A PEU

Deia l’escriptor argentí Ernesto Sábato que "dues persones que no tinguin res a veure entre elles poden viure una al costat de l’altra sense trobar-se mai, ni tan sols en el propi carrer on viuen".

I Aristòtil deia "Ni la TYJE ni el ATÖMATON (casualitat, atzar, sort) són causes de res, no hi ha causes accidentals de res, hi ha causes substancials" referint-se a la seva teoria de les quatre causes i prossegueix: perquè alguna cosa passi, han d’intervenir almenys quatre causes. Res en l’univers és atzarós, sempre intervenen múltiples causes perquè alguna cosa es produeixi, segons  Aristòtil.

Aquestes frases que llegia no fa gaire en un blog, m’han fet pensar en l’atzar i la casualitat que fem servir moltes vegades per atribuir coses que ens passen. Per exemple: Atribuïm al fer de trobar una bona feina a l’atzar quan, la majoria de les vegades, és degut a la nostra preparació, al fet de buscar-la amb ganes, al nostre caràcter i a moltes diverses coses que fan que ens movem cap a una direcció determinada. I també passa el contrari: quan no trobem feina generalment no és per culpa de l’atzar sinó perquè no ens preparem bé ni ens movem cap a la direcció adequada.

Si ens aturem a pensar en una simple trobada amb un amic en un  determinat lloc que freqüentem, un comentari freqüent és dir: "Quina casualitat! Em vaig trobar amb el Joan en tal lloc". No obstant, si hi pensem una mica veurem que les dues persones som amics i sempre que triem una cosa hi ha algunes coses subtils que ens relacionen amb l’altre. Relacions inconscients, potser, però relacions. Ens relacionem amb algú perquè alguna cosa d’aquesta persona ens identifica,  com poden ser poden ser certs gustos o preferències similars a les nostres. Vist així trobar a tal altre en un lloc ja no és tanta casualitat perquè un lloc és d’alguna manera elegit per tots dos i, per tant, no és casual la trobada. Aquest és un simple exemple on la casualitat deixa lloc a la causalitat, o les múltiples causalitats que determinen un fenomen, un fet, o esdeveniment.

Moltes persones davant el temor que produeix la incertesa atribueixen a la casualitat, la sort, o el destí, la seva pròpia vida. Però és realment així? Podem deixar lliurat a l’atzar nostre propi destí? Per què preferim parlar de casualitats? Potser, és una forma de no ser responsables sobre els nostres actes, potser és una forma de minimitzar els riscos de les nostres pròpies eleccions. Deixar lliurat a l’atzar el nostre destí és una forma de minimitzar els riscos que suposa triar una opció a la vida. Sempre que triem alguna cosa en rebutgem d’altres. La nostra vida és plena d’eleccions que sense adonar-nos hem de fer minut a minut, des de la cosa més simple com pot ser l’elecció del que menjarem, fins a les més transcendentals i més complexes. Pot ser que no fem la millor elecció, i atribuïm les seves conseqüències a la casualitat, però realment és casual? Tota decisió o comportament que adoptem no és per casualitat, depèn de la nostra història personal, de les nostres vivències, de la nostra forma de veure el món. És per això que dues persones davant d’una mateixa situació opten per diferents formes de veure i actuen de diferent manera.

Des d’un punt de vista aristotèlic múltiples causes determinen el que anomenem casualitats. És cert que les coses no són generalment unicausals, és a dir determinades per una única causa, sinó que sempre hi ha causes múltiples que moltes vegades ens poden semblar alienes, desconegudes, però que exerceixen el seu poder i influència en el que anomenem atzar, sort, o casualitat.

Per tant, hem d’anar a buscar la sort i trobar-la (aconseguir-la) allà on sigui i posant-hi els nostres mitjans i el nostre esforç. La sort llavors ens recompensarà quasi bé sempre…