A PEU

La paraula ESTIGMA prové del grec i vol dir: SENYAL, MARCA. Té diverses accepcions  segons el diccionari, però la que ens interessa aquí és la primera:|| 1. Senyal o marca indeleble. La calvície era considerada un estigma de la naturalesa, Pla SB 173. Especialment: a) Marca feta amb ferro roent com a signe d’infàmia o d’esclavatge.Atribut que converteix el seu portador en una persona diferent i poc atraient, de manera que el desacredita socialment. La paraula prové del grec στίγμα ‘senyal, marca’.L’ escriptora nord americana Susan Sontag té un llibre, que vaig llegir fa ja molts anys, que es diu “La malaltia com a metàfora”. Ella sempre va ser una escriptora polèmica per les seves reflexions crítiques sobre la societat, la guerra, la política, et. Sempre va tenir visions innovadores de les coses, que van xocar frontalment amb moltes maneres de pensar de la societat del seu temps. Era una persona molt crítica amb la societat en general i amb la nord americana en particular.En aquest llibre parla dels prejudicis col·lectius que es tenen sobre algunes malalties determinades. Les seves reflexions sobre la malaltia i les metàfores negatives que l’acompanyen les va fer, sobretot, a partir de la seva leucèmia, malaltia que la va dur a la tomba. Va parlar de la tuberculosi (la malaltia més cèlebre del S XIX), de la Sida i, sobretot del càncer. A aquestes, s’hi podria afegir la lepra com a malaltia típica de temps primitius i les malalties mentals com a representatives dels temps actuals.Tota malaltia greu és vista amb molta prevenció. Però, ens hem preguntat per què unes les mirem amb tanta prevenció, amb tanta por, amb tanta càrrega negativa? I per quin motiu estem posant en aquest mateix calaix les malalties mentals actualment?  Suposo que deu ser degut a que cada dia es descobreix més coses del cervell humà i de les emocions que mouen la persona. Però això no fa que es puguin curar encara certs tipus de malalties mentals. estem encara en l’època del misteri, del descobriment, de la por.De les metàfores associades amb una malaltia greu, Sontag assenyala una en particular, sens dubte la més nociva: la metàfora militar. El cos es concep com un camp de batalla; el cos lliura enfront del càncer un combat aferrissat del que amb molta freqüència surt vençut. Contràriament a la tuberculosi, una afecció molt localitzada, i fins fa poc molt controlada, el càncer representa l’horror d’una invasió generalitzada, amb escaramusses imprevisibles, i teràpies brutals que representen una mena de contraofensiva militar.Fins fa poc, el càncer era la malaltia tabú per excel·lència, la que persistia en la seva malignitat i encara ara  malgrat les múltiples victòries que oferia la ciència mèdica sobre molts altres patiments. L’escriptora resumeix així: “Es pensava en la tuberculosi com una mort decorativa, sovint lírica. El càncer és un tòpic estrany i encara escandalós per a la poesia, i es preveu inimaginable tornar estètica aquesta malaltia “.La malaltia, com a metàfora, és també una esplèndida reflexió sobre l’estigma social: una malaltia greu deixa de ser un patiment merament clínic per esdevenir una marca infamant. A l’ inici del seu llibre, Sontag parla de la malaltia com el costat nocturn de la vida, com una ciutadania incòmoda, i afegeix: “Cada persona en néixer posseeix una ciutadania dual, en el regne dels sans i en el regne dels malalts . Encara que tots preferiríem només utilitzar el passaport bo, tard o d’hora cada un es veu obligat, almenys per un temps, a identificar-se com a ciutadà d’aquell altre lloc “. El propòsit declarat de l’escriptora és despullar a la malaltia d’una càrrega metafòrica nociva que només engendra discriminació, segregació i estigma, i un gran ostracisme per al malalt, és a dir, per a qui no s’inscriu amb aplom suficient en el món dels saludables .Etiquetes de Technorati: Malalties,Relacions socials

Tags: Malalties, Relacions socials

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS