A PEU

El meu país -sí, Catalunya, no pas Espanya- té una llengua pròpia que s’anomena "català". També se n’ hi parlen moltes altres -entre elles el castellà-, però la llengua pròpia de Catalunya és el català, una llengua mitjana,  que té 9.1 milions  de  parlants,  l’ entenen  11
milions de persones  i se situa al  lloc 88 entre  les 6800  llengües que es parlen arreu del món.

Doncs en aquest país meu, resulta que quasi no es pot veure cine en la meva llengua. De totes les sessions que es projecten al meu país, només un 3% és en català. El 97% de les pel·lícules es projecten en llengua espanyola.

I ara que el nostre govern ha fet una Llei del Cinema per tal d’igualar en el futur aquest flagrant desigualtat i fer una mica de justícia on no n’hi ha, resulta que els empresaris es queixen. El Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya la Federación de Distribuidores de Cine de España (Fedecine) fan afirmacions totalment falses, tendencioses i malintencionades perquè diuen que no ni ha demanda de cinema en català (com pots veure un film en català si no n’hi ha?) i que amb aquesta llei es perdran llocs de treball i ells perdran molts diners.

Demà dilluns aquesta gentussa tancarà les seves sales en senyal de protesta. Una vegada més, miraran només el bé de les seves butxaques i no pas el bé del país. Per sort, hi hauran altres sales que obriran i seguiran projectant pel·lícules en català i en castellà. Encara que he de confessar que no hi vaig massa al cine, un servidor demà anirà a veure una pel·ícula a un cine dels que obren. I si pogués veure-la en català, ho faria. Però em temo que ,al meu país, no podré veure la pel·lícula que vull veure en la meva llengua…

Coses que passen a Espanya, un Estat que es diu democràtic però que permet injustícies com aquesta.

Heu vist la pel·lícula "Invictus"? Heu llegit la novel·la "El factor humà"? No us podeu perdre cap de les dues coses. El film tracta sobre la figura de Nelson Mandela i està basada en aquesta novel·la. A part d’evidenciar la grandesa de la talla humana i política de Mandela, a mi m’ha desvetllat la comparació amb Pepe Mujica, el proper president de l’ Uruguai. No sé si és prou justa aquesta comparació o si és exagerada. Tant de bo d’aquí uns anys es pugui fer. Segurament que en aquests moment no és prou justa perquè, des del punt de vista polític, Mandela ja ho ha fet tot i ja ha passat a la histèria i Mujica encara ho ha de fer. Però hi ha un aspecte humà -comú als dos- que sí que té un punt de comparació i és el que vull fer notar.

Mandela diu en un moment del film: "Dono gràcies a Déu per la meva ànima invicta. Sóc l’amo del meu destí. Sóc el capità de la meva ànima". I un altre personatge diu: "Com pot un home que ha estat tancat quasi 30 anys en una diminuta presó pot perdonar qui l’hi va ficar, quan surt en llibertat?".

Mujica va dir només sortir de la presó: "Només una actitud democràtica permetrà una maduració política massiva d’aquesta immensa potencialitat. Cal ser democràtics, tremendament democràtics. És l’hora de tenir clar que davant el dilema centralisme o democràcia, cal inclinar-se per més democràcia ".

El Pepe Mujica, el 16 de març de 1985, dos dies després d’haver estat alliberat després de més de 12 anys de dur captiveri, va ser designat pels líders del Moviment d’Alliberament Nacional-Tupamaros -rapats al zero i rostres curtits pels àrids calabossos i els humits pous de la presó per on havien desfilat en condició d’ostatges de la dictadura (1973-1985) – per a fer un discurs en un acte al club Platense. El grup de "vells", com es coneixia als líders tupamaros que van sobreviure primer a la guerra, després a la tortura i finalment a la presó, van designar per a pronunciar aquell discurs, en un moment històric tan delicat, a José Mujica. Casualitat?, es pregunta el periodista Gabriel Pereyra en un article de fa uns mesos. Jo diria que no i jo diria que sabien ben bé el que feien.

Mujica es va plantar aquell dia davant d’un públic bàsicament juvenil i, davant d’un cartell que deia "som un poble que camina cap a l’alliberament nacional", va improvisar un llarg discurs, amb un estil no gaire diferent del que se li coneixeria després, quan s’ha transformat en aquests darrers mesos en un fenomen polític i comunicador. Cóm ha estat possible que en un país on la democràcia, la pau i la mitjania són religió, hagi pogut guanyar un home que va assumir la més radical i violenta de la posicions polítiques en un determinat moment de la seva vida?.

Doncs aquí hi ha la resposta, segons el meu parer, i és on podem comparar els dos homes. Darrere de les respectives històries personals de lluites per ideals, d’empresonaments i de sofriment, s’hi troba una història d’estratègia política, de transició fonamentada en la reconciliació, de creació d’una nova consciència nacional damunt de bases noves. Com diu l’escriptor Vicenç Villatoro avui mateix en el diari AVUI, "el film esdevé una faula eterna i emocionant sobre el perdó. Sobre la força del perdó". Sobre el perdó i la reconciliació s’hi pot construir qualsevol cosa, que sempre aguantarà ferma, cosa que no passarà mai si es construeix sobre el ressentiment. A Sud-Àfrica, a l’ Uruguai o al Congo.

Aquí hi ha el quid de la qüestió i és per això que els uruguaians han donat el seu vot de confiança a aquest home. Pepe, no els defraudis!

Un amic català em demana que li expliqui per quin motiu tinc tanta esperança en el nou govern d’Uruguai i, en concret, amb Pepe Mujica. Faré un resum del seu perfil i de la història dels darrers anys del país que fa un periodista uruguaià que es diu Hugo Machín. Pot ajudar a entendre una mica millor les coses i podrem entendre millor qui és i com és el futur president.

José Mujica (74 anys), és un dels dirigents tupamaros que el 1963, comandats per Raúl Sendic (1925 – 1989), van iniciar la guerrilla urbana que aspirava a prendre el poder quan governava l’Uruguai un dels dos partits tradicionals (el Partit Nacional)  i l’esquerra no superava el 10 per cent de l’electorat.

Mujica, decebut de la política, va abandonar 47 anys enrere el Partit Nacional, on havia estat secretari d’un ministre, i va contribuir a fundar el Moviment d’Alliberament Nacional (Tupamaros), una organització integrada per ex militants del Partit Socialista, estudiants universitaris fortament influenciats per sacerdots catòlics i anarquistes partidaris de l’acció directa.

En el context de la Guerra Freda en que Amèrica Llatina va patir reiterades intervencions nord-americanes, alliçonats per la revolució cubana i recolzats per Fidel Castro, els tupamaros uruguaians van reeditar el fenomen guerriller sorgit a la veïna República Argentina. Les encara avui anomenades per Mujica expropiacions a bancs i empreses, van reportar a la guerrilla la suma equivalent a més de tres milions de dòlars actuals.

A partir de la consigna "tanto peor, tanto mejor", que suposava una exacerbació de les contradiccions socials amb l’objectiu de generar consciència en sectors de la ciutadania, els tupamaros protagonitzar homicidis, segrestos i atemptats que van contribuir a generar un clima de polarització que va facilitar la intervenció de sectors ultra reaccionaris amb la consegüent dialèctica d’acció i reacció.

El 1972, convocades pels partits tradicionals, les forces armades uruguaianes, sota règim d’ "estat de guerra intern", en sis mesos derroten els tupamaros. Com a  saldo dels enfrontaments va haver diversos morts en ambdós bàndols i la guerrilla va patir gran quantitat de baixes. La direcció tupamara i centenars de guerrillers van ser empresonats i jutjats en el fur de la justícia militar, rebent condemnes que sumaven desenes d’anys. Després del cop d’estat de Juan María Bordaberry, el 27 de juny de 1973, que va instaurar una dictadura de 12 anys, i de patir infrahumanes condicions de reclusió, els dirigents tupamaros, igual que milers de presos polítics empresonats per ser opositors a la dictadura, van ser amnistiats pel govern del Partit Colorado, encapçalat per Julio María Sanguinetti, iniciat el març de 1985.

Durant la següent dècada els tupamaros no renunciaren a tornar a prendre les armes si, segons ell, la "democràcia burgesa", ho hagués exigit, segons ha quedat documentat per estudiosos del tema. Sense perjudici d’això, el Frente Amplio, força d’esquerra que governa a la capital Montevideo des de fa dues dècades, convertit en el major partit polític uruguaià, el 1989 vota l’ingrés dels tupamaros al FA.

El 1994 Mujica és elegit diputat i ha resumit els seus gairebé quinze anys com a legislador i ministre de Ramaderia amb el seu llenguatge que permanentment apel.la al lunfardo: "Aquesta ‘changa’ (treball informal i ocasional) de legislador cal agafar-se-la per a ‘laburar’, (treballar) aquí està la qüestió ".

Mujica va desenvolupar una campanya electoral sui generis. Va agafar la bicicleta i amb el seva dona -una altra connotada ex guerrillera i senadora- recorria barris populars, acompanyat de nombrosíssims partidaris, tots ells en bicicleta. De vegades pujava als òmnibus com "home-sandvitx", per difondre les seves "dues o tres idees" que "repetia una i altra vegada com feien les mestres".

Coneixedor de les trampes politiqueres i conscient del rebuig que generen en la ciutadania, sobretot en la de menor educació, conrea una semi crítica al sistema polític – "Malauradament hi ha molt de discurs i poc ‘laburo’" – o amb qüestionaments que el fan assemblar a un polític d’oposició al seu propi partit, el Front Ampli en el govern des de 2005.

Ha realitzat també valoracions populistes com la seva admiració per una tribu africada – els Kung San-"perquè els tipus treballen dues hores per viure i la resta ho passen de diversió i xafarderia", o la seva "ràbia als bancs per com se li emporten els diners a la gent, tot això em sembla ‘joda’ ".

Però es va beneficiar del percentatge d’acceptació (61%), amb la que culmina el seu període l’actual president Tabaré Vázquez, que es va negar a la reelecció amb que li van temptar.

El president Vázquez durant la seva gestió va mantenir certa distància respecte a la política exterior del president de Veneçuela, Hugo Chávez. Mujica en el seu discurs, per moments contradictori, i en determinades actituds, ha demostrat major sintonia amb Chávez, que li ha demostrat la seva preferència respecte a Vázquez. Però també el flamant president electe dispensa elogis al president del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva o conceptes sobre Cuba, consignades al matí "El País" de Montevideo: "Cau a trossos. Cau de vellesa. ¿Has vist la premsa a Cuba? No es pot llegir. No es pot llegir d’avorrida que és ".

A Francisco Luzón, conseller director general per a Amèrica Llatina del Banc Santander, Mujica va impressionar "com un líder del Primer Món", va relatar Jorge Jourdan, gerent general de la filial uruguaiana del Santander, després d’una entrevista a Montevideo entre Luzón i Mujica realitzada al maig.

"Tal com ara et dic una cosa,després te’n dic una altra", és un lloc comú en la parla popular uruguaiana. Fa referència a que la vida no ofereix exclusivament una via per solucionar problemes però també com a expressió d’ambigüitat. Mujica va quedar identificat amb aquesta expressió, que no és la més recomanable per a un polític.

El que és inqüestionable és la forma de vida de l’ex guerriller tupamaro. En una austera granja suburbana conrea flors per a la venda al detall, l’acompanya en les seves gires polítiques Manuela, una gosseta de tres potes, no usa corbata, i prescindeix absolutament de qualsevol tipus de polidesa, al punt d’aparèixer davant les càmeres de televisió sense la seva pròtesi dental. Aquesta imatge és garantia d’honestedat per a bona part del seu electorat, però molt pocs volen viure com "el Pepe".

Una de les notes més inexplicables per a la lògica política uruguaiana, la va aportar un acèrrim enemic dels votants de Mujica: el llavors president George W. Bush. Durant la seva visita a l’Uruguai el març de 2007, mentre esperaven que el "asado criollo" estigués a punt en les grans graelles de la casa presidencial de Anchorena, el president dels Estats Units amablement va agafar pel Mujica i tots dos es van internar en bosquet, en un diàleg del qual l’ex guerriller va retornar "amb els ulls plens de llàgrimes", segons testimonis.

Mujica en el seu primer discurs després de conèixer el seu triomf a les urnes va exterioritzar la seva intenció de tenir en compte a la principal força opositora, el Partit Nacional, per la seva futura administració, el que ha impressionat positivament a analistes i dirigents polítics. El primer de març jurarà respectar la mateixa constitució contra la qual es va aixecar en armes 47 anys enrere. El jurament li prendrà la seva dona, la senadora Lucía Topolansky, també com ell ex tupamara que va romandre a la presó durant 13 anys i va encapçalar la llista més votada a l’octubre,
per la qual cosa presideix el poder legislatiu fins que assumeixi al març, com a vicepresident, l’ex ministre d’Economia del govern sortint, Danilo Astori.

Seguint amb el tema d’ahir, vull explicar que he parlat moltes vegades amb amics musulmans del paper de la dona a l’ islam, dels seus drets i del seu estatus social. Sempre hi ha hagut coses que no acabava d’entendre, sobretot veien la realitat d’alguns països musulmans. L’explicació que m’han donat aquests amics, que considero més entesos i intel·ligents, és que cada país és diferent i que les interpretacions de l’ Alcorà són diverses, com ho són també les de la Bíblia.

Llegia fa un parell de dies  que  Souad El Hadri, la primera advocada musulmana en doctorar-se a la Facultat de Dret de València, realitza una nova lectura de l’Alcorà i la Sunna en el seu llibre ‘Els drets de la dona a l’ islam i el seu estatut personal al Magreb’ .

Aquest llibre és la seva tesi doctoral  i la va escriure per a desterrar les lectures masclistes predominants en la jurisprudència islàmica.  Sobre aquesta qüestió, ha narrat que la seva tesi, reconeguda amb un Cum Laude, la va idear per a respondre al principal problema al qual s’enfronten les feministes musulmanes: existeix o no un principi d’igualtat a l’ islam?. I la seua resposta és que sí. Per aquesta raó, se centra en la seva obra a rebutjar les "lectures masclistes i patriarcals" que han prevalgut sobre el llibre sagrat de l’ islam i de la paraula de Mahoma.

Qui vulgui saber més sobre les opinions d’aquesta advocada, podrà trobar una bona entrevista a la revista CONSUMER

http://www.consumer.es/web/es/solidaridad/derechos_humanos/2008/04/19/176303.php

Considero que és ben interessant tot el que diu, sobretot quan, com deia en el post d’ahir, ens està arribant una gran onada d’integrisme a la que caldrà fer-hi front. I no estarà gens malament que els arguments vinguin dels propis musulmans….

Aquesta polèmica s’està instal·lant en la societat francesa i d’aquí ben poc la tindrem aquí. Les coses -tant les bones com les dolentes-ens arriben tard, però ens arriben. Hi haurem d’anar pensant…

De moment aquí han començat alguns intents de polèmica pel mocador al cap a les escoles i instituts. Però inevitablement ens arribarà el tema de la burka. Com podeu veure al gràfic superior, que vaig treure del diari EL País perquè em va semblar clar i alliçonador, la burka és la peça que tapa completament el cos, amb cara i ulls inclosos.

Les  preguntes són: la nostra societat occidental ha de permetre que als serveis públics una dona pugui anar així? Sense desmerèixer els valors que pugui tenir la religió musulmana, la societat occidental ha de reconèixer aquest dret a vestir així en els serveis públics? La burka no és un símbol clar de l’ integrisme islàmic? I vull fer la distinció entre "llocs" públics (com per exemple el carrer, i "serveis" públics (com el transport públic, un hospital o un centre d’ensenyament).

Les nostres lleis civils no crec que permetin que algú pugui anar amb la cara tapada i, per tant, no poder ser reconegut (jo, no ho sé. No sóc jurista). I no només per seguretat, perquè sota una burka s’hi pot amagar el que vulgueu. No sols per seguretat sinó també perquè les nostres relacions interpersonals es basen en la igualtat, en mirar-nos als ulls, en poder-nos veure la cara.

I finalment, em pregunto; quina mena d’interpretació fan aquestes persones de l’ islam? Dins del mateix islam hi han molts erudits que no hi estan gens d’acord amb aquesta interpretació tan integrista de l’ Alcorà i pensen que això és un rebaixament i una menys tinença de la dona. Cal que la nostra societat reforci aquests conceptes permetent aquestes pràctiques que xoquen frontalment amb els valors de la nostra societat accidental?

Podem anar-hi pensant, perquè la qüestió la tenim aquí mateix…

Una lectora em comenta el post d’ahir i em diu, respecte al tancament del diari Egunkaria, si ho podem comparar amb els tancament de diaris i canals de TV a Veneçuela i a veure què n’opino jo. Em sembla que sí que es pot comparar, encara que les situacions són completament distintes.

Hi ha una cosa comú a les dues situacions: que es tanquen diaris, revistes o canals de TV quan hom és crític amb el poder. Si tots els mitjans de comunicació fossin com corders que segueixen mansois al pastor i no es moguessin mai del ramat…. no els passaria mai res. Tanquen allò que és crític amb el poder i allò que molesta massa. Aquí a Espanya tenim algun cas recent de requisició d’un número d’una revista perquè hi havia una portada ofensiva…I judicis i multes… una colla, deixant a part el cas flagrant del diari Egunkaria. Primera cosa.

Segona cosa. Les diferències que jo trobo entre les situacions dels dos països són grans. A Veneçuela, Chávez actua com un autèntic dictador. El que fa de tant amb els mitjans de comunicació són clars tics de dictador. Franco aquí hi feia. Castro ho fa. Putin ho ha fet encara amb més gravetat, liquidant un periodista. Això és greu, però ja sabem com actuen els dictadors i no ens ha d’estranyar.

El que sí que m’estranya més és que un país con Espanya, que s’omple la boca de la paraula de democràcia, actuï d’una forma tal que tingui també tics de dictadura. Els exemples que he donat abans poden servir per avalar la meva tesi. Però el que considero més greu és que el poder es valgui de magistrats, de fiscals de l’estat, de defensors del poble, de ministres, de parlaments que desfan voluntats populars….  "Feta la llei, feta la trampa", diuen. I massa vegades és veritat. La premsa ha de ser lliure i ha de ser crítica. I les pressions han de venir, si per cas, amb altres opinions, diferents però també respectables. però mai poden venir amb trampes i distorsions i mal interpretacions de les lleis.

Perquè, quan les coses es donen d’aquesta manera ens posem tots al mateix nivell: a nivell de dictadors. Uns ho són obertament, de forma bruta i clara i altres ho són finament. Però dictadors tots a fi  de comptes…

Els que no estem posats en el complicat món de la justícia no sabem massa com va la cosa. Jo tampoc no ho sé massa, si us he de ser sincer. Però notícies com la que comentava en el post d’ ahir sobre el cas del diari Egunkaria fan pensar. Fa pensar que un jutge pugui tenir tant poder a les seves mans i que disposi al seu lliure arbitri de la vida i la honorabilitat d’una persona, d’una empresa, d’una família, etc.

Perquè hi ha jutges que es creuen quasi com Déu i es creuen petits déus. Garzón és un d’aquests jutges. Hi ha sis jutjats d’instrucció a l’Audiència Nacional. Si féssim entre els lectors d’aquest bloc una enquesta sobre els noms dels seus titulars la majoria no en sabria dir més d’un o dos. I un d’ells seria segur Baltasar Garzón. Què passa a l’Audiència Nacional?. Per què tots els assumptes de rellevància pública, o la majoria d’ells, li toquen al Jutjat de Garzón (el famós Jutjat Central d’ Instrucció Nº 5?  L’altre dia llegia una explicació que donava un expert i que no reproduiré perquè és llarga i una mica difícil d’entendre. Però és fruit d’una lògica i no pas de la "casualitat". més aviat és fruit de la "causalitat". Fan tocar els assumptes a qui volen i quan volen. És així de senzill.

De senzill i de trist. Perquè això no és justícia. No és justícia tancar un diari perfectament democràtic (no era pas un pamflet…) com Egunkaria i acusar a tothom de pertànyer a ETA i fer esperar un munt d’anys a fer el judici. Hi han judicis que no s’arriben a produir mai perquè la gent es mor abans… El problema de fons és de l’existència o no de seguretat jurídica en el marc de les relacions que ens hem donat com a societat moderna, civilitzada i occidental. Tot val en benefici de la persecució del delicte? No és arbitrari jutjar d’aquesta manera? Quantes causes s’han sobresegut després d’un temps quedant amb el cul a l’aire la pobra persona que va ser jutjada, a vegades amb proves ben ridícules…

S’ha escrit molt de les pressions que el jutge Garzón fa sobre confidents els jutges no en poden tenir, però Garzón en té…) i dels mètodes que fa servir per aconseguir proves… Garzón arriba a fer coses que cap jutge fa: com anar a visitar els magistrats de les Sales a demanar-los que no revoquin tal o tal decisió seva, això és una clara trampa i violació del seu deure d’integritat. L’advocat ja mort Rafael Pérez Escolar comptava en les seves tertúlies que estava convençut que Garzón feia negoci -i no petit- amb el seu jutjat, deia que era aparèixer l’advocat "fulano de tal" i que arxivava automàticament la causa del client d’aquest advocat. Garzón utilitza com a moneda d’ús les coaccions a imputats i testimonis "o cantes o et fico a la presó i et mantinc allà sine die", això és molt sabut. Per això la policia procedeix en els seus macro operacions a detencions just a la guàrdia de Garzón, quan no tinguin apanyat ja amb Garzón el "escolta, et donem això i tu acabes l’assumpte i et llueixes amb l’operació" "Ok col·legues?".

Possiblement algun dia s’aniran saben més coses de Garzón, encara que ja se’n van saben algunes de sota mà. I potser algun dia li tocarà a ell també ser jutjat. Només cal que surti "un altre Garzón". La justícia té coses estranyes. Recordem que Alcapone va se empresonat per delicte de frau fiscal  encara que tenia a la col·lecció de la seva existència nombrosos crims…

El judici contra Martxelo Otamendi i quatre periodistes i directius més del diari basc Egunkaria es reprendrà demà. El diari Egunkaria fou clausurat el mes de febrer de l’any 2003 per ordre del jutge de l’Audiència espanyola Juan del Olmo, que també dictà la detenció dels periodistes que hi treballaven. En ocasió de l’aniversari, el 20 de febrer d’enguany, el govern basc protestà pel tancament del diari i va demanar que el cas s’arxivés perquè es basava en ‘prejudicis derivats d’un àmbit extrajudicial’.

Tots ells s’enfronten a penes de catorze anys de presó per col·laboració amb banda armada. Els cinc acusats sempre han negat cap vincle amb ETA i, de fet, ni tan sols la fiscalia va trobar cap prova que demostri el contrari, per la qual cosa va demanar l’arxivament definitiu de la causa. Tanmateix, l’Audiència espanyola va desestimar la petició al juliol passat.

El diari Vila-Web fa una entrevista molt interessant a  l’ex-director del diari Egunkaria i actual director de Berria, que ha participat en un xat amb els lectors de VilaWeb. Vull transcriure el xat perquè el considero interessant i, a més, és una forma més de donar veu a la indefensió que encara hi ha persones que tenen a l’estat espanyol. Sobretot, m’interessa per alguns lectors meus d’ Uruguai amb els quals alguna vegada hem parlat extensament del "problema" basc. Possiblement llegint aquest xat podran fer-se’n una idea millor de la situació.

Martxelo Otamendi, que va ser detingut i torturat per la guàrdia civil i ara és jutjat a l’Audiència espanyola acusat de col·laboració amb banda armada. Per Otamendi la tortura és una pràctica habitual en els cossos policíacs de l’estat espanyol i no hi ha prou voluntat política per a posar-hi fi.

‘La tortura té beneficis policíacs i també polítics, perquè l’endemà surten uns i altres per dir que s’han fet tantes detencions i s’han aconseguit tantes confessions; amb una investigació policíaca potser es tardarien mesos o anys’, explica. Otamendi opina que per aquest motiu els governs no són prou bel·ligerants i vigilants amb les tortures que practica la policia. Considera que només hi ha dues maneres d’eliminar la tortura de les pràctiques policíaques: ‘una voluntat política clara’ i, si això no es dóna, la pressió popular, que faci ‘irrespirable’ aquesta pràctica als gestors polítics dels cossos policíacs.

XAT AMB MARTXELO OTAMENDI

Bon dia. A la una començarem el xat amb Martxelo Otamendi, que aquesta setmana és al nostre país, on ha passat per diferents ciutats, assistint a actes de suport i de solidaritat amb els encausats en el judici a Egunkaria.

Recordeu que el xat serà moderat des de la redacció i que durarà una hora.

[Comment From Jordi RodriJordi Rodri: ]

Marcelo, no tens la sensació de que en el fons la socitat catalana (a part de petits grups) no ha stat massa al marge del drama d’Egunkaria?

Martxelo Otamendi:

Jo crec que no. Hem rebut una solidaritat que jo mai no hagués imaginat, que és conseqüència de la mútua solidaritat entre bascos i catalans

[Comment From MariMari: ]

Estàs cansat? Tants anys…

Martxelo Otamendi:

No. Però tampoc no vull que això s’eternitzi. NO fos cas que em converteixi en un professional del tema Egunkaria.

Martxelo Otamendi:

Un no es cansa mai de rebre solidaritat.

[Comment From CarlesCarles: ]

Kaixo Martxelo, No entenc perquè el judici tarda tant. Quin argument us han donat?

Martxelo Otamendi:

És habitual a l’Audiència nacional que en temes bascos els processos s’allarguin d’una manera interminable.

Martxelo Otamendi:

No ens han donat cap explicació concreta.

[Comment From SaraSara: ]

Has estat tota la setmana voltant pel país. Quina imatge t’ha impactat més?

Martxelo Otamendi:

Les sales plenes de gent, les sol·licituds d’entrevistes de molt mitjans de comunicació, i com a conclusió de tot plegat, la solidaritat dels catalans i catalanes amb tots nosaltres.

[Comment From SaülSaül:

Si quedeu absolts suposo que l’estat us haurà d’indemnitzar. Significarà això, paradoxalment, un ingrès econòmic per a Berria?

Martxelo Otamendi:

Primer, hem de guanyar el judici. Hem d’aconseguir l’absolució dels cinc encausats. I la decisió final sobre la reclamació d’indemnització no correspon als processats, sinó als propietaris de l’empresa, que són els accionistes.

Martxelo Otamendi:

però seria lògic que si hi ha una absolució hi hagi, després, una indemnització als propietaris de l’empresa. Egunkaria era una societat anònima.

Martxelo Otamendi:

però primer hem de concentrar-nos a guanyar el judici, que no està fàcil!

[Comment From LluísLluís: ]

Tens la sensació que coses com les que us van passar a vosaltres es podrien repetir?

Martxelo Otamendi:

No m’imagino un president espanyol socialista o un ministre d’Interior espanyol socialista donant l’ok polític a una nova operació contra un mitjà de comunicació basc.

[Comment From AlbertAlbert: ]

Tu vas entrevistar-te amb ETA. És per això que va començar tot?

Martxelo Otamendi:

matisso: no em vaig entrevistar amb ETA. Vaig entrevista ETA. Vaig fer tres entrevistes el 1999, el 2000 i el 2001.

Martxelo Otamendi:

No crec que el cas Egunkaria tingui relació directa amb les entrevistes amb ETA.

[Comment From MontseMontse: ]

Bofetades i cops de puny es poden qualificar de tortures? No s’està banalitzant perillosament una paraula tan seriosa com "tortura"?

Martxelo Otamendi:

No és cert que en el nostre cas l’actitud de la guàrdia civil es limités a bofetades i cops de puny. Ens van torturar. En el meu cas, em van tenir tres dies dempeus, sense dormir, vaig ser obligat a fer infinitat d’exercicis físics vestit i despullat, vaig ser objecte de vexacions homofòbiques, i per dues vegades, em van practicar la ‘tortura de la bossa’.

Martxelo Otamendi:

Jo no faria bromes amb la tortura.

[Comment From RamonRamon: ]

Ahir vaig veure l’entrevista amb el Cuni. Impactant. Però no deixava de pensar que per a tu, personalment, ha de ser molt dur fins i tot contar-ho.

Martxelo Otamendi:

Desgraciadament, ens hem acostumat a repetir aquests últims set anys allò que ens van fer. És més fàcil tenir la tranquil·litat, l’equilibri psicològic, d’explicar-ho quan el 100% dels periodistes que mostren interès pel cas tenen una actitud de creure’t.

[Comment From JordiJordi: ]

Martxelo és de bojos tot això. Jo crec que la Unió Europea està essent molt fluixa en condemnar el que us ha passat. Que creus tu?

Martxelo Otamendi:

Entre els membres de la Unió Europea hi ha instal·lat el criteri de "mind your business". Com a conseqüència de l’aplicació d’aquest criteri, ningú es fica amb altres membres de la UE.

Otamendi:

Per tant, ningú no exigirà a Esp
anya explicacions pel tema Egunkaria.

[Comment From SantiSanti: ]

Des de fa un temps em ve donant la sensació, des de la distància, que a Euskal Herria heu entrat en un procés de desencís, assumint ja amb resignació i quotidianitat les detencions selectives, casos com el vostre, Batasauna etc. Creus que és certa aquesta sensació, i que l’estat espanyol a base de repressió està aconseguint, en part, els seus objectius?

Martxelo Otamendi:

L’estat espanyol li ha pres la mida al nacionalisme basc. Tant a l’institucional com al dissident.

Martxelo Otamendi:

És cert que hi ha una mena de cansament acumulat per una part important de la població, que el fa refractari a aquesta mena d’atacs. Però no ens queda cap altre remei que intentar convèncer els nostres conciutadans de la gravetat de la situació.

[Comment From Anna GabrielAnna Gabriel: ]

En primer lloc, m’agradaria fer arribar tot el meu suport a la gent d’Egunkaria, als encausats, però també a totes les seves treballadores i els seus lectors. D’altra banda, demanar al Martxelo si té la sensació que la ofensiva repressiva contra la llibertat d’expressió i pensament és intrínseca a l’estat espanyol, i que fins i tot davant l’eventual alto el foc definitiu de la organització armada, cercaran altres excuses per fer callar la dissidència…

Martxelo Otamendi:

Eskerrik asko per la solidaritat.

Martxelo Otamendi:

L’estat sempre cercarà excuses per a no permetre la normalització política. Dependrà de la nostra habilitat i perspicàcia que l’estat es quedi amb les ganes.

[Comment From PepaPepa: ]

Catalunya us recolza, no nomès perquè teniu raó. Qué podem oferir-vos per fer-vos més costat i ser més efectius en la defensa de les nostres cultures?

Martxelo Otamendi:

Mantenir la solidaritat mútua entre els dos pobles, els agents polítics, culturals, sindicals, etc.

Martxelo Otamendi:

Tenir coneixement mutu del que fan uns i altres. I afany de col·laboració mútua.

[Comment From Xavi CortiXavi Corti: ]

Què està passant dins l’esquerra abertzale? el procés de reflexió fins on pot arribar?

Martxelo Otamendi:

Cal donar temps a l’esquerra abertzale perquè culmini el procés de reflexió amb la tranquil·litat que es mereix. I els promotors del debat voldrien que aquest portés com a conseqüència la decisió d’un canvi de cicle, en què la pràctica de la lliuta armada per a obtenir objectius polítics sigui cosa de la història.

[Comment From AlbertAlbert: ]

En quina mesura creu que l’euskera es veurà afectat per les polítiques que PSOE-PP estan aplicant a Euskadi? Salutacions.

Martxelo Otamendi:

Salutacions. El PSE mai no ha tingut una actitud conjunta gaire ferma en l’aprovació de l’èuscar, excepte honroses excepcions.

Martxelo Otamendi:

I el PP del País Basc sempre ha ignorat l’èsucar. No sembla, doncs, la millor combinació per a donar un impuls a l’èuscar.

Martxelo Otamendi:

Ara cal romandre atents sobre què faran. I reaccionar a temps en cas que adoptin mesures restrictives en la promoció de l’èuscar. Però en honor a la veritat, cal dir que els anteriors, més d’una vegada, tampoc no van tenir actituds modèliques en la promoció de l’èuscar.

Martxelo Otamendi:

El PSE pot perdre una ocasió històrica per intentar apropar-se als posicionaments del PSC en matèria de política lingüística i promoció cultural.

[Comment From RodrigoRodrigo: ]

La llengua és un vincle que està lligat amb la cultura i, per tant, també a la nació. Creus que es pot fer un diari des de l´òptica nacional basca, però en castellà?

Martxelo Otamendi:

Ja hi ha diaris d’òptica nacional basca en castellà, com Gara i Deia.

[Comment From pere oleaquepere oleaque: ]

Com afecta al procés de l’esquerra abertzale el fet que Otegui estigui empresonat? i com veu el PNB aquesta evolució?

Martxelo Otamendi:

Otegi i el seu equip són els promotors d’aquest debat intern a l’esquerra abertzale, i Otegi ha pagat aquest esforç amb l’injust empresonament d’ell i altres promotors d’aquest debat.

Martxelo Otamendi:

Segur que els del PNB, i membres d’altres partits polítics bascos, estaran d’una banda molts interessats en veure com evoluciona aquest procés de debat en l’esquerra abertzale sobre el canvi de cicle, i d’una altra banda, segur que en algun grup d’anàlisi estratègica estaran dibuixant diversos escenaris de la política basca. Perquè tot el món haurà de retratar-se en el nou escenari.

[Comment From MarionaMariona: ]

Com es veuen des del independentisme basc els referendums per a la independència de casa nostra. Es posible alguna cosa semblant al pais basc?

Martxelo Otamendi:

Jo crec que hi ha molts bascos i basques que observen els processos dels referèndums amb molta curiositat i, segurament també, amb admiració.

Martxelo Otamendi:

No sé si poden ser processos mimètics. En les dues nacions, tant a Euskal Herria com als Països Catalans, hi ha problema nacional, però segurament, en una primera fase inicial, les metodologies seran diferents.

Martxelo Otamendi:

Al País Basc, parlem de normalització política i de pau. Hi ha hagut uns quants processos de negociació amb representants dels successius governs espanyols, i per tant, és possible que en aquesta primera fase la iniciativa de referèndums independentistes no estigui als primers llocs de l’agenda política. Però, no sé si per curiositat o bé perquè hi ha intenció de promoure referèndums al País Basc, em consta que fa pocs dies algun impulsor d’aquests referèndums ha estat de visita al País Basc informant als interessats sobre la metodologia dels referèndums.

Martxelo Otamendi:

De totes maneres, el batlle d’Arenys de Munt va ser convidat a participar en una taula rodona organitzada pel diari Berria i informativament, des del diari Berria, hem seguit amb molta atenció tot allò referent als referèndums catalans.

[Comment From FranFran: ]

Martxelo, mantens amistat amb Pepe Rei? Com es troba? Que ha passat amb el grup de periodistes d’investigació d’Egin i Kale Gorria?

Martxelo Otamendi:

Pepe Rei es troba en una situació clínica molt preocupant, amb una forta merma de les seves capacitats intel·lectuals i físiques.

Martxelo Otamendi:

Va ser a conseqüència d’un accident de trànsit, i és una pena que haguem perdut un excel·lent periodista, una bona persona.

Martxelo Otamendi:

Aquell grup de periodista d’investigació que menciones, està cadascú amb la seva feina. Crec que fora de l’àmbit de la investigació periodistíca. Per a tranquil·litat de corruptes i dels que fan tupinades.

[Comment From MaiteMaite: ]

Bon dia Martxelo! Com definiries el paper del periodista a una nació sense estat? És a dir, el periodista fa un paper diferent en una nació que lluita per la llibertat que en un estat consolidat?

Martxelo Otamendi:

Egunon, Maite. El paper del periodista és fer periodisme. No existeix el periodisme neutral ni objectiu. Existeix el periodisme subjectiu però responsable i amb rigor.

[Comment From roserroser: ]

Arreu del món els diaris en paper estan patint molt. Com està Berria? El fet d’adreçar-se a una comunitat reduïda pe
rò compacta el fa més resistent?

Martxelo Otamendi:

Berria està millor que el que alguns voldrien. És cert que aquests últims dos anys hem notat la crisi que, per a desgràcia dels mitjans de comunicació tradicionals, és una crisi estructural que s’ha solapat amb la crisi econòmica.

Martxelo Otamendi:

Els bascos som 3 milions, comptant tots els ciutadans d’Euskal Herria. D’aquests, només 800.000 diuen que saben èuscar. Està difícil, però tanmateix, oferim més productes periodístics en èuscar que mai.

Martxelo Otamendi:

És tan difícil com vendre esquís a Tuníssia.

[Comment From CarlesCarles: ]

Quines diferències hi ha entre Berri i Egunkaria, si és que les hi ha?

Martxelo Otamendi:

Que som set anys més vells.

[Comment From Xel·loXel·lo: ]

Si us absolen tornareu a treure Egunkaria al carrer o ja no té sentit?

Martxelo Otamendi:

Per les raons que he esmentat abans, que bastanta feina tenim a publicar Berria, no sembla que pugui haver-hi lloc al mercat per a dos diaris en èuscar. Per tant, no tindria sentit comercial que tornar-nos a posar a publicar Egunkaria.

[Comment From PerePere: ]

Què en penses de la desaparició de l’Avui del País Valencià i les Illes?

Martxelo Otamendi:

Que és una pena. Però segur que els qui han pres la decisió ho hauran fet després de pensar-ho unes quantes vegades i amb el dolor de no poder distribuir a les Illes i al País Valencià un diari nacional català.

[Comment From joan aloyjoan aloy: ]

Perdona que torne al tema de les tortures (veig que n’has parlat a l’inici però he entrat tard). Admire la teua valentia i honestedat però em fa por que algú vulga fer del teu un cas excepcional. Se seguix torturant gent avui en dia. Hi ha casos greus al nostre país i al teu. Hi ha una situació en les presons terrible. I d’això en Cuní, que encara és l’hora que diga alguna cosa per exemple de les detencions d’independentstes catalans, ni en parla ni en parlarà. M’entens?

Martxelo Otamendi:

Sí, t’entenc perfectament. Però és la nostra feina denunciar les tortures quan les patim i preocupar-nos i denunciar les tortures que altres pateixin. Mai no és tard per conscienciar-nos sobre la pràctica de la tortura.

Martxelo Otamendi:

No se m’escapa que si fa 30 anys haguessim mantingut tots pelgats una actitud més bel·ligerant amb la pràctica de la tortura, avui dia seria políticament més car alentar, promocionar, practicar, no investigar, indultar, i premiar la tortura.

[Comment From JordiJordi: ]

Tu has aconseguit que es comenci a parlar de les tortures que practica l’estat. Però quan podrem parlar de les tortures a catalans l’any 92?

Martxelo Otamendi:

Abans que jo denunciés les meves tortures, molta gent va denunciar la pràctica de la tortura als nostres països. Per tant, jo sóc un més en aquesta cadena de torturats denunciants.

Martxelo Otamendi:

Pel que jo sé, les tortures del 92 van arribar a Estrasburg i van guanyar la partida contra el Regne d’Espanya.

[Comment From Miquel JuanicoMiquel Juanico: ]

Fa un mes Ibarretxe va ser a Barcelona. Va llegir un poema basc que diu que ‘sempre bevem aigua nova, però de la mateixa font de sempre’. Creus que l’èxit de l’independentisme pot ser aplicar aquesta filosofia?

Martxelo Otamendi:

Em sembla una cita acertada, però em dóna la sensació que si els independentistes volen aconseguir el seu objectiu hauran de treballar dur.

[Comment From Carlos RuizCarlos Ruiz: ]

Com a lector que sóc, també, d’El País m’ha cridat l’atenció un cert gir en les seves posicions sobre el país basc i molt concretament sobre el vostre cas. Diria que darrerament fins i tot es pro-egunkaria però encara recordo articles infames en contra vostra i editorials fins i tot. Sap perquè hi ha hagut aquest canvi? Gràcies per tot.

Martxelo Otamendi:

No crec haver llegit mai a El País articles "infames" sobre Egunkaria. Ja quan vaig denunciar tortures, el diari se’n va fer ressò en un editorial molt dur contra la pràctica de la tortura.

Martxelo Otamendi:

Durant aquests anys, hem estat moltes vegades amb molts mitjans de comunicació explicant què va passar amb Egunkaria. I aquella tasca ha donat els seus fruits. En alguns casos, no en tots.

[Comment From miquel soriamiquel soria: ]

Em crida l’atenció sempre el silenci dels periodistes espanyols. Perquè callen tant en el cas Egunkaria? Els periodistes catalans parlen, n’han parlat periodistes internacionals però els espanyols callen. Tens alguna explicació concreta? Algú d’ells t’ha donat mai cap explicació?

Martxelo Otamendi:

Són una excepció els periodistes espanyols que primen les qüestions deontològiques i de respecte a la llibertat d’expressió sobre les seves opinions polítiques.

Martxelo Otamendi:

Sembla que alguns d’ells estan sempre en combat. En alguns casos, alguns d’aquests periodistes, no tots, són primer espanyols i, si els queda temps, són demòcrates.

[Comment From ManelaManela: ]

En quina situació es troba Udalbiltza (em sembla que s’escriu així)?

Martxelo Otamendi:

En espera que senyalin la data del judici. I és possible que sigui el següent judici, dels d’impuls polític, que es faci a l’Audiència Nacional després del judici a Egunkaria.

Martxelo Otamendi:

Espero i desitjo que tots ells quedin absolts.

[Comment From FelipFelip: ]

Sempre he sentit curiositat per saber com funcionen els ajuntaments que estan gestionats per ‘juntes’ designades per les Diputacions forals, allà on no s’ha pogut constituir un ple municipal per la il·legalització de llistes abertzales. Funcionen? Hi ha una auto-organització popular per fer funcionar els municipis?

Martxelo Otamendi:

Pel que jo sé, funcionen com si fossin ajuntaments completament legals. No necessàriament amb una metodologia d’auto-organització. Treballen en una situació de provisionalitat però de legalitat. Conec un cas en què la batllessa signa els decrets i els contractes i té el mateix valor legal i jurídic que qualsevol altre ajuntament.

[Comment From CarlesCarles: ]

Us heu plantejat fer una versió de berria en anglès a la web per fer difusió fora d’Euskal Herria?

Martxelo Otamendi:

Ja ho vam fer, els primers anys de Berria, essent l’únic mitjà de comunicació basc que tenia versió en anglès. Escollíem totes les nits tres notícies relacionades amb el País Basc i les traduïem a l’anglès, però per motius econòmics vam haver de tancar la web.

Moderador:

Som al final del debat. Donem pas a les due últimes preguntes

[Comment From GuestGuest: ]

Aupa Martxelo! Volia fer una reflexió sobre la resposta que has donat quan t’han demanat si tens la sensació que les coses que us van passar a vosaltres no es podrien tornar a repetir. La meva sensació és que tan el PP com el PSOE han carregat i estan carregant contínuament contra tot l’entorn abertzale (il·legalitzacions, detencions, tortures…). Tanmateix, el PSOE ho fa d’una forma més subtil! I penso que, malauradament, sí que poden tornar a repetir-se i s’estan repetint les coses que us van passar (en quant a il·legalitzacions i detencions de "presumptes" membres o col·laboradors d’ETA). Cal c
ontinuar amb els ulls ben oberts i fent I potser per això, amb els socialistes governant a l’estat espanyol, sembla que la gent estigui més adormida, es mobilitzi menys que quan és el PP qui governa. Quina és la teva opinió

Martxelo Otamendi:

Que sí però que no. Tens raó en la reflexió sobre la subtilesa amb què el PSOE fa aquestes coses, però continuo sense imaginar-me un ministre de l’Interior espanyol donant l’ok al tancament del diari Berria. Però reconec que sempre he estat força innocent per a aquestes coses.

[Comment From ireneirene: ]

Em va encantar poder veure berria i vilaweb junts en paper en la copa del rei. Teniu algun projecte junts?? seria molt interessant

Martxelo Otamendi:

Tinc en Partal a cinc metres de la taula i procuraré idear amb ell alguna altra plataforma de col·laboració. Però la final de la copa del rei, un partit de futbol entre el Barça i l’Atletic, era una ocasió que no podíem deixar passar sense oferir aquell suplement bilingüe entre VilaWeb i Berria, que va agradar tant a tanta gent.

Moderador:

Són les dues. Hem acabat el debat amb Martxelo Otamendi, a qui volem agrair molt la presència avui a la redacció de VilaWeb. També agraïm a tots els lectors la seva participació en la conversa.

Friday January 22, 2010 2:01 Moderador

2:02

Martxelo Otamendi:

Gràcies a vosaltres per obrir-me les portes del Palau Partal, i donar-me l’oportunitat de canviar impressions amb vosaltres. Llarga vida a l’excel·lent relació d’afecte i solidaritat mútua entre bascos i catalans. A veure si algun dia tenim l’oportunitat que els nostres respectius ambaixadors ens convidin a alguna celebració.

Martxelo Otamendi:

Eskerrik asko!

Avui vull tornar a parlar de Cacheiro. La seva néta Ana Lía Mesa Cacheiro m’ha fet arribar un llibret que van editar ja fa uns anys i que jo no coneixia. En aquest llibret titulat  "RIO.MONTE.BARRO" Tomás Cacheiro fa una presentació de si mateix. Com sempre, -com a home modest que era-, fa una presentació de si mateix massa modesta. Cacheiro era molt més del que diu d’ell mateix.

"Nací en el año 21. Viví en la ciudad de Treinta y Tres. Ingresé en la docencia en el año 1942 (por concurso). Dicté clases de Dibujo e Historia del Arte en Enseñanza Secundaria y en el Instituto Normal.

Autodidacta. Con mucho entusiasmo y poco talento, hice lo que pude por la enseñanza, el erte, la política y el gremialismo.

Instalado el gobierno de facto se me impide ejercer la docencia y "toda actividad pública". En atención a tales circunstancias y en busca de una geografía libre de polución, me fui a vivir a las costas del río Cebollatí. Y su consecuencia, además de otros valores que me reveló el entorno del río, y que mucho aprecié es la cerámica que usted ve aquí".

El libre consisteix en dibuixos i esbossos de la seva obra i poesies que acompanyen. Són poesies senzilles, tendres, evocadores d’un paisatge i d’una obra que es va construint dia a dia.

La dictadura va voler evitar un mestre i va crear un artista. No va poder exercir més de mestre a les escoles però va començar un mestratge en el món de la ceràmica. I "Averías", el petit poblat al costat del riu Cebollatí, al nord-est de l’ Uruguai, va començar a ser una espècie de santuari on la gent hi peregrinava per poder veure, conversar i gaudir de la presència amiga i sempre disposada per atendre de Cacheiro.

Allà va continuar el seu mestratge. M’agradaria que alguns deixebles seus expliquessin de primera mà com eren les seves classes. Jo només ho he pogut escoltar de la seva boca. Però tots coincidien: les seves classes eren magistrals. No passava mai llista i no hi faltava ningú. Més encara: si podien, assistien a les seves classes alumnes d’altres cursos simplement per curiositat i gaudi intel·lectual. Perquè parlar i -sobretot- escoltar Cacheiro era un gaudi, uns moments de cel aquí a la terra, sobretot si això es podia fer allà vora el riu, al seu taller, sota un arbre prenent "mate" o amb un bon "asado" i un bon vi…

Perdoneu, però era un amic a qui a quest llibret m’ha fet reviure i m’ha retornat mil records. Gracias Ana Lía!

Acabo de rebre un llibre de Tomás Cacheiro amb el títol  "RÏO.MONTE.BARRO"

És un llibre senzill, il·lustrat amb dibuixos del mateix Cacheiro. Són petits poemes inspirats en la seva mateixa obra. Ell diu que és un referent al seu lloc i a la seva feina. Us en deixo un tast.

SABER…

Con muy poco el alfarero

pasa su vida existiendo,

con el barro y con las manos

va sus días removiendo.

Sabe poco el alfarero

más sabe que su saber,

lo que no compra el dinero

le da bien para tener.

Ese poco que bien sabe

le da calma verdadera,

los que más saben, quien sabe,

si su paz es duradera.

En el mundo de los sabios

el saber ocupa lugar

porque los que mucho saben

pueden hacernos naufragar.

Saber mucho, o saber poco,

no es el problema en cuestión,

es saber si lo sabido

le da a la vida razón.

A vegades cal deixar de parlar de temes transcendents, importants o d’actualitat per tocar de peus a terra i viure la vida quotidiana, amb tot el que té de bonic, de trist, de senzill, de monòton, de tendre o de nou. És la vida de cada dia de milions i milions de persones, -amb el seu viure quotidià i els els seus petits detalls sense importància- qui conforma el nostre món i el fa una mica més bo o més dolent cada dia.

La majoria dels que em llegeixen ja saben que treballo en un taller amb nois i noies discapacitats psíquics. Durant el dia tenim moltes oportunitats de parlar amb ells o d’escoltar converses entre ells. Algunes fan gràcia, altres són tendres, altres vegades són intranscendents, altres ben serioses… com la majoria de converses que tenim al llarg del dia a casa nostra, amb els amics o al bar.

Avui us en vull transcriure una entre un noi del meu taller i jo mateix:

-Noi: El dissabte faré jo el dinar a casa meva.

-Jo: I com és això?

-Noi: La meva mare treballa al matí i quan arribi a casa vull que trobi el dinar fet.

-Jo: Em sembla molt bé. I què faràs per dinar?

-Noi: Dos frankfurts.

-Jo: Només això?

-Noi: Sí, però dels grossos… Quan sigui gran vull posar un negoci pel meu compte. Vull posar una casa de menjars.

-Jo: I ja en saps de cuinar?

-Noi: Sí, bastant.

-Jo: I quins plats saps fer?

Noi: Sé fer frankfurts, pa amb tomàquet i pernil, sopa Avecrem, torrades amb melmelada… És que no sé fer encara gaires coses, però ja n’aprendré.

-Jo: Això és molt poca cosa per posar una casa de menjars. Ja pots posar-t’hi ràpid a aprendre’n… Quants anys tens ara?

-Noi: 19

-Jo: I quan vols posar el negoci?

-Noi: Quan sigui gran. Quan tingui 20 anys…. Ah! i et convidaré un diumenge a dinar.

Acabo d’escoltar per la ràdio que continuen havent-hi rèpliques del terratrèmol a Haití. El que fou un paradís natural s’ha anat convertint en un infern insuportable. Un infern humà i social en un paradís natural.

Estats Units va envair Haití el 1915 i va governar el país fins 1934. Es va retirar quan va aconseguir els seus dos objectius: cobrar els deutes del City Bank i derogar l’article constitucional que prohibia vendre plantacions als estrangers.  Van marxar dient: "Aquest és un poble inferior, incapaç de governar-se per si mateix i conservar la civilització que van deixar els francesos".

Haití havia estat la perla de la corona, la colònia més rica de França: una gran plantació de sucre, amb mà d’obra esclava.  Montesquieu ho havia explicat sense pèls a la llengua: "El sucre seria massa car si no treballessin els esclaus en la seva producció. Aquests esclaus són negres des dels peus fins al cap i tenen el nas tan aixafat que és gairebé impossible tenir-los llàstima. Resulta impensable que Déu, que és un ésser molt savi, hagi posat una ànima, i sobretot una ànima bona, en un cos completament negre ".

En aquell temps ho justificaven tot. Si calia apel·lar a les lleis, a Déu o al que fos, s´hi apel·lava sense cap mena de rubor. "La pela és la pela" diríem els catalans. Han passat els anys i seguim justificant-ho tot quasi bé amb els mateixos arguments. No tant directes; no tan rudes i més sofisticats. Però en el fons fem el mateix, nosaltres, els europeus rics amb els immigrants que venen a guanyar-se la vida. Quan els necessitem, són benvinguts. Quan no, ens molesten massa i millor que marxin, com més aviat millor i com més lluny millor.

Sabem que l’empobriment no sempre és causa de les mateixes societats pobres i que la major part de les vegades és degut a les circumstàncies que van donar-se en un cert període històric en que els imperis van deixar abandonada la gent després d’haver-ne tret tot el suc que van poder. Però d’això ens en recordem poc i alguns continuen justificant-se i dient que els esclaus no es distingien per la seva voluntat de treball. Els negres han de ser esclaus per naturalesa i ganduls també per naturalesa, i la natura, còmplice de l’ordre social, és obra de Déu: l’esclau ha de servir l’amo i l’amo ha de castigar l’esclau, que no mostra el menor entusiasme a l’hora de complir amb el designi diví.  Seguim tenint el fuet a la mà actualment a les nostres societats riques tal com el tenien els esclavistes.

Karl von Linné, contemporani de Montesquieu, havia retratat al negre amb precisió científica: "Vagabund, mandrós, negligent, indolent i de costums dissoluts". Més generosament, un altre contemporani, David Hume, havia comprovat que el negre "pot desenvolupar certes habilitats humanes, com el lloro que parla algunes paraules".

Jo he escoltat paraules semblants no fa pas massa dies…

Explica el bisbe Pere Casaldàliga que una de les preguntes que més li fan en els seus viatges a l’ Amèrica Central és la següent:

"Monsenyor, on és el Déu dels pobres?". Diu que sempre respon:- Amb els pobres!
Reconeix, però, que més que una resposta, aquesta resposta és més aviat una nova pregunta:
– Com es demostra que Déu està amb els pobres? Com es pot veure el rostre i el cor de Déu al mig d’aquestes situacions inhumanes, sota la fèrula de la injustícia i l’opressió, en la desolació de la misèria?

Jo diria que aquesta és la gran pregunta que ens fem tots plegats (creients i no creients) aquests dies d’immens desastre a Haití i en altres situacions similars. Als més pobres sempre els toca els rebre. O, si voleu, és a qui toca més el rebre. El bisbe Pere, intenta donar la seva resposta personal a l’eterna pregunta del dolor i la mort del més innocent.

La vida dels pobres – allà, aquí, a Centreamèrica molt concretament- no és de dia, és de nit, "nit fosca". Menys poètica i menys mística que la nit fosca de Joan de la Creu … Aquells, aquests pobres, tenen tots els motius humans per revoltar-se contra el Déu vida-amor-alliberament. La seva esperança -aquesta sí, "contra tota esperança" – justifica àmpliament la sorpresa que Péguy posa a la boca de Déu pel que fa a la "més petita" de les tres virtuts teologals: la incomprensible esperança dels humans.

En tot el Tercer Món, però molt específicament a l’Amèrica Central, que és un Tercer Món de creients cristians, oprimits per altres cristians, la temptació de la blasfèmia podria ser decididament normal, ateses les situacions en que el Poble centreamericà viu o malviu i mor. Perquè tot hi conflueix per dubtar, per revoltar-se contra tot i contra tots, per negar la vida mateixa. Des de la naturalesa -amb els seus volcans i terratrèmols i sismes submarins- fins al poder civil o religiós, potser.

Els successius governs es venen, lacais dels imperis sempre, i les institucions – fins i tot les anomenades democràtiques- no funcionen quan es tracta dels drets dels pobres. L’atur arriba a un 60 per cent, almenys, de la població centreamericana. És la regió amb més índex de migració a tot el continent. Li han fallat les revolucions o les seves transformacions estructurals han estat castrades -en la reforma agrària, en la salut, en l’educació, a l’habitatge, a la participació popular efectiva-i alguns líders revolucionaris no han estat dignes del seu passat heroic ni d’ les esperances que hi va dipositar el seu Poble.

Per a Amèrica Central, sobretot, "pati del darrere" de l’imperi capitalista, la caiguda de la utopia socialista ha estat l’entrada cega en una nova nit, mentre per als pocs de sempre una altra vegada es fa realitat la nova reptant utopia del Capital i el Mercat divins, senyors definitius d’una història humana (!) que ja ha arribat al seu "no hi va més".

Qui podria sustentar millor l’esperança d’aquests pobles -cristians, he dit- seria evidentment la pròpia Església de Jesús. Però en certs països centreamericans aquesta església, en la seva oficialitat, en les seves estructures o en la rutina dels seus religiosos o dels seus fidels més rics, amb massa freqüència ha estat, o és, una nova pedra d’ ensopegada per a l’esperança dels Pobres. Amb la qual cosa, la nit de la societat -la seva Economia de fam, la seva Política de marginació i / o repressió- s’ha estès també sobre l’Església. "En el món – en la societat humana-, podria explicitar millor Jesús, passareu moltes dificultats, i en l’Església-que hauria de ser la meva comunitat fraterna-els passareu també". (¿Afegiria Jesús, conseqüent sempre Ell, "però no tingueu por, que jo he vençut el món i" aquesta "Església"?).

No estic acusant a ningú. O m’estic acusant a mi mateix igualment, en tot cas. Perquè aquesta insensibilitat o la connivència eclesiàstica davant la misèria, la marginació i la injustícia institucionalitzada fàcilment es tornen hàbit en nosaltres, que ni som Pobres ni estem molt a prop, i diàriament, dels Pobres, ni tenim l’humil coratge martirial d’enfrontar a els rics i als poderosos i als injustos d’aquest món. La pregunta "On és el Déu dels pobres?", Hauria de desdoblar-se en aquesta altra: "On és l’església del Déu dels pobres, si aquest és el Déu de Jesús?"

La qual cosa no disculpa a la societat -considereu cristiana o no- ni justifica la iniquitat de governs, exèrcits i oligarquies, més o menys genocides. Sé molt bé que aquesta "nit fosca" no és d’avui. Des de Job a Guamán Poma o des de Camus a César Vallejo, Déu ve sent emplaçat, amb diferents tons, a respondre per el dolor dels innocents i per la desolada nit dels pobres. I aquesta sí que va ser "l’última temptació de Crist": "Déu meu, Déu meu, per què ens has abandonat?" Ell la va viure i la va morir, com una nit fosca personal i com la nit fosca de tots els seus germans i germanes pobres de tots els temps. Però Ell -i aquí hi ha la resposta definitiva per a la nostra fe cristiana- també la va "ressuscitar", superant amb la seva victòria sobre la injustícia i sobre la mort.

Sense que això impedeixi que continuï sent "nit fosca" la vida dels Pobres. Sense que això justifiqui ni la seva esperança ni la bona consciència dels que no som Pobres. Sense que això ens dispensi -ni als Pobres ni als seus aliats- de la pregària d’agonia o de la rebel.lia solidària o de la lluita política o de l’organització popular.

Només vivint la nit fosca dels Pobres es pot viure el Dia de Déu. Les estrelles només es veuen de nit …

Etiquetes de Technorati: Pere Casaldàliga,Terretrèmol d’ Haití,Pobresa,Mort

He tingut ocasió de llegir el testament de l’alcalde de Solsona, mort als 50 anys, el dia 13 de gener. Uns amics me l’han fet arribar destacant que "és un missatge de primera magnitud, amb molts valors i que hauria de llegir i fer pensar molta gent d’aquest país". Hi estic totalment d’acord i per això avui el copia per si algú el vol llegir, cosa que recomano vivament.

COMIAT DE XAVIER JOUNOU I BAJO, ALCALDE DE SOLSONA

Déu ho ha volgut i jo ho accepto. Sempre he estat a disponibilitat seva i no puc tirar-me pas enrere ara, tot i que em costi entendre-ho.

Vivim tan intensament, que sembla que no pugui ser que, de cop i volta, d’avui per demà, et pugui atrapar una malaltia com la que s’ha enamorat de mi i paralitzar-ho tot. Però la realitat ha estat aquesta, i és aquesta la que hem hagut d’acceptar i d’encarar, malgrat costi.

Marxo conformat, tranquil i serè, però amb l’ànima corpresa per totes les persones estimades que deixo. La meva esposa Isabel i les nostres filles, Laura i Rut. Els meus pares, germanes, tiets i tietes, sogra, cunyats, nebots, que s’han des viscut per mi i m’han abocat més amor del que em podia arribar a imaginar! I també el de tants amics i amigues i coneguts que he sentit tan a prop durant tot aquest procés que em duu avui aquí! No sabeu el bé i l’escalf humà que he arribat a experimentar ben endins del cor, i com m’ha ajudat a lluitar fins on he pogut en sentir el vostre alè afectuós a prop tothora.

Sé que avui també marxa un alcalde de Solsona. No ha estat mai per a mi un objectiu ser-ho, era més aviat com una disponibilitat que sentia. I us puc dir que bé ha valgut la pena, que he sentit moltes coses fent-ne, que he pogut compartir hores de treball, de preocupacions, però també d’anhels i moltes il·lusions i moments preciosos, tant amb la totalitat dels regidors com amb l’ampli ventall de treballadors municipals. I he pogut parlar amb tanta gent i conèixer-ne tanta de nova… He procurat tenir un marcat sentit institucional del càrrec, i ser l’alcalde de tots els solsonins i solsonines; alhora que he procurat ser just i atendre tothom per igual. De tota manera, em dec haver pogut equivocar a voltes, i és per això, que voldria demanar disculpes si algú en algun moment s’ha trobat desatès o decebut.

En fi, m’he sentit molt orgullós de poder ser alcalde de la ciutat que tan estimo, i ho he intentat fer tan bé com he sabut. Sempre m’he sentit, malgrat les normals discrepàncies, apreciat i respectat, fet que valoro molt. Us demano, si us plau, consideració i comprensió pel govern municipal; no ha estat fàcil tot aquest temps per a ells en aquest meu estat. Jo hi poso tota la confiança. De la mateixa manera que diposito tota la meva confiança i aboco tota la meva estima personal en el nou alcalde. És una bellíssima persona, honrada i ferma, que hi posarà tota la dedicació i estima que requereix el càrrec i la ciutat.

Ser i fer de pagès ha estat la meva vida. I vull reivindicar la necessitat que té al societat de demostrar, amb fets més que amb paraules, que la nostra activitat és imprescindible, però que, a l’ ensems, la gent que vivim al camp no podem ser uns ploramiques eterns, sinó uns innovadors i renovadors constants.

Ser cristià i ser català són dos fets que m’han marcat profundament en la vida.

Us encoratjo a seguir treballant per tal de poder arribar a la plena sobirania nacional, fruit d’una majoria democràtica que l’avali. Una Catalunya on hi càpiga tothom qui hi vulgui ser. I, en aquests moments, gosaria demanar a la societat una mica més de confiança i de comprensió en la classe política catalana. Ja sé que passa el que passa, però també és cert que hi ha molta gent que s’hi dedica de manera correctíssima i pensant només en el bé de tots. No siguem injustos posant tothom al mateix sac. I a la classe política li demanaria més generositat i molta obertura de mires. No hi ha ningú en possessió de la veritat ni de res que sigui de tots, ni ningú sol pot atribuir-se ser Catalunya. Si us plau, parem un moment, recapacitem i adonem-nos que la nostra desunió és, alhora, la nostra més gran feblesa. I que, sobretot, no podem exercir la política des de la rancúnia, des del recel constant, ni des de les batalletes entre els partits i dins seu. No ens duu enlloc que no sigui a l’embadaliment, tot sovint babau, de la militància de torn de cada partit. Però això també és eixorc.

I la meva pobra i estimada Església! Tan còmoda a Roma i tan desubicada a la cova de Betlem! Aquesta jerarquia tan allunyada del Concili Vaticà II, i alhora tan recelosament garant d’allò que hauria de ser secundari. Tan satisfeta fent celebracions amb reminiscències del passat dins engalanats temples, i tan absent en la seva principal missió evangèlica, la de pedres enfora, allà on aplicar i viure-hi la fe i la donació agafa tot el seu sentit de ser cristià. Com me n’he sentit de prop sempre de la gent senzilla que treballa per les seves parròquies, de la gent que per amor a Crist es dóna de manera humil i gens sorollosa. Com em recordo en aquests moments del bisbe Pere, allà a l’Araguaia, o de les monges de l’Hospital i de tantes i tantes altres vides, creients i no creients, lliurades de ple a abocar amor sobre qui més ho necessita, ja sia per fidelitat a l’Evangeli, ja sia per estimació a la dignitat humana. I no és prou vergonyós que els cristians, a hores d’ara, encara visquem dividits.

Tot anirà a millor, ja ho veureu. El mal sempre fa molt soroll, al contrari del bé, que és silenciós. Però hi ha molta bondat encara en molta gent per capgirar moltes coses i poders. Segur. El món ha d’anar a millor. Treballem-hi per fer-ho realitat!

Bé, me’n vaig, si m’hi vol, amb el Fill del fuster de Natzaret, el meu guia en aquesta vida terrenal.

Aquí, a propet de la Mare de Déu del Claustre, us dic adéu.

Déu ho ha volgut i jo ho accepto, i li demano que us ajudi a acceptar-ho a vosaltres.

Al cel ens puguem retrobar tots plegats. M’enduc tot el vostre amor i tot el vostre afecte dins el calaixet del meu cor!

Xavier Jounou i Bajo

Normalment darrere d’una estètica determinada hi ha una ètica. Podríem dir (encara que hi hagi excepcions) que certes estètiques ja delaten. Resulta que al Parlament Europeu a Brusel·les s’hi exposa de manera permanent un exemplar de la Constitució espanyola amb simbologia franquista de l’àliga, el jou i les fletxes. li va portar el Sr. Trillo del PP i allà ha quedat. No sé sí algú no se n’havia adonat en tots aquests anys o és que ja els va bé que hi sigui a la majoria de diputats.

Ara es veu que ara algú ha protestat (entre ells, els catalans) i sembla que la retiraran. Si a la política a vegades ens queixem de falta d’ètica, almenys podem demanar que cuidin una mica l’estètica…

O millor: que cuidin l’ètica i l’estètica, que no ens farà pas mal! A hores d’ara ja no hi hauria d’haver cap rastre de signes franquistes enlloc. I ja sabem tots que no és pas així. Moltes promeses que es trauran, però no es fa. I quan es fa, encara molts protesten. Que els governs del PP no ho fessin té una certa explicació, però que no ho hagin fet encara els governs del PSOE ja no en té tanta. O és que tampoc no hi pateixen massa?

Estàvem tan ben acostumats els culés que el que va passar ahir sembla que no pot ser. I això que ja estàvem advertits i tots sabíem que un dia o altre havia de passar. Però durant un any llarg havíem jugat molt bé, havíem tingut sort i ho havíem guanyat tot. Per tant, durant la segona part del partit d’ahir semblava que els gols arribarien d’un moment a l’altre i passaríem l’eliminatòria.

Però no va ser així. Estem eliminats. Una amarga victòria la d’ahir i una dolça derrota en veure com va jugar el Barça. Ara tornem a tocar de peus a terra després d’haver volat tan temps tan alt. Però és ara que els barcelonistes ens adonarem que el barça és una altra cosa. Sobretot ens n’ adonarem si seguim tenint confiança amb el Pep. Perquè el Pep, tal com deia un periodista un dia d’aquests, "ha humanitzat el vestidor". I jo diria més: ha dignificat la feina d’entrenador. Fa unes rodes de premsa que són lliçons constants de sentit comú, d’humilitat, de persona intel·ligent, educada, senzilla, respectuosa amb tothom…

En Guardiola és capaç d’anar a visitar a Milito acabat d’operar a l’hospital; a convidar a sopar un jugador que veu que està una mica deprimit; a proposar repartir els diners de les multes a una fundació benèfica, en lloc de fer un sopar; és capaç de renunciar a un AUDI perquè els altres membres de l’ staff no en podien tenir. I podríem seguir amb detalls d’aquests perquè el Pep en té un munt.

Amb un entrenador així, les derrotes mai seran massa amargants i amb les victòries mai ens passarem de rosca. Ja es cuidarà el Pep de fer-nos tocar de peus a terra sempre. Cuidem-lo aquest entrenador que no en trobarem masses com ell.

I què n’esperàveu del Govern d’ Espanya? Jo ja no n’espero quasi res. Només una mica de respecte i poca cosa més. Del Zapatero ja no cal esperar-ne res perquè ja ha acomplert la quota  de mentides. És difícil prometre més coses i acomplir-ne menys.

Jo ja m’esperava això, si us he de ser franc, del resultat que avui ens han notificat de la gestió de l’aeroport del Prat. En una paraula: el Govern de Catalunya hi tindrà poca cosa a dir. Com sempre. Com quasi en tot. En poques coses podem tenir la darrera paraula. Ara ja fa anys que ho hauríem de saber perquè cada dia ens donen proves d’aquesta desconfiança envers nosaltres.

Enganyifes, promeses, paraules. Això de les Autonomies ja fa temps que es veu que no té sortida per cap costat. Alguns ja fa anys que ho deien. Altres, encara no fa tants anys que hi teníem posada alguna esperança. Jo mateix pensava que encara es podia fer alguna cosa.

Ara ja fa temps que no n’espero res d’ Espanya. Es pensen que són els amos de casa meva i són ells els que contínuament em diuen quines obres puc fer o no. Em diuen si puc pintar, o no, les parets de casa meva. Fins i tot em diuen de quin color he de pintar. Resulta que no som amos de res i no es veu cap símptoma de que algun dia ho puguem ser.

Avui ens n’han donat una prova més. I potser avui alguns han donat un pas més cap a la decisió de votar Independència…. Això ja es veurà.

Deia Manuel de Falla (1876-1946), el famós compositor que va néixer a Cádiz i va morir a l’Argentina:

"Error funesto es decir que hay que comprender la música para
gozar de ella. La música no se hace, ni debe jamás hacerse para que se comprenda, sino para que se sienta."

Crec que això és absolutament veritat. Almenys, per a mi és veritat. No sé res de música, ni de solfeig, ni res de tot això. Però durant  tota la meva vida m’he fet un tip d’escoltar música. Música quasi de tota mena. Sense seleccionar, sense saber massa què escoltava, sense anar-la a buscar, la major part de les vegades.

La meva manera d’escoltar música és una mica peculiar: gran part de les vegades l’escolto perquè trobo que acompanya. I l’escolto mentre faig una altra feina. Sense posar-hi massa interès, sense saber massa què escolto. Per això no sé res d’autors, ni de títols, ni de compositors, ni de tendències musicals. Com diu Falla, escolto música simplement perquè la sento.

I "sentir"no és el mateix que "escoltar". A vegades simplement escolto música i pràcticament no me’n assabento de res. Altres vegades, la sento, la gaudeixo. És clar que hi han autors que m’agraden molt i els vaig a buscar intencionadament. I els escolto una i altra vegada. Altres vegades, descobreixo algun autor o alguna cançó que em captiva per alguna cosa que no sabria dir què és. Però em fa sentir quelcom de la mateixa manera que diu Falla.

Tot això ho dic perquè moltes vegades recorro a la música si no puc dormir. Són els meus somnífers. No ho heu provat mai? i una cosa curiosa que em passa a vegades: quan em desperto, dins del meu cap es passeja alguna melodia i s’hi queda una bona estona. Deu ser de les que he escoltat mentre m’adormia o quan ja estava adormit del tot….

Sota aquest paisatge nevat, impol·lut meravellós,

hi ha el mateix de sempre:

les mateixes impureses, les mateixes brutícies, els mateixos defectes.

Per fora blanc i per dins negre. Com el cor de molta gent.

Potser la neu ho tapa. Però la realitat quotidiana és la que és.

I amb això no vull dir que una sigui millor que l’altra.

Cada realitat és la que és; cada una al seu temps:

temps de neu, temps de calor,

temps de gaudi i temps de sofrença,

temps de viure, temps de sobreviure i temps de morir.

Cada cosa al seu temps i un temps per a cada cosa.

Ocupar-se és millor que pre-ocupar-se.

Gaudim de la neu i del fred, encara que costi.

Gaudim d’aquest paisatge que durarà poc.

Com la vida mateixa, que és prou curta.

Una abraçada des del fred.

  Els que em llegiu, ja sabeu que segueixo molt d’ a prop les coses que passen a l’Uruguai, la meva segona pàtria després de Catalunya. I sabeu també que tinc una especial debilitat i una gran esperança posada en el nou president, del qual seguiré parlant-ne de tant en tant.

La investidura del proper president de l’Uruguai, Pepe Mujica, és prevista per l’1 de març pròxim i serà diferent de totes les que hi ha hagut fins ara. Vol fer una cerimònia senzilla , diferent i original. Tal com és ell, ni més ni menys. A mi em sembla que és un signe de que comencem bé.

Durant els anys de govern del Frente Amplio s’han fet les coses bé. Només cal veure que Tabaré Vàzquez deixa el poder amb un 80% de popularitat i que no es torna a presentar perquè no pot. Si no, hauria tornat a guanyar. El que digui el contrari, menteix. I la prova és que que la població ha tornat a votar altre cop el Frente àmpliament.

Mujica planeja una investidura a l’aire lliure i sense desfilada militar. Diu que la seva investidura serà al mig de la Plaça Independència, "en una estrada no molt alta, per no marejar-se, a sota de l’estàtua d’Artigas, el pròcer de la pàtria. Curiosament serà la dona de Mujica, Lucía Topolansky, -també del Frente Amplio-, qui li prendrà jurament per ser la senadora més votada en les últimes eleccions.

La investidura del proper president de l’Uruguai, José Mujica, diu que serà pagada per "amics i no comptarà amb desfilada militar, encara que sí amb actuacions musicals. "Me les enginyaré perquè tot això no ho pagui l’Estat. Ho han de ‘bancar’ (assumir) els meus amics", va afirmar al setmanari "Búsqueda" el futur governant, de 74 anys, en aparent al.lusió a grups afins al seu partit i als militants d’esquerra.

"Després del discurs al Parlament i a la Plaça Independència penso anar en un cachilo (cotxe d’època) o caminant, depèn de com estigui el temps", va afegir el governant electe. Tradicionalment la jornada d’investidura a l’Uruguai comença amb el jurament del càrrec dels nous president i vicepresident -en aquest cas Mujica i Danilo Astori- al Senat, en una sessió solemne amb la presència de convidats il.lustres, entre ells, caps d’Estat estrangers.
Després del Senat, l’antic Palau de Govern era habitualment el lloc on es produïa el traspàs de la banda presidencial, seguit de la salutació del nou governant a la població des del balcó. Posteriorment tenia lloc la desfilada militar.

Tant de bo que aquest línea de senzillesa continuï durant tot el mandat. Ho anirem seguint perquè pot ser prou interessant…

Una notícia d’avui mateix:

"Dos immigrants marroquins troben una bossa amb 500 euros a Solsona i la lliuren a la policia. La bossa pertanyia a una veïna d’ Odèn que la va perdre a l’aparcament d’un supermercat. Els immigrants van trobar la bossa i la van portar a la policia local, que va poder localitzar la propietària gràcies al fet que aquesta havia denunciat la seva pèrdua davant els Mossos d’Esquadra".

Podria explicar algun altre cas que conec. Un de primera mà: la meva senyora va deixar la bossa de mà vora la porta del cotxe a l’hora d’aparcar-lo i va marxar. A cap d’una estona hi va tornar i ja no hi era. Ja el donava per perdut quan , al cap d’una estona, una amiga li truca per telèfon i li diu: "Has perdut la bossa?. Mira, m’ha trucat un senyor i m’ha dit que ha trobat una bossa de mà i ha trucat al primer telèfon de l’agenda que ha trobat. M’ha dit que l’anessis a recollir a tal adreça".

Va anar-hi corrent, no cal dir-ho. I no era pels diners, que quasi no n’hi havia. Era per la documentació, sobretot. I es va trobar amb una família d’origen senegalès amb tres o quatre nens, que no va voler de cap de les maneres cap tipus de recompensa. Van dir-li que ells eren persones honrades i que ho feien per principi.

De persones honrades n’hi ha a tot arreu. A tots els països hi ha persones bones i persones dolentes…. Hi ha gent honrada i gent molt poc honrada a tot arreu.

Cassos com aquests em fan pensar: Som sempre justos amb els emigrants? Els jutgem justament? Em penso que a vegades no i encara estem moguts moltíssimes vegades per un munt de prejudicis, no us ho sembla?

Avui comencen oficialment les rebaixes. Tots hem anat alguna vegada de rebaixes i, d’entrada, no les criticaré pas. Estaria prou bé que els preus que es troben aquests dies fossin preus corrents, preus normals de qualsevol dia de l’any.

Per tant, potser ens hauríem de preguntar unes quantes coses,  si no volem que el que ens rebaixin sigui la nostra intel·ligència:

-Els preus que normalment paguem per les coses són preus reals? No són preus inflats artificiosament pel mercat, per la propaganda, per la moda, per la necessitat de consum que ens fan venir?.

-Tenim veritable necessitat de comprar, encara que les coses siguin en aquesta època més barates? Necessitem la majoria de coses que comprem? Per a poder encabir les coses noves no hem de llençar coses "velles", que en realitat no són gens velles, sinó simplement coses que ja hem fet servir unes quantes vegades, però perfectament útils, bones i aprofitables?.

-Quan anem a comprar sabem què és el que volem, el que necessitem i el que ens és imprescindible?

David Loy, en un article que va provocar àmplia discussió, va argumentar amb cura i eloqüència que la religió dominant, la més estesa en el nostre món contemporani, és la «Religió del Mercat». Especialment en països desenvolupats com els Estats Units, Europa i Japó aquesta és la religió a la qual pertany la majoria de la població, i és la que reclama els seus compromisos religiosos fonamentals. La seva devoció a la Religió del Mercat precedeix i modifica la seva devoció al cristianisme, el judaisme o el budisme [David Loy, «The Religion of the Market», Journal of the American Academy of Religion, 65/2 (1997) 275-90).

Trobo que té tota la raó: els grans temples del consumisme aquests dies estan oberts tots els dies. Obren els dies de festa per tal que es pugui consumir encara una mica més. Avui ja no hi ha, com diu Samuel Huntington, un «xoc de civilitzacions». Crec que el xoc que en realitat està passant no és entre civilitzacions: és entre religions! No obstant això, les religions que lluiten entre si no són les comunitats religioses tradicionals. Em refereixo més aviat al xoc, a l’oposició fonamental, entre les anomenades religions mundials d’una banda, i la nova Religió del Mercat, de l’altra part. Perquè no em negareu pas que la única i vertadera religió actual és la del lliure mercat global i la del consumisme desenfrenat….

He rebut una carta que un noi de capellades va enviar a Telemadrid. Vosaltres mateixos jutgeu.

Escribo esta carta para Telemadrid, espero que la lean y se pongan en mi lugar (sé que no va a ser así). Les hablo en castellano para que me entiendan con facilidad  y no se tengan que esforzar en usar un traductor.
He visto su documental llamado ‘Ciudadanos de segunda’ ¿y saben qué? Me han hecho llorar. Suena penoso, ¿no? Me da igual, no tengo reparo en mostrar mis sentimientos.
Les contaré, me llamo Arnau, soy de un pueblo de ‘la Anoia’ (provincia de Barcelona) llamado Capellades, de unos 5000 habitantes, he sido escolarizado toda mi vida en la escuela pública, donde nunca he destacado y siempre he ido justo a la hora de pasar cursos,  llegando a repetir 1º de bachillerato. Actualmente estoy cursando 2º del  ya dicho curso,  tengo dieciocho años. Sin embargo, me considero plenamente capaz de presentarles ya sea verbalmente o escrita cualquier tipo de argumentación en su lengua, el  argentino.
Y no solo me atrevo a decirles esto, sino que también me atrevo a  decirles que desconozco cualquier persona que no sea capaz de hacerlo. También me considero capaz de hablarles con suma facilidad en su lengua, me siento capaz de sentarme delante de ustedes y expresarles en castellano mis sentimientos con toda facilidad.
La supuesta discriminación que he sufrido en la educación catalana, me permite saber un idioma más que ustedes y utilizar el suyo en su máximo nivel, no tengo nada que envidiar a una persona de mi edad que resida en Madrid y se lo digo por experiencia.
¿Se creen que no soy capaz de leer el Quijote? Lo he leído, es más, hace dos años, a los 16. ¿Me creen incapaz de leer El Lazarillo de Tormes o ‘la Celestina’? Se equivocan. ¿Creen que no me gusta Lorca? ¿Creen que no me gusta Machado? Se equivocan. ¿Creen que el castellano es una lengua extraña para mí? ¡Pero si es mi segunda lengua!, la domino a la perfección; ¡leo libros en castellano desde siempre!; de hecho, desde primero de ESO estoy obligado a leer tres libros de castellano por año y en primaria también tenía que leer uno por año, además, mi bachillerato incluye una asignatura llamada Literatura Castellana. Pero también leo por iniciativa propia en castellano, en mi tiempo de ocio me he leído todas las novelas de Harry Potter en castellano.
No soy de mente cerrada, la diversidad bien entendida, en la que una cultura no se come a la otra es un hecho enriquecedor desde mi humilde punto de vista. Yo soy catalán, independentista, de estos malos, como diría Joel Joan o Mikimoto. Les podría meter un rollo de 25 páginas del porque me siento catalán y no español, pero se lo resumiré en una frase:
Porque estamos en el siglo XXI y me da la gana.
¿Qué van a hacer señores? ¿Lo que hizo Felipe V? ¿Lo que hizo Primo de Rivera? ¿Lo que hizo Franco? ¿O a caso estoy manipulando la historia y estas ilustres personas (para ustedes) fueron una eminencia respetando los derechos humanos y la libertad de expresión? No quiero entrar en detalles históricos de cada uno de estos personajes, porque así no me pueden acusar de modificar la historia, como siempre hacen ustedes. Todos sabemos que la historia la escriben los vencedores. Por cierto, mi bisabuelo era católico, pero catalanista, lo mató uno de estos tres señores que hicieron lo que ustedes quieren hacer a mi país, destruirlo.
Decirles también, y retomando el hilo anterior, que en mi instituto no todas las asignaturas comunes se hacen en valenciano: he hecho, matemáticas, filosofía, literatura, inglés y sociales en castellano, además, en el resto de asignaturas, la mayoría de profesores optan por contestar en el idioma en que se les pregunta, cosa que encuentro totalmente mal ya que creo que a la larga, el castellano acabará sustituyendo el catalán en las aulas, relegándolo, pues, al uso familiar.
Las lenguas son como las especies, hay que protegerlas, la extinción de una lengua, tendría que ser traumática en ojos de cualquier humano (un español, por ejemplo), de lo contrario, éste demuestra un racismo lingüístico total, un imperialismo, una poca sensibilidad que creía desaparecida del ciudadano español.
No hablamos catalán para molestar. Si no mantenemos el catalán vivo, nadie lo va a hacer por nosotros, nos vemos con esta obligación moral. ¿Racistas, nosotros? En absoluto, acogemos a todo el mundo que no quiera destruir nuestra cultura imponiendo la suya, me da igual que vecino tenga, pero que respete el estatuto de la escalera y si no lo hace, si busca destruir mi escalera, le pediré con toda la educación del mundo que se vaya. Los catalanes no podemos ser racistas, nuestras raíces son mestizas al 100% y orgullosos, si señores, estoy orgulloso de la inmigración andaluza de los 60, orgullosísimo, la mayoría de mis amigos tienen raíces andaluzas, pero ellos se consideran catalanes y lo son tanto como yo, sin lugar a dudas…
Además, como nos pueden considerar racistas si tenemos como presidente un hombre de origen andaluz y con mucha dificultad para hablar el valenciano, ¿seria el caso a la inversa  posible en Andalucía o Madrid? No lo entiendo. Los racistas son ustedes, que quieren imponer su pensamiento en un lugar ajeno, considerando pues, el pensamiento de la gente de este lugar, inferior y menos válido, creando una discriminación evidente entre personas, que se puede tachar, pues, de racista.
Espero que lean mi carta, la he hecho rápido, desordenada y no he hecho un esquema previo como mi profesora de argentino dice. Espero que sepan leer entre líneas. Que sepan ustedes, que las lágrimas que me han hecho derramar riegan mi conciencia, que reside abierta y con ansias de libertad para mi pueblo. ‘Ladran, luego cabalgamos’, como se dice en castellano.
Les dejo con una frase en catalán, como en su documental:

Que les meves llàgrimes de ràbia ofeguin la vostra ignorància

Una amiga que entra de tant en tant al meu blog em preguntava com podia trobar tema per escriure cada dia. Avui us faré una confessió ben personal de com ho faig això d’escriure al blog. Serà la manera de contestar a la meva amiga i d’explicar a qui li interessi com faig el blog.

Ja he parlat alguna altra vegada que em vaig decidir a escriure un blog més per inquietud personal que no pas perquè em llegissin. És una forma d’obligació moral que m’imposo per tal de que el meu cervell -ja de per si poc brillant- no s’apagui del tot. Alguns llegeixen, altres fan esport, altres van al bar. Jo he elegit buscar una estona per escriure perquè considero que és un bon exercici per mantenir en activitat la meva poca matèria grisa que em queda.

He de dir-vos que moltes vegades la llumeta s’encén de cop i em dic: això és tema per al blog. Vol dir que aquell dia ja no em cal triar. Ho veig clar de seguida. Altres vegades, els temes són molts i t’obliguen a triar-ne un. I també és veritat que hi ha dies que no sé de què parlar. És llavors quan vaig a la meva nevera particular i miro què hi tinc. Tal com deuen fer las dones que han de preparar el dinar cada dia per a les seves famílies. Hi ha dies que ho tenen clar. Però hi ha dies que obren la nevera i fan el que poden amb el que hi troben.

La meva nevera particular són els articles, les notícies, les frases, alguns blogs que llegeixo en un moment determinat i que m’agraden. Llavors els guardo i és d’allà que agafo el que necessito. Per tant, ja veieu que el problema no és escriure quasi cada dia si hom té temps i no té coses més importants a fer. El problema més aviat el tinc a l’hora d’elegir o a l’hora d’escriure de manera que no sigui massa llarg, massa avorrit o que no pugui interessar a ningú.

Per tant, ja veieu com m’ho manego. Ho aniré fent així fins que em cansi. m’avorreixi o no tingui res a dir. I aprofito per agrair a tots els que entren, em deixen algun comentari al mateix blog o que em confessen que entren al meu blog, el llegeixen i m’animen a continuar. Gràcies a tots.

De tant en tant m’agrada passejar-me per webs d’associacions i tallers que treballen amb discapacitats. És un món prou ric i interessant per "perdre-hi" una mica de temps. En un d’aquests passejos he trobat aquest testimoni, que us el deixo tal qual:

TESTIMONIO

Me llamo Merce Coso. Lo que voy a contaros es fruto de muchos años y no resulta nada fácil explicarme.

Se trata de un proceso que no sé exactamente cuando comenzó, pero que aún no ha terminado. Quizá sea mejor narrar esta historia como un cuento, ya que os resultará más amena. Además, de este modo me facilitáis las cosas

Esta aventura, empieza no hace demasiado tiempo, en un lugar no muy lejano. Un día como otro cualquiera nació una niña que, con el paso de los años, sabría que no sería capaz de saltar a la comba o montar en bici. Cosas que se consideran normales. La protagonista de este relato, lejos de ser una persona triste, se sentía alegre y aprendió a ser feliz con sus limitaciones: es decir, las acepto. Pero eso no significa que se quedara sin ilusión por descubrir e intentar cosas que a veces, salían bien y otras no tanto o resultaban un completo desastre.

Un buen día, gracias al apoyo de mucha gente, a la que no le faltó paciencia, fue capaz de leer y escribir aún en contra de un pronóstico. En el momento que ello sucedió, todo un mundo de posibilidades y descubrimientos aparecieron de repente. Poder expresar lo se siente y comprender lo que hay en un papel es muy importante, abre caminos y da mucha alegría y satisfacción conseguirlo.

Sí, amigos, yo soy la protagonista de este relato. Lo quiero manifestar con este artículo. Es lo que supone expresar lo que siento, no sólo hablando y escuchando a los demás, sino leyendo libros que oteros han escrito; pues a través de muchos de ellos, he descubierto grandes cosas que han contribuido a formarme como persona. En un libro puedes encontrar un sin de respuestas o de momentos alegres vividos o inventados que pueden llevarte a lugares lejanos y pasar un buen rato.

http://mercecoso.webcindario.com/#Hola

"Imagine"
de John Lennon

Imagina’t que no hi ha cel,
és fàcil si ho intentes.
Sense infern sota nostre,
damunt nostre només el cel blau.
Imagina tota la gent
vivint al dia…
Imagina que no hi ha països,
no és difícil de fer,
ningú per qui matar o morir
ni tampoc religió.
Imagina’t tota la gent
vivint la seva vida en pau….
Diràs que sóc un somiador,
però no sóc l’únic;
i espero que algun dia t’uniràs a nosaltres,
i aleshores, només hi haurà un sol món.
Imagina’t que no hi ha propietat,
no sé si podràs.
Que no hi ha enveja, ni tampoc fam,
sinó homes vivint en germanor.
Imagina’t que tothom,
ho comparteix tot arreu del món.
Diràs que sóc un somiador,
però no sóc l’únic;
i espero que algun dia t’uniràs a nosaltres,
i aleshores, només hi haurà un sol món.

La cançó és prou bonica per començar un nou any…

…però la realitat és que hi ha cel, hi ha infern, hi ha països, hi ha religions, persones que maten i moren per una causa, una mica de pau i molta guerra, propietat i propietats. Hi ha enveges i fam i la terra poc compartida i poca germanor…

Per començar un nou any no està malament tenir somnis, però també cal tocar de peus a terra i veure que la realitat no és tan bonica. Cal saber que els somnis es realitzen amb moltes dificultats i cal saber que a vegades no es fan realitat.

…i ens caldrà viure viure sense angoixes si volem sobreviure i sabent que les coses seran millors si nosaltres les fem una mica millors (només cal una mica)…

…i ens caldrà seguir tenint esperança en les persones, ens caldrà seguir estimant una mica i, tocant de peus a terra, alçar els ulls al cel…

Les meves cartes als Reis de la infantesa eres molt curtes i anaven al gra. Em deien que els Reis no tenien gaire temps per llegir i que demanés coses ben senzilles i no gaire cares perquè els Reis havien de portar regals a molts nens del món i si jo demanava massa coses no en tindrien pels demés.

Aquells Reis eren molt pràctics: que si estoigs de colors pel "cole", que si alguna peça de roba que em fes falta, alguna pilota de goma….. i poca cosa més. Com que ja sabia que hi havia molts més nens al món que també esperaven, ja quedava content, feliç i enganyat.

Ara els nens ja fan cartes també al Pare Noel. Vol dir que aquesta cosa dels regals ja està més distribuïda. El pes ja no se l’han de carregar només uns. L’altre dia llegia una llista de coses que un grup d’adolescents uruguaians demanava al Pare Noel (ho transcric tal qual):

“ Trabajar unidos". (Matías)

"Que a nadie le falte alimento" (Rocío)

"Que no nos olvidemos nunca" (Sol)

"Escuchar y ser escuchado" (Johanna)

"Dibujar para y por los demás" (Roy)

"Que se acabe la violencia" (Yamila)

"Viajar a España a jugar en el Barça" (Chistian)

"Paz Mundial" (Matías)

"Más confianza en uno mismo" (Melody)

"Crecer" (Karina)

"Aprovechar las oportunidades" (Maxi)

"Amistad y sinceridad" (Gladys)

"Ir a Méjico" (Jorge)

"Los sueños si se pueden alcanzar" (Ricardo)

"Un principio y un final feliz" (Jessica Vicente)

"Felicidad" (Karen)

"Que termine la droga" (Kassandra)

"NO a la discriminación" (Sebastián)

"Más cariño, menos discriminación" (Sebastián P.)

"No decaer nunca" (Winston)

"Lograr nuestras metas" (Cynthia).

Estan prou bé aquests desitjos, no? Jo, com que encara sóc dels Reis i aquest any no he escrit la meva carta, els demano el següent:

-Que els pares i els mestres es comprometin amb el rol que han de desenvolupar en la societat, és a dir: que els nens i adolescents tinguin una veritable educació que els permeti construir una societat nova i més justa.

-Que els estudiants, especialment els estudiants universitaris amb una visió més àmplia de la realitat, participin en un canvi positiu de la societat.

-Que les esglésies deixin de cridar i cantar a Jesús en els temples i parlin amb Jesús i de Jesús als carrers, a les feines i a tot arreu. Tant els pastors com els fidels.

-Que els polítics mirin pel bé dels pobles.

-Que els empresaris creïn riquesa i llocs de treball.

-Que no ens falti a tots  la il · lusió que ens permeti viure aquest nou any amb més plenitud.

-I que a vosaltres, Reis d’Orient, no us faltin els diners per poder portar tantes coses importants a tanta gent necessitada. Jo us suggereixo que recorreu (si no podeu vosaltres sols) als moderns i totpoderosos reis d’orient  (els xeics del petroli) que a ells els sobren els petrodòlars i ho poden aconseguir quasi tot…

Nosaltres, ben mirat

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
ordenades, si voleu, amb altiva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, alguna vegada, habitem en elles:
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l’eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d’aquest bosc.
I més d’un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d’una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l’expressió viva
perquè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.

Miquel Martí i Pol
Paraules al vent (1954)