A PEU

Era una cosa que corria pels passadissos de Madrid:” A Zapatero li passa alguna cosa”. Doncs ja s’ha pogut confirmar: A Zapatero li surt una cara nova sota l’orella dreta. Una cara que mira cap al costat (com fent-se l’orni, el desentès) mentre l’altra mira endavant.Si no us ho creieu, mireu la foto que publico aquí al costat…

I encara corre una altra notícia, que no us la puc confirmar encara, però us en faré una petita entrega per tal que us hi aneu fixant: sembla que n’hi està per sortir una tercera al clatell.

I tot plegat, quina importància té, us direu. Doncs sembla que és per poder mirar a la vegada cap a Catalunya i cap a la resta d’ Espanya sense agafar torticoli. Sembla que hi ha una prestigiosa clínica madrilenya (Clínica Moncloa-PSOE. SA) que fa aquests tipus de cirurgia a petició d’alguns interessats i es remoreja (ja sabeu que Madrizzz viu de rumors) que la majoria de clients són polítics. Segurament que aquest tipus de cirugia s’exportarà a l’ estranger veient l’èxit que té.

A Zapatero, per exemple, li vindrà de primera: amb una cara podrà dir als catalans que complirà al peu de la lletra el que aquí diguem i amb l’altra dirà tot el contrari sense el més mínim dolor. Ni tan sols haurà de girar el coll i dissimular!

Tags: Mentides, Zapatero

CANÇÓ DE BRESSOL

Dorm, Joana. Que el Loverman fosc, tràgic,
d’aquell saxo soprano
del teu germà al consol de Montjuïc
t’acompanyi durant l’eternitat
pels camins que tan bé coneix la música.
Dorm, Joana.
I si pot ser no oblidis els teus anys
en el niu que has deixat dins de nosaltres.
Envellirem guardant tots els colors
que van lluir als teus ulls.
Dorm, Joana. Aquesta és casa nostra,
tot està il•luminat pel teu somriure.
És un tranquil silenci on esperem
arrodonir les pedres del dolor
perquè tot el que fores sigui música,
la música que empleni el nostre hivern.

Joan Margarit

Aquests dies són estranys per a mi. S’acosta Nadal i, com a creient, celebro alguna cosa que a mi em resulta molt gran, molt important, molt seriosa. Celebrarem un naixement que, històricament, no sabem ben bé com va ser, ni on va ser, ni gaires detalls. Però una celebració és justament reviure allò que d’alguna manera ens ha tocat profundament; allò que el sentiment és capaç de dir i la paraula és incapaç d’expressar.

Aquests dies celebrarem un naixement d’algú que, des de la seva petitesa, des de la seva nuesa, des de l’anonimat ha estat capaç d’esdevenir Salvador per a molta gent.

I això és el que aquests dies se’m fa estrany. Noto com un sentiment de finitud, d’acabament, de buidor… Serà per algunes morts de persones estimades, per símptomes de no massa bona salut, què sé jo… És com una espècie de contradicció interna que fa que les coses les vegi emboirades, poc clares, borroses…

Tinc l’esperança -una remota i difusa esperança- que tot s’anirà arranjant, que tot tornarà al seu lloc com

“un tranquil silenci on esperem

arrodonir les pedres del dolor

perquè tot el que fores sigui música,

la música que empleni el nostre hivern.” , tal com diu l’amic poeta Joan Margarit.

Perquè la vida, la mort, els afectes, les amistats, els dolors i els amors, les alegries i tantes altres coses…formen un conglomerat indestriable que ens ajuda a viure, inclús quan no hi trobem motius o en trobem poquets.

Tags: Poesia, Vida i mort