A PEU

Aquest matí, tot escoltant una tertúlia, ha sorgit l’etern tema de discussió sobre ciència i religió. M’he quedat una estona pensant-hi i aquelles reflexions són les que exposo aquí, sabent que és un tema del qual se n’ha parlat molt, hi han reflexionat grans teòlegs i grans científics i al qual, pobre de mi, no hi podré aportar res. Però sí que vull deixar constància d’algunes preguntes personals.

Expliquen que una vegada li van preguntar a Jorge Wagensberg, director del Museu de la Ciència, si: "A MÉS CIÈNCIA MENYS RELIGIÓ"?, i he llegit que ell va respondre: "JO CREC QUE HI HA COSES DE LA RELIGIÓ QUE FINS I TOT SÓN NECESSÀRIES PER FER CIÈNCIA. PERQUÈ NO POTS FER CIÈNCIA SENSE INTUÏCIONS. UNA INTUÏCIÓ ÉS COM A UNA VERITAT REVELADA."

Per tant, crec que s’ha de saber separar bé els dos terrenys i que les respostes a certes preguntes fonamentals, encara que puguin semblar molt allunyades, potser són més semblants del que ens pugui semblar.

A vegades trobem certs científics que fan una caricatura de la fe. Diuen que la ciència parteix de la base en que tot és comprovable i que la religió és tot el contrari. Dit d’una altra manera: que a la fe s’hi arriba només a través del sentiment. I això no és pas veritat, perquè la fe hauria de tenir sempre un contingut racional. No es creu “perquè sí” sinó que es creu perquè hi han unes raons prou serioses per creure.

Segurament que són formes de conèixer diferents. Però és que la humanitat necessita totes les formes possibles de coneixement i totes les formes de buscar (no dic pas trobar) la veritat. La ciència és una forma; la fe n’és una altra.

Ni la ciència ho sap tot, ni la religió tampoc. Hi han preguntes fonamentals que resten obertes per tots. I allò de que “el fonamental és invisible als ulls” segueix essent una veritat com un temple per a uns i per als altres. L’amor, la mort, el sofriment, el sentit de la vida i tantes i tantes preguntes segueixen sense tenir una resposta clara per a tots, científics i teòlegs. La ciència avança per mitjà d’intuïcions que després potser seran comprovables. Potser. O potser no. La fe és el seguiment d’una intuïció primigènia i essencial i necessària per a una bona part de la humanitat.

A més ciència, menys religió? A més persona, menys societat? A més diner, menys pobres? A més coneixement, més ètica? A més desenvolupament, més benestar? Preguntes i preguntes que no sempre es poden respondre d’una manera clara, fàcil i simple. En el fons, segurament que un fals plantejament i una falsa disjuntiva.

Tags: Ciència, RELIGIÓ

José Luís Cortés és un dibuixant molt conegut en el món eclesial perquè, sobretot, dibuixa temes d’església des d’una vessant força crítica, però al mateix temps molt tendra.

Avui us vull recomanar una pàgina on cada dia hi trobareu un dibuix seu. Es diu EL HERMANO CORTËS i us ben asseguro que us hi divertireu i a la vegada us farà veure que hi ha una visió diferent de la fe, de l’església, de les persones, del món i de Déu. Perquè parla molt de Déu i fa parlar molt a Déu. I us ben asseguro que el déu d ‘en CORTËS no és el Déu que estem acostumats a escoltar, el Déu que ens van ensenyar i el Déu que imaginem moltes vegades. No és aquell ésser llunyà, seriós, amb cara severa i jutge implacable. Tot el contrari: és un ésser tendre, misericordiós, humà, senzill i proper.

Una pàgina per gaudir-hi tant si som creients com si no ho som.

Tags: Església, Humor, RELIGIÓ

Aquests dies s’ha estrenat la pel·lícula “Homes i déus” del director Xavier Beauvois, premiada a Cannes. És la història  de la petita comunitat de monjos contemplatius (cistercencs) del monestir de Tibhirine (Algèria). Aquesta comunitat va patir, com tants altres religiosos, periodistes , estrangers i bona gent del poble algerià, la violència que va regnar a principi dels anys noranta en aquell país. Set monjos d’aquesta comunitat van ser assassinats el maig de 1996.

Gràcies al testimoni escrit que van deixar podem conèixer el que va ser la seva vida i el camí que van recórrer en els seus tres últims anys. Van optar per romandre a Algèria, al costat dels seus veïns musulmans, tot i saber el perill que representava per a les seves vides. No va ser fàcil, però sí que van ser coherents amb la seva vocació monàstica en terres de l’Islam.

Van ser testimonis vius de l’amor de Déu cap a l’ésser humà, més enllà de cultures, races, religions, vocacions, etc. Per que "… quan un A-Déu s’albira …" (com diu Christian de Chergé-prior de la comunitat de Tibhirine en el seu testimoni escrit més d’un any abans de morir i que és realment el testament espiritual d’aquella comunitat) les fronteres es dilueixen. 
(Extret d’Eclesalia Informativo)

"Quan un A-Déu s’albira …

Si em passés un dia -i aquest dia podria ser avui- que fos víctima del terrorisme que sembla voler abastar en aquest moment a tots els estrangers que viuen a Algèria, jo voldria que la meva comunitat, la meva Església, la meva família, recordin que la meva vida estava LLIURADA a Déu i aquest país.

Que ells acceptin que l’Únic Mestre de tota vida no podria romandre aliè a aquesta partida brutal. Que resin per mi. Com podria jo ser trobat digne de tal ofrena? Que sàpiguen associar aquesta mort a tantes altres tan violentes i abandonades a la indiferència de l’anonimat.

La meva vida no té més valor que una altra vida. Tampoc no en té menys. En tot cas, no té la innocència de la infància.
He viscut prou com per saber-me còmplice del mal que sembla, malauradament, prevaler al món, inclús del que em podria tocar cegament.

Voldria, arribat el moment, tenir aquest instant de lucidesa
que em permeti demanar el perdó de Déu i el dels meus germans els homes, i perdonar, alhora, de tot cor, a qui m’hagués ferit.

Jo no podria desitjar una mort semblant. Em sembla important proclamar-ho. En efecte, no veig com podria alegrar-me que aquest poble al que jo estimo sigui acusat, sense distinció, del meu assassinat. Seria pagar molt car el que es dirà, potser, la "gràcia del martiri" deure-la a un algerià, qualsevol qui sigui, sobretot si ell diu actuar en fidelitat al que ell creu ser l’Islam.

Conec el menyspreu amb què s’ha pogut envoltar als algerians presos globalment. Conec també les caricatures de l’Islam fomentades per un cert islamisme. És massa fàcil creure’s amb la consciència tranquil·la identificant aquest camí religiós amb els integrismes dels seus extremistes. Algèria i l’Islam, per a mi són una altra cosa, és un cos i una ànima.
Ho he proclamat a bastament, crec, coneixent bé tot el que d’ells he rebut, trobant molt sovint en ells el fil conductor de l’Evangeli que vaig aprendre sobre els genolls de la meva mare, la meva primeríssima Església, precisament a Algèria i, ja des de llavors, en el respecte dels creients musulmans.

La meva mort, evidentment, semblarà donar la raó als que m’han tractat, a la lleugera, d’ingenu o d’idealista:
"¡Que digui ara el que pensa de tot això!"
Però aquests han de saber que per fi serà alliberada la meva més punyent curiositat. Llavors podré, si Déu ho vol, enfonsar la meva mirada en la del Pare per contemplar amb Ell  els seus fills de l’Islam tal com Ell els veu, enterament il.luminats per la glòria de Crist, fruits de La Passió, inundats pel Do de l’Esperit, el goig secret serà sempre, el d’establir la comunió i restablir la semblança, jugant amb les diferències.

Per aquesta vida perduda, totalment meva i totalment d’ells,
dono gràcies a Déu que sembla haver volgut enterament per a aquest GOIG, contra i malgrat tot.

En aquest GRÀCIES en què està tot dit, d’ara en endavant, sobre la meva vida, jo us incloc, per descomptat, amics d’ahir i d’avui, i a vosaltres, amics d’aquí, al costat de la meva mare i el meu pare, els meus germans i germanes i  tots els seus familiars, ¡Al cèntuple concedit, com va ser promès!

I a tu també, amic de l’últim instant, que no hauràs sabut el que feies. Sí, per a tu també vull aquest GRÀCIES, i aquest "A-DÉU" en el rostre del qual et veig. I que ens sigui concedit retrobar-nos com lladres feliços al paradís, si així ho vol Déu, Pare nostre, teu i meu.

¡AMEN! INSHALLAH!
Alger, 1 desembre 1993
Tibhirine, 1 gener 1994
Christian. +

Tags: Cristianisme, Església, Espiritualitat, RELIGIÓ, Violència

M’han sorprès força les notícies que arriben de Roma sobre el llibre-entrevista de Benet XVI on parla del temes de sempre, però amb alguns matisos interessants. Ho són, però, de realment interessants? S’haurà d’anar veient. Em costa creure que realment es canviïn gaires coses, ara que tenen ben encarrilada l’Església cap a destins cada cop més conservadors i que els ha costat molts anys de feina i molts suors per aconseguir-ho.. Per això segueixo essent molt escèptic sobre qualsevol apertura de tipus moral o doctrinal. Però mai se sap…

Mossèn Jesús Huguet, en un article a Regió 7 del dia 2/11/2010 es mostra tan clarivident com sempre a l’hora de fer un anàlisi de cap on va l’Església i de com hi ha (almenys) dues Esglésies enfrontades. No es pot fer un anàlisi millor, crec jo. L’article és llarg, però val la pena llegir la part final, que diu així:

“…D’on ve aquest corrent, avui dia oficial a l’Església, d’oposició frontal a l’esperit del Vaticà II? Hem de començar per dir que alguns dels seus representants, entre ells bona part del personal de la Cúria Vaticana, ja no hi van creure mai. En un estudi interessantíssim, publicat a la revista Vida Nueva, l’historiador Juan M. Laboa feia veure com el front integrista, la composició espanyola del qual delatava amb noms i cognoms, mai no va acceptar el veritable esperit del Concili, i com la majoria conciliar no va saber redimensionar la importància d’aquell front. En efecte, tot i ser minoritari en nombre, tenia molts bons padrins i es va mostrar en tot moment terriblement bel•ligerant, immune al desànim, i es va servir sense escrúpols de tota mena de maniobres i trepitjades (es veu que en aquest cas el fi justificava els mitjans) per tal d’aconseguir els seus objectius.
Després van arribar Joan Pau II i Benet XVI, que havien de representar la consolidació definitiva de la tendència restauracionista. Encara aquest setembre, el Papa va organitzar a Castelgandolfo trobades entre teòlegs designats per ell i delegats de lefebvristes per estudiar si, forçant i fins tergiversant la interpretació d’alguns textos conciliars, aquests podien ser acceptats pels dissidents tradicionalistes.
D’aleshores ençà, és difícil trobar en tota l’Església un bisbe de tarannà obert.
La nova tendència eclesial s’ha carregat la comunió i la coresponsabilitat, per tornar a la verticalitat i l’autoritarisme. No admet els debats i discrepàncies eclesials, es coarta la llibertat d’opinió i expressió, que, com escrivia Pius XII, és la salva- guarda de la bona salut d’un cos social, i s’imposa el pensament i el catecisme únics.
D’una Església pobra i humil, ben propera a la gent i compromesa amb els seus problemes i d’una litúrgia senzilla, càlida i participada, hem passat a una Església i a una litúrgia solemne, espiritualista i majestàtica, amant del protocol i de la faramalla. I d’aquella Església eminentment dialogant i acollidora que havia proscrit tot llenguatge, hem passat a una Església bel•ligerant, dominadora i repressiva.
Els capellans joves, com és natural, no saben on porten aquestes directrius, però sí que ho sabem els que durant dècades les vam patir i seguir a ulls clucs. Nosaltres sabem d’on venim, encara que no sapiguem on anem. Ells no saben ni d’on vénen ni on van.”

Tags: Benet XVI, Església, RELIGIÓ

Són moltes i molt diverses les raons (a favor o en contra) que s’han esgrimit davant de la visita papal d’aquests dies. Fonamentalment es podrien dividir en dos gran grups: aquells que s’ho miren des de fora i potser de lluny (els que no són catòlics) i aquells que ens ho mirem des de dins (els que sí que ho som).

Això no vol dir que algunes raons no siguin compartides en alguns cassos per uns i altres. Es poden esgrimir raons d’imatge, econòmiques, polítiques, doctrinals, etc  Jo voldria donar el meu punt de vista, ara que ja ha passat una mica tot el vendaval de la visita, i dir que jo tampoc esperava el Papa. Almenys no l’esperava tal com ha vingut.

La primera cosa que he recordat ha estat aquell bonic poema que Rafael Alberti va dedicar a l’estàtua de Sant Pere que hi ha a l’entrada del Vaticà. Diu així:

BASÍLICA  DE SAN PEDRO

Di, Jesucristo,  ¿por qué

me besan  tanto los pies?

Soy San Pedro aquí sentado, 
en bronce inmovilizado, 
no puedo mirar de lado 
ni pegar un puntapié, 
pues tengo los pies gastados, 
como ves.

Haz un milagro, Señor. 
Déjame bajar al río, 
volver a ser pescador, 
que es lo mío.

Rafael Alberti

Juan José Tamayo Acosta, secretari general de la “Asociación de Teólogos y Teólogas Juan XXIII” diu que la degradació que ha sofert el papat al llarg de la història ha estat molt gran. Ho ha anat analitzant suficientment en els seus llibres sobre el Papat. Hi estic d’acord.

Jo, com a creient,  no esperava aquest Papa que ha arribat a Santiago i a Barcelona perquè no té res a veure amb Simó Pere, el pescador del llac de Tiberíades, ni amb aquells apòstols que anaven de poble en poble, pobrament i anunciant la bona nova i curant a tot arreu (Lluc, 9,3-6).

Benet XVI ha arribat en la seva doble funció de màxima autoritat religiosa del món catòlic i com a Cap d’Estat de la Ciutat del Vaticà. Una barreja que cada cop s’entén menys, com tampoc s’entén gens la forma com és elegit el Papa , els Bisbes i com s’està regint l’Església, sense consulta ni participació de la comunitat cristiana. La forma d’exercir el poder que té el Papa és tan particular que es pot dir clarament que és antidemocràtica i amb un poder absolut total que no es correspon a les formes de democràcia modernes. Així ho reconeix la Llei Fonamental (Constitució) del Vaticà, que substitueix la de 1929 i que va entrar en vigor el febrer de 2001, essent el cardenal Ratzinger president de la Congregació per la Doctrina de la Fe.  En ella s’estableix que "el gran pontífex, Sobirà de l’Estat de la Ciutat del Vaticà, té la plenitud dels poders legislatiu, executiu i judicial ", i que té      "en exclusiva la facultat de concedir amnisties, indults i perdons ".

Jo esperava un altre tipus de Papa i espero un altre tipus d’Església, on puguin ressonar totes les veus; on es faci possible el diàleg i la llibertat; on les relacions siguin de germans i no de súbdits…

Potser algun dia ho podrem veure…

Tags: Cristianisme, Església, RELIGIÓ

El biòleg Edward O. Wilson (*1929), introductor de la paraula biodiversitat, és una autoritat en matèria de l’escalfament global.

Té un llibre fonamental sobre el tema: “La Creación: salvemos la vida en la Tierra” (Kazt Editores 2007). És una crida preocupada a sortir de la crisi que nosaltres mateixos hem creat. En la llarga història de la Terra diu que hi han hagut 5 grans mortaldats i que entre una i altra s’han necessitat milions d’anys per a auto-regenerar-se. Ell  diu que estem començant la sisena extinció massiva amb el mal ús dels recursos actuals.

«la tasa de extinción actual es cien veces mayor que la existente antes que los seres humanos aparecieran sobre la Tierra, y se prevé que se multiplicarán por mil por lo menos en los próximos decenios» (pág. 12).

El causant és l’ésser humà que ha esdevingut una vertadera força geofísica destructora. En aquest context, ell proposa “una aliança per la vida” i convoca a dues de les forces que a ell li semblen més poderoses: la ciència i la religió.

Ciència i religió han de canviar. La ciència, fins avui, no ha respectat l’alteritat dels éssers. S’ha situat a sobre, dominant-los. la religió encara no s’ha alliberat del fonamentalisme en la lectura dels texts sagrats. Mantenint la seva fe pot reconèixer l’evolució de les espècies. Ells aporta la reverència davant de la “grandeur” de l’univers i el respecte a totes les formes de vida. Això faria donar un tomb copernicà a les coses: convertiria el poder en protecció i cura. I aquesta aliança sagrada podrà salvar la vida amenaçada.

Tags: Ciència, RELIGIÓ