A PEU

Em sembla que era l’any passat que vaig llegir un text que em va agradar i que vaig guardar. Si mal no recordo, era una carta al director del diari ARA. Era un text d’en JAUME FARRÉS,un professor jubilat d’OLESA DE MONTSERRAT. Deia així:

L’essència de l’educació és la dignitat. A la Passió d’Olesa, referint-se als fariseus,saduceus i doctors de la llei, entre d’altres, Jesús diu: “Ai de vosaltres, malvats, que sou com les sepultures: pel defora emblanquinats i per dintre podridures! […] Si sembreu l’odi i el fàstic per allà on aneu passant, com escapareu del càstig de Déu, que us està mirant? Serpents, raça d’escurçons, perquè sou gent corrompuda, veuran les generacions la vostra raça perduda…”

I és que la història està farcida de personatges que sembren l’odi i el fàstic. Oi, Sr. Albert Rivera? Això l’hi diu un professor jubilat que, a més d’ensenyar matemàtiques, ha procurat inculcar valors (honestedat, responsabilitat,respecte, tolerància, capacitat de diàleg, empatia, sentit de la justícia, capacitat d’esforç i sacrifici, honradesa, solidaritat…) per tal que els alumnes tinguessin l’oportunitat de pensar en llibertat i, d’aquesta manera, al marge dels seus coneixements acadèmics, esdevinguessin persones dignes. Al cap i a la fi, aquesta és l’essència de l’educació. El missatge d’adoctrinament que vostè intenta inocular, perversament, no hi té res a veure.

JAUME FARRÉS (OLESA DE MONTSERRAT)

El text l’he recuperat avui, quan he llegit que, per fi, el jutjat que investigava el cas ha decidit arxivar les causes contra els professors de l’Institut El Palau, de Sant Andreu de la Barca. Encara que el mal ja estigui fet i sigui impossible sostreure tot el sofriment que han hagut de passar aquests docents, almenys s’ha demostrat que tot era fals i que hi hauria d’haver alguna manera  de castigar tota la indignitat i les mentides de tots els mitjans de comunicació i partits polítics unionistes que van perseguir de manera despietada aquestes persones que possiblement no feien res més que complir la seva obligació i fer la seva feina com millor sabien. No cal dir que molt millor que tota aquesta púrria que es va inventar tota aquesta gran mentida.

Malauradament, aquest tipus de feina bruta la saben fer molt bé alguns partits i mitjans que ara callaran i faran veure que no ha passat res. I malauradament, també, hi podríem afegir a la llista d’escampadors professionals de merda a una bona colla de variats testimonis que vam poder escoltar al judici del procés. Testimonis a qui uns jutges totalment parcials van deixar mentir descaradament en no deixar veure -i així poder confrontar objectivament- tot el munt de vídeos amb el que ells testificaven. Aquests mateixos jutges no van permetre a molts altres testimonis poder parlar i expressar-se tal com haurien volgut i com les defenses demanaven.

De tot plegat només se’n pot treure una conclusió: aquest judici ha estat una farsa i la sentència que se n’espera serà una indecència digna d’un país molt poc democràtic. I tan de bo m’equivoqui…

Tags: Educació, Mentides, Valors

Carles Capdevila acaba d’escriure aquestes sàvies reflexions. Me les faig meves i us les comparteixo. Valen la pena.

16 coses

que he après

aquest 2016

1. Que acceptar les limitacions té un punt dolorós i un altre d’alliberador. Deixes anar pes i et pots abocar en cos i ànima al que et queda, si aprens a deixar de lamentar el que perds. Quan es tanca una porta s’obren soletes un munt de finestres.

2. Que l’amabilitat pot ser la idea més revolucionària. Té el poder transformador de les persones que porten el somriure posat, que transmeten optimisme, que ens fan riure, que per allà on passen milloren l’ambient.

3. Que en lloc de lamentar-nos quan el cos se’ns queixa i deixar anar un “maleït genoll”, tocaria valorar els anys que fa que ens suporta i es doblega al nostre servei. En lloc de maleir-nos els ossos caldria celebrar aquest esquelet que fa el que pot i més per mantenir-nos drets.

4. Que la joia de viure no té mètodes però té mestres. Convé acostar-nos, a l’espera del contagi, a gent senzilla, que té en la bondat i l’estima i la cura dels altres el focus, que passen desapercebuts en un món que premia més el cinisme que la ingenuïtat.

5. Que hem vingut aquí, tot i que ho dissimulem massa bé, a estimar i ser estimats, i per tant, a cuidar-nos. I que la cura de les persones és la tasca més important del món, i la menys valorada.

6. Que no es pot discutir mai amb un imbècil. La clau és detectar-los i frenar-los abans, però això requereix una societat madura i respectuosa que ignori la provocació barata i admiri més els valors que no els resultats a qualsevol preu.

7. Que la persona amb qui no et sàpiga greu plorar i que et faci la companyia adequada és per força un molt bon amic. Sobretot si també sabeu riure plegats.

8. Que mai no és tard per aprendre a caminar, i que amb l’amic amb qui més camino som molt més amics des que caminem plegats: ets més sincer, més directe, més profund.

9. Que sense confiança no hi ha motivació, perquè confiar sovint dóna més fruit que vigilar.

10. Que em sedueixen els optimistes pencaires. Els que saben que tot és un desastre i tot pot anar ben malament, si no hi posem remei aviat. I per això s’arremanguen. I mantenen aquest punt d’ingenuïtat necessària per creure que podran. Perquè sense confiança no hi ha convicció i sense convicció no hi ha resultats i sense resultats no hi ha motius per mantenir l’esperança.

11. Que prioritzar vol dir descartar. Per poder dir el sí entusiasta i possible al que vols hauràs de dir el no contundent i desculpabilitzat al que no hi cap.

12. Que el pitjor de la por és quan ens pilota, quan s’instal·la al volant. Perquè la por ens pot fer traïdors. O ens pot paralitzar del tot. La por de la veritat ens fa mentiders, la por de sentir emocions fortes ens fa freds, la por del risc ens fa tirar massa tovalloles, i la por de morir ens pot impedir viure.

13. Que som més el que fem que el que diem, som més el que decidim que el que pensem, som quan actuem i no quan reflexionem. I com que hem vingut aquí a relacionar-nos, l’educació és l’art i ofici sublim d’aprendre’n mentre s’ensenya i d’ensenyar-ne mentre s’aprèn. Només sent-hi de veritat, de tot cor, sempre, pots aprendre i ensenyar a ser-hi.

14. Que ens cal més mala llet i més esperança. Hem d’estar més emprenyats i més il·lusionats alhora. Ens convé assenyalar i denunciar els culpables, mirar-los als ulls, no assumir que això toca, mostrar-los tota la ràbia que sentim. I simultàniament anar arreglant amb les mans el dia a dia, des de l’inconformisme, amb ambició i amb la certesa absoluta que és possible.

15. Que calen metges i mestres amb visió de capçalera, que en lloc de dedicar-se al trosset assignat i prou, siguin capaços d’agafar distància i tenir cura de persones senceres, de cap a peus.

16. Que la bellesa és en la mirada, i no hi ha privilegi més bonic que ser observat des de l’amor incondicional i l’alegria de viure. No hi ha cap inversió més segura i rendible que envoltar-nos de persones que ens estimen tal com som, que ens troben guapíssims al marge del que dicti el mirall. Que ens miren sempre amb bons ulls.

30 de desembre del 2016 DIARI ARA

Tags: Autoestima, Valors

“Tots tenim un costat bo. O molt bo” és el lema de La Marató d’aquest any, que se centrarà en l’ictus i les lesions cerebrals i medul·lars traumàtiques. No cal dir que és una d’aquelles bones causes perquè hi col·laborem tots d’una manera o altra.

Però no em voldria fixar tant en el tema, sinó més aviat en el lema. Es parla molt sovint de com la societat va perdent valors, de les dificultats que tenim per sortir de la crisi justament perquè, en general, som poc solidaris, perquè cadascú va a la seva i perquè hi ha unes minories molt espavilades que s’aprofiten de les debilitats dels altres. Tot això té una part de veritat i és molt cert que si hi hagués una mica més de justícia social i equitat, les coses serien molt diferents. Però no podem generalitzar de cap de les maneres i jo no estic gens d’acord amb aquesta cançoneta de que tot és dolent, tot va malament i que no hi ha res a fer. Potser, de tant repetir-la, al final anirà quallant com aquelles mentides que, després de repetir-les moltes vegades alguns se les creuen.

I el meu desacord no és només conceptual sinó que és un desacord empíric. Vull dir que conec moltíssims cassos de gent absolutament bona i profundament solidària. Gent que, com diu el lema de La Marató, no té només un costat bo -o molt bo-, sinó que són gent bona per tots els costats per on els miris. I no és qüestió només de sort o de casualitat conèixer molts cassos impressionants de solidaritat. És més aviat procurar fixar-se una mica en les moltes persones que tenen bon cor i són bona gent. Entre molts irresponsables, trobem molts més responsables; entre molts lladres, hi trobem moltes més persones honrades; entre molts egoistes, hi trobem molts més generosos i solidaris. Tots sabem, per exemple, com són en aquests dies les condicions laborals de molta gent. Hi ha una precarietat total i fa molta llàstima i mal al cor escoltar algunes històries de gent que ha de treballar en condicions inhumanes i que a final de mes arriba amb un sou que no el permet viure dignament. Però, al costat d’això, trobes una altra gent que tenen treballadors al seu càrrec i miren de buscar les condicions necessàries per millorar-los les condicions encara que això els resti rendibilitat. Entre molts empresaris que es pensen que encara viuen en el temps dels esclaus i no s’adonen que el nom d’explotadors els va com l’anell al dit, també n’hi trobem d’altres que són honestos, que tenen sentit de la justícia, que són amables i considerats amb els seus treballadors. I potser no són tanta excepció de com ens podríem pensar. Si anéssim repassant totes les persones que han passat per la nostra vida possiblement el balanç no seria tan negatiu com ens podríem pensar i trobaríem moltes bones persones que ens influït o ajudat d’una manera o altra.

Tots sabem que hi ha molt poques persones perfectes, però també és veritat que tots tenim algun costat bo, o molt bo, com diu el lema de La Marató. La major part de la gent, encara que no sempre siguem del tot generosos, sí que ho som moltes vegades; encara que no sempre diguem la veritat, sí que la diem la majoria de les vegades i em sembla que la majoria de les vegades procurem actuar de la millor manera que sabem i com les circumstàncies ens permeten. Cal seguir creient que la majoria de les persones són bona gent, perquè estic convençut que en són. I si no ho són més és perquè potser no en saben més.

Propostes com les de La Marató -i tantes i tantes de similars- em fan creure que la humanitat no està perduda i que junt amb les queixes i les crítiques que hem de fer -perquè cal fer-les per no ser indolents i submisos- hem d’actuar de forma positiva deixant de banda la passivitat i el derrotisme. Potser no podrem canviar la realitat, però sí que podem canviar la nostra postura i la mirada davant de la realitat. Caldrà ser inflexibles amb aquells que facin les coses malament, però caldrà reconèixer i emmirallar-nos en aquells que fan les coses bé. I per sort, hi ha tanta i tanta gent en qui emmirallar-nos…

Deia Samuel Smiles que “la vida té el seu costat ombrívol i el seu costat brillant; de nosaltres depèn triar el que més ens plagui”. Les persones també tenen quasi sempre algun costat bo: mirem-lo.

Tags: Valors

Tags: SOCIETAT, Solidaritat, Valors, Vida i mort, Voluntariat

Tags: Autocrítica, PSICOLOGIA, Valors

Tags: SOCIETAT, Valors

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz32HkzOuZd

Tags: PSICOLOGIA, Valors, Vida i mort

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2xlH0x2C0

Tags: Pere Casaldàliga, Valors, Vida i mort

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2w2Os0V3v

Tags: Crisi, Dignitat, ECONOMIA, Jubilació, Valors

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2tnY6PoDR

Tags: Amistat, Intolerància, SOCIETAT, Valors

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2pBQRMTjh

Tags: Mafalda, Utopia, Valors

En el meu darrer apunt escrivia com d’ignominiós ha sigut el PP valencià en tots aquests anys de govern i com la cirereta d’aquest pastís l’han posada en tancar la RTV pública valenciana.

Però –i anant una mica més enllà en les reflexions- jo em pregunto com han pogut aguantar tants anys els treballadors d’aquella casa tot això. I només arribo a una conclusió: per por. Tots hem tingut por alguna vegada i sabem prou bé el que significa i com ens tenalla, com coarta la nostra manera de fer i pensar, com engabia les nostres emocions i les nostres accions,  com ens fa sentir malament internament i com ens fa sentir traïdors amb nosaltres mateixos. Si som sincers, haurem de confessar que tots hem estat covards massa vegades i no hem fet o no hem dit el que sabíem que havíem de fer o dir.

I això és el que els ha passat als treballadors de la TV valenciana que, alliberats ara de la por i enfortits per l’enuig i la indignació, estan confessant públicament i sense embuts -i en una espècie de catarsi col·lectiva-, tot el que han hagut de passat durant aquests anys de desvergonyiment “PPero”. Hauria de ser lectura obligatòria el que una periodista d’aquest canal  (Iolanda Màrmol) va penjar al seu Twitter fa un parell de dies i que podeu llegir aquí: MIS MENTIRAS EN CANAL 9

A tots ens ha faltat valentia més d’una vegada i, és molt probable, que als periodistes d’aquella casa també. Tots hem estat massa prudents infinitat de vegades. Tots hem tingut massa por en massa ocasions. Tots hem estat massa covards i massa muts. Tots hauríem d’entonar molts “mea culpa” per molts moments vergonyosos de la nostra vida. Ens falta llibertat i ens falta creure en els beneficis de la llibertat. Beneficis de tots tipus. Potser no sempre a curt termini, però segur que sí sempre a llarg termini. Beneficis psicològics i també probablement beneficis materials. Diuen els diaris que aquests dies en què els mateixos treballadors s’han auto imposat la llibertat informativa ha crescut moltíssim l’audiència de Canal 9. I és que amb la llibertat i amb la veritat sempre s’hi guanya en tots sentits. Mirem de no oblidar-ho.

I, per acabar, potser ens convindria recordar aquell cèlebre poema del pastor luterà Martin Niemüller (1892-1984),  que va ser un dels primers i més tenaços crítics del nazisme i va constituir un moviment de resistència denominat Església Confessional.

Com a símbol de la resistència antinazi va ser arrestat per la Gestapo el 1937 i declarat culpable de traïció, sent confinat fins al final de la guerra als camps de concentració de Sachsenhausen i Dachau. Va salvar la vida de miracle. Després de la guerra, va pronunciar moltes conferències, cloent-les sovint amb aquest poema que s’ha fet famós:

 Primer van agafar els comunistes,
i jo no vaig dir res perquè no era comunista.

Després es van endur els jueus,
i jo no vaig dir res perquè no era jueu.

Després, van venir a buscar els obrers;
no vaig dir res, perquè jo no era obrer ni sindicalista.

Més tard es van ficar amb els catòlics,
i no vaig dir res perquè jo era protestant.

I quan, finalment, em van agafar a mi,
ja no quedava ningú per protestar.

Martin Niemüller

Tags: Corrupció, Ètica i Moral, MITJANS DE COMUNICACIÓ, Partido Popular (PP), Valors

El Govern de la Generalitat Valenciana ja fa anys que dóna mostres de tenir molt poca vergonya i molta cara dura en els seus comportaments. No ho he comprovat, però estic segur que és al PP del País Valencià on hi ha hagut més corrupció, més imputats  i més condemnats per corrupció. Vist en perspectiva i després d’una bona colla d’anys d’ostentar el poder, podem afirmar –sense por a equivocar-nos i sense cap mena de por a fer un judici esbiaixat- que la conducta del PP valencià mereix el qualificatiu que he posat com a títol a aquest post: IGNOMÍNIA, conducta ignominiosa, menyspreu públic i un cabàs ple fins dalt d’accions infames. Tota una col·lecció d’irregularitats i males pràctiques és el que hem pogut comprovar durant els anys de Govern del PP. La darrera peça d’aquesta col·lecció l’estem vivint aquest dies amb el tancament de Canal 9 (la TV pública valenciana), que s’acaba d’anunciar.

Els treballadors d’aquest mitjà ja han parlat i han explicat moltes vegades que la TV valenciana era una televisió manipuladora i manipulada pel PP fins al moll de l’os. Tots hem pogut seguir de ben a prop els tancaments dels repetidors de TV3 al País Valencià i les poques ganes que han tingut sempre d’arreglar una situació anòmala i totalment antidemocràtica. El Govern del PP s’ha valgut sempre de procediments irregulars per fer valer els seus tics dictatorials, cosa que es veu que ha sabut copiar molt bé darrerament el PP de Mallorca. Aquesta gent són incorregibles!

No acabo d’entendre com la bona gent valenciana encara no ha obert els ulls i encara és capaç de suportar tanta ignomínia, tanta mentida, tanta corrupció i tanta hipocresia institucionalitzada i oficialitzada. Aquesta gent deixaran un país totalment podrit, desolat i arrasat i els efectes sobre el futur seran notables si se segueix construint una societat sense ètica i valors. Perquè una societat funcioni mitjanament bé, els seus governants han de ser gent una mica decent. Hem pogut comprovar –i ara ja parlo en general- on ha portat la corrupció, les coses mal fetes i la cultura del “pelotazo”: a la ruïna total i al sofriment de milions de persones que han de pagar les conseqüències de les coses mal fetes  per polítics irresponsables. Què més es pot fer a més d’indignar-se? No votar-los mai més, jutjar-los i posar-hi al seu lloc gent honesta. A veure si entre tots en serem capaços.

Tags: Corrupció, MITJANS DE COMUNICACIÓ, PP, Valors

Quan arriba la tardor, cada any ens arriba la convocatòria de la trobada de companys del Seminari de Solsona. I ja van 26 trobades si no vaig errat!. I veig que l’interès no només no decau sinó que es manté i fins i tot va en augment perquè cada any s’hi incorpora algun company nou. Bona senyal.

Ja he comentat alguna vegada que aquestes trobades són essencialment trobades per bressolar  records i amanyagar una mica la memòria de temps passats que, si no van ser millors que els actuals (¿recordeu allò que es diu a vegades de que “cualquier tiempo pasado fue mejor”?), sí que van ser prou bon per fer-nos retrobar i reactivar la memòria per tal de que vagi traient tot allò que hi guarda en algun raconet amagat.

Aquest any la trobada ha sigut a Vic i ens hi hem aplegat vora 50 persones que, tot fent una agradable visita a la ciutat, hem anat xerrant i posant-nos al dia de les circumstàncies personals de cadascú. Hem tornat a des arxivar els records de sempre i segurament que també algun de nou; records que ens fan presents persones i situacions viscudes amb més o menys intensitat  i que formen part de la nostra vida i -com deia un company- ens han marcat a molts per sempre en la nostra manera de ser, de fer i de pensar. Segurament que molts de nosaltres som com som i tenim els valors que tenim perquè vam passar una colla d’any en un lloc que es diu Seminari de Solsona.

La història és feta de records personals però, sobretot, de records col·lectius, contrastats entre diverses memòries personals que tenen com a conseqüència que els fets s’ajustin millor a la realitat tal com era i fan que es deformin molt menys, tot i que les percepcions d’un mateix fet siguin molt diverses i, per tant, els records també. Normalment som molt selectius a l’hora de recordar. No hem d’aferrar-nos als records però sí que potser cal fer-los servir com a eina que ens pot ajudar a viure millor i a enriquir-nos.

Cada any, deia abans, som una bona colla de companys que compartim el dia i la taula. Però també cada any hi ha alguna malaurada absència, degut a malalties o altres raons. I és que ens anem fent grans i el temps no perdona. Si no perdona als joves, menys ens perdona a nosaltres que ja no som tan joves. Per això també vull tenir un record per a ells en aquest petit apunt que sé que llegiran molts dels que ahir vam ser a Vic. Per tant, companys, compartim records antics però també cal que activem una mica les nostres neurones per tal de pensar amb aquests companys malalts i donar-los –hi el suport de la nostra amistat. Tant de bo en puguem tornar a trobar ben aviat.

I tant de bo aquestes trobades segueixin per molts anys!

”Del pou de la memòria
pouí tèrbols records,
records que me punyiren
ensems el seny i el cor”.

(Víctor Català)

Tags: Amistat, Història, Valors

Des de fa molt temps que el Govern català i la societat sencera reclamem que es facin públiques les balances fiscals per tal de poder veure “qui és qui”, i “què és què” en el repartiment dels diners a Espanya. Els entesos diuen que hi ha uns models establerts per tal de que es puguin fer perfectament els càlculs i clarificar un tema que sembla que no hi ha interès de clarificar.

Vistes les reclamacions de la Generalitat de Catalunya i les negacions sistemàtiques per part dels Governs de Madrid dels arguments esgrimits sembla que serà difícil posar-se d’acord. Mentre per a uns l’ Estat ens deu un fotimer de milions, per als altres no només no ens deuen res sinó que fins i tot ens ajuden a viure. Algun ministre fins i tot s’ha atrevit a dir que, si no fos per ells, Catalunya ja hauria fet figa. O sigui, que Catalunya viu de la caritat de Madrid.

El tema és d’aquells inacabables i que ja comencen a empudegar massa. Per a mi és tan evident qui té la raó que ja fa molt temps que no poso en dubte que els“paganos” (els que paguem) som nosaltres i que aquí retorna molt menys del que ens tocaria. Per tant, considero que tenim dret a reclamar el que se’ns deu i, sobretot, tenim dret a reclamar els nostres drets i la nostra terra. Per simple dignitat!. Anar per la vida, hom hi pot anar de moltes maneres: demanant constantment perdó, agenollat, amb complex d’inferioritat, amb por, amb vergonya o amb esperit de vassall. I crec que ja ha arribat l’hora de que ens traiem de sobre tots aquests complexos i ens comencem a sentir lliures interiorment per tal d’elegir el futur que nosaltres vulguem. I, justament, aquesta és la grandesa; perquè creure en els propis drets i en la pròpia llibertat és una cosa que depèn només de nosaltres mateixos. Després podrem parlar si podrem aconseguir o no les fites desitjades. Però la decisió de plantar cara a l’estat actual de coses és una decisió que només depèn de nosaltres.

El fons de la qüestió és si creiem o no en les nostres pròpies potencialitats i si volem construir un país diferent al que tenim; si volem transformar una societat que veiem massa malalta; si volem veure menys lladres i menys pobres; si volem més educació i més justícia social, més honestedat i una mica més d’il·lusió per un futur millor. Em direu que tot això és molt bonic de dir i molt utòpic. Potser sí. Però és la única forma que tenim de creure que la realitat pot ser una altra i que som nosaltres qui podem transformar-la.

Tags: Dignitat, Llibertat, Valors

La Norma Vaz Gadea és una amiga uruguaiana que fa anys que viu a Barcelona. De tant en tant, xerrem una mica pel Facebook i ens posem al dia de les respectives famílies, amistats i també d’alguna xafarderia.

Avui he trobat aquesta bonica història personal que ha escrit al seu Facebook i que no m’he pogut estar de robar-li. Norma, ja sé que em dones permís. Gràcies.

Estimades amics/amigues: Quants dies fa que no converso amb vosaltres, però no per això us  tinc oblidats. Ahir, quan venia de rehabilitació, vaig seure en un banc del carrer i em vaig posar a observar la gent que passava al costat meu. Al meu costat es va asseure una dona gran; vestia robes humils però molt netes, portava una bossa de compra d’aquestes que donen als supermercats. Em va donar la impressió que esperava alguna persona. La vaig observar amb curiositat, tenia una mirada dolça que irradiava bondat. Li vaig somriure i ella em va correspondre de la mateixa manera.

Començàrem a conversar, em va comentar que vivia sola, els seus fills feia molt temps que havien marxat a un altre país. Em va comentar que sempre venia a aquest banc, a la mateixa hora. Li vaig fer la broma de que avui li havia pres el lloc perquè jo havia arribat abans. Però la meva sorpresa va ser quan va arribar un noi mitjanament jove, la va saludar amb un petó, i es va asseure al seu costat. Ella li va donar la bossa que portava, vaig veure que a dins hi havia llet, pa, arròs i una alguna cosa més. Van estar una estoneta parlant i es va acomiadar d’ella. Potser, en veure la meva cara de sorpresa, va se que em va dir: aquest noi el conec des de petit, anava a l’escola juntament amb els meus fills, ara està a l’atur, viu en una casa abandonada amb la seva dona i dos nens; la noia fa neteges en cases de famílies, els arriba molt just per subsistir. El noi arreplega ferralla pels carrers, tenien pis però els van desnonar i els va quedar un deute. Els vaig oferir casa meva però no volen abusar mi. Per això vinc cada dos dies per aportar una miqueta del que tinc de pensió, que no és molta, però alguna cosa és alguna cosa. Penso que si algun dels meus fills estigués a la mateixa situació que aquest noi potser alguna persona faria el mateix.

Li vaig comentar que tant de bo moltes persones fossin com ella. Es va aixecar, em va regalar el millor somriure i va marxar carrer avall. Aquell matí vaig aprendre la millor lliçó de generositat. Amb poc podem ajudar i, sobretot, podem regalar un somriure, que  és la millor recompensa.

Que tingueu un bon cap de setmana. Jo ahir vaig tenir el millor regal: UN SOMRIURE.

Norma Vaz Gadea

Tags: Valors

Ha tornat a passar un cop més. I cada cop que passa, em quedo meravellat de la capacitat de supervivència que tenen tots els éssers vius i, en conseqüència, la que tenim també els humans. D’on ens ve aquesta ancestral ànsia de voler seguir vivint de la manera que sigui i mirar d’esquivar buscant totes les sortides possibles a aquelles situacions crítiques que ens posen al límit?.

Ha tornat a passar un cop més a la serralada dels Andes (¿recordeu la tragèdia d’aquells estudiants uruguaians que van tenir un accident d’avió i es van estar 72 dies perduts entre la neu i el fred?). I un altre cop ha estat un uruguaià, Raúl Gómez, de 58 anys, que va ser trobat en molt precari estat de salut (deshidratat i havent perdut més de 20 quilos)  després d’haver estat perdut vora quatre mesos i haver-se pogut refugiar –finalment- en un refugi a 4500 metres i on el van trobar per casualitat uns tècnics que amidaven la quantitat de neu que hi havia a la zona.

Cada vegada que llegeixo notícies d’aquest tipus penso: què hi ha darrere de tot això?. Penso en el sentit de la vida i de la mort; penso en aquesta set infinita de viure que tots tenim i que no sabem massa bé d’on ens ve; penso si no tenim també un altre tipus d’instint bàsic (discutit per alguns i per uns altres gens ni mica) que podríem dir-ne espiritual o recerca de Déu. El que en podríem dir recerca de l’infinit.

Diuen els entesos que la supervivència és una de les capacitats que qualsevol ésser viu posseeix a l’hora de sobrepassar circumstàncies específiques que poden atemptar contra la seva vida i que, en tots els casos , l’instint de supervivència es dóna de manera espontània i immediata com a forma de calmar aquelles situacions de perill imminent. L’instint de supervivència forma part d’aquells instints vitals primaris que tenen per finalitat la conservació de l’existència de l’espècie (menjar, beure, reproduir-se, lluitar o fugir, buscar refugi davant les inclemències climàtiques). Després diuen que ja en venen altres instints que podríem qualificar de més secundaris (plaer i benestar, companyia, prestigi, poder, cultura…). Però, curiosament, també és dóna generalment un fet: moltíssimes vegades, després de que hom s’hagi trobat en situacions extremes, es veu la vida des d’una altra perspectiva de com es veia abans i hi ha uns canvis evidents de valors i de vida.

Per això em va fer gràcia el que va respondre aquest home quan li van preguntar si creia en Déu. Va respondre: “Abans no, però ara sí que hi he de creure per nassos”. Ell sabrà per quin motiu ho diu…

Tags: Valors, Vida i mort

l va arribar a la plaça amb una barreta. Va redreçar l’estaca d’un arbret i la va afirmar colpejant amb la barreta.
Va lligar la planta a l’estaca i es va apartar com per mirar una obra d’art.
Em va incitar a entaular conversa:
– ¿Vostè és del Municipi?
– Sóc d’Alicia, la meva dona, fa quaranta-dos anys.
– Ah … Va ser vostè qui va plantar aquest arbre?

– Va ser el municipi. Un arbre vell va caure, van plantar aquest nou de qualsevol manera, però jo el vaig abonar, i li vaig posar aquesta estaca aquí.
-Però quina bellesa, ja està tot brotat.
-Cap al tard vinc a regar-lo.
– Es veu que a vostè li agraden les plantes!
– Les plantes, les bestioles, fins i tot la gent m’agrada, fillet.
– Gràcies per la part que em toca …
Ell va somriure, va treure un tisores del cinturó i va començar a podar un arbust.
– ¿Vostè és jubilat?
– Sóc des jubilat.
Va anar podant i explicant:
– Quan em vaig jubilar, ja havia vist a molts col · legues jubilar-se i marcir-se, com un arbre que es poda i es rega amb àcid de bateria …
Sap que hi ha comerciants que reguen l’arbre amb àcid de bateria per matar-lo i així deixar lliure la façana del seu negoci?
És així … I allà es queda amb la botiga torrant-se al sol!
Va picotejar les branques podades, formant una catifa de fulles al voltant de l’arbust.
– És bo per a la terra … Tot el que surt de la terra ha de tornar per la terra …
En aquells dies, jo ja havia vist molts col · legues jubilar-se i marcir-se. Usant bermudes i xinel·les i quedant-se a casa davant del televisor.
Traient panxa i engreixant …  Fins que van acabar amb vessament o infart, avorrits per la inactivitat i viure parlant només de malalties.
Va tallar unes flors, va fer un ram:
– Per a la meva nena. Alícia. Ella és un any més gran que jo, però sembla una nena quan li portes una flor.
Ella també està des jubilada.
Ajuda a l’escola de la nostra néta, ensenyant a la cuinera a fer confitura amb poc sucre i amanides amb les restes de les llegums que abans eren llençades a les escombraries. I ajuda a la llar d’infants també, a l’hospital.
AH …! Alícia viu ajudant a tothom, per això es val per si mateixa i no té temps per pensar en malalties.
Va lligar el manat amb un ram de gespa, i el va dipositar amb cura sobre un banc.
– Per regar les plantes he de portar la galleda amb aigua des de la casa.
Vaig anar al municipi a demanar que col·loquessin una aixeta aquí.
Me la van negar perquè la gent aniria a beure aigua i deixaria l’aixeta oberta.
Els vaig dir que col·loquessin una aixeta amb reixa i cadenat que jo la cuidaria.
Van insistir en la negativa.
Van dir que jo hauria de quedar-me amb la clau i llavors seria una canilla pública amb control particular, i això està prohibit.
Va somriure, mirant la plaça.
– Aquí els vaig dir: llavors puc tenir cura de la plaça, però no tinc poder per cuidar una aixeta?
Vaig preguntar, miri, si tinc autorització per tenir cura de la plaça!
Vaig guardar silenci i vaig tornar abans que em prohibissin tenir cura de la plaça …
-O abans que em fessin omplir formularis amb tres còpies amb impost i signatura autenticada, per fer el que faig aquí des que em vaig des jubilar …
Veu aquell pi femella allà? Va ser Alícia qui el va plantar. Només hi havia un pi mascle. Ara el mascle pol·linitzarà la femella i donarà pinyons.
– Jo desconeixia que hi ha pi mascle i pi femella.
– Jo també ho desconeixia, fill.
AH …! He après tantes coses cuidant d’aquesta plaça!
Avui conec els cants dels ocellets, les èpoques de floració de cada planta, i veig el pas dels climes com si fos una pel · lícula!
– Però la pinya tardarà a donar pinyons, oi? – Vaig dir, mirant el pinet encara de la nostra alçada.
Ell em va respondre que deixaria que el temps fluís.
– La nostra néta és una criatura i jo ja li vaig dir que serà ella qui recollirà els pinyons.
Sense que el municipi ho sàpiga … ja li vaig  a l’Alícia que, de cada pinya que ella recollís, haurà de plantar almenys un pi en algun lloc.
Així, al final de la seva vida, ella haurà plantat una pineda escampat per aquí.
Sense que el municipi ho sàpiga, és clar, perquè crearien un impost a qui planti arbres …
– És admirable veure algú amb tanta edat i tanta esperança!
Ell va riure:
-Si és admirable ho sabràs tu, fill, jo sé que és gratificant.
I ara, amb el teu permís, que em cal anar a buscar a l’Alicia per sortir a caminar.
La vida de des jubilat és així: els diners son escassos però el dia pot ser llarg, si la gent inverteix el temps!

DOMINGOS PELLEGRINI 
Text: Publicat la Gazeta do Povo, de 22/05/05,
Fortalesa-CE (Brasil)

Tags: Jubilació, Valors, Vellesa

Després d’haver vist el resultat de la 21a edició de LA MARATÓ DE TV3  dedicada a recaptar fons per finançar projectes per la lluita contra el càncer s’ha de reconèixer que la mala fama de garrepes que arrastrem els catalans és totalment infundada. Tot i la crisi que patim, la Marató ha fet un rècord absolut de recaptació i va aconseguir una xifra total de 10.113.152 d’euros en acabar el programa. Tot un rècord!

Els catalans som solidaris i generosos. Sabem compartir quan se’ns tracta justament i no se’ns intenta espoliar, tal com s’ha vingut fent històricament de part d’un Estat que no ens ha tractat mai bé. La generositat i la solidaritat, per tant, han de ser lliures i exactament això és el que aconsegueix any rere any LA MARATÖ, tot un exemple d’una forma de ser d’un poble.

En general, les societats occidentals tenim moltes més coses de les que necessitem per a estar bé i, si ens hi fixem bé, veurem que no són tantes les coses indispensables per viure i viure bé. Per això som generosos quan se’ns fa una crida per una causa que considerem justa i sabem compartir temps i diners. Aquí rau la clau de l’assumpte: donar més enllà del que ens correspon per justícia o per obligació. Donar lliurement i donar perquè volem. Generalment volem fer-ho quan veiem que allò que donem és ben utilitzat i dóna rendiment.

Tant de bo fóssim tan generosos també en altres àmbits de la nostra vida, sobretot en aquests moments que ens toca i ens seguirà tocant viure als catalans. L’escola ha d’ensenyar aquests valors als nens. Les famílies, no cal dir-ho. Però potser qui més generós ha de ser en aquests moments son els polítics a l’hora de posar-se d’acord que, per sobre de tot, hi ha un bé general que cal servar: buscar el millor per a tots els catalans de la manera més justa. Han de saber escoltar el crit de la majoria i ells –els primers- han de ser generosos. Si saben fer-ho, seria un molt bon exemple per a tota la societat i la societat segur que els ho retribuirà amb el seu reconeixement.

Tags: Valors

Llegia, no fa massa dies, un article de Javier Bustamante, (col·laborador de l’Àmbit Maria Corral) que es titulava Les sabates de l’altre em vénen estretes. Em va fer pensar una bona estona perquè deia coses, si voleu molt elementals, però molt interessants. Començava citant la coneguda frase «Posa’t a les meves sabates!», frase molt comuna i que ajuda a traslladar-se a la situació de la persona que ho demana. Les relacions humanes demanen molt d’exercici de sortir d’un mateix per posar-se exactament en la situació de l’altre. O demanar a l’altre que se situï al lloc d’un mateix. És un exercici que ens costa molt fer i que hauríem de procurar fer més sovint.

He relacionat aquesta idea amb tot el que està passant aquest dies aquí a Catalunya i a Espanya. I ho he pensat, sobretot, perquè alguns amics llatinoamericans m’han demanat que els expliqués que estava passant per aquests verals. Ells han sentit tocar campanes i han llegit alguna cosa als seus diaris però no ho acaben d’entendre massa, tot i que amb alguns hem parlat moltes vegades del tracte que rebem els catalans de part dels corresponents governs espanyols. I no pas d’ara, sinó que ja fa segles que dura. Però es veu que ni així ho acaben d’entendre massa i he hagut d’intentar explicar-los-hi una altra vegada per tal que puguin entendre millor el que està passant en aquests moments i per què vora dos milions de persones surten al carrer demanant un ESTAT PROPI.

I els ho he intentat explicar amb aquesta metàfora de les sabates. Les mateixes sabates no serveixen per a tothom i cadascú ha de d’adaptar-se a les seves. I fins i tot moltes vegades costa que unes sabates noves s’adaptin al propi peu. Espanya ha volgut fer “café para todos” pensant que d’aquesta manera tothom quedaria content (i enganyat, diria jo). potser al principi podia semblar que la idea rutllaria però al cap d’una anys s’ha vist el rotund fracàs que ha estat. Ningú ha quedat content i tothom ho vol tenir idèntiques sabates tot i fent el peu diferent.

Els he dit que sembla que a Espanya no s’han adonat encara que no només cada persona és única, sinó que també ho és cada poble. Que les aspiracions que tenim els catalans segurament que són molt diferents de les que pugui tenir un manxec. La qual cosa no vol dir que unes siguin millors que les altres sinó que, simplement,cadascú té les seves. Negar aquesta evidència és el que porta al fracàs; un fracàs que s’ha fer més patent aquest dies i que els corresponents governs espanyols han volgut amagar, negar, evitar o esborrar . Però el fracàs hi és, s’ha fet encara més evident i sembla que ha arribat el moment de que s’han de prendre decisions que sembla que seran molt doloroses per alguns, justament perquè mai han fet l’esforç de posar-se en les sabates de l’altre. Em dóna la sensació que més aviat s’han fixat només amb les sabates de l’altre i de seguida n’han volgut unes d’idèntiques. Ni han mirat si les necessitaven i si potser, enlloc de sabates, necessitaven una camisa. No,no… hem de ser igual que els catalans i volem exactament el mateix que ells.

No s’adonen que això no és desig de justícia sinó que simplement és miopia. Miopia i no adonar-se que el món està canviant i que les coses ja no es poden fer més a cop de decret. Ser espanyol o no ser-ho no s’aconsegueix amb un decret sinó que se n’és –o no- per voluntat. I això és tota una altra cosa de la que encara no se n’han adonat.

Tags: FILOSOFIA, POLÍTICA, PSICOLOGIA, Valors

Avui porto una bonica història que m’ha fet pensar.

“Si hagués …. si hagués … si hagués ….”

Quantes vegades aquestes dues paraules han sortit dels nostres llavis quan ja no hi havia res a fer.

La història que transcric avui hauria de servir-nos per tal de prendre la decisió d’aprofitar una mica més cada oportunitat que ens brinda la vida per estimar, compartir i acompanyar. Avui … perquè demà pot ser tard.

 

Estava allà, assegut en un banquet, amb els peus descalços sobre les rajoles trencades de la vorera; gorra marró, les mans arrugades sostenint un vell bastó de fusta; pantalons  arremangats que deixaven al descobert les seves cames i una camisa blanca, gastada, amb una armilla de llana teixida a mà. L’ancià mirava al no-res i, de cop i volta, va plorar i en la seva única llàgrima va expressar tant i tant … que em va ser molt difícil acostar-m’hi per preguntar-li què li passava, o si més no consolar-lo.

Passava per davant de casa seva i vaig mirar-lo. En alçar els seus ulls, fa fixar la seva mirada a la meva cara i vaig somriure. El vaig saludar amb un gest, tot i que no vaig creuar el carrer, no em vaig animar, no el coneixia, tot i que vaig comprendre que en la mirada d’aquella llàgrima s’hi mostrava una gran necessitat vaig seguir el meu camí, sense convèncer-me d’estar fent el correcte.

En el meu trajecte vaig guardar la imatge, la de la seva mirada trobant-se amb la meva. Vaig tractar d’oblidar-la. Vaig caminar ràpid com volent fugir. Vaig comprar un llibre i tan aviat com vaig arribar a casa, vaig començar a llegir-lo esperant que el temps esborrés aquesta presència … però aquesta llàgrima no s’esborrava … Els vells no ploren així per res, em vaig dir.

Aquella nit em va costar dormir, la consciència no entén d’horaris i vaig decidir que de bon matí tornaria a casa seva i faria petar la xerrada amb ell, tal com vaig entendre que m’ho havia demanat. Després de vèncer la meva pena, vaig aconseguir dormir. Recordo haver preparat una mica de cafè, vaig comprar galetes i ben de pressa vaig anar a casa seva convençut que teníem moltes coses per parlar.

Vaig trucar a la porta, que es va obrir tot grinyolant les frontisses i va sortir un altre home. Què voleu? va preguntar, mirant-me amb un gest adust. Busco l’ancià que viu en aquesta casa, vaig contestar. El meu pare va morir ahir a la tarda, va dir entre llàgrimes. Va morir! vaig dir decebut. Les cames se’m van afluixar, el cap se’m va ennuvolar i els ulls se’m van humitejar.

Vostè qui és? va tornar a preguntar. En realitat, ningú, vaig contestar i vaig agregar: Ahir vaig passar per davant d’aquesta porta i hi havia el seu pare assegut, vaig veure que plorava i, tot i que el vaig saludar, no em vaig aturar a preguntar que li passava però avui he tornat per parlar amb ell però veig que he fet tard.

No s’ho creurà, però vostè és la persona de qui parlava en el seu diari. Estranyat pel que em deia, el vaig mirar demanant-li més explicacions. Si us plau, passi. Em va dir encara sense contestar-me. Després de servir-me una mica de cafè em va portar fins on era el seu diari i l’últim full deia: Avui m’han regalat un gran somriure i una salutació amable … avui és un dia bonic.

Vaig haver de seure, em va doldre l’ànima de només pensar com n’hauria estat d’important per a aquell home que jo hagués creuat el carrer carrer. Em vaig aixecar lentament i en mirar a l’home li vaig dir: Si hagués creuat el carrer i hagués conversat uns instants amb el seu pare … Però em va interrompre i amb els ulls humits pel plor va dir: Si jo hagués vingut a visitar-lo almenys un cop aquest últim any , potser la seva salutació i el seu somriure no haguessin significat tant.

Autor Desconegut

Tags: Relacions humanes, Relacions socials, Solidaritat, Solitud, Valors, Vellesa

Una bona part de la culpa d’estar on estem i trobar-nos al vagó de la cua del tren europeu la tenen els darrers presidents que ha tingut Espanya: Aznar, superb a més no poder i Zapatero vivint a la lluna. Tots dos amb aires de grandesa i dient que ja havíem aconseguit situar-nos entre la “crème de la crème” europea.

La supèrbia és l’excessiva estima de si mateix que es manifesta per una ostentació de la pròpia superioritat, amb menyspreu dels altres i desig immoderat de la pròpia exaltació. El resultat el tenim aquí: una crisi galopant que ens ha situat en el “pelotón de los torpes”. Ara estem pagant un preu ben car de fotos com la d’ Aznar amb els peus sobre la taula al ranxo de Bush  a Crawford (Texas, EE UU). Per uns moments aquell home del bigoti ridícul es va pensar que era el melic del món i un home important. La supèrbia el va guanyar i ja l’ha acompanyat sempre més. No es pot ser tan superb perquè el temps posa les coses al seu lloc i ara, vistes les coses amb perspectiva, es veuen les coses tal com són. I em sembla que els governants actuals d’aquesta Espanya ridícula que tenim van pel mateix camí.

Expliquen que en un dinar presidit per Mark Young, governador de Hong Kong, una dama de les més distingides es va sentir menyspreada en descobrir que estava asseguda a l’extrem de la taula, en comptes d’estar a prop de l’amfitrió.
En acabar el dinar, es va acostar a Mark i li va dir amb sequedat: "Segons sembla, vostè no es preocupa massa d’on s’asseuen els seus convidats."
"Senyora", va replicar el governador, "a la gent realment important no els interessa el lloc on seu, i a vegades passa que els que s’interessen pel lloc on seuen, no són importants”.

Una bona lliçó. A vegades caldria ser una mica més humil, no?

Tags: SOCIETAT, Valors

Aquests dies un expresident del Congrés espanyol  ha acusat els catalans de ser “molt susceptibles” i que “ens ho hauríem de fer mirar” això de no saber acceptar bromes. Heu escoltat les “bromes” d’aquest senyor? Jo sí. I, tirant baix, jo les qualificaria com a bromes de mal gust o d’aquelles bromes negres de turmenta que, quan te n’adones, ja t’han deixat xop-

Els psicòlegs diuen que la susceptibilitat va molt lligada amb la baixa autoestima. D’alguna manera ens ve a dir aquest senyor, per tant, que tenim una baixa autoestima i que per això som tan susceptibles. Potser sí. Potser té una part de raó aquest bon home i resulta que els catalans tenim alguna mena de complex que ens hauríem de fer mirar urgentment.

Però també és cert que tan dolenta pot ser la baixa autoestima com l’excessiva. És una cosa coneguda per tothom els problemes que pateixen les persones que tenen un nivell d’autoestima baix. Però, no obstant això, tenir un nivell d’autoestima excessiu no és tan bo com podria semblar a primera vista, ens expliquen també els psicòlegs. El nivell d’autoestima ha d’estar equilibrat i ser realista amb les qualitats i limitacions de la persona. En cas contrari, un nivell d’autoestima exagerat pot resultar igual de problemàtic, tant per a la persona que el pateix com per a la gent que l’envolta.

Quina mena de complex tenim els catalans? És de superioritat o d’inferioritat? I ell (i com ell molts espanyols), quina mena de complex té?  Són preguntes que no són fàcils de contestar i potser els sociòlegs haurien de fer una feina semblant a com la fan els psicoanalistes i haurien de ser ells qui ens ho haurien de dir…

Les persones amb excés d’autoestima es caracteritzen per ser egoistes, intolerants, narcisistes, per creure’s omnipotents i totalment independents de les persones que els envolten, cosa que pot portar-los a practicar conductes temeràries … Quan l’excés d’autoestima no es tracta, pot portar a la persona a desenvolupar trastorns psicològics d’importància, com ara el narcisisme, la mania, els deliris de grandesa … Fins i tot quan no arriba a aquests límits, aquestes persones poden patir depressió, en sentir- incompresos pels altres o considerar que la vida no els està atorgant el que ells mereixen en realitat.

Les persones amb baixa autoestima diuen que són susceptibles. La susceptibilitat és una característica de la personalitat que consisteix en una reacció exagerada a la conducta dels altres, que s’identifica sempre com un atac. Aquesta característica sol venir determinada per una baixa autoestima i una gran inseguretat i por al rebuig. Les persones que ho pateixen solen ofendre’s amb facilitat perquè se senten insegures i aquesta és la seva manera de defensa.

Si anem al diccionari veurem que la paraula SUSCEPTIBILITAT té dues accepcions: una de positiva i una altra de negativa.

– 1. Capaç d’admetre una impressió, una modificació.

– 2. Propens a ofendre’s fàcilment, a impressionar-se molt.

Per tant, potser en aquest cas també ens cal situar  en un punt d’equilibri, no sempre fàcil d’assolir. No podem tenir la pell massa fina i hem d’escoltar les crítiques sense ofendre’ns. Però tampoc l’hem de tenir tant dura com per aguantar estoicament tot el que ens diguin, vingui d’on vingui i sigui veritat o mentida.

Tags: PSICOLOGIA, SOCIETAT, Valors

Hom pot elegir  parlar clar i català i dir el que vulgui, a qui vulgui i quan vulgui. També pot optar per callar si li sembla que el que ha de dir és massa gruixut i potser no és moment de dir-ho. A vegades potser val més callar que parlar…

Però sí que una de les coses pitjors és tenir doble cara o doble llenguatge, cosa que és corrent en molta gent i que ho és sobretot en els polítics en època d’eleccions.

És corrent en polítics, però també ho és en molta altra gent i es fa servir molt entre companys de feina, entre amics o entre familiars. És de les coses que fan més mal perquè es diuen coses que no sempre són exactes i, a més, l’altra persona no hi és present i no es pot defensar. I deixa en mal lloc i bastant malparat el que té doble cara.

Deia que era normal en polítics però també ho és en altres àmbits. Des de fa uns dies em crida l’atenció el canvi de to, de cara i d’actitud de Mourinho, per exemple, encara que en ell es fa ben patent allò de que “aunque la mona se vista de seda, mona se queda”. Ara sembla que vol posar la seva cara més amable i sembla també que hi ha un pla per a fer-li un” lífting” i retocar-li la cara. Però per més que ho vulgui dissimular mai perdrà la seva essència i el que realment hi ha darrere d’aquesta cara. Hipocresia? Un pla ben pensat? Em sembla que una mica de tot. De totes maneres la cara de pomes agres permanent d’aquests anys, la bilis que dístil.la i la mala llet que gasta li han deixat una petjada que li serà difícil treure-se-la de damunt. Sota la disfressa hi trobareu el de sempre i li continua sortint en el moment que abaixa les defenses.

Aquest home és com és i no té remei. Un préssec és com és i un codony és com és. No podem pretendre que el codony sigui dolç i el préssec aspre. Cada cosa és com és per la seva pròpia naturalesa i es fa difícil que canviï per més vestits de seda que li posin. La roba es compra, els perfums es compren, però la classe i l’educació no s’improvisen i aquest senyor  es veu que aquestes coses no les toca gaire perquè se li nota una falta de classe, una falta d’educació i un ego formidables.

A fi de comptes tenir dues cares no surt a compte i val més mostrar-se tal com hom és,i dir les coses que hom pensa i no fer massa fingiments perquè, a la llarga, sempre es veuen.

Tags: Valors

ACTITUDS COOPERATIVES davant d’ ACTITUDS COMPETITIVES
La teoria de jocs ens ensenya que a la vida es produeixen dos tipus de jocs contraposats.

D’una banda, hi ha jocs competitius en els que per a que un guanyi, l’altre ha de perdre. Són els jocs que sumen zero: el que un guanya, ho perd l’altre. És la regla de la boxa. Hi ha un vencedor, per KO o per punts i hi ha perdedor. Vencedors i vençuts. Però hi ha molts altres jocs que no són competitius. Són els jocs que no sumen zero. Guanyen tots o perden tots. Són els jocs cooperatius.

Ens pensem, però, que tots els jocs que ens planteja la vida són competitius. Hem identificat la paraula "guanyar", amb guanyar a un altre, amb guanyar a costa d’un altre. Quan, en realitat, de la manera que més es guanya, és treballant en equip, col · laborant uns amb altres pel bé comú. Guanyar no és sinònim de guanyar-ho "tot", quan n’hi ha prou amb guanyar una bona part. El millor no és enemic del bo. Una actitud vital moderada veu amb complaença l’èxit compartit. Les actituds agressives, maximalistes, que no s’acontenten amb guanyar prou, ni prou, solen acabar sent competitives. I no s’acontenten amb guanyar ni tan sols molt, sinó que busquen el més, sempre més més que els altres.

La postura veritablement intel · ligent és l’actitud constructiva, cooperativa, la de qui vol i treballa pel bé comú. És una actitud generosa i solidària la de qui vol participar de l’èxit de l’equip.

Ens han educat, generalment, en la competència més ferotge. Però la postura purament competitiva és del tot indecorosa, sobretot si es defensa amb l’argument indigne que si no guanyo jo, aquí no guanyarà ningú.

EN UN MÓN de murris NINGÚ GUANYA.

Massa sovint, el murri es troba amb un altre murri i tots dos surten escaldats. L’ambició forada el sac.

Perquè l’estafador tingui èxit, els altres han de ser confiats. És paradoxal, però només un malvat desitja que els altres siguin bona gent. Perquè si tots van a enganyar, si tots surten a guanyar només ells, ja se sap el que passa: tots surten perdent. No hi haurà bé comú, si la bossa del frau fiscal s’engrandeix fins a l’infinit. Quan la corrupció és generalitzada, es fan fins i tot inútils les ajudes exteriors. En un món de guerres i mort, tot es gasta en armes de mútua destrucció.
L’estampa idíl·lica del poble en què ningú tanca casa seva amb clau i deixa el cotxe obert "perquè aquí no hi ha perill de robatori" va quedant-se en llegenda, digna de recordar. Una imatge més actual és, per desgràcia, la de la urbanització amb barrera i vigilant, vivint entre reixes i sense que ningú es fiï de ningú.

Tots reconeixen que és millor cooperar que lluitar entre si. Però costa fer-ho.

CONFIAR ÉS ARRISCAR.

L’acte de confiança suposa una actitud oberta, cooperativa, no conservadora, arriscada. Però la confiança es guanya poc a poc, arriscant en situacions i quantitats cada vegada més importants.

L’home confiat és el que arrisca moderadament. L’audaç arrisca per sobre del que marca la prudència. L’ingenu arrisca sense límit, inconscientment.

És una sort disposar d’una família, d’un grup d’autèntics amics, d’una comunitat, de qualsevol àmbit privilegiat on ens puguem moure confiadament.
L’actitud més generosa aparta l’enveja i s’alegra amb l’èxit, de vegades exclusiu, dels altres.
I treballar desinteressadament pel bé dels altres desemboca en un bé comú, que finalment és compartit per tots, nosaltres inclosos.

http://www.feadulta.com/index.htm

Tags: SOCIETAT, Valors

Aquests dies llegíem als diaris que el Govern vol fer un pla per recuperar valors com la tolerància, l’esforç, l’autoestima, la solidaritat o el respecte. No estaria malament que s’hi treballés en profunditat i s’hi destinessin esforços perquè hem arribat a un moment en què alguns valors dels que consideràvem importants sembla que ja no valguin res. La realitat quotidiana ens ho fa palès i la degradació es veu al carrer, a les comunitats de veïns, a l’esport o als llocs d’esbarjo. La mateixa policia moltes vegades ja ni en fa cas i no apareix quan hi ha algun conflicte. Algú ha dit que ja se senten impotents i no donen l’abast. No ho sé.

El filòsof Immanuel Kant deia que "en termes legals, un home és culpable quan viola els drets d’altres. En ètica, ja ho és en el moment que pensa fer-ho." Quan érem petits a casa nostra o a l’escola ens parlaven de valors dient-nos que havíem de ser honestos, respectuosos, justos i responsables. Potser no ens parlaven de valors, però ens deien que si trobàvem  el llapis del  company a terra li tornéssim, que no havíem de fer bretolades, que no podíem molestar els veïns i, com aquests, una sèrie d’exemples que com nens se’ns feia pesat escoltar un dia sí i un altre també. Llavors no pensàvem que tots aquells sermons es convertirien en les principals eines que com a éssers humans tindríem per caminar per la vida.

A vegades penso com una persona pot tenir valors si ningú els hi ha ensenyat. O com pot tenir els valors de la nostra societat si ell ve d’una societat on els valors són totalment uns altres. Per tant, hi ha molta feina a fer perquè durant anys s’ha deixat de fer i, a més, tenim tot un munt de gent que no coneix com és la nostra societat perquè ningú els hi ha ensenyat.ç

I potser ens vindrà bé a tots recordar de nou certes coses que teníem apreses però també oblidades. Tots sabem el que hauríem de fer però no pas sempre ho fem. Sembla que els fraus, les estafes econòmiques, les promeses que mai s’acompliran i coses semblants, actualment ja no només no es veuen malament sinó que formen part de la cultura dels negocis i de la picaresca acceptada per la nostra societat. Molts, fins i tot se’n venten de ser tan “espavilats”!

Per tant, benvingut aquest pla que el Govern vol posar en pràctica. I que comenci ben aviat que és molt urgent! No podem oblidar
que si tenim valors i els considerem importants per a la nostra vida tard o d’hora rebrem un premi per això. Perquè, com deia Marc Tuli Ciceró “l’honradesa és sempre digna d’elogi, tot i que no reporti utilitat, ni recompensa, ni profit”.

Tags: Valors

La impaciència és un dels mals del nostre temps perquè ho volem tot ara mateix, com més aviat millor. No sabem esperar. A les empreses les comandes es fan perquè es serveixin l’endemà i, si no es pot, ja reneguen. Quan anem a demanar hora al metge la volem per aquell mateix dia i, si no ens la donen, anem a urgències (moltes vegades sense necessitat). I tot acostuma a anar així actualment.

Abans la vida corria lentament i les hores es feien llargues -i a vegades feixugues fins i tot- perquè hi havia menys coses per fer. Millor dit: hi havia les mateixes coses per fer, però es feien amb tranquil·litat, sabent que hi ha més dies que llonganisses. La feina segurament que era la mateixa i potser més dura i tot, perquè hi havien menys màquines per ajudar-nos i fer-nos la vida una mica més fàcil. El que no es podia fer avui, quedava per fer demà.

Avui tot és urgent i ràpid. La societat ens empenys en tots sentits i en tots els ordres de la vida. I qui no corra, l’empenyen, cau i el xafen. Li passen pel damunt sense contemplacions. Els nens es tornen impacients i els grans –que no ho eren tant- també se’n tornen.

Ara que comença un nou curs hauríem de replantejant-nos a educar una mica la impaciència. Si ens tornem tots una mica més pacients segurament que hi sortirem guanyant. Cal respectar els processos naturals i només cal forçar-los quan sigui estrictament necessari. Tenir paciència donarà els seus fruits. És com plantar arbres que potser no els veurem mai grossos. Però cal plantar-los i algú recollirà els seus fruits si no podem ser nosaltres.

Això m’ha fet recordar aquell conte de les dues granotes i la llet, que vaig llegir fa temps en un llibre de Jorge Bucay. El recordeu?

Les granotes a la nata
Hi havia una vegada dues granotes que van caure en un recipient de llet. Van sentir que s’enfonsaven: era impossible nedar o surar molta estona en aquell líquid massa espès.

Com més anava, més els costava nedar perquè la llet s’anava tornant més espessa i cada cop els costava més esforç no enfonsar-se i cada vegada era més difícil sortir a la superfície a respirar.

Una d’elles va dir en veu alta:
– No puc més. És impossible sortir d’aquí; aquest líquid no és per nedar. Ja que moriré, no veig motiu per prolongar aquest dolor. No entenc quin sentit té morir esgotada per un esforç estèril.
I dit això, va deixar de moure les potes i es va enfonsar amb rapidesa, essent literalment engolida per l’espès líquid blanc.

L’altra granota, més persistent o potser més tossuda, va dir-se:

– No hi ha manera! Res puc fer per avançar en aquesta mena de cosa blanca. No obstant això, ja que la mort m’arriba, prefereixo lluitar fins el meu últim alè. No voldria morir-me un segon abans que m’arribi la meva hora.

I va seguir movent les potes i xipollejant sempre en el mateix lloc, sense poder avançar un centímetre. Hores i hores!

De sobte … de tant xipollejar, moure’s i sacsejar-se … la llet es va tornar nata i , poc a poc, la nata es va transformar en mantega.

Sorpresa, la granota va fer un salt i patinant va arribar fins a la vora del recipient i des d’allà va poder saltar a terra i marxar raucant alegrement cap a casa seva.

Tags: Defectes, Impaciència, Paciència, Valors

Una de les causes de la gran crisi que estan patint alguns països estic convençut que és la falta de valors i la falta d’ètica en el món econòmic, polític, professional i en molts altres àmbits. Hem arribat a uns límits on sembla que tot val i que tot és igual. Sembla que les lleis siguin per saltar-se-les i el més llest és aquell que més enganya, el que més roba, el que aixafa més caps i el que fa més trampes.

Si volem sortir de la crisi, una de les coses fonamentals que ens caldrà fer serà recuperar valors. I d’això se n’ha d’aprendre. L’ésser humà no neix bo per naturalesa. El bé s’ha d’aprendre. I, per tant, algú l’haurà d’ensenyar, l’haurà de promoure i l’haurem de tornar a posar al lloc on correspon. Les persones no estan programades sinó que es veuen obligades a decidir contínuament sobre com i cap on volen dirigir la seva vida. L’origen de la moral està en la necessitat de decidir com es vol viure, malgrat pressions socials i els condicionaments biològics i culturals.

L’escola i la universitat, en aquest sentit, juguen un rol fonamental ja que, com a agents reproductors i socialitzadors dels valors presents en la societat, es converteix en l’espai on es pot començar el canvi . Aquest dies estic llegint un llibre que em van regalar, que tracta sobre aquest tema i que val molt la pena. Es titula

“Educació en valors, actituds personals i ètica professional en el marc de l’espai europeu d’educació superior”  de diversos autors. Coordinació de Misericòrdia Camps (Tarragona: Universitat Rovira i Virgili, 2009. Recerca, 12, 1a ed.)

La contraportada ja indica i resumeix una mica el camí cap on transcorre el llibre: “Cada vegada més universitats estan preocupades per incloure en el seu ensenyament la formació en ètica professional, actituds i valors, dins una concepció de formació integral de l’alumnat, per tal que pugui actuar com a agent de canvi en la seva comunitat. Amb aquest llibre es pretén poder facilitar que l’alumnat incorpori i integri en el seu fer professional i en la seva vida valors com la tolerància, la justícia, la solidaritat o l’empatia; sigui capaç de treballar en equip, conviure i cooperar des del respecte amb altres persones; sigui responsable, i manifesti un comportament ètic.”

Com diu la Cori Camps al final de la presentació que fa del llibre “aquest moment és especialment important per poder desenvolupar un projecte d’educació en valors, actituds personals i ètica professional i creiem que contribuirà a millorar la qualitat docent, però també a formar bon professionals i bons ciutadans”. Jo només hi afegiria que això que propugnes és essencial per poder tirar endavant en un moment tan delicat com el que estem vivint i per no tornar a cometre els mateixos errors.

Tags: Crisi, Educació, Ensenyament, Escola, Ètica i Moral, Mestres, Valors

Com veu un nen argentí la justícia social. No és un acudit encara que ho sembli.És d’aquelles coses que, quan les llegeixes, cusen una mica de tristesa..

COMPOSICIÓN ESCOLAR DE UN ALUMNO DE EGB2. PUBLICADA POR EL DIARIO NORTE DE RESISTENCIA -Chaco- EN SU EDICION DEL 07 /11/06 (PAG..42).
ENVIADA AL DIARIO POR BELEN ALVAREZ, DIRECTORA DE ESCUELA DE LA LOCALIDAD DE QUITILIPI-CHACO

 
QUE ES LA JUSTICIA SOCIAL?
La maestra nos dio como tarea hacer una redacción con este título.

Yo descubrí que la Justicia Social es la mejor ayuda para los pobres y permite a las personas vivir sin trabajar. No me resultó muy difícil por que es el caso de mi familia y otros vecinos. En casa estamos todos muy contentos, el único que está enojado es mi abuelo que protesta por que cree que así no se levantará el país. El sale a cortar pasto en los otros barrios, limpia jardines y arregla bicicletas. Dice que eso es ganarse la vida, pero mis padres se ríen y piensan que él está fuera de onda.

Antes vivíamos en la casa de mi abuelo, que es grande pero algo vieja.. Papá se ocupaba de mecánico y mi mamá vivía quejándose, porque además de trabajar para su patrona, también tenía que lavar las ropas y las camisas engrasadas de papá. Mi hermana cocinaba, mi hermano era cadete y yo hacía los mandados.

Siempre íbamos a la escuela porque mi abuelo le dijo a mi papá que si no nos mandaba, teníamos que irnos de su casa. Ocurrió que una tarde llegaron unas señoras que parecían maestras, pero no eran. Mi papá no quiso atenderlas y hablaron con mi mamá. Le dejaron unos papeles. Durante la cena mi mamá dijo que el tema era la Justicia Social y contó lo lindo que sería porque nos darían una vivienda nueva y gratis. Mi papá se rió y mi abuelo se quedó muy pensativo. Al final papá fue a firmar los papeles. Y era cierto!!!.

Cuando inauguraron el barrio nos fueron a buscar en un colectivo. Conocimos al gobernador y otros altos funcionarios. La casita es increíble: tiene baño, cocina, canillas con agua y focos por todas partes. Aplaudimos tanto porque también dijeron que no tendríamos que pagar impuestos ni agua ni luz. Otro día volvieron las mujeres con más papeles. Mi mamá se ocupó de sacar fotocopias de todos los documentos de la familia. Al tiempo las señoras le vinieron a mostrar la lista y le dijeron que tenía que ir a cobrar todos los meses como Jefa de Hogar.

También llegaron unos muchachos y le mostraron otra lista para ir a retirar las mercaderías de los galpones. Despues mi papa se fue a una reuníon del barrio y consiguieron un comedor donde vamos todos los chicos y tambien traemos una ollita a nombre de mi abuelo, pero el no sabe nada, que si no arma un lío bárbaro.

Ayer inauguraron una sala para tener remedios gratis. Mi mamá esta muy contenta, ya no tiene que ir a lavar la ropa y mi papá ya no le trae camisas engrasadas porque aceptó ser el referente del barrio y cobra otro plan mas. Le prometieron que si ganamos la intendencia lo pasarán a contrato seguro. Tiene que repartir los papeles, hacer las listas y ayudar en los actos.

Mi hermano mayor se hizo piquetero, le dan ropa y le pagan doble cuando hace turno noche. Cuando sea mayor de edad le darán un plan para él también. Mi hermana y yo cobramos la beca escolar, aunque este año fuimos poco a la escuela por los paros y porque faltamos mucho porque vamos a las manifestaciones. Sólo mi abuelo no aceptó el beneficio de la Justicia Social y sigue viviendo solo en la casa vieja. Mi papá dice que es porque esta fuera de onda y es un viejo amargado.

Cuando sea mayor, voy a ser piquetero, despues me gustaria ser referente del barrio y ayudar a los pobres para que todos gocen de la Justicia Social y no tengan que andar trabajando por unas miserables monedas, como dice mi papá.

Lo que sí me da mucha lástima es mi maestra ¡ Pobre !. ella no entiende porque como estudió mucho tiene la cabeza cansada; ella dice que lo mejor que hay es estudiar. En el aula somos casi todos los chicos  que tenemos la familia con la Justicia Social.

Mi seño nos mira las zapatillas modernas que llevamos y dice que tenemos que lavarlas, que miremos las de ella que son viejitas pero limpitas pero pronto vendrán los señores del galpón y nos dirán que pasemos a retirar mas mercaderías y ropa nuevita. Yo a veces le llevo algunas galletitas ricas para
que coma en el recreo ( porque como nos dan mucho mi mamá se las daba al perro).Pero ella es tan buena que prefiere dejárselas a los perritos y dice que cuando cobre se va a comprar zapatillas y comestibles en el súper pero creo que nos miente, hace muuuucho que tiene las mismas.

Me parece que mi mamá no la quiere a mi seño; hoy tenía que ir a la escuela a buscar mi boletín pero no pudo ir porque volvió muy cansada, tuvieron reunión con la gente que da los planes y salieron en micros, claro !, pobre mi mamita, volvió muy tarde; me dijo decile a esa que te dé a vos el boletín y si no quiere que se lo meta en el c u l o . Yo sí la quiero porque aunque da consejos tontos cree que está bien.

Me hubiera gustado llevarla a que conozca mi nueva casita y todo lo que tiene, ya hace dos meses que estamos allí pero mis hermanitos con tanta alegría juegan a la pelota todo
el día y se rompieron las lamparitas, la cocina y se le salieron las puertas al mueble de guardar las ollas , ahora mami las pone en el piso. El baño también se rompió todo pero mi papi hizo uno en el fondo como el que teníamos antes, creo que es mejor porque no se necesita tirar agua, además nos explicó que los del gobierno la hicieron con materiales baratos y malos y por eso se rompe todo.

Bueno, ya hice mi redacción con lo que pidió la seño.Creo que me sacaré un Felicitado.

Ahhhhhhhh, me olvidaba de contar que mi abuelo se murió, dijo el médico que fue de tristeza pero yo creo que fue por no querer comer la ollita de comida.
Fin.

Tags: Ètica i Moral, Justícia social, Valors

S’acosta Nadal. Com cada any, CÀRITAS fa una campanya per recordar-nos que ens cal ser solidaris i que hi ha molta gent que necessita ajuda. Amb la dura crisi actual, encara més.

Càritas ens recorda que “UNA SOCIETAT AMB VALORS ÉS UNA SOCIETAT AMB FUTUR” i ens convida a portar a la pràctica i compartir una sèrie de valors que ens acosten a viure unes relacions més humanes i més justes, com poden ser: la comunió, la participació, la diversitat,i la gratuïtat, la fraternitat i el compromís.

Aquest MAPA DEL METRO de GRANCIUTAT ens pot fer reflexionar per on anem i per quina línia  o zona ens movem amb més freqüència…Pensem-hi:

ZONA A: Una societat amb valors és una societat amb futur.

ZONA B: Una societat sense valors és una societat sense futur, en Crisi

LINIA 4

-La línia és GRATUÏTA.

-Hi treballa personal VOLUNTARI.

-Circula les 24 hores, inclosos festius, per via de SERVEI.

-Arriba als indrets més oblidats de GRANCIUTAT.

-Sempre para en cas d’emergència.

-Segell de Qualitat atorgat pels seus nombrosos VALORS.

-Línia de gran rendibilitat SOCIAL.

-Es mou amb energies renovables i sostenibles que surten del COR. protegeix el medi ambient humà.

-Accessibilitat en totes les estacions per a qualsevol usuari que tingui alguna disminució de cor, especialment en les estacions que tenen  correspondència amb les línies 1, 2 i 3.

-És una línia amb gran projecció de FUTUR.

-Es garanteix i s’assegura als usuaris un viatge d’alta FELICITAT

-Vagons climatitzats amb l’escalfor de la FRATERNITAT i la frescor del COMPROMÏS.

Tags: CÀRITAS, Església, Valors

A vegades em pregunto qui és el civilitzat i què és en realitat la civilització. O dit d’una altra manera: Els que ens considerem civilitzats ho som en realitat?. Sabem viure? Quin tipus de vida ens muntem? Quina mena de vida és la nostra? Les presses, les preocupacions, l’estrès, la feina, els deutes, les vacances, els fills….no ens deixen viure. Vivim a mitges. Vivim sempre pre-ocupats, que vol dir que ens ocupem abans d’hora de les coses i quan ens toca viure els moments importants de la vida no els sabem gaudir, no els sabem viure. Les preocupacions ocupen la nostra ment, el nostre viure i el nostre cor, sempre ocupat i preocupat.

Explica Michael Caine que durant el rodatge d’una pel·lícula a Kenya va haver d’assistir amb la seva dona Shakira a una festa nocturna. Els va conduir un xofer Kikuyu, a qui li van demanar que els esperés fins acabar. Era ja molt tard quan van sortir de la festa i es van atansar al cotxe. El xofer estava adormit a dins del cotxe.Caine el va cridar i el va sacsejar per despertar-lo, però sense èxit. Va tornar a sacsejar-lo amb més força fins que va notar amb horror que estava mort. No tenia pols.

En aquell moment van pensar ell i la seva dona en misterioses malalties tropicals sobtades i potser contagioses o en algun malefici eficaç a distància, i tremolaven de por pensant en perills ocults que els podien amenaçar a la nit. Van aconseguir trucar a aquelles hores de la nit a un metge que era anglès. El metge va anar-hi de seguida.  En arribar va examinar el xofer i va exclamar indignat:"Per a què m’heu trucat? No és mort! ". " Com que no? Si no té pols! "." Si para vostè de fer soroll i posa amb cura la seva mà al pit notarà que respira. És un pols molt feble, perquè està profundament adormit, gairebé hivernant, i així és com hauríem de dormir vostè i jo si no tinguéssim nervis i preocupacions com tenim. Aquesta és la salut dels nadius: profundament adormits quan dormen, i alertes i desperts quan estan desperts. Descansen millor que nosaltres en el somni, i capten millor que nosaltres en la vigília. Ah, i una cosa: si volen vostès anar-se’n a casa aquesta nit, ja poden buscar un altre xofer. Aquest no es despertarà fins que l’hi digui el seu cos. Bona nit ". I va marxar el doctor anglès, que coneixia perfectament la naturalesa dels africans i les debilitats dels europeus.

Michael Caine afegeix que es va quedar una estona mirant amb enveja al seu xofer adormit i pensant, qui és aquí el civilitzat?

Tags: Valors

 
Ja sabeu que treballo en un taller de discapacitats psíquics. Entre les moltes coses bones que fem i la molta bona feina que es fa al centre és la dels tallers.Treballem molt: Envasem ferreteria, fem cortines i persianes, fabriquem alvèolsper a fruita, planters d’oliveres, etc  Entreu a la web del taller i veureu tot el que fem http://www.acudam.com/
Però no tot és treballar. Els nois i noies fan esport, fan tallers de diverses coses, fan cursets i mirem que hi hagi un bon equilibri educacional. Algun dia ja us explicaré més extensament tot el que fem.
Avui us voldria regalar tota una sèrie de frases que els nois i noies han aportat al taller  d’ “EDUCACIÓ EN ELS VALORS”.

“Jo trobo la felicitat amb els companys”.
“Em fa feliç poder anar a Llavorsí, a Port Aventura… amb la meva germana, cunyat i nebot”.
“La felicitat es troba ajudant els demés”.
“Sóc feliç amb la música, gaudeixo cantant i escoltant-la”.
“Yo soy feliz compartiendo el tiempo con mi madre y con José”.
“Sóc feliç quan puc ajudar a la meva mare”.”Estic feliç quan guanya el Barça”.
“Sóc feliç quan puc estar a casa amb la mare”.”Em fa feliç jugar a bitlles i venint a treballar”.
“La felicitat la puc trobar en moltes coses: anant de vacances, estant amb la família, al cinema, etc. Uns dies ho seré més i altres menys però sempre intento ser feliç”.
“La felicidad la tengo cuando estoy con mi familia, trabajando en los viveros, cuando cocino y cuando voya las fiestas de mi pueblo en Navarra”.
“Sóc feliç estimant els meus pares i quan la meva germana i cunyat em fan un regal”.

Potser n’hauríem d’aprendre tots d’aquestes aportacions. I que penséssim una mica si els valors que la nostra societat ens ofereix van cap aquesta direcció.  

Tags: DISCAPACITAT, Valors