A PEU

La Plana d’ Urgell des del Pilar d’ Almenara, prop d’ Agramunt.

Guillem Viladot –l’escriptor d’ Agramunt-  (Agramunt, Urgell 1922 – Barcelona 1999) acaba el seu llibre “La gent i el vent” rememorant la famosa cançó de Jacques Brel “El clar país”. Ho fa després de fer el turista per terres de França i de la Gran Bretanya i portant encara a les ninetes del ulls retalls de paisatges verds, lluminositats de capvespres, boires matinals i records frescos d’unes felices vacances.

Torna a casa i obre els ulls de nou, poc a poc, per veure com seria el nou despertar davant els garrics, davant la pols, davant els llangardaixos de sempre. Aquest reobrir els ulls és el que hauríem de fer tots -de tant en tant- per redescobrir el nostre país, les nostres coses, la nostra gent, la nostra forma de ser i de fer, les nostres arrels.. Per tocar de peus a terra i així poder alçar la mirada cap al cel. Anem tan atabalats que entreobrim només una mica els ulls per veure la immediatesa diària dels nostres problemes i de les nostres inquietuds i no aixequem el cap per mirar més enllà. Hem perdut una bona mica l’esperit de contemplació, tan necessari en tota persona que es vulgui tenir per tal. Allò que ens fa reconèixer-nos, que ens fa ser i ens fa esperar a seguir essent.

Ara que començo vacances miraré de fer aquest exercici diari de cames i de mirada. Caminar i mirar. Caminar i contemplar. Caminar i mirar cap endins i cap enfora. Badoquejar, que dirien aquí al Pla d’Urgell. No vol dir que alguns dies no badoquegi en terres més llunyanes, però la major part del temps ho faré aquí, “al clar país -al meu- del Pla d’ Urgell.

Guillem Viladot explica que quan va arribar de nou a Agramunt, després de les seves vacances, va sentir unes ganes immenses d’arrencar a córrer i que no parà fins al Pilar d’ Almenara. Va ser una migdiada. I fou llavors que assaborí, des d’aquella meravellosa atalaia de nom inconfusiblement àrab, tota la Plana d’ Urgell. I allà hi pogué assaborir, de nou, les arrels, unes arrels que tornaven amb la mesura de sempre. I explica que va estendre els braços per tal de rebre damunt el cos l’embat del sol calcinant i espès; i damunt la cara, l’esclat llampurnant d’una tarda que s’encetava enlluernadora. Fou llavors que mirà, com per primera vegada, el miracle ardent de la llum meridional: daurats, sienes, ocres, grocs, torrats, blancs, liles…, del sol, dels blats, dels tossals, de les ribes, dels guarets, de la palla, del paisatge proper i remot…

I explica que tastà, un cop més, el gust dels timons i fità ben fort el blau del cel i digué:

-Quin bell país, aquest país tan clar, el meu!

Si voleu assaborir aquest llibre d’en Guillem Viladot, per conèixer una mica millor aquests terres de ponent, la seva gent i per poder gaudir de la seva prosa rica i acurada us recomano aquest llibre: “LA GENT I EL VENT” –Editorial Selecta- Premi Víctor Català 1966

Tags: A PEU, Catalunya

El Punt i l’ Avui a partir de demà es convertiran en una sola capçalera. Ara que s’han tornat a posar de moda el Barrufets en forma de pel·lícula, podríem dir que aquests dos diaris barrufaran junts a partir de demà encara amb més força. Una de les accepcions de la paraula Barrufet és la de “Vent fort i arremolinat, que alça molta polseguera i, segons diu la gent, porta el dimoni dintre”. Portin o no portin el dimoni dintre, sí que estic segur que aquest nou-vell diari aixecarà molta polseguera amb la renovada força que agafarà a partir d’ara.

Jo li demanaria, des d’aquest humil raconet, que EL PUNT AVUI, a partir d’ara, sigui una mica més dimoni (una altra accepció de la paraula Barrufet que s’empra encara a Mallorca), una mica més dolentó, una mica més valent. Caldrà que sigui més dimonió, més agosarat, més ferm, més crític amb les injustícies, per tal de que Catalunya tingui un diari de referència que aixequi la veu a l’hora de defensar les causes justes i els atacs que contínuament pateix.

Ja sé que tots dos diaris sempre han estat un referent en aquest sentit i sempre s’han posat a primera fila a l’hora d’aixecar la veu per Catalunya. Però ara ho hauran de fer més perquè estan bufant aires de tempesta. Una tempesta que ens pot agafar a tots amb el cul a l’aire si no vigilem, perquè sembla que tots plegats estan disposats a retrocedir en aquest invent que se’n diu “Estado de las autonomías”. Ara ja no creuen ni en les autonomies ni en res que pugui significar escapar-se’l-hi una mica de poder de les mans. Estan disposats a tornar a un enyorat Estat jacobí-franquista on tot el poder el tinguin ells i puguin fer i desfer a pleret. Ja ho veurem ben aviat…

La intenció que ha manifestat el Grup Hermes Comunicacions en el  blog que ha obert per anar explicant els projectes, ha estat la d’unir forces, fer més gran el diari en tots sentits, fer-lo més potent unint col·laboradors de prestigi i tenint una sana ambició de cara a un futur molt competitiu, però també molt prometedor si les coses es fan bé. I fins ara les coses s’han fet prou bé com per pensar que seguirem tenint per molts anys un diari de prestigi on poder anar a pouar bona informació, bones opinions cada dia i on poder gaudir de plomes de gran nivell.

Que hi hagi molta sort!

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

Hi han persones barrudes que saben dissimular-ho molt bé. Suposo que perquè els fa una mica de vergonya de que se’ls hi noti massa. Altres, són tan i tant barruts que ja tant els fa que se’ls hi noti o no. Entre aquests darrers hi trobem el PP. Ara que veuen davant seu un futur lluminós de majoria absoluta ja perden tots els complexes i es mostren més barruts que mai. Barruts i desvergonyits.

A València ja sabíem com era el PP, amb l’inefable i ben vestit (per dintre i per fora) president Camps. Ara li toca el torn al PP de Balears que, una de les primeres coses que fa és que als empleats públics no els calgui saber el català. Ni la llengua dels seus avantpassats són capaços de cuidar. La cultura per aquesta mena de gent no vol dir res. Només compta la cartera ben plena (encara que sigui amb diner negre i pudent). No caldrà saber parlar mallorquí o menorquí o català o eivissenc…o com vulgueu dir-li. No estimen ni respecten la llengua de la mare que els va parir. No tenen ni mare. Només tenen cartera. Resultarà que quan vagin a una finestra pública hauran de parlar necessàriament en castellà perquè no els entendran en la seva pròpia llengua. On s’ha vist això! En cap més país del món es donen situacions semblants. No cal saber català perquè el que compta és saber anglès o alemany per tal de poder fer força calés i molts negocis, encara que siguin bruts.

Ara tancaran la Ràdio i la TV pública perquè, segons ells, té moltes pèrdues. No la consideren un servei públic. Voleu dir que saben el que és un servei públic? Voleu dir que aquest tipus de polítics saben el que és governar en bé dels ciutadans? Ja ho anirem veient, però ens esperen temps foscos. Molt i molt foscos.

Tags: POLÍTICA, PP

Són a punt d’arribar les vacances per alguns. Altres ja les han començat. Tothom té el dret –i el deure- de fer vacances. Es diu que els mestres en tenen massa, que són uns privilegiats… No ho sé. El que sí que sé és que tal com està el panorama avui en necessiten moltes i que se les mereixen.

Aquest text que m’ha arribat l’he trobat molt adequat en aquests moments i us el deixo, esperant que us agradi tant com em va agradar a mi.

“AQUESTS BOJOS QUE ENSENYEN”. Jo els conec. Els he vist moltes vegades. Són rars. Alguns surten ben d’hora al matí i ja són a l’escola una hora abans, altres surten de l’escola una hora més tard perquè tenen entrevistes amb els pares que treballen i no poden anar-hi a una altra hora, altres recorren cada dia més de 100Km d’anada i 100 més de tornada. Són bojos.

A l’estiu els donen vacances, però no desconnecten del tot, pensen en les seves classes, preparen tasques per al curs següent. A l’hivern parlen molt, sempre porten caramels de mel i llimona a la butxaca, altres van sempre amb una ampolla d’aigua al damunt. La seva gola sempre està adolorida, però segueixen ensenyant, de vegades forcen la seva veu, però segueixen transmetent els seus coneixements amb afecte i il.lusió.
Jo els he vist, no estan bé del cap. Surten d’excursió amb els seus alumnes i s’encarreguen de gestionar autoritzacions, recollida de diners i responsabilitat extra.

Què serà d’ells i elles. A la nit somien amb l’escola, se’ls apareixen planetes, ecosistemes i personatges històrics. He escoltat que arriben carregats amb quadernets i exàmens, que han corregit la tarda anterior a casa seva.

Són dones i homes, casats, solters, … de diferents edats, però a tots els apassiona la seva feina, veure créixer als seus alumnes, ajudar-los i aconseguir d’ells ciutadans competents.

Els he vist moltes vegades. Estan malament del cap. Alguns diuen d’ells que viuen molt bé, però els han retallat el sou i segueixen treballant fins i tot més que abans, alguns no miren ni la seva nòmina perquè la seva passió per l’ensenyament els fa cecs a pensar en el cobrament. Gaudeixen amb el que fan, encara que hi hagi pares que no els valorin, els critiquin i fins i tot els treguin autoritat, (de vegades fins els agredeixen), però ells segueixen endavant.

Estan malament del cap. A les tardes es queden per fer cursos de formació i no els importa perdre temps del seu oci per reciclar-se. Diuen que són autocrítics i que fan balanç de les seves experiències educatives, que es frustren quan no surten les coses com esperaven, que s’alegren quan els seus alumnes avancen.

Estan malament del cap, jo els he vist. Diuen d’alguns que van ser molt importants, que sempre tenen paraules d’ànim; diuen només que són MESTRES i que se senten MOLT ORGULLOSOS DE SER-HO.
Si en coneixeu algun envieu-li aquest text, potser s’hi senti identificat i potser estarà content. "
Amb afecte per a tots els mestres. BON ESTIU!

Tags: Educació, Ensenyament, Mestres

“Panem et circenses” (Pa i Circ) és una frase llatina pejorativa que descriu la pràctica d’un govern que per mantenir tranquil·la la població o per ocultar fets controvertits proveeix a les masses d’aliment i entreteniment de baixa qualitat i amb criteris assistencials.

La frase la creà el poeta romà Juvenal i es troba a la seva Sàtira (10 81). En el seu origen descrivia el costum dels emperadors romans de regalar blat i entrades pel circ (curses de carros i altres) per tal de mantenir al poble distret de la política.

Aquesta introducció ve a tomb pel que va passar ahir a la Copa Amèrica que va guanyar ben merescudament URUGUAI i que va fer feliç tot un país i els milers i milers d’uruguaians escampats pel món. Ho he pogut comprovar a través dels molts amics “charrúas” que tinc i que deixaven frases d’alegria exultant al Facebook i missatges al correu electrònic.

Un país petit com l’ Uruguai, poc conegut a l’esfera mundial i que no dóna generalment grans notícies, es troba –de cop- amb un gran triomf esportiu que l’enorgulleix i li fa créixer l’autoestima. N’hi ha per tant, us preguntareu? Depèn de com es miri. Un triomf esportiu no deixa de ser simplement això. Però darrera hi ha tot un munt de connotacions. Els catalans ho entenem prou bé quan el nostre BARÇA guanya títols, prestigi i dóna una bona imatge a nivell mundial.

A l’ Uruguai li ha passat això: després d’una colla d’anys de pocs triomfs i amb un passat llunyà molt brillant, ara sembla que vol tornar a revifar tot aquell passat gloriós. L’Uruguai és campió d’Amèrica. Tan simple i tan complex a la vegada, perquè s’ha fet una feina ben feta; s’ha tornat a treballar amb humilitat des de fa un temps i el país s’ha pogut tornar a creure que, encara que sigui petit, pot tornar a ser gran si es continuen fent les coses ben fetes. Perquè aquest triomf significa molt més que un triomf del futbol i –com deia un diari uruguaià- perquè aquest circ dels pobles, que per aquells països és la gran forma de catarsi social, ha aconseguit una espècie de revolució en aquest petit país que és l’ Uruguai. L’entrenador -“el Maestro Tabárez”, com li diuen- ha dit que el fet que la gent surti als carrers a fer festa quan en tingui ganes i que s’alliberi  dels fantasmes del passat té molta importància. Que la gent sigui feliç, amb lo complicat que és quasi sempre…

El futbol pot fer feliç i et pot fer oblidar per una estona els problemes de la vida diària; pot fer pujar l’autoestima i pot fer-te creure que pots, si vols i hi poses tots els elements per fer les coses ben fetes. Fa créixer la il·lusió i fa veure les coses d’una altra manera. Això sí: pensant que només és un circ i que el pa no s’ha d’esperar del governant sinó que cal que te’l guanyis cada dia amb el teu esforç.

Tags: Futbol, Uruguai

En silenci -i amb silencis- parlen les nostres mirades

perquè saben dir millor el que els llavis voldrien dir.

Entre silencis i mirades passen aquelles hores curtes

-massa curtes al meu gust- però plenes de sentiments.

Les paraules són les justes i les necessàries

per tal que no semblin invasores

d’un territori sagrat, on el silenci és amo i senyor

perquè és qui millor expressa els sentiments.

Quan el meu cor trist s’arrastra pel terra polsós

entre cards, pedres i espines

els meu ulls busquen adelerats alguna cosa esperançadora.

I troben aquell sol que surt temorós i tímid entre boires

mentre va transformant silenciosament i lenta les coses,

mentre va canviant la freda realitat i ja sembla tot menys trist.

I mentre me’n vaig amb el cor encongit penso

que no podré dir mai que he oblidat un amor;

diré, només, que he aconseguit parlar-ne sense plorar

perquè un amor és inoblidable per sempre més.

Tags: Poesia

Algú diu que els somnis són tan delicats

que a la mínima distracció es trenquen en mil trossos.

Diu algú que se’ls ha de tractar amb molta cura,

no remoure’ls massa,

no fer massa soroll prop seu,

deixar que vagin creixent al seu propi ritme

i mai, mai de la vida, empènyer-los,

ni obligar-los a que s’afanyin.

Algú també diu que els somnis són més somnis

si travessen el temps a cavall de l’amor,

si es mantenen assedegats en la nit

sense pressa a l’abraçada i a la carícia.

Tags: Poesia

http://www.bondia.cat/ dibuix de by Balasch

M’han arribat veus que la direcció del diari gratuït BON DIA de Lleida ha decidit prescindir de la persona que ens feia somriure cada dia des de la darrera pàgina del diari. Em refereixo al responsable de fer l’acudit diari, en JORDI BALASCH. La crisi, que està arribant poc a poc a tots els racons de la nostra societat, també ha arribat fins aquí. Tant de bo sigui circumstancial i ben aviat puguem tornar a gaudir dels seus acudits, tant bons com aquest d’avui per exemple.

Jordi, et trobarem a faltar. Trobo que el Jordi Balasch és un dels que estan a primera línia dels molts humoristes gràfics que treballen als diaris i revistes catalans. L’humor gràfic és fonamental en un diari. Dóna aquella visió distinta de la notícia; aquella visió que ens fa pensar i ens fa veure la cara que potser no veiem normalment. En bon humorista sap concentrar amb una frase o amb un dibuix tota una manera de fer, una notícia, un esdeveniment o un personatge que, d’altra manera, necessitaríem mitja hora per explicar-ho. Ells tenen la traça de fer-ho en 10 segons. 10 segons per a qui ho llegeix, però potser un parell d’hores de donar-hi voltes i una bona estona de feina per a ells… Aquí hi ha el mèrit!

Esperem que algun altre mitjà el sàpiga aprofitar i que BON DIA el recuperi com més aviat millor. Entretant, estic segur que anirà madurant humor dins del seu cap i que d’una manera o altra sortirà encara molt millor. Molta sort Jordi!

Tags: Humor

SIR KEN ROBINSON té una conferència meravellosa a YouTube (Sir Ken Robinson, Les escoles maten la creativitat, TED 2006) en la qual explica la història d’una famosa coreògrafa anglesa, Gillian Lynne, que quan era una nena va estar a punt de ser diagnosticada de trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH) perquè no era capaç de romandre asseguda a la seva cadira. Als sis anys la va portar la seva mare a un especialista i després d’una estona d’entrevista amb la mare i amb Gillian, l’especialista li va dir a la nena que la mare i ell sortirien fora, que ella esperés una estona asseguda allà fins que tornessin. En sortir li va posar música i va dir a la mare que mirés per una finestreta la seva filla.

Efectivament, gairebé només començar la música Gillian va començar a moure’s al seu ritme d’una forma sorprenent per la seva naturalitat i la seva gràcia. "Senyora, -li va dir després d’uns minuts l’especialista a la mare de Gillian- la seva filla no és hiperactiva, la seva filla és ballarina. "Gillian, després d’educar i desenvolupar en una escola de dansa el seu do, va ser una internacionalment reconeguda coreògrafa pel seu treball en musicals com ara Cats o El fantasma de l’òpera.

¿Això del do, o del talent, és només una cosa que algunes persones afortunades tenen, o és quelcom intrínsec a l’ésser humà, amb independència de les seves variacions i diversitat d’una persona a una altra? Jo sóc dels que pensen que tots en tenim, però moltes vegades tenim els suports i oportunitats necessaris  per desenvolupar-los. És feina de l’escola? Potser sí; però no només de l’escola sinó de tota la societat, començant per casa. És la societat  -en tots els seus àmbits- qui ha d’ajudar i posar els elements necessaris perquè tothom pugui desenvolupar els seus talents.

Tags: Educació

De la mateixa manera que les entitats financeres han hagut de passar les proves anomenades “estrès test” (o proves de resistència), jo faria passar aquestes mateixes proves als partits polítics espanyols per veure el seu nivell de democràcia, la seva transparència, la manera de gestionar els diners de tots nosaltres, etc Segurament que tindríem algunes sorpreses.

Podríem veure com la màfia valenciana del PP -amb el senyor Camps al davant- es quedaria molt lluny de l’aprovat. Amb tot el reguitzell de judicis pendents, tota la brutícia evident que mostra per tot arreu  i tot l’historial que té, segur que es queda molt lluny de l’aprovat.

Podríem seguir després pel PSOE, que durant aquests anys de govern ha donat mostra de ineptitud total i de bastanta mala fe. Ha fet les coses tan mal fetes que a les pròximes eleccions ho pagaran car. Llàstima que se’n beneficiaran els del PP, que són iguals o pitjors.

Els altres partits tampoc no són gaire exemple de res i no crec pas que aprovessin. Els dos tripartits que hem hagut de sofrir els catalans en són un bon exemple. Els partits anomenats d’esquerra només serveixen per anar ala contra i poques solucions són capaços de proposar.

Els partits anomenats nacionalistes (catalans, bascos o gallecs) tampoc han fet els deures. només són capaços de veure a quatre passes dels ulls i sense cap mena de perspectiva i sentit de les coses. Si anessin una mica junts hi guanyaríem tots, però només saben mirar cadascú els seus interessos. En fi, un autèntic desastre!

Què en podem esperar de tanta ineptitud política? Què en podem esperar de governs que fan obres que no es necessiten? Què en podem esperar de gent que no sap administrar els pocs o molts diners que es recullen en forma d’impostos? Què en podem esperar de gent que prefereix privatitzar en lloc de descentralitzar? Què podem esperar de gent que només aspira a tornar a fer un Estat central (com més franquista millor) i que no han entès res d’això de les autonomies?.

Els partits polítics espanyols són incapaços de mirar pel bé del conjunt dels ciutadans i arribar a una entesa sobre qüestions fonamentals per sortir de la crisi i crear una mica d’ocupació. Són incapaços de fer POLÍTICA i es dediquen a der politiquetes curtes de mires i de gambals. Fan plorar. O fan riure per tal de no plorar.

Què els facin les proves de resistència d’una vegada! Veureu quins resultats que en sortiran!

Tags: POLÍTICA

A vegades critiquem els polítics i els posem tots, de forma injusta, dins d’un mateix sac. Hi ha de tot, com a tot arreu. Per això, ara que s’han constituït nous consistoris i han canviat molts alcaldes, cal destacar els gestos que han fet molts d’ells en un moment que el país està en crisi. Segurament que són molts els alcaldes que han tingut sensibilitat i s’han abaixat el sou o, almenys, han fet gestos més o menys significatius en aquest sentit. N’he trobat alguns exemples, un dels quals és l’alcalde del meu poble. trobo que són gestos que els honoren:

L’alcalde de Mollerussa, Marc Solsona (CiU), cobrarà 2.500 euros bruts mensuals per una dedicació exclusiva, un 34% menys que els 3.800 euros mensuals que cobrava l’anterior alcaldessa, Teresa Ginestà, al principi de la legislatura anterior. Solsona ha apuntat que “en un context de crisi cal fer un esforç per reduir i ajustar al màxim el cost de la classe política”. A més, el consistori de la capital del Pla d’Urgell també rebaixarà un 27% el pressupost destinat a retribuir els càrrecs electes, passant dels 13.750 euros bruts mensuals als 10.000 euros. L’alcalde ha insistit que “aquesta reducció ens avala per prendre determinades decisions de cara al futur”.

Aquesta reducció del 27% és conseqüència del fet que els sous dels cinc tinents d’alcaldia també s’han vist rebaixats, passant dels 7.350 euros bruts al mes als 5.300 actuals. A més, la massa salarial de la resta de regidors de l’equip de govern també es redueix un 15%. En aquest sentit, Solsona ha explicat que, a banda de l’alcalde, hi haurà tres regidors més amb dedicació exclusiva que seran Josep Àngel Lavin, Teresa Grañó i Jaume Segura, que cobraran 1.500 euros bruts al mes.

L’alcaldessa de Viladamat, Irene Palol (CUP), renuncia a bona part del seu sou, així com a la dedicació exclusiva. Justament al contrari que el seu predecessor que cobrava 12.000 euros l’any per dedicació exclusiva. Així, Palol cobrarà 150 euros nets al mes.

També trobem l’alcalde de Navàs, Jaume Casals (CUP), que s’ha abaixat el sou un 51%, mentre que la tinent d’alcalde, Hortènsia Font (ERC) se l’ha abaixat un 21%. Aquesta rebaixa permetrà estalviar com a mínim 35.000 euros anualment. Casals cobrarà 1.600 euros nets -ha demanat una excedència com a professor de secundària per poder-se dedicar a l’alcaldia a dedicació completa- mentre que Font en rebrà 1.200 per la seva dedicació. La resta de regidors, amb dedicacions parcials, tindran la retribució de 521,64 euros nets cadascun. S’han eliminat també els càrrecs de confiança.

Segurament que en trobaríem molts més. Segur. Però els desconec. Cal que no oblidem que la política hauria de ser un servei al ciutadà i qui vulgui fer diners seria millor que se n’anés a altres territoris on en podrà guanyar més.

Tags: POLÍTICA

El poble cada dia compta menys. La posició social de la majoria de la gent és menystinguda per tothom.  Eduardo Galeano va escriure un text que retrata exactament aquesta realitat.

“Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadie con salir de pobres,
que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte;
pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca.

Ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadie la llamen, aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.

Los nadie: los hijos de nadie, los dueños de nada.
Los nadie: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre,
muriendo la vida, jodidos, rejodidos.
Que no son, aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folklore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.
Los nadie, que cuestan menos que la bala que los mata.

Eduardo Galeano

La classe mitja es torna pobre. Els pobres es tornen miserables perquè ja no tenen casa ni tenen res. De fet, tenen alguna cosa: deutes. Deutes que els deixaran penjats tota la vida. Ni feina, ni casa, ni drets, ni família…. i aviat ni dignitat. La crisi és dura i arreplega a qui se li posi al davant i, a vegades, fins i tot aquells que s’atreveixen a enfrontar-la. La crisi es fa gran, es torna terrible i va deixant a la cuneta milers i milers de persones. Els bancs no tenen ànima ( ja ho sabíem). Els partits polítics i els sindicats no fan els que haurien de fer – cosa que no esperàvem- i en temps de vaques grasses es cuidaven prou d’estar callats. Ara que criden ja ningú els fa cas. Uns quants tenen el poder d’enfonsar països. La majoria no tenen poder per a res. són els ningú. Els que no compten. Els que quedaran a la cuneta i oblidats de tothom. Per no tenir, no tindran ni fossa comuna. No tindran ni memòria històrica. No tindran ni memòria. Seran ningú. No seran…

Tags: Crisi, SOCIETAT

No estás deprimido, estás distraído, distraído de la vida que puebla.
Distraído de la vida que te rodea: delfines, bosques, mares, montañas, ríos. No caigas en lo que cayó tu hermano, que sufre por un ser humano cuando en el mundo hay 5,600 millones. Además no es tan malo vivir solo.
Yo la paso bien, decidiendo a cada instante lo que quiero hacer, y gracias a la soledad me conozco, algo fundamental para vivir.
No caigas en lo que cayó tu padre, que se siente viejo porque tiene 70 años, olvidando que Moisés dirigía el éxodo a los 80 y Rubinstein interpretaba como nadie Chopin a los 90. Solo por citar dos casos conocidos.
No estás deprimido, estás distraído, por eso crees que perdiste algo, lo que es imposible, porque todo te fue dado. No hiciste ni un solo pelo de tu cabeza por lo tanto no puedes ser dueño de nada. Además, la vida no te quita cosas, te libera de cosas. Te aliviana para que vueles mas alto, para que alcances la plenitud. De la cuna a la tumba es una escuela, por eso lo que llamas problemas son lecciones.
No perdiste a nadie, el que murió simplemente, se nos adelantó, porque para allá vamos todos. Además lo mejor de él, el amor, sigue en tu corazón. Quién podría decir que Jesús está muerto? No hay muerte: hay mudanza. Y del otro lado te espera gente maravillosa: Gandhi, Michelangelo, Whitman, San Agustín, la Madre Teresa, tu abuela y mi madre, que creía que la pobreza está más cerca del amor, porque el dinero nos distrae con demasiadas cosas, y nos aleja por que nos hace desconfiados.
Haz sólo lo que amas y serás feliz, y el que hace lo que ama, está benditamente condenado al éxito, que llegará cuando deba llegar, porque lo que debe ser será, y llegará naturalmente. No hagas nada por obligación ni por compromiso, sino por amor. Entonces habrá plenitud, y en esa plenitud todo es posible. Y sin esfuerzo porque te mueve la fuerza natural de la vida, la que me levantó cuando se cayó el avión con mi mujer y mi hija; la que me mantuvo vivo cuando los médicos me diagnosticaban 3 ó 4 meses de vida.
Dios te puso un ser humano a cargo, y eres tú mismo. A ti debes hacerte libre y feliz, después podrás compartir la vida verdadera con los demás.
Recuerda a Jesús: “Amarás al prójimo como a ti mismo”. Reconcíliate contigo, ponte frente al espejo y piensa que esa criatura que estás viendo es obra de Dios; y decide ahora mismo ser feliz porque la felicidad es una adquisición.
Además, la felicidad no es un derecho sino un deber, porque si no eres feliz, estás amargando a todos los que te aman. Un solo hombre que no tuvo ni talento ni valor para vivir, mandó a matar seis millones de hermanos judíos.
Hay tantas cosas para gozar y nuestro paso por la tierra es tan corto, que sufrir es una pérdida de tiempo. Tenemos para gozar la nieve del invierno y las flores de la primavera, el chocolate de la Perugia, la baguette francesa, los tacos mexicanos, el vino chileno, los mares y los ríos, el fútbol de los brasileiros, Las Mil y Una Noches, la Divina Comedia, el Quijote, el Pedro Páramo, los boleros de Manzanero y las poesías de Whitman, Mahler, Mozart, Chopin, Bethoven, Caravaggio, Rembrant, Velásquez, Picasso y Tamayo entre tantas maravillas.
Y si tienes cáncer o sida, pueden pasar dos cosas y las dos son buenas; si te gana, te libera del cuerpo que es tan molesto: tengo hambre, tengo frío, tengo sueño, tengo ganas, tengo razón, tengo dudas….y si le ganas, serás humilde, más agradecido, por lo tanto fácilmente feliz.
Libre del tremendo peso de la culpa, la responsabilidad, y la vanidad, dispuesto a vivir cada instante profundamente como debe ser.
No estás deprimido, estás desocupado. Ayuda al niño que te necesita, ese niño será socio de tu hijo. Ayuda a los viejos, y los jóvenes te ayudarán cuando lo seas. Además, el servicio es una felicidad segura, como gozar a la naturaleza y cuidarla para el que vendrá. Da sin medida y te darán sin medidas.
Ama hasta convertirte en lo amado, más aún hasta convertirte en el mismísimo amor.
Y que no te confundan unos pocos homicidas y suicidas, el bien es mayoría pero no se nota porque es silencioso, una bomba hace más ruido que una caricia, pero por cada bomba que le destruya hay millones de caricias que alimenta a la vida.
Facundo Cabral

Llegia avui un article de Jordi Galceran que parlava de la felicitat que mostrava Messi en aquesta foto. Un article molt bo, ple d’ironia i bon humor.

La lectura contrastava amb el que llegia -una estona després- sobre el mal partit que va fer la selecció argentina a la Copa Amèrica de la qual és amfitriona. Ha començat tan malament  la Copa que la tensió, els nervis i les guspires han començat a saltar al planter que comanda Sergio Batista. Avui la premsa destaca un dur encreuament de paraules entre el defensa Nicolás Burdisso i el davanter Lionel Messi, figura de l’equip.

“Pendejo, la última jugada se corre, no te podés dejar anticipar la puta que te parió", li va dir el defensor del Roma al seu company del Barça, mentre es retiraven del camp després del 0-0 a Santa Fe. Després d’escoltar aquestes paraules, Messi va reaccionar, es va girar i va veure qui era qui l’insultava. Diuen que va respondre amb un gest amb el seu braç per demanar-li al defensa que el deixés en pau i que marxés lluny.

“Pendejo”, en argentí, és un terme despectiu que s’aplica a un jovenet que no sap gran cosa i es fa l’interessant o a un adult que té comportaments infantils.

Jo he pensat de seguida què hi fa Messi jugant amb la seva selecció si sempre té problemes, l’escridassen, no juga bé (perquè allò no és un equip ni és res) i es veu de lluny que no gaudeix jugant i no és feliç. Que els engegui al carall!. He pensat en el contrast entre aquesta foto i aquell moment.

Li cal a Messi haver de fer aquest paperot cada vegada que juguen aquesta banda (no pas equip) de futbolistes dispersats arreu d’Europa, que estan plens de diners i d’ego i que cada un va a la seva per fer-se veure i situar-se a l’aparador per si algú els compra a bon preu? No seria més feliç jugant amb els seus nebots que no pas jugant la Copa Amèrica?

Aquests nois, que tenen tants diners com volen, no serien més feliços fent unes bones vacances després d’un any dur, ple de partits i després de mesos i mesos de jugar a futbol sense parar?

No es fa cada vegada més evident que el futbol cada dia es mou més per diners i interessos comercials  i cada vegada és menys joc, esport i ganes de passar-s’ho bé?

No seria hora ja d’arreglar aquest desgavell que fa que hi hagin Copes Amèrica, Copes d’Àfrica, Champions, Copes de la UEFA, Copes Intercontinentals, recopes i recontrarecopes?

Quan començarà a entrar el sentit comú en el món del futbol i començarà a tornar a ser un esport per gaudir-ne jugant i gaudir-ne veient-lo com el juguen artistes com el Messi?

Moltes preguntes que –em temo- seguiran sense resposta un any més perquè els interessos són massa grossos. Tan grossos com la infelicitat que causen a aquests nois que juguen amb una pilota als peus, rodant apressats per tot el món, amb “jet lags” inhumans i veient com són comprats i venuts com en moderns mercats d’esclaus. Els castellans diuen que “sarna con gusto no pica”. Deu ser això!

Tags: Felicitat, Futbol, Leo Messi

He llegit una llista de coses que no hauríem de fer mai per poder tenir una vida saludable. No sé si totes són encertades i si algun metge –o algú que en sabés més- hi tindria alguna cosa a dir. Però em semblen coses de sentit comú i crec que no poden fer mal a ningú. Al contrari: més aviat em sembla que poden millorar la nostra salut.

Són les següents:

1. No esmorzar
La gent que no esmorza té baix nivell de sucre a la sang. Això genera insuficient subministrament de nutrients al cervell causant la seva degeneració gradual.
2 . Menjar de més
Això causa l’enduriment de les artèries del cervell, causant més baixa capacitat mental.
3. Fumar
Causa un munt de malalties ja prou conegudes.
4. Consumir altes quantitats de sucres
L’alt consum de sucre interromp l’absorció de proteïnes i nutrients causant malnutrició i pot interferir en el desenvolupament del cervell.
5. Respirar aire contaminat
El cervell és l’òrgan del nostre cos que consumeix més oxigen. Inhalar aire contaminat disminueix la seva oxigenació generant una disminució de l’eficiència cerebral.
6. Dormir poc
El dormir permet al cervell descansar. La manca de son durant períodes perllongats accelera la pèrdua de cèl·lules del cervell.
7. Dormir amb el cap tapat
Dormir amb el cap cobert augmenta la concentració de diòxid de carboni i disminueix l’oxigen causant efectes adversos al nostre cervell.
8. Fer treballar al cervell quan estem malalts
Treballar i estudiar quan estàs malalt, a més de la dificultat del cervell per respondre en aquest estat, el danya.
9. Falta d’estimulació
Pensar és la millor manera d’estimular el nostre cervell. No fer-ho fa que el cervell disminueixi la seva grandària i per tant la seva capacitat.
10. Practica la conversa intel ligent
Converses profundes i intel.ligents promouen l’eficiència cerebral.

Tags: salut

Suposo que l’ hospital Arnau de Vilanova de Lleida haurà sofert les retallades com tots els altres hospitals catalans. Si les urgències dels hospitals públics ja normalment tendeixen a estar saturades, aquests dies n’estan més, degut sobretot a les vacances i a les conseqüències de les retallades que dèiem.

El dilluns ens va tocat patir aquests efectes i he pogut comprovar de primera mà el que he anat llegint als diaris darrerament i també he pogut escoltar de primera mà les queixes de metges i infermeres. Us ho explicaré breument:

-El dilluns vam haver d’anar a urgències amb un quadre relativament preocupant. Van ser tres hores llargues d’espera en un passadís fins que no ens van assignar un box.

-No vam poder fer l’ingrés a cap habitació perquè no hi havia llits disponibles. Hem passat un dia i mig dins d’un box, cosa que no seria comú en unes altres circumstàncies. Ja se sap que un box no és massa agradable, ni pel malalt ni per l’acompanyant.

-Ens van fer les proves pertinents, això sí, però ens van haver de donar l’alta abans d’hora, amb un diagnòstic fet però sense una confirmació de com seria l’evolució de la malaltia. L’evolució l’hauríem d’anar veien a casa nostra…. En altres circumstàncies segurament ens hi hauríem estat algun dia més i ens haurien donant l’alta amb molta més seguretat de que la malaltia estava controlada.

Les urgències d’un hospital em van donar la sensació d’un formiguer. Un anar i venir constant de gent, cadascú fent el seu camí i anant a la seva, dins de la lògica organització que s’hi veia. Era un esplèndid retrat de la vida, amb tota la seva riquesa i complexitat, amb totes les coses bones que té, però també amb totes les seves mancances.

Allà hi he pogut observat el que és la diversitat: de gent, de races, de cultures, de llengües. Sense entendre la llengua que parlaven, però escoltant la seva fonètica i veient els colors de les pells, hom podia deduir més o menys les diverses procedències. En vaig comptar almenys 6 o 7.

Allí he pogut escoltar converses de tot tipus: gent enfadada i queixosa, gent comprensiva i més tolerant, gent mal educada que parlava a crits, gent que embrutava, gent discreta, gent amable… L’observació donaria per molts comentaris.

He observat el personal, que trobo que és prou eficient dins de les limitacions en què es troben (uns més que altres, com a tot arreu); he observat actituds, maneres de comportar-se, capteniments reprovables i capteniments modèlics… Una mica de tot, com un retrat de la vida mateixa que deia abans. Tota la riquesa de la vida concentrada ens uns metres quadrats que, potser a causa de la malaltia i el dolor, fan que suri tot el que portem a dins i sigui tot plegat més evident i sincer.

I per acabar un fet que em va impressionar molt: en un moment determinar va arribar un noi jove treballador, acompanyat d’un altre de més gran i van asseure’s al meu costat. Per això vaig poder seguir la seva conversa. Els dos tenien la mà esquerra ferida; el senyor gran ja la portava destapada i se li veia una gran cicatriu, fruit d’un accident amb una màquina. El noi jove la portava tapada encara i explicava que també una màquina se li havia emportat dos dits. Ho explicava amb un cert humor i amb una sang freda admirable i li deia al senyor gran que ara li faria la competència… Jo no deia res, però pensava en la perillositat que encara tenen certes feines, i com un moment de distracció pot canviar-te la vida. Deien, però, que a partir d’ara tindrien una altra actitud i es prendrien les coses d’una altra manera perquè la vida i la salut valen bastant més del valor que normalment els donem. Hi estic totalment d’acord.

Tags: Crisi, Hospitals, SOCIETAT, Urgències

Es fotut viure amb la permanent sensació de que t’estafen per tot arreu. Aquesta és –em sembla- la sensació que s’ha establert al país. Una sensació massa generalitzada per poder sortir de la crisi.

Els joves se senten estafats perquè no poden treballar després d’anys d’estudis, preparació i sacrificis. Ara resulta que no hi ha futur per a ells!

Els que no se senten emparats pels tribunals, després que els bancs i caixes els ho hagin pres tot per no poder tornar els crèdits, també se senten estafats. Els bancs els havien deixat més diners dels que lògicament podien tornar, diners en forma de contractes swaps i altres enganys molt sofisticats que la majoria de la gent del carrer no entén  (ni té cap obligació d’entendre) i ara ens trobem amb milers de persones amb els dits enganxats en un immens parany.

Se senten estafades les petites empreses, que els han tallat els crèdits encara que moltes d’elles tenen feina, ganes de treballar i ampliar l’empresa. Resulta que els bancs no els deixen els diners que el Govern els ha deixat a ells i que fan servir per seguir especulant.

Se senten estafades les organitzacions de tipus social perquè les ajudes promeses i esperades no arriben i, a mig partit, han canviat les regles del joc. Jo treballo en un taller de discapacitats i tots sabem que depenem molt de les ajudes dels governs. Aquestes ajudes no arriben, o arriben amb molt de retard. Hi han tallers que han hagut de tancar per no poder pagar el personal. I altres, que havien fet ampliacions esperant les subvencions, ara no poden obrir portes perquè aquestes subvencions ja no arribaran mai.

Cal que tots estalviem en aquests moments però també cal que la societat no es fraccioni i quedi massa gent a la cuneta, ja irrecuperables del tot. Aquest és el greu perill que jo veig en aquests delicats moments que estem vivint, gràcies a una crisi que ha tocat –com sempre- als més febles i que els poderosos no sembla que vulguin posar-hi solució. Cal fer noves lleis que endureixin les penes als estafadors, als vius, als que fan negoci com sigui sense cap mirament ètic. Cal demanar responsabilitats a tants irresponsables que han causat tot aquest desgavell. I no pot ser que el govern de Zapatero, per exemple, vagi fent la viu-viu sense prendre mesures molt més dràstiques, ell que no va voler veure la crisi quan ja la tenia al damunt. Cal demanar responsabilitats a polítics ineptes i a directius de bancs que no van saber fer la seva feina. Cal demanar als mitjans d’informació que siguin més seriosos, no amaguin res i siguin capaços de posar a la llum pública tots els tripijocs que constantment es fan i que callen per interès quan els descobreixen. 

Si aquesta sensació d’estafa generalitzada segueix establerta en la nostra societat i la gent veu que no es fa res… malament rai! Cal reformes urgents, àmplies i radicals per tal de canviar coses i canviar tendències. Cal signes de que no es permetrà que les coses segueixin fent-se malament. I no s’hauria de permetre que polítics corruptes i encausats segueixin com si res hagués passat (a València en tenim un bon ram d’aquest tipus de flors verinoses). Així la societat no recobrarà mai la confiança.

Tags: Estafes, SOCIETAT

Ella está en el horizonte. Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. Por mucho que yo camine, nunca la alcanzaré. ¿Para que sirve la utopía? Para eso sirve: para caminar. (Eduardo Galeano)

La utopia és allò que no sabem si podrem assolir però que tenim dret a somniar. És el dret al deliri. Tenir deliri per alguna cosa en català és tenir fal·lera, il·lusió. En definitiva és somniar. I ja sabem que els somnis es fan realitat si volem que se’n facin. Encara que no podem endevinar quan serà, sí que tenim, almenys, el dret a imaginar el que volem que siguin.

La cita de Galeano (ja sabeu que és una debilitat meva aquest autor) sobre la utopia m’ha vingut ràpidament al cap pel que deia en el post d’ahir i per alguns comentaris que he rebut sobre la independència de Catalunya. Galeano deia que l’any 1948 i el 1976, les Nacions Unides van proclamar extenses llistes de drets humans, però que la immensa majoria de la humanitat no ha assolit més drets que el dret a veure, sentir i callar. Ell ens convida a començar a exercir el mai proclamat dret a somiar. Què tal si delirem, per una estoneta? Per què no podem clavar els ulls més enllà de la infàmia, per endevinar un altre món possible?

Els somnis de Galeano venen a tomb en aquests moments. Vinga, posem-nos-hi!:

L’aire estarà net de tot verí que no vingui de les pors humanes i de les humanes passions; als carrers, els automòbils seran aixafats pels gossos; la gent no serà manipulada per l’automòbil, no serà programada pels ordinadors, no serà comprada pel supermercat, ni serà mirada pel televisor; la televisió deixarà de ser el membre més important de la família, i serà tractat com la planxa o la rentadora.

La gent treballarà per viure, en lloc de viure per treballar;

s’incorporarà als codis penals el delicte d’estupidesa, que cometen els que viuen per tenir o per guanyar, en lloc de viure per viure només, com canta l’ocell sense saber que canta i com juga el nen sense saber que juga;

en cap país aniran a la presó els nois que es neguin a complir el servei militar; els economistes no diran nivell de vida al nivell de consum, ni diran qualitat de vida a la quantitat de coses;

els cuiners no creuran que a les llagostes els encanta que les cuinin vives;

els historiadors no creuran que als països els encanta ser envaïts;

els polítics no creuran que als pobres els encanta menjar promeses;

la solemnitat es deixarà de creure que és una virtut, i ningú prendrà seriosament a ningú que no sigui capaç de prendre’s el pèl a si mateix;

la mort i els diners perdran els seus màgics poders, i ni per defunció ni per fortuna es convertirà el canalla en virtuós cavaller;

ningú serà considerat heroi ni ximple per fer el que creu just en lloc de fer el que més li convé;

el món ja no estarà en guerra contra els pobres, sinó contra la pobresa, i la indústria militar no tindrà més remei que declarar-se en fallida;

el menjar no serà una mercaderia, ni la comunicació un negoci, perquè el menjar i la comunicació són drets humans;

ningú morirà de fam, perquè ningú morirà d’indigestió;

els nens del carrer no seran tractats com si fossin escombraries, perquè no hi haurà nens del carrer;

els nens rics no seran tractats com si fossin diners, perquè no hi haurà nens rics;

l’educació no serà el privilegi dels que puguin pagar-la;

la policia no serà la maledicció dels que no puguin comprar-la;

la justícia i la llibertat, germanes siameses condemnades a viure separades, tornaran a ajuntar-se, ben unides, esquena contra esquena;

una dona, negra, serà presidenta del Brasil i una altra dona, negra, serà presidenta dels Estats Units d’Amèrica, una dona índia governarà Guatemala i una altra, Perú;

a l’Argentina, les boges de Plaça de Maig seran un exemple de salut mental, perquè elles es van negar a oblidar en els temps de l’amnèsia obligatòria;

la Santa Mare Església corregirà les errades de les taules de Moisès, i el sisè manament ordenarà fer festa al cos;

l’Església també dictarà un altre manament, que se li havia oblidat a Déu: «Estima la naturalesa, de la qual formes part";

seran reforestats els deserts del món i els deserts de l’ànima;

els desesperats seran esperats i els perduts seran trobats, perquè ells són els que es van desesperar de tant esperar i els que es van perdre de tant buscar;

serem compatriotes i contemporanis de tots els que tinguin voluntat de justícia i voluntat de bellesa, hagin nascut on hagin nascut i hagin viscut quan hagin viscut, sense que importin ni una miqueta les fronteres del mapa o del temps;

la perfecció seguirà sent l’avorrit privilegi dels déus, però en aquest món malgirbat i fotut, cada nit serà viscuda com si fos l’última i cada dia com si fos el primer.
-Eduardo Galeano–

 

Tags: Eduardo Galeano, Utopia