06 abr. 2017
L’HORA DE LA TRANSGRESSIÓ
Ahir vaig tenir la santa paciència de seguir una bona estona la compareixença de l’exministre de l’Interior Fernández Díaz i el llavors director de l’oficina Antifrau de Catalunya Daniel de Alfonso. Dir que em vaig indignar escoltant aquests personatges mentiders i covards és poc. Va arribar un moment que semblava que estava assistint a una pel·lícula, no sé si de terror, de gàngsters, de ciència-ficció o simplement d’aquelles tan dures pròpies del neorealisme italià. En poca estona vaig escoltar tantes mentides, tantes incongruències, tant desafiament, tanta falsa superioritat moral i tanta fatxenderia que pensava com pot ser que tot un poble pogués seguir suportant persones com ells en llocs destacats de la vida pública. En els països democràtics gent d’aquesta mena ja faria temps que haurien dimitit o bé serien a la presó. Aquí no, aquí encara gallegen amb el cap ben alt i sense cap tipus de vergonya.
Per començar, cap dels dos va reconèixer que haguessin escoltat les gravacions. Si els criden a comparèixer justament per causa d’aquestes gravacions, com poden -pregunto jo- comparèixer dient que no les han escoltades i afirmant amb tota la barra que han estat manipulades? Com saben si han estat manipulades, o no, si no les han escoltades?. Ni mentir amb una mica de traça saben fer! Això que el diputat Rufian els anava recordant tot sovint aquell precepte que diu: No mentiràs…
Davant situacions com aquestes no ens queda altra sortida que dir adéu a un Estat que ens pren el pèl i ens acusa de transgressors de la llei quan ell mateix és el primer transgressor, quan ell mateix és el primer manipulador i interpretador malèvol de les lleis a través dels òrgans de què disposa. O mirem de fer que la política sigui una cosa una mica més digna, o pleguem tots i esquincem la baralla. No cal perdre temps en Comissions d’investigació o anant a Madrid a què se’ns rifin permanentment…
Em sembla que potser ha arribat l’hora de la transgressió clara i directa d’aquestes lleis injustes que tothom pot saltar-se, menys nosaltres. Desobeir les lleis, les ordres o els preceptes arribarà un moment que caldrà fer-ho tant sí com no, si d’una vegada volem alliberar-nos d’aquesta tropa. Ha arribat el moment de superar alguns límits i rebel·lar-se. Ha arribat el moment de dir prou i ja és hora de què el Govern de Catalunya ens indiqui el camí que cal recórrer per veure d’una vegada per totes si som majoria o no els que volem desfer-nos d’aquesta cosa tètrica que s’anomena Espanya. Com a demòcrates acceptarem el resultat que la majoria voldrà, però estic segur que, si deixessin fer les coses com correspon, serem majoria els que voldrem marxar. Han estat segles de persecució sistemàtica i de tripijocs de tota classe per fer-nos desaparèixer i no ho han aconseguit. Han buscat les pessigolles a tothom que pugui tenir una mica d’influència i ho han fet sense manies en els moments que han cregut més convenients per ells. Han jugat brut durant segles, però ara ja ens tiren permanentment la cavalleria al damunt perquè veuen que estem decidits a marxar. Ha arribat el moment de dir prou i el moment de transgredir la línia vermella. Per dignitat i perquè sabem que tenim raó. Deixem l’autoodi, les divisions, les manies i totes les claudicacions que hem anat fent al llarg de la història. Deixem de banda el passat i mirem només el futur. No podem claudicar més davant d’aquesta gentota i ens hem d’armar de coratge perquè, com ens diu Quim Gibert en el llibre ELOGI DE LA TRANSGRESSIÖ (fet per diversos autors), “anem curts de coratge a l’hora d’avançar agosaradament cap a tots els obstacles que ens priva de ser un poble normal, un poble lliure”. I, com diu també el professor Ramon Camats, un altre dels autors del llibre, “que si aquests estats intenten imposar criteris de justícia basats en la força, apareix el dret a la desobediència i, si escau, a la revolta pacífica”.
El refranyer popular acostuma a ser molt savi. En una frase curta pot arribar a dir moltes coses i coses d’una gran profunditat. Quan un auxili o remei arriba tard es fa servir el refrany que encapçala aquest text: «Quan era mort el combregaren», que en castellà podríem trobar l’equivalent en aquell refrany que fa: «A buena hora, mangas verdes».
Diferenciar la ficció de la realitat és una capacitat que quan som infants no tenim i que l’anem adquirint progressivament a mida que ens anem fent grans. Si aquesta capacitat no l’adquiríssim podríem concloure que patim algun tipus de retard o malaltia mental (paranoia, psicosi, deliri, etc.) justament perquè aquests tipus de malalts acostumen a barrejar i a confondre sovint realitat amb ficció.
L’ex-ministre Margallo, un dels millors amics de Rita Barberá, acaba de dir a El Programa de Ana Rosa que l’ex-alcaldessa de València necessitava el seu sou de senadora perquè “no tenia altres ingressos ni estalvis de cap mena“. No ho he vist, però diuen que s’ha mostrat “profundament” afligit per la mort de la dirigent política i ha manifestat que “hi ha hagut una profunda injustícia” envers Rita Barberá. Margallo ha dit també que “Rita vivia en una casa de lloguer i estiuejava a Xàbia a casa d’una germana seva, aquest era tot el seu patrimoni després d’una vida al servei dels altres. Hi ha hagut una cacera mediàtica que l’ha afectat tremendament”
Quan volem dir que una cosa està corrompuda o plena
No fa gaires dies que un company em feia la següent reflexió: Te’n recordes de les esperances que teníem posades en aquells anys darrers del franquisme?. És clar que me’n recordo. Eren esperances ben fresques, esperances que ens semblava tocar amb els dits. Estàvem convençuts d’estar vivint un fi de cicle i que les coses començarien a canviar d’un dia per l’altre. Ens entusiasmava veure les imatges dels canons dels fusells dels soldats portuguesos amb els clavells vermells que els entregava el poble. Ens entusiasmaven els crits de “o povo unido jamais será vencido”. Vibràvem amb la cançó Grandola vila morena. I per acabar-hi d’arrodonir, al cap de poc Lluís Llach va escriure “Abril 74” on ens deia: “Companys, si enyoreu les primaveres lliures, amb vosaltres vull anar, que per poder-les viure jo me n’he fet soldat”.
A tots ens neixen -no sé ben bé d’on i potser en algun moment de debilitat- bons propòsits. De tant en tant, ens en neix un. Cada començament d’any acostumem a aparèixer-ne més del compte. Llavors tots comencem a fer-nos promeses que després poques vegades s’acompleixen. Són molt típiques les d’anar al gimnàs per tal de perdre algun d’aquells quilets de més que tan ens amoïnen; la de deixar de fumar, repetida tantes i tantes vegades perquè sabem que ens fa mal; la d’estudiar anglès, tant imprescindible avui dia; la d’estalviar per poder fer aquell viatge planejat i somniat de fa anys; la de telefonar més sovint als amics… Tantes i tantes promeses i bons propòsits que s’esvaeixen aviat, pacíficament, i que anem oblidant poc a poc i sense gaires remordiments. Deuen ser aquelles petites misèries de la vida que ens acompanyen a tots inevitablement i que, de tan familiars i quotidianes, ja ni en fem cas i acceptem de forma natural que desapareguin.
Quan in illo tempore vaig estudiar una mica de filosofia (la veritat és que no pas gaire, força mal estudiada i amb l’obligació moral de confessar que ja he oblidat quasi tot el que vaig aprendre) recordo que hi havia un concepte que en deien ‘flatus vocis’, una expressió llatina relativa a les paraules sense sentit o buides de significat. Sembla mentida que aquest concepte encara segueixi tenint tan èxit i que sobretot en tingui en èpoques de campanya electoral com la que acabem de començar.
Un dels ministres d’Interior espanyols més cínics i miserables -que jo recordi- és Jorge Fernández Díaz. Aquest personatge acaba d’afirmar que Catalunya “té un risc singular” d’atemptats. Entenc que es deu referir a atemptats jihadistes perquè d’alguns altres fa temps que no només en tenim riscos sinó que es produeixen de forma habitual i en rebem de tots colors. El diccionari diu que ‘un atemptat és un acte fet amb la intenció de danyar greument alguna cosa. I en una altra accepció diu que un atemptat és un delicte consistent en l’ús de violències, d’amenaces i de resistències contra les autoritats, llurs agents i els funcionaris públics quan obren en execució de les lleis o en l’exercici de llurs funcions’.
Que el món canvia molt ràpidament –molt més que en qualsevol època passada- és un fet que ningú no pot negar. Canvia el món i necessàriament han de canviar les persones i la seva manera de pensar si no es volen quedar fora de joc. Els que ja som grandets ho veiem cada dia: si no fem una mica d’esforç en posar al dia la nostra manera de pensar i si no aprenem les noves tecnologies, ens adonem que aviat no entendrem res i quedarem analfabets totals. Ordinadors, mòbils i tota mena d’artefactes estranys ens sorprenen cada dia i s’imposen ràpidament. Els nens i els joves assimilen ràpidament tots aquests canvis i aparells, els fan servir i s’hi mouen com el peix a l’aigua. Els grans no tenim sempre l’ànim, l’agilitat mental i la preparació per a poder seguir el ritme. És clar que parlo de la majoria i que hi han algunes excepcions.
La por. El silenci. La vergonya. El propi interès. La desídia. La negligència. La complicitat… Totes aquestes coses –i segurament que algunes més- són elements necessaris perquè injustícies i maldats de tota mena es puguin fer realitat. Tots sabem que en un crim, per exemple, hi ha l’autor directe i, en molts cassos, una colla de còmplices. No he estudiat dret penal ni en sé absolutament res, però no em fa cap falta per saber que un còmplice és responsable penal d’un delicte o d’una falta per haver col·laborat d’una manera o altra en l’execució del fet. Una vegada descoberts els còmplices, podrem discutir sempre els matisos i si la complicitat és més o menys directa i de si hi ha hagut cooperació necessària o no.
La jornada d’ahir havia de ser excepcional. Molts l’esperàvem més excepcional del que en realitat va ser. Jo vaig anar-me’n al llit amb el cap ple de xifres, tants per cent, opinions i interpretacions de tota mena dels resultats electorals catalans. Però avui m’adono que potser no va ser tan excepcional i que va ser, com avui, un dia qualsevol. Avui ha tornat a sortir el sol com cada dia –com ahir-, m’he llevat més o menys a l’hora de cada dia, he tret la gosseta a donar una volta, he esmorzat, he engegat l’ordinador per llegir els diaris i veure quin correus hi havia… En fi, que el dia d’avui m’ha semblat un dia qualsevol, molt semblant a molts altres i que el dia d’ahir no va ser tan excepcional com jo i molts més esperàvem.
Han arribat els fatídics quinze dies als que reconec obertament que hi tinc una aversió tal que ratlla ja a fòbia. Em refereixo als 15 dies d’obligatòria campanya electoral abans d’unes eleccions. Són dies que em cansen i m’avorreixen. Són dies especialment destinats a obtenir els vots dels ciutadans per mitjà de propaganda repetitiva i generalment sense suc ni bruc -i sense gaire imaginació- en tots els mitjans possibles; són temps de mítings, de discursos fal·laços, pujats de to i de molt soroll ambiental.
Hem sentit a parlar moltes vegades dels pactes amb el diable. Hi ha un munt de llegendes i tradicions a tot Europa que en parlen des de ben antic. El pacte diabòlic consisteix en oferir la pròpia ànima a canvi d’algun favor impossible d’aconseguir per un altre camí. Es fan pactes per aconseguir poder, l’amor d’alguna persona, diners, l’eterna joventut o coses per l’estil. Aquests dies són dies de pactes als Ajuntaments o en algunes Comunitats autònomes i alguns d’ells resulten estranyíssims i molt difícils d’entendre. La primera sensació que fan és que són pactes diabòlics ja que, a canvi d’un càrrec per a tu, n’hi ha d’haver una altre per a mi, deixant de banda principis, promeses i paraules que –com se sap. se les emporta qualsevol ventada.
El jugador del Barça Xavi Hernández és una persona clarivident dins i fora del camp. Dins del camp, tots hem pogut veure durant una bona colla d’anys com la seva manera d’entendre i practicar el futbol és la més senzilla i pràctica que existeix, que no vol dir que sigui fàcil. I ho és perquè té dins del seu cap tot el que passa al camp i sap trobar en cada moment la sortida adequada als problemes que els crea l’equip contrari. Això que aparentment és tan fàcil, no ho és gens ni mica i només en gaudeixen certs privilegiats. Aquesta mateixa manera que té el Xavi de jugar a futbol i de trobar solucions als problemes és la manera que em sembla millor per anar per la vida. Si hi ha una solució senzilla, millor que no pas fer servir la complicada. Diuen que les persones intel·ligents són aquelles que fan semblar senzilla una cosa complicada i saben trobar la sortida adequada als problemes. Tenir sentit pràctic per a fer les coses és també una altra cosa que admiro dels que tenen aquest do o aquesta qualitat.
Segueixo amb el tema de l’últim apunt que vaig escriure fa un parell de dies, amb el perill de que em faci pesat. Perdoneu-me el que em llegiu, però són les reflexions que em faig aquests dies i vull compartir-les.
