A PEU

Ara fa just un any escrivia un post en aquest mateix blog

http://blogs.avui.cat/jaumepubill/2009/05/26/s-la-fi-del-mn/

sobre l’economista SANTIAGO NIÑO BECERRA  El post me l’havia inspirat una entrevista que li vaig escoltar per la ràdio i que va fer que busqués de seguida alguns articles seus i els llegís amb avidesa. Era un economista diferent dels que havia sentit fins llavors.

I és que aquest home em va convèncer en el mateix moment que el vaig escoltar. No us ha passat mai que escoltes algú i, per més bé que parli i per bons arguments que utilitzi, no us el creieu? I, al contrari: escoltes algú que potser ni coneixes de res, i te’l creus. Amb Niño Becerra a mi em va passar això. Me’l vaig creure perquè em semblava un home que parlava clar i català, amb honradesa i posava una certa vehemència en les seves paraules, cosa que per a mi li donaven credibilitat. Una vehemència que difícilment es posa si hom parla per per quedar bé, perquè toca, perquè socialment és el que s’ha de dir i per fer el "paripé", o sigui per fer el paperot i fingir una mica.

A Niño Becerra el considero com aquells profetes de l’Antic Testament que parlaven en nom de Déu i repartien llenya a tort i a dret; personatges que cantaven les veritats a qui fos perquè estaven veient amb clarividència que les coses no anaven per bon camí. Aquest economista, a diferència d’altres que dissimulen molt bé, ja fa temps que diu les coses clares per aquells que el vulguin escoltar. La llàstima és que ningú dels que podien fer alguna cosa l’han escoltat. I ara ens trobem com ens trobem. O sigui: a un pas del precipici. Aquí a Espanya tenim uns polítics tan intel·ligents que ens han fet passar de "no tenir crisi" a que "ja hem sortit de la crisi". I resulta que entremig no hi ha hagut res. Un forat negre. El res absolut. La crisi no ha existit… Som rucs, però no tant!

Diu Niño Becerra que si Espanya fos una empresa, hauria de tancar immediatament perquè ja no té liquiditat. És tan elevat el deute en tots els sectors que ja no podrem pagar aquest deute fins qui sap quan. Resulta que no som competitius; que no som productius; que gastem en coses supèrflues; que gastem on no hem de gastar i, per tant, no treiem cap rendiment del que gastem; que tirem de la beta (de la VISA) amb total impunitat i encara no ens acabem de creure que les coses aniran a pitjor. Ell profetitza que arribarem a un 30% d’atur cap al 2012… 

Quan en una entrevista li preguntaven:

–Veu algun sector amb futur?
– Clarament sí. Però el lema serà que "el necessari és l’important". És necessari enviar fotos pel mòbil? No I menjar? Sí. Ara bé, per a un enginyer que està reparant un pont enviar una foto pel mòbil és necessari? Sí. I menjar caviar Beluga? No. Això significa que no és important. Això és eficiència. Crec que els sectors que tindran una gran importància són la biotecnologia, l’alimentació, la logística integral …

Si almenys algú l’escoltés… Però ell diu que la crisi ja es sistèmica i que ja no hi ha res a fer. Un sistema nou només comença quan n’ha fracassat un de vell. Per tant, ens esperen encara una bona colla d’anys dolents. Anem-nos preparant i comencem a guardar algun euro sota el matalàs.

Comentaris RSS