A PEU

Un coneguda cadena de venda d’aparells (d’aquests que moltes vegades comprem quan estem avorrits o deprimits i que després no ens serveixen per a gran cosa) ha divulgat una frase que ha fet fortuna: "Jo no sóc tonto".

Jo em penso que no ho sóc, però sí que estic segur que m’hi prenen massa vegades per tonto. Moltes vegades al dia i en reiterades ocasions. Ser tonto, ser estúpid o ser imbècil, generalment no és culpa de ningú, sinó que és simplement una de les tantes fatalitats que ens toquen a la vida i que no podem canviar. És com haver nascut lleig, alt, geperut, sa o malalt. Però hi han altres ocasions en que sí que podem fer-hi alguna cosa per a no ser tan imbècils. Un amic meu em va enviar fa uns dies una frase que em vaig anotar  perquè és molt certa. Deia així: "Mai discuteixis amb un imbècil. Et farà baixar un esglaó i allà et guanyarà per experiència".

Em prenen per imbècil quan em volen fer combregar amb rodes de molí, em volen fer pensar amb el seu cap i em volen fer creure que no tenim dret a canviar res del "status quo" on estem ingratament instal·lats. Em volen fer creure que la sentència del tribunal Internacional de Justícia sobre la independència de Kosovë no té res a veure amb nosaltres. S’han afanyat a dir-ho ben alt -perquè els catalans ho sentíssim i ens ho creguéssim- alguns membres del Govern central i algú més d’aquí ben a prop nostre.

Però com que no tots els catalans som tontos, alguns no ens ho hem cregut i hem vist que aquesta sentència sí que hi té molt a veure amb nosaltres i que deixa ben clar que res en l’ordenament jurídic internacional no pot impedir un procés independentista. Deixa ben clar també que la independència de Kosovë és ben legal.

I també deixa amb la cua entre cames  alguns que deien que això no podria arribar mai de la vida a llocs com Espanya i, per altra banda,  dóna ales i esperances a molts que pensem que sí que una cosa semblant pot esdevenir a Catalunya si ho sabem treballar, anem una mica units i busquem les complicitats necessàries i indispensables..

I per acabar, una altra bona notícia:

Nou diputats del Parlament de Londres han presentat una moció a la cambra a favor d’un referèndum per la independència de Catalunya.
– Punt 509 de la web indicada al final de l’article
– "Que aquesta Cambra observa que més d’un milió de persones han participat en la manifestació del 10 juliol 2010 a Barcelona a favor dels drets reals de Catalunya; es felicita el continuat debat sobre la Constitució de Catalunya; creu que Catalunya és una nació; reconeix que votacions organitzades amb independència mostren una majoria a favor de la independència; expressa preocupació perquè la voluntat democràtica del poble de Catalunya mostrada pel referèndum de 2006 sobre l’Estatut d’Autonomia ha estat violada per la justícia de Madrid en el seu fallo de juny 2010; expressa una preocupació addicional perquè futurs desenvolupaments constitucionals pateixin retallades judicials d’organitzacions que no són neutrals o independents en aquesta matèria; i crida perquè l’Estatut de 2006 s’apliqui tal com s’ha votat a les urnes i perquè els residents de Catalunya puguin lliurement determinar democràticament el seu propi futur." Signat per Hywel Williams, Elfyn Llwyd, Jonathan Edwards, Pete Wishart, Angus Brendan MacNeil, Mike Weir, Caroline Lucas, Stewart Hosie, Eilidh Whiteford, diputats del Parlament de Londres.
(Catalan Statute of Autonomy, Early Day Motion, Parliament UK, 14 juliol 2010)  
http://www.publications.parliament.uk/pa/cm/cmedm/100714e01.htm

Us recordo la frase: No baixem cap esglaó que allà els imbècils ens guanyaran per experiència!

Nolasc Acarín és neuròleg i ha publicat un llibre sobre l’ Alzaimer que vol ser un manual pràctic d’instruccions pels mateixos malalts i per a qui els han de cuidar. El llibre es titula: "Alzheimer. Manual d’instruccions", RBA (Columna en català).

Les malalties mentals i les discapacitats psíquiques són realitats que actualment s’afronten de manera molt distinta -i molt millor- que anys enrere. Però encara se’n sap poca cosa d’algunes d’aquestes malalties i els metges a vegades no ajuden prou a donar pautes als cuidadors. Perquè cuidar aquestes persones pot ser dur, molt dur; llibres com aquest ajuden i ajuden molt en tots sentits.

En una entrevista que li fa Núria Escur al Dr. Acarín hi vaig trobar una sèrie de consells, de reflexions i de conceptes que vaig guardar per tal de poder-los compartir aquí. Heus aquí alguns:

"El metge ha d’acompanyar el pacient en la seva malaltia sense envair la intimitat, respectant que pugui escollir les condicions en què vol viure i morir, respectant que vulgui saber molt o bé prefereixi saber poc", escriu després de l’experiència de molts anys comunicant a malalts i familiars el que passa i el que pot passar. Després de tot, apunta el professor, la vida és una història que sempre acaba malament.

Millor saber o no saber?
Saber. Però, en tot cas, mai cal explicar coses sobre les quals el pacient no pregunta.S’informa per petició.

Signes d’alerta
No admetre el trastorn és el primer. És el que s’ anomena anosognòsia. De vegades ens porten un pacient que s’aixeca a les 3 de la matinada per anar a treballar i és jubilat o que surt nu al carrer. El segon és oblidar els noms dels fills, pares o cònjuge. I el tercer, desorientar. En el temps no té tanta importància ("ja hem menjat?"), però després ve perdre’s en l’espai.

L’alzheimer a vegades és més cruel amb els familiars. Algun consell essencial?
Un: amb el pacient s’ha de ser afectuós. Dos: no lluitin contra la seva incoherència, no li discuteixin. I si vol visitar un amic que fa anys que va morir? Li diu que sí, que "ja el trucarem". Però mai castigar-lo dient-li: "No veus que és mort? No veus que això només és la teva imaginació?", Això acovardeix el malalt i acaba per no fiar-se dels altres. S’aïllen. ¿Que té al·lucinacions i veu gent al menjador? Responeu: "Mare, no et preocupis, ara els dic que se’n vagin …".

Què és l’esbarjo?
Tot familiar o cuidador ha de prendre obligatòriament les seves 3 o 4 hores lliures al dia, per a ell. Que el substitueixi una altra persona. O acaben víctimes de l’estrès, emmalaltint ells. Tenir cura dia i nit d’ algú del que no reben res a canvi, ni les gràcies, ni una mirada, és molt dur.

Per a quan recursos terapèutics com en el Parkinson?
No hi ha ni consens en les anomenades "pastilles per la memòria", sobre si alenteixen la progressió en els cinc primers anys. Però hi ha recursos molt eficaços per evitar en el pacient l’ insomni, l’angoixa, la depressió, l’agressivitat. És el que necessiten.

Som l’única espècie animal que el pateix?
No hi ha animals lliures amb alzheimer ni amb esquizofrènia.

Dibuix de by Balasch

Avui el Parlament de Catalunya ha decidit prohibir els toros a partir de l’any 2012.Des del meu modest punt de vista, ja era hora! En alguna cosa, almenys són una mica sensats els nostres polítics,per bé que ara hauran d’escoltar invectives de tots tipus, sobretot de la caverna mediàtica madrilenya, que ja s’hi han posat de seguida.

TOREJAR pot tenir dos sentit, segons els diccionari: 1. Lluitar amb el toro esquivant les seves escomeses i procurant matar-lo. | 2. fig. Burlar-se d’ algú hàbilment, aconseguint enganyar-lo.

Parlant del primer sentit no cal dir-ne gaires coses perquè és tot prou clar: El "maestro" torero procura esquivar el toro en tot moment, però el que té entre cella i cella i el seu objectiu final és matar-lo, després d’haver-lo foradat per tot arreu i haver-lo fet sofrir una bona estona.

I el segon sentit encara és més interessant: Torejar vol dir enganyar, burlar-se d’ algú amb habilitat. Us sona tot això? Els catalans ens hem sentit torejats tantes i tantes vegades que alguns avui hem sentit una gran alegria interna. Algú ha dit que no s’ha de barrejar toros amb política…. Mireu els diaris madrilenys i veureu si ho fan o no.

Els grans "maestros" de l’engany, de la burla i de la mentida ara se senten maltractats en el seu honor perquè el Parlament de Catalunya ha tingut la gosadia de tocar la "fiesta nacional". Es veu que tampoc hi tenim dret… Jo em pregunto a què tenim dret els catalans. Algú m’ho sabria dir?

Us he de dir que durant una bona colla d’anys jo em creia que Espanya seria capaç -potser un dia llunyà- d’entendre Catalunya. Pobre de mi! He estat massa crèdul i ho he estat massa temps. Ara ja fa una bona temporada que he deixat de creure veient com estant anant les coses.

Recordo que fa uns mesos llegia que Ambler Moss , que va ser vicecònsol dels Estats Units a Barcelona durant els difícils anys de la dictadura, deia "No veig cap impediment perquè els catalans no facin del seu país el que vulguin. Les limitacions són autoimposades.".

Entre les frases que em van fer pensar hi havia les següents: "Miro la Catalunya dels anys seixanta i la d’ara, i la història és la mateixa. Com deia Gaziel, el debat continua sent: Quina mena de gent som." Moss diu que Catalunya continua en "un camí de decisió permanent". "Quaranta anys més tard el debat és el mateix. Què volem fer, cap a on anem, quina mena de gent som. No és una indecisió, és el contrari; massa decisions polítiques diferents que s’entrecreuen."

Per tant, si en tants anys no s’ha fet camí i no s’ha entès res, vol dir que ja no s’arribarà a entendre mai. Ni en dictadura, ni en democràcia. Res de res. les posicions són les mateixes tant a la dreta com a l’esquerra.
Moss, que va viure només dos anys a Barcelona, s’expressa en un molt bon correcte català i  es confessa un enamorat del país i de la seva gent, i en fa proselitisme. En aquesta entrevista que vaig llegir a l’ Avui veia que ell tenia una visió molt menys pessimista que la que sovint es té des de dins: "Catalunya és un país universal, internacionalista, amb un tarannà molt concret, amb lligams comercials i culturals a tot el món. Catalunya va fent i va fent molt bé."

La gent que no és espanyola ens mira força millor que els mateixos espanyols que sempre s’han malfiat de nosaltres no sé ben bé per quin motiu. Ja sabem, doncs on hem de buscar els aliats en el llarg camí cap a la independència… A Espanya no els trobarem, segur. D’aquells intel.Lectuals d’esquerres que semblava que ho entenien tot i que podrien ser els nostres aliats no n’hi ha cap que piuli. S’han amagat  quasi tots sota les pedres i ha de sortir Santiago Carrillo a defensar-nos. Estem ben arreglats!!!

Moss, continua dient en aquesta entrevista,  que la sentència del Tribunal Constitucional (que encara no s’havia donat llavors) sobre l’Estatut pot marcar un punt d’inflexió i obligar el poble català a decidir. "Són interessants les consultes d’independència d’aquests dies perquè impliquen un esperit creixent cap a la voluntat de decidir."
Creu que si els catalans es decantessin per la independència d’una manera clara a les urnes no hi hauria marxa enrere. Europa ho hauria d’assumir i els Estats Units hi donarien suport: "En pocs anys han nascut nous estats a Europa. Eslovènia és un cas molt interessant. És molt més petit que Catalunya, té 2 milions d’habitants. Mai en tota la història no havia estat un país independent com fins ara. I ara és un estat sobirà membre de la UE. Amb un mercat i una moneda, amb la unitat europea, qualsevol petit territori pot arribar a ser independent. Financerament no es impossible. Abans ho era, però ara no."

I ara hi podríem afegir Kosovo…

Aquest home que veieu aquí, als seus hivernacles de flors, és el Pepe Mujica, actual President d’Uruguai.

Se n’havien rigut molt d’ell perquè deien que un pagès com ell faria quedar malament el país i que no el representaria bé. S’ha dit d’ell quasi tot el que es podia dir de dolent. Els seus detractors se n’han cuidat bé… Però també se n’han dit moltes coses bones, sobretot aquells que el coneixen de ben a prop.

Políticament pot ser discutible i no sé si serà un bon President o no. Cal donar-li una mica de temps i esperar una mica, no us sembla?

Jo ja estaria content que el meu President -i molts altres Presidents- diguessin i creguessin les coses que diu ell en aquest text que us poso a continuació.Són coses que s’entenen i no són paraules buides. Tot al contrari: marquen molt bé tot un camí que, si es pogués seguir, podria transformar un país.

José Mujica  (Presidente de Uruguay):

Ustedes saben mejor que nadie que en el conocimiento y la cultura no sólo hay esfuerzo sino también placer.

Dicen que la gente que trota por la rambla, llega un punto en el que entraen una especie de éxtasis donde ya no existe el cansancio y sólo le queda el placer.

Creo que con el conocimiento y la cultura pasa lo mismo. Llega un punto donde estudiar, o investigar, o aprender, ya no es un esfuerzo y es puro disfrute.

¡Qué bueno sería que estos manjares estuvieran a disposición de mucha gente!

Qué bueno sería, si en la canasta de la calidad de la vida que el Uruguay puede ofrecer a su gente, hubiera una buena cantidad de consumos intelectuales.

No porque sea elegante sino porque es placentero.

Porque se disfruta, con la misma intensidad con la que se puede disfrutar un plato de tallarines.

¡No hay una lista obligatoria de las cosas que nos hacen felices!

Algunos pueden pensar que el mundo ideal es un lugar repleto de shoppingcenters.

En ese mundo la gente es feliz porque todos pueden salir llenos de bolsas de ropa nueva y de cajas de electrodomésticos.

No tengo nada contra esa visión, sólo digo que no es la única posible.

Digo que también podemos pensar en un país donde la gente elige arreglar las cosas en lugar de tirarlas, elige un auto chico en lugar de un auto grande, elige abrigarse en lugar de subir la calefacción.

Despilfarrar no es lo que hacen las sociedades más maduras. Vayan a Holanda y vean las ciudades repletas de bicicletas. Allí se van a dar cuenta de que el consumismo no es la elección de la verdadera aristocracia de la humanidad. Es la elección de los noveleros y los frívolos.

Los holandeses andan en bicicleta, las usan para ir a trabajar pero también para ir a los conciertos o a los parques.

Porque han llegado a un nivel en el que su felicidad cotidiana se alimenta tanto de consumos materiales como intelectuales.

Así que amigos, vayan y contagien el placer por el conocimiento.

En paralelo, mi modesta contribución va a ser tratar de que los uruguayos anden de bicicleteada en bicicleteada.

LA EDUCACION ES EL CAMINO

Y amigos, el puente entre este hoy y ese mañana que queremos tiene un nombre y se llama educación.

Y mire que es un puente largo y difícil de cruzar.

Porque una cosa es la retórica de la educación y otra cosa es que nos decidamos a hacer los sacrificios que implica lanzar un gran esfuerzo educativo y sostenerlo en el tiempo.

Las inversiones en educación son de rendimiento lento, no le lucen a ningún gobierno, movilizan resistencias y obligan a postergar otras demandas.
Pero hay que hacerlo.

Se lo debemos a nuestros hijos y nietos.

Y hay que hacerlo ahora, cuando todavía está fresco el milagro tecnológico de Internet y se abren oportunidades nunca vistas de acceso al conocimiento.

Yo me crié con la radio, vi nacer la televisión, después la televisión encolores, después las transmisiones por satélite.

Después resultó que en mi televisor aparecían cuarenta canales, incluidos los que trasmitían en directo desde Estados Unidos, España e Italia.

Después los celulares y después la computadora, que al principio sólo servía para procesar números.

Cada una de esas veces, me quedé con la boca abierta.

Pero ahora con Internet se me agotó la capacidad de sorpresa.

Me siento como aquellos humanos que vieron una rueda por primera vez.

O como los que vieron el fuego por primera vez.

Uno siente que le tocó en suerte vivir un hito en la historia.

Se están abriendo las puertas de todas las bibliotecas y de todos los museos; van a estar a disposición, todas las revistas científicas y todos los libros del mundo.

Y probablemente todas las películas y todas las músicas del mundo.

Es abrumador.

Por eso necesitamos que todos los uruguayos y sobre todo los uruguayitos sepan nadar en ese torrente.

Hay que subirse a esa corriente y navegar en ella como pez en el agua.

Lo conseguiremos si está sólida esa matriz intelectual de la que hablábamos antes.

Si nuestros chiquilines saben razonar en orden y saben hacerse las preguntas que valen la pena.

Es como una carrera en dos pistas, allá arriba en el mundo el océano deinformación, acá abajo preparándonos para la navegación trasatlántica.

Escuelas de tiempo completo, facultades en el interior, enseñanza terciaria masificada.


Y probablemente, inglés desde el preescolar en la enseñanza pública.

Porque el inglés no es el idioma que hablan los yanquis, es el idioma con el que los chinos se entienden con el mundo.

No podemos estar afuera. No podemos dejar afuera a nuestros chiquilines.

Esas son las herramientas que nos habilitan a interactuar con la explosión universal del conocimiento.

Este mundo nuevo no nos simplifica la vida, nos la complica..

Nos obliga a ir más lejos y más hondo en la educación. No hay tarea más grande delante de nosotros.

Et sents sol? No tens ningú per anar al pub? Doncs el que necessites és un servei de lloguer d’amics. Això és el que s’està posant de moda als EEUU, segons explica el diari The Guardian.

Però, què se sent en passar un dia amb algú que està pagant per ser el seu amic? Seria interessant analitzar les dues vessants del tema: Primerament, per què hem arribat a aquest punt d’haver de llogar un amic. Tant incapaços ens hem tornat per a no poder-ne fer? Tant poc temps tenim per a les relacions humanes que necessitem llogar algú que ens faci companyia o per poder xerrar? I després, què deu sentir "l’amic" fent aquest tipus de feina?. Quin tipus de preparació s’ha de tenir? Quina mena de psicologia s’ha d’estudiar per a fer-la ben feta?

La nota del diari en si mateixa possiblement no és més que una curiositat. Però si ens poséssim a analitzar-la en profunditat donaria molt de si. En una societat tan canviant, on tot es compra, es lloga o es ven, no resulta estrany que surtin aquestes coses que de moment ens semblen tan estranyes i tan allunyades dels nostres esquemes. Però tot arribarà. Abans buscàvem els amics entre els companys de col·legi, al barri o a la feina. Ara els anirem a llogar per unes hores o per uns dies. Igual com es lloga un cotxe o un apartament. I si no ens serveix l’amic l’acomiadarem i en buscarem un altre de més simpàtic, ros i alt. És que a mi m’agraden més els que tenen els ulls clars i saben parlar de futbol…

Es veu que als EEUU hi ha una companyia que fa la primera pela amb aquest tema. Es diu  "rentafriend.com" i està estudiant de quina manera ampliarà el negoci de tant bé com li va. No tardarem massa a veure com aquí a casa nostra algun espavilat copiarà la idea i la posarà en marxa. I segurament que li anirà bé!

AMPLA ÉS CASTELLA

Ampla és Castella, i com un palmell
té la durícia d’aixecar l’espasa.
El braç és las i no el mena cervell;
la gola és seca i la set no li passa.

Terra dels Terços petjadors de lleis
que imposaven amb sang llur llei estranya,
ampla és Castella, sepulcre de reis,
malavirança a la Marca d’Espanya.

Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
del mal que ha fet amb la seva tonada;
sorolls de focs i esperons, i l’escreix
amb que els cavalls soterraven l’estada.

Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
té la sordesa de massa escoltar-se.
La veu dels íbers és ronca d’ofec
i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

 Joan Salvat-Papasseit

( ‘Les Conspiracions’-1922)

La inutilitat revestida de verborrea, de càrrecs de confiança o de seients al Parlament és més habitual del que ens podem imaginar en molts àmbits de la vida política. Però si en algun àmbit destaca  aquesta inutilitat és en el dels polítics del nostre país, gent que fa feines de les quals no en té ni idea i que la majoria de les vegades els han posat allà més per motius de confiança que de preparació. Són persones que tenen experiència en una professió determinada, que deuen tenir tota la bona fe del món, però que de cop i volta tenen responsabilitat en coses que no ha vist mai ni de lluny.

Acostumem moltes vegades a donar la culpa a Madrid ( i amb molta raó algunes vegades) de certes inutilitats que són ben pròpies nostres, ben de casa. Feina mal feta, falta de respostes, tacticisme curt de vista, esperit de casta i molt defectes més es deixen notar cada dia més en els nostres polítics.

Un exemple del que dic és la mort dels 5 bombers, avui fa un any, a Horta de Sant Joan. La germana d’un dels bombers morts -Ramon Espinet- acaba d’escriure un llibre amb el títol "La veritat crema", deixant al descobert totes aquestes misèries. Explica tot un munt de coses que s’han amagat, que s’han enredat i que s’han callat, de tal manera que un any després de la desgràcia no hi ha explicacions clares de part de les autoritats, no hi han dimissions i en la única persona que confien és en la jutgessa que s’ha encarregat de l’assumpte i que sembla que se l’ha pres molt seriosament.

En els actes de record i homenatge que s’han fet avui a Horta hi ha hagut fredor entre l’alcalde i les autoritats. Hi ha hagut distància, cares llargues i paraules, paraules i més paraules de part de les autoritats. Discursets que no porten enlloc, no expliquen res i que no acontenten ningú. No ens en cal més de paraules buides!

La mostra d’aquest descontent és que cap familiar s’hi ha volgut fer present i allà s’hi han vist fent pinya totes les mateixes autoritats de l’any passat com si res hagués passat; sense que cap d’elles hagi pensat ni un moment en dimitir. Vergonya, molta vergonya sento dels nostres polítics i dels governants del meu país.

L’amic Jaume Obradors recull al seu blog un article d’el prestigiós lingüista, Joan Solà. . L’amic Jaume el qualifica d’ interessant i contundent. Jo el qualificaria també de valent, oportú, imprescindible i que hauria de ser obligatori de llegir. Per tant, us el reproduïm tot seguit:

Amb la vostra actitud obstinada reflectiu la pitjor misèria moral, política, econòmica i lingüística de l’ integrisme espanyol. Durant segles heu imposat, amb la llei i l’exèrcit, el que vosaltres heu anomenat “la pàtria comuna” dels espanyols i que no és altra cosa que un muntatge arranat estrictament a la vostra mentalitat obtusa, al vostre totalitarisme quixotesc; i, en definitiva, còmode només per a una part dels qui vivim en aquest espai, al preu de ser odiós i insuportable per als altres.

Molt en concret, heu atiat contra els catalans la resta dels pobles de la Pell de Brau. Ens heu impedit de respirar a un dels pobles que precisament hem contribuït més a l’evolució política i al benestar econòmic del país. I heu maldat per destruir la nostra llengua de totes les maneres imaginables. Heu fet de l’arma del terrorisme una raó d’Estat aplicable a tort i a dret als qui vosaltres, de manera unilateral, qualifiqueu de terroristes i als qui precisament sempre hem intentat de moure’ns per camins pacífics. Sembrant incessantment aquesta verinosa llavor, heu creat un immillorable camp de cultiu per als vostres votants. I d’això en dieu democràcia!

Per enèsima vegada el meu poble ha intentat encaixar en aquesta vostra Espanya impossible. Per enèsima vegada li heu tirat la porta a la cara. No esperarem més opcions: intentarem de viure en llibertat d’una vegada fora d’aquest espai irrespirable.

Polítics catalans! Des de les veus profètiques de Joan Maragall fins a tots els observadors polítics actuals ens han anat repetint d’infinites maneres que no hi havia res a fer, que aquesta Espanya ens ha menyspreat i rebutjat i continua fent-ho ara potser amb més violència que mai, política i mediàtica. Ara vosaltres us apuntareu a la protesta popular, no tots de bona gana però tots sense remei, per mirar de salvar un poder personal que cada cop és més ridícul i sobretot més ridiculitzat, més befat. I ahir suplicàveu (!) no sé quina reforma del TC: una reforma d’un organisme que durant quatre anys ens ha escarnit amb prepotència infinita fins a límits que sembla que fins vosaltres qualifiqueu de literalment intolerables i que molts catalans –no us vulgueu ni ens vulgueu enganyar– desitgem, ara sí, que remoguin les entranyes dels qui no tolerarem de ser esborrats dels pobles lliures. No és ara l’hora de donar un exemple inequívoc al vostre poble: ho havíeu de fer, si tant hi crèieu, al moment just que el TC va començar a grapejar l’Estatut.

Joan Solà

El setmanari uruguaià BUSQUEDA  publicava la setmana passada un article interesantíssim en al que comparava dos Diegos famosos: Diego Forlán i Diego Maradona.(BÚSQUEDA –  8 de juliol de 2010  "Lo que va de un Diego al otro " por Kid Gragea).

Dic que és article interessant perquè està fet amb molt sentit de l’ humor i a la vegada diu les coses molt clares. Coses que molts argentins no volen sentir, però que ho haurien de fer.

Diego Forlán és un exemple d’equilibri, modèstia, alegria, seny i qualitat, tant humana com esportiva. Ha estat elegit millor jugador del Mundial. 
És un tipus ubicat, simpàtic, modèlic, exemple i referent per a nens i joves. I fins i tot el van nomenar ambaixador de la Unicef. Tot un luxe tenir-lo. Campió en la vida, que és on és més difícil i meritori guanyar. Juga en un país petit que ha lluitat fins al final i ha deixat una bona impressió per la lluita i la modèstia que han mostrat.

I, si agafem el vaixell i travessem el Rio de la Plata, ens trobarem amb  l’altre Diego: Diego Armando Maradona, un dels tipus més abominables que existeixen i que ha fet que molta gent s’alegrés de que la "seva " selecció quedés eliminada.

Només cal recordar les declaracions "sexoràliques" que va fer després del triomf de la seva selecció sobre la Celeste en les eliminatòries, que van recórrer el món, i li van costar dos mesos de suspensió de la FIFA. Ara bé: l’extraordinari d’aquest fenomen repulsiu del món de l’esport  és que per tota la resta del món " el Diego "és un ésser menyspreable, mal educat, superb, groller i des ubicat. Però a l’Argentina és Déu. És difícil de comprendre, no? En lloc de retirar-lo de seleccionador i posar-hi algú una mica més digne i una mica més persona, no han fet més que riure-li les gràcies, deixar que seguís fent el ridícul i fer quedar malament tot un país.

I l’article acaba amb un toc d’humor: "Deia un psicòleg nord-americà que al nen rebel cal persuadir-lo a canviar d’actitud passant-li un raspall de cerres suaus sobre el seu caparró, i si el procediment no funciona, cal usar l’altra part del raspall a l’altra part del nen. És que els nens – i els homes – tenen dues parts ben diferents en ambdós extrems. Maradona tenia màgia a la part de baix, i un curtcircuit impressionant a la part de dalt. Hauria estat millor que s’hagués quedat així, deixant-nos el record del les seves "gambetas", de les seves "moñas" i dels seus golassos, sense tractar de ser després el que no pot ser!" . Perquè el que no pot ser, no pot ser. I si no pot ser, és impossible! És impossible que aquest tipus pugui tornar a ser una persona digna perquè ha demostrat cabalment que no sap aprofitar el munt d’oportunitats i ocasions que li ha donat la vida.

L’article ho diu quasi tot i el que no diu ho insinua. La majoria de gent pensem diferent de com pensen tots aquests argentins que l’exalcen i el posen als altars. I els uruguaians  es poden alegrar de tenir el Diego que tenen i de no tenir l’altre.

Un matrimoni de l’ Uruguai ha volgut registrar la seva filla, que ha nascut aquests dies de Mundial, com a Maria Vuvuzela, en honor d’aquest embafador instrument  que han hagut de suportar els que han seguit els partitsl i també en honor del bon paper que l’equip uruguaià ("la Celeste") ha fet en el campionat.

Després de viure 8 anys a l’ Uruguai us puc ben garantir que en pocs llocs del món hi deu haver noms propis tan estranys i extravagants. A mi em va sorprendre tant escoltar certs noms, que no me’n podia ni avenir i quasi bé no m’ho podia creure.

Jo a l’ Uruguai -i us ho puc ben garantir-,he vist noms com Atinencia Rodríguez o Enero Valiente. I d’aquest estil en trobaríem un munt perquè sembla que hi havia una certa tradició a posar noms una mica estranys i rebuscats.

Julio Barrenengoa Sañudo explica que al cementiri de Montevideo hi va veure una vegada una làpida amb el simpàtic nom de: Santiago Santiago Santiago. Hi ha un famós article de Leonardo Haberkom sobre noms extravagants que ell ha trobat a l’ Uruguai. Un exemple de noms estranys que ell cita podrien ser el següents:

-Flash

-Filete

-Democrático

-Amada Inglaterra

-Feo Lindo

-Libre Albedrío

-Marca Registrada

-Trademark

-Desdichado

-Preciosísima del Campo

-Subterránea Gadea

-Caricias de la Quintana

-Esclavitud Sánchez

-América Heroica

-Lucas Delirio (conocido político)

-Flor de un Día

-Napoleón Beethoven Javier

Explica  Amílcar Urrutuzú, director del Registro de Estado Civil, que canviar la identitat no és un tràmit que es faci habitualment ja que l’oficial encarregat de les inscripcions té la facultat de no acceptar els noms que el futur puguin provocar hilaritat, acudits o burles. Però, de fet, aquesta facultat queda a criteri del funcionari, ja que no existeix una llista de noms prohibits. I ja se sap que els criteris poden ser molt divergents i molt arbitraris.

Això ho ha arreglat una mica el Decreto Ley 15.462 que diu: "Los oficiales de la Dirección Nacional de Registros no inscribirán nombres de pila que sean extravagantes, ridículos, inmorales o que susciten equívocos respecto al sexo de la persona". Explica Urrutuzú que "anteriorment a la vigència d’aquesta llei, els noms que es posaven eren un autèntic disbarat" i ell mateix en dóna uns quants exemples que ha vist durant la seca carrera:

-Viva Nacional (Equip de futbol),

-Viva Peñarol (Equip de futbol)

-Hitler,

-Gaucho Punteador

-Milonguero

-José Ramón del Corazón de Jesús.

El subdirector del Registro Civil, Leader De Los Santos, afirma que és habitua a l’hora d’elegir un nom, fer-ho d’acord amb la moda de la telesèrie de moda o d’un esdeveniment important.  Recorda De Los Santos que igual va passar a la dècada del 50, quan molts nens se’ls va batejar amb el nom Maracaná (pel campionat guanyat en aquest estadi), o Obdulio (pel jugador Obdulio Varela, heroi d’aquell partit).

Per tant, no ens ha d’estranyar que ara uns pares vulguin posar Maria Vuvuzela a una filla seva nascuda aquests dies de glòria per la "celeste". No és estrany, però jo segueixo pensant que és de força mal gust…

Un acudit d’en FORGES.

A vegades, a la vida, es tenen tantes ganes de fer una cosa, o de dir-la, o d’assolir-la… que hom es nega fins i tot l’oportunitat de somiar-la.

Això passa, per exemple, quan estem a disgust en una feina i no ens atrevim a deixar-la, encara que ens en morim de ganes. Quan estem a disgust en una situació volem marxar-ne, -desitgem enormement marxar-ne-, desitgem fugir i abandonar-ho però no ens atrevim.

Personalment -i com a poble- necessitem tenir el somni d’emprendre el vol, deixar de ser gallines de corral i començar a ser àguiles o voltors que volen alt, ben alt, i la necessitat de no quedar-nos amb la miserable realitat que, dia rere dia, ens empastifa la TV i els diaris: Polítics corruptes, drets humans aixafats, relacions humanes brutes i embrutidores, països sotmesos, injustícia i pobresa, avorriment infinit…

Cal somniar la realitat i realitzar somnis. Cal transformar la realitat somniant que podem fer-la nova. Les dues coses ens passen a la nostra vida i les dues coses ens fan una mica de por…

Somnis

No ho vull, no…

Ni ho vull pensar, no…

Ni m’ho vull imaginar…

Però, per altra banda, sé que puc arribar al planeta feliç

i que sóc un caçador de somnis perfectament abastables.

Vull que la tempesta, la pluja, el fred o el sol no em deixin sortir de casa

i, al mateix temps, desitjo emprendre el camí costerut i difícil

que sé que em durà a la glòria.

Vull lligar-me de mans i peus, buscar mils arguments,

cercar milers d’excuses per no haver de dir que SI

i, al mateix temps, sento unes ganes enormes

de deslligar-me amb les dents, amb les ungles i començar el camí.

I dic que no, que no cal, que no és necessari, que no cal somniar

que ja estic bé com estic, que potser és perillós,

i, al mateix temps, sento aquell desig intern de superar-me, de millorar,

aquell desig indesxifrable

de trobar el que hom vol i ha desitjat tota la vida.

En moments de crisi com els actuals en què tendim a veure-ho tot una mica fosc hi ha una cosa que diuen que va molt bé: una bona abraçada!

Una abraçada no es pot negar mai perquè sempre és una expressió d’algun dels tipus d’amor que existeixen.  Diversos Autors, entre els quals podem trobar  Walter Riso, diuen que l’amor pot ser de diversos tipus: "eros", "àgape" o "filios". L’ "eros" és l’amor passional, l’ "àgape" és l’amor desinteressat cap a les persones i el "filios" és l’amor "familiar".

Una abraçada -sigui a qui sigui-, és sempre bona i terapèutica. De fet veig que hi ha tota una disciplina anomenada "Abraçadateràpia". Alguns dels beneficis que es poden assolir són:

-Ens rescaten de la soledat i de l’aïllament. No estem sols. NO som el centre de l’Univers. Som L’Univers.
-Guien l’auto-coneixement potenciant l’autoestima.
-Faciliten els desbloquejos físics i emocionals.
-Ens permeten vivenciar la integració de cos, ment i emocions.
-Ens exerciten en l’empatia.
-Ens situen plenament en el Aquí i el Ara.
-Afavoreixen la comunicació afectiva amb nosaltres i amb l’altre.
-Estimulen la gratitud.
-Desperten la creativitat.
-Impulsen a una actitud pro-activa en la vida.
-Connecten amb la intuïció.
-Afavoreixen l’entrenament de respostes assertives.
-Retornen la il.lusió, l’alegria i el bon humor, ja que el riure és el seu fidel company.
-Ofereix reconeixement i protecció al nostre "nen interior".
-Potencia la resiliència.
-Si et fa por donar una abraçada, has analitzar el perquè dels teus temors.

I una darrera cosa molt important: És gratuïta!!! Abracem-nos?

Eduardo Galeano és un dels millors escriptors que hi ha actualment a l’ Uruguai i a tot Amèrica Llatina. Escriptor i intel·lectual d’esquerres, compromès amb el seu país i amb les causes universals que ell creu justes i que, a vegades, massa persones creiem causes perdudes. Ell encara hi creu i lluita per defensar-les.

És un enamorat del futbol i no se n’amaga. Sempre diu que ser intel·lectual i ser amant del futbol no només no són coses contradictòries sinó que poden ser perfectament complementàries. Això sí: darrere del futbol a vegades hi han altres coses. Ell ens ho explica…

Té un llibre que és una delícia. Es titula "El fútbol, a sol y sombra". Avui us en vull deixar un fragment.

La pelota como bandera

En el verano de 1916, en plena guerra mundial, un capitán inglés se lanzó al asalto pateando una pelota. El capitán Nevill saltó del parapeto que lo protegía, y corriendo tras la pelota encabezó el asalto contra las trincheras alemanas. Su regimiento, que vacilaba, lo siguió. El capitán murió de un cañonazo, pero Inglaterra conquistó aquella tierra de nadie y pudo celebrar la batalla como la primera victoria del fútbol inglés en el frente de guerra.

Muchos años después, ya en los fines del siglo, el dueño del club Milan ganó las elecciones italianas con una consigna, Forza Italia!, que provenía de las tribunas de los estadios. Silvio Berlusconi prometió que salvaría a Italia como había salvado al Milan, el superequipo campeón de todo, y los electores olvidaron que algunas de sus empresas estaban a la orilla de la ruina.

El fútbol y la patria están siempre atados; y con frecuencia los políticos y los dictadores especulan con esos vínculos de identidad. La escuadra italiana ganó los mundiales del ’34 y del ’38 en nombre de la patria y de Mussolini, y sus jugadores empezaban y terminaban cada partido vivando a Italia y saludando al público con la palma de la mano extendida.

También para los nazis, el fútbol era una cuestión de Estado. Un monumento recuerda, en Ucrania, a los jugadores del Dínamo de Kiev de 1942. En plena ocupación alemana, ellos cometieron la locura de derrotar a una selección de Hitler en el estadio local. Le habían advertido:
-Si ganan mueren.

Entraron resignados a perder, temblando de miedo y de hambre, pero no pudieron aguantarse las ganas de ser dignos. Los once fueron fusilados con las camisetas puestas, en lo alto de un barranco, cuando terminó el partido.

Fútbol y patria, fútbol y pueblo: en 1934, mientras Bolivia y Paraguay se aniquilaban mutuamente en la guerra del Chaco, disputando un desierto pedazo de mapa, la Cruz Roja paraguaya formó un equipo de fútbol, que jugó en varias ciudades de Argentina y Uruguay y juntó bastante dinero para atender a los heridos de ambos bandos en el campo de batalla.

Tres años después, durante la guerra de España, dos equipos peregrinos fueron símbolos de la resistencia democrática. Mientras el general Franco, del brazo de Hitler y Mussolini, bombardeaba a la república española, una selección vasca recorría Europa y el club Barcelona disputaba partidos en Estados Unidos y en México. El gobierno vasco envió al equipo Euzkadi a Francia y a otros países con la misión de hacer propaganda y recaudar fondos para la defensa. Simultáneamente, el club Barcelona se embarcó hacia América. Corría el año 1937, y ya el presidente del club Barcelona había caído bajo las balas franquistas. Ambos equipos encarnaron, en los campos de fútbol y también fuera de ellos, a la democracia acosada.

Sólo cuatro jugadores catalanes regresaron a España durante la guerra. De los vascos, apenas uno. Cuando la República fue vencida, la FIFA declaró en rebeldía a los jugadores exiliados, y los amenazó con la inhabilitación definitiva, pero unos cuantos consiguieron incorporarse al fútbol latinoamericano. Con varios vascos se formó, en México, el club España, que resultó imbatible en sus primeros tiempos. El delantero del equipo Euzkadi, Isidro Lángara, debutó en el fútbol argentino en 1939. En el primer partido metió cuatro goles. Fue en el club San Lorenzo, donde también brilló Angel Zubieta, que había jugado en la línea media de Euzkadi. Después, en México, Lángara encabezó la tabla de goleadores de 1945 en el campeonato local.

El club modelo de la España de Franco, el Real Madrid, reinó en el mundo entre 1956 y 1960. Este equipo deslumbrante ganó al hilo cuatro copas de la Liga española, cinco copas de Europa y una intercontinental. El Real Madrid andaba por todas partes y siempre dejaba a la gente con la boca abierta. La dictadura de Franco había encontrado una insuperable embajada ambulante. Los goles que la radio transmitía eran clarinadas de triunfo más eficaces que el himno Cara al sol. En 1959, uno de los jefes del régimen, José Solís, pronunció un discurso de gratitud ante los jugadores, "porque gente que antes nos odiaba, ahora nos comprende gracias a vosotros". Como el Cid Campeador, el Real Madrid reunía la virtudes de la Raza, aunque su famosa línea de ataque se parecía más bien a la Legión Extranjera. En ella brillaba un francés, Kopa, dos argentinos, Di Stéfano y Rial, el uruguayo Santamaría y el húngaro Puskas.

A Ferenk Puskas lo llamaban Cañoncito Pum, por las virtudes demoledoras de su pierna izquierda, que también sabía ser un guante. Otros húngaros, Ladislao Kubala, Zoltan Czibor y Sandor Kocsis, se lucían en el club Barcelona en esos años. En 1954 se colocó la primera piedra del Camp Nou, el gran estadio que nació de Kubala: el gentío que iba a verlo jugar, pases al milímetro, remates mortíferos, no cabía en el estadio anterior. Czibor, mientras tanto, sacaba chispas de los zapatos. El otro húngaro del Barcelona, Kocsis, era un gran cabeceador. Cabeza de oro, lo llamaban, y un mar de pañuelos celebraba sus goles. Dicen que Kocsis fue la mejor cabeza de Europa, después de Churchill.

En 1950, Kubala había integrado un equipo húngaro en el exilio, lo que le valió una suspensión de dos años, decretada por la FIFA. Después, la FIFA sancionó con más de un año de suspensión a Puskas, Czibor, Kocsis y otros húngaros que habían jugado en otro equipo en el exilio desde fines de 1956, cuando la invasión soviética aplastó la resurrección popular.

En 1958, en plena guerra de la independencia, Argelia formó una selección de fútbol que por primera vez vistió los colores patrios. Integraban su plantel Makhloufi, Ben Tifour y otros argelinos que jugaban profesionalmente en el fútbol francés.

Bloqueada por la potencia colonial, Argelia sólo consiguió jugar con Marruecos, país que por semejante pecado fue desafiliado de la FIFA durante algunos años, y además disputó unos pocos partidos sin trascendencia, organizados por los sindicatos deportivos de ciertos países árabes y del este de Europa. La FIFA cerró todas las puertas a la selección argelina y el fútbol francés castigó a esos jugadores decretando su muerte civil. Presos por contrato, ellos nunca más podrían volver a la actividad profesional.

Pero después Argelia conquistó la independencia, el fútbol francés no tuvo más remedio que volver a llamar a los jugadores que sus tribunas añoraban.

COMIAT

Definitivament et dic adéu
Espanya dels imperis: ho he decidit serenament.
Temps ha, potser, embabaiats per un cúmul d’història
i un res de res d’allò que hauríem de saber
–allò ben nostre–, o potser embadalits
amb un possible acord o l’entesa
fal·laç, ens manteníem resignats.
Ja fa, però, un munt de segles
–som al seixanta-sis del segle vint–
que estens els llargs tentacles i ens ofegues,
que lluites amb la gran energia dels imperis,
perquè tu ets un imperi, no en tinc dubtes, sense respecte a res, i ara contra corrent.

Definitivament et dic adéu!
M’acomiado de tu. Hi ha massa sang vessada,
hi ha massa injúria i massa greuge,
i massa sofriment al capdavall estèril.
Perquè ni tu –cavaller de Castella
amb creu i daga–, ni nosaltres plegats
–ramat d’ovelles esquilades–,
no podem anar junts. Me n’allunyo, de tu!
Prefereixo de lluitar per la pau
i amb els homes que l’estimen, la pau.
Prefereixo de crear el futur d’un país
i deixar-te. Apa, adéu!
I ara pensa en els teus,
en els qui, farts de pena, van errants i perduts,
en els qui, morts de lluita, es roseguen els punys;
aquests són els teus fills,
els únics que t’estimen. Deixa de guerrejar
i allibera’ls d’un cop. Jo me’n vaig!
Vull viure en pau a casa, vull morir esgotat
construint Catalunya. I res més!
Potser un dia ens veurem: Déu et guardi,
et diré: com et va? Però, mentrestant: a casa!
Hem lluitat massa temps al replà,
i tot és ple de pols i teranyines.
Definitivament et dic adéu!
T’ho dic sense rancor, somrient
darrere del cancell, mentre poso la balda.

Joan Colomines

("Poemes clam"-1969)

Aquesta fotografia fou feta a la Rambla de Barcelona el 24 d´abril de 1932. Ja llavors demanaven "UN ESTATUT TAL COM L’APROVA EL POBLE DE CATALUNYA"

La història, es repeteix o és sempre la mateixa?

Avui, ja no cal demanar res més. Cal protestar alt, for i clar. Cal fer-nos sentir, fer.nos respectar, però també fer-nos valer. Nosaltres som una nació, hem de fer les nostres pròpies lleis i hem d´acabar decidint sense pidolar.

Fa 300 anys que ens menystenen i ens deshonren. Potser ha arribat el moment de no mirar més enrere i mirar només endavant.

La protesta d’avui a Barcelona, el gran riu de gent manifestant-se i dient prou, ha de mirar cap a Espanya però -sobretot-  ha de mirar cap a Europa  i cap al món per tal de trobar els aliats necessaris que ens puguin ajudar a tenir un estat propi digne, modern i poderós, connectat al món i respectat per les altres nacions d’Europa.

UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE

La gent treballarà per viure
en lloc de viure per treballar.

Els historiadors no creuran
que als països els encanta ser envaïts.

Els polítics no creuran
que als pobres els agrada menjar promeses.

El món ja no estarà en guerra contra els pobres, sinó contra la pobresa, i la indústria militar no tindrà més remei que declarar-se en fallida.

Els nens del carrer no seran tractats com si fossin escombraries, perquè no hi haurà nens del carrer.

La justícia i la llibertat, germanes siameses condemnades a viure separades, es tornaran a ajuntar.

Els desesperats seran esperats i els perduts trobats, perquè són els que es van desesperar de tant esperar i es van perdre de tant buscar.

En aquest món cada nit serà viscuda com si fos la darrera i cada dia com si fos el primer.

 (M. Asun y Regina.)

Que hi ha animals força més intel·ligents que moltes persones ja era sabut. També és sabut que els pops són molt intel·ligents. El que no era conegut és que tinguessin el do d’endevinar el futur com el "Mago Félix". En vista de tants encerts com a aconseguit aquest pop alemany a l’hora d’endevinar els resultat dels partits del Mundial de Futbol, corre el rumor que el fitxarà Zapatero i el farà Ministre d’Economia, a veure si el seu govern comença a encertar algunes de les prediccions que en aquests darrers temps ha anat fent i que no se n’ha acomplert cap ni una…

Aquest animal -amb perdó dels altres animals- (i ara no em refereixo als polítics, no sigueu mal pensats) a partir d’ara podrà preveure les tensions de l’economia, dels bancs i, fins i tot les diverses i quotidianes tensions dels matrimonis. D’aquesta manera la nostra economia hi sortirà guanyant perquè sabrem una mica més per on s’ha d’anar i tot serà més previsible i no hi haurà tants ensurts. Hi sortirà guanyant el "Gobierno de Ejpaña" (Zapatero no crec que ja hi tingui res a fer, ni amb el pop endevinaire) i hi sortirà guanyant també  l’economia de tots perquè podrem invertir els pocs calés que ens sobrin en valors segurs a la borsa…

I , sobretot, hi sortirà guanyant el pop Paul perquè entretant no se’l menjaran i potser li faran fins i tot un bon contracte laboral o simplement com a assessor del Govern que, sigui com sigui, tenen tots un bon sou. L’únic inconvenient que tindrà el pop serà que haurà de fer acte de presència a l’oficina cada dia (encara que no treballi). Ara només ha de treballar cada 4 anys, o sigui quan hi ha Mundial de Futbol.

És veritat allò de que no es pot tenir tot a la vida!

Som a diumenge, dia 11 de Juliol de 2010. Ens hem despertat amb la ressaca de l’eufòria que produeix la multitud, els crits, l’alegria desfermada, el sentir-se per una estona transportat a un altre món que sembla possible perquè l’hem somniat  massa vegades, perquè massa vegades l’hem construït, ens l’han destruït i l’hem tornat a construir.

La manifestació va ser un èxit. Hi havia molta gent. I encara hem de comptar tota la gent que no hi va poder anar però que té el mateix sentiment d’aquell riu humà que recorria els carrers de Barcelona. Com diria en Raimon,“en som molts més dels que ells volen i diuen”. No hi eren tot els que ho són, però sí que ho són tots els que hi eren.

Però, avui, -l’endemà de la gran manifestació- potser cal que què amb més tranquil·litat ens preguntem què ens cal fer? Als catalans ens  agrada perseguir quimeres ( quimera, segons el diccionari, és una creació imaginària de l’esperit que hom pren per una realitat). Però és que a nosaltres els catalans, el que no pot ser, l’impossible, l’inabastable se’ns torna un repte i ens agrada i volem fer possible l’impossible… Perquè és bo somiar i somiar coses impossibles. I és millor encara, perseguir els nostres somnis per aconseguir fer-los realitat. Somnien, somnien adormits però somniem també desperts i ben desperts, perquè així podrem veure cap on volem anar.

Avui, l’endemà de la gran manifestació, ens cal baixar dels núvols i tocar de peus a terra. I ser ben realistes perquè ser realista significa pensar a qui haurem de votar a les properes eleccions. Deixem de banda aquells partits i aquells polítics que no siguin clars. Deixem de banda aquells partits que ens han enredat massa vegades. Deixem de banda aquells partits que no ens portaran enlloc i que no ens faran aixecar mai el vol. Deixem aquells partits que són sucursalistes. Castiguem aquells partits que van clarament -o de forma sibil·lina- contra Catalunya.

Avui, dia 11 de Juliol del 2010,  constatem que“en som molts més dels que ells volen i diuen” i, per tant, es constata que l’ independentisme guanya terreny socialment. Ara és l’hora de deixar de banda "personalismes inevitables, enfrontaments estèrils, fragmentacions pernicioses, pugnes -sovint- patètiques", com deia fa pocs dies Joan Alcaraz a "El singular Digital". "Passa en aquest país i a tot arreu, però a voltes tens la impressió que aquí –segurament pel nostre tarannà- passa més", deia ell.

Per tant, catalans, ara hem d’estar alerta i ja podem anar sospesant a qui fem confiança per tal que ens representi dignament i ens ajudi a arribar algun dia a aquesta quimera, a aquest somni impossible que entre tots -n’estic segur- farem possible.

Sí, per a mi ja us en podeu anar a fer punyetes, polítics catalans! Som on som, ens han pres el pèl fins a l’infinit, ens clavat una bufetada al mig de la cara….i ara resulta que discutiu per una pancarta.

Que si ha de dir o no ha de dir… Que si el Presi ha d’anar al davant o al darrere… Que si la meitat de pancarta amb text i l’altra meitat sense text… Que si la bandera catalana vol dir això o allò….

Aneu-vos-en a fer punyetes!!!. Si davant d’un moment tan greu i crucial com aquest no sou capaços de posar-vos d’acord i si no sou capaços de veure que depèn molt de vosaltres que el nostre país i la nostra Nació Catalana  (sí, la NACIÓ CATALANA existeix, tant si volen com si no, aquests jutges caducats) faci un pas endavant no teniu dret a representar-nos. Almenys jo no vull ser representat per vosaltres. No n’hi ha cap de vosaltres que em representi dignament i de forma valenta i clara.

A Madrid, uns us abaixeu els pantalons i acoteu el cap cada cop que els vostres amos us diuen què heu de dir, quan ho heu de dir i com ho heu de dir… Altres parleu un llenguatge diferent del que parleu a Catalunya. Altres, només parleu -allà i aquí- contra Catalunya; altres només hi sou per a  buscar burina i mirar d’espatllar-ho tot… A Catalunya no sou capaços de posar-vos d’acord en res fonamental… I així ens va!

Entretant, en cada bugada anem perdent un llençol i ens seguiran prenent el pèl fins a la fi del món. Tenim força i no sabem ni volem fer-la servir. Ens tenen més por del que ens pugui semblar, però mentre ens vegin desunits ells guanyaran sempre, retallaran sempre, i munyiran la mamella també sempre.

I sabeu què us dic?  Que jo ja n’estic tip i que tots plegats us en aneu a fer punyetes!

Hi han moltes menes de relacions socials i de solituds en la vida i cadascú les sent i les viu a la seva manera. Perquè una mateixa situació es pot viure de moltes maneres i, de fet, cadascú la viu a la seva manera…

Hi ha la solitud del llit del malalt (que uns la saben anar portant i per a altres és un desfici insuportable), la que es troba en els boscos perduts en plena muntanya, en una nit en ple desert  i la d’algunes persones enmig del soroll de la ciutat…

Hi ha aquella solitud amarga que se sent al més  profund i amagat racó de l’ànima quan hom se sent incomprès, injustament jutjat o abandonat. La solitud d’aquell que no estima i no és estimat..

Llegia fa uns dies unes paraules de la periodista mallorquina Llúcia Ramis, (“Egosurfing” -Premi Josep Pla 2010) que parlava de com internet ha canviat les nostres relacions personals. És cert: abans per poder fer relacions s’anava amb la colla d’amics, s’entrava a un grup, una associació o un club, s’anava a una discoteca i se sortia. Ara -diu ella- "els joves de menys de 20 anys ja no saben el que és la intimitat". "És paradoxal que per entrar a una ret social el primer que has de fer és asseure’t tot sol davant de l’ordinador".

Ara tenir un amic és tan fàcil com entrar al Facebook i fer un clic. Al cap de pocs dies, si et descuides una mica-estàs ple d’amics. D’amics? Bé, diguem que uns més que altres. A vegades són simples coneguts amb els quals no tenim gaire en comú i amb els quals no ens comunicarem mai de forma més o menys sincera i profunda. Però el Facebook en diu amics… I -vulguem-ho o no, ens agradi o no- les formes de relació han canviat encara que potser les solituds són les mateixes de sempre. Diu la Llúcia Ramis que en aquesta darrera novel·la seva "li interessa mostrar el fet que com més sistemes de cerca tenim (GPS, Google, Facebook…) ens sentim més perduts i insatisfets… El que volem és que ens busquin a nosaltres.".

No sé si sempre és així. Però sí que sé que les persones necessitem relacionar-nos, crear uns lligams socials que ens ajuden a ser nosaltres mateixos, ens posen en un lloc determinat i concret del món, ens assignen un rol i -busquem nosaltres o ens busquin els altres- ens sentim més persones, més feliços i ,és nosaltres mateixos quan ens relacionem i ens relacionem bé.

Hagamos un trato

Cuando sientas tu herida sangrar
cuando sientas tu voz sollozar
cuenta conmigo

(de una canción de Carlos Puebla)

Compañera
usted sabe
que puede contar
conmigo
no hasta dos
o hasta diez
sino contar
conmigo

si alguna vez
advierte
que la miro a los ojos
y una veta de amor
reconoce en los míos
no alerte sus fusiles
ni piense qué delirio
a pesar de la veta
o tal vez porque existe
usted puede contar
conmigo

si otras veces
me encuentra
huraño sin motivo
no piense qué flojera
igual puede contar
conmigo

pero hagamos un trato
yo quisiera contar
con usted
es tan lindo
saber que usted existe
uno se siente vivo
y cuando digo esto
quiero decir contar
aunque sea hasta dos
aunque sea hasta cinco
no ya para que acuda
presurosa en mi auxilio
sino para saber
a ciencia cierta
que usted sabe que puede
contar conmigo

MARIO BENEDETTI, poeta uruguaià.

Exactament 852.787 euros és el que ha cobrat l’exdirector general corporatiu del FC Barcelona, Joan Oliver, com a indemnització per haver deixat el càrrec un any abans del que  estava previst.

Jo trobo que és molt, no? Tant bona feina feia? Tots els bons professionals com ell cobren aquests sous tan alts i, si els acomiaden, pacten aquestes altes indemnitzacions? A mi em sembla que no, encara que no sóc entès en aquest tipus de coses. Però, pel que he pogut escoltar d’ algú que sí que ho és d’entès, no és comú això.

Joan Laporta ha fet moltes coses bones durant el seus anys de president del Barça i les hi reconec clarament. N’ha fet algunes de molt discutibles i alguna de ben negativa, a parer meu. Aquesta és una de les més discutibles i negatives. Ha volgut ser un premi ben generós        -massa generós- a una persona que li ha estat fidel fins a graus extrems. Massa fidel i massa mesell, em sembla. Aquesta indemnització immoral, injusta i incomprensible ara n’ha estat la recompensa. Jo n’esperava una altra cosa de Joan Oliver i, per suposat, de Joan Laporta. El que feia l’ Oliver era una feina, però per a un barcelonista hauria d’haver estat, sobretot, un honor. N’havia de viure i viure bé. Però no hi era per abusar del càrrec. Aquest pacte ha estat fosc, brut i injust pels socis, que paguen cada mes els seus diners.

"Malgrat que el director general corporatiu havia manifestat la seva voluntat d’abandonar la seva ocupació no ha estat una baixa voluntària sinó que ha estat negociada i la seva indemnització ha estat de 852.787 euros", ha dit Freixa, portantveu de la nova junta.

Doncs ja no veieu. De bon barcelonista res de res. De negociant una mica mafiós ja força més. S’han acabat de confirmar rumors que ho deien i que feia temps que corrien, sobretot des dels espionatges personals que havia fet fer a alguns directius. Allò va ser immoral. Això d’ara encara ho és més. Quan s’acabaran aquestes coses? Quan arribarà algú que sigui una mica transparent. Rosell ho ha promès. Mirarem de recordar-nos de les seves promeses i tant de bo puguem dir que, a més de títols, ha recuperat transparència.

Des d’aquí, sort a la nova Junta.

"Visto lo visto" -com dirien els castissos- Espanya no m’interessa gens. Bé, ja feia temps que no m’interessava però ara, com era previsible, me n’he acabat d’assabentar perquè una colla de jutges caducats se n’han cuidat prou de fer-m’ho saber.

Aquests dies diuen que està corrent pels mòbils un missatge amb aquest text: "Adéu Espanya…passa-ho". A mi no m’ha arribat perquè acostumo a tenir el mòbil apagat i encara no m’he avesat a aquest aparell tan modern, tan útil a vegades i tan inútil la majoria… Generalment tinc el mòbil apagat i quasi no el faig servir; però si el fes servir potser sí que ho faria córrer. Però… si ho penso bé, a qui li enviaria el missatge si la majoria de amics, coneguts i saludats meus ja n’estan convençuts d’aquesta realitat…

Els meus amics, coneguts i saludats saben prou bé que cada mes -des de fa anys- marxen de Catalunya 1.000 milions d’euros que no tornen mai més. Que en un any fan 12.000 milions….. Aneu sumant! Aquest és el dèficit de Catalunya respecte a l’ Estat. Diners que haurien de tornar i no tornen.

Ara només falta aclarir una cosa: Ens deixaran marxar si veuen que fan un molt mal negoci? Voleu dir que no necessiten molt (cada dia més) aquests diners i que el trobarien massa a faltar? A mi em sembla prou clar que en aquests moment no cal mirar més cap a Espanya i que ens cal mirar només cap a la Unió Europea. I ser prou intel.ligents per aglutinar les forces necessàries per dir: aquí us quedeu. No sols no us necessitem sinó que ens feu més nosa que servei…

No n’hi haurà prou de fer una gran manifestació, cridar molt, exclamar-nos encara més i seguir pel mateix camí de sempre. Ara és l’hora que surti algú que es posi al davant i sàpiga aplegar -sense aires de messiànics- voluntats diverses i transversals i, de mica en mica, traçar un nou camí. I que els polítics no siguin tan curt de vista, si us plau! Mirant-se només el melic i fent contes de quant vots trauran o deixaran de treure a les properes eleccions no anirem enlloc…