles una plática

y quiero que todos ustedes le platiquen

a todos los que no vinieron

y que les platiquen en voz alta cuando estén solos,

y que les platiquen en las calles

en las casas

en los buses

en los cines

en los parques

en las iglesias

en los billares

en los patios montosos

en los barrios sin luz

y a orilla de los cercos que se están cayendo

y a orilla de los ríos

sentados en las cunetas

arrimados en las mochetas de las puertas

y asomados por las ventanas

y en fin

en todas partes

y que platiquen en voz baja

cuando no estén solos

o mejor dicho cuando está un rico cerca

o cuando está un guardia de un rico cerca.

Yo les quería platicar

que ahora vivo en las catacumbas

y que estoy decidido a matar el hambre que nos mata

cuando platiquen esto

platíquenlo duro

cuando no esté uno de los que siembra el hambre

o un oreja de los que siembra el hambre

o un guardia de los que siembra el hambre.

Cállense todos

y síganme oyendo

en las catacumbas

ya en la tarde cuando hay poco trabajo

pinto en las paredes

en las paredes de las catacumbas

las imágenes de los santos

de los santos que han muerto matando el hambre

y en la mañana imito a los santos.

Ahora quiero hablarles de los santos.

No hi ha resposta