A PEU

Sí, em refereixo a la xiulada que hi va haver al camp de Mestalla a la final de Copa del Rei. Una xiulada molt reveladora de l’estat de les coses per aquests verals i, -vulguin negar o no la realitat- una xiulada que va deixar retratada a molta gent.

En primer lloc, aquella xiulada monumental deixava aflorar els sentiments de molta gent envers el Rei, la bandera, l’himne i  el que tot plegat significa: aquí hi ha nacions descontentes del tracte rebut des de fa segles i del tracte que se’ns segueix dispensant ara mateix. Des tracte que ens dispensa el mateix Rei fins al tracte que ens dispensa el govern central de torn.

En segon lloc, aquella xiulada va fer obrir els ulls a molta gent que només escolta una versió i només veu una cara de la moneda. A Espanya hi ha molta gent que només llegeix un diari, escolta una emissora i veu un canal de TV. Aquesta gent no se’n sap avenir que puguin passar aquestes coses i van posar el crit al cel de seguida i fins i tot busquen culpables per dur-los al jutjat.

En tercer lloc, dir i proclamar ben alt que els nacionalistes no anem contra ningú, ni tenim l’odi que tenen i generen ells. Nosaltres volem ser ciutadans lliures i volem fer -i que ens deixin fer- el nostre camí. No serem espanyols per la força. Ho seran els que ho vulguin ser. I ens sentirem només catalans també els que vulguem sentir-nos-en. I tot plegat sense imposicions perquè jo seré el que vulgui ser i no pas el que em diguin que he de ser. I no val això de condemnar els nacionalismes des d’un nacionalisme potser més exacerbat encara. No s’adonen que el nacionalisme espanyol és més potent i més profund que el nostre i que les portades dels diaris espanyols són quasi sempre un cant abrandat a l’espanyolisme i una negació constant a les coses que passen a la seva "perifèria". I haurien de saber que un ultratge a la bandera és ultratge a qualsevol bandera. Però aquest delicte només s’aplica a la bandera espanyola i mai s’ ha aplicat a cap més bandera. I aquell dia, al camp de Mestalla, es van requisar moltes banderes catalanes. Això no era un ultratge als drets de les persones i a la mateixa bandera?

La néta del gran ceramista uruguaià Tomás Cacheiro ha obert una pàgina a Facebook amb el nom del seu avi. No sabeu pas com me n’alegro! Ja havia explicat en altres posts anteriors l’admiració i l’estima que jo li tenia i crec que és una bona eina per a donar a conèixer la seva obra.

L’adreça d’aquesta pàgina és la següent:

http://www.new.facebook.com/tomascacheiro?ref=nf

La seva néta Ana Lía ens explica el que pretén en obrir aquesta pàgina:

"Página creada con el objetivo de agrupar el material que todos tenemos por ahí….con la sensación continua de que algo nos hace falta, y que quizás esto nos llene un poco el vacío que dejó tu partida. Para mi querido Apa.

Ana Lia Mesa Cacheiro"

Aprofito l’ocasió per donar la notícia que el dia 11 de Juny es va presentar el llibre  y que el programa de la presentació duia el següent text:

"Rescate de la Memoria Cerámica en el Uruguay".

Se trata de una investigación realizada por Mercedes González, Rosina Rubio, y Carmen Zorrilla, resultado de un proyecto subvencionado por los Fondos Concursables / Ministerio de Educación y Cultura, en su edición 2008.

Cinco ceramistas uruguayos son recordados a través de su obra y de su vida.

Gurvich y su escultura casi lúdica, López Lomba y su sabio tratamiento de las superficies esmaltadas, Eva Díaz y su disfrute de lo imprevisto del Rakú, Cacheiro evocando a la naturaleza, Collell con su fusión de la céramica y la pintura, son los artistas seleccionados para este rescate de la memoria. Este trabajo se propone acercar a todos los uruguayos una parte de su patrimonio cultural, que revela una riqueza aún desconocida para la mayoría. De una forma amena pero rigurosa, estos grandes ceramistas se van revelando como seres humanos y como pioneros de un aspecto del arte nacional que se caracteriza por su calidad y su diversidad.

Estos 1000 libros se distribuirán gratuitamente en Centro Culturales: museos, bibliotecas, liceos, escuelas, etc., de nuestro país, buscando llegar a un público diverso.

El proyecto original premiado por el MEC consistía en un libro de 80 páginas de las cuales 64 eran en una tinta y 16 a color.

Gracias a la ayuda de las siguientes empresas y entidades hemos logrado hacer todo el libro en color.
Ellas son: SEMM, Imprenta Imprimex, Escuela Superior de Cerámica, Giorgio Carlevaro Laboratorio de cerámica, Infantozzi Materiales, y Colectivo Cerámica Uruguay.
Colaboran con la difusión: MAPI, Museo Gurvich, Museo Torres García, AgendArte, Arte y Diseño y Montevideo Comm.

Per acabar, fer constar que entre els 5 ceramistes hi ha un català, que va néixer a Vic i va anar a viure a l’ Uruguai, on s’establí. Es diu  Josep Collell i es caracteritza per la fusió de la ceràmica i la pintura, amb l’ ús de l’ engalba. Un altre dia ja en parlarem…

Un altre cop aquest jutge singular ens fa propera la justícia. Escoltant-lo a ell, fins i tot ens sembla que un judici just és possible.

http://www.tv3.cat/videos/1249349

Dins de l’ Església hi ha de tot. Hi hauria de cabre tothom. Aquesta monja n’és un exemple, gràcies a Déu.

L’ entrevista és una mica llarga però val la pena.

http://www.tv3.cat/videos/1313539

Alguna vegada, –no massa, tot sigui dit- m’arriba alguna resposta al que escric. Quan això passa me n’alegro. Entenc que no tothom que em llegeix està en disposició d’escriure en aquell moment. O no pot, o no en té ganes o ho deixa per un després que mai arriba. A mi em passa exactament el mateix i per això ho comprenc perfectament quan això passa.

Si us he de ser sincer, primer que res escric per a mi mateix. El blog el vaig iniciar per poder treure de dins el que en un moment determinat tenia ganes de dir i no trobava a qui, ni potser el moment concret. Tots tenim necessitat d’expressar coses i cada un ho fa a la seva manera. Algunes persones han de xerrar i xerrar i agafen al primer que troben (parella, veí, amic, conegut o saludat). Però han de xerrar. Han d’expressar parlant allò que senten. Altres, som menys xerraires i tendim a ser callats i necessitem expressar les coses per escrit. Jo sóc  d’aquests darrers.

Després ve allò de sentir que et llegeixen, opinen, critiquen o no diuen res. Aquella percepció de que t’estan llegint, analitzant i criticant és una sensació interessant. A vegades penso què sentiran, quina reacció tindran les meves paraules. He d’agrair públicament que mai he rebut una resposta desagradable i fora de to al que he escrit. Ho constato i ho agraeixo. Vol  dir que em llegeixen persones civilitzades.

A vegades tens la percepció que estàs fent soliloquis interminables que no duen enlloc i avorreixen el personal. Cada una d’aquestes percepcions tenen una resposta, una conseqüència, en un mateix. L’èxit dels blogs és justament aquest: Buscar i trobar (o no) la resposta que tots necessitem. Alguna. No trobar cap resposta és un fracàs. És sentir-se mort. Que no interesses a ningú. El nihilisme total.

La vida és feta de preguntes i respostes. Ens preguntem, ens responem, quedem més o menys satisfets amb les respostes i, –com que som inquiets de mena- al final de tot busquem la resposta definitiva que mai arribarà. Perquè no hi és. La resposta definitiva la trobarem en una altra dimensió. No pas aquí.

Algú em diu que em llegeix quasi cada dia. Jo també llegeixo algun blog cada dia. Sempre trobes aquell blog al que et sents proper, que respon preguntes semblants a les que et fas tu mateix, que comenta coses properes a les que tu penses; blogs als que t’uneix una sensibilitat semblant ala teva. Blocs que saps que, quan els llegeixes, t’enrabiaràs perquè, ja de bell antuvi, saps que feriran la teva sensibilitat. Però tots busquem una resposta.

Algun altre et visita de tant en tant i et deixa un petit comentari, com dient-te “sóc aquí. estic viu i et llegeixo”. S’agraeix infinitament. Vol dir que per aquella persona ets viu a través del que escrius. No el coneixes de res però t’uneix alguna cosa.

I, per acabar, el pitjor que et pot passar: Que mai rebis cap resposta. Que tinguis la sensació que no interesses, ni interessa el que dius; que el que escrius importa un rave; que tothom passa olímpicament del que dius o expliques. Que no arriba a ningú. Que no hi ha “feetback” de cap mena. Que tant se val. Que tant els fot…

Llavors és quan comences a preparar la soga i busques l’arbre on penjar-te. Eufemísticament i metafòricament parlant, és clar!