A PEU

Aquests dies s’està fent el judici per les obres d’art del Museu de Lleida. Com que Roma ja ha parlat i no s’ha fet -per sort- realitat allò de "Roma locuta, causa finita", ara haurem d’esperar que els tribunals civils diguin la seva. Almenys, esperem que no siguin tan injustos com els de Roma, tan finament treballats i tan ben influïts per la gent de l’ Opus Dei, que per aquells verals té molt de pes i molta influència.

L’advocat dels Amics del Museu de Lleida, Francesc Sapena, ha explicat que el seu objectiu és que, com sempre han demanat, es reconegui judicialment que les obres d’art pertanyen a Lleida. Després, si s’han d’exposar a l’ Aragó les exposarem tantes vegades com faci falta…

Sapena ha recordat que s’està parlant de béns adquirits fa 135 anys que de manera pacífica, pública i ininterrompuda ha tingut la diòcesi de Lleida i que, per tant, són seus per usucapió -mecanisme legal mitjançant el qual una persona o entitat pot esdevenir titular d’un bé o dret pel decurs del temps, per simple ocupació o utilització-.

Com que els que no sabem dret  i som una mica illetrats no entenem què volen dir aquestes paraulotes que fan servir els senyors lletrats, m’he n’he hagut d’anar al diccionari i hi he trobat el següent, que us ho copio per tal d’il·lustrar els pobres que – com jo- no sabem de què va la cosa:

usucapir
[1803; del ll. usucapĕre, íd., comp. de usu, ablatiu de usus ‘ús’ i capĕre ‘prendre, apoderar-se’, lit. ‘apoderar-se per ús, per prescripció’]

v tr DR CIV Adquirir el dret de propietat (d’una cosa) i altres drets reals possibles mitjançant la possessió continuada d’aquests drets en concepte de titular durant el temps que assenyala la llei.

A veure si els convencem!!!