A PEU

El Pep Guardiola ha dit: "El senyor Clos y el senyor Gallego menteixen. I ho saben".

No seré jo qui defensi el Pep Guardiola perquè se sap defensar sol i segur que se sap defensar molt millor del que sabria fer-ho jo. Però sí que vull opinar sobre la sanció d’un partit que li han posat, deguda a l’expulsió que l’àrbitre Clos Gómez.

El més greu del cas és que l’àrbitre va fer constar a l’acta del partit  que Guardiola havia dit: "Pitas todo al revés" y "no te enteras de nada". El Pep afirma, en canvi, que no va dir res d’això, sinó que el que va dir fou: "¡Le empuja, le empuja! Árbitro, ¿no has visto que le empuja?".

Si després del partit no haguéssim pogut veure en una TV els llavis de Guardiola no hauríem pogut saber qui deia la veritat. Hauria estat una paraula contra una altra i, per tant, no hauríem sabut qui mentia. Però el cas es que un canal de TV va poder gravar ben d’a prop la boca de Guardiola mentre deia el que deia. I més encara: va fer llegir els seus llavis a persones que saben llegir-los i es va demostrar que Guardiola va dir el que va dir. Per tant, hauria estat lògic que posteriorment el Comitè de Competició li hagués tret la sanció veient que el que havia mentit havia estat l’àrbitre. Doncs, no: van mantenir la sanció i van confirmar com a mentider a Guardiola.

O sigui: que va ser la confirmació i l’elogi de la mentida. Van fer un monument i un elogi públic a la mentida; i van confirmar que es pot mentir impunement que no passa res. I no sols no passa res, sinó que es veu que el que té raó és l’autoritat. QUE L’AUTORITAT NO MENTEIX O, SI MENTEIX, LA SEVA MENTIDA ÉS CONVERTEIX EN VERITAT I, PER TANT, ÉS VÀLIDA. Aquest seria el raonament que en podem treure de tot plegat.

Però tots coneixem Guardiola i sabem que és un senyor; i, com a senyor que és (ho ha demostrat a bastament), va dir que "no estava massa orgullós del que va fer i que podia entendre l’expulsió. Però que si van recórrer l’expulsió és perquè el senyor Clos i el senyor Gallego mentien. "Jo m’equivoco i me’n vaig a la graderia, però ells menteixen i ho saben". També va dir: "Si torno a veure una targeta vermella espero que sigui perquè m’ho mereixo". "Els àrbitres van mentir i el pròxim dia que vegi al senyor Clos li comentaré".

Estem ben arreglats amb la justícia d’aquests Comitès de Competició! Estem ben arreglats si se segueix imposant en el món de la justícia el camí de la mentida!

Hi ha un proverbi xinès que diu: "Seu a la porta de casa teva i tard o d’hora veuràs passar el cadàver del teu enemic". Vol dir que hem de tenir paciència, que les coses arriben un dia o altre, que no cal tenir presses. A vegades callar i deixar passar el temps és la millor virtut i la millor manera de fer.

Això és el que deuen pensar en aquests moments els enemics del jutge Garzón, que són molts i molt variats. "A todo cerdo le llega su San Martín" diuen en castellà. Al jutge superestrella Gazón sembla que ja li ha arribat. Un dia d’aquest tornarà a sortir als diaris, però ja no com Superman, tal com ens tenia acostumats. Es va convertir en "Supergarzón " quan va encausar els GAL, quan es va voler dedicar a la política (i no li va sortir bé), quan va processar a Pinochet i amb les causes d’extermini de l’ Operació Còndor. Posava a la presó a presumptes terroristes d’ Eta, a independentistes catalans o a narcotraficants sense pensar-s’ho gaire i amb gran parafernàlia. Alguns, poc després havies de ser alliberats perquè no hi havia proves de res.

Ha buscat sempre el protagonisme i durant una bona colla d’anys l’ ha trobat. Se’n va anar a Nova York per donar-se a conèixer fent conferències pagades pel Banc Santander i sembla que per retornar algun favor. Els seus enemics es freguen ara es mans esperant veure passar al seu cadàver (figurativament, és clar) i pensant: "Tan llest que eres i no t’has adonat que hi ha una Llei d’Amnistia"… Aquests pròxims dies sentirem a parlar molt de prevaricació.

La llei té això: encara que a vegades és injusta i té els seus racons foscos ens recorda que tots som (o hauríem de ser) iguals davant la llei. Garzón també, és clar. Veurem en què queda tot plegat però sembla que ho té una mica cru perquè hi ha molta gent que sap manegar les lleis com ell -o millor encara- i li tenen ganes de valent.

Els que no estem posats en el complicat món de la justícia no sabem massa com va la cosa. Jo tampoc no ho sé massa, si us he de ser sincer. Però notícies com la que comentava en el post d’ ahir sobre el cas del diari Egunkaria fan pensar. Fa pensar que un jutge pugui tenir tant poder a les seves mans i que disposi al seu lliure arbitri de la vida i la honorabilitat d’una persona, d’una empresa, d’una família, etc.

Perquè hi ha jutges que es creuen quasi com Déu i es creuen petits déus. Garzón és un d’aquests jutges. Hi ha sis jutjats d’instrucció a l’Audiència Nacional. Si féssim entre els lectors d’aquest bloc una enquesta sobre els noms dels seus titulars la majoria no en sabria dir més d’un o dos. I un d’ells seria segur Baltasar Garzón. Què passa a l’Audiència Nacional?. Per què tots els assumptes de rellevància pública, o la majoria d’ells, li toquen al Jutjat de Garzón (el famós Jutjat Central d’ Instrucció Nº 5?  L’altre dia llegia una explicació que donava un expert i que no reproduiré perquè és llarga i una mica difícil d’entendre. Però és fruit d’una lògica i no pas de la "casualitat". més aviat és fruit de la "causalitat". Fan tocar els assumptes a qui volen i quan volen. És així de senzill.

De senzill i de trist. Perquè això no és justícia. No és justícia tancar un diari perfectament democràtic (no era pas un pamflet…) com Egunkaria i acusar a tothom de pertànyer a ETA i fer esperar un munt d’anys a fer el judici. Hi han judicis que no s’arriben a produir mai perquè la gent es mor abans… El problema de fons és de l’existència o no de seguretat jurídica en el marc de les relacions que ens hem donat com a societat moderna, civilitzada i occidental. Tot val en benefici de la persecució del delicte? No és arbitrari jutjar d’aquesta manera? Quantes causes s’han sobresegut després d’un temps quedant amb el cul a l’aire la pobra persona que va ser jutjada, a vegades amb proves ben ridícules…

S’ha escrit molt de les pressions que el jutge Garzón fa sobre confidents els jutges no en poden tenir, però Garzón en té…) i dels mètodes que fa servir per aconseguir proves… Garzón arriba a fer coses que cap jutge fa: com anar a visitar els magistrats de les Sales a demanar-los que no revoquin tal o tal decisió seva, això és una clara trampa i violació del seu deure d’integritat. L’advocat ja mort Rafael Pérez Escolar comptava en les seves tertúlies que estava convençut que Garzón feia negoci -i no petit- amb el seu jutjat, deia que era aparèixer l’advocat "fulano de tal" i que arxivava automàticament la causa del client d’aquest advocat. Garzón utilitza com a moneda d’ús les coaccions a imputats i testimonis "o cantes o et fico a la presó i et mantinc allà sine die", això és molt sabut. Per això la policia procedeix en els seus macro operacions a detencions just a la guàrdia de Garzón, quan no tinguin apanyat ja amb Garzón el "escolta, et donem això i tu acabes l’assumpte i et llueixes amb l’operació" "Ok col·legues?".

Possiblement algun dia s’aniran saben més coses de Garzón, encara que ja se’n van saben algunes de sota mà. I potser algun dia li tocarà a ell també ser jutjat. Només cal que surti "un altre Garzón". La justícia té coses estranyes. Recordem que Alcapone va se empresonat per delicte de frau fiscal  encara que tenia a la col·lecció de la seva existència nombrosos crims…

Ja sé que la festa dels Sants Innocents es refereix a una altra situació, a una altra època i a unes altres persones. Es refereix als nens morts per Herodes. Però podria ser interessant, que en un dia com aquest, ens recordéssim de tants i tants innocents que han estat morts, empresonats o condemnats injustament. Nous màrtirs d’una societat i una justícia injusta. A vegades, volgudament injusta.

Recordeu el cas de Nicola Sacco  i Bartolomeo Vanzetti ? Eren dos Italians anarquistes, que van ser arrestats, jutjats, i electrocutats a Massachusetts el 1927 sota l’acusació de robatori de 15,766.51 dòlars d’una fàbrica de sabates, assassinat del seu comptable anomenat Frederick Parmenter i d’un guàrdia de seguretat anomenat Alessandro Berardelli, tot i haver-hi molts dubtes de la seva culpabilitat.  No seria fins el 23 d’agost de 1977, quan el governador de torn de Massachusetts, Michael Dukakis, va exhortar-los de manera simbòlica constatant nombrosos errors en procés judicial.

Quants empresonats ho són de forma injusta? La nostra societat, tant garantista i tan "màniga ampla" en tantes coses, no ho és tantes altres i moltes vegades comet flagrants injustícies. I no parlem del països amb règim autoritari on la gent entra a la presó sense proves i no sap si en sortirà mai més….

El director de Justícia i Pau, l’advocat Eduard Ibáñez, assegura que cal reformar urgentment la regulació de la presó provisional perquè sovint s’aplica amb criteris arbitraris i comporta l’empresonament freqüent d’innocents. Ha guanyat el III Premi de recerca en drets humans amb un estudi crític amb l’abús de la “presó provisional”. L’estudi premiat conclou que la regulació actual presenta greus deficiències que vulneren les garanties penals i processals d’un estat democràtic. Així, argumenta que la deficient regulació pot facilitar que la presó provisional s’apliqui amb criteris arbitraris, aboni la confusió entre pena i presó provisional, es converteixi en un càstig anticipat, comporti l’empresonament freqüent de persones innocents..etc.

Ibáñez proposa una nova regulació més coherent amb un model garantista. Aquesta reforma exigiria suprimir alguns dels actuals criteris legals que autoritzen la seva aplicació (com ara els antecedents penals del detingut o el pronòstic de possible reincidència), així com preveure mesures alternatives a la “presó provisional” (arrest domiciliari, confinament en un territori, control electrònic..). També proposa reduir-ne la durada màxima, que mai hauria de ser superior a un any i atribuir la potestat de dictar presó provisional exclusivament a un tribunal “de garanties” enlloc del jutge instructor, així com establir una indemnització automàtica quan el procés no acabi amb una condemna.

Acabo de llegir en aquest blog http://mcharmen.spaces.live.com/blog/cns!F8DC058A0E0AB149!17440.entry  el testimoni, -crec que sincer, senzill  i per això mateix, colpidor-, de Perico García Azorín, que va ser durant 12 anys regidor de Santa Coloma de Gramanet (79-91). Defensa que no tots els polítics són iguals i té tota la raó. Tenim la mala costum de posar-los tots al mateix sac pel mal exemple d’uns quants.

Us recomano vivament que el llegiu si teniu un momentet. Crec que val la pena per no convertir a tots els polítics en "presumptes culpables". Si per cas hem de creure en alguna cosa, és en la presumpció d’innocència, cosa que tampoc fem moltes vegades. Tenim també la mala costum a prejutjar les coses d’acord amb el que diu la premsa, el que veiem a la TV, el que surt als diaris, etc. I em sembla que hauríem de ser més curosos perquè una imatge propagada fins a l’infinit, o un rumor no comprovat, pot destruir una persona, tota una vida i tota una bona reputació. Ja hi ha temps per jutjar, sobretot després de les sentències fermes.

I no dic això pela casos d’aquests dies ni per cap cas en concret, sinó que hauria de servir per a tots els casos; inclús hauria de servir per al jutge Garzón, sempre tan precipitat en les seves actuacions estel·lars, alguna vegada ben equivocades. O si no, recordeu aquella galdosa operació de l’any 1992 sobre 37 independentistes catalans que van quedar en res i a qui l’Estat espanyol va haver d’indemnitzar per haver fet les coses mal fetes. O el cas dels integristes àrabs a qui van trobar no sé pas quantes coses per a fabricar explosius i que, a fi de comptes, no era més que pols de sabó per a rentar roba. I podríem continuar amb altres casos. Però, així i tot, també em reservo la "presumpció d’innocència" per aquest jutge sempre tan precipitat, amb ganes notables de notorietat i que no sempre fa les coses prou ben fetes..