08 gen. 2011
Lligats de mans i peus
Passades les festes nadalenques tornem a la crua realitat de cada dia i ens trobarem de patac amb la llarga costa amunt d’un mes de gener que serà cruel perquè ens trobarem amb apujades generalitzades dels productes que més fem servir. Ens en recordarem prou d’aquest més de Gener!
Ens han anunciat que, quan farem ús de la sanitat pública, ens donaran la factura del que costaria la nostra visita, la nostra operació o la nostra estada a l’hospital. Potser no està malament del tot aquesta innovació. Però a mi em sembla que és malaguanyat el paper, malaguanyada la tinta, malaguanyat temps que passaran les impressores imprimint-ho i malaguanyat el temps que passaran els funcionaris fent tota aquesta feina…
Perquè el problema no és tant si gastem més o menys en la cosa mèdica (que es gasta molt, certament), sinó en com estem lligats de mans i peus els catalans amb el dèficit fiscal que arrosseguem i que, pel que s’ha vist, els Reis Mags d’Orient no han tingut el bon gust d’arreglar-nos.
Llegia aquest matí un article d’en CARLES BOIX (catedràtic de ciència política i afers públics a Princeton University. La seva recerca i docència se centren en les àrees d’economia política i política comparada) que el problema que tenim no és només de tresoreria (que també ho és). El problema no és que la Conselleria d’Economia hagi anunciat aquesta setmana que la Generalitat té un dèficit de 7.200 milions d’euros o el 3,6% del PIB català. El problema no és tampoc que l’única solució passi per eliminar 4.600 milions d’euros dels pressupostos públics, és a dir, una setena part de tota la despesa directa de la Generalitat o, en altres termes, un 2,5% del PIB català (cosa no impossible, però molt difícil, segons diuen els entesos).
El problema real és com s’arregla el dèficit fiscal. Segons Boix “El problema fiscal de Catalunya és, més enllà de la gestió més o menys encertada de la fiscalitat per part del govern anterior, la conseqüència directa de l’estructura pressupostària existent a l’Estat”… “L’Estat de les autonomies ha descentralitzat la gestió quotidiana de molts serveis però ha mantingut un sistema de “solidaritat” que deixa sense recursos suficients Catalunya, País Valencià i Illes Balears”.”Aquesta situació obliga els governs d’aquestes regions a endeutar-se per fer front a una demanda de serveis socials, sanitaris i educatius inflexible”.
Per tant, el problema no és només de tresoreria sinó que l’escanyament actual té un responsable directe: un sistema fiscal que atenta als interessos de Catalunya, que lliga aquest país de cap a peus, i que cal trencar.
5 respostes
És una realitat difícil d’empassar… però com tu dius, el Nadal ja ha passat i hem de començar a adonar-nos que no hi ha màgia que valgui en qüestió d’Economia.
Salut!
Que vol dir “patac”? He mirat als diccionaris que he pogut sense trobar la paraula. Els diccionaris en línia es pensen que vol dir “patacada” que no se si es veritat. Em deixa aixafat topar amb paraules que no conec. Es precisament per aixo que no volia mai llegir en Baltasar Porcel.
Altrament, felicitats pel bloc, que llegeixo sovint.
Una abracada
Hola Isabel: Tant de bo es pogués fer màgia i es pogués arreglar a cops de vareta màgica. Però res de res. Em sembla que més aviat necessitarem domadors…
Hola Joanot. Gràcies pel que em dius del blog. És bó que algú t’animi de tant en tant. Jo també entro al teu i són delicioses les coses que ens expliques de de NY.
Mira, en quant ala paraula “patac”, aquí a les terres lleidatanes ho diem molt sovint. He mirat el Diccionari català-valencià-balear i allà hi surt.
PATAC m.
|| 1. Cop fort (pir-or., or., occ.); cast. golpe. Del patac, els plats escudellers vessaren, Girbal Pere Llarch 253. Sento quatre patacs: és que s’han llevat les botes, Ruyra Parada 16. Et daré un patac al nas si tornes a riure, Carner Burg. 54. Un mal patac: un mal cop; fig., una gran adversitat o revés de fortuna. Patac d’aigua: pluja forta (Cardona, Solsona, Ll., Priorat). «Ha caigut un patac d’aigua terrible».
Una abraçada forta i bon any a tots dos.
Entesos, gràcies per l’explicació. M’has deixat sospitant que el lleidatà és una llengua completament diferent del català, com ara el valencià i el mallorquí.
I tant que dóna alegria rebre comentaris positius sobre el bloc! Quan ningú ho fa, et quedes, pensant que ho fas malalment o que el que fas és una feina inútil, o sense interés. En el teu cas, m’admira molt la teva capacitat de canviar de temes, de trobar tants temes interessants, l’afició per la poesia, la facilitat i fluïdesa del teu català (un problema que tenim els que hem viscut fora per anys sense poder parlar català amb ningú). Com que tinc uns quants anys més que tu, em plau proclamar-te ara, oficialment i en públic un home de seny. No hi ha cap fita més alta a Catalunya.
No, Joanot, no. El català és un de sol amb modalitats diferents com té qualsevol llengua. És cert que a València o a Mallorca fan servir paraules o expressions diferents. Com ho són a les diverses comarques de Catalunya… Però la llengua és una de sola. Jo sóc de Lleida i no és veritat que m’ho entens quasi tot?
Una abraçada forta i gràcies per tants elogis immerescuts que, per altra banda, t’agraeixo molt. De totes maneres el millor és barrejar el seny amb la rauxa i de manera ben equilibrada si pot ser…