A PEU

 Immigració i els futurs, incerts, del català.

Jaume Farràs, sociòleg, UB.

“Han abandonat la terra dels pares, deixant enrere certeses i familiaritats, i s’han traslladat a contrades de les quals, sovint, sabien ben poca cosa. Alguns han vingut moguts per la inquietud, per la feina, pel clima, fins i tot per l’amor; molts altres, però, han estat empesos per la injustícia i per la necessitat. Vénen tant del nord com del sud, d’orient com d’occident, sovint sols, il·lusionats i esporuguits alhora, sense carta de navegació ni destinació prefixada. Haurien pogut passar de llarg, i els hauríem perdut per sempre. Però han acabat vivint amb nosaltres, com a nous ciutadans del País Valencià, de les Illes, de Catalunya… I, com ells, n’arribaran molts més”. (Butlletí virtual del Cercle XXI: “Nos(i)altres: la llengua catalana i les noves  immigracions”

Era Sant Jordi, ara fa 7 anys. Cridaven l’atenció paraules penetrants com aquestes, rere d’un títol també suggeridor. És un repte, certament! Fa rumiar veure com podrem les contrades del Principat encaixar més d’1.500.000 de nouvinguts, i assolir la indispensable i justa conciliació d’un afirmatiu “nosaltres”, que sigui alhora un sí, decididament integrador, cap “aquests altres”.

És això justament el rostre cru del fenomen migratori; d’alguns ventres buits per la pobresa als seus llocs d’origen, cercant obrir-se al futur en altres verals, amb coratge i no menys il·lusió; de tot de mirades possesses potser per la ubiqua TV mostrant urbi et orbe miratges d’opulència en una freturosa societat de consum, de masses. Destinataris, part d’ells, d’expectatives frustrades en comprovar que esdevenen aquí escarràs d’aquelles feines que els autòctons no volem fer, estricta mà d’obra econòmica per al tren i vagons de la construcció, avui paralitzat, corglaçat quasi.

No és fàcil assolir el primum vivere, fer-se amb el pa, l’aigua i la sal diaris en un ordre en debat constant en termes de glocalització i mitja dotzena de crisis encadenades. Voilà el dilema, punyent, de la 1ª: desigualtat d’oportunitats, carestia d’aliments, FAM més estricta, més enllà de les dites 2ª: financera, 3ª: econòmica, 4ª: del totxo en països i economies no precisament emergents; d’una 5ª: crisi sistèmica al capdavall, a més de la 6ª: la de confiança que, conjuntades, han dut al nostre país industrialitzat a les actuals taxes del 20% d’atur, a índex sense parió de pobres, llars esquerdades -ferides de mort-, al bell llindar d’una societat anomenada de la informació, seguint compassos i vaivens de processos migratoris. Remeis? -És realment conscient l’espècie humana glocalitzada de l’extrema complexitat que estem generant? Podrem, gosarem posar-hi ordre? Què podem fer-hi des del cor de Catalunya, i des de les comarques veïnes?

* * *

Devem al poble romà d’invasors, juristes i pensadors l’expressiu i intercomunicatiu postea philosophare. Bany i intercanvi d’idees. Conversar-raonar-enraonar: beceroles, crosses elementals de la comunicació lingüística quan se’n comparteix necessitats, signes, símbols, valors, voluntats i cultura. L’amalgama plurilingüística i heterocultural és avui tot un nou repte, sigui l’ indret on sigui. I el panorama s’obre francament més favorable a la Catalunya central que a comarques metropolitanes. Serem, tanmateix, capaços de salvar els mots, amb la seva vitalitat, genuïnitat i pluralitat de matisos?

Raons mil hi ha per viure dies, dècades i segles en català; a condició de no estalviar dosis d’autoestima, i d’arremangar-nos la llengua i, ben esmolada amb la fresca d’un matí primaveral, donar-li el to, ritme i melodia escaients. Atents, però, car és més fàcil seduir i incorporar al·lòctons a l’ús del català que trencar hàbits de defecció lingüística arrelats d’esma en el temps. Estem els autòctons convençuts que tenim una llengua, cultura i història pròpies? Estan els mitjans de comunicació de masses a l’alçada de les necessitats de supervivència que té Catalunya? Són de debò pensats en català?

És cert que sentim com a nostra la llengua que vam aprendre en la dolçor dels llavis, a la falda de pares i avis. La més nostra no és, però, necessàriament l’apresa ni la llegada, ans la que adoptem com a pròpia allà on treballem, vivim, madurem i envellim i, sobretot, la que decidim transmetre. Són a les mans de cadascú, doncs, la torxa i el timó de la transmissió lingüística. Ningú més ho farà per mi ni per tu. Cal, a més, exigir al Govern de la Generalitat que hi posi el coll, amb menys gestos protocol·laris, i amb accions fefaentment decidides, si no volem beure oli. Bon cop de llengua, doncs!

Jaume Farràs, sociòleg, UB.

Comentaris RSS