A PEU

Ja us aviso d’entrada –i el que avisa no és traïdor- que aquest post és d’aquells que deixen regust amarg a la boca i agror al cor. D’aquells que no fan massa per llegir en un matí de diumenge que, en teoria, hauria de ser relaxat i hauria de servir per no fer-nos mala sang. però és que vaig rebre aquestes dades ahir d’un amic i no em puc estar de transmetre-us-les.

Espero que no us espatlli el dia!!

Declaracions històriques manifestament anticatalanes

*1625 – Conde Duque de Olivares: “Ahora que os hemos asimilado y no tendréis que gastaros dinero en luchar contra nosotros, parece razonable que nos paguéis con impuestos”.

*1725 – José Patiño: “… es bien notoria la obstinación y barbaridad de este pueblo criminal (Catalunya)…”.

*1906 – Revista “Ejercito y Armada”:* “Hay que castellanizar a Cataluña … Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza”.

*1907 – La revista militar: “El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertat, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego”.

*1927 – Juan Llarch: “Obligar a usar el castellano en Cataluña es hacerles un favor paternal, como lo es obligar a un niño corto de vista y revoltoso, a ponerse unas gafas”.

*1934 – Manuel Azaña: “una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada cinquenta años”.

*1938 – General Queipo de Llano: “Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”.

*1939 – Governador Militar Aymat: “¡Perros catalanes! ¡No sois dignos del  sol que os alumbra!.

*1968 – Luis de Galinsonga: “Todos los catalanes son una mierda”.

*1968 – Manuel Fraga Iribarne:* “Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue  ocupada por Felipe V, que la venció, fue bombardeada por el general  Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a coger de nuevo el fusil. Por consiguiente, ya saben ustedes a que atenerse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar”.

*1981 – Santiago Bernabéu: “Me gusta Cataluña a pesar de los catalanes”.

*1984 – Leopoldo Calvo Sotelo: “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta”.

*1984 – José Prat: “Los catalanes sólo son importantes cuando escriben en castellano”.

*1984 – Felipe González: “El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”.

*1993 – Pedro Pacheco: “Vascos y catalanes son buitres prestos a recoger la  carroña”.

*1994 – Mercedes de la Merced : “Me preocupa que la
Guardia Civil pueda  llegar a depender de Jordi Pujol, hoy Presidente de la Generalitat , y mañana  de cualquier loco que la pueda presidir”.

*2001 – Juan Carlos I: “… a nadie se le obligó nunca a hablar en  castellano; fueron los pueblos más diversos
quienes hicieron suyo por  voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”.

*2006 – Alfonso Guerra: “Nos hemos cepillado el Estatut”.

*2008 – L’alcalde d’Agón (Aragó): “¡Que los catalanes se mueran de sed, los jóvenes estan hartos de la opresión catalana”, ”Es muy probable que el  pueblo se tome la justicia por su mano y destruyan las tuberías del trasvase  y otras instalaciones, si no reciben justa recompensa por las molestias que  la Generalitat ha causado”.

*2009 – Alicia Sánchez Camacho: “No podem permetre que el català sigui la llengua vehicular a les escoles”.

 
Sense comentaris…..

Tags: Catalunya, Fanatismes, Intolerància, Manifestacions violentes

Davant la visita del Papa s’han dit i es diran moltes coses. Totes legítimes i opinables. MOCEOP (Moviment Por celibat opcional) ha emès un comunicat que considero ben interessant i, per això, us el reprodueixo:

Davant la pròxima visita del Papa a Santiago de Compostela i Barcelona volem manifestar el següent.

Creiem que aquestes visites haurien de recordar als que les contemplin des de qualsevol òptica els grans valors de l’Evangeli. No estem en contra de que el Papa visiti  les esglésies locals per confirmar-les en la seva fe, ni en contra de que gràcies a elles pugui compartir els problemes de la gent. Estem en contra d’unes visites que, ja d’entrada, es preparen i s’organitzen amb mitjans molt poc evangèlics, que enfosqueixen els missatges verbals.

Ens agradaria que la visita del Papa fos més senzilla, sense tant cost econòmic: el qual obliga a recórrer a aportacions d’administracions públiques i de banquers. No es pot ignorar que aquestes aportacions públiques utilitzen els diners de tots els contribuents (catòlics o no), en uns temps de crisi com els actuals, en ocasions, les esglésies que el conviden, han de recórrer a homes de negoci que el financen, enviant cartes als empresaris perquè ingressin en un compte les seves aportacions econòmiques. No ens sembla aquest sistema exemplar ni edificant. Tampoc no resulta adequat cobrar entrades, com va passar a Anglaterra, al públic que assistia a les misses.

Desitjaríem que l’entorn d’aquests viatges no s’assemblés tant a l’utilitzat per líders polítics, ni a l’exhibit per estrelles del cinema o de la cançó, amb tanta ostentació de poder i tant malbaratament de mitjans. Viatges amb aquest ambient són molt superficials i folklòrics, i fomenten molt el culte a la persona del Papa que, per a major confusió, és sempre rebut, no només com el màxim Pastor de l’Església, sinó com a Cap d’Estat: de fet, en el cas que ens ocupa, serà rebut pels Reis i pel president del Govern.

Ens sembla que en aquest tipus de viatges és molt difícil transmetre els grans valors de l’Evangeli. Aquests viatges papals, seguits per milers i milers de persones, no aconsegueixen actualitzar el missatge evangèlic ni atrauen més gent a l’Església. A això podria ajudar més profundament adoptar canvis en molts aspectes de la manera d’actuar de l’Església: accés de la dona a totes les responsabilitats eclesials, supressió de la llei del celibat obligatori, una altra manera més raonable d’entendre la sexualitat, … Encara que moltes altres qüestions serien també necessàries, com molt bé han apuntat molts teòlegs i pastors.

Així mateix ens agradaria que aquestes visites servissin per denunciar els abusos del sistema econòmic imperant, que produeix tantes desigualtats i injustícies. Que lluny queda l’estil utilitzat en els viatges papals de la senzillesa amb què ho feia Jesús. Ell sempre estava envoltat de pobres, malalts, gent senzilla, pescadors … El Papa hauria aprofitar aquest viatge per compartir amb els que pateixen les terribles conseqüències de la crisi: l’atur, la manca d’habitatges, les rebaixes en l’assistència social als necessitats, els problemes d’una joventut sense futur … I des d’aquí, llançar una paraula profètica de denúncia sobre les arrels d’aquest ordre econòmic pervers, que provoca desigualtats i injustícies arreu del món.

Ens agradaria que la visita es fes en un marc que respecti el principi de laïcitat, i no en base a uns acords Església-Estat,que –desitgem- haurien de desaparèixer. Creiem que aquests acords han de ser suprimits i s’ha de crear un nou marc de relacions en el que quedi clar el principi de laïcitat de l’Estat i d’igualtat de totes les religions, i de totes les creences i no creences. És hora ja de que s’acabin els privilegis de l’Església catòlica, especialment en el terreny econòmic, i també les interferències religioses en actes civils, fent efectiva una real separació d’Església-Estat.

Ens agradaria, finalment, que el Papa -en els seus missatges de contingut específicament cristià- es dirigís només als catòlics i no a tots els espanyols, ja que són molts els que o no són creients o professen una altra religió.
MOCEOP-2 novembre 2010

Tags: Església

Aquest vespre les “AMICS DEL BISBE DEIG” fan la presentació aquí a Mollerussa del llibre “Un camí de camins”, recull poètic del Bisbe Antoni Deig

Serà a 2/4 de 9 del vespre a la Sala d’Actes del Consell Comarcal del Pla d’Urgell.

Hi intervindran Mossèn Climent Forné, escriptor, poeta i col·laborador del Bisbe Deig i Antoni Puigvert Romaguera, escriptor i periodista.

Us deixo un petit tast de la poesia del Bisbe Deig.

A UN VELL ULLASTRE

Vell ullastre d’esquerp cim
que brandes, altiu, encara
I a tot vent saps plantar cara:
jo t’estim!
Vell ullastre, cos ferreny,
que l’urpa del temps, ingrata,
et mina, però no et mata:
jo t’estreny!
Vell ullastre caparrut,
que aguantes les maltempsades,
els freds i boires gelades:
jo et salud!
Vell ullastre escabellat,
sense flors i sense fruita,
vencedor sempre en la lluita:
jo t’acat!
Vell ullastre, tremp d’acer,
fortitud que mai no es passa,
valentia d’una raça:
jo et vener!
Vell ullastre! Ton suspir
és desig de primavera
que et poses per bandolera:
jo t’admir!
Vell ullastre salabrós,
sobre el mar estens les branques
i mon cor en tot cor tanques,
amorós.
Lletra: Antoni Deig
Música: Nicolau Espinosa

S’Albaida ha volgut musicar aquest poema del qui fou bisbe de Menorca, en el que s’evoca i es lloa un dels signes més emblemàtics del paisatge menorquí: l’ullastre.

Tags: Poesia

(Dibuix de FER, publicat avui mateix en aquest diari)

Des de fa una bona temporada, a les Espanyes en general i alguns en aquest país en particular, hi ha gent amb ganes de tocar els pebrots ( si voleu que sigui més fi, us ho diré més finament: tenen ganes de tocar allò que no sona).

Hi ha algun Pobre Partit, alguns Ciudadanos, alguns Tribunales (algun d’allà i algun altre d’aquí mateix), alguns polítics, alguns que pretenen la Convivencia Cívica a Catalunya (no caldria que hi patissin tant, la veritat…) que es dediquen quasi exclusivament a aquesta ingent feina de tocar els pebrots a tot allò que faci tuf de català.

Com que segurament no saben prou bé el que vol dir “tocar els pebrots”, miraré de traduir-los-hi i dir-los-hi de maneres diferents per tal que, d’acord al nivell intel·lectual i sensibilitat que normalment mostren, puguin entendre-ho: En castellà “tocar els pebrots” es podria dir amb llenguatge cañí: JODER. O si voleu, també es podria dir de les següents maneres:

estropear, fastidiar, frustrar,jorobar, abortar,aguar, amargar, chafar, acosar, apabullar,enfadar, importunar, incomodar, incordiar, irritar, mortificar, vulnerar, averiar, changar, chingar, escachifollar, escoñar, romper, copular, cubrir, follar, fornicar,
tener sexo, yacer , descomponer, deshacer.

Doncs això. Això és el que pretenen fer, des de fa un temps ençà, aquests il·lustres demòcrates i sensibles ciutadans d’aquesta Espanya de “charanga y pandereta” que ja no té solució i que li encanta el darrer deport de moda: “joder a los catalanes”. No cal dir que troben bona col·laboració arreu. No sé si és que són gent amrgada, envejosa, curta de gambals o gent amb mala fe. Això ja ho deixo a criteri i consideració de cadascú. El que sí que us puc assegurar és que cada dia és dediquen amb més entuasiasme a buscar les pessigolles, tocar allò que no sona i “joder bastante a los catalanes”.

I aquest deport us ben asseguro que seguirà perquè ara ja s’ha obert la veda obertament.Preparem-nos que ens cauran per tots costats…

Se’ns ha mort Joan Solà. Serà veritat que sempre es moren els millors?. Fa ben pocs dies que s’havia acomiadat dels lectors del diari Avui, en el que hi col·laborava des de l’any 1991.

En aquest darrer article deia algunes coses interessants:

“Avui, fruit d’aquest exercici
d’anys, estic completament convençut
de dues coses: primera, que si
una llengua no ens serveix per
crear-hi comunicació i bellesa, ¿de
què ens serveix?, no té futur; i segona,
del lligam inextricable entre poble,
individu i llengua: una llengua
no pot ser digna i mantenir-se si qui
la parla no viu amb dignitat i confiança
i si el poble que la té com a patrimoni
no és lliure sinó que viu subjugat,
com nosaltres, durant segles
a un Estat que sempre ens ha sigut
hostil. No són poca cosa, doncs, els
guanys.”

El trobarem a faltar, em sembla. Homes com ell sempre es troben a faltar. Era un home humil i un gran lingüista. I una bona persona, pel que expliquen els seus amics. Que és el més important.

Tags: Joan Solà

Actualment presentar un bon currículum sembla que té molta importància. Et fan presentar el teu currículum fins i tot per a feines per les quals potser no caldria. Suposo que en el fons de tot plegat hi ha una mica de moda i d’esperit xafarder. la majoria de dades després no es fan servir per a res.

Per això m’ha semblat graciós aquest escrit que he rebut per tal de millorar el nostre currículum per si alguna vegada ens fes falta.

Aquí van alguns suggeriments per millorar l’impacte del "Currículum Vitae":
-Coordinador de Moviments d’Informació Interna
(Zelador)
-Especialista en Logística i distribució de Documents
(Missatger)
-Experta en Teràpia Visual i Distracció Ocupacional
(Ballarina de Club Streep-tease)
-Coordinador Adjunt de Control d’Admissions i Sortides de personal
(Porter)
-Coordinador Oficial de Moviment Nocturn
(Vigilant)
-Distribuïdor extern de Recursos Humans VIP
(Xofer de Taxi)
-Especialista en Logística d’Energia Combustible
(Despatx de Benzinera)
-Auxiliar de Serveis d’Enginyeria Civil
(Paleta)
-Enllaç extern Avançat en Logística de Documents
(Missatger amb Moto)
-Consultor d’Afers Generals i No Específics
(Endevinador, Bruixot, Tirador de Cartes)
-Tècnic de Màrqueting Dirigit
(Repartidor de Propaganda)
-Especialista en Logística d’Aliments
(Cambrer)
-Expert en Classificació i Recollida de Peribles
(Verduler – Venedor de Verdures)
-Proveïdor Qualificat de Sòlids i Líquids en Llocs d’Alta Concentració
(Venedor de Cervesa i Llaminadures a l’Estadi)
-Distribuïdor Extern de Productes Importats d’Alta Rotació
(Venedor Ambulant)
-Experta en Sexologia i Teràpia de Relacions Personals
(Prostituta)
-Tècnic en Manteniment Sanitari de Vies Públiques
(Escombriaire)
-Expert en ‘Freelance’
(Treballa En El Que Sigui)
-Especialista en Maneig de Terres i Plantes
(Jardiner)
-Expert en Distribució de Música i Cinematografia
(Venedor de Discos Pirates)
-Director General Adjunt d’Afers sense Importància
(Diputat)

EL MILLOR DE TOTS
-Tècnic en recepció i arxiu definitiu de Recursos Humans
(Enterramorts)

Tags: Humor

La nit era molt fosca i freda i els carrerons d’aquell barri de mala mort eren feréstecs i solitaris. Feia por transitar-hi a partir de certa hora de la nit.

Però l’havien citat i sabia que hi havia d’anar si volia que no li sortís massa car no fer-ne cas.Hi estava massa ficat en l’assumpte aquell i ja no podia desfer el compromís que un dia havia fet aquell grup de joves somniadors i somnia truites.

Va entrar al portal i va pujar poc a poc per una escala vella, que en algun temps havia estat pintada però que ja no recordava quan. En temps passats tot allò segurament que havia estat molt millor del que es veia ara.Va pujar fins al 4rt,3a i va tocar el timbre. El silenci era total i li van agafar ganes de marxar corrents .L’espera se li va fer llarga mentre, palplantat, esperava que algú l’obrís.

Finalment algú va obrir. Li va semblar que era l’ Antoni, però no va gosar preguntar-li davant de la fredor amb que el va rebre i davant d’aquell sec: “Passa”. Va conduir-lo fins a una sala on l’esperaven 4 persones més, seriosos i amb cara llarga. gairebé ni va gosar mirar-los. van anar directe al gra:

-Has d’esborrar el Ramon. Liquidar-lo. Donar-lo de baixa. I ho has de fer avui mateix. Ja deus imaginar-te el motiu. Ens l’ha fet massa grossa! Te’n pots anar ara mateix. Aquí ja no hi has de fer res més.

Va baixar les escales pausadament, trist, capcot . Mentre tornava cap a casa seva li van anar venint al cap un munt de records i vivències que havien compartit amb el Ramon, encara que ja feia molt temps de tot plegat… Allò que li havien demanat era molt dur, però ho hauria de fer. El Ramon havia estat el seu millor amic i desfer-se’n ara i d’aquesta manera era una cosa molt grossa.

Arribà a casa i s’assegué davant de l’ordinador pensatiu i seriós. La seva consciència li estava dient que estava fent una cosa molt mal feta. però tirà endavant. Va engegar-lo i va entrar a Facebook. Va obrir la llista d’amics. N’hi havia un munt i va anar-los resseguint amb la vista fins que va arribar al Ramon Santandreu Santacana. S’ho va tornar a pensar un parell de minuts i finalment va disparar. El seu dit va fer “CLIC” damunt d’aquell nom. Havia liquidat en un tres i no res el seu amic Ramon. Per sempre. L’havia mort, l’havia fet desaparèixer de la seva vida.

Aquella nit no va poder dormir. la seva consciència cristiana li deia que allò era un pecat molt greu. Havia matat un home. Un amic.Va aixecar-se i es va dirigir a l’església on hi havia Mossèn Damià –vell i sord- de feia un munt d’anys.Ja en tenia vora 90, però ell cada matí es posava al confessionari per si algú necessitava els seus serveis.

S’hi atansà i s’agenollà davant seu.

-Mossèn, he matat un home…

-Quantes vegades, fill meu?

Tags: LITERATURA

Hi ha diversitat de plors i diversitat de  llàgrimes. A vegades plorem per fora amb gran llàgrimes i altres plorem per dins sense vessar ni una sola. Però el plor i el dolor són inevitables i ens acompanyen sovint. I és bo que així sigui perquè poder plorar quan hi ha dolor és purificador. És dolent reprimir les llàgrimes per no mostrar debilitat quan tots –sí, tots- som dèbils davant de moltes situacions a les que ens enfronta la vida.

Plorar no és sinònim de debilitat. Més aviat és propi de persones sensibles, de persones que són i se senten humanes. I, justament perquè són humanes, gaudeixen, sofreixen, riuen i ploren. Cal deixar lloc per al dolor i les llàgrimes tal com el deixem per al riure, el gaudi i l’alegria.

Explica la història que Boabdil, l’últim rei moro de Granada, va plorar quan va perdre la ciutat i sortia capcot i trist cap a l’exili. Explica la llegenda que va baixar del cavall i, des d’un turó d’on encara es veia la ciutat, va girar-se i va plorar en veure que havia de deixar aquell paradís que havia construït al llarg dels anys. Va ser llavors quan Aixa, la seva mare, va pronunciar la frase que s’ha fet famosa i que ha arribat fins a nosaltres: “Plora, plora com una dona el que no vas saber defensar com un home”.

Aquí hi ha justament l’error. Els sentiments són propis de dones i d’homes. Com el plorar i el riure. Com el dolor o l’amor. Com la soledat i la buidor. I saber expressar aquests sentiments és necessari i n’hauríem d’aprendre tots plegats.

Plorar també és propi d’homes i hauríem de saber trobar els moments i els espais que mereixen un silenci interior per plorar, per pensar, per ser més sensibles, per valorar les pròpies emocions i la des altres. PER ACOMPANYAR I PER ACOMPANYAR-NOS, que és el que necessitem tots per transitar per la vida.

Tags: Dolor, Emocions, Llàgrimes,, Plor

M’ho acaben d’explicar. Diu que l’inspector de la SGAE es presenta a la porta del cel. Surt Sant Pere i li pregunta què vol.

-Vinc a cobrar els drets d’autor, diu ell.

-Aquí no hi ha res per cobrar, diu Sant Pere.

-Com que no? I els Cors celestials, què canten? I els àngels, i els arcàngels i tota aquesta colla de gent que fa música? Miri que jo estic ben informat i sé que hi ha Serafins, Querubins, Trons, Dominacions, Virtuts, Potestats, Principats, Àngels, Arcàngels i potser encara alguna cosa més. Tots canten i toquen instruments. Fan música i interpreten cançons i, ja se sap, per tot això s’ha de pagar.

-Però aquí vostè no hi pot entrar sense el meu permís, que li diu Sant Pere.

-No necessito permís. Jo entro a bars, restaurants, boleres, sanatoris, prostíbuls, poliesportius, geriàtrics, festes majors, cines, teatres i mil llocs més. Per tant, també puc entrar al cel… I si no em deixa entrar, li enviaré els nostres advocats i ja s’entendran amb ells. Bona tarda!

La visita diu que va deixar Sant Pere ben preocupat. A veure com s’ho arreglaran per allà dalt…

Tags: Humor

Darrerament, al Joan les coses li pintaven malament. Tot ho veia fosc. Millor dit: tot era fosc a la seva vida.

La dona l’havia deixat per un passerell 15 anys més jove que ell. A la feina li havien dit, feia un parell de setmanes, que l’haurien de fer fora amb excuses de mal pagador. Potser l’empresa tancaria o simplement era una de les excuses. Ja feia un parell d’anys que ell s’arrossegava per nivells molts baixos, igual que l’empresa. La cosa es veia venir… Tots plegats s’arrossegaven com cucs i ara havia arribat l’hora final.

Tot era molt fosc a la seva vida i amb raó. Tenia 57 anys; molt passat, poc futur i un present tirant a negre, aterridor, desesperant…

Pensant-ho una mica i amb un futur tan gloriós només veia una sortida a la seva vida: fer allò que sabia fer; o sigui , pintar. Des de petit que ho pintava tot: pintava parets, pintava quaderns, pintava sofàs, pintava màquines…. i col·leccionava pinzells. Era el que més li agradava a la vida. Havia vist clarament que havia arribat l’hora de fer servir els seus coneixements i la seva tècnica per a sobreviure. Va decidir jugar-s’ho tot a una sola carta i fer servir els pocs diners que li quedaven per fer imprimir un munt de pamflets que hi deia:

S’OFEREIX PINTOR

PER A TOT TIPUS DE FEINES.

ESPECIALITAT:

PINTAR LA VIDA DE COLOR DE ROSA.

TEL 78937641

L’endemà rebia un munt de trucades. Ja tot era diferent. ja tot pintava d’una altra manera.

Tags: LITERATURA

Caricatura guanyadora en un Congrés sobre educació.

-Quines notes són aquestes?           -Quines notes són aquestes?

—————————————————————–

Aquesta caricatura va ser la guanyadora en un congrés sobre educació i vida sostenible celebrat a Sao Paulo. "Tothom pensa en deixar un" planeta millor "per als nostres fills …

Quan el que hauria de pensar és en deixar millors fills per al Planeta. "
Necessitem començar JA!

Un fill aprèn del respecte i l’honor dins de casa, on rep l’exemple de la seva família, així aprèn a viure al seu país, a  conviure en societat
i es torna un adult compromès en tots els aspectes, sobretot en respectar el planeta on viu.

Potser el nen de la primera caricatura sigui el pare de la segona …
alguna cosa va passar en el medi que va alterar l’escala de valors …
queda subjecte a l’opinió de cadascú.

"El pitjor analfabet és l’analfabet polític. No sent, no parla, no participa dels esdeveniments polítics. No sap que el cost de la vida, el preu dels fesols, del pa, de la farina, del vestit, de la sabata i dels remeis, depenen de decisions polítiques. El analfabet polític és tan ase que s’enorgulleix i eixampla el pit dient que odia la política. No sap que de la seva ignorància política neix la prostituta, el menor abandonat i el pitjor de tots els bandits que és el polític corrupte, titella i lacai de les empreses nacionals i multinacionals ".

Bertolt Brecht.

Tags: Educació

Potser es parla massa aquests dies del que passa a Can Barça. Potser sí. Però permeteu-me dir-hi també la meva encara que no aporti res de nou. Però vull dir la meva opinió perquè, encara que no sigui soci, sí que sóc culé i em sap greu tot el que està passant.

Primer: Joan Laporta, amb tots els seus defectes, inicialment em queia molt bé. És un home amb una forta personalitat i crec que ha fet moltíssimes coses positives gràcies a un bon equip de persones, algunes de les quals han anat caient pel camí i l’han anat abandonant. Segurament que l’han abandonat justament per això: perquè la seva personalitat no permet treballar en equip. A mida que van anar passant els anys els seus defectes van anar fent-se més evidents i la seva figura es va anar tornant opaca (segurament que amb tota raó).

Segon: El fet de que s’hagin fet tantes coses mal fetes i altres que no queden gens clares, ha estat la causa de que hagi anant col·leccionant enemics acèrrims durant el camí. Diuen que l’aigua ha de ser clara i la xocolata espessa. A mida que les coses s’anaven amagant i els interrogants no fossin contestats adequadament va anar perdent pistonada i brillantor la seva estela.

Tercer: Sandro Rosell ha fet, simplement, el que havia de fer: aixecar les estores i veure què hi ha a sota. Cal aclarir coses i cal saber exactament què s’ha fet bé i què no.Per tant, tampoc cal acusar Rosell de revengista. Ha fet el que ha de fer un president i a fi de comptes ha estat l’assemblea qui ha decidit què s’ha de fer.

Quart: Valdria més que no es parlés tant i es deixés fer camí a la justícia (encara que vagi lenta). Possiblement esclareixi una mica les coses i és vegi qui té raó i qui no.

Cinquè: Aquest tipus de crisis en un club, en una institució, en un país o on sigui, a fi de comptes van bé: ajuden a purificar i, al final de tot, a millorar. Van bé i segur que el Barça hi sortirà guanyant. Com més transparència hi hagi millor per a tots.

Per tant, a mi personalment, no m’espanta el que passa. Simplement demanaria que no s’amaguessin coses, no es tergiversin i que no es parli del que no se sap i només se suposa. Tant de bo es publiqui sencera la “due diligence” i cadascú pugui opinar sobre coses concretes i no sobre suposicions.

I, per a mi i fins ara, tant bo és Laporta com Rosell. O tan dolents, El temps donarà la raó a qui la tingui.

Tags: Barça, Joan Laporta, Sandro Rosell

El Cazo de Lorenzo d’ Isabelle Carrier és un excel·lent llibre sobre “la diferència”. Som tots diferents (encara que a vegades no ho sabem o no ho vulguem saber) però moltes vegades no sabem comprendre “la diferència”.

Amb paraules simples i unes tendres il·lustracions l’autora recrea el dia a dia d’un nen diferent: les seves dificultats, els obstacles que ha d’afrontar, les ajudes que troba per superar-les, les formes de fer-ho, etc.

És un conte metafòric que commou el lector de l’edat que sigui perquè és d’aquells llibres que van directes al cor i que els entén tothom amb un mínim de sensibilitat. He trobat un vídeo on hi han totes les il·lustracions del llibre i que estic segur que us agradarà.

10 NORMES BÀSIQUES SOBRE “LA DIFERÈNCIA”

A Espanya encara hi queda gent amb molta barra. Amb tanta, que ara que vindran eleccions, seran capaços de tornar a demanar-nos el vot. Després d’haver gestionat la crisi tan malament com han sabut; després de riure’s de tots nosaltres amb promeses incomplertes, després d’haver-nos fet sentit inferiors quan hauríem de ser, almenys, iguals en drets i deures.

Als catalans se’ns han rifat Literalment, se’ns han rifat. No només no ens donen els que ens pertoca, sinó que s’emporten el que hauria de ser nostre a dreta llei. Estatu rebaixat, promeses incomplertes i mentides diàries. Heus ací el panorama. I on van tots aquests diners?  Aquí ens ho expliquen.

El diari "Le Monde" (02/10/2010) dedicava la totalitat de la seva pàgina 3 a un reportatge, demolidor, sobre l’aeroport de Ciudad Real. Es tracta d’un equipament d’última generació, amb una de les pistes més llargues d’Europa (4 Km), capaç fins i tot de permetre l’aterratge de l’Airbus A380, l’avió comercial més gran del món. Les instal·lacions estan dimensionades per acollir un volum de dos milions i mig de passatgers l’any. Per gestionar-lo hi ha 91 treballadors directes, més uns 200 de les diverses empreses concessionàries.

"Avui, un silenci de catedral regna en l’immens hall de les sortides", escriu el reporter del diari parisenc. El cas és que l’aeroport de Ciudad Real només té tres vols setmanals, que gestiona Ryanair gràcies a una subvenció pública. La cafeteria pràcticament només serveix esmorzars als mateixos treballadors, que dilluns, dimecres, dijous i dissabte són les úniques persones que volten pels passadissos en tot el dia. Una obra d’aquesta magnitud ha necessitat invertir-hi, d’entrada, 500 milions d’euros. Bona part els va posar Caja Castilla-La Mancha, que ha estat intervinguda pel Banc d’Espanya i ha hagut d’avalar 9.000 milions d’euros amb diner públic. Ara, la Junta de Castella-La Manxa ha injectat en l’aeroport 140 milions més, que aniran a compensar les pèrdues, enormes i constants. Ciudad Real té 75.000 habitants, més o menys les dimensions de Rubí. Disposa d’estació de TGV i aeroport internacional.

Iñaki Anasagasti, portaveu del grup parlamentari de senadors nacionalistes, conclou en el seu bloc que l’explicació a aquest fracàs és que el veritable benefici es va obtenir en la seva construcció.
"Una trista desviació de les finances públiques", titula Bozonnet a Le Monde, alhora que detalla les irregularitats que es van forjar en paral.lel a la seva construcció i que al seu dia van denunciar grups ecologistes com Ecologistes en Acció: "El feixuc i presumptament il legal procés de requalificació urbanística dels terrenys, la seva adjudicació, l’explotació, els retards burocràtics i trampes polítiques, o l’incompliment de la legislació ambiental”.

I encara tindran morro de demanar-nos el vot?

Tags: Corrupció

Tags: Mario Benedetti, Poesia

Portava dins el cor una bossa de llàgrimes

que deixà anar damunt la seva cara.

Portava riures amagats i esperances marcides

que van anar desvetllant plegats.

Portava també una bossa de fruites tropicals

que van menjar tots dos àvidament.

Portava un munt de somnis despenjats de la lluna

que van contemplar tots dos plegats.

Portava un sac de terra vermella

que omplí en els seus viatges al planeta feliç.

Portava il.lusions, fracassos i una llarga història

que ara comparteixen els seus cors ben junts.

I al seu cor hi portava esperança.

I al seu interior hi quedava encara força.

I a la ment molta imaginació.

I, junts, van anar reconstruint llaços,

trenant somnis,

i donant-se vida.

Tags: Poesia

Aquí estan els miners xilens. Ja són fora. Contents i una mica fotuts. Allà a baix era una cosa i aquí dalt n’és una altra. Veig angoixes que aniran aflorant a partir d’ara, barrejades amb la pols de la mina  i amb la pols del desert d’ Atacama. Totes dues realitats igualment dolentes i polsoses. A partit d’ara hauran de conviure altre cop amb la mateixa pols de sempre dels carrers i de les cases. Amb la pols de l’ànima acumulada en la foscor.

Han nascut de nou i segurament han nascut amb ells somnis nous que els faran caminar cap al mar o cap al cel. I en el camí hi trobaran rierols i serralades; pedres i més pols. Pluges i tempestes. I soroll, molt soroll, que els farà enyorar potser el silenci de les profunditats.

La seva vida serà una nova vida. Però, a la vegada, serà la mateixa vida de sempre que eternament dóna voltes al voltant de la pobresa. Es retrobaran de nou amb les boniques llunes plenes que hi ha sota el coll de les seves dones; amb les selves verges prop del melic ; amb el doble sol sota l’esquena protegint tota la seva figura. I en el centre, el lloc del plaer, el lloc de l’inici de tot, el lloc on viuen els éssers, el seu ventre d’aigua pura. D’allí van sortir aquells nens que els esperaven frisosos a la boca de la mina i segurament que en sortiran més. Un fills que els tocarà tornar a les profunditats; uns fills que hauran de tornar inevitablement a la mina; un fills que potser els tocarà quedar altra vegada enterrats en la pobresa i la foscor de les seves vides. Unes vides que quedaran segurament preses en la presó d’un desert on les sortides són molt poques i la pobresa és molta.

Tags: Vida i mort

Amèrica "va ser descoberta" per Castella, gràcies a la tenacitat visionària de Colom, el dia 12 d’octubre de l’any 1492. Colom mai no va saber que havia descobert un nou continent; pensava haver donat amb "Cipango" i esperava trobar-se amb el "Gran Khan", és a dir, l’Índia, la Xina i el Japó. Bartolomé de las Casas va arribar a l’illa anomenada "La Espanyola" el 1502. Va viatjar en un dels 32 navilis, juntament amb unes altres 2.500 persones.

Van partir el dia 13 de febrer de 1502. La flota va salpar dividida en dues parts; la meitat va arribar a Santo Domingo el dia 15 d’abril, mentre l’altra meitat va abordar uns dotze o quinze dies després. Amb els "indis" americans, el jove sevillà Bartolomé no s’hi trobà de debò fins a l’any 1514.

Las Casas sembla que tenia llavors 17 o 18 anys. La ciutat de Santo Domingo era llavors una petita vila. Entre els records que ens explicarà ell mateix, diu que els espanyols establerts allà estaven alegres perquè s’havia descobert recentment molt or i perquè alguns indis s’havien "alçat", cosa que els permetia ja justificar les seves guerres i el consegüent esclavatge i "repartiment" dels indis. Aquestes són les "bones noves" que donaven els residents als nouvinguts; i que llavors amb prou feines Las Casas entenia; o que fins i tot aprovava en algun grau, ja que ell mateix buscà també l’or i va rebre indis sota confiança bens aviat.

El futur defensor dels "indis oprimits" que escriu aquestes memòries el 1552, almenys a la seva redacció actual, no deixa d’assenyalar la tràgica qualificació de "bona nova", d’"evangeli" per als "cristians" espanyols, el fet que puguin fer guerra i capturar els indis, per vendre’ls per esclaus a Espanya. "Per manera que donaven per bones noves i matèria d’alegria que els indis s’haguessin alçat, per poder fer-los guerra, i per tant, capturar-los per enviar-los a vendre a Castella per esclaus". No pot deixar de fer memòria crítica d’aquesta deformació del fi últim de tota l’empresa americana, tal com la va acabar veient i promovent aquest campió de la causa indígena, que era la causa del pobre i de la víctima en aquell moment històric. En comptes d’anunciar-los, de paraula i amb fets, el vertader Evangeli, acaben fent "bona nova" del major antievangeli per als indis.

Aquest va ser també abans el pla del seu admirat Almirall Cristòfol Colom, quan veu que no apareix tot aquest or i riqueses que pensava trobar a les Índies. I serà també el del seu respectat governador, Nicolás de Ovando, "baró prudentíssim i digne de governar molta gent, però no indis"…, perquè va acabar sent l’inventor dels "repartiments" i futures "encàrrecs" d’indis als espanyols, que va ser pràcticament un esclavatge. Per més que fos un home de "gran autoritat, amic de justícia", no valia per governar els indis, ja que no els va tractar com iguals als castellans, encara que fossin només vassalls del regne de Castella. Però l’error principal, a judici de fra Bartolomé que escriu gairebé cinquanta anys després, és que no va acomplir la finalitat primordial de tota aquesta empresa i la seva justificació última amb la famosa "donació papal": l’evangelització de les Índies.

Les Cases pensa que la reina Isabel la Catòlica tenia molt clara aquesta finalitat primera i primordial; per això li havia encarregat a Nicolás d’Ovando que "tots els indis veïns i pobladors d’aquestes illes fossin lliures i no subjectes a servitud… que visquessin com a vassalls lliures governats i conservats en justícia, com ho eren els vassalls del regne de Castella", a més que "donés ordre que en la nostra santa fe catòlica fossin instruïts". Anys més tard entendrà que fallar en això va ser el més nefast, perquè es tracta d’un "error sobre la finalitat": no l’or ni el poder, sinó l’evangelització dels indis és el que justificava el "dret" dels espanyols a trepitjar terra americana i continuar-hi. Però els indis van entendre ben aviat que el veritable motiu dels acabats d’arribar era precisament l’or, l’auri sacra fames, que podria traduir-se com "l’endiablada set de l’or", o el culte a Mammón.

Alguns anys després viatjà a Roma, on va ser ordenat sacerdot sembla que cap l’any 1507; però aviat retornà a L’Espanyola, cap allà el 1510.

Aviat passarà a l’illa recentment poblada o per dir-ho millor despoblada de Cuba, com a capellà de Diego Velásquez; allà arribarà a tenir la seva pròpia encomanda d’indis, junt amb el pietós laic Pedro de Rentería. Bartolomé conversaria durant tot el procés colonial i el seu intern amb aquest bon amic Pedro, lector del Nou Testament, i proper a la solució franciscana d’educar els nens, que aconsegueixin escapar a la mort, com a futurs cristians. Però abans ha estat testimoni impotent de la mort per gana de set mil d’aquests mateixos nens indis en uns tres mesos: "Les criatures nascudes, morien petitetes, perquè les mares, amb el treball i la gana, no tenien llet al pit". Li va impressionar tant això que ho narra fins a cinc vegades en les seves obres.

Ens explica que abans, en els primers anys de govern de Diego Colón, un cacic seu anomenat Hatuey, escapat a l’illa de Cuba amenaçada d’invasió, mostra als seus germans una panera plena d’or, proposa ballar-li els seus ritus sacres com a un déu, ja que els cristians el tenen com a tal, perquè ell els digui que no els facin mal; i després els demana de llançar-la al riu, perquè no els busquin a ells per treure’ls-la i adorar-ho. "No guardem a aquest Senyor dels cristians en cap lloc, perquè encara que el tinguem a les tripes ens el trauran". Anys més tard, assabentat ja del cas molt més cruel de Pizarro amb Atahualpa, comenta que els espanyols són tals "que si els dimonis tinguessin or, els emprendrien per robar-los-el". Aquest va acabar sent, si no l’únic fi darrer, almenys un dels primordials per als espanyols emigrats i també per a qui els enviaven i utilitzaven des de la metròpoli. No s’equivocava el cacic dominicà; fins i tot s’avançava a assenyalar la causa última que va motivar el famós crit de fra Antón Montesino, un dels quatre dominics que van arribar a Amèrica el 1510.

Las Casas sap molt bé que el déu Diner és un ídol, i per això necessita alimentar-se de víctimes humanes. Per extreure’n l’or, la plata o el que sigui, els espanyols no dubtaran a explotar els indis. S’han tornat un mer instrument al servei del seu culte idolàtric; i, a la fi, "instrument mort", víctimes. No és que en directe desitgin la seva mort; el que desitgen és ser rics "i abundar en or, que és la seva finalitat, amb treball i suor dels afligits i anguniats indis, usant-los com de mitjans i instruments morts; a la qual cosa segueix, de necessitat, la mort de tots ells". Per això el text que motivarà finalment el seu "conversió als indis", per l’any 1514, és Eclesiàstic 34,21: "Qui ofereix un sacrifici a costa de la vida dels pobres, és com qui sacrifica a un fill davant del seu pare". Aquest text serà citat moltes vegades a l’àmplia obra lascasiana, la qual cosa indica l’enorme pes que va tenir la reflexió profètica i sapiencial i tota la Paraula de Déu en la seva valoració i pràctica cristianes. Des d’aquella data, i sobretot des de la seva entrada en la vida religiosa dominicana, la vida i obra sencera de fra Bartolomé de Las Casas va estar dedicada a la causa indígena; a la defensa, primer de la vida, després de la seva llibertat i dignitat, per desembocar en la lluita pels seus enters drets polítics de pobles lliures i capaços de realitzar una nova societat i una nova església més properes a l’Evangeli que les velles cristiandats.

Però, sens dubte, el primer pas cap aquesta conversió té bastant a veure amb aquest famós "crit de l’Espanyola", llançat per Antón Montesino en nom de tota la comunitat dominica, presidida pel venerable fra Pedro de Córdoba. Corria l’any 1511, i estaven en el quart diumenge d’advent, que va ser 21 de desembre. A propòsit del "jo sóc la veu del que clama al desert" de Joan 1,23 que es llegia aquell dia, el predicador de la veritat, pura i dura com l’amor als pobres i les víctimes, etzibà aquestes paraules als seus oïdors espanyols: "tots esteu en pecat mortal i en ell viviu i moriu, per la crueltat i tirania que useu amb aquesta gent innocent! Digueu, amb quin dret i amb quina justícia teniu aquests indis en tan cruel i horrible servitud?… Aquests, que no són homes? No tenen ànimes racionals? No esteu obligats a estimar-los com a vosaltres mateixos? Això no enteneu? Això no sentiu? Com podeu estar adormits en un somni tan profunt i tan letàrgic?

Aquest crit ha de continuar sonant a Amèrica Llatina i al món sencer, ja que existeix aquest tercer i quart món, aquests submóns dels explotats o, pitjor encara, dels exclosos de la vida. Ens tocarà actualitzar-lo, cridar-lo davant d’oïdes que no voldran escoltar-lo i davant d’ulls que no volen veure la realitat del sofriment de milions d’homes; que fan qualsevol marrada per no apropar-se als ferits a la vora del camí; que no volen saber res de la sang dels seus germans, encara que siguin els seus Caïms de coll blanc i mans netes. S’haurà d’acabar amb aquest "Deute Extern" que importa capital dels països pobres cap al món ric, a costa de la gana i la mort de milions de persones, febles i nens especialment. Per entendre això, s’ha de sentir-ho, i s’ha de despertar del "son letàrgic" de la globalització triomfant, amb el seu "final de la història", perquè s’han acabat totes les utopies per als que creuen haver assolit ja la seva meta. Una meta inhumana, per inhumanitzant i deshumanitzadora.

Vegi el text en una versió molt més àmplia, amb notes i bibliografia, a: http://latinoamericana.org/2002/textos

Eduardo Frades (Caracas)

Tags: América Llatina, Colonialisme, Espanya, indígenes

Interessants -molt interessants- les respostes que donen alguns presidents d’entitats llatinoamericanes sobre aquests conceptes i que recull   ELSINGULARDIGITAL.CAT i que podeu llegir en tota la seva extensió clicant-hi damunt.

En tot el territori català, només una organització d’immigrants llatinoamericans celebra el dia de la Hispanitat. Es tracta de la boliviana Espíritu de Santa Cruz de la Sierra. "No tenim ressentiment a la corona espanyola, la barreja entre la cultura hispana i la guaraní ha forjat la nostra identitat", explica la seva presidenta. Però aquesta és l’excepció. La resta d’entitats immigrants creades a Catalunya es miren amb antipatia o indiferència aquesta festa. "La madre patria és una llegenda urbana creada per la dreta espanyola", explica el president del casal argentí a Barcelona, Diego Arcos.

Davant de la pregunta:

-Ha canviat la seva visió de la "madre patria" des que va arribar aquí?

responen així:

María Gabriela González, Presidenta d’Espíritu de Santa Cruz de la Sierra (Bolívia)
-Sí, la meva visió d’Espanya ha canviat bastant. Quan estàs al teu país veus a la “Madre Patria” amb estima, amb ganes de conèixer-la i fins i tot l’admires. No obstant, quan vaig venir a Catalunya em vaig adonar de l’opressió que existeix per part del Govern central cap aquesta regió autònoma, que s’assembla a la que vivim els cruceños al meu país. Entenc que els estats plurinacionals com aquest i com el meu, intentin acabar amb les nacions culturals que engloben, negant la seva identitat nacional com a protecció d’un “Nacionalisme nacional” fals, que no existeix perquè no és capaç de reconèixer la diversitat i pluralitat de les diverses nacionalitats que acull. I encara és menys capaç de representar-les, perquè ni les entén ni ho vol fer.


Jorge Castro, Vicepresident de la Federació d’Entitats Equatorianes a Catalunya (FEECAT)

-Absolutament. Quan un ve cap aquí està venint a Espanya. I clar, arribes a Barcelona i comences a veure una realitat completament diferent respecte d’on et pensaves que arribaries.

Diego Arcos, president del Casal Argentí a Barcelona (CAB)
-En el meu cas personal no havia de canviar gaire perquè el meu pare és donostiarra i va arribar a l’Argentina com a exiliat. La madrastra espanyola, com ho diem nosaltres, és una llegenda urbana creada per la dreta espanyola. A Amèrica llatina el que realment es celebra són cinc-cents anys de resistència. El moment àlgid d’aquest concepte va ser al cinquè centenari, mentre aquí es va fer una festa, a Amèrica llatina es va celebrar que havíem estat capaços de resistir durant 500 anys. Això de la "madre patria" és una ultra minoria que té aquesta visió, no és una realitat. La majoria dirà "tu puta madre patria". Quan arribes a Espanya i t’apliquen la llei d’estrangeria ja te n’adones de quina mena de mare és Espanya.

Laura Rojas, presidenta de la Federació d’Associacions Americanes a Catalunya (FASAMCAT)
-Moltíssim, nosaltres veníem aquí amb el xip de la madre patria i quan arribes, en un segon perds la madre patria i la lingua materna. Et trobes amb una altra realitat que costa d’entendre. Fa molt temps, a Amèrica llatina, nosaltres pensàvem que el català, l’euskera o el gallec no eren llengües sinó que eren dialectes. I aquí hem après que no, que això és una cultura mil•lenària i que té la seva realitat i identitat.

——————-

Veient això, jo suggeriria a molts messetaris i cavernícoles espanyols (sí, d’aquests tan savis que parles per les ràdios i les TV d’enllà de l’ Ebre) que ho llegissin i que potser veurien que les coses no són tan com a ells els sembla. I no ho diuen els “polacos” sinó que ho diuen altres que, en teoria, són imparcials…

Tags: Día de la raza, España, Hispanidad, Història, Nacionalisme espanyol

Cadascú hauria de poder viure autònomament la seva vida, però no sempre és possible i fàcil fer-ho. Alguns neixen amb les capacitats necessàries per aconseguir-ho i, de mica en mica, les van adquirint i desenvolupant a mida que creixen. És la típica maduració que s’aconsegueix amb l’educació, la família i la mateixa societat, que fan que hom pugui esdevenir autònom.

Altres, no ho aconseguiran mai perquè la seva discapacitat molt profunda els ho impedeix. Però hi han molts graus de discapacitat i amb les ajudes necessàries (d’un altre tipus i adaptades a ells)  algunes persones també podran aconseguir un grau prou alt i satisfactori d’autonomia. Perquè, com dèiem abans, d’ajudes n’hem hagut de menester tots, encara que potser d’un altre tipus.-

Aquest és el cas que vull comentar avui: El cas de vuit joves amb síndrome de Down que, des de fa quasi un any, viuen l’experiència de viure soles en un pis. És la notícia que portava La Vanguardia del dia 4 d’Abril de 2010. És un nou programa a la Fundació Catalana Síndrome de Down (FCSD) que dóna suport a la gent per independitzar-se i que s’anomena “Me’n vaig a casa”.

L’Ariadna, la Clara i l’Eugènia són tres exemples dels vuit únics casos de persones amb síndrome de Down que formen part del programa, que ara atén a 42 persones i és pioner a Espanya. Bàsicament, ofereix l’ajuda essencial i personalitzada a les persones discapacitades per emancipar-se."Donem una xarxa de suports professionals i familiars que s’adapten a les necessitats de cada persona. Prèviament se’ls prepara per afrontar l’economia de la llar-quant cobren i quant gastaran-, la cuina, la higiene i altres aspectes de la casa. Després , reben la visita periòdica d’una educadora -dues o quatre vegades per setmana-que segueix planificant amb ells les despeses de la llar, el control de metges, l’agenda, i els ajuda a reflexionar sobre les vicissituds viscudes. A mesura que les persones s’assenten a la llar, aquestes visites van dilatant. També es crea un "cercle de confiança" que està format per algun familiar, amic, company de treball i / o veí. Són persones de referència que es reuneixen de tant en tant per si necessiten alguna cosa  i a les que saben que poden recórrer si es veuen necessitats.

Interessant, no?

Tags: Discapacitats psíquics

Aquell nen que no va néixer a vegades torna.

Torna de molt lluny i s’instal·la dins el cor i el cap

de la mare a qui encara li plora l’ànima….

i li demana contes i cançons….

i mirades tendres…

i abraçades llargues.

Aquell nen que no va néixer a vegades torna…

i demana jugar una estona…

i que l’ajudin a fer els deures…

i que el portin a jugar a futbol…

i que li facin un plat d’aquells espaguetis que tant li agraden.

Aquell nen que no va néixer…

ha entrat a la universitat…

ara està enamorat d’una noia molt maca….

i comença a treballar i a patir per les coses que veu…

a patir per un món que no li agrada.

Aquell nen que no va néixer …

somia somnis impossibles…

i necessita explicar-los a algú a cau d’orella….

i torna sovint per dir-li a sa mare que no pateixi…

que ell és feliç en la seva no-vida, en el seu no-res…..

en el seu cel llunyà d’estances càlides i felices…

i quan torna li diu que l’estima molt…

que ha de mirar d’oblidar i de seguir endavant…

i que la vida continua i que ha de ser feliç.

Aquell nen que no va néixer…

quan torna silenciosament i en qualsevol moment…

dóna les gràcies a la seva mare per tot…

per  tot l’amor que li va donar…

per la cura que va tenir d’ell en aquell curt temps…

per tot el que van compartir junts…

i li diu: Gràcies, mare!

Tags: Poesia

  Aquests dies rellegeixo a estones un deliciós llibre que em van regalar aquest estiu i que us recomano a tots: “Diccionari d’expressions lingüístiques”, d’ Antoni Llull Martí.

És un llibre deliciós perquè recull expressions del mallorquí col·loquial de principi del S. XX. Expressions que cada dia van quedant més arraconades per altres que en moltes ocasions no són gens legítimes ni tenen la meitat de gràcia d’aquestes.

Els experts ens poden dir (si és que es posen d’acord) el per què s’empobreix tant el nostre llenguatge. El de tots, quasi sense excepció. Serà la TV, serà l’escola, serà que no llegim prou  els clàssics antics i moderns, que són els que ens donen pautes de com parlar bé i escriure bé i ens fan tornar més rics i més expressius.

No sóc capaç de fer cap diagnòstic de la situació en què ens trobem, però sí que vull transmetre la meva preocupació en aquest sentit, sobretot quan escolto parlar per la ràdio i la TV a molta gent. També alguns periodistes, que sembla que haurien de ser d’alguna manera mestres de la paraula..

Aquest llibre ens regala expressions que ens diverteixen, que són gràfiques, justes i algunes d’elles prou profundes com per expressar la saviesa popular, que és d’allà on hem de pouar tots.

Un en cito alguns exemples:

-“Parlar d’asseguts”=parlar detingudament d’una cosa.

-“No treure fesomia”=tenir un aspecte demacrat, fer molt mala cara.

-“Dir la mala pèssima”=parlar molt malament d’algú.

-“Enamorat fins a les rels dels cabeis”

-“Cuca molla”=es diu d’una persona apocada i poruga.

-“Cridar a morir de l’enuig”.

-“Fer navegar els galindons”=caminar.

-“Quedar sense polsos”=quedar atordit.

-“Tastar la gràcia de Déu”=menjar alguna cosa.

-“No haver tastat la gràcia de Déu”=estar dejú.

-“menjar-se un ham per sa punta”=menjar massa o amb voracitat.

N’hi ha també una sèrie que comencen amb “Més que…” que tenen per finalitat no tant establir una comparació, sinó expressar una qualitat o defecte en grau molt alt. N’hi han de molt divertides:

-“Més atapits que ses pues d’un eriçó”.

-"Més aturat que un ase vei”.

-“Més atupat que un ase de llenyater”.

-“Més estirat que un parpal”.

-“Més eixut que un suro”.

-“Més tort que sa justícia”.

-“Més xalest que un gorà a’s mig d’una guarda de someres”.

-“Més sèrio que una patata”.

-“Més embuiós que una colla d’escrivans”.

Tags: Català, Ensenyament, Escola, Llengua catalana, Mallorca

En el Diari de Balears d’avui mateix trobo una notícia que, per desgràcia, es fa massa habitual en els Països Catalans (sí, a mi segueix agradant-me aquesta manera de nombrar els territoris on es parla el català en les seves diferents modalitats, encara que ja sé que a molts no els agrada…). La notícia és la següent:

“Un grup de pares ha iniciat una recollida de signatures contra la responsable del Col·legi Son Caliu, Maria Morell. La llengua del material didàctic i el fet que les matemàtiques s’imparteixin enguany en català han provocat la rebel·lió”.

Per sort, sembla que la Conselleria d’Educació fa costat a la directora de l’escola de Son Caliu. Però la meva pregunta és la següent:

Si a casa nostra no podem ensenyar el català, on es podrà ensenyar i on es podrà aprendre? Què volen aquests pares? Es pensen que el castellà no l’aprendran els seus nins i que no podran anar pel món, pobrets?

Ja és ben trist que el català no hi sigui present en un bon nombre d’Universitats espanyoles. Jo m’ho prenc com un menyspreu evident, cosa que no passa en un munt d’ Universitats estrangeres on sí que hi és present i s’ensenya amb total normalitat com qualsevol altra llengua estrangera.

En cassos així és quan les diferents Conselleries haurien de posar-se fermes. I si no ho fan, com passa al País Valencià on el PP fa de les seves, mal ho tindrem. Per tant, exhorto als pares que tinguin una mica de sentit comú que lluitin quan es donin cassos com aquest. En depèn el futur de la nostra llengua.

Tags: Català, Llengua catalana

CADAL (CENTRO PARA LA APERTURA Y EL DESARROLLO DE AMERICA LATINA) és una publicació compromesa amb la democràcia i els drets  humans a l’ Amèrica Llatina. Té una secció que es titula “Alertas a la Libertad de Prensa” on el periodista Hernán Alberro hi va afegint els audios que fan referència a quest tema. N’hi ha un munt de dos anys ençà.

La llibertat de premsa és fonamental per a a democràcia de qualsevol país. A les dictadures, per desgràcia, ja sabem com anaven les coses i sabem com van… Simplement n’he recollit uns quants exemples dels darrers que ha afegit, però n’hi han moltíssims més.

Quan parlem de llibertat de premsa volem dir que la gent ha de poder dir les coses sense pressions de cap mena. però també volem dir que els grans grups, les grans cadenes no han de monopolitzar les notícies. Per això és bo que en els països hi hagi diaris de totes les tendències per tal que la gent pugui triar.

Alguns exemples:

: 24/9/2010
Mario Pinto periodista y responsable del semanario Impacto Campo Grande de Mato Grosso do Sul en Brasil se refiere al secuestro de la publicación por parte de las autoridades con motivo de la mención del gobernador del estado.

   :: 15/9/2010
El periodista chileno César Baeza, editor de “el ciudadano.cl” se refiere al arresto sufrido por el corresponsal del medio producto de unas fotografías tomadas a carabineros en zona de conflicto mapuche.

   :: 3/9/2010
Arnulfo Aguilar director de Radio Uno de Honduras se refiere al acoso sufrido por su medio y demás periodistas opositores.

  :: 17/8/2010
El corresponsal en Cuba del diario español El Mundo, Ivan García, describe la intimidación que recibió por parte del gobierno de los hermanos Castro.

  :: 5/8/2010
El periodista Gabriel Bustamante de FM Ayolas de Paraguay se refiere a las amenazas de muerte y agresiones que sufrió por realizar denuncias de corrupción contra funcionarios.

  :: 30/7/2010
Philip Moreno corresponsal en Arauca de RCN de Colombia comparte los hechos de su deportación por parte del gobierno venezolano.

:: 22/7/2010
Pedro González, coordinador de XEDD Radio La Tremenda de Nueva León en México, se refiere al asesinato de su colega Marco Aurelio Martínez Tijerina tras una semana que se cobró a dos periodistas en ese país.

   :: 15/7/2010
El periodista de investigación de El Periodico, Marvin del Cid, se refiere a la amenaza que recibió en Guatemala.

   :: 8/7/2010
Leovigilio Moran del Diario La Voz de Michoacán se refiere al asesinato de su colega Hugo Olivera en México.

  :: 18/6/2010
El hijo del periodista asesinado Luis Arturo Mondragón Morazan y productor de su noticiero describe los hechos ocurridos en El Paraíso, Honduras.

   :: 15/6/2010
El periodista Alfredo Fermín de El Carabobeño de Venezuela se refiere a la condena impuesta por la justicia sobre su colega Francisco Pérez por delitos de opinión.

   :: 2/6/2010
El periodista Leiderman Ortiz Berrío relata el atentado que sufrió en la ciudad colombiana de Caucasia.

   :: 28/5/2010
Oscar Ayala Bogarín, directorio de noticias del diario Última Hora de Paraguay, se refiere al acto de repudio violento que el medio recibió por parte de funcionarios públicos.

   :: 21/5/2010
Sergio Vieira, Jefe de Reportajes del Diario do Grande ABC de San Pablo se refiere al caso de censura que sufre el periódico por pedido de un prefecto local.

   :: 14/5/2010
El periodista gráfico de Efe, Carlos Ortega describe las agresiones sufridas por él y varios colegas suyos por parte de la policía en Cali.

  :: 7/5/2010
Jorte Ott Anderson, periodista y propietario de un canal en Colón, Hondruas se refiere a las amenazas recibidas por él y por su colega Ricardo Oviedo por informar sobre abusos a los derechos humanos.

   :: 30/4/2010
Periodista independiente cubana Magaly Norvis Otero Suárez se refiere a la prisión impuesta a los periodistas Diana Virgen García y Calixto Ramón Martínez Arias en Cuba.

   :: 22/4/2010
El Jefe de Corresponsales del periódico estatal Cambio de Michoacán de México se refiere a la desparición del corresponsal del diario en el municipio de Paracho, Ramón Ángeles Zalpa.

  :: 16/4/2010
Victor Tejeda, dueño de Canal 53, Cibao TV Club de República Dominicana describe la situación del cierre de su canal por parte de las autoridades.

   :: 8/4/2010
Adela Gómez de Caleta Olivia, Santa Cruz, Argentina explica por qué decidió dejar el periodismo.

   :: 30/3/2010
Una colega de los periodistas Bayardo Mairena y Manuel Juárez asesinados en Honduras se refiere al caso.

   :: 22/3/2010
Rafael Gómez Gómez, Director de noticias de Voz de Montería, se refiere al asesinato de su compañero Clodomiro Castilla en el Departamento de Córdoba en Colombia.

   :: 12/3/2010
Johana Chapas, periodista del Canal 51 de Honduras se refiere al asesinado de su colega Joseph Hernández Ochoa, incidente en el que resultó herida otra periodista.

  :: 5/3/2010
Mario Cordero, jefe de redacción de La Hora de Guatemala se refiere a la visita intimidatoria que recibió el diario por parte de funcionarios del Ministerio Público.

   :: 26/2/2010
La reportera gráfica Claudia Fortich se refiere a la amenaza de muerte que recibió en su celular en Cartagena, Colombia.

   :: 18/2/2010
El periodista y titular de FM Frontera en Chaco, Argentina, se refiere a las agresiones que sufrió por parte del intendente y sus guardaespaldas por cubrir una manifestación contra fumigación en la zona.

:: 12/2/2010
Ricardo González, de Article19 se refiere a la situación de libertad de prensa que vive México con 3 periodistas asesinados en lo que va del año.

   :: 2/2/2010
Periodista independiente cubano Juan Carlos Reyes Ocaña se refiere al arresto que sufrió por parte de las autoridades.

  :: 29/1/2010
El director de noticias de Teleamazonas, Carlos Jijón se refiere al irregular proceso por el cual el gobierno ecuatoriano le aplica una suspensión del aire de 72 horas.

   :: 19/1/2010
Juan José Quispe, abogado defensor de Alejandro Carrascal Carrasco director del semanario peruano Nor Oriente se refiere al encarcelamiento del periodista.

Ser periodista –segons on- es veu que és perillós. Sobretot si es vol ser objectiu, veraç i es vol informar…

Tags: América Llatina, Democràcia, Dictadura, Informació, MITJANS DE COMUNICACIÓ

MOHAMMED

Em dic Mohammed. Vaig arribar el 20 de Maig del 2000. Al meu país era un ciutadà. Aquí no sóc res. No sóc ningú. No existeixo legalment. No tinc papers. Visc amb uns companys en un pis de mala mort. Treballo quan puc per quatre rals i sense cap tipus de contracte. Tinc la família lluny…

No trobeu que és una situació molt dura la que em toca viure? Em sento maltractat moralment. No vaig venir perquè volgués. M’hi vaig sentir obligat perquè al meu país passàvem gana jo i la meva família. Al Consolat espanyol no em van concedir el visat per a poder entrar pel pas fronterer de forma legal. I mira que ho vaig intentar vegades…

I un cop aquí, trobo que no és allò que m’havien explicat. No em sento gens acollit ni pels meus companys de feina (molts d’ells també van haver de venir fa uns anys del seu poble i haurien de saber el que és això). Més aviat em miren com a competidor in desitjat.

Molts de nosaltres som víctimes d’un dels comportaments més vergonyosos i més inhumans: el de les màfies, que s’aprofiten de la necessitat de l’ésser humà. Juguen amb les il·lusions de la gent, tot enriquint-se a base de transportar-los fins aquí en unes condicions degradants, amb informacions i promeses falses, i sense cap mena de garanties. I en aquests grups mafiosos (moderns compradors d’esclaus) hi han implicats gent dels nostres i gent d’aquí.

JAUME

Mira, Mohammed, has arribat a una terra on, malgrat la seva bonança econòmica en el moment que vas arribar, potser no viu un dels seus millors moments. Molts de nosaltres, temps enrere, vam ser emigrants, però els diners tendeixen a tornar-nos a tots desmemoriats i insolidaris..

Hauríem de lamentar que no us rebem precisament per esperit d’acollida sinó, senzillament perquè us necessitem. La nostra societat necessita trobar cada dia mà d’obra més barata per a poder fer rodar la màquina capitalista.

Hauríem d’exigir al nostre govern que no sigui garrepa en fer i aplicar una Llei d’ Estrangeria, la finalitat de la qual només sigui assegurar la mà d’obra necessària i tancar els braços de la solidaritat als pobles i persones que més pateixen. Que fos una Llei consensuada amb totes les forces polítiques i socials i que respecti els drets fonamentals al mal anomenats "il·legals", entre altres punts.

Benvingut siguis, Mohammed, tu i els que com tu necessiteu de veritat venir. I tant de bo tinguéssim més braços per acollir-vos i sabéssim fer-ho millor Però també cal dir que aquells que vinguin més per avarícia que per necessitat han de saber que no solament poden fer mal a molts compatriotes necessitats de veritat, sinó que el joc dels diners no acostuma a complir les seves promeses, i que es poden trobar aquí pitjor de com estaven a casa seva.

Com a reflexió final i per acabar: No ens hauríem de preguntar tots (autoritats, sindicats, partits polítics, ONG, esglésies, societat tota…) si no estem vivint en uns hipocresia col·lectiva, enfront de la qual no ens interessa d’obrir els ulls?

Tags: Immigració, SOCIETAT

El meu post d’avui segurament que interessarà a poca gent. Però l’escriuré igual, tot pensant en el que ens va passar ahir a una colla de companys i amics.

Va passar que ens vam trobar un any més una colla de companys d’estudis. Si no vaig errat ja fa 23 anys que, quan arriba la tardor, ens trobem un dia i compartim taula, records i vida. Aquest dia no és per pensar; aquest dia és només per recordar temps passats. A mida que ens anem fent grans sembla que els fantasmes de la memòria també es van fent més grans i ens van acorralant…

"Tenir més memòria que un elefant". Frase que hem sentit un munt de vegades. Un dia vaig llegir una frase en un llibre que deia: "Un dia, tots els elefants es reuniran per oblidar". Es diu que els elefants tenen molta memòria i que tenen uns rituals de reunió en certs llocs i també certs llocs per anar a morir de forma més o menys solitària. Nosaltres -al contrari dels elefants- ens reunim periòdicament per recordar. I pel fet de trobar-nos, retrobar-nos uns als altres i -potser- retrobar-nos nosaltres mateixos. Recordem anècdotes i vivències; retrobem els fils allargassats dels afectes, els anem seguint anys enllà i anem traient pols de la memòria potser una mica inconscientment.

Alguns elefants som una mica desmemoriats. Altres, conserven molt bona la memòria, tal com podem comprovar anualment. Però tots tenim dins nostre una vida plena de coses compartides, moments i records (dolços alguns i potser una mica amargs d’altres) d’una infantesa i joventut cada vegada més llunyana. Tenim tots una memòria que és com una cicatriu que a vegades fa pessigolles, a vegades batega fort, a vegades crema i a vegades fa mal.

Perquè només cal començar a furgar una mica perquè comencin a sortir anècdotes, històries i coses mig oblidades. Una possessió comuna que encara que estigui amagada en els subsòls de la memòria i ens sembli que ens en hem oblidat, de cop i volta surt diàfana a la llum. En el fons, l’oblit és un gran simulacre. Ningú pot -encara que vulgui- oblidar certs fets, certes vivències, certes emocions, i aquest gran espai ple de fantasmes, aquests peregrins que caminen solitaris i perduts per les vides d’algunes persones. El passat és sempre una estança plena i no hi a ningú capaç de buidar-la; no hi ha oblit capaç d’enderrocar-la. A vegades, aquesta estança està tan plena de fantasmes i mals records que fem veure que no existeix. És com un parèntesi, un dipòsit buit, una collita de no-res. Però en realitat en aquest espai hi ha de tot i hauríem de furgar una mica, fer surar i donar una mica més de lloc als bons records i tirar per la borda alguns de dolents que no ens deixen mirar amb justa perspectiva les coses. Els dolents, per dir-ho d’alguna manera, ocupen tant de lloc que els bons records s’han quedat sense on posar-se.

Penso que ens trobem perquè tenim certa necessitat de trobar-nos, d’explicar i d’explicar-nos. No podem desenterrar contínuament la gent ni el temps que ja ha passat. Però podem transmetre paraules i vivències que ens persegueixen, que les portem a sobre i que formen part de nosaltres i de la nostra manera de ser. Potser necessitem dir-nos: me’n recordo d’aquell temps perquè no estava sol, perquè vam viure plegats massa coses i vam compartir massa vida. Per això a vegades em faig aquesta pregunta: per què hom retorna? Per què sempre som com aquells navegats misteriosos que tan sovint es perden ben gustosament en les esquerdes profundes de la memòria i retornem, al nostre passat, als nostres records, a les vivències d’infantesa o joventut?. Una pregunta que sempre queda amb una resposta més o menys satisfactòria. L’any vinent, si Déu vol, hi tornarem. Fins llavors, doncs.

UNA LLISTA DEL DECRET DE NOVA PLANTA QUE CAL NO OBLIDAR, PER SI DE CAS…  (Text copiat del Setmanari IMATGES)
¿Vols conèixer, llegidor, els motius que els catalans tenim per a no oblidar la memòria del rei borbó Felip V, i perquè, igualment quan anem al WC ens referim com a Can Felip?
Passa els teus ulls per aquesta relació d’algunes de les disposicions dictades pel primer Borbó, després d’haver-se apoderat de Barcelona l’11 de setembre de 1714.

 
-Abolició de les Corts de Catalunya.
-Abolició de tots els organismes de govern de la nació catalana.
-Extinció del Consell de Cent i de tot el règim municipal de Catalunya.
-Extinció de la Generalitat de Catalunya.
-Extinció de la Universitat de Barcelona, que és traslladada a Cervera.
-Clausura de les Universitats catalanes de Lleida, Vic, Girona i Tarragona.
-Confiscació dels béns de tots els catalans que es distingiren en la defensa de les nostres llibertats, fins i tot dels que havien trobat la mort en lluita.
-Establiment a Catalunya de l’encara no coneguda càrrega dels allotjaments.
-Obligació de tots els pobles de Catalunya de destinar un tros de llurs camps per a plantar-hi farratges per als cavalls de les tropes de Felip V.
-Prohibició als professors de la ciutat de Barcelona d’ensenyar Retòrica i Gramàtica.
-Empresonament dels vint-i-cinc principals cabdills de la defensa de
Barcelona, els quals foren engrillonats i tancats per a tota la vida en llunyans castells, com Valladolid, La Corunya, Sant Sebatià, malgrat haver estat promès en l’acta de capitulació de Barcelona el respecte al vençut.
-Imposició a Catalunya de la contribució del paper segellat.
-Imposició, com a oficial, de la llengua castellana en lloc de la catalana.
-Cessantia, sense cap excepció, de tots els empleats de la ciutat de
Barcelona i de la Generalitat de Catalunya.
-Prohibició als paisans de Barcelona d’anar pel carrer en grups de més
de dos després del toc de retreta.
-Creació de l’ominós "donativo" pel qual s’exigia als catalans un
repartiment de més d’un milió de lliures catalanes.
-Al que no volia pagar el que li exigien, li enviaven un esquadró de soldats a casa seva amb ordre de mantenir-lo a la força, fins que hagués pagat l’ impost.
-Exili, per ordre del capità general, de molts canonges, religiosos,
nobles, jutges, advocats, escrivans i individus d’altres estaments que es distingien per llur amor a la terra.
-Ajusticiament a Barcelona el dia 27 de març de 1715 com a vulgars
criminals, de l’il·lustre general català en Josep Moragas i els seus companys Francesc Solanic, Jaume Roca i Pau Macip, que es distingiren en defensa de Barcelona.
-Execució en garrot, el dia 5 d’abril de 1715, d’en Francesc Casllar i
Tord, un dels més valents oficials del Regiment del Roser, el qual es cobrí de glòria en el setge de la ciutat.
-Empresonament durant els mesos de febrer i abril de 1715, de 3.876
persones. Moltes foren desterrades i les altres tancades a Montjuïc, Lleida, Tortosa i Tarragona.
-Ajusticiament a la forca, a Girona, dels valents guerrillers catalans,
Noi d’Avinyonet, Joan Oliver i Francesc Montfort.
-Execució a Vic, de Bach de Roda. Els coronels Brichfens i Aniell pogueren escapar burlant la persecució dels soldats de Felip V.
-Modificació del règim municipal de Catalunya, establint-hi els corregidors, batlles i regidors de nomenament reial.
-Disposició manant que els que no fossin fills de Catalunya poguessin
ocupar els seus càrrecs públics.
-Disposició manant que els regidors de la ciutat portessin -banda- i que les venerades gramalles dels nostres consellers fossin vestides pels porters de l’Ajuntament.
-Supressió de la Junta de Sanitat de Barcelona.
Prohibició del Sometent en tots els indrets de Catalunya.
-Supressió dels càrrecs d’arxiver de la ciutat, mostassals, guaita de
Montjuïc i cònsols de Barcelona a Nàpols, Sardenya i Palerm.
-Prohibició que els catalans poguessin usar cap mena d’armes,
recollint-se totes les, aleshores, existents a Catalunya.
-Recollida i destrucció dels "Anals de Catalunya", escrits per Feliu de la Penya, i de tots els escrits publicats durant la guerra en favor de la causa catalana.
-Enderrocament de tots els castells de Catalunya, la conservació dels
quals no convenia a l’absolutisme reial. Són incalculables les joies arquitectòniques que, per aquest motiu, van desaparèixer.
-Abolició, el primer d’octubre de 1718, de tota la moneda catalana.
-Supressió del Dret de Catalunya a encunyar la seva pròpia moneda,
disposant-se que fos rebaixada a una tercera part del seu valor la moneda anomenada "ardits de Catalunya".
-Prohibició de l’ús de l’espasa als catalans que tenien dret a portar-ne.
-Ordre que cap català pogués tenir a casa seva més que un ganivet de
llescar pa, i encara lligat a la taula amb una cadena.
-Ordre dictada pel propi Felip V que fos desguarnida la sala del Consell de Cent, de Barcelona.
-Disposició manant que fossin trets del Palau de la Generalitat els quadres de Sant Jordi i els escuts de les creus i les barres catalanes. Al seu lloc s’hi posaren retrats de Felip V i escuts, torres, lleons i flors de lis.
-Ordre disposant que cada dia a les dues de la tarda, per a recordar als barcelonins l’hora de llur rendició, la campana de la Catedral toqui "Oració del rei".
-Ordre disposant que fos baixada del rellotge de la Seu de Barcelona i
feta trossos la campana "Honorata" pel "delicte" ‘haver tocat a sometent durant el setge.
-Construcció d’un fort al carrer de Tallers i un altre a Santa Mònica.
-Construcció de la Ciutadella de Barcelona. Per fes aquesta obra es van
haver d’enderrocar més d’un miler d’edificis, sense cap tipus de compensació, i obligant als seus propietaris a fer l’enderroc i a portar les pedres a la Ciutadella que es començava a aixecar.
-Obligació als barcelonins de treballar en la construcció de la Ciutadella. Perquè es vegi de quina manera els pagaven, sols direm que un carro estava obligat a fer deu viatges diaris, amb la condició que, si no els feia tots, perdia els 21 quartos que se li donaven de jornal.
-Cremació per mà del botxí a la sala de Sant Jordi de la Generalitat,
dels documents originals de gran nombre de títols i distincions que s’havien concedit a diferents poblacions i particulars de Catalunya i a la seva Generalitat.

(Setmanari "Imatges")

Un dia d’aquests llegia fragments d’una carta que un dels miners que estan enterrats a 700 metres de profunditat en una mina xilena. És una carta dirigida a la seva esposa. Pensava fins a quin punt certes persones tenen un esperit tant positiu i lluitador; un esperit d’aquells que no donen res per perdut. És admirable poder conservar aquest esperit positiu en aquestes situacions i vull compartir alguns d’aquests fragments de carta amb vosaltres:

"No et molestis per mi. Passaré com pugui aquí sota. Corro dins de la mina on estem presos ".
"Lluitarem per viure i no esperaré assegut a que em salvin ".
"Ha canviat molt. Abans no li donava molt valor a res i només procurava anar vivint. Però ara és una persona molt profunda, es nota en les seves cartes ", comentava la seva esposa.

Emocionada, Angélica Álvarez, esposa d’ Edison Peña, relata la forta connexió que ha format amb el seu marit en els últims dies. Des de les profunditats, el miner l’ha enviat dibuixos de  paisatges amb muntanyes, flors i un cotxe que ell mateix condueix, segons s’explica en les cartes que s’adjunta. "Estant aquí dins puc somiar", diu en una de les missives que ha rebut Angélica.

Tanta ha estat l’emoció d’aquests somnis, que el miner Peña li va demanar a la seva dona que capturés una foto del sol per recordar la llum del dia. Ella la va fer i després la va enviar a través d’una "paloma"(els aparells que fan servir per enviar-los coses).

En els dies d’espera, la dona va escriure un poema per al seu espòs.

“Mi vida es como mirar una ola al golpear la roca, y si tan sólo pudiera besar tu boca, y terminar con esta sed que me vuelve loca, que sólo tus besos pueden saciar”, diu una de les estrofes de l’escrit de Angélica.
Contenta, diu que ell es manté amb forces, a l’espera del seu rescat. "Té molta esperança, l’únic que vol és que el rescat sigui ràpid. No vol més foscor ", conclou.

I el que em va fer més gràcia: "Va demanar una foto del sol".