A PEU

Fa una temporada que algú feia notar el fet que el Govern defensés la utilització del terme “persones amb discapacitat psíquica” en lloc del terme “disminuïts psíquics”; terme que en si mateix és un eufemisme passat de moda per dir “retardat mental”, que al mateix temps servia per dir el que en temps anteriors es deia “subnormal”.

Potser més d’un haurà agraït aquest canvi de noms. Però només amb el canvi de noms no farem gran cosa. Si el Govern –i els Governs autonòmics- només van a visitar el diccionari de la  Reial Acadèmia i no aixafen la pols del carrer, de poc servirà tot plegat. En això, com en moltes altres coses el PSOE del “talante” revela que darrere del “talante” no hi ha gran cosa més. Les ajudes socials als discapacitats i als Centres que es dediquen a aquest col·lectiu, poc se’ls ajuda. I, a més, les ajudes arriben tard. Les ajudes als vells i velles que tenen pensions de misèria els les hi augmentaran quan ja creïn malves al cementiri. Quan ja siguin “discapacitats vitals”, un eufemisme que podríem fer servir per dir “morts i enterrats”

Zapatero somriu i el seu somriure és tan enigmàtic com el somriure de la Mona Lisa. Li deuen aconsellar: “Sonrie, que algo queda”. “Promete, que las promesas se las lleva el viento”. Més o menys com amb el tema actual del finançament de Catalunya.

Fa un parell d’anys que, amb un somriure a flor de llavis, va dir també que la classe política renunciés als títols honorífics. Hauria estat millor que aquesta mateixa classe política hagués renunciat a part dels sous elevadíssims, a cotxes oficials, a residències de luxe i a despatxos de fustes exòtiques caríssimes.

I si no ha va saber fer llavors, ho podrien fer ara aprofitant l’excusa que hi ha una forta crisi. Fins i tot quedarien com uns senyors!

Tags: Ajudes socials