13 jul. 2009
Adéu, Pau!
Avui hem enterrat el Pau, un company del centre on treballo. Tenia 59 anys i ja feia temps que estava força malalt. Tenia Síndrome de Down. Se n’ha anat poc a poc, cada cop fent menys soroll. Darrerament ja no parlava i li costava empassar-se el menjar, fins al punt que havia de donar-se-li tot ben triturat. A vegades ja no ens coneixia i altres et feia un somriure, com dient-te: "ja sé qui ets". A vegades t’agafava la mà i no te la volia deixar anat…
Quan jo vaig entrar a treballar al centre, ell ja hi era. Era un treballador infatigable enllaçant tubs de plàstic per a fer cortines. No parava en tot el dia. Era poc xerraire i no es distreia gaire… En general, als Down els agrada fer feines repetitives una vegada han adquirit l’habilitat necessària.
La síndrome de Down es deu a una alteració genètica que passa en un de cada 1400 naixements i constitueix de retard mental a tot el món. La causa se sap que no està relacionat amb nacionalitat, raça, religió ni condició socioeconòmica. Aquest patiment s’origina en la trisomia del cromosoma 21, que passa perquè l’òvul o l’espermatozoide aporten 24 cromosomes en comptes de 23 que, units als 23 de l’altra cèl·lula germinal, sumen 47. Aquest cromosoma extra pertany al parell 21.
L’esperança de vida d’aquestes persones ha anat en augment, doncs mentre el 1900 era de gairebé 9 anys, en l’actualitat arriben als 50, i una de cada 10 viu fins als 70 anys.
Les persones amb aquesta síndrome poden presentar una sèrie de problemes mèdics associats, que en la seva majoria es controlen o solucionen si es diagnostiquen i tracten a temps i de forma correcta. Els més freqüents són: cardiovasculars, del tub digestiu, respiratoris, endocrinòlegs, auditius i oftalmològics.
Existeixen diversos organismes de la societat civil, que atenen aquest problema, el més antic és la Fundació John Langdon Down, la qual va sorgir fa 34 anys com la primera institució en el món, dedicada a oferir atenció i educació a nens, joves i adults amb aquest patiment, així com a les seves famílies, a través de programes que afavoreixen el desenvolupament integral del pacient i la seva inclusió en la vida social i laboral.
Adéu, Pau.
2 respostes
Adéu Pau….
No ho sabia, però ara, amb la foto, crec recordar haver-lo vist en alguna visita a l’Acudam. I és que tots tenim el cami marcat i a tots ens recordaran, perquè més o menys tots deixem petjada.
Una abraçada Pau,