21 gen. 2011
Baixada de pantalons (o de sotana)
Una arqueta del segle XIV, una de les obres en litigi.
El que s’esperava ha arribat. Es veia venir. Els Bisbes catalans s’han abaixat els pantalons davant de les pressions del Vaticà en el litigi de les obres d’art del Museu de Lleida i avui han emès un comunicat conjunt en què demanen que les obres d’art sacre que es disputen les diòcesis de Lleida i Barbastre-Montsó siguin lliurades a la diòcesi aragonesa, com va demanar el Vaticà el febrer del 2009 mitjançant un escrit formulat per la Secretaria d’Estat Vaticana i que es va fer arribar al bisbe de Lleida, Joan Piris.
Els nostres Bisbes demostren ser més romans que catalans. Demostren molt poca fermesa davant de les pressions i jo, com a català i cristià, no puc entendre aquesta actitud. Els meus bisbes no defensen les nostres coses. Semblava que sí, però ha sigut que no. D’això jo en dic falta de dignitat, abaixar-se els pantalons (o la sotana) i covardia davant d’alguns grans poders fàctics (civils i eclesiàstics) que han pressionat molt fort.
Catalunya potser no pinta gran cosa davant del món. Som molt petits. Però és clar que no pinta res davant el Vaticà. Amb això, es demostra una vegada més. I si en tota aquesta història es troben traïdors dins de la mateixa església catalana, molt millor, perquè així el resultat final quedarà més dissimulat. És com a Troia, que l’enemic era dins del cavall. Es buscaran tants subterfugis com vulgueu, però les obres d’art deixaran de ser nostres (com es demostra prou bé en els darrers documents que no s’han volgut acceptar com a prova) si el Govern català no hi posa remei i fermesa.
Serem petits, serem poc importants, no ens donaran la raó… però, almenys, siguem ferms i dignes en defensar el que creiem fermament que és nostre. Almenys que no diguin que hem perdut la dignitat, la única cosa que li queda a la víctima de la injustícia, la única cosa que et queda quan t’ho han pres tot. Catalunya s’ha sabut defensar al llarg de la història i, gràcies a això, conservem la llengua, les costums, les institucions i cert prestigi internacional. No deixem que ens prenguin una cosa més… I els Bisbes catalans potser que vagin pensant en confessar-se d’aquest greu pecat d’omissió i de la covardia que estan demostrant.
3 respostes
Per tot nia de venuts… ara un tal Ansar ens salvarà la pàtria…i els sindicats…i els capellans casposos…i els TC…i els jutges…(cas Pillet)…així ens llueix el pel tot i ser calbs…”el dia que els fills de Pusa volin… mai mes veurem el sol”
((Ansar, Pillet, Pusa…he obviat escriure-ho correcte quets paios no es mareixen el nom correcte))
Els bisbes estan obligats a obeir al Papa, i llestos. ¿¡Perque fer tanta guerra per quatre talles de fusta???. ¿¿No és més cristià deixar-se picar l’altre galta??
No, Silveri, aquí no hi estaríem d’acord. Els bisbes tenen cap per pensar i han d’obeir la pròpia consciència i el sentit comú.
Primerament, que les obres d’art no són seves. Pertanyen a la gent i al patrimoni de l’Església, que et recordo que també són els fidels. Un altre bisbe anterior de Lleida (el Bisbe Messeguer) va fer molt esforç per adquirir-les com Déu mana i rescatar-les de la pols i dels compradors furtius. Algunes taules servien per porta de cort de porcs…
Segon: Els bisbes, com cap fidel, no han de ser borregos. Tots tenim cap per pensar i llengua per parlar. Cal poder dir les coses que es pensen amb la llibertat que ens dóna el ser fills de Déu.
Tercer: Tant el Bisbat de barbastre com elconflicte de les obres d’art està ben demostrat que hi han intervingut forces obscures (Opus, Nuncis influïts per polítics i altres coses que s’han anat sabent de mica en mica. Algun dia ja en parlaré.
Quart: En aquest cas la justícia s’ha tronat a posar de part dels poderosos i ni tan sols ha acceptat com a prova els dietaris del Bisbe Messegué, que en elguns cassos (no en tots) donen per molt ben probats els arguments de l’adquissició….
I podríem continuar… perquè això de posar l’altra galta s’ha d’interpretar bé. Una cosa és justícia, l’altra caritat i una altra presa de pèl….
Una abraçada