Arxivar per octubre de 2008

30 oct. 2008


Déu, Pàtria, Barça

Classificat com a Barça,POLÍTICA

No pas “Déu, Pàtria, Rei” com corresponia. Aquest noi marroquí va sortir-se dels paràmetres establerts i ha hagut de passejar-se pels tribunals.La cosa ha acabat bé. Però podia haver acabat ben malament al Marroc.Només al Marroc? Aquí uns nois que van cremar fotos del Rei nostre (bé, del d’alguns…) i no pas del Rei del Marroc (si haguessin cremat fotos del Rei del Marroc no els hauria passat res) també han hagut de passejar-se pels tribunals. I per uns tribunals que només entenen el castellà. I davant d’un jutge que es riu del català i de tot el que representa.Un jutge que haurien de jutjar-lo a ell ara mateix per ultratge a un país.Però així com al Marroc no hi ha democràcia tampoc n’hi ha aquí respecte a algunes coses. Per exemple: l’Estatut de Catalunya no cal complir-lo encara que sigui una llei que, en teoria haurien de complir tots.En fi, que després de tot plegat potser valdria més ser polac…. Una cosa volia dir per acabar: el noi marroquí tenia tota la raó del món. Val més el Barça que tots els reis del món plegats.

No hi ha resposta

29 oct. 2008


Gooool.

Classificat com a Futbol,POLÍTICA

L’extrem dret corre per la banda i veu l’ocasió ideal per fer gol i vol aprofitar-la. Pràcticament li regala el gol la defensa contrària.Què puc fer? Passaré la pilota al centre a veure si algú aprofita el passi i sap respondre bé. Per suposat que el devanter centre aprofita el passi. L”equip català està mig adormit. Ja fa temps que no juga gens bé. No reacciona. No se sap bé si és per culpa de l’entrenador o de la directiva. Però la cosa no rutlla. L’equip  està mig adormit i li colen un gol. Un senyor golàs!No cal dir que hi col.laboren els àrbitres de Madrid. Entre tots, li colen un gol més (ja ni se sap quants ens n’han colat….). Volem una selecció catalana però em sembla que hem d’aprendre a defensar-nos una mica. Hem de fer un equip més potent. Més viu.Un gol més a Catalunya!  Parlo, és clar, del gol al President del parlament de Catalunya. Què us pensàveu?

No hi ha resposta

25 oct. 2008


Vergonya aliena

Classificat com a Catalunya,POLÍTICA

Jo et critico a tu perquè has gastat no sé quant en el cotxe oficial.Tu em critiques a mi perquè he dit el que no s’havia de dir.Ell ens critica a nosaltres porque volem fer coalició amb ells.Nosaltres critiquem els altres perquè no volen donar-nos el que ens pertoca.Vosaltres ens critiqueu a nosaltres perquè vam dir no sé quines coses abans d’ahir.Ells es critiquen a ells mateixos perquè la facció tal no diu el que va dir la facció qual…I, entre tots, la casa per escombrar!!!Què en som de desgraciats els catalans!!

2 respostes

23 oct. 2008


Fanàtics fantàstics.

Classificat com a Fanatismes

Tots els fanàtics diuen que no ho són i, generalment, titllen de fanàtics els altres.Quan parlo de fanatismes, parlo de tot tipus: religiosos, polítics, intel·lectuals, esportius, etc.  Els fanàtics veuen la realitat esbiaixada. Ho veuen tot per un sol forat i sota un sol prisma. La realitat té moltes cares i ells només en veuen una. Es pensen que només tenen dret a existir ells. Que la veritat és una sola: la seva.Ho dic tot això perquè un amic meu ha tingut un des encontre molt desagradable amb un integrista que, tot dient-li que no ho era, quasi el fot calent!Em fan riure aquells que diuen que no són racistes però millor que els negres no vinguessin per aquests verals. O aquells que diuen que els disminuïts haurien d’estar a casa seva (això ho he sentit alguna vegada…) perquè l’economia de la nostra societat actual no pot aguantar gent que surti dels estàndards.Hi han fanàtics del futbol, de la política o d’una idea. És igual. Penso que una part important de l’educació hauria de ser aquesta: desterrar els fanatismes. I tots hi sortiríem guanyant

Una resposta fins a ara

20 oct. 2008


El rostre humà de la crisi.

Classificat com a Crisi,SOCIETAT

La crisi financera, econòmica, i de confiança ja té avui, ailàs!, rostre humà (Jaume Farràs, sociòleg, UB)

Com la gallineta del Llach que no volia pondre cap més ou, les vaques grasses de qui proclamava continents enllà que España va bien han quedat totalment escorregudes, esprimatxades, seques i exhaustes, a còpia de dieta forçada, amb els successius encariments del petroli, alimentació, lloguers i hipoteques. Eren grasses, les vaques, i no pas cegues –a l’estil de la del poeta Maragall- engreixades, entre altres impostos directes o indirectes, amb aportacions calòriques dels fons estructurals europeus. A fe que se les va esprémer, cegament i sense pietat, mentre gota en sortia. I tanta llet celestial, en arribar als Pirineus, volava directament al Govern Central des d’on era redistribuïda als diversos vedells, atenent a prioridades políticas.

Les legislatures d’Aznar, la segona sobretot, duen flamant i quixotesc segell d’especulació pura i dura (desaforada construcció al Llevant, Plan Hidrológico Nacional, amén del llarg enfilall d’altres ídems, seguint hàbits administratius consuetudinaris) i mentides, a cabassos, sobretot mentides com España va bien, les digo toda la verdad sobre les armes de destrucció massiva, amb un bigoti, posat i mirada inamovibles. Mancat era igualment de cintura, i incapaç de rectificar aquell trist personatge en exhibir exòtic panxacontentisme i peus damunt la taula, allà al Ranxo Grande de l’amigo Bush. I les imatges televisives no paraven de vendre fullaraca, fal·làcia, verdades, irresponsabilitat, i en aquest cas, un cop més mala educació. Quina llar governada amb un minúscul fragment de senderi i de sentit comú resistiria semblants quadres de pandereta, amb pare o mare eixancarrats al sofà, peus damunt la tauleta de centre de la privada sala d’estar de casa, i un finestral televisiu oferint al món l’esperpèntic espectacle! Grotesca i delirant l’estampa. Rebrots d’imperialisme en un nou ordre glocalitzat i de braçet amb un imperi nordamericà decadent, rodant cap a la seva autodestrucció.

Recorda el lector els equilibris de circ en el cas Prestige, oi? I la tramesa de responsabilitat mirant cegament i interessada cap a ETA en el sagnant atemptat de Madrid? Per respecte a les víctimes, hi passo de puntetes, però no m’estaré de denunciar la participació injusta i antidemocràtica del govern Aznar en la guerra de l’Irak. Miserable trinitat d’endeuats, el trio de les Açores, garants(!) d’un nou ordre mundial, instaurat des de l’11-S. Llegat enverinat el rebut pels socialistes en el relleu de la torxa del poder després de l’11-M. Heus ací tal vegada factors a considerar en els processos que s’han anat produint.

1. De crisi financera a crisi econòmica

Fa mesades ja que es parlava de crisi de finançament més que de crisi econòmica. Talment Guadiana, la malvada balena anava surant de tant en tant els darrers anys sota el signe d’alentiment del sector del totxo que, diuen els experts de l’activitat econòmica, sol ser-ne el seu pilar i motor central. Xops com ànecs, havia petat i esquitxat la bombolla, forjada a la española, marca i identitat pàtries.

L’actual crisi immobiliària castiga moltes economies familiars que, a més, hagueren de suportar amb resignació l’encariment dels carburants. La cintura del President Zapatero ballava descompassadament els primers valsos amb el sector pesquer i camperol. Bé és cert que no proclamava bonança a l’espanyola però sí que asseveraria amb autocomplaença que el país “juga a primera divisió” i augurava “superar a França i Itàlia en renda”. Màgiques –líquides també- havien estat les paraules del President referides a l’aprovació de l’Estatut de Catalunya que sortís del Parlament. I marco en fort vermell el record de qui va “cepillarse”, l’Estatut, ribot en mà ferma i cínic somriure.

Hi ha – i hi havia- qui s’entesta a no voler parlar d’alentiment, de crisi ni avui de recessió -en cap de les tribunes des d’on proclamen xerrameca quan se’ls demana comptes (les hemeroteques guarden la memòria, senyores i senyors diputats d’una o altra banda de l’hemicicle!)-, i limita el fenomen en tot cas als USA i al seu problema de crisi financera, en alguna de les puntes visibles de l’iceberg de les hipoteques-escombraria, subprime, recol·locades al mercat com a productes financers sans. I no s’esperava, talment joc i dinàmica de dòmino –o es defugia imaginar-se l’escenari- que una estafa d’aquestes dimensions podria des-encadenar tot de conseqüències perverses en un món, mercat i economia glocalitzats, avui a l’abast d’un mer clic. La bona o mala flaire d’un pet a Wall Street aireja optimisme, cautela o pessimisme a Tòquio i posa a prova el so de la Borsa de Barcelona, o a les d’altres ciutats en un món convertit en un puny. Barcelona és bona si la bossa sona, deia la dita. I com que les Borses desafinen des de fa setmanes i mesos, els diversos mercats mundials han emmudit, reduït les plantilles laborals i agafat desprevingudes les butxaques de les llars, familiaritzades i seduïdes pel consum.

Els plats buits i trencats resten, aquests sí! a les mans de la gent que -talment formiguetes, arrelades a un cada dia laboral que els permet amb sort encadenar estius-hiverns-estius si són capaces d’aprovisionar recursos-, no entén d’especuladors ni especulacions micro, meso o macro, ni de nou ordre mundial, ni de propostes tendents a refundar el capitalisme, ni de solucions- urgència per rescatar la crisi financera per part d’alguns governs, ni,… com tampoc de la noció diner, més enllà d’unes monedes que bescanvia amb barretes de pa, ampolles d’aigua, llet, etc., ni de valor o mercats quan no sigui l’edifici i les parades del costat de casa on fa les seves compres.

Cansat, esmaperdut i a la deriva, el ciutadà X es veu abocat a aprendre a navegar en una mar de turbulències, sotmesa a maregasses d’índole diversa, i mentre busca desesperadament restablir un cert sistema de coordenades, i posicionar-hi de nou els rols i funcions a acomplir, quan no se les heu amb un xàfec constant de missatges ara catastròfics, adés tranquil·litzadors provinguin d’instàncies locals, autonòmiques, estatals, europees o transatlàntiques, tan se val!. La ciutadana Y i el ciutadà X incuben sentiments d’inseguretat, por, angoixa quan no ràbia en aquest trajecte diari de dragoncan. I mentre, desubicats, marejats i sofrents no paren de gratar-se la butxaca i adonar-se de l’escàs diner tocant i sonant que hi resta i veuen, atònits ara, que el crèdit s’ha evaporat també de les oficines bancàries, com si d’un fantasma es tractés.

2. De crisi econòmica a crisi de confiança.

Això és l’economia real de qualsevol família quan surt amb el cabàs o el carro de la compra o veu, al setembre, que el material escolar li costa un ull i mig de la cara. Una cara on les galtes entomen diàriament de forma alterna bufetada rere bufetada sense saber de què és responsable ni el per què n’és, ni entendre res de si la dita situació econòmica va bé o malament. Seguint màxima nostrada del paga que és gata, afronta increments en les factures d’aigua, llum, gas i telefonies mil, bombardejada, també en aquest cas, pel lleonisme que impera en el sector. Bé continua, tanmateix, observant un paisatge urbà amb un cert moviment de grues i veritables tancs o cotxes fantàstics més que mers vehicles en aparadors ben visibles; bé ha vist encara les passades vacances que les cues de gent eren llargues als aeroports, i ben conscient és aquest ciutadà, astorat fins i tot, que s’han estat aprovant lleis que ben poc s’apliquen sobre dependència o altres decrets per ajudar el jove a accedir a l’habitatge. Acabat de dir, … acabat d’oferir! Paper … mullat? De les anunciades polítiques socials, dels compromisos contrets, i de les iniciatives ja aprovades, què en queda, sospesa una i altra vegada. Confiança, en què, en qui?

Si boirines o xàfecs percep a l’horitzó o mullader a la butxaca, el ciutadà X malda, tanmateix, un cop esfumada la liquiditat, per anar surant en un cada dia més i més incert. Bé prou que, amorrat a la caixa dels trons, intenta seguir debats i discursos dels dits entesos en l’afer econòmic i en la política activa, quan no s’empassa, per més que es quedi a l’escapça, emboirat, acomplexat quan no perplex, densos articles amb taules i gràfiques incorporades, números i percentatges i uns resultats finals demolidors: índexs de creixement a la baixa, increment de morosos i la gèlida ratificació estadística mensual d’encariment de preus. El front solcat pel treball, neguit i problemes econòmics dels joseps, joans, jaumes i ases conviuen amb la crua realitat de totes les crisis financeres, econòmiques o de confiança quan la seva bossa, liquada, ja no sona. Economia real. I els drets a viure en dignitat humana, treballar, habitatge, etc, on són quan de debò els necessita?

3. Les crisis solquen el rostre humà i posen en dura prova persones i institucions.

Batut un cop més i retut pel ball de xifres, pels embolicats jocs de la Borsa –jugar a la Borsa, rebla l’expressió- i per la màgia que envolta els parquets en un setembre qualificat de negre –en esfondrar-se la borsa i trontolla el difícil joc d’equilibris del sistema financer internacional-, el nostre ciutadà, capficat i recelós ja de bones paraules, desconfia de tot tipus d’enginyeria econòmica- ell està avesat a treballar i no pas a jugar!-, més quan dia a dia veu i conviu amb altres rostres humans igualment neguitosos, vençuts davant l’imparable augment de persones pobres, aturades, víctimes d’expedients de regulació i ocupació, de la reducció o pèrdua d’hores de formigueta o des del moment que se l’envia a casa, a l’INEM, foragitant-lo potser del sistema laboral, disminuint-li les garrofes i anul·lant-li, per tant, les possibilitats de fer-se amb el pa i la sal del cada dia, i de poder fer front al lloguer o la hipoteca que bé prou el duien de corcó. Voltes i més volts demanant-se, … què farà quan ja no tingui res per posar el pa a taula? Quan li restin barrades les portes de les ONG’s que ja clamen al cel cercant aportacions d’un voluntariat que cada cop és més escadusser. Benestar social, on? Quin? Quan? Què resta de la qualitat de vida? On anirem a raure?

A aquest ciutadà responsable i treballador, a més, que fa –feia- la seva feina i que malda, així, per anar fent la viu viu, no li exigiu, senyors governants, que desxifri, a més, els missatges i les recomanacions del FMI del BCE, del Banc d’Espanya ni l’encaborieu amb altres índexs borsaris, diner interbancari o altres endergues de l’envitricollat món econòmic o polític; indignament colpejat per les crisis, prou càrrega duu en intentar arribar a finals de mes i entomar l’encariment de productes alimentaris bàsics, carburants, transport, lloguers, costos hipotecaris quan no altres associats als àmbits de salut, educació o justícia.

Ens havíem avesat a bosses, cabassos i carros grans a l’hora d’anar de compres. Lluu talment or el consumisme regnant, amb menys adeptes. Paradisíaques eren les vacances, i els weekends nevats. El cabasset de la compra resulta avui massa gran i gegantins els carros de les grans superfícies quan saldo ni crèdit no s’estiren més i es fa notòria la crisi en no poder accedir a aliments bàsics.

4. Sobrepoblació mundial i carestia d’aliments

La FAO es referia fa pocs mesos a l’encariment de productes agrícoles, blat i blat de moro sobretot, indispensables per alimentar persones i animals i poder satisfer, així, la demanda d’una població mundial que no para de créixer. L’increment de la renda de països com Xina, l’Índia o el Brasil exigeix poder compartir taula amb els països més avançats. Vés a saber si qualsevol forma d’exclusió o privilegi mal atesa no temptarà sismes amb prou empenta com per endur-se’n d’una revolada murs infranquejables com ho fou –semblava- el de Berlín. Ho hauran previst els nostres planifciadors? Quin rumb duem? Cap on naveguem? Quin far orienta les nostres veles, dies i mesos, vides i economies familiars? La nova distribució de poder a nivell planetari mou i remou fitxes en un tauler superestructural i de primera divisió, mentre a peu pla la infanteria, la gran majoria de persones, pobles, societats i països, malviuen en un cada dia més ple d’incerteses, sobresalts i lluen això sí, ben estampat al seu rostre humà, el flagell de la multiforme globalització.

Asseguren alguns que la humanitat està infantant i que trontollen de ple el sistema capitalista i l’enginyeria econòmica mundial. L’equip mèdic en aquest cas està format de pocs membres. La bombolla immobiliària ha trencat aigües, esquitxant de ple la Borsa, els seus actors, també la roda del consum i l’activitat econòmica. Usuaris i consumidors tenen a les mans els plats bruts i trencats. L’ànsia vital és no resoldre de nou cap crisi de component econòmica o altra a còpia de guerres, ni calentes ni fredes. Cal crear d’urgència aquelles noves regles de joc que generin recursos i confiança, pautes clares a seguir en un hipotètic nou ordre mundial que permeti renovar il·lusió i albirar un demà esperem que proper que deixi enrere els tràngols actuals que avui flagel·len de ple quan no fereixen de mort rostres de persones amb cara i ulls humans, d’existència real, efectiva, ara i aquí. Sabem, altrament, que la necessitat crea l’òrgan i que són trigèmines Fam, Imaginació i Rebel·lió.         

No hi ha resposta

15 oct. 2008


Consumim, que el món s’acaba!

Classificat com a Consumisme

Diuen que, si no consumim, la roda s’atura. Que som com si anéssim en bicicleta: si ens aturem, caiem.Per això hem de comprar i comprar. I comprem coses que no necessitem. I omplim les cases de mica en mica de coses fins que arriba un dia que no ens caben a casa i ho llencem.I sortim a menjar a fora. I mengem menjar porqueria. I ens canviem el cotxe i ens comprem roba i comprem màquines per tallar embotits que no fem servir, o neveres cada cop més grans per encabir-hi productes nous, cada cop més llampants de colors. Per dins i per fora. Productes que no serveixen per a res i que no ens calen. Però la roda ha de rodar. I la roba: cada anys és diferent de color i de model. Si guardéssim la roba de 10 anys enrere ens la podríem tornar a posar i semblaria nova. Però no ens cap als armaris.I els viatges. Si no hem anat a Praga no som ningú. O a París. O a Istambul. O a la Quinta Forca…. I les vacances. S’ha de fer creuers, ara. Les vacances de sempre ja no serveixen. I hem de provar més i més coses noves….És que el món s’acaba. No ens n’adonem, però el món s’acaba. I abans de morir ho hem de tastar tot. El món s’acaba. L’acabem nosaltres i no ens n’adonem.

No hi ha resposta

14 oct. 2008


Menú de crisi.

Classificat com a Crisi

Es veu que es comença a notar la crisi. Un petit restaurant del meu poble ha posat uns cartells ben grossos que diuen. “MENÚ de CRISI: 4 EUROS”Què es pot donar per 4 euros? Potser no gran cosa. Però segurament que es deu poder menjar…Quantes vídues no poden arribar a fi de mes i han de menjar per aquest preu durant tot el dia: esmorzar, dinar i sopar…Quantes famílies han de passar amb 800 euros al mes?  Per desgràcia, més de les que pensem.La crisi és això: no són els gran números que publiquen els bancs o els governs. L’ autèntica crisi es fa notar quan s’arriba a fi de mes, quan et quedes sense feina; quan has vingut a treballar des d’un altre país i ara et quedes sense feina i sense un entorn familiar que et pugui donar suport; quan et poses malalt  i no pots comprar ni els medicaments….Aquesta és la crisi autèntica que comença ara. Per això crec que hi hauria d’haver més comerços, més restaurants, més tallers, més paletes, més dentistes, més taxistes, més ajuntaments que fessin menús de crisi en els seus respectius àmbits.

No hi ha resposta

13 oct. 2008


Pinotxos d’avui.

Classificat com a Mentides

No sé si el coneixeu….  A veure: feu un esforç! Espremeu una mica el cervell. Sí, una mica més…. Sí, ja us hi apropeu… Calent! Calent!Serà un polític?  Qui serà? Bé, que cadascú hi posi el nom que vulgui. Però em sembla que estem en temps de Pinotxos, de grans mentiders, de gent que no ens diu la veritat. O que ens la diu a mitges, que és una altra forma de mentir.Ens menteixen quan ens diuen que ens aprovaran un Estatut que després s’ha quedat a mitges. Ens menteixen quan fa anys que ens diuen que ens arranjaran el finançament. En tornen a enredar quan ens diuen que anem bé com mai i que de crisi, res de res.Deu ser una dèria meva:però em sento enganyat constantment.

No hi ha resposta

12 oct. 2008


12 d’Octubre

Classificat com a España

Continuï Llegint »

Una resposta fins a ara

12 oct. 2008


Mario Benedetti

Classificat com a Poesia

“Me gusta la gente justa con su gente y consigo misma, pero que no pierda de vista que somos humanos y nos podemos equivocar.”

“Me gusta la gente que vibra, que no hay que empujarla, que no hay que decirle que haga las cosas, sino que sabe lo que hay que hacer y que lo hace.”

Llegeixo Benedetti de tant en tant. És un dels plaers grans que hom pot sentir. Un home lúcid, una mica amarg però un gran poeta i escriptor.

No hi ha resposta

12 oct. 2008


Catalunya, cap on vas?

Classificat com a Catalunya

Avui m’he trobat un amic quan sortia a passejar. Els dissabtes tinc més temps. Hem caminat una bona estona junts tot parlant de mil temes.

Però el tema estrella ha estat la crisi, com quasi en totes les converses intrascendents d’aquest intrascendent país nostre.

I dic això perquè la conversa ha derivat cap a com ens afectarà la crisi al nostre país. Perquè no tinc cap mena de dubte que ens afectarà més que a altres països. Sobretot perquè  tenim uns governants que no saben enfrontar els problemes importants units. És clar que cada partit té el dret -i el deure- de seguir el seu propi camí. Però enfront a problemes com els que ens venen no hi ha dret que estiguin tan dividits. Madrid se’ns menjarà vius. 

Li deia al meu amic que Catalunya dóna la impressió que no sap on va. I els catalans (és clar que parlo per mi mateix, però ho sento sovint a altres) no sabríem a qui votar per tal que ens representessin dignament. I això considero que és de les coses més tristes que poden passar en un país.

És clar que no passarem gana. Però les reivindicacions nacionals  de molta gent es veuran estroncades i abandonades per més endavant. I els de més enllà de l’ Ebre es faran un tip de riure.

El meu amic -que està prejubilat- diu que ell ja no vota. Que ja se n’ha cansat de tanta farsa i tantes promeses incomplertes. Em sembla que aquesta bossa cada cop es farà més gran i els polítics continuaran impertèrrits. No sé fins quan… 

No hi ha resposta

12 oct. 2008


Escriure

Classificat com a LITERATURA

Escriure és un dret.A vegades un deure.Sempre, un plaer.

2 respostes

10 oct. 2008


Mentiders o despistats?

Classificat com a Mentides

No sé si els que manen el nostre món són mentiders tendenciosos o són uns despistats permanents.

Darrerement no n’encerten ni una.

Uns deien fa ben poc que no passava res. Que tots tranquils, que de crisi, res de res.

Altres, veient-la venir, feien veure que la cosa era molt greu i ja cridaven el mal temps. Però no feien res.

Altres, miraven de posar-hi remi. Però sembla que no el troben. O potser és pitjor el remei que la malaltia.

I, entre tant, el malalt es mor. I els metges fan vacances.Això sí:  vacances pagades! I ben pagades. Per nosaltres, els pobrets de sempre. 

Una resposta fins a ara

08 oct. 2008


Els meus milers d’euros.

Classificat com a ECONOMIA

He anat al banc i he volgut treure els milers d’ euros que em guarden.Sabeu que no me’ls han volgut donar?

Tot han estat excuses: que si avui no els tenim; que si els necessitem per poder-los deixar a altra gent i així poder seguir fent més calers; que  si torna demà que potser te’n podrem donar algun…

Els bancs. Ai els bancs! Resulta que quan tot va bé  et prometen l’oro i el moro, però quan les coses comencen a pintar malament tot són bones paraules i promeses que mai no es compleixen.Què ho fa que els tinguem tant poca confiança en moments difícils?Perquè han de garantir coses que per si mateixes ja haurien d’estar garantides? Si els meus diners són meus, perquè no me’ls donen. A l’Argentina es va fer famós el “corralito”. Si ens descuidem, encara hi haurà “corralito” aquí… Veurem com pintaran les coses. Però , de moment, pinten fosques….

Sort que quasi no n’hi tinc de diners…. Allò del començament ha estat un somni que m’ha durat un parell de minuts.

No hi ha resposta

06 oct. 2008


Consum i consumisme.

Classificat com a Consumisme

 Ja era hora! Gràcies a la crisi tocarem de peus a terra i potser consumirem una mica menys.

Ens hauria de fer vergonya -com a humans- de la manera que vivim i de la manera que consumim. No ens fa vergonya perquè no en tenim. Hem estat mal educats i seguirem mal educats per molt temps. Potser fins que la realitat ens imposi una altra cosa; una altra forma de viure i una altra mentalitat.

No hi ha mal que per bé no vingui. La crisi econòmica ens anirà bé. Siguis benvinguda, senyora crisi. I no te’n vagis massa ràpid. Queda’t entre nosaltres una bona temporada. Ens ajudaràs a donar-nos compte de molt errors i potser ens anirà prou bé…

No hi ha resposta