A PEU

Cal que expliqui per alguns amics no catalans que sé que em llegeixen des de molt lluny i que no saben gaires coses de la realitat catalana que el pa amb oli és una menja ben humil. Però, a la vegada és simbòlica. És simbòlica o bé s’hi ha tornat gràcies a la popular cançó:

Volem pa amb oli, pa amb oli volem.
Volem pa amb oli, pa amb oli volem.
Volem pa amb oli, pa amb oli volem.
Si no ens en donen, si no ens en donen
no callarem…

o amb la variant:

ens el prendrem.

Dit en altres paraules: el menjar, o te’l donen o bé te’l prens. Tots tenim dret a menjar, encara que sigui un humil “pa amb oli”. Però també tots tenim dret a escollir el que volem menjar i a que no ens prenguin el poc o molt que és nostre i que ens hem guanyat amb les nostre pròpies mans i amb el suor del nostre front.

1. Demanar pa amb oli és no demanar res i demanar-ho tot. Podem començar per demanar pa amb oli i acabar amb un gran dinar. Les utopies s’aconsegueixen fent un primer pas.

L’acte dels “10.000 a Brusel·les per l’autodeterminació
de la nació catalana “ és quelcom similar: És demanar-ho tot. Alguns diuen que per no aconseguir res. Ja ho veurem. Tot és començar. A vegades, quan es comença un camí ningú sap on ens portarà. Tot depèn de les ganes, dels mitjans i de l’esforç que hi posem i també, no cal dir-ho de la paciència i la perspectiva històrica que tinguem. Totes les coses grans van començar essent petites.

Els de la plataforma “10.000 a Brusel·les per l’ autodetermi9nació” ens ho recorden:
La  nació  catalana  és  una  nació  sense  estat  propi  amb  més  de  mil  anys  d’història, actualment  té  la  majoria  del  seu  territori  dins  de  l’Estat  Espanyol,  compta  amb  13 milions d’habitants oficials, amb un llengua pròpia que  compta amb una important i extensa literatura, amb una economia basada en els serveis i industrial i un PIB de 482
miliards (milers de milions) de dòlars (que representa el 30,5% del PIB  espanyol i un PIBpc de més de 37.000 dòlars). 
Històricament,  la nació catalana fou una gran  potencia dins  d’Europa,  arribant  en  el segle XIV a ser la nació més poderosa del Mar Mediterrani. Però al principi del segle XVIII, va perdre la independència en una guerra contra una aliança entre els espanyols i francesos.  
Des  de  fa  300  anys  els  catalans  han  intentat  sempre  reconquerir  la  seva  llibertat  i malgrat  guerres,  persecucions  polítiques  i  els  darrers  40  anys  de  dictadura  feixista, que  ha  estat  sotmès  la  seva  llengua  i  cultura,  la  identitat  catalana  segueix  ferma  i
plena de força per demanar poder ser reconeguda com un estat propi dins d’Europa.  
La  societat  civil  catalana,  des  de  totes  les  seves  institucions  culturals,  esportives  i cíviques,  està  duent  a  terme  moltes  iniciatives  per  reivindicar  el  nostre  dret d’autodeterminació com a poble europeu. 

2. Per què ho demanem ara? 
Ara  que  vivim  en  un  món  cada  cop  més globalitzat,  Catalunya,  i  per  extensió  el  conjunt dels  Països  Catalans,  travessa  una  cruïlla
històrica  difícil  i  confusa.  El  manteniment  de  la submissió  durant  tres-cents  anys  de  la  nostra nació  per  part  de  l’estat  espanyol  constitueix  la llosa més gran per al nostre desenvolupament i,  encara  més,  posa  en  perill  la  nostra supervivència  com  a  nació  dins d’una Europa on només es reconeixen els estats. 
Ha  arribat  l’hora.  El  cul-de-sac  a  què  ens  han portat les recents reformes estatutàries com la de l’Estatut  de  Miravet,  aprovat  el  2006,  després d’una  forta retallada (i  actualment a  les mans  del
Tribunal Constitucional espanyol, que pretén limitar-ne encara més les competències), hauria  de  fer  reflexionar  molt  seriosament  el  conjunt  de  la  classe  política  i  de  la societat  civil  del nostre  país que  vol  un futur  millor.  Ha  arribat  el  moment  que  els catalans i les catalanes decidim el nostre futur, és l’hora d’esdevenir sobirans com
a  nació  plenament  reconeguda  en  el  context  internacional  per  desplegar  totes  les nostres capacitats col·lectives. 
Els darrers anys la política, tant catalana, com espanyola i europea, ens ha ensenyat que no hi ha cap més alternativa, per poder ser catalans amb els mateixos drets i deures  que altres pobles  d’Europa, que  disposar d’un estat  propi.  Per  això  cal que anem a Brussel·les a demostrar la nostra voluntat de ser un estat membre de
la Unió Europea.

Tags: Autodeterminació

Fa uns dies que en un post d’aquest mateix blog parlava de com un amic havia estat acomiadat de la feina aprofitant un període llarg de malaltia. I deia que em semblava injustificat, per més motius i explicacions que l’hi hagin donat.

Seguim tenint tants prejudicis amb certes malalties que sembla que encara vivim en segles passats on malalties, com per exemple la lepra, eren causa de discriminació fulminant en tots els sentits.

Avui dia ens passa una mica igual amb les malalties psicològiques, amb el càncer o amb la sida. Hi han malalties que encara estigmatitzen i altres que no, que són molt ben acceptades socialment. Però això, que es podria entendre que es donés en persones normals i corrents (sense formació de tipus mèdic o psicològic), no es pot entendre ni tolerar en professionals i educadors, que haurien de ser gent preparada per entendre-ho.

Reconèixer i entendre el que són les malalties psicològiques és un primer pas molt important per trencar tòpics i falses creences i reduir així el prejudici i estigmatització de la persona amb malaltia mental. I és indispensable per fer una societat més justa, moderna i equilibrada. Perquè, endemés, tots ens hi podem trobar un dia amb un regal d’aquests. Un 25% de la població es troba al llarg de la seva vida immers en una malaltia mental.

Quin tipus de malalties mentals hi ha?

Hi ha diferents tipus de malalties mentals, però encara que al llarg de la història s’han fet diferents intents per agrupar-les per categories, segueix havent-hi alguns desacords entre models.
No obstant això, actualment s’accepta el sistema de diagnòstic psiquiàtric proposat per a l’Associació Americana de Psiquiatria (American Psychiatric Association) Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (“DSM-IV”), que distingeix, entre altres: trastorns de l’estat d’ànim, trastorns psicòtics, trastorn d’ansietat, trastorns sexuals, trastorns de la personalitat, trastorns del son, trastorns de la conducta alimentària, trastorns cognoscitius, etc.
Aquesta classificació és molt similar a la de l’Organització Mundial de la Salut, la Classificació Internacional de Malalties cridada (CIE-10), que ofereix un marc conceptual basat en l’etiologia.

Les malalties mentals es curen?

Les malalties mentals poden curar-se o controlar-se amb un tractament adequat.

Fins fa només unes dècades, moltes persones afectades per malalties mentals passaven la major part de la seva vida ingressades en centres d’asil o tancades a casa. Actualment la majoria dels pacients són tractats essencialment en l’àmbit comunitari i solen integrar-se en la societat, gràcies a un canvi de mentalitat i als avanços aconseguits en tractaments.

Els tractaments poden ser diferents segons el tipus de malaltia i se solen dissenyar intervencions personalitzades per a cada cas. Freqüentment es combina el tractament farmacològic amb mesures de rehabilitació sociolaboral, psicoteràpies i suport familiar. El suport psicoterapèutic és important per afrontar els efectes de la malaltia en la seva vida social, familiar i professional. S’utilitzen tractaments psicosocials especialitzats, com són: programes de rehabilitació, teràpies conductuals i de comportament social, psicoeducació dels afectats i les seves famílies, etc.

Pot una persona amb malaltia mental fer una vida normalitzada (treballar, formar una família, mantenir relacions socials, etc.)?

Pot i hauria de poder fer-la.
Pot fer-la perquè amb el tractament mèdic i farmacològic adequat i amb l’entorn social i familiar favorable, una persona amb malaltia mental deixa de tenir les limitacions que pot suposar la malaltia, per tant té les mateixes capacitats que tots per treballar, cuidar fills, etc. I hauria de poder fer-la, ja que tots tenim el mateix dret a una feina i a una vida normalitzada, encara que freqüentment els prejudicis que lamentablement encara existeixen en la societat els impedeixen gaudir i exercir tots els seus drets.

La major part d’aquest informació ha estat treta de la pàgina web de la FECAFAMM (Federació catalana d’associacions de familiars i persones amb problemes de salut mental).

Tags: Malalties mentals

Que la Renfe no vagi de cap manera, ho suportarem com sigui. Ja hi estem acostumats.

Que el flamant aeroport ens el segueixin gestionant des de Madrid sembla que serà inevitable. I que sembla que parlarà més castellà que català també ho aguantarem ferms i decidits. Només faltaria!

Que els diners que ens deuen des de temps immemorials i que van arribant amb compta gotes ara sembla que arriben al dia iens volen fer creure que són uns grans complidors de promeses….. doncs, també ens ho creurem. Acostumem a ser crèduls els catalans.

Que l’Estatut arribarà un dia o altre, doncs també ens ho creurem. La fruita, quan està madura del tot, –quasi podrida- ella sola cau de l’arbre.

Que el finançament serà el millor de tota la història i que, quan arribi, podrem viure sense treballar perquè els diners ens sortiran per les orelles….. també ens ho empassarem.

Els catalans ho aguantem tot. Les mentides contínues sobre Catalunya, sobre el català com a llengua imposada de l’ imperi català, al final ens les creurem fins i tot nosaltres.

Tenim una infinita paciència, ben pròpia del de ruc català. Però demanaria que, almenys, no els seguim fent el joc des d’aquí. Ja seria hora que els nostres polítics, les nostres institucions, els nostres jerarques diguessin alguna cosa i no ens fessin combregar amb rodes de molí.

Perquè llavors, a més de rucs, serem imbècils.

Els Germans de Sant Joan de Déu tenen a Almacelles (Segrià) un centre assistencial per a discapacitats psíquics . Podríem dir que som col·legues del centre on jo treballo.

Ens han demanat si podem arreplegar pastilles de sabó per enviar a Cuba. Ells, periòdicament, fan un enviament amb contenidors de productes escolars o sanitaris de primera necessitat, a causa de les necessitats urgents que té la població cubana.

Jo tinc un parell o tres de blocs cubans que visito periòdicament i avui, entrant en un d’ells, he pogut confirmar aquestes necessitats llegint el que diu Miriam Celaya en el seu blog SIN EVASION.

Us deixo l’enllaç per si el voleu llegir allà. Però també us copio el post aquí mateix.

http://desdecuba.com/sin_evasion/?p=152

La buena “Perla”

Febrero 24th, 2009

El sábado pasado, 21 de febrero, una nota de Granma anunciaba “mejoras en los productos de aseo”. Para aquellos lectores ajenos a la cotidianidad insular, llámanse aquí “productos de aseo” a los asignados por la cartilla de racionamiento para tales fines, a saber, pasta dental (marca “Perla”), jabón de baño (“Nácar”) –nótese la recurrente evocación marina- y de lavar (“Batey”, quizás en memoria de la tradicional “batea” donde lavaron la ropa nuestras abuelas). Como dato adicional debe tenerse en cuenta que dichos productos no se distribuyen con una regularidad mensual, como ocurre con algunos renglones alimenticios. La crema dental, por ejemplo, “no llegó” el pasado mes de enero; en tanto los jabones de baño y de lavar se alternan: si “te toca” jabón de baño este mes, el próximo “te toca” jabón de lavar… O simplemente pasan dos meses sin  que “te toquen” ninguno de los dos. Para los administradores de la miseria, lavar la ropa sustituye el aseo del cuerpo, y viceversa. De cualquier manera, tal anuncio en el periódico más oficial de todos demuestra al menos dos cosas: 1) que Cuba es probablemente el único país del mundo donde la crema dental constituye noticia y 2) que hasta hoy los cubanos se han estado frotando dientes y encías con un mejunje desconocido entre cuyos componentes no se incluía el flúor.

Huelga decir que, ante la proverbial insuficiencia de los llamados subsidios del gobierno y como la distribución de la pobreza equivale en definitiva a más miseria para todos, siempre se hace necesario acudir a las tiendas de CUC (“shopin”, como se dice aquí en cubano) incluso para cubrir los requerimientos higiénicos más elementales de la familia.

El caso es que las anunciadas mejoras de los productos de aseo “encartillados” no dejan de sorprenderme: después de décadas de higiene bucal socialista nos hemos enterado de la próxima inclusión, a partir del mes de abril, de flúor en la pasta de dientes y de que en el segundo semestre de este propio año “se acentuará el sabor mentolado” de la misma.  Comenté jocosamente el anuncio con una familiar cercana, quien rió de buena gana mostrando con toda amplitud su prótesis dental y al menos una docena de obturaciones.

La mala calidad de los servicios estomatológicos, por su parte, debido tanto a la carencia de buenos productos con qué reparar las piezas dañadas como al deterioro del equipamiento técnico de las clínicas “especializadas”, es el complemento perfecto de la deplorable dentadura de muchos cubanos, un mal de vieja data que afectó sobre todo a las generaciones que crecieron durante los años 60 y 70, directamente perjudicadas por la falta de lácteos (la cartilla de racionamiento solo garantiza la leche a los niños hasta los siete años) y por la mala calidad de la crema dental “Perla”, única opción higiénica de aquella época.

El casi divertido anuncio del periódico me ha hecho recordar a un individuo que conocí en los años 80 y que, debido a la enorme cantidad de caries dentales que exhibía, había recibido el mote de “Pomorín”, que era, nada menos, la marca de una crema dental procedente de nuestro comercio con el fenecido Consejo de Ayuda Mutua Económica (CAME), de los países socialistas de Europa del Este. Cierto que Pomorín era una crema dental con un sabor horrible, pero en justicia hay que reconocer que al menos contenía flúor.

Tags: Cuba

Als llocs hom s’hi pot aproximar de diverses maneres. No és el mateix visitar un país com a turista d’agència, on et passegen només per certs llocs –generalment els més bonics-, una mica corrent i de pressa, que anar-hi pel teu compte, prenent-te el temps que calgui, convivint amb la gent del lloc i compartint part de la seva vida i, si es pot, fent llargues converses amb ells.Josep Maria Espinàs ho sap bé això. Els seus llibres de viatges a peu són una delícia (a més que ell és un gran escriptor) justament per això: retraten petits detalls, expliquen converses, donen ullades al paisatge que només es es descobreixen si hom va a peu, amb calma, amb ulls de vianant o de pelegrí.Diuen que el turista exigeix i que el pelegrí agraeix. El turista només veu el que veu a través del visor de la seva càmera. Només veu de passada el que li ensenyen i mai descobreix el que li amaguen. El pelegrinatge és un acte tradicionalment religiós, encara que tant en la seva història com en l’actualitat, el component cultural està extraordinàriament present. No obstant això, si atenem el que diuen els seus protagonistes, els mateixos pelegrins, la recerca de l’espiritualitat i la trobada amb un mateix són determinants. El pelegrí no és un passejant, un viatger i, per descomptat, un turista que opta per una possibilitat  de passar uns dies de vacances. Per tant, s’espera que el seu comportament sigui el més allunyat possible a un client que demana una atenció.La solidaritat, l’auto superació i la generositat són valors essencials, en harmonia amb l’art, la naturalesa i la gent que s’arriba a conèixer. El caminant o el pelegrí ha d’entendre que l’ús que fa de tot el que troba , des dels albergs fins a la naturalesa, les ermites romàniques i les fonts, és un préstec, amb la qual cosa ha de deixar-ho igual o millor que com ho va trobar.I així mateix cal anar per la vida: amb ulls de caminant. Amb esperit de pelegrí. Amb l’ànima oberta al descobriment.Etiquetes de Technorati: Turista,Pelegrí,Viatjar,A peu

Tags: A PEU, Pelegrí, Turista, Viatjar

Fa dies que dono voltes al tema dels valors. Fa dies que llegeixo sobre el tema i, la veritat és que he trobat articles ben enriquidors i que m’han obert nous horitzons mentals sobre aquest tema. De fet, penso seguir profunditzant una mica més encara perquè és un tema que m’interessa.

I tot plegat, ha estat a causa del tema de les vagues de mestres que s’estan anunciant i, sobretot, arrel d’una conversa amb un company a qui van fer fora de la feina de forma molt injusta, des del meu punt de vista: Van aprofitat una malaltia. És una de les coses més covardes que trobo que es poden fer a una persona ja que al fet de quedar-te sense feina és un pes més (una pesada llosa, diria jo) que s’afegeix a la mateixa malaltia. És com si estiguessis vora un precipici i vinguessin per darrere, amb traïdoria, i t’espenyessin al buit. És el que li va passar al meu amic i deu ser el que passa quan creus que et fan una gran injustícia i no pots dir ni fer res. Bé: sí que podries fer, però és un moment en que no estàs amb ganes de fer gran cosa. Ja estàs prou enfonsat i desesperat com per remenar més la merda.

Els mestres han d’ensenyar valors i educar en els valors. És clar que no ells només. La família, la societat….també ho han de fer. Però l’escola és un lloc essencial. Penso que no es pot parlar de valors a un alumne i  no cal que fem grans programacions per parlar d’aquest tema, si després no som capaços de viure’ls  personalment entre els mateixos companys, entre la família, a l’empresa, amb els amics, etc. Seria una greu contradicció, no trobeu?

Continuarà….

Cada any el bisbe Pere Casaldàliga ens fa el regal d’una Circular, que en diu ell. Abans ens escrivia personalment però va arribar un moment que ja no va poder, per la molta gent amb qui es relacionava. Llavors va començar a fer Circulars….Sempre són un regal. Sempre és el Bisbe Pere. Mai decep. Segueix essent el profeta de sempre . Potser ara més que mai, perquè a mida que es fa vell es va tornant cada cop més lliure, -si és que això és possible- perquè sempre ha estat un home completament lliure.En la circular, que podreu trobar sencera a la seva pàgina webhttp://servicioskoinonia.org/Casaldaliga/cartas/recull unes paraules del Cardenal Martini molt interessants. A partir d’aquí Casaldàliga fa les seves reflexions que val la pena llegir.El Cardenal Carlo M. Martini, jesuïta, biblista, arquebisbe que va ser de Milà i col·lega meu de Parkinson, és un eclesiàstic de diàleg, d’acollida, de renovació a fons, tant de l’Església com de la Societat. En el seu llibre de confidències i confessions  “Col·loquis nocturns a Jerusalem”, declara: «Abans tenia somnis sobre l’Església. Somiava amb una Església que recorre el seu camí en la pobresa i en la humilitat, que no depèn dels poders d’aquest món; en la qual s’ extirpés d’arrel la desconfiança; que donés espai a la gent que pensa amb més amplitud; que donés ànims, en especial, a aquells que se senten petits o pecadors. Somiava una Església jove. Avui ja no tinc més aquests somnis ».Aquesta afirmació categòrica de Martini no és, no pot ser, una declaració de fracàs, de decepció eclesial, de renúncia a la utopia. Martini continua somiant ni més ni menys que amb el Regne, que és la utopia de les utopies, un somni del mateix Déu.Ell i milions de persones a l’Església somiem amb la «altra Església possible»,al servei de l’ «altre món possible». I el cardenal Martini és un bon testimoni i un bon guia en aquest camí alternatiu; ho ha demostrat.…..La gran crisi econòmica actual és una crisi global d’Humanitat que no esresoldrà amb cap tipus de capitalisme, perquè no existeix un capitalisme humà; el capitalisme segueix sent homicida, ecocida, suïcida. No hi ha manera de servir simultàniament al déus dels bancs i al Déu de la Vida, conjugar la prepotència i la usura amb la convivència fraterna. La qüestió axial és: Es tracta de salvar el Sistema o es tracta de salvar la Humanitat? A grans crisi, grans oportunitats. En idioma xinès la paraula crisi es desdobla en dos sentits: crisi com perill , crisi com oportunitat.………Avui, nosaltres, en la convulsa conjuntura actual, professem la vigència demolts somnis, socials, polítics, eclesials, als que de cap manera podemrenunciar. Seguim rebutjant el capitalisme neoliberal, el neoimperialisme delsdiners i de les armes, una economia de mercat i de consumisme que sepulta a la pobresa i la fam a una gran majoria de la Humanitat. I seguirem rebutjant tota discriminació per motius de gènere, de cultura, de raça. Exigimla transformació substancial dels organismes mundials (ONU, FMI, Banc Mundial, OMC …). Ens comprometem a viure una «ecològica profunda i integral», propicien  una política agrària-agrícola alternativa a la política depredadora del latifundi, el monocultiu, l’agrotòxic. Participarem en les transformacions socials, polítiques i econòmiques, per una democràcia d’ «alta intensitat».………Els vells encara tenim visions, diu la Bíblia (Jl 3,1). Vaig llegir fa uns dies aquesta definició: «La vellesa és una mena de postguerra»; no necessàriament de claudicació.El Parkinson és només un contratemps del camí i seguim Regne endins.Pere CasaldàligaCircular 2009Etiquetes de Technorati: Pere Casaldàliga,Esgésia

Tags: Església, Pere Casaldàliga

Joan Maragall, el gran poeta català – allà al 1898, quan Espanya perdia les seves colònies- escrigué aquest poema. Vol dir que el debat ve de llarg. És un debat llarg i avorrit.Avorrit perquè Espanya mai ha escoltat les veus dels seus “fills que parles llengües no castellanes”, com diu Maragall. I quan després de segles no t’escolten, quan has de parlar des de la inferioritat hom decideix que val més callar, o tirar pel dret, o revoltar-se, o enfadar-se, o fugir, o claudicar, o ves a saber què…El poema mostra desafecció. És la desafecció i l’avorriment que sentim els catalans després de tant picar sobre ferro fred i d’escoltar tantes promeses incomplertes. L’avorriment d’aquell que no se sent escoltat ni espera que l’escoltin mai. L’avorriment del ruc que està fart de rebre: el fan treballar i ni tan sols li donen de menjar.ODA A ESPANYA (Joan Maragall)Escolta, Espanya, la veu d’un fillque et parla en llengua no castellanaparlo en la llengua que m’ha donatla terra aspraen aquesta llengua pocs t’han parlaten l’altra, massa.T’han parlat massa dels saguntinsi dels que per la pàtria morenles teves glòries i els teus records,records i glòries només de mortshas viscut trista.Jo vull parlar-te molt altrament.Per què vessar la sang inútil?Dins de les venes vida és la sang,vida pels d’ara i pels que vindranvessada és morta.Massa pensaves en ton honori massa poc en el teu viuretràgica duies a morts els fills,te satisfeies d’honres mortals,i eren tes festes els funerals,oh trista Espanya!Jo he vist els barcos marxar replensdels fills que duies a que morissinsomrients marxaven cap a l’atzari tu cantaves vora del marcom una folla.On són els barcos? On són els fills?Pregunta-ho al Ponent i a l’ona bravatot ho perderes, no tens ningú.Espanya, Espanya, retorna en tu,arrenca el plor de mare!Salva’t, oh!, salva’t de tant de malque el plor et torni fecunda, alegre i vivapensa en la vida que tens entornaixeca el front,somriu als set colors que hi ha en els núvols.On ets, Espanya? no et veig enlloc.No sents la meva veu tronadora?No entens aquesta llengua que et parla entre perills?Has desaprès d’entendre en els teus fills?Adéu, Espanya!Etiquetes de Technorati: Espanya,Catalunya,Política,Oda a Eespanya,Joan Maragall

Tags: Espanya, Joan Maragall, Oda a Espanya

Ja sé que sóc una mica “raret”en moltes coses. Ho reconec.Hi han moltes coses que no m’agraden i que em fan anar a contra corrent infinitat de vegades i en moltes ocasions.Per exemple: no m’agraden certes revistes (Lectures, Hola, Glamour, 10 Minutos, Cuore, Mia, Clara…). No m’agraden certs programes de TV (per entendre’ns, el que en diuen “del cor”). No m’agrada cert tipus de literatura, per ben escrita que sigui. No m’agrada cert tipus de música…I no m’agrada gens disfressar-me per Carnaval. Mai ho he fet. Ni de petit. I no crec que sigui per sentit del ridícul. Crec que és quelcom més. Ho hauria d’estudiar algun entès, d’aquests que fan tests i sessions llarguíssimes (i cares) de psicoanàlisi….És que aquests dies només veus disfresses per tot arreu. Els nens van i venen disfressats. Les colles de nois i noies surten a ballar disfressats. Les discoteques fan concursos de disfresses.Els polítics no cal que es disfressin perquè normalment en van tot l’any i aquests dies no se’ls nota res diferent.Tampoc cal que es disfressin els banquers. De fet, ja ni ho intenten. Podrien disfressar els resultats dels seus respectius bancs per no donar sensació d’abundància infinita. Però ja no ho intenten. Públicament fan ostentació dels seus robatoris a plena llum del dia i, per tant, dels seus resultats sempre bons. Cada any millors.A mi no m’agrada disfressar-me, ni l’ostentació, ni els “xismes”, ni les converses sense suc ni bruc, ni seguir sempre la corrent; no m’agrada seguir la moda, ni el dolç, ni tantes altres coses que fan que a vegades en mirin com a bitxo rar, una mica malament (d’on ha sortit aquest “tio”?)Per tant, no us estranyi si, un any més no em veieu disfressat. I no intenteu tampoc convèncer-me que ho faci.Bon Carnestoltes. Bon Carnaval. Bones “Carnes tollendas”. Bones “Carnes tollitas”. Bon “Carnevalle” a tots els que el celebreu.Etiquetes de Technorati: Carnestoltes,Carnaval,disfresses

Tags: Carnestoltes

Tothom ha sentit parlar de Càritas. Càritas s’ha guanyat un merescut prestigi per tota la immensitat de bé que fa. Tant és que hom sigui ateu, agnòstic o creient de qualsevol de les religions. Tots saben que la missió de Càritas és fer el bé i ser vora el més necessitat.

Però també és veritat que moltes vegades no sabem el què Càritas fa, ni el que ajuda. Per això avui, simplement a tall d’exemple, vull donar-vos les estadístiques bàsiques de Càritas Parroquial de Mollerussa de l’any 2008 per tal que vosaltres mateixos jutgeu.

Càritas Parroquial de Mollerussa té els seus programes d’actuació:

1. BOTIGA-ROBER: 21 voluntaris, 69 butlletes per adquirir roba, 49 atencions a transeünts.

2. GENT GRAN: 18 voluntaris, 12 persones visitades, visites periòdiques a les Residències locals.

3. IMMIGRANTS (COORDINAT AMB CREU ROJA): 3 voluntaris de Càritas, 216 persones assistents a les aules d’ idiomes.

4. INFÂNCIA: 10 voluntaris, 19 infants atesos al suport escolar, 37 beques de llibres escolars.

5. SERVEIS ASSISTENTA SOCIAL: 154 atencions al despatx de Càritas.

6.ALBERG DE CÀRITAS: 3 voluntaris responsables del seu funcionament, 382 transeünts acollits amb 404 permanències, 43 residents amb 111 permanències.

7. SOCIS DE CÀRITAS: 51 socis amb quota trimestral, semestral o anual.

8. JUNTA DIRECTIVA DE CÀRITAS: 15 voluntaris.

“Déjame intentarlo. La discapacidad: hacia una visión creativa de las limitaciones humanas.”

Tomás Castillo Arenal. Editorial Ceac. Barcelona 2007

La vida és feta d’intents: alguns fallits i altres reeixits. En la vida cal intentar coses. Ens en sortirem o no. Però cal que ho fem.

Per només 12 euros podreu gaudir de la visió d’un psicòleg que fa anys que es dedica a estudiar el tema de la discapacitat i que en té una visió nova, moderna i profunda.

Es diu Tomàs Castillo Arenal. Quan era un jove estudiant de Psicologia no va acceptar idees preconcebudes. Va qüestionar aquesta idea social, que comprenia l’àmbit acadèmic, i que classifica a les persones en dos grans grups: capaços i no capaços; ells, els que no poden, i nosaltres, els "normals". I no ho va fer des de la crítica sinó des de l’acció, va posar en pràctica les seves idees.

Amb el temps, Tomás Castillo Arenal (Torrelavega, 1957) va fundar l’associació Amica, formada per familiars, professionals i persones amb discapacitat, i la idea fonamental és buscar les capacitats de tot ésser humà.

Com tota les bones idees, sembla que hagi estat aquí des de sempre, però el recorregut ha estat llarg. No va ser fins al 2001 quan l’assemblea mundial de l’OMS va assumir les idees de Tomás Castillo, expert d’aquesta organització, i va variar la Classificació Internacional de Funcionament, la Discapacitat i la Salut (CIF), que avui ens convida a veure que tota persona està carregada de capacitats encara que existeixin algunes circumstàncies que les limitin, però no per això la converteixen en "discapacitada", en un ésser diferent.

En el seu llibre "Deixa’m intentar-ho", en el qual exposa la seva visió sobre la limitació humana com quelcom que ens afecta personalment a tots, ens col·loca davant d’un mirall i ens demostra com el temps reduirà, i fins i tot invalida certes capacitats . La dedicatòria ho diu tot: "A Matías, per haver ensenyat el gran que pot ser una persona, amb independència de l’important que sigui la seva discapacitat". Conèixer a diversos milers de persones amb discapacitats de tot tipus m’ha ajudat a veure el molt de "normal" que hi ha a tots els éssers humans, la petitesa de les diferències comparat amb la enormitat del que compartim. Sobretot, he aconseguit descobrir a la persona que existeix sempre en primer pla, que amb la seva grandesa fa relatiu el que l’ afecta.

Tomás Castillo, en el seu llibre, va desgranant una mena de decàleg que ajuda a percebre aquesta qüestió des d’una altra perspectiva. Alguns exemples:

• La discapacitat, com la capacitat, forma part de la naturalesa humana.
• La discapacitat, com a component d’un estat de salut, pot ser temporal.
• La discapacitat està condicionada per l’acceptació social de la meva limitació.
• La discapacitat no significa una minoria d’edat permanent.
• Les persones no són classificables per la seva discapacitat.
• La discapacitat està en funció del medi en què la persona es mou.
• La discapacitat és un terme genèric a revisar.

En definitiva, tots som en certs moments de la vida, discapacitats i limitats. Quelcom essencial a l’esser humà és la limitació. Aquesta limitació no depèn només de nosaltres mateixos sinó de com els altres ens veuen, de com els altres ens tracten i de l’esforç que posem en superar-les.

Tags: Limitació

A mida que em faig gran deixen d’interessar-me certes coses i me n’interessen d’altres. Una de les coses que no m’interessa gens és la política de partit. La veritat sigui dita, mai m’ha interessat massa, encara que és cert que en cert moment de la meva joventut van estar a punt de convèncer-me a entrar en un partit. M’ho vaig pensar una colla de dies, vaig dubtar, m’ho vaig pensar i repensar i, al final, vaig dir que no.

No us explicaré les raons que vaig sospesar, que van ser moltes. Era temps de clandestinitat i podia haver-hi perill. Però aquesta va ser la raó que menys va pesar. La que més va pesar per dir que NO, va ser veure i conèixer d’a prop alguns partits polítics i sindicats.

Amb això no vull desmerèixer pas els polítics professionals o els polítics vocacionals. N’hi ha de tots tipus: aquells que fan servir la política per a ells i aquells que es posen al servei del ciutadà i de la societat.

Només he de dir que, amb els anys, reconec que l’elecció va ser bona. N’estic cada vegada més convençut. Actualment la política de partit no només no m’interessa gens sinó que més aviat em repugna. Veus tantes coses! I quasi a tots els partits, siguin de dretes, esquerres, dalt o baix…

La política no es fa només des de dins dels partits. Es fa política des de qualsevol lloc de la societat. Només cal tenir l’ànim i la voluntat de fer-ho.

Tags: Partits polítics

Avui, us copio un article d’ Hernan Casciari, periodista argentí, per donar un toc d’humor al blog i perquè m’ha semblat interessant.—————————————————EL MUNDO SEGUN CASCIARIPor Hernán Casciari.Leí una vez que la Argentina no es mejor ni peor que España, sólo más joven. Me gustó esa teoría y entonces inventé un truco para descubrir la edad de los países basándome en el ‘ sistema perro’. Desde chicos nos explicaron que para saber si un perro era joven o viejo había que multiplicar su edad biológica por 7. En el caso de los países hay que dividir su edad histórica entre 14 para saber su correspondencia humana . ¿Confuso? En este artículo pongo algunos ejemplos reveladores. Argentina nació en 1816, por lo tanto ya tiene 190 años. Si lo dividimos entre 14, Argentina tiene ‘ humanamente ‘ alrededor de 13 años y medio, o sea, está en la edad del pavo. Es rebelde , pajera, no tiene memoria, contesta sin pensar y está llena de acné (¿será por eso que le dicen el granero del mundo ? Casi todos los países de América Latina tienen la misma edad y, como pasa siempre en esos casos , forman pandillas. La pandilla del Mercosur son cuatro adolescentes que tienen un conjunto de rock. Ensayan en un garaje, hacen mucho ruido y jamás han sacado un disco . Venezuela, que ya tiene tetitas, está a punto de unirse a ellos para hacer los coros . En realidad, como la mayoría de las chicas de su edad, quiere tener sexo , en este caso con Brasil, que tiene 14 años y el miembro grande. México también es adolescente , pero con ascendente indígena. Por eso se ríe poco y no fuma ni un inofensivo porro, como el resto de sus amiguitos, sino que mastica peyote, y se junta con Estados Unidos, un retrasado mental de 17, que se dedica a atacar a los chicos hambrientos de 6 añitos en otros continentes.En el otro extremo está la China milenaria. Si dividimos sus 1,200 años por 14 obtenemos una señora de 85, conservadora, con olor a pipí de gato , que se la pasa comiendo arroz porque no tiene -por ahora- para comprarse una dentadura postiza. La China tiene un nieto de 8 años, Taiwán, que le hace la vida imposible. Está divorciada desde hace rato de Japón, un viejo cascarrabias, que se juntó con Filipinas, una jovencita pendeja, que siempre está dispuesta a cualquier aberración a cambio de dinero.Después, están los países que acaban de cumplir la mayoría de edad y salen a pasear en el BMW del padre . Por ejemplo, Australia y Canadá, típicos países que crecieron al amparo de papá Inglaterra y mamá Francia, con una educación estricta y concheta, y que ahora se hacen los locos. Australia es una pendeja de poco más de 18 años, que hace topless y tiene sexo con Sudáfrica; mientras que Canadá es un chico gay emancipado, que en cualquier momento adopta al bebé Groenlandia para formar una de esas familias alternativas que están de moda.Francia es una separada de 36 años, más puta que las gallinas, pero muy respetada en el ámbito profesional. Tiene un hijo de apenas 6 años: Mónaco, que va camino de ser puto o bailarín… o ambas cosas. Es amante esporádica de Alemania, camionero rico que está casado con Austria, que sabe que es cornuda, pero no le importa. Italia es viuda desde hace mucho tiempo. Vive cuidando a San Marino y al Vaticano , dos hijos católicos idénticos a los mellizos de los Flanders. Estuvo casada en segundas nupcias con Alemania (duraron poco: tuvieron a Suiza), pero ahora no quiere saber nada con los hombres. A Italia le gustaría ser una mujer como Bélgica: abogada, independiente, que usa pantalón y habla de política de tú a tú con los hombres (Bélgica también fantasea a veces con saber preparar espaguettis).España es la mujer más linda de Europa (posiblemente Francia le haga sombra , pero pierde espontaneidad por usar tanto perfume ).. Anda mucho en tetas y va casi siempre borracha . Generalmente se deja follar por Inglaterra y después hace la denuncia. España tiene hijos por todas partes (casi todos de 13 años), que viven lejos. Los quiere mucho, pero le molesta que , cuando tienen hambre, pasen una temporada en su casa y le abran la nevera. Otro que tiene hijos desperdigados es Inglaterra. Sale en barco por la noche, se tira a las pendejas y a los nueve meses aparece una isla nueva en alguna parte del mundo . Pero no se desentiende de ella. En general las islas viven con la madre , pero Inglaterra les da de comer . Escocia e Irlanda, los hermanos de Inglaterra que viven en el piso de arriba , se pasan la vida borrachos y ni siquiera saben jugar al fútbol. Son la vergüenza de la familia. Suecia y Noruega son dos lesbianas de casi 40 años, que están buenas de cuerpo, a pesar de la edad, pero no le dan bola a nadie. Cojen y trabajan, pues son licenciadas en algo . A veces hacen trío con Holanda (cuando necesitan porro); otras, le histeriquean a Finlandia, que es un tipo medio andrógino de 30 años, que vive solo en un ático sin amueblar y se la pasa hablando por el móvil con Corea. Corea (la del sur) vive pendiente de su hermana esquizoide. Son mellizas, pero la del norte tomó líquido amniótico cuando salió del útero y quedó estúpida . Se pasó la infancia usando pistolas y ahora, que vive sola , es capaz de cualquier cosa. Estados Unidos, el retrasadito de 17, la vigila mucho, no por miedo, sino porque le quiere quitar sus pistolas . Israel es un intelectual de 62 años que tuvo una vida de mierda. Hace unos años, Alemania, el camionero, no lo vio y se lo llevó por delante. Desde ese día Israel se puso como loco.  Ahora, en vez de leer libros, se lo pasa en la terraza tirándole piedras a Palestina , que es una chica que está lavando la ropa en la casa de al lado.Irán e Irak eran dos primos de 16 que robaban motos y vendían los repuestos, hasta que un día le robaron un repuesto a la motoneta de Estados Unidos y se les acabó el negocio. Ahora se están comiendo los mocos. El mundo estaba bien así, hasta que un día Rusia se juntó (sin casarse) con la Perestroika y tuvieron como docena y media de hijos. Todos raros , algunos mongólicos, otros esquizofrénicos. Hace una semana , y gracias a un despelote con tiros y muertos, los habitantes serios del mundo descubrimos que hay un país que se llama Kabardino-Balkaria. Un país con bandera, presidente , himno, flora , fauna ….y ¡ hasta gente! A mí me da un poco de miedo que aparezcan países de corta edad, así, de repente . Que nos enteremos de costado y que , incluso , tengamos que poner cara de que ya sabíamos, para no quedar como ignorantes Y yo me pregunto: ¿ Por qué siguen naciendo países , si los que hay todavía No funcionan?————————–I, després de tot plegat, jo em pregunto: D’aquests països com Catalunya, fills no reconeguts per ningú, (no pas perquè no se’n sàpiga el pare i la mare), deixats de la mà de Déu, tan vells i tan bells com qualsevol altre, tant carregats de virtuts i defectes com qualsevol altre… què n’hem de fer? Etiquetes de Technorati: Hernán Casciari,Països,Humor

Tags: Hernán Casciari, Humor, PAÏSOS

“Voluntariat per la llengua” és un programa que facilita aprendre a parlar català, per mitjà de converses cara a cara i individualitzades, entre una persona que normalment el parla i una persona que el vol aprendre.

Ahir vaig tenir la meva primera trobada com a voluntari amb la persona que se m’ha assignat: l’Ahmed. Quan ens vam trobar a la plaça de Mollerussa per anar fer un cafè -després d’haver quedat per telèfon- em vaig endur una agradable sorpresa: ja coneixia l’ Ahmed de les classes de castellà que li vaig fer anys enrere. També ell va dir-me que li agradava que jo fos altre cop el “seu professor”, ara de català, perquè tenia ganes d’aprendre’n.

Però no és aquest el tema, pròpiament, del que vull parlar. La trobada amb l’ Ahmed m’ha fet pensar en com han organitzat els nostres governs el tema de l’ aprenentatge del català per als nouvinguts. Des del meu punt de vista, força malament. Si volem que el nouvingut aprengui català i el faci servir en la seva vida diària li hem de donar més facilitats. L’ hem d’ajudar. Hi hem de destinar més recursos. No n’hi ha prou que persones com jo mateix, amb més bona voluntat que res més, fem el que haurien de fer els governs.

Jo no en sóc pas expert en aquest tema  –pobre de mi-, però sí que puc parlar amb una certa experiència de com hem dut aquest tema aquí a Mollerussa. Durant vora de 15 anys he fet voluntàriament classes de català i castellà a emigrants, en un programa que porten junts Càritas i Creu Roja. Les classes les havíem de fer els dissabtes a la tarda o als vespres, sense gaires mitjans i sense cap recolzament oficial. Dificultats en trobar professors i dificultats en donar continuïtat a les classes. Dificultats en trobar locals i espais adequats (des d’aquí gràcies als germans de La Salle i a l’ Institut per oferir.nos  de forma desinteressada les seves aules). En fi, més bona voluntat que res més. Hem fet els que hem pogut un bon grapat de voluntaris, però em sembla que amb això no n’hi ha prou.

La realitat és que la majoria (fora dels llatinoamericans) primerament volien aprendre castellà. En certa manera és lògic ja que moltes vegades són gent que no sap si es quedarà a Catalunya o no. Però després jo sempre mirava de despertar-los la necessitat d’aprendre també català si es quedaven aquí entre nosaltres.

He tingut experiències de tots tipus: Alguns que han fet el pas i els trobes pel carrer i ja parlen català i altres (la majoria) que no han fet el pas i s’han quedat amb el castellà.

Per això aquest any, després de deixar un parell d’anys les classes una mica decebut, he volgut experimentar aquest programa de “Voluntaris per la llengua”, que sé que funciona prou bé. Ja us explicaré com em va aquesta nova experiència i us animo a sumar-vos-hi si teniu temps i ànims per a fer-ho.

Primerament, dir que aplaudeixo amb les úniques dues mans que tinc (i si en tingués 4, també ho faria) l’expulsió de l’eurodiputat del PP, Luís Herrero, de Veneçuela. Si volia criticar alguna cosa del referèndum, o de Chávez, podia haver-se esperat a que acabés tot plegat. Hi anava com a observador, no com a comentarista de la COPE. Són tics típicament espanyolistes i colonialistes. Li està bé.

I una vegada dit això, també he de dir que té força raó en el fet de  que no es respecten els drets humans a Veneçuela i que la llibertat d’expressió és pot posar raonablement en dubte.

I m’explicaré:

Chávez ha aconseguit dividir el país en dos fronts irreductibles. El pitjor que pot fer un governant és atiar l’odi entre les persones, les classes socials i les races.

Ha aconseguit també que hi hagi a Veneçuela la inflació més gran de llatinoamèrica; que augmentés 12 vegades el deute extern del país i que Veneçuela tingués el dubtós honor de ser el país més car de tota la zona i amb la segona inflació més alta de tots els països del món.

Ha aconseguit acabar amb la sanitat veneçolana, que estava a un nivell acceptable anys enrere. La pobresa creix de forma alarmant al país i cada vegada es veuen més nens als semàfors per poder menjar alguna cosa.

Ha aconseguit controlar tots els poders públics i mira de controlar tots els mitjans de comunicació (si ha de tancar alguns canal de TV més crític del conte, ho fa sense miraments).

S’està emmirallant constantment en Fidel Castro, que darrerament més aviat no és exemple de res de bo. Ho omplert els país de cubans que no se sap ben bé què hi van a fer, si no és a enriquir-se.

Es vol perpetuar en el poder de forma indefinida. D’aquí el referèndum de demà. Això a mi em sona a alguna cosa: tics dictatorials? Borratxera de poder? Digueu-ne com vulgueu. Aquest és Chávez, un aprenent de dictador que, si pot,  es doctorarà aviat en l’assignatura “Dictadura para la ciudadanía”.

Espero que els veneçolans no li permetin!

Tags: Dictadura, Fidel Castro

Els catalans estem acostumats als espolis. Només cal citar el nom de Salamanca per recordar-nos una trista, llarga i agredolça història de papers no retornats.Ens han espoliat molt durant la història. A vegades nosaltres mateixos n’hem estat una mica culpables per no haver defensat bé el que era nostre o per haver abandonat uns béns comuns que algú es va emportar.I sembla que volen tornar-nos a espoliar unes obres d’art que són ben nostres des de tots els punts de vista. Em refereixo a les obres d’art del Museu de LLeida. Ja en sabeu la història i no caldrà pas recordar-la amb detall. Però sí que vull fer unes apreciacions que crec que poden ser interessants:1. El bisbat de Barbastre-Montsó demana 113 obres d’art que han vingut de parròquies del que fou bisbat de Lleida durant molts anys. La majoria d’elles amb documents que n’avalen la propietat, per la compra que es va fer al seu dia. És com si als actuals museus se’ls reclamessin obres d’art que van ser comprades al seu moment. Els Museus quedarien totalment buits perquè tothom reclamaria les “seves” obres.2. El bisbat de Lleida es va segregar l’any 1995. La trama de la segregació del bisbat de LLeida és com una novel·la negra. Ja se n’ha escrit algunes coses, però encara se n’escriuran més a mida que es vagin descobrint tots els interessos amagats que hi va haver en la creació d’aquest nou bisbat per part de l’ Opus Dei. Hi havia necessitat de crear un nou bisbat? Cap ni una. Va ser l’estratègia per a poder fer tot el que ha vingut després.3. Hi han hagut personatges destacats en aquesta història de pressions político.eclesiàstiques: Juan Alberto Bell-lloch (ministre de Justícia el1993 i responsable de les relacions amb l’església); Elias Yanes (Arquebisbe de Saragossa i  president en aquelles dates de la Conferència Episcopal Espanyola); nuncis del Vaticà,  que són personatges declaradament anticatalans, per les seves declaracions fetes en alguns mitjans de comunicació. I per acabar, tota la gran influència de l’ Opus Dei en la mateixa creació de la diòcesi i en tota la influència de l’ Opus al Vaticà. No us sembla que tot plegat no és casualitat sinó fruit d’ un pla ben el·laborat?4. Serem prou ferms en defensar el que és nostre? Una cosa és el dret eclesiàstic i una altra és el dret civil. En aquest cas és prou clar que el que ha de funcionar és la justícia civil perquè els títols de propietat de les obres són prou clars.Esperem que les autoritats polítiques, plataformes ciutadanes i poble català sapiguem estar a l’alçada de les circumstàncies.Etiquetes de Technorati: Espoli,Museu de Lleida

Tags: Espoli, Museu de Lleida

Per saber qui té raó en el litigi entre el Barça i TV3 per la retransmissió dels partits de futbol deu ser molt difícil i, jurídicament, tots tenen arguments.

Que tothom vol treure’n profit de la situació tant bona que passa el Barça també és evident. Les pressions no es podrien fer en un altre moment.

Per tant, potser caldrà esperar a que la justícia hi digui alguna cosa i poca cosa més hi podrem fer els espectadors…

Però tot plegat fa preguntar-me:

No estarem convertint el futbol en un negoci?

TV3 no està plorant per una cosa que ella mateixa ha deixat perdre?

Les audiències no s’estan convertint en el més important, deixant de banda la qualitat, l’ètica i les bones maneres?

En totes les negociacions, en les vagues, en els conflictes a nivell d’empreses s’està procurant el bé comú? S’està contemplant el bé dels clients o dels beneficiaris?

Els barcelonistes volem veure el nostre Barça en català i en la “nostra” (potser cada dia menys) televisió pública, que paguem entre tots i que ha d’estar al servei de tots. Per tant, senyors i senyores d’una i altra banda, espavilin i arribin a un acord.  Els partits del Barça aquest any valen la pena i tenim dret a veure’l i gaudir-los tots. Com més millor!

Tags: TV3

Sobre la discapacitat intel·lectual s’ha escrit molt i se seguirà escrivint. Els “entesos”, els que en saben d’aquest tema segurament que podrien respondre moltes de les preguntes que a vegades em faig (i que la societat es fa). Però igualment vull fer-me-les i que cadascú que se les respongui com vulgui. A veure si entre tots fem passos endavant. Algunes preguntes són les següents:

-Els discapacitats només poden fer les feines que fan actualment en els tallers? No serien capaços de fer altres feines si les empreses els donessin feina i els ensenyessin tal com ensenyen a qualsevol treballador nou que ha d’aprendre una feina nova?

-Els professionals que parlen d’això no podrien fer servir un llenguatge més planer i menys tècnic per tal que la majoria de mortals que no hi entenem els entenguéssim a ells i la societat pogués entendre millor el concepte de discapacitat?

-No projectem moltes vegades les nostres pròpies limitacions sobre ells i els fem més limitats del que en realitat són? Moltes vegades ens relacionem més amb un “diagnòstic “ que amb una “persona”; amb una història de frustracions que  no pas amb uns límits que es poden assolir si ho intentem….

-No mirem més les seves incapacitats i les seves limitacions (que sens dubte que hi són i ben evidents) que les seves capacitats i les seves potencialitats?

-No pensem moltes vegades que els subjectes “són” diferents i no ens adonem que som nosaltres que “els fem” diferents?

-No seria hora de superar el “model mèdic” a l’hora de parlar de discapacitat i passar a un model antropològic, a un model humanista, tenint més en compte que abans de ser “tal cosa o tal altra” són, abans de tot, persones?

Seguiré fent-me més preguntes un altre dia….

Avui hem enterrat l’Andrés. Feia 30 anys que estava a la Casa Familiar Santa Anna del Castell del Remei a cura dels Germans franciscans de Creu Blanca. El van portar de la seva Almeria natal cap a Sevilla i, des d’allà cap al Castell del Remei quan van obrir la llar d’acollida de minusvàlids psíquics i físics profunds.

Aquesta casa era casa seva. Una casa que hauria de visitar tothom. Una visita a aquesta casa d’acollida impacta i et fa pensar. Hauria de ser una visita obligatòria per a tothom. Potser ens adonaríem la sort que tenim la majoria… Veuríem que ens ha tocat la loteria sense haver-hi jugat.

Els Germans, cuidadors i amics que durant aquesta colla d’anys l’hem tractat el trobarem a faltar.

Amb la seva cadira de rodes elèctrica (al darrere hi havia posat una inscripció que deia “Esta silla és un 4 X 4”) anava i venia per tot arreu.  Era un autèntic tot terreny. Ja s’havia convertit en tota una institució. Cada dia venia al taller a Mollerussa, amb un grup de companys del Castell.

Deia que el trobarem a faltar perquè ja no li podrem fer més bromes amb el Madrid (era un madridista de soca-rel) i ell tampoc ens ens podrà fer als barcelonistes. Era la cançó de mai acabar, segons hagués guanyat un o altre equip…

Ja no podrà anar a fer més “carajillos” al bar. Ja no podrà agafar més aquells “cabreos” monumentals; ja no podrà mirar més amb aquell somriure sorneguer, que hom no sabia si es fotia de tothom o què volia dir…

Tindríem mil anècdotes per explicar. Mil històries. Mil vivències…

Des d’aquí vull fer un homenatge als Germans Franciscans que l’han ajudat a viure millor durant tants anys. Però, sobretot, que l’han ajudat a morir. Ells han estat al seu costat sempre. També hi han estat al moment de la seva mort.

Adéu, Andrés.

Tags: Llar Santa Anna

Un amic psiquiatra, que de tant en tant llegeix el meu blog, m’ha fet arribar un comentari sobre les llàgrimes, els sentiments i tota una colla de precisions sobre coses del seu ram: el seu ram són les emocions, els sentiments i el viure (gaudir i patir) de les persones. Sobre la vida, en definitiva.Em diu que és cert tot el que dic sobre les llàgrimes de Federer, però que encara s’hi podria fer una altra lectura (i moltes altres diria jo)… Sobre els sentiments s’ha escrit molt i encara s’escriurà molt. Els sentiments són una cosa massa rica per tal que es puguin explicar, per més llibres que s’escriguin sobre el tema.El meu amic em comenta que, possiblement, una de les coses que va fer plorar tant desconsoladament a Federer fou el fet d’adonar-se que li havia passat una oportunitat d’or per a seguir de número 1 en el món del tennis, El fet de que s’adonés que ja no és discutible; que hi ha algú que el guanya i el guanya en inferioritat de condicions (recordeu que Nadal acabava de jugar un partit que durà més de 5 hores….); el fet de que el temps no passa en va inclús quan encara s’és jove (una cançó deia: “el tiempo pasa, nos vamos volviendo viejos”)….Tot plegat fa que les llàgrimes de Federer es puguin llegir en un altre context. Les llàgrimes poden expressar tantes coses que tots en podem fer moltes lectures. Però aquesta del meu amic m’ha semblat interessant.Com interessant és el que em diu: que no hem de tenir por de plorar; que plorar és sa, és beneficiós, és terapèutic, és catàrtic, és humà, és beneficiós, és descarregador de tensions, és bo per renovar sentiments, és bo per unir les persones, és bo per fer-nos sentit petits, poca cosa, dèbils, persones….Per tant, us convido a plorar quan en tinguem ganes. Homes  -sí, també els homes- i dones, plorem quan en tinguem ganes. La nostra salut psíquica ens ho agrairà!Etiquetes de Technorati: Llàgrimes,Plor,Sentiments

Tags: Llàgrimes,, Plor, Sentiments

Veure Federer plorar després d’haver perdut la final d’ Austràlia a mi em va sobtar i, en el fons, em va agradar perquè vaig veure un Federer diferent, humà, no un robot com a vegades ens l’han pintat.Podem plorar d’alegria o de dolor. Podem plorar per dolor físic o per dolor moral. Podem plorar per fora o plorar per dins.Els sentiments els podem expressar de moltes maneres: amb la paraula, amb gestos, amb crits, rient, plorant, amb silencis…Cada persona els expressa a la seva manera i segons el seu caràcter i la seva psicologia. També cada societat els expressa de diferent manera i, per això mateix, a alguns ens ha sorprès que un esportista de la talla de Federer, un noi tan fred com ell, pugui arrencar a plorar després d’un partit.Aquest tipus d’esportistes són els que arriben fins dalt de tot. Són aquells que es prenen les coses seriosament. Tant seriosament que poden sentir una tristesa immensa que els fa saltar les llàgrimes quan perden un partit important. És aquella frustració que hom pot sentir quan creu que ha fet tot l’ humanament possible per guanyar i no ha pogut; que ha jugat molt bé, i ni així ha pogut guanyar. Aquests esportistes són l’exemple per a tots perquè creuen en el que fan. Els diners que guanyen no és el més important per a ells. Ni els títols, ni el reconeixement públic, ni el “glamour” són importants. El que és realment important és la superació personal que assoleixen.I, per acabar, no vull deixar de valorar les paraules de Nadal, que fou un digne guanyador en tots sentits: en el terreny de joc i en l’elegància que va demostrar vers l’adversari tocat. Aquest tipus de partits i aquests esportistes són els que fan que l’esport, quan és net i digne, sigui tan bonic.Etiquetes de Technorati: Esport

Tags: Esport

“ÉS COMPATIBLE LA FE AMB LA LLUITA”Aquesta notícia que comento avui és d’aquelles que voldria comentar més sovint. Malauradament, no és així. Les notícies sobre l’església normalment tenen l’epicentre en el Vaticà i amb els seus capellans amb “collet” blanc o amb bisbes amb borles morades.El president de Paraguai i ex bisbe catòlic Fernando Lugo i diversos teòlegs de l’esquerra llatinoamericana, com Leonardo Boff, demanen revitalitzar la Teologia de l’Alliberament, en el marc del Fòrum Social Mundial, a la ciutat brasilera de Belém.”Més que mai els teòlegs tenen aquesta gran responsabilitat de prestar els ulls, les orelles” a les necessitats de la gent, va dir Lugo davant una platea plena de persones del Moviment Sense Terra i activistes d’altres organitzacions.La Teologia de l’Alliberament “rescata elements genuïnament cristians: allò que se li va arrabassar al poble, i valoritza els pobres”, va destacar.”Estic convençut que la Teologia de l’Alliberament va salvar la meva fe (…) Els moviments socials a l’Equador (on va exercir com a capellà) em van ensenyar que és absolutament compatible la fe amb la lluita”, va concloure. “Avui més que mai, els pobres estan cridant i estan patint perquè aquesta crisi és global. Hem de donar centralitat als pobres, perquè hi ha risc que els poderosos busquin solucions i preservin els seus privilegis”, urgí al seu costat el conegut teòleg catòlic brasiler Leonardo Boff, que va penjar els hàbits el 1992 per desavinences amb el Vaticà.”Els pobres, la vida i la terra són els nostres grans desafiaments, als quals definitivament (els teòlegs de l’alliberament) podem contribuir”, va dir Boff.”El més estrany és que un cristià no faci política”, va afirmar per la seva banda Frei Betto, teòleg dominic i una de les figures emblemàtiques de l’esquerra catòlica llatinoamericana, qui va moderar el debat.”La Teologia de l’Alliberament ha de servir per trobar-nos amb el poble de nou”, va dir el pastor protestant noruec Berge Ragnar Furrer. En el Fòrum, el president de Bolívia, Evo Morales, que va participar el dijous d’un debat amb els seus col·legues de Brasil, Veneçuela i Equador, arremeté  contra “grups de l’Església Catòlica, els jerarques de l’Església Catòlica, enemics de les transformacions pacífiques “.I, esmentant el lema del Fòrum Social, “Un altre món és possible”, va manifestar: “Jo vull dir, una altra fe, una altra religió, una altra Església també és possible”.Etiquetes de Technorati: Teologia,Leonardo Boff,Fernando Lugo

Tags: Fernando Lugo, Frei Betto, Leonardo Boff, Teologia