A PEU

‘El crit’, d’Edvard Munch  s’ha convertit aquest dijous en l’obra més cara venuda mai en una subhasta. Ha assolit un preu de gairebé 120 milions de dòlars (91 milions d’euros) durant una licitació a la seu de Sotheby’s a Nova York en la qual es van recaptar 330 milions de dòlars (251 milions d’euros).

El crit és un reflex del món de l’artista. La seva trajectòria vital va estar marcada pel patiment i la mort: la seva germana va morir de tuberculosi als quinze anys; quan ell tenia cinc anys va perdre la seva mare per culpa de la mateixa malaltia; el 1889 morí el seu pare…
Ell mateix va explicar la situació que va originar El crit:

«Anava caminant amb dos amics pel passeig -el sol es ponia- el cel es tornava de cop i volta vermell -jo em vaig aturar, cansat em vaig recolzar en una barana, damunt de la ciutat i el fiord blau fosc no sinó sang i llengües de foc- els meus amics continuaven la seva marxa i jo continuava aturat al mateix lloc tremolant de por -i sentia que un udol infinit penetrava tota la naturalesa»

Motius per cridar sempre n’hi ha hagut, i molts. Motius de protesta, motius de revolta, motius rebel·lia… Sí, tants com vulgueu. Però també hi han motius per l’esperança. Per sort, encara hi han molts motius per l’esperança. I com que jo no sabria dir-ho tan bé com Benedetti, us deixo aquest bonic poema que ens diu que hi ha sempre motius d’esperança.

Por qué cantamos
M. Benedetti y A. Favero

Si cada hora vino con su muerte,
si el tiempo era una cueva de ladrones,
los aires ya no son tan buenos aires,
la vida nada más que un blanco móvil
y usted preguntará por qué cantamos…

Si los nuestros quedaron sin abrazo,
la patria casi muerta de tristeza,
y el corazón del hombre se hizo añicos
antes de que estallara la vergüenza
Usted preguntará por qué cantamos…

Cantamos porque el río está sonando,
y cuando el río suena suena el río.
Cantamos porque el cruel no tiene nombre
y en cambio tiene nombre su destino.
Cantamos porque el niño y porque todo
y porque algún futuro y porque el pueblo.
Cantamos porque los sobrevivientes
y nuestros muertos quieren que cantemos.
Si fuimos lejos como un horizonte,
si aquí quedaron árboles y cielo,
si cada noche siempre era una ausencia
y cada despertar un desencuentro
Usted preguntará por qué cantamos…

Cantamos porque llueve sobre el surco
y somos militantes de la Vida
y porque no podemos, ni queremos
dejar que la canción se haga cenizas.
Cantamos porque el grito no es bastante
y no es bastante el llanto, ni la bronca.
Cantamos porque creemos en la gente
y porque venceremos la derrota.
Cantamos porque el Sol nos reconoce
y porque el campo huele a primavera
y porque en este tallo, en aquel fruto
cada pregunta tiene su respuesta…

"Canciones del desexilio", 1983

Tags: Pintura, Poesia

NAUMAQUIA (Museo Municipal Ulpiano Checa de Colmenar de Oreja)

«Ave, Caesar, morituri te salutant» (trad. lit. «Salut, Cèsar, els que moriran et saluden") és una frase llatina esmentada en “Les vides dels dotze cèsars” de Suetoni, la qual és tradicionalment atribuïda als gladiadors que lluitaven als circ romà. Històricament s’ha vist que no és exactament així, sinó que aquesta frase es va utilitzar en un espectacle esdevingut en el 52 d. C. al llac Fucino per captius de naumàquies i per criminals destinats a morir en combat en simulacions de batalles navals davant la presència de l’emperador Claudi. Segons Suetoni, Claudio va contestar: «Aut non» («O no»).

Fa un parell d’anys que vaig tenir l’oportunitat de poder veure aquest quadre d’ Ulpiano Checa al museu que té a Colmenar de Oreja, el poble on va néixer, vora  Madrid. Uns amics que són d’allà van tenir de deferència d’acompanyar-m’hi i regalar-me un llibre preciós sobre la vida i l’obra d’aquest autor tant interessant i massa desconegut pel gran públic. Allà hi vaig poder contemplar aquesta impressionant pintura a l’oli (125×200)   anomenada “NAUMAQUIA, COMBATE NAVAL ENTRE ROMANOS”,que representa una d’aquestes batalles i que pertany a l’època que Checa va pintar escenes del món romà inspiradores a Hollywood per algunes escenes de les pel·lícules Ben-Hur i Quo Vadis. Fou allà al museu que em vaig assabentar del vertader origen d’aquesta frase.

I després d’aquests apunts culturals -sense cap ànim de fer-me el fatxenda- anirem al pinyol de la qüestió de la que volia parlar avui, que no és altra que parlar dels pressupostos presentats ahir per l’inefable ministre Montoro. Aquest senyor va presentar uns “pressupostos de guerra” (jo els anomenaria de guerra bruta contra Catalunya) que ens acaben de condemnar a la més absoluta misèria, perquè no ens donaran res de nou, ni ens pagaran el que ens deuen. Uns pressupostos que ens faran triar entre morir-nos de gana i d’inanició o marxar d’una vegada i ben decidits cap a la independència. Perquè ja no ens quedarà altre remei després d’aquesta nova escopinada a la cara, una befa més a la llista i l’abandó absolut a la nostra sort. Que el Govern de Catalunya en prengui bona nota, no es deixi entabanar una vegada més i que es decideixi a fer alguna cosa. A veure si entre tots tenim la dignitat de plantar cara a tanta barra!

Després de veure tot aquest panorama ara sí que tots els catalans ja podrem cridar ben alt i fort: “Ave, Caesar, morituri te salutant”. I -veient el que veiem- o ens en sortim sols, o no ens en sortirem amb aquesta gent.

Tags: Pintura, POLÍTICA, Ulpiano Checa

Algú ha dit que l’ Antoni Tàpies no va haver de deixar de ser, sentir-se i manifestar-se català per arribar a ser un artista universal. Ho comparteixo plenament. Tàpies va ser en tot moment un home compromès amb el seu país.

Aquesta és la la lliçó que haurien d’aprendre molts artistes, cantants, esportistes, escriptors, etc. que, per poder ser famosos, es pensen que han de deixar de ser i mostrar-se catalans. I així ens va!

L’any 1970 va dir: ‘La situació social i polític del meu país sempre ha tingut una repercussió en la meva obra.’

Aquest compromís es reflecteix en tot moment: en moltíssimes de les seves  pintures hi apareixen les quatre barres de la bandera catalana i inscripcions de caràcter polític. També va fer -de forma desinteressada-  moltíssims cartells per a commemorar, rememorar o inaugurar episodis importants en la història del seu país. Ell els considerava importants i s’hi adheria.

Serà més o menys entesa la seva obra; agradarà més o menys, però el que no podem negar és que va ser un artista que es va fer respecta perquè va saber crear un estil propi en l’art d’avantguarda del segle XX. Els entesos diuen que va saber combinar tradició i innovació en un estil abstracte, però ple de simbolisme. Com a gran exponent del moviment artístic conegut amb el nom d’informalisme, va rebre nombrosos reconeixements que testifiquen el valor de la seva obra, ara mateix escampada per museus de tot el món.

Descansi en pau!

Tags: Antoni Tàpies, Art, Pintura

Quadre anomenat “Conserva tu luz” de Florencia Astori, artista uruguaiana, que aquests dies presenta a Montevideo una exposició de 22 quadres titulada

"Sin Perder el Color de tu Alma" .

Junt amb cada obra es mostrarà la música utilitzada par a donar llum i contingut a les idees que naixien par a ser dibuixades; idees que giren a l’entorn de temàtiques com són l’ amor, la música, la dona.
La materialització se realitzà amb aqüarel.les i tintes amb carbonets.

"Un día decidí hacer un dibujo, y me senté a escuchar música. Un día decidí hacer una canción, y me senté a elegir colores".

(Florencia Astori)

A VECES

A veces pensábamos que lo teníamos…

a veces lo perdimos…

a veces lo disfrutamos…

a veces lo compartimos…

y el dia que nos faltó

supe que ya no estabas.

Hay gente que aún lo tiene

hay gente que decidió perderlo

antes de perderse o perderme

y también prefiero

que se pierdan

los que no quieren pasar tiempo conmigo.

(Poema de M.G.)

Tags: Art, Pintura, Poesia, Uruguai

“Sejalec“, (1907) pintura a l’oli del pintor impressionista eslovè Iván Grohar (1867 – 1911).

Aquesta pintura  va inspirar més tard Bernard Bučo i en va fer una estàtua de bronze com homenatge al pintor.

Hi han imatges que per si mateixes no diuen res. Però si els donem significat, tot canvia. L’altre dia vaig trobar la imatge d’aquesta estàtua i em va agradar molt. Podríem dir que em va impactar força quan vaig llegir l’explicació que l’acompanyava. Aquesta escultura que hi ha en un carrer de Kaunas (Lituània) es diu “Sembrador d’estrelles”.

Durant el dia possiblement que passi desapercebuda. Un bronze més, herència de l’època soviètica, com mostra la foto.

Però quan la nit arriba, l’ombra de l’estàtua li dóna tot un sentit diferent i la transforma totalment. Llavors és quan l’estàtua justifica el seu títol i el seu nom passa a tenir, ara sí, veritable sentit.

Les estrelles que hi han pintades a la paret, junt amb l’ombra de l’estàtua formen el preciós i poètic conjunt que fa que tot cobri un nou sentit i una nova significació.

Sembrar estrelles. Quina cosa tan poètica! El fet de sembrar ja és una cosa bonica perquè significa esperança, confiança en el futur. Algunes vegades, hom sembra i mai veurà la collita. La veuran altres. Però l’esforç de sembrar és essencial. De moment potser pot semblar que les coses no tenen sentit. Fins i tot la collita es pot malmetre. Però, més tard,tot té sentit. El temps, les circumstàncies, la vida, l’esforç, l’exemple, la pluja, les nits i els dies…fan que la sembra creixi i es converteixi en collita generosa.

Ens cal recollir la collita de les sembres que altres van fer. Però ens cal sembrar també per tal que altres recullin els fruits de la nostra sembra i l’aprofitin, la transformin i la millorin.

És com en el cas de l’estàtua. L’interessant és que l’objectiu original no tenia res a veure amb les estrelles, sinó només representar un símbol històric. Tanmateix, és curiós veure com l’art del carrer pot donar un altre sentit a les coses i dotar-les de major bellesa. El responsable de les estrelles és Morfai, un autèntic artista urbà que li ha donat a l’estàtua un segon significat mitjançant un intel.ligent joc d’ombres.

No deixem de sembrar estrelles, encara que en alguns moments no es vegin i encara que ens pugui semblar que no té sentit. Un dia –o una nit- floriran…

Tags: Art, Escultura, Pintura