Arxivar per juny de 2009

30 juny 2009


Recordeu la xiulada?

Classificat com a Catalunya,España,Llibertat

Sí, em refereixo a la xiulada que hi va haver al camp de Mestalla a la final de Copa del Rei. Una xiulada molt reveladora de l’estat de les coses per aquests verals i, -vulguin negar o no la realitat- una xiulada que va deixar retratada a molta gent.

En primer lloc, aquella xiulada monumental deixava aflorar els sentiments de molta gent envers el Rei, la bandera, l’himne i  el que tot plegat significa: aquí hi ha nacions descontentes del tracte rebut des de fa segles i del tracte que se’ns segueix dispensant ara mateix. Des tracte que ens dispensa el mateix Rei fins al tracte que ens dispensa el govern central de torn.

En segon lloc, aquella xiulada va fer obrir els ulls a molta gent que només escolta una versió i només veu una cara de la moneda. A Espanya hi ha molta gent que només llegeix un diari, escolta una emissora i veu un canal de TV. Aquesta gent no se’n sap avenir que puguin passar aquestes coses i van posar el crit al cel de seguida i fins i tot busquen culpables per dur-los al jutjat.

En tercer lloc, dir i proclamar ben alt que els nacionalistes no anem contra ningú, ni tenim l’odi que tenen i generen ells. Nosaltres volem ser ciutadans lliures i volem fer -i que ens deixin fer- el nostre camí. No serem espanyols per la força. Ho seran els que ho vulguin ser. I ens sentirem només catalans també els que vulguem sentir-nos-en. I tot plegat sense imposicions perquè jo seré el que vulgui ser i no pas el que em diguin que he de ser. I no val això de condemnar els nacionalismes des d’un nacionalisme potser més exacerbat encara. No s’adonen que el nacionalisme espanyol és més potent i més profund que el nostre i que les portades dels diaris espanyols són quasi sempre un cant abrandat a l’espanyolisme i una negació constant a les coses que passen a la seva "perifèria". I haurien de saber que un ultratge a la bandera és ultratge a qualsevol bandera. Però aquest delicte només s’aplica a la bandera espanyola i mai s’ ha aplicat a cap més bandera. I aquell dia, al camp de Mestalla, es van requisar moltes banderes catalanes. Això no era un ultratge als drets de les persones i a la mateixa bandera?

 

Etiquetes de Technorati: ,,,

2 respostes

29 juny 2009


Tomás Cacheiro Sánchez ja té pàgina web.

Classificat com a Ceràmica,Uruguai

Cacheiro dando de comer a un lagarto

La néta del gran ceramista uruguaià Tomás Cacheiro ha obert una pàgina a Facebook amb el nom del seu avi. No sabeu pas com me n’alegro! Ja havia explicat en altres posts anteriors l’admiració i l’estima que jo li tenia i crec que és una bona eina per a donar a conèixer la seva obra.

L’adreça d’aquesta pàgina és la següent:

http://www.new.facebook.com/tomascacheiro?ref=nf

La seva néta Ana Lía ens explica el que pretén en obrir aquesta pàgina:

"Página creada con el objetivo de agrupar el material que todos tenemos por ahí….con la sensación continua de que algo nos hace falta, y que quizás esto nos llene un poco el vacío que dejó tu partida. Para mi querido Apa.

Ana Lia Mesa Cacheiro"

Aprofito l’ocasió per donar la notícia que el dia 11 de Juny es va presentar el llibre  y que el programa de la presentació duia el següent text:

 

"Rescate de la Memoria Cerámica en el Uruguay".

Se trata de una investigación realizada por Mercedes González, Rosina Rubio, y Carmen Zorrilla, resultado de un proyecto subvencionado por los Fondos Concursables / Ministerio de Educación y Cultura, en su edición 2008.

Cinco ceramistas uruguayos son recordados a través de su obra y de su vida.

Gurvich y su escultura casi lúdica, López Lomba y su sabio tratamiento de las superficies esmaltadas, Eva Díaz y su disfrute de lo imprevisto del Rakú, Cacheiro evocando a la naturaleza, Collell con su fusión de la céramica y la pintura, son los artistas seleccionados para este rescate de la memoria. Este trabajo se propone acercar a todos los uruguayos una parte de su patrimonio cultural, que revela una riqueza aún desconocida para la mayoría. De una forma amena pero rigurosa, estos grandes ceramistas se van revelando como seres humanos y como pioneros de un aspecto del arte nacional que se caracteriza por su calidad y su diversidad.

Estos 1000 libros se distribuirán gratuitamente en Centro Culturales: museos, bibliotecas, liceos, escuelas, etc., de nuestro país, buscando llegar a un público diverso.

 

El proyecto original premiado por el MEC consistía en un libro de 80 páginas de las cuales 64 eran en una tinta y 16 a color.

Gracias a la ayuda de las siguientes empresas y entidades hemos logrado hacer todo el libro en color.
Ellas son: SEMM, Imprenta Imprimex, Escuela Superior de Cerámica, Giorgio Carlevaro Laboratorio de cerámica, Infantozzi Materiales, y Colectivo Cerámica Uruguay.
Colaboran con la difusión: MAPI, Museo Gurvich, Museo Torres García, AgendArte, Arte y Diseño y Montevideo Comm.

 

Per acabar, fer constar que entre els 5 ceramistes hi ha un català, que va néixer a Vic i va anar a viure a l’ Uruguai, on s’establí. Es diu  Josep Collell i es caracteritza per la fusió de la ceràmica i la pintura, amb l’ ús de l’ engalba. Un altre dia ja en parlarem…

 

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

28 juny 2009


Emilio Calatayud: un jutge com cal.

Classificat com a Justícia

Un altre cop aquest jutge singular ens fa propera la justícia. Escoltant-lo a ell, fins i tot ens sembla que un judici just és possible.

http://www.tv3.cat/videos/1249349

Etiquetes de Technorati:

Una resposta fins a ara

28 juny 2009


Teresa Forcades: una activista amb hàbit.

Classificat com a Església

Dins de l’ Església hi ha de tot. Hi hauria de cabre tothom. Aquesta monja n’és un exemple, gràcies a Déu.

L’ entrevista és una mica llarga però val la pena.

http://www.tv3.cat/videos/1313539

 

Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

27 juny 2009


No interessa.

Classificat com a Blogs

Alguna vegada, –no massa, tot sigui dit- m’arriba alguna resposta al que escric. Quan això passa me n’alegro. Entenc que no tothom que em llegeix està en disposició d’escriure en aquell moment. O no pot, o no en té ganes o ho deixa per un després que mai arriba. A mi em passa exactament el mateix i per això ho comprenc perfectament quan això passa.

Si us he de ser sincer, primer que res escric per a mi mateix. El blog el vaig iniciar per poder treure de dins el que en un moment determinat tenia ganes de dir i no trobava a qui, ni potser el moment concret. Tots tenim necessitat d’expressar coses i cada un ho fa a la seva manera. Algunes persones han de xerrar i xerrar i agafen al primer que troben (parella, veí, amic, conegut o saludat). Però han de xerrar. Han d’expressar parlant allò que senten. Altres, som menys xerraires i tendim a ser callats i necessitem expressar les coses per escrit. Jo sóc  d’aquests darrers.

Després ve allò de sentir que et llegeixen, opinen, critiquen o no diuen res. Aquella percepció de que t’estan llegint, analitzant i criticant és una sensació interessant. A vegades penso què sentiran, quina reacció tindran les meves paraules. He d’agrair públicament que mai he rebut una resposta desagradable i fora de to al que he escrit. Ho constato i ho agraeixo. Vol  dir que em llegeixen persones civilitzades.

A vegades tens la percepció que estàs fent soliloquis interminables que no duen enlloc i avorreixen el personal. Cada una d’aquestes percepcions tenen una resposta, una conseqüència, en un mateix. L’èxit dels blogs és justament aquest: Buscar i trobar (o no) la resposta que tots necessitem. Alguna. No trobar cap resposta és un fracàs. És sentir-se mort. Que no interesses a ningú. El nihilisme total.

La vida és feta de preguntes i respostes. Ens preguntem, ens responem, quedem més o menys satisfets amb les respostes i, –com que som inquiets de mena- al final de tot busquem la resposta definitiva que mai arribarà. Perquè no hi és. La resposta definitiva la trobarem en una altra dimensió. No pas aquí.

Algú em diu que em llegeix quasi cada dia. Jo també llegeixo algun blog cada dia. Sempre trobes aquell blog al que et sents proper, que respon preguntes semblants a les que et fas tu mateix, que comenta coses properes a les que tu penses; blogs als que t’uneix una sensibilitat semblant ala teva. Blocs que saps que, quan els llegeixes, t’enrabiaràs perquè, ja de bell antuvi, saps que feriran la teva sensibilitat. Però tots busquem una resposta.

Algun altre et visita de tant en tant i et deixa un petit comentari, com dient-te “sóc aquí. estic viu i et llegeixo”. S’agraeix infinitament. Vol dir que per aquella persona ets viu a través del que escrius. No el coneixes de res però t’uneix alguna cosa.

I, per acabar, el pitjor que et pot passar: Que mai rebis cap resposta. Que tinguis la sensació que no interesses, ni interessa el que dius; que el que escrius importa un rave; que tothom passa olímpicament del que dius o expliques. Que no arriba a ningú. Que no hi ha “feetback” de cap mena. Que tant se val. Que tant els fot…

Llavors és quan comences a preparar la soga i busques l’arbre on penjar-te. Eufemísticament i metafòricament parlant, és clar!

Etiquetes de Technorati:

Una resposta fins a ara

26 juny 2009


L’exèrcit a Alfés, què hi feia?

Classificat com a Exèrcit

Un altre cop aquesta institució que -en teoria- ens ha de “protegir”, ha tornat a fer-ne de les seves. La setmana passada una brigada de paracaigudistes, formada per més de 100 homes, va acampar sense els permisos pertinents i sense cap tipus de sensibilitat (com ja és costum) en un espai natural com és  la Timoneda d’ Alfés -formació de petits arbustos- que envolta l’aeròdrom d’Alfés. No hi devia haver cap més lloc una més adequat on fer les seves maniobres…

Ipcena va donat la veu d’alerta i ha dit que aquesta acampada està prohibida perquè ocupa part d’un espai protegit des del 1996 per Xarxa Natura, a banda que es tracta d’una àrea ZEPA, dedicada a la preservació de les aus.

Si l’exèrcit no és capaç de respectar un simple espai natural protegit, cóm pot protegir les persones?

Si no té la més mínima sensibilitats amb unes aus i uns arbustos, cóm la tindrà amb les persones?

S’han omplert la boca a més no poder dient-os que l’exèrcit havia canviat una mica i ja no era aquell exèrcit prepotent i gens democràtic, a qui no li calia demanar permisos per a res perquè estava per sobre del bé i del mal. Un exèrcit que tenia tots els drets del món i cap deure. Es veu que les coses segueixen més o menys igual. Perquè se’n van anar de la timoneda quan ells van voler, no pas quan se’ls va notificar que allà no hi podien ser.

I quantes vegades més el govern central, l’exèrcit, els jutges, el comitè  de competició de futbol. la conferència episcopal o qualsevol altre organisme estatal ens passarà per sobre i se’ns pixarà al damunt? Quin tipus d’autonomia tenim? Manem una mica, molt, poc o gens? Potser que hi pensem una mica, ara que durant l’estiu ens vindran males notícies per tots costats en forma de finançaments, estatus i tot el que vulgueu. Aprofitaran l’estiu perquè tothom fa vacances i ningú dirà res.

Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

25 juny 2009


Esperit de clan o esperit de grup?

No fa gaire que sortia als diaris la notícia que el Pla d’ Urgell multiplicava per cinc la recollida selectiva de residus, des de l’entrada en servei dels contenidors soterrats el passat mes de gener.

S’ha parlat de resultats “espectaculars”. Crec que, venint d’on veníem, tampoc no s’hauria de fer servir aquesta paraula i s’hauria d’esperar almenys un any sencer per a veure’n els resultats de forma objectiva i valorar-los com cal.

I una pregunta que ens fem tots i que no s’ha respost adequadament, des del meu parer: per què Mollerussa, la capital de la comarca, no participa de la recollida amb contenidors soterrats? Quins motius reals hi ha sota aquesta decisió? S’han donat respostes variades, però cap d’oficial que jo sàpiga. I respostes poc clarificadores.

Del que jo n’he pogut saber i escoltar sobre aquest tema, em dóna tota la sensació que darrera de tot hi ha més esperit de clan que esperit de grup. I m’explico:

L’esperit de clan és un esperit tancat, inaccessible, poc procliu a donar explicacions de les coses, una mica mafiós, amb ocultacions i poca transparència. Mira cap endins, cap a si mateix i només busca el seu propi profit. En una paraula; es mira el melic que, -com se sap-  és una de les parts del cos que arreplega més porqueria…

L’esperit de grup és tot el contrari. Mira cap enfora, és generós, busca el millor per a tots. Hi ha uns projectes comuns que es procuren compartir, encara que sigui poc a poc.

En aquests moments de crisi, no seria el moment de fer projectes comarcals comuns, compartits, per estalviar-se diners, per treure més profit dels pocs recursos de què disposem i que cada dia seran més minsos?

Ser bon governant és saber treure bon profit, de forma honesta, dels recursos en bé de la comunitat. I la comunitat es constituirà i es construirà fent que tots participin d’aquest projecte. El Pla d’ Urgell és una comarca relativament petita en territori, on els pobles són molt propers els uns als altres i on es podrien assajar projectes innovadors,sense costos econòmics tan elevats com en altres comarques.

I el rèdit que se’n trauria seria mot elevat perquè aglutinaria la gent, la faria sentir més integrada, faria sentir-la important i faria que l’autoestima pugés. Tot plegat faria que la nostra comarca fos coneguda com a pionera en idees innovadores.

Qui serà capaç de passar al davant?

Etiquetes de Technorati: ,,,,,

2 respostes

24 juny 2009


Viure i morir al carrer.

Ahir parlava d’ EL CABITO. Al costat nostre tenim molts Cabitos, visquem al país on visquem. Aquí a Catalunya, -a qualsevol poble o ciutat-, tenim gent que viu i mort al carrer. Hi han països pobres on el més normal és viure al carrer per a molts dels seus ciutadans. Neixen, creixen, viuen i moren al carrer.

Hi ha una plana web, que visito de tant en tant, on es tracta de forma excel.lent aquest tema. I ho tracten amb excel.lència, amb sensibilitat, perquè són educadors socials que treballen cada dia al carrer amb aquestes persones, viuen i sofreixen amb elles.

Amb el seu permís (que no he demanat, però sé que em donen) us transcric una molt bona reflexió que ells fan:

http://todoeltiempodelmundo.wordpress.com/2009/05/25/dilema-etic-en-latencio-social/

Entre respecte per la llibertat personal i salvaguardar la salut

Un dels dilemes ètics que ens aborda als professionals i voluntaris que ens relacionem amb les persones que viuen al carrer és el del dubte entre el valor primordial de la salut i la vida de la persona i la seva llibertat personal de no voler canviar la seva situació.

Algunes persones ja han fet del carrer la seva llar i porten masses anys al carrer com per que un canvi en la manera com viuen sigui viscut per a ells com una millora de llur situació. Els pesen massa les mancances presents i les frustracions del passat com per a aventurar-se a qualsevol canvi que pogués suposar una redefinició del seu estatus i rol en la societat. Estan fets al carrer i per al carrer.

Per part nostra, l’actitud d’acompanyament té en compte, precisament, la comprensió del seu present a causa del seu passat. Podem comprendre la desídia, la desmotivació, la manca d’esperança,… Ho podem comprendre i ho respectem.

El dubte apareix quan ens adonem de símptomes en el comportament de la persona que ens fan sospitar que no està decidint lliurement, sinó que la seva decisió és fruit d’alguna possible demència o malaltia mental que l’impedeix actuar amb sentit comú. El dilema se’ns planteja entre les opcions de respectar la seva situació i la seva lliure decisió, o bé forçar alguna intervenció, normalment amb un ingrés hospitalari per a valorar diagnòstic. L’experiència ens demostra que, en alguns casos en què s’ha actuat en contra de la voluntat de la persona (o afavorint el seu estat de salut), aquesta ha aconseguit una millora de la situació i un replantejament en les seves intencions de canvi.

El dilema és més complicat quan la persona corre un risc vital a causa de l’empitjorament progressiu de la seva salut. És en aquests moments quan ens debatem entre continuar respectant la lliure decisió de la persona de no voler canviar llur situació o la necessitat urgent d’apartar la persona del medi que li és hostil sense que ella hi pugui posar remei.

 

Etiquetes de Technorati: ,,,

Una resposta fins a ara

23 juny 2009


El CABITO.

El Cabito

Aquest de la foto és “EL CABITO”, un dels personatges més populars que hi ha hagut a Treinta y Tres, una ciutat d’ Urugui on vaig viure tres anys. Tothom el coneixia. Tothom l’estimava. Era com una espècie de figura emblemàtica, unida a un paisatge urbà determinat durant una bona colla d’anys. Fa ja uns quants anys que El Cabito va morir. Em diuen que el recorden i que el troben a faltar, recorrent els carrers de la ciutat amb passets curts i ràpids. Com si tingués pressa, com si tingués moltes coses a fer…

La seva figura s’ha anat fent gran amb el temps. Han escrit coses molt boniques d’ El Cabito. D’ell corrien una sèrie d’històries i anècdotes que s’han anat fent populars i que s’han anat transmetent de pares a fills. Fins on les coses eres verídiques o només fantasia, em sembla que mai se sabrà. Però del que no hi ha dubte és que El Cabito era tot un personatge.

Corrien les veus que quan era petit i anava a l’escola era un nen intel.ligentíssim que després es va anar tornant esquiu, rar i que possiblement devia tenir una malaltia mental. No sé si algú ho sap de cert, però no importa.

El Cabito tenia l’aspecte de la foto: Un home petitó, de barba blanca, amb americana i pantalons que arrossegava i que li tapaven les sabates: un sac a l’esquena on ningú sabia ben bé què hi duia i un pot de llauna a la mà que li servia per menjar, per veure i suposo que per mirar-se’l mentre parlava sol i mentre anava xiulant amb un xiulet molt característic. Un xiulet mescla de despreocupació i de “tant-se-me’n-fotisme”.

Se’l veia pels carrers de la ciutat, caminant o assegut en una ombra a l’estiu o bé prenent el sol a l’ hivern. A certes hores sabia perfectament on havia d’anar. Ja tenia unes famílies determinades que li donaven esmorzar, dinar o sopar. I sabia deambular per la ciutat de forma discreta, sense molestar a ningú i donant poca conversa, a no ser que algun conegut el parés i fes petar la xerrada amb ell una estoneta. No gaire, perquè sempre semblava que fugís.

Dormia a l’ intempèrie. Mai havia volgut lligar-se a cap lloc. Volia ser lliure. De cap de les maneres hauria volgut canviar la seva situació.  Em consta que alguna vegada li havien proposat, sobretot arran d’alguna malaltia. No acceptava. Ell volia estar al carrer. Alguna vegada jo mateix havia mirat de convèncer-lo, però no hi va haver forma humana de fer-ho.

La canalla a vegades se n’enreien d’ell i li preguntaven les taules de multiplicar, que se les sabia com ningú. Quan estava de bon humor, li agradava la canalla. Però la canalla a vegades és una mica cruel i li feien alguna broma pesada, que aguantava força estoicament. I quan, en una conversa, li preguntaves alguna cosa et responia el que ell volia. Sabia fer-se el sord.

De tant en tant recordo El Cabito quan veig alguna d’aquestes persones que viuen al carrer i que ja no en volen sortir. Cóm s’ha de fer per respectar la seva llibertat i la seva salut, tot a la vegada? No és fàcil saber-ho i sempre és molt difícil trobar una solució satisfactòria perquè la crida del carrer és una crida molt forta per a certa gent.

 

Etiquetes de Technorati: ,,,,,

2 respostes

22 juny 2009


Senyor agent: sóc minusvàlida.

Classificat com a DISCAPACITAT

El diari “20 minutos” publicava la següent notícia:

“Aquest any, els vigilants de zona blava i verd de Barcelona han imposat vuit multes a una minusvàlida. "Senyor agent: sóc minusvàlida, no em multi. Gràcies. (Eviti la multa i eviti’m haver de fer el recurs)". Al text segueix la transcripció del decret 97/2002, de 5 de març, que autoritza a les persones amb disminució i targeta d’aparcament a estacionar el seu vehicle "sense limitació de temps i sense comprovant".

Aquest és el cartell que, plastificat, llueix la Montse des de fa alguns dies en el seu cotxe, al costat d’una targeta d’aparcament de la Generalitat per a persones minusvàlides. I és que en el que portem d’any, ha hagut de recórrer vuit multes que li han imposat a Barcelona per estacionar el seu cotxe a zona verda o blava.

La Montse sap que el recurs el té guanyat per endavant. "Però és esgotador, em fan perdre temps i diners. Cada vegada que em posen una multa he de fer una còpia, fotocopiar la targeta, anar a Correus i enviar una carta certificada a l’ Institut Municipal d’Hisenda", diu la Montse, que lamenta la "ineptitud o mala llet" d’alguns agents que "desconeixen" la norma i la multen gairebé cada dia que va a treballar en cotxe. I ha imposat una queixa formal al responsable de mobilitat de l’Ajuntament. "Ja n’hi ha prou d’assetjament i discriminació als minusvàlids".

Com si la vida ja no fos prou complicada i dificultosa per a certa gent, només falta que vinguin funcionaris ineptes per acabar-te-la de complicar. No us ha passat mai (a mi si, i vàries vegades) que quan aneu a una finestreta a presentar algun paper, sempre en falta algun? I quan i tornes i trobes un altre funcionari et diu que en falta un altre i que dos dels que portes no calia portar-los. I quan hi tornes per tercera vegada….resulta que són tots a esmorzar i t’has d’esperar una hora perquè el que te l’ha de formar no hi és….

 

Etiquetes de Technorati: ,,

2 respostes

21 juny 2009


Confondre el teu cap amb una pastanaga…

El diari “la Mañana” de LLeida portava una notícia impactant. No sabia si prendre-me-la seriosament o en broma. Resulta que no era cap broma.

"Estava tallant pastanagues i, per un moment, vaig pensar que el cap del meu “jefe” era una pastanaga". D’aquesta manera Miao You Long explicava, per primera vegada, per què havia matat el propietari del restaurant Ni Hao de Balaguer després de clavar-li 15 punyalades.

Ahir va començar la vista oral amb un jurat popular a qui l’acusat li va posar molt fàcil, "el vaig matar jo", però que haurà de dilucidar si Miao estava en plenes facultats mentals quan va decidir assassinar Xahangsheng Ling després de confondre amb una hortalissa.

Davant d’aquesta al al.lucinació Miao va decidir practicar fins a 15 talls i quan se’n va adonar que era un ésser humà ho va rematar "perquè deixés de patir".

La notícia s’estén en uns quants detalls més i, pel que sembla, aquest home era un desequilibrat mental.

Però la notícia m’ha tornat a la memòria a rel d’una altra notícia d’aquests dies: la detenció d’una màfia de tallers de confecció clandestins a Mataró. I he pensat si en sabem gran cosa d’aquesta cada dia més gran colònia de xinesos, que no se sap massa on treballen, què fan, de què viuen, quines relacions tenen amb l’entorn, etc. perquè és un grup molt tancat en ells mateixos.

Degut al voluntariat que he fet durant uns anys ensenyant català i castellà a emigrants, he tingut relació amb alguns xinesos i inclús m’han convidat a menjar a casa seva, cosa que vaig acceptar molt gustosament. Costa conversar amb alguns d’ells perquè sabien expressar-se molt malament. Però d’una cosa m’he adonat: és un col.lectiu tant tancat en si mateix, tant dependents d’ells mateixos, tant tancat, que caldria plantejar-se seriosament con s’ha d’integrar un col.lectiu com aquest en una societat tant diferent de la seva, per tal que les condicions de treball que suporten alguns d’ells no els trastoqués l’enteniment, cosa bastant habitual en certes condicions de desarrelament, de situacions familiars i laborals difícils i humanament inaguantables. La persona pot passar fred, son, cansament, pobresa i mil coses més. Però no pot sentir-se sol i desvalgut per aquests móns de Déu, en un país estrany, sense poder-se comunicar i desarrelat completament. Per això crec que és una de les urgències socials d’aquest moment. I quan parlo dels xinesos, parlo també d’altres col.lectius d’immigrants que conviuen amb nosaltres.

Etiquetes de Technorati: ,,,,,,

No hi ha resposta

20 juny 2009


Amb H o sense?

Avui dinava amb uns amics condeixebles i comentàvem, com habitualment i indefectible es fa en aquestes ocasions, de les “batalletes” que tots junts vam viure i, a vegades, sobreviure.

Comentàvem dels professors que vàrem tenir, de les classes, de si havíem aprofitat el temps o no. Alguns sortien molt mal parats i altres els elevàvem als altars. I parlàvem de com ens havien ensenyat a llegir, a escriure, a redactar, a no fer massa faltes d’ortografia, etc  I ho comparàvem amb el jovent actual que es diu que cada dia escriuen pitjor. Algú ho atribuïa, entre altres causes, als missatges de mòbil on fan servir unes paraules que, si hom no hi està acostumat, resulten d’allò tan misterioses i poc entenedores. Les escurcen i les malmeten de tal manera que faria plorar a un escriptor clàssic. Diuen que és un signe del temps i que no s’hi pot lluitar. No n’estic segur. Potser s’hi podria fer alguna cosa més…

No pot ser que ja no hi hagi esdrúixoles accentuades, hagin desaparegut les H, les SS i les S intercanviades, i la nostra Ç ja estigui en vies d’extinció. Les regles ortogràfiques ja no existeixen i la sintaxi ja ni se sap què és, perquè costa molt entendre què volen dir quan parlen. No se saben expressar mínimament en una conversa normal.  Yoani Sánchez, la bloguera cubana, explicava que un alumne, en un aparaula de 5 lletres havia fet 4 faltes. La paraula era “CIVIL” i l’alumne havia escrit “SIBIR”. Sort n’ hi va haver del context de la frase per poder entendre el que volia dir!.

Que potser la gramàtica s’hauria de modificar i que s’haurien de canviar certes regles? Potser si. No ho sé. Però segur que es podria fer alguna cosa més mentre tinguem la gramàtica que tenim, penso jo, i algunes normes sempre hi haurà d’haver, no’?

En la tertúlia d’avui tots nosaltres donàvem les gràcies a aquells professors que van esforçar-se en que escriguéssim i llegíssim bé. L’ortografia és l’expressió d’una cultura general que té la seva base en la lectura i els llibres

 

Etiquetes de Technorati: ,,,,,,,

2 respostes

19 juny 2009


Un altre català universal.

Classificat com a Catalunya,Valors

Vicent Ferrer 240

Ha mort Vicent Ferrer, un català universal, que ha donat la seva vida als més desfavorits.

Va néixer a Barcelona el 9 d’abril de 1920 i va arribar a Mumbai com a missioner jesuïta el febrer de 1952. Des de llavors, ha treballat sobre el terreny per ajudar en una de les zones més pobres i necessitades de la Índia, Anantapur, on viuen algunes de les comunitats més desfavorides.

Un blogaire amic, el Quim Pla, li ha fet aquest poema, que amb el seu permís reprodueixo.

Salve, gegant de les llunyanes terres,
vell compatrici d’ ’il.lustres catalans,
tu, que deixares terra i llar segura
per endinsar-te dins d’un món estrany.

Vicent de nom, havies fet promesa
de lliurar tota ta vida a un Déu d’antany.
Però, ben tost, aquest Déu tu descobrires
en un poble menut d’aquells verals.

Vicent i Ferrer, noble és ta nissaga.
Més l’ennoblires quan et vas casar
i vas bastir plançons, amb fills i filles
del vell Anantapur, poble d’esclaus.

Visca, bon mestre, el cel avui esclata
amb rondó de llum, de música i colors.
D’ara endavant, quan tots mirem el mapa
veurem ta fita; l’esclat enmig dels cors.

Quim Pla.

Gràcies a aquesta mena de persones hom creu que val la pena viure i lluitar no pensant només en un mateix. Són persones que dignifiquen la humanitat i són un exemple. Descansi en pau!

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

18 juny 2009


Amos del nostre destí?

Jo em pensava, anys enrere,  que la “España de las Autonomías” aniria evolucionant amb el temps. Evolucionant cap a bé, s’entén. Il·lús de mi! Suposo que era massa ingenu. I la ingenuïtat, com la virginitat i els cabells, s’acostuma a perdre amb el temps. Ara ja no sóc ingenu, ni verge, però si que sóc calb. Potser una mica il·lús si que encara ho sóc. Però això deu anar amb mi i ja no m’ho trauré mai de sobre. Deu ser genètic.

Aquesta introducció vol servir per expressar el meu neguit, la meva inquietud i la meva desil·lusió per com van les coses en aquesta Espanya que segueix sent de “pandereta y castañuela”. Una España de promeses mai acomplertes, mani qui mani a Madrid.

Pels que no ho sàpiguen fa un parell de dies que es va inaugurar a Barcelona una nova terminal de l’aeroport. Feia fàstic escoltar els polítics i feia encara més fàstic veure tota la parafernàlia de l’acte.

Resulta que et regalen un aeroport (pagat amb els teus diners) i tothom s’atribueix el regal. És com una joguina per tenir content al nen català. No te la regalen del tot la joguina sinó que només te la deixen. Et diuen: només podràs jugar aquí al menjador. Al carrer no hi podràs jugar.

Tenim un aeroport molt bonic, però no podem volar allà on ens roti i allà on ens sembli que és millor fer-ho. Això no. Aquest aeroport servirà per alimentar i engreixar més encara el de Madrid. Vols internacionals, pocs rai! Això trauria passatgers a Barajas… La gestió no la podrem fer perquè els catalans seríem massa espavilats i potser els passaríem la mà per la cara i quedarien retratats. S’han donat prou xifres per saber que l’aeroport de Barcelona és dels més rendibles del món i ho seria més encara si ens el deixessin gestionar. Però això no. D’això ni parlar-ne.

Que se’n vagin a fer punyetes tots plegats i que no vinguin a tocar més els nassos i a fer promeses que mai compliran. Una vegada més, contents i enganyats. I encara ens tractaran de pidolaires i victimistes. Cornuts i a pagar en beure!

Etiquetes de Technorati: ,,,,,

No hi ha resposta

17 juny 2009


La foto.

Classificat com a Amistat

Fa un parell o tres de dies que vaig localitzar –ben bé de xiripa, o sigui de casualitat, una adreça electrònica d’una persona de la que no sabia res des de feia 25 anys. Aquesta és una de les meravelles d’internet!Aquesta persona llavors tenia dos o tres anys i, és clar, no es recordava de mi. Però a través d’ella m’he pogut posar en contacte amb la resta de la família: pare, mare i tres germanes més.

I avui m’ha enviat unes fotos de com és ara aquesta família i m’ha posat al corrent del que fa cada un, de com estan, etc. Gràcies a que en cada família hi ha aquell que es penja la càmera fotogràfica al coll i emmagatzema les imatges de tota una vida he pogut recordar-los a tots com eren abans i veure com són ara.

Reunions familiars, batejos, viatges, excursions … No hi ha succés que passi desapercebut per al paparazzi familiar. És una bonica activitat que reflecteix, en molts casos, el resum d’unes vivències. Però … és en realitat el reflex d’una vida? Hauria de ser-ho. Però, sovint, desitgem tant  fer una determinada fotografia que forcem la pròpia realitat i, llavors, aquest àlbum familiar es converteix en una simple col lecció d’imatges sense massa sentit. No hauríem de forçar mai les fotos i les hauríem de fer, si fos possible, de la forma més natural que és quan captem millor l’esperit de la persona, de la situació i del moment que –qui ho sap!- pot arribar a ser històric.
 

Etiquetes de Technorati:

Una resposta fins a ara

16 juny 2009


Condeixebles.

Classificat com a Amistat,Vellesa

 

No us ha passat alguna vegada que mireu una altra persona de la vostra mateixa edat i penseu: què vella que sembla! Segurament… jo no semblo tan vell?
Si és així, llegiu aquesta història que m’ha fet arribar una amiga.
Feia poc que havia canviat de dentista. Estava asseguda a la sala d’espera per a la meva primera consulta amb ell. A la paret estava penjat el seu diploma, amb el seu nom complet.
De sobte, vaig recordar un noi alt, ben plantat, cabell negre, que tenia el mateix nom, i que estava a la meva classe de l’ institut, feia més o menys 30 anys enrere. Podria ser el mateix noi pel qual jo estava secretament enamorada?
Però després de veure’l al consultori, ràpidament vaig rebutjar aquella idea. Era un home pelat, amb els pocs cabells que li quedaven ja blancs, i la seva cara estava plena d’arrugues. Semblava massa vell com per haver estat el meu company de classe.
Després que va examinar les meves dents, li vaig preguntar si havia estudiat a l’ Institut X.
-Sí, Sí! Va somriure amb orgull.
Li vaig preguntar: -Quin any vas acabar?
-El 1975. Per què m’ho preguntes?
Jo li vaig dir: Tu estaves a la meva classe!
Ell em va mirar detingudament ………. i llavors ….
AQUEST TIO LLEIG,
CALV,
ARRUGAT,
GORDO,
CANÓS,
DECRÀPIT,
FILL DE P…,
em va preguntar:
-DE QUINA ASSIGNATURA ERES PROFESSORA?

Aquesta història –que m’ha fet molta gràcia- m’ ha fet pensar en un tema que considero important i que llegia aquests dies: la forma com envellim i els factors que afavoreixen un bon envelliment. La majoria de vells de diferents cultures i de diferents països estaven d’acord en una colla de punts:

-En primer lloc, cal dir que, malgrat les dificultats, la majoria valora de manera positiva la seva vellesa.

-En segon lloc, per acord unànime, pensen que el més important és la salut.

-En tercer lloc, per diferent ordre d’importància segons els països, entre d’altres aspectes, valoren les relacions familiars, els contactes socials, la seguretat econòmica (més ara en temps de crisi), la capacitat d’adaptar-se als canvis i també de mantenir-se actiu.

Em sembla que hi hauré d’anar pensant, ara que he trobat un amic que m’ha dit: Noi, que vell que et trobo!

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

15 juny 2009


Indecències vàries..

Hi han coses que ofenen el sentit comú i la sensibilitat més mínima d’una persona. Aquests dies en tenim bons exemples, veient com es paguen milionades per un futbolista enmig d’una greu crisi econòmica que afecta milions de persones que, a vegades, no tenen res per dur-se a la boca. I cada anys passa més o menys el mateix quan arriba l’estiu. I no és només cosa d’un club. Són molts que entren en aquesta dinàmica, que un dia s’hauria de parar.

Però no només trobem aquest exemple. En trobaríem una varietat força completa si ens poséssim seriosament a buscar-ne. Tots sabem de sobres que hi ha molta gent que pateix i ho passa malament: manca de treball, els sous no arriben per pagar el que costa la vida, uns guanyen molt i altres guanyen poc; molts han hagut d’emigrar a altres regions o països per poder viure. La gent pateix també per altres coses. Hi ha una cosa que es nota molt: la vida s’ha posat impossible. No només perquè tot ha pujat i els jornals no arriben, sinó a més perquè a gairebé tothom se l’ha ficat al cap que avui fan falta per viure moltes coses que abans no teníem.  La gent sent la necessitat de tenir el que no té: el que no té cotxe vol tenir-ne, el que no té la televisió de plasma vol tenir-la. I per això s’ entrampa i després ha de pagar més lletres que les que pot pagar. Així resulta que tothom vol tenir més per ser més que el veí o el parent o el company de treball.

D’altra banda, gairebé ningú s’atreveix a anar "contra corrent". És a dir, tothom fa, o sent ganes de fer, el que veu que fan els altres: la gent aspira a tenir cada vegada més coses, per ser més. Per això, a molts se’ls han trasbalsat les idees i pensen que cada un val, no pel que és, sinó pel que té. L’important, per a molta gent, no està en ser honrat o treballador o bon company, sinó en tenir molts diners o un càrrec important o mitjans per a passar-ho bé i divertir-se. Per això, si bades, t’enganyen i s’aprofiten de tu. I és que  no  importa el que cadascú és, sinó el que cadascú té.

Un altre problema cada dia més greu és la falta de feina. Això ho noten sobretot els que estan a l’atur. No només perquè no guanyen el que necessiten, sinó a més perquè se senten inútils; tot aquell no és un gandul o un aprofitat vol treballar per guanyar-se la vida honradament i per fer alguna cosa de profit.

Per això cal parlar d’indecència. Seria hora que els que manen es posessin a buscar solucions una mica més imaginatives. Vull dir que potser s’hauria de canviar l’organització del treball. Primer, perquè s’acabi l’atur. Segon, perquè cadascú guanyi un bon jornal. Tercer, perquè cada treballador tingui interès en el que fa.

I potser seria hora que algú digués –o obligués- a bancs i caixes a deixar diners, no pas per aquestes indecències sinó que els deixessin per altres fins més socials.

Etiquetes de Technorati: ,,,,,,

No hi ha resposta

15 juny 2009


Indecències vàries..

Hi han coses que ofenen el sentit comú i la sensibilitat més mínima d’una persona. Aquests dies en tenim bons exemples, veient com es paguen milionades per un futbolista enmig d’una greu crisi econòmica que afecta milions de persones que, a vegades, no tenen res per dur-se a la boca. I cada anys passa més o menys el mateix quan arriba l’estiu. I no és només cosa d’un club. Són molts que entren en aquesta dinàmica, que un dia s’hauria de parar.

Però no només trobem aquest exemple. En trobaríem una varietat força completa si ens poséssim seriosament a buscar-ne. Tots sabem de sobres que hi ha molta gent que pateix i ho passa malament: manca de treball, els sous no arriben per pagar el que costa la vida, uns guanyen molt i altres guanyen poc; molts han hagut d’emigrar a altres regions o països per poder viure. La gent pateix també per altres coses. Hi ha una cosa que es nota molt: la vida s’ha posat impossible. No només perquè tot ha pujat i els jornals no arriben, sinó a més perquè a gairebé tothom se l’ha ficat al cap que avui fan falta per viure moltes coses que abans no teníem.  La gent sent la necessitat de tenir el que no té: el que no té cotxe vol tenir-ne, el que no té la televisió de plasma vol tenir-la. I per això s’ entrampa i després ha de pagar més lletres que les que pot pagar. Així resulta que tothom vol tenir més per ser més que el veí o el parent o el company de treball.

D’altra banda, gairebé ningú s’atreveix a anar "contra corrent". És a dir, tothom fa, o sent ganes de fer, el que veu que fan els altres: la gent aspira a tenir cada vegada més coses, per ser més. Per això, a molts se’ls han trasbalsat les idees i pensen que cada un val, no pel que és, sinó pel que té. L’important, per a molta gent, no està en ser honrat o treballador o bon company, sinó en tenir molts diners o un càrrec important o mitjans per a passar-ho bé i divertir-se. Per això, si bades, t’enganyen i s’aprofiten de tu. I és que  no  importa el que cadascú és, sinó el que cadascú té.

Un altre problema cada dia més greu és la falta de feina. Això ho noten sobretot els que estan a l’atur. No només perquè no guanyen el que necessiten, sinó a més perquè se senten inútils; tot aquell no és un gandul o un aprofitat vol treballar per guanyar-se la vida honradament i per fer alguna cosa de profit.

Per això cal parlar d’indecència. Seria hora que els que manen es posessin a buscar solucions una mica més imaginatives. Vull dir que potser s’hauria de canviar l’organització del treball. Primer, perquè s’acabi l’atur. Segon, perquè cadascú guanyi un bon jornal. Tercer, perquè cada treballador tingui interès en el que fa.

I potser seria hora que algú digués –o obligués- a bancs i caixes a deixar diners, no pas per aquestes indecències sinó que els deixessin per altres fins més socials.

Etiquetes de Technorati: ,,,,,,

No hi ha resposta

14 juny 2009


Als meus amics madrilenys.

Classificat com a Catalunya,España,PAÏSOS

Ésser seguidor del  Real Madrid no és cap pecat, però és un defecte molt gros i difícil de corregir. Ser madrileny no és culpa de ningú, sinó més aviat de les circumstàncies. Perquè el 80% de madrilenys només ho són d’adopció i no pas de naixement. Per tant, tampoc és cap pecat atribuïble a ningú. Viure en un lloc determinat és fruit de les circumstàncies. Però entendre la realitat o no entendre-la ja és fruit de la bona voluntat o de la intel·ligència.

Això ho dic pels alguns amics,(i fins i tot alguns familiars), madrilenys que tinc. No ho dic per a tots. I de veritat que els considero amics. Jo els estimo de veritat i crec que ells a mi també. Però discrepem de moltes coses des de fa temps. Ells ho saben i jo també. Per això de certs temes no se’n parla per no crear mala maror i distorsionar la convivència. I no se’n parla ara, perquè ja n’hem parlat mo0lt i no ens hem entès. Jo respecto la seva opinió però també espero que ells respectin la meva.

I la meva opinió i el meu punt de vista sobre certes coses és tan allunyat del seu que , possiblement, mai arribin a trobar-se si no és que canviïn molt les circumstàncies i s’esmerci més esforç en l’educació, canviant molts esquemes. Políticament, esportivament, culturalment, socialment -i tots els “ment” que vulgueu- som a anys llum i molt diferents. Les percepcions i les realitats de les coses es viuen de manera diferent segons el lloc on hom es trobi. Un ric que tota la vida ha viscut en un palau i en una torre d’ivori difícilment pugui fer-se càrrec de les dificultats que passa un pobre per a sobreviure. El mateix els passa a certs polítics que no xafen el carrer i no se’ls embruten les sabates. Hi han polítics que viuen lluny de la realitat i altres que escolten la gent. Jo em fio molt més dels darrers.

Per això molts seran incapaços d’entendre, per exemple,  l’espectacular xiulada que desenes de milers de catalans i bascos van dedicar a l’himne i al rei d’Espanya a la final de la Copa del seu títol, a València. Aquests amics madrilenys només escolten emissores madrilenyes, veuen TV madrilenyes i llegeixen diaris madrilenys. I quan dic madrilenys, vull dir “nacionales”, que per a mi és el mateix. Per tant, seran incapaços d’entendre mai la sensibilitat “perifèrica”, emprant el llenguatge que ells mateixos fan servir. Parlar català és una pèrdua de temps; conservar certes tradicions no serveix de res; reivindicar Estatuts i finançaments és una tonteria;  i dir que som diferents és un complex de superioritat que tenim alguns. Aquesta és la realitat i serà difícil  canviar-la perquè és una realitat que no coneixen ni esperen trobar-se després d’haver-se alimentat durant anys d’aliments carregats d’odi contra els catalans.. És un xoc difícil de superar…

Aquest port d’avui vol contestar algunes opinions que rebo d’aquests amics que, per delicadesa, no me’ls deixen escrits aquí però que me’ls envien per correu. Jo penso que seria millor que s’atrevissin a iniciar un debat públic on tothom pugui opinar. Per això jo he considerat que és millor fer la resposta públicament. Espero que el debat continuï amb total llibertat i maduresa.

Amics madrilenys, una abraçada!

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

13 juny 2009


Joan Solà: el crac que hauria de fitxar el Barça!

Acabo d’escoltar aquest vídeo

 http://www.vilaweb.tv/?video=5707

on el professor Joan Solà i Cortassa parla del català. Crec que val la pena que l’escoltem unes quantes vegades. Els que no enteneu el català i que em llegiu habitualment, em perdonareu. Però aquest vídeo és de les coses més aclaridores i importants que he escoltat darrerament.

Joan Solà és nascut a Bell-lloc d’Urgell. Parla amb el mateix to que parlo jo. Quan l’escolto, ressona dins meu el català que he escoltat tota la vida i el dring del català oriental que parlo jo. Ja m’agradaria dir el que diu ell i de la manera com ho diu. Encara que l’accent és el que menys importa.

Escolteu-ho, si us plau:

http://www.vilaweb.tv/?video=5707

Mentre el Realísimo va fitxant galàctics (es veu que no n’aprèn) nosaltres el que hauríem de fer és fitxar gent con el professor Solà. A veure si d’una vegada aprenem què significa ser català, parlar-lo i ser sensible a una llengua i a tot el que significa. Vull dir que Joan Solà sí que és un crac! Aquests fitxatges són els que hauria de fer Catalunya. Aquesta mena de gent són els que compten. Fan calladament la feina cada dia. No els escoltem prou. Només surten als diaris quan els donen un premi, com en aquest cas.

Això sí que és un crac que val tots els milions d’ euros del món!

 

Etiquetes de Technorati: ,,,,

No hi ha resposta

12 juny 2009


Les persones no som arbres.

Sempre que volem parlar d’una persona que ha vingut de fora, però que està integrada en un lloc determinat, que s’hi troba bé, que té una relació normal amb la gent i la cultura d’on viu, diem que està arrelada. Està bé. És una forma de parlar acceptada i, en part, tenim raó quan parlem així.

Però resulta que les persones no som arbres ni plantes. No tenim arrels com els arbres, que fan que siguin inamovibles. Les nostres “arrels” són d’una altra mena. Les persones tenim molta més capacitat d’adaptació que les plantes. I la nostra adaptació social i cultural és molt distinta i molt més rica que la que una planta té en un territori concret. Per tant, potser hauríem de repensar què volem dir amb la paraula “arrelament”.

Qui perd les arrels, perd la identitat, es diu sovint. Potser ho hauríem de matisar. Hi ha una certa raó en aquesta expressió, però la identitat d’una persona no són només les arrels, sinó tot un conjunt de valors, creences, voluntats, capacitats que fan que una persona sigui capaç d’adaptar-se a una nova situació, a vegades molt desfavorable.

Quan parlem d’emigració hauríem de tenir en compte això. Hi han emigrants que s’adapten i altres que no, essent inclús del mateix país. Vol dir que hi ha un component de voluntat molt important. Només cal que ens fixem en l’emigració més antiga que tenim aquí a Catalunya. Quants andalusos parlen català? Quants no en parlen perquè no han volgut parlar-lo? Quants se senten més andalusos que catalans encara ara, després de 40 o 50 anys d’ésser entre nosaltres? Quants s’han “arrelat”, integrat i quants no? No he consultat estudis sociològics, però sé que n’hi ha algun de ben interessant i aclaridor. Ara no ve al cas i no cal citar-lo. Però sí que hauríem de tenir tot això en compte, ara que es torna a parlar tant sobre el castellà, el català i el futur de la nostra llengua. La tendència i el camí que emprengui la immigració que tenim a Catalunya serà la que, al final de tot plegat, decideixi el futur.

Etiquetes de Technorati: ,,,

2 respostes

11 juny 2009


La llibertat de Microsoft.

Joaquin Sabina deia en una cançó “Siempre que lucha la KGB contra la CIA, gana al final la policía”.
Això és el que els passa als cubans amb MSN Messenger, que està bloquejat per als usuaris cubans. D’això justament es queixa la blogera més famosa de Cuba, Yoani Sánchez, quan explica totes les penalitats que passen els cubans per a connectar-se a internet. Han de fingir ser turistes i colar-se d’estranquis en un hotel. No sempre tenen sort perquè està tot molt controlat i hi ha una llista immensa de llocs on és impossible connectar-se. Fins aquí lògic i normal en un règim com el cubà. És el que tots esperàvem.

Però la cosa més sorprenent és quan explica que no només hi ha la prohibició des de dins, sinó que hi ha una prohibició també des de fora. O sigui des d’  EEUU. Microsoft ha publicat una nota que diu exactament així:  “Se ha cortado Windows Live Messenger IM para los usuarios de países embargados por EEUU”. Què us en sembla? Qui hi surt perdent amb tot això? Com sempre el pobre ciutadà sense gaires mitjans ja que els governants i la gent del partit ja tenen els seus propis canals per a comunicar-se. Jo ho trobo una salvatjada de part de Microsoft. No en tenien prou amb una prohibició que ara en tenen dues. I a callar!

A mi em sembla que no valorem mai prou el que significa tenir uns mitjans de comunicació lliures. Ja sé que un mitjà no és totalment lliure. Sempre hi ha un amo darrere. Però sí que ho haurien de ser els mitjans públics. És una vergonya amb el que ha passat amb la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió des que hi han els socialistes al poder. El Sr. Farran no se n’ha estat de dir clarament que s’havia de treure la crosta nacionalista d’aquests mitjans. Quasi ho han aconseguit.

I per acabar una coseta per al Sr. Farran: Vostè que diu que creu tant amb la llibertat, per què no deixa que la gent opini en el seu blog. La llibertat, si no ho tinc entès malament, és opinar i deixar opinar al contrari. Resulta que vostè opina i pontifica però ningú el pot contradir de res perquè té les portes de casa seva ben tancades. Obri el seu blog i veurà que fora del seu partit també hi ha vida i opinions diverses.

 

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

10 juny 2009


“La sociedad de la nieve”

Aquests dies estic llegint un llibre impactant, excepcional en tots els sentits. Un llibre emocionant, un llibre que us recomano .El llibre es titula “La sociedad de la nieve” i tracta d’un tema que fa anys que m’interessa i que m’ha fet llegir, buscar i pensar molt. És el tema de l’accident que van patir 45 uruguaians als Andes, dels quals en van sobreviure 16 després de 72 dies abandonats al fred extrem, a la fam i a la set, a la solitud de la muntanya i a la desesperació d’una situació extrema que pocs éssers humans han viscut.De la tragèdia s’han fet uns quants llibres i un parell de pel·lícules. Algun dels sobrevivents ha dit que la pel·lícula més famosa que s’ha fet sobre el tema “VIVEN” es una novel·la rosa respecte al que van passar. Aquest és per a mi el llibre definitiu perquè tots els 16 supervivents parlen de com va viure cadascú aquella terrible experiència. S’expliquen els fets però –el que és més important per a mi- s’explica la vivència personal de cada un. És un llibre que ha estat escrit després de 30 anys d’haver passat els fets. Un llibre madurat, reposat. Si fos un llibre de ficció diríem que la història resulta increïble i exagerada de tanta cruesa com hi ha. Però resulta que va ser i és veritat.Penso acabar-lo de llegir aviat perquè és un llibre que enganxa i costa deixar-lo. I penso tornar-ne a parlar un altre dia perquè és un llibre que ens ensenya moltes coses importants en uns moments en que la societat està canviant tant. D’aquell grup humà ells en van dir “la societat de la neu”. Realment va ser una experiència –forçada per unes circumstàncies especials, si voleu- d’un tipus de societat nou. En un escenari sense mesura i solitari aquella colla de nois arriben a crear una societat diferent a totes les conegudes, pautada per la misericòrdia i l’alternativa d’anar més enllà de tot el que pot semblar possible.Etiquetes de Technorati: ,,,,,

2 respostes

10 juny 2009


“La sociedad de la nieve”

Aquests dies estic llegint un llibre impactant, excepcional en tots els sentits. Un llibre emocionant, un llibre que us recomano .El llibre es titula “La sociedad de la nieve” i tracta d’un tema que fa anys que m’interessa i que m’ha fet llegir, buscar i pensar molt. És el tema de l’accident que van patir 45 uruguaians als Andes, dels quals en van sobreviure 16 després de 72 dies abandonats al fred extrem, a la fam i a la set, a la solitud de la muntanya i a la desesperació d’una situació extrema que pocs éssers humans han viscut.De la tragèdia s’han fet uns quants llibres i un parell de pel·lícules. Algun dels sobrevivents ha dit que la pel·lícula més famosa que s’ha fet sobre el tema “VIVEN” es una novel·la rosa respecte al que van passar. Aquest és per a mi el llibre definitiu perquè tots els 16 supervivents parlen de com va viure cadascú aquella terrible experiència. S’expliquen els fets però –el que és més important per a mi- s’explica la vivència personal de cada un. És un llibre que ha estat escrit després de 30 anys d’haver passat els fets. Un llibre madurat, reposat. Si fos un llibre de ficció diríem que la història resulta increïble i exagerada de tanta cruesa com hi ha. Però resulta que va ser i és veritat.Penso acabar-lo de llegir aviat perquè és un llibre que enganxa i costa deixar-lo. I penso tornar-ne a parlar un altre dia perquè és un llibre que ens ensenya moltes coses importants en uns moments en que la societat està canviant tant. D’aquell grup humà ells en van dir “la societat de la neu”. Realment va ser una experiència –forçada per unes circumstàncies especials, si voleu- d’un tipus de societat nou. En un escenari sense mesura i solitari aquella colla de nois arriben a crear una societat diferent a totes les conegudes, pautada per la misericòrdia i l’alternativa d’anar més enllà de tot el que pot semblar possible.Etiquetes de Technorati: ,,,,,

2 respostes

09 juny 2009


Ara és l’ hora, Barça.

Classificat com a Barça,ECONOMIA,ESPORTS,Futbol

Avui parlarem de futbol per variar una mica de registre.

Florentino acaba de fitxar a Kakà per 67’2 milions d’euros. I encara se’n gastarà molts més, sense tenir-los i sense saber-se massa bé d’on sortiran. Aquest tipus d’exageracions en el mercat futbolístic el considero totalment immoral. I no demostra res més que hi han capricis que es paguen car, cosa que no dóna garantia de res.

Penso que justament és ara l’hora de Barça per demostrar que té sentit comú i que els diners sols no donen títols. El Barça ha caigut masses vegades en aquest mateix error que cau ara el Realísimo i sembla que no està disposat a caure-hi més, per ara. En aquest sentit dono tota la raó a Laporta que sembla que no perd el cap.

Aquest any que hem tingut la sort de viure els barcelonistes ens ha donat tan bones lliçons en tots sentits que hauríem d’aprendre-les d’una vegada per totes. Per exemple: per guanyar títols el més fonamental és l’esforç, l’esperit d’equip, la disciplina, la humilitat, la intel·ligència, l’aprofitament de recursos, la planificació, etc Totes aquests coses s’han ja dit i no cal repetir-les.

Però sí que seria una bona oportunitat de donar una bona lliçó al Florentino. Li hauríem de demostrar que amb la meitat de diners podem ser tan bons com ells i que podem tornar a guanyar títols l’any vinent. I li hauríem de dir –sense dir-ho, o dient-ho al camp- que nosaltres tenim seny, personalitat i que en sabem més que ells. Això sí, sense dir-ho amb grans declaracions. Hem d’anar fent la nostra i seguir el camí començat, que és el bo. I dient a tot el món que la nostra marca es Unicef, o alguna semblant. Dient a tot el món que els valors del l’esport no són només econòmics, sinó que l’esport ha d’anar acompanyat de valors socials i valors humans de tot tipus.

Crec que és d’aquesta manera que farem un Barça gran i un Barça admirat com mai a tot el món. Per acabar, només una anècdota personal: als anys 80 jo vivia a l’ Uruguai, país on es viu el futbol de forma molt intensa. Quan parlava del Barça em deien que només era un “segundón” del Madrid. Ara, en pocs dies, he rebut un munt de felicitacions d’amics d’allà admirats pel bon futbol i, sobretot, com ha fet les coses durant aquest any. Algú m’ ha dit: el Barça s’ha tornat en un model a imitar a tot el món.

No sabeu pas l’orgull barcelonista que hom sent quan et diuen aquestes coses. Tant de bo puguin seguir-ho dient, tot i els molts milions del Florentino.

 

Etiquetes de Technorati: ,,,

No hi ha resposta

08 juny 2009


Rubianes som tots.

Classificat com a General

Des d’aquí m’adhereixo a l’homenatge que es farà aquest vespre a PEPE RUBIANES al Palau Sant Jordi de Barcelona.

Ja s’ha dit quasi tot del Pepe en aquests tres mesos que fa que es va morir. S’ha dit tot el bo i tot el dolent, com sempre. Però el que s’ha dit de bo del Pepe supera per golejada les poques mesquineses que algun mesquí periodista ha escrit.

El fet que s’hagin venut quasi totes les entrades d’un Palau on hi caben 15.000 persones ja ho diu tot. La gent estimava el Pepe encara que fos un llenguallarga, fes servir algunes paraulotes malsonants i es rigués de Déu i sa mare. Però darrere d’aquesta façana hi trobaves un home tendre, molt intel·ligent i molt lliure. I un gran artista. Era d’aquelles persones que atreien l’atenció i et podien tenir absort tantes hores com ell volgués. Això vol dir que era un gran artista.

Gallec de naixement i català d’adopció. Les dues coses eren importants per a ell. Però jo diria que era un home d’aquells universals perquè s’obria a tothom i tothom s’obria a ell. Havia fet riure nens i grans de molts països. Era un home que no tenia un NO si era per una bona causa.

Aquest post d’avui, simplement vol ser un record per a ell. Jo sempre el vaig admirar en moltes de les seves facetes. Però, sobretot, l’admirava com a persona lliure. Que en els temps en què vivim….ja és molt!

Etiquetes de Technorati:

Una resposta fins a ara

07 juny 2009


Catalunya no va de víctima: simplement ho és.

Classificat com a Catalunya,Finançament

Paul Preston. Foto:  ÁLVARO MONGEPaul Preston. Foto: ÁLVARO MONGE

 

Deia Paul Preston en una entrevista d’avui mateix: "No percebo que Catalunya vagi de víctima". És clar que no va de víctima; és víctima.

És una víctima d’Espanya econòmicament. No hi ha manera que es reconeguin que ens roben. Perquè el que marxa i no torna és molt. Massa. Això no té res a veure amb la solidaritat. Jo sóc solidari amb qui vull, quan vull o quan puc. Que et facin ser solidari a la força és una cosa que no entenc.

El pitjor dels governs d’Espanya és que, sabent que som víctimes, no ho reconeix i deixa que vagi rodant la bola de la mentida. Amaguen tant com poden les estadístiques per tal que no es vegi l’engany amb tota claredat. I sense aprovar un Estatut just i un finançament també just saben que segueixen tenint-nos la soga al coll i que saben que ens poden escanyar del tot quan vulguin.

És així de dur. Però és així.

 

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

06 juny 2009


Gent del Pla d’ Urgell.

Classificat com a Catalunya,Comarques,Pla d' Urgell

 

Aquests dies m’han convidat a col·laborar en una nova iniciativa que ha nascut al Pla d’Urgell com és  PLATÒNIC.CAT

 http://www.platonic.cat/

Per principi, no m’hi he pogut negar, encara que sé que hi podré aportar molt poca cosa. Però, tal com em suggeria la invitació,  tot suma. I amb aquest esperit és que he acceptat. És un tema de comarca, encara que lògicament vol transcendir-la. I ho ha de fer.

Del tema de les comarques s’ha escrit molt i podríem seguir discutint si ha estat ben recuperada o no la iniciativa de l’any 1936, quan Pau Vila va fer la primera divisió territorial de Catalunya a petició de la Generalitat. No es pot negar que la idea de comarca és una idea antiga, lògica i elemental. La gent s’agrupa per unes determinades afinitats i les tendències naturals de veïnatge responen a una sèrie de necessitats naturals. Pau Vila va tenir com a idea vertebradora les necessitats socials de la gent amb el predomini de la idea dels mercats. On va la gent a mercat? On hi ha el mercat hi ha d’haver la capital de la comarca. En aquest sentit, és indubtable que la comarca del Pla d’Urgell era necessària. I va ser una bona idea reivindicar-la i, per fi, crear-la. I, per sort nostra, ara ja la tenim. Ara fem-la créixer i fem que esdevingui, si pot ser, una comarca modèlica. Eines en tenim. Fem-les servir.

Aquesta idea que servia per altres temps potser ja no serveix pels temps actuals on internet i les noves tecnologies han trencat totes les barreres i han capgirat la lògica de les coses comunament sabudes i acceptades. Però és ara justament quan ens hem de fer noves preguntes i buscar noves solucions als nous reptes que ens proposa la nova societat de la comunicació global en la que ha esdevingut aquesta mateixa societat.

El món s’ha fet petit, les distàncies s’han escurçat però les persones segueixen tenint les mateixes necessitats, les mateixes inquietuds i, bàsicament, els mateixos problemes. Per tant, també haurem de buscar solucions semblants, encara que no poden ser mai idèntiques. En la nostra comarca -i arreu del món- els codis de conducta del comportament humà són semblants i és cap on a mi em sembla que hauríem de caminar: feina en equip, persistència, afectes, intel·ligència i, sobre tot, esperances. Això m’ho van ensenyar els supervivents uruguaians de l’accedent dels Andes. I crec que és totalment cert. Sempre ho he tingut en compte con una bona lliçó per a tots els aspectes de la vida.

Bon camí, doncs, a aquesta nova iniciativa! Tant de bo arribi a ser una eina útil.

 

Etiquetes de Technorati: ,,,

No hi ha resposta

05 juny 2009


Reflexions abans d’anar a votar.

Classificat com a Catalunya,Europa,PAÏSOS,POLÍTICA

He de confessar-vos que sempre que he pogut he anat a votar. Creia fermament que la democràcia es feia així: votant.

He de confessar-vos també que a mida que ha passat el temps –i els anys se m’han anat posant damunt com una espècie de pols pesada- he anat deixant per camí moltes coses. Entre elles, la creença que la democràcia ja no només es fa votant. Al contrari, diria jo. Les darreres votacions m’han confirmat que votant no arreglem gran cosa i n’espatllem moltes altres, com per exemple certes il·lusions, sentiments i la ferma creença que anem endavant. Crec fermament que anem endarrere com els crancs.

Les campanyes s’han tornat tant embafoses, tant pesades, tant baixes  de nivell, de continguts i d’intel·ligència que em fan platejar deixar de votat i…que s’ho facin!.

Però el diumenge aniré a votar. Desencisat de moltes coses. Però amb el convenciment de que no servirà per a gran cosa. Sóc europeista però no d’aquest tipus d’europeisme que només serveix per anar marejant la perdiu. Molts diputats, molts diners i pocs resultats. Diuen que les grans decisions es prenen a Europa. M’ho haurien d’explicar millor això perquè no ho entenc. Pels catalans els resultats han estat tant minsos, tan poca cosa, tant pobres, que no sé si podríem trobar una sola cosa que ens afavoreixi una mica. Suposo que deu ser degut a allò que es diu en el món eclesiàstic: “De Roma torna allò que hi ha anat”. Vull dir que si els diputats espanyols no ajuden gens als catalans, poca cosa farem. A Europa sabran allò que els expliquem. I explicacions sobre Catalunya en tenen ben poques. I les poques que tenen, si són com les de Vidal Quadras, valdria més que no les tinguessin.

Faré, doncs, un esforç i aniré a votar. I tant de bo canviïn algun dia les coses i ens donin algun diputat més per la gent que som a Catalunya. Només així potser algun dia ens podrem fer escoltar.

 

 

Etiquetes de Technorati: ,,,

No hi ha resposta

04 juny 2009


Massa snobisme, em sembla.

Vaig llegir una vegada que, un matí d’un dia qualsevol, un noi va entrar a una estació de Metro, vestit amb uns pantalons texans, una samarreta barata i va situar-se a prop de l’entrada …  Extreu un violí de la caixa i comença a tocar amb entusiasme per a tota la gent que passa per allà. És l’hora punta del matí.
Durant els 45 minuts que va estar tocant el violí, va ser pràcticament ignorat per tots els passatgers del Metro. Ningú sabia, que aquest músic, era precisament Joshua Bell, un dels millors violinistes del món, executant sense parar les peces musicals més consagrades de la història, amb un instrument molt especial, un violí Stradivarius, estimat en un valor de més de 3 milions de dòlars.
Uns dies abans, Bell, havia tocat a La Simfònica de Boston, on els millors llocs per al concert costaven la “irrisòria” xifra de 1000 dòlars cada entrada. Tenia 41 anys d’edat. En plegar de tocar al metro tenia en la seva funda del violí, que havia posat a terra davant seu, 32 dòlars.

Aquesta experiència, que es va gravar en vídeo, mostra als homes i dones que caminen molt ràpid, cadascun anant a la seva, però tots indiferents al so del violí … La iniciativa va ser realitzada pel Diari The Washington Post, amb la finalitat de llançar un debat sobre el valor de l’art, i del seu context.

CONCLUSIONS? Tantes com vulgueu, però jo en destacaria tres:

– Estem acostumats a donar valor a les coses només quan estan en un determinat context. En aquest cas, Bell, era una obra d’art en si mateix, però fora de context, un artefacte de luxe sense l’etiqueta de la marca. Les marques blanques no són apreciades encara que el producte sigui idèntic al d’una marca famosa. Un nou ric o un famós mai comprarà una marca blanca.

– La societat actual no fa més que crear snobs. Gent sense criteri ni personalitat.Només està bé el que la societat accepta, el que surt a la TV, el que està de moda, la pel·lícula més anunciada, el llibre més venut, aquell que està dins uns paràmetres determinats.

– No caldria plantejar-nos quin tipus d’educació donem als nostres nens i el nostre jovent? N’ hi haurà prou en retirar els llibres de text i donar-los un ordinador portàtil a cada un? Amb la facilitat que tenim actualment a les fonts del coneixement i on tot ho trobem al Google, no hauríem de canviar alguns criteris i formes d’educar?

 

Etiquetes de Technorati: ,,,

No hi ha resposta

03 juny 2009


Qui és català?

Classificat com a Català,Catalunya,Emigració

Aquesta pregunta ens la fem permanentment des de fa anys. Respostes? Tantes com vulgueu. Quina és la bona? No ho sé. Deu ser difícil saber-ho i sempre s’haurà de tenir en compte la cara del prisma des d’on es respon.

La meva resposta és clara: és català aquell que vol ser-ho. Ni més ni menys. Però justament aquí hi ha la dificultat. Alguns paràmetres hi deu haver per poder respondre, no? En alguna cosa ens haurem de basar, no?. Tot el que vulgueu: però en el fons tot rau en la voluntat, en el desig i en la sensibilitat. Perquè no n’hi ha prou del fet d’haver nascut a Catalunya, de treballar-hi, o de fer molts anys en que s’hi viu. Això no vol dir res. El que és essencial, penso jo és estimar-se Catalunya i voler ser català.

Els catalans amb els que parla Víctor Alexandre en el seu llibre tenen tants trets de catalanitat que no els fa dubtosos de res. Tots ells són persones integrades en una societat, estimen i valoren una cultura, parlen una llengua, etc  Són el que en podríem dir exemplars. Ells no han nascut a Catalunya, però hi viuen i se l’estimen.

Aquest tema m’ha vingut al cap a rel de l’ ínclit Alejo Vidal Quadras. Escoltant el que diu i el que proposa és evident que no és català. Perquè no en vol ser ni se’n sent. I també em dóna voltes al cap de fa dies el tema de com s’ha de fer una bona acollida d’immigrants per tal de fer una més fàcil integració aquells que vulguin fer-la.

No seré pas jo qui doni carnets de catalanitat ni qui doni solucions. Però sí que penso que és un tema suficientment important com perquè s’estudiï bé, es consensuï i s’apliqui urgentment si volem salvar la llengua i, en definitiva, salvar Catalunya. Hi han models en un fotimer de països i potser tampoc ens caldria inventar la sopa d’all.

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

02 juny 2009


Època d’estrès.

Classificat com a Feina,PSICOLOGIA

Segons l’ Institut Superior d’ Estudis Psicològics hi han col·lectius, com el de l’ensenyament i altres similars, que són els principals afectats per la depressió, la fatiga psíquica, l’estrès i altres malalties psíquiques o derivades d’elles, com el que s’anomena síndrome del cremat o burnout.

Crec que l’estudi és molt interessant i per això us en mostro un resum. Crec que és un bon moment per reflexionar-hi en aquesta recta final de curs. Som a l’esprint final i ens cal apretar les dents, respirar fons i acabar la cursa el més dignament que puguem.

El burnout és la fase final de l’estrès continuat i es caracteritza per un pronunciat desgast laboral després de diversos anys de treball. Se’l qualifica com una síndrome d’esgotament d’emocions, despersonalització i manca d’èxit i de realització personal en el treball.
Des del punt de vista psicològic, per evitar que un treball ens cremi ha de reunir una sèrie de característiques: que sigui motivador, que no sigui repetitiu i que existeixi un cert reconeixement de la nostra tasca.

Els principals símptomes del cremat no apareixen de cop, formen part del procés de desgast laboral; entre ells destaquen la irritabilitat i sobtats canvis d’humor, cansament crònic i falta d’energia, percepció desproporcionada dels propis errors i incapacitat per veure els èxits laborals, absències injustificades al treball, insomni …
Aquests símptomes formen part d’una llarga llista de malalties que donen lloc al cercle viciós de l’estrès laboral.
Existeixen tècniques per evitar el burnout, com el fet de fomentar la formació  en tècniques de relaxació física-psíquica i en la resolució de conflictes. A nivell personal, també hi ha estratègies que poden evitar o prevenir la síndrome del cremat:
• No sobrecarregar de tasques i menys si no formen part de la tasques habituals.
• Utilitzar els canals de comunicació que hi hagi a l’empresa: departament de recursos humans, correu intern, sistema de suggeriments … per informar els superiors de les preocupacions que ens inquieten. També es pot parlar amb persones de confiança que tinguin influència i puguin solucionar la situació d’angoixa.
• Esbrinar si altres persones han passat per la mateixa situació i preguntar com ho van solucionar.
• Delimitar les funcions: demanar que s’organitzin reunions periòdiques en les que tots puguin donar la seva opinió sobre el seu propi treball, clarificar en quins àmbits és responsable cadascun i quantes tasques pot assumir sense arribar a desbordar.
• Aprendre a controlar les emocions: no enfadar-se quan es cregui que t’estan cometent una injustícia. Cal intentar exposar les queixes amb explicacions basades en fets concrets i proposant solucions. És important que quan s’exposi un problema es demostri que no afecta només a un mateix, sinó a tot l’equip.
En el moment de pressió cal saber demanar ajuda: algunes persones es cremen quan se’ls exigeix assumir tasques per les que no s’està preparat. Per evitar-ho es pot demanar un curs de formació o buscar l’ajuda d’un company més experimentat.
Moltes d’aquestes tècniques depenen de l’entorn de treball on s’estigui treballant i algunes situacions seran insalvables, però el que cal tenir clar és que l’estrès té a veure amb la resposta personal davant la vida i el treball.
Els freqüents canvis en l’entorn laboral actual ens exigeixen una gran capacitat d’adaptació i la reacció que tinguem davant d’ells pot ser decisiva per superar-ho o no.
Per tant, reduir l’estrès no sempre està relacionat amb la quantitat de treball, sinó amb l’actitud que té l’individu a reaccionar davant moments difícils o de canvi.

Bon final de curs a tots!

Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

01 juny 2009


Ens prenen per rucs, però no ho som.

Classificat com a POLÍTICA

Aquests polítics –i parlo en general- sembla que no n’aprenen. Arriben unes eleccions i automàticament es posen a dir tonteries. A veure qui la diu més grossa! A veure què puc dir o puc fer per cridar l’atenció. A veure a qui li puc ficar el dit a l’ull per tal que respongui enfurismat i puguem iniciar una discussió. Encara que la discussió sigui sobre quelcom que no importi a ningú. És igual. La qüestió és discutir i cridar l’atenció.

Ara arriben les eleccions al Parlament Europeu. Ja han començat a disparar tonteries. Després en vindran unes altres i seguiran disparant les mateixes tonteries. Perquè no es parla dels problemes de cada dia, no; es parla de temes nous, inventats per aquella ocasió determinada. Si cal inventar un tema, s’inventa i santes pasqües!. Temes que cridin l’atenció per uns dies. Després s’obliden i ja està.

Em dóna tota la sensació que ens prenen per rucs. Es pensen que no ens en adonem d’aquest joc que s’inventen. No s’adonen que la gent té memòria i, a fi de comptes, li preocupen poques coses però importants: si té feina, si l’atenció sanitària és bona, si el sou li arriba a fi de mes, si els fills poden estudiar, si poden caminar pel carrer amb seguretat, si els joves poden comprar un pis quan es casen… Els temes de sempre i els temes que els preocupen cada dia. Aquests són els autèntics temes que  haurien de distreure l’atenció sempre.

Per tant, no ens estranyem que el personal no estigui disposat a jugar aquesta mena de joc estrany i es queda a casa. No s’adonen que el fet de no anar a votar és una forma de protesta, una resposta callada a tanta imbecil··llitat per minut que gasten els polítics aquests dies. A aquest pas, cada dia votarem menys i cada dia passarem més de la política. I això és molt greu. Però serà així.

Entre altres coses podrien aprendre’n una mica del Pep Guardiola: parlar poc i bé.

Etiquetes de Technorati:

Una resposta fins a ara