A PEU

Hi ha un lector del meu blog que -ell també- té un blog molt interessant. Es diu Joan Gil (es firma JOANOT) i el seu interessant blog es diu  Els EUA són diferents. Us recomano vivament que doneu un tomb per casa seva i llegiu els seus articles d’anàlisis profunds i ben argumentats. El Joan és un metge català, ara ja jubilat, que ha passat una bona part de la seva vida treballant als EEUU. De tant en tant deixa algun comentari als meus apunts. Ja fa un parell de cops que, quan he parlat del Papa Francesc, em diu que “en Francesc és encara millor del que semblava i que, escoltant-lo, em va impressionar com poca gent i cap polític ho ha fet”. A mi m’impressiona la vitalitat que demostra tenir el Joan, tot i ser ja ben gran i, a més trobo que té tota la raó del món.

Deia d’ell mateix Jose Saramago que “com més vell es feia, més lliure era i com més lliure, més radical”. No sé si a tots els vells els passa alguna cosa semblant. En alguns cassos segurament que és tot el contrari. Però sí que tenim exemples que donen la raó a Saramago. Monsenyor Romero, per exemple, en va ser un altre cas clar. De jove era un capellà molt conservador (com ell mateix reconeix) i quan el van fer bisbe i va anar veient tota la pobresa i tota la injustícia que hi havia al seu bisbat va anar revoltant-se interiorment i es va anar tornant cada cop més radical a l’hora de defensar la dignitat de la seva gent. I un altre exemple, entre molts altres, el trobaríem en José Luís Sampedro, que semblava que com més vell es feia, més radical es tornava.

La vellesa, per sí mateixa, no podríem pas dir que porti llibertat. Més aviat tot el contrari. La vellesa ens  limita físicament, ens treu forces, ens fa sentir d’una manera o altra el pes dels anys, ens va apaivagant els ànims, ens va afegint dissimuladament xacres de tota mena i, en una paraula, la vellesa no sempre és un regal ni la podem mirar amb l’optimisme que ens volen fer veure alguns. Sí, però, que a vegades es produeix una cosa ben curiosa: tot i les limitacions que hem dit, la maduresa ens va donant llibertat interior i molta més llibertat d’esperit. I aquesta mena de llibertat ens pot fer tornar més lliures i radicals en la nostra visió de les coses i en la manera d’expressar les nostres opinions. És com aquell pres que deia al seu carceller: pots tancar el meu cos però no pots subjectar la meva imaginació ni el meu pensament. Tot sovint veiem vells que són autèntics esperits lliures i que fan molta sana enveja.

I un altre personatge que sembla que cada dia és més lliure –i radical. és el Papa Francesc. I per això, com deia el meu amic Joan, no deixa de sorprendre’ns a tots. Fins i tot sorprèn al que el coneixien com a cardenal de Buenos Aires. Tres o quatre anys enrere diuen que Francesc no hauria dit el que diu i amb la força i convicció que ho diu. I no cal dir que no ho ho haurien dit els Papes anteriors, sempre tan curosos amb les expressions, amb les formes rebuscades i diplomàtiques típiques del Vaticà. I ara arriba un Papa que diu les coses de forma planera, clara i contundent; i, a més, ho acompanya amb gestos significatius per tal de reforçar aquestes mateixes paraules i per tal de que tot quedi meridianament clar. M’agradaria recollir aquí algunes d’aquestes frases.

• A Brasil el 2013 ja va dir una frase que marcava el rumb del que ell volia:“Hagan lío!”. Moveu-vos, feu-vos sentir, sortiu al carrer…
• Ara, en la seva primera gira llatinoamericana, Francesc ha dit: “no se achiquen!” davant tota la immensa feina que tenen els que lluiten per canviar les estructures injustes. I va seguir dient als representants dels moviments socials:“ustedes, los más humildes, los explotados, los pobres y excluidos, pueden y hacen mucho (…) en los grandes procesos de cambio, nacionales, regionales y mundiales”. “Me atrevo a decirles que el futuro de la humanidad está, en gran medida, en sus manos”. Els va invitar a la “participación protagónica” i a “promover alternativas creativas”, en la búsqueda cotidiana de las “tres T… trabajo, techo y tierra”.
• Alguns esperaven recriminacions als presidents esquerranoso i, en canvi, li va agrair al president equatorià “su consonancia con mi pensamiento”. I li va desitjar “con mis mejores deseos para que pueda lograr lo que quiere para el bien de su pueblo”. I davant Evo Morales, que no té gens de bona relació amb l’ Església catòlica local va reconèixer que “Bolivia está dando pasos importantes para incluir a amplios sectores en la vida económica, social y política del país” y “cuenta con una Constitución que reconoce los derechos de los individuos, de las minorías, del medio ambiente, y con unas instituciones sensibles a estas realidades”.
• I va fer una referència a tot el conjunt d’ Amèrica Llatina quan va dir “Las palabras sonque en estos últimos años, los gobiernos de la región aunaron esfuerzos para hacer respetar su soberanía, la de cada país, la del conjunto regional, que tan bellamente, como nuestros padres de antaño, llaman la Patria Grande”.  “La Iglesia no puede ni debe estar ajena a este proceso (de cambio) en el anuncio del Evangelio”.
• I ha dit més coses: “La primera tarea es poner la economía al servicio de los pueblos. Los seres humanos y la naturaleza no deben estar al servicio del dinero. Digamos NO a una economía de exclusión e inequidad donde el dinero reina en lugar de servir. Esa economía mata. Esa economía excluye. Esa economía destruye la madre tierra.”.
• “La segunda tarea es unir nuestros pueblos en el camino de la paz y la justicia. Los pueblos del mundo quieren ser artífices de su propio destino. Quieren transitar en paz su marcha hacia la justicia. No quieren tutelajes ni injerencias donde el más fuerte subordina al más débil. (…) Ningún poder fáctico o constituido tiene derecho a privar a los países pobres del pleno ejercicio de su soberanía y, cuando lo hacen, vemos nuevas formas de colonialismo que afectan seriamente las posibilidades de paz y de justicia.” Per això va exhortar: “Digamos NO, entonces, a las viejas y nuevas formas de colonialismo. Digamos SI al encuentro entre pueblos y culturas. Felices los que trabajan por la paz”.
• “La tercera tarea, tal vez la más importante que debemos asumir hoy, es defender la madre tierra. La casa común de todos nosotros está siendo saqueada, devastada, vejada impunemente”. Per això “es imprescindible que, junto a la reivindicación de sus legítimos derechos, los pueblos y organizaciones sociales construyan una alternativa humana a la globalización excluyente” perquè “no hacerlo es un pecado grave”.
• I algunes frases més encara per criticar “la concentración monopólica de los medios de comunicación social”, per dir que “el destino universal de los bienes no es un adorno discursivo de la doctrina social de la Iglesia” perquè “es una realidad anterior a la propiedad privada”; per reconèixer que “se han cometido muchos y graves pecados contra los pueblos originarios de América en nombre de Dios y pedir humildemente perdón, no sólo por las ofensas de la propia Iglesia sino por los crímenes contra los pueblos originarios durante la llamada conquista de América”; per recordar a Bolívia el jesuïta Lluis Espinal assassinat el 1980 per la dictadura de García Meza i per reconèixer al Paraguai, a las Madres de Plaza de Mayo. I va recordar que “la Iglesia, sus hijos e hijas, son una parte de la identidad de los pueblos en Latinoamérica. Identidad que, tanto aquí como en otros países, algunos poderes se empeñan en borrar, tal vez porque nuestra fe es revolucionaria, porque nuestra fe de- safía la tiranía del ídolo dinero”.

Trobo que ens donen a tots molt bones lliçons tots aquests vellets… no us sembla?

Tags: América Llatina, Església, Papa Francesc

Tags: Ecologia, Església, Papa Francesc

Tags: Església, Papa Francesc, RELIGIÓ

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz32YzJaS7X

Tags: Església, Papa Francesc

Tags: Benet XVI, Església, Papa Francesc

El Bisbe de Roma -altrament anomenat Papa Francesc, tot i que diuen que a ell li agrada més sentir-se bisbe de Roma- s’ha posat en un bon embolic amb l’enquesta que ha proposat de fer. Perquè ja se sap que d’una enquesta en pot sortir la cosa més inesperada. O potser la més esperada, ves a saber! Potser el Papa Francesc busca els motius necessaris per donar consistència als seus projectes renovadors. És una manera de donar arguments i reforçar el propi projecte, si surten els resultats que hom ensuma que poden sortir.

Ja deveu saber de què parlo. El papa Francesc vol saber el que els catòlics de tot el món pensen sobre temes relacionats amb la família i que fa molts anys que se’n parla, justament perquè hi han molts catòlics que no estan gens d’acord amb la doctrina actual sobre aquest tema. Perquè el quid de la qüestió no està en l’enquesta en si mateixa sinó a qui va dirigida: no només als bisbes, sinó a tothom. Fins i tot podrien contestar-la els no catòlics a través de canals totalment lliures que s’han anat creant i que faran arribar les respostes a Roma. De fet, hi podrà opinar tothom qui vulgui, cosa que estaria prou bé.

Per això deia abans que aquest Papa es pot haver posat en un bon embolic si surten respostes i aspiracions completament diferents a com estan les coses actualment. Perquè, segons el que surti, l’obligarà moralment a fer canvis i  plantejaments de fons molt nous i potser una mica atrevits pel pensament de tants i tants integristes con hi ha dins de l’església. Hi han molts bisbes, capellans i laics que no volen sentir a parlar gens ni mica de canviar la doctrina actual sobre homosexualitat, separats i divorciats, avortament, imatge de família, sexualitat, etc. La doctrina actual ja els està bé a una bona colla de gent i no ho està gens ni mica per una altra bona part que pensa completament diferent i que durant molts anys no han estat escoltades gens ni mica les seves opinions. Ja sabem que l’Església no ha estat cap exemple de democràcia al llarg de la història…però també sabem que potser és hora de començar a canviar coses perquè ho sigui una mica més. El món canvia i ja seria hora de que l’església comencés a canviar una mica en coses que són totalment opinables i modificables i que, fins tot, amb el temps s’han anat tornant  exemple i paradigma del que no és l’evangeli. Jesús no anava per la vida condemnant la gent, ni fent lleis que empresonessin les persones. L’Església no ha de ser cap duana, diu Francesc. Tot el contrari: si alguna cosa va fer Jesús, va ser alliberar la persona en tota la seva dimensió, sobretot intentant alliberar-la interiorment.

Deia que el papa s’ha posat en un bon embolic perquè no tindrà altre remei que passar a l’acció. Les bones paraules i la bona intenció que sembla tenir ja les coneixem. Ara vindrà l’hora dels fets i és quan es començaran a escoltar els xerics i les exclamacions d’alguns que ja sabem que són molt refractaris als canvis. Perquè aquest Papa, si alguna cosa ha fet clarament, ha estat donar senyals clares de voler canviar d’estil, formes de fer i coses que no s’avenen gaire amb l’ evangeli. N’ha donat prova fefaent en mil detalls -i ara ho acaba de reblar- amb aquesta espècie d’encíclica (tot i que només és una Exhortació Apostòlica) que titula EVANGELII GAUDIUM i que ja ha fet molt d’enrenou. Jo no l’he llegida sencera encara, però sí que he llegit alguns comentaris d’experts que afirmen que potser descol·locarà a molts i que pot ser molt important en l’esdevenidor d’aquesta església que vol reconstruir Francesc (com va intentar fer-ho Francesc d’Assís). La majoria d’experts coincideixen en que la seva voluntat és la d’ impulsar un canvi molt profund en l’ Església a partir de la seva obsessió pels pobres i el compromís per la justícia. Un compromís que ens hauria de remoure a tots i que hauria d’anar canviant les nostres consciències massa adormides.

Tags: Església, Papa Francesc

Ja fa més de quatre mesos que va ser escollit aquest argentí que la majoria de gent no coneixíem de res i que ara ja coneix tothom. En aquest curt temps s’ha fet popular, ha despertat moltes esperances i també molts recels. S’ha parlat molt dels seus gestos, de la seva manera de fer, dels petits canvis que ha començat a fer. Però em dóna la sensació que això només ha estat l’aperitiu i que ara, passat l’estiu, començarà el dinar de veritat.

L’aperitiu acostuma a dir com serà el dinar que vindrà després. L’aperitiu, des del meu punt de vista, ha estat bo i no ha estat allò de sempre i que no crida l’atenció. Aquest bon home ja ha començat a servir algunes coses originals. Però no ens podem quedar de cap manera amb això perquè jo em sentiria defraudat i decebut. Ens ha posat la mel a la boca i si després no ve res més…

Però estic segur que vindran coses. Ara va de bo. Aquests dies a Rio segurament que ja veurem i escoltarem coses interessants, tot i que aquestes concentracions i viatges multitudinaris a mi no m’agraden gens ni mica. Aquesta visita ja la trobar programada i l’havia de fer tant sí com no, però seria molt millor que no continués per aquest camí i sembla que ja ha insinuat que alguns tipus de viatges no el farà. Veurem.

Fins ara ha estat el moment dels gestos. Ara comença el moment dels fets. Fins ara no ha fet coses que el comprometessin massa. Ara comença l’hora de la veritat i serà quan haurà de fer la feina bruta, difícil i sempre dura dels canvis a la Cúria. I aquí s’hi pot agafar els dits perquè allà hi ha molts llops amb pell de corder que li posaran tants pals a la roda com puguin. Això ja s’espera i ell ja s’ho espera. També ho ha dit.

N’hi haurà prou en fer reformes a la cúpula? N’hi haurà prou de fer reformes en la forma i no fer-les en el fons?. Darrere de cada reforma, darrere de cada gest, darrere de cada sermó o encíclica hi ha d’haver una teologia nova i una nova forma d’entendre Déu, l’ Església, la societat, la persona, l’economia… i tantes i tantes coses. L’església no pot quedar-se tancada en sí mateixa i desconnectada de la realitat. Els teòlegs han de poder dir lliurement les coses i no tallar-los les ales tal com s’ha fet aquests darrers anys. Els bisbes de tot el món han de poder dir la seva d’acord amb les diferents cultures i les diferents sensibilitats, que no es poden negar ni ofegar tal com s’ha fet també en aquests darrers anys. Si cal fer un altre Concili, que el faci. S’hi s’ha d’escombrar casa, que es faci i que es faci sense amagar la porqueria sota les catifes, que al Vaticà i als palaus episcopals n’hi ha massa. Potser caldrà treure catifes i tot i deixar el terra original ja que massa vegades les catifes amaguen la realitat que hi ha a sota. A vegades el terra no és prou bonic però és l’autèntic. És el que hi ha i és el que volem.

Les coses no són fàcils de canviar i els canvis sempre són difícils i lents perquè significa un canvi de mentalitat. Però a mi em sembla que ja faria molt aquest bon home d’ insinuar camins i alguns punts importants cap on anar. Traçar rutes i camins per tal d’anar-los fent poc a poc; anar traient pedres del mig del camí per tal de que s’hi pugui caminar millor; netejar de males herbes i treure les bardisses… Molta, molta feina l’espera!

Jo ja fa temps que segueixo la major part dels gestos, dels sermons i del que va dient sense que sembli que li doni importància. Però va deixant anar coses… La música m’agrada i ara falta veure com serà la lletra. Una bona cançó ha de tenir les dues coses interessants i ben treballades. Ara és el moment de posar-se a treballar de valent. Caldrà escoltar-lo a Rio, calia haver-lo escoltat a Lampedusa, cal escoltar els breus comentaris que fa a les misses diàries, cal anar escoltant el que diuen els que el coneixen de fa temps i els que saben les seves dèries. Tot plegat fa que l’esperança que la majoria de gent hi tenim posada es vagi convertint en realitats i en canvis, no sols de cara sinó de fons. Fins ara ha agradat molt més, que no pas ha disgustat, tot i que una minoria deu tenir posada la por al cos. Pregarem per ell –tal com va demanar que ho féssim- per tal de que Déu l’ajudi a ser valent i pugui fer el que s’ha proposat fer i que trobi les persones adequades  per fer-ho.

Tags: Papa Francesc, RELIGIÓ, Teologia

Els que llegiu el meu blog i potser no sou “de missa” potser us farà estrany que durant dos dies seguits us parli del Papa Francesc. De tant en tant, sí que m’agrada comentar temes d’església però fer-ho tan seguit normalment no ho faig. Però és que aquests dies –com us deia en el post anterior- m’he enganxat amb el que aquest home diu i no puc superar la temptació de compartir-ho.

No sé –ni m’interessa massa- si Francesc és de dretes, d’esquerres, conservador, lliberal o el què sigui…No m’interessa gens. Però sí que m’interessa que a Roma es parli un altre llenguatge i es facin uns altres gestos. Llenguatge i gestos plens de sentit, de contingut i d’importància, des de la meva manera de pensar.

Avui us torno a portar unes quantes perles extretes d’un diàleg amb els membres de la CLAR el dia 06.06.13. En un gest sense precedents, el Papa Francesc va rebre i va dialogar durant una hora amb la directiva de la Confederació Llatinoamericana i Caribenya de Religioses i Religiosos (CLAR). Va conversar amb ells asseguts en cercle, entre iguals, com era en les primeres comunitats fundades per Jesús…. Tot un signe i una manera de fer completament diferent a la que estàvem acostumats aquests darrers temps i, per altra banda, tal com hauria de ser.

En un ambient de confiança i senzillesa, Francesc va instar els líders de la a CLAR a no tenir por a continuar portant la seva missió als límits i les fronteres … "Coratge! ¡Avanceu per nous horitzons! No tingueu por de córrer riscos anant als pobres i els nous subjectes emergents en el continent", va assenyalar el Papa Bergoglio, qui al final de la trobada va agrair emfàticament a la vida religiosa ser "senyal i testimoni de l’Evangeli "en molts llocs d’Amèrica Llatina i Carib. Els va dir:

· Obriu portes … obriu portes!

Us equivocareu, ficareu la pota, això passa! Potser fins i tot us arribarà una carta de la Congregació per a la Doctrina (de la Fe) dient que vau dir tal o qual cosa … Però no us preocupeu. Expliqueu el que hagueu d’explicar, però seguiu endavant … Obrin portes, feu alguna cosa aquí on la vida clama. Prefereixo una Església que s’equivoca per fer alguna cosa que una que es emmalalteix per quedar tancada …

· (Sobre la seva elecció) No vaig perdre la pau en cap moment, sabeu? I això no és el meu tarannà, jo sóc més de preocupar-me, de posar-me nerviós … Però no vaig perdre la pau en cap moment. Això em confirma que això és de Déu …

· (En referir-li l’esperança que ens han portat els seus gestos, fa referència a haver-se quedat a viure a Santa Marta) … aquests gestos … no han vingut de mi. No m’han passat a mi. No és que jo portés un pla, ni que n’hagi pensat i triat un. Ho faig perquè vaig sentir que era el que el Senyor volia. Però aquests gestos no són meus, hi ha algú ALTRE aquí … això em dóna confiança …

Jo venia amb la roba justa, la rentava a la nit, i de sobte això … Si jo no tenia cap possibilitat! A les apostes de Londres era al lloc 44, fixin-se vostès, el que va apostar per mi va guanyar moltíssim, és clar …! Això no ve de mi …

· Cal donar la volta a la truita. No és notícia que a Ottaviano mori un ancià de fred a la nit, o que hi hagi tants nens sense educació, o amb gana, penso en l’Argentina … En canvi, les principals borses del món pugen o baixen 3 punts i això és un esdeveniment mundial. ¡Cal donar-li la volta! No pot ser. Els ordinadors no estan fets a imatge i semblança de Déu, són un instrument, sí, però no més. Els diners no és imatge i semblança de Déu. Només la persona és imatge i semblança de Déu. Cal donar-li volta. Això és l’evangeli.

· Cal anar a les causes, a les arrels. L’avortament és dolent, però és que això és clar. Però què hi ha darrere d’aprovar aquesta llei, quins interessos hi han darrere … són de vegades les condicions que posen els grans grups per donar suport amb diners, saben vostès? Cal anar a les causes, no ens podem quedar només en els símptomes. No tinguin por de denunciar … ho passaran malament, tindran problemes, però no tinguin por de denunciar, aquesta és la profecia de la vida religiosa …

· Jo els comparteixo dues preocupacions. Una és una corrent pelagiana que hi ha a l’Església en aquest moment. Hi ha certs grups restauracionistes. Jo en conec alguns, em va tocar rebre’ls a Buenos Aires. I hom sent que és com tornar 60 anys enrere! Abans del Concili … Hom se sent en 1940 … Una anècdota, només per il·lustrar, no és per riure, jo la vaig prendre amb respecte, però em preocupa: quan em van elegir, vaig rebre una carta d’un d’aquests grups, i em deien: "Santedat, li oferim aquest tresor espiritual; 3.525 rosaris". Per què no diuen preguem per vostè, demanem … però això de portar els comptes … I aquests grups tornen a pràctiques i a disciplines que jo vaig viure -vostès no, perquè cap és vell- a disciplines, a coses que en aquell moment es vivien, però no ara, avui ja no existeixen …

La segona és per un corrent gnòstica. Aquests panteismes … Les dues són corrents d’elit, però aquesta és d’una elit més formada … Vaig saber d’una superiora general que encoratjava a les germanes de la seva congregació a no resar al matí, sinó a donar-se un bany espiritual en el cosmos, coses així … Em preocupen perquè se salten l’encarnació! I el Fill de Déu es va fer carn nostra, el Verb es va fer carn, i a Amèrica Llatina tenim carn per donar i vendre! Què passa amb els pobres, els dolors, aquesta és la nostra carn …

L’evangeli no és la regla antiga, ni tampoc aquest panteisme. Si mires a les perifèries, els indigents … els drogats! El tràfic de persones … Aquest és l’evangeli. Els pobres són l’evangeli …

· (En referir-li la dificultat de fer-se càrrec de la Cúria romana, i de la comissió de cardenals que li donarà suport, etc.) I, sí … és difícil. A la cúria hi ha gent santa, de veritat, hi ha gent santa. Però també hi ha un corrent de corrupció, també n’hi ha, és veritat … Es parla del "lobby gai", i és veritat, és aquí … caldrà veure què podem fer …

La reforma de la Cúria romana és una cosa que demanàrem gairebé tots els cardenals en les congregacions prèvies al Conclave. Jo també la vaig demanar. La reforma no la puc fer jo, aquests temes de gestió … Jo sóc molt desorganitzat, mai he estat bo en això. Però els cardenals de la comissió la tiraran endavant. Aquí hi ha Rodríguez Maradiaga, que és llatinoamericà, que porta la batuta, hi ha Errázuriz, són molt ordenats. El de Munic també és molt ordenat. Ells la portaran endavant.

· Preguin per mi … que m’equivoqui el menys possible …

· “APARECIDA” no va acabar. “Aparecida” no és només un document. Va ser un esdeveniment.

Aparecida va ser una mica diferent. Partint de la base que no va tenir document de treball. Va tenir aportacions, però no un document. I tampoc tenia un document, si el dia anterior a l’acabament teníem 2.300 "esmenes" … Aparecida va enviar el Continent a la missió. Aquí acaba Aparecida, en l’impuls a la missió.

El que va tenir Aparecida d’especial és que no es va celebrar ni en un hotel, ni en una casa de recessos … es va celebrar en un santuari marià. Entre setmana celebràvem l’eucaristia i hi havia unes 250 persones, perquè era dia normal de treball. Però els caps de setmana això estava ple …! El poble de Déu acompanyava els bisbes, demanant l’Esperit Sant …

Jo veia –l’anomeno a ell perquè el veig més estirat, més així, és bo, però és així- veia al prefecte, a João, que sortia amb la seva mitra, i la gent s’acostava, i li acostaven als nens, i ell saludava, i els abraçava així … Aquest mateix bisbe després votava. No podia haver votat igual que si hagués estat en un hotel!

Teníem les sales de reunions sota del Santuari. Així que la música de fons eren els cants, les celebracions al Santuari … Això va donar una cosa molt especial.

· Hi ha alguna cosa que em preocupa, però, no sé com llegir-ho. Hi ha congregacions religioses, grups molt, molt petits, unes poques persones, gent molt gran … No tenen vocacions, què sé jo, l’Esperit Sant no vol que segueixin, potser han complert la seva missió a l’Església, no ho sé … Però aquí estan , aferrades als seus edificis, aferrades als diners … Jo no sé per què passa això, no sé com llegir-ho. Però els demano que es preocupin d’aquests grups … El maneig dels diners … és una cosa que necessita ser reflexionada.

· Aprofitin aquest moment que vivim a la Congregació per a la Vida Consagrada ... És un moment de sol … Aprofitin-lo. El Prefecte és bo. I el secretari, que va ser "lobbyat" per vosaltres! No, en realitat, sent el president de la USG, ¡el més lògic era que fos ell! Què millor …

· Posin tota la seva obstinació en el diàleg amb els Bisbes. Amb el CELAM, amb les conferències nacionals … Jo sé que hi ha alguns que tenen una altra idea de la comunió, però … Parlin, discuteixin amb ells, diguin-los …

(Text original en castellà tret de www.reflexionyliberacion.cl . La traducció és meva).

Tags: Església, Papa Francesc

Si voleu que us digui la veritat, feia anys que no llegia sermons i discursos del Papa. Els darrers que vaig llegir van ser els de Joan Pau I, però el pobre va durar tan poc que quasi no va tenir temps de dir-nos res. De totes maneres, recordo que eren discursos senzills i, alguns d’ells, plens de bon humor.Les seves paraules retrataven un Papa que va ser durar només 33 dies però que inspirava confiança amb el seu somriure permanent i amb paraules plenes de confiança.

Després va venir Joan Pau II i els seus discursos i encícliques ja van deixar d’interessar-me, de la mateixa manera –i potser encara menys- que no m’interessava gaire Benet XVI, tot i ser reconegut per tothom com un gran intel·lectual. Seria llarg d’explicar el per què d’aquest desinterès (potser algun altre dia ho intentaré fer), però si ho hagués de resumir en poques paraules diria que van deixar d’interessar-me les paraules que venien de Roma perquè la majoria d’elles les sentia llunyanes, complicades, molt intel·lectuals,  molt racionals, molt teològiques i, en definitiva, molt allunyades de la vida de la gent. Digueu-me superficial, si voleu, i digueu-me que això no és raó de res. Però jo ho sentia així i el fet va ser que vaig deixar de prestar atenció als dos darrers Papes…

I ara ens arriba el Papa Francesc i torno a llegir les coses que diu. No pas totes, evidentment, però sí que cada dia sento ganes de llegir-ne més. És com si m’hagués enganxat la seva manera de fer i de dir les coses. Trobo que “m’arriba”, que l’entenc fàcilment i que les seves paraules i els seus gestos responen a les preocupacions de la gent.

Un exemple: ahir mateix llegia les paraules que va dir en l’Audiència als estudiants de les escoles dels jesuïtes d’Itàlia i Albània, acompanyats dels seus pares i professors, a l’Aula Pau VI del Vaticà (7 de juny de 2013) i trobo que valen la pena perquè són intel·ligibles i properes. Potser alguns em direu que no n’hi ha per tant: Potser no, però a mi m’han agradat i m’han animat. Sembla que tornem a tenir un Papa que parla de forma senzilla i entenedora. Jo trobo que ja és molt, no trobeu?

Si voleu passar-hi una estoneta, les podreu trobar a CATALUNYA RELIGIÓ.CAT.  Aquí us en deixo un tast:

Papa Francesc: Ara estic a disposat a contestar algunes preguntes que em fareu: els nois, els educadors. Estic a la vostra disposició. He dit al Pare provincial que m’ajudi en això.

Pare provincial: Santedat, les preguntes no estaven preparades, o sigui que les agafa així com arribin? D’acord…

Un noi: (…) Jo intento creure. Jo intento… intento, sí… ser fidel. Però tinc dificultats. A vegades em venen dubtes (…) Et volia demanar alguna paraula per sostenir-me en aquest creixement i sostenir tots els nois com jo.

Papa Francesc: Caminar és un art, perquè si caminem sempre de pressa, ens cansem i no podem arribar al final, al final del camí. En canvi, si ens parem i no caminem, tampoc no arribem al final. Caminar és justament l’art de mirar l’horitzó, pensar on vull anar, però també suportar el cansament del camí. I moltes vegades, el camí és difícil, no és fàcil. (…) Hi ha la fosca, hi ha dies de fosca, hi ha dies de fracàs, també alguna caiguda… un cau, cau. Però penseu sempre això: no tingueu por dels fracassos, no tingueu por de les caigudes. En l’art de caminar  el que compta no és no caure, sinó no “quedar-se caiguts”. Aixecar-se aviat, de seguida, i continuar endavant. I això és maco: això és treballar tots els dies, això és treballar humanament. Però també és lleig caminar sols, lleig i avorrit. Caminar en comunitat, amb els amics, amb els qui ens estimen: això ens ajuda, ens ajuda a arribar precisament a la meta a la qual hem d’arribar. No sé pas si he contestat a la teva pregunta. Hi ets? No tindràs por del camí? Gràcies.

Una noia: (…) Volia preguntar-li, vostè, com tots els nens, quan era a l’escola primària, tenia amics, oi? I ara que és papa, si encara es veu amb aquests amics…

Papa Francesc: Fa dos mesos i mig que sóc papa. Els meus amics es troben a 14 hores d’avió d’aquí, són lluny. Però et vull dir una cosa: tres d’ells han vingut a veure’m i a saludar-me, i els veig i m’escriuen, i els estimo molt. No es pot viure sense amics: això és important, és important.

Una nena: Però volies ser papa? Francesc, volies ser papa?

Papa Francesc: Tu saps que vol dir que una persona no s’estimi gaire a si mateixa? Una persona que vol, que té ganes de ser papa no s’estima. Déu no el beneeix. No, jo no he volgut ser papa. Estàs bé? Vine, vine, vine…

Una senyora: Em preguntava perquè vostè, tu, has renunciat a totes les riqueses d’un papa, com un apartament de luxe, o un cotxe enorme, i en canvi has anat a un pis petit aquí a prop, o has agafat l’autobús dels bisbes. Per què has renunciat a la riquesa?

Papa Francesc: Bé, jo crec que no sigui només una qüestió de riquesa. Per mi és un problema de personalitat: és això. Jo necessito viure entre la gent, i si jo visqués sol, potser una mica aïllat, no seria bo per a mi. Aquesta pregunta me la va fer un professor: ‘Però per què vostè no se’n va a viure a allà?’ I jo li vaig contestar: ‘Miri, per motius psiquiàtrics’. És la meva personalitat. I l’apartament aquell (del Palau Apostòlic) no és pas tan luxós, tranquil·la… Però no puc viure sol, ho entens? I, a més, penso, que sí: els temps ens parlen de tanta pobresa en el món, i això és un escàndol. La pobresa del món és un escàndol. En un món on hi ha tanta, tanta riquesa, tants recursos per donar de menjar a tothom, no es pot entendre com és que hi ha tants nens que passin gana, tants nens sense educació, tants pobres! La pobresa, avui, és un clam. Tots nosaltres hem de pensar si podem ser una mica més pobres: això també, tothom ho ha de fer. Com puc ser una mica més pobre per assemblar-me més a Jesús, que era el Mestre pobre. Aquest és el punt. Però no és un problema de virtut meva personal, és només que jo no puc viure sol, i això del cotxe, això que tu dius: no tenir tantes coses i ser una mica més pobre. És això.

Un professor: (…) Jo m’interrogo sobre el nostre compromís polític, social, en la societat, com a adults en les escoles jesuïtes. Digui’ns alguna paraula sobre com el nostre compromís, el nostre treball d’avui, a Itàlia, al món, pot ser jesuïta, pot ser evangèlic.

Papa Francesc: Molt bé. Implicar-se en política és una obligació per al cristià. Nosaltres, els cristians, no poden "jugar com Pilat," rentar-nos les mans: no podem. Hem d’involucrar-nos en la política, perquè la política és una de les formes més elevades de la caritat, perquè busca el bé comú. I els cristians laics han de treballar en la política. Vostè em dirà: ‘Però no és fàcil’. Però tampoc no és fàcil arribar a ser un sacerdot. No hi ha coses senzilles a la vida. No és fàcil, la política s’ha embrutat molt, però jo em pregunto: s’ha embrutat, per què? Perquè els cristians no s’han involucrat en la política amb l’esperit evangèlic? Jo et deixo amb una pregunta: és fàcil dir ‘la culpa és d’aquell’. Però jo, què faig? És un deure! Treballar pel bé comú,  és el deure d’un cristià! I moltes vegades el camí per treballar és la política. Hi ha altres camins: professor, per exemple, és una altre camí. Però l’activitat política pel bé comú és un dels camins. Això és ben clar.

Un jove: Pare, volia preguntar-li… Nosaltres, els joves, com podem viure amb la pobresa del món? Què hem de fer?

Papa Francesc: En primer lloc, voldria dir-vos una cosa, a tots vosaltres, els joves: no deixeu que us robin l’esperança, sis plau, no deixeu que us la robin. I qui et roba l’esperança? L’esperit del món, la riquesa, l’esperit de la vanitat, la supèrbia, l’orgull… Totes aquestes coses et roben l’esperança. On trobo esperança? En Jesús pobre: Jesús, que es va fer pobre per nosaltres. I tu has parlat de pobresa. La pobresa ens crida a sembrar esperança I això sembla difícil una mica d’entendre. El Pare Arrupe (…) va parlar de com s’ha d’estudiar el problema social. Però, al final, va dir: ‘Mireu, no es pot parlar de pobresa sense fer una experiència amb els pobres’. (…) No es pot parlar de la pobresa, de la pobresa abstracta: no existeix! La pobresa és la carn de Jesús pobre, en aquell nen que té gana, en el malalt, en les estructures socials injustes… Anar-hi, mirar allà la carn de Jesús. Però no deixeu robar-vos l’esperança per l’esperit del benestar, per l’esperit del benestar que al final et porta a convertir-te en un no-res en a vida! El jove han d’apostar per assolir ideals nobles. Aquest és el consell. Però l’esperança, on la trobo? En la carn de Jesús que pateix i en la veritable pobresa. Existeix una connexió entre totes dues coses”.  

Traducció: Marta Nin

Tags: Església, Papa Francesc

El director de RELIGIÓN DIGITAL, José Manuel Vidal, escrivia el diumenge passat una frase referida al bisbe de Roma – el Papa Francesc- que jo considero tan encertada que no m’he pogut resistir a compartir-la amb tots els que entreu al meu blog. Deia: “Si Joan XXIII va obrir les finestres de l’ Església, el Papa Francesc està obrint les seves portes… per tal que no es tornin a tancar”.

Aquesta frase resumeix tota una nova manera de fer al Vaticà i no estaria de més que molts dels nostres bisbes comencessin a llegir els nous sermons, les noves expressions i comencessin a connectar amb els nous aires que sembla que corren per Roma. Perquè no sé si s’han assabentat que allà hi ha un nou Papa força diferent –pel que s’intueix i com sembla que pinta la cosa- del que eren aquests dos Papes anteriors. Potser els costarà una mica, sabent la mentalitat que tenen molts d’ells i elegits com han estat per aquests darrers Papes. De moment ja comencen a sentir-se els clams i les lamentacions de les forces més tradicionalistes del catolicisme. S’exclamen molt però serà el seu deure intentar ajustar el pas a la nova forma de caminar que sembla que es va insinuant.…

Ja us aviso que el post d’avui serà una mica llarg però també us aviso que, si teniu la paciència de llegir-lo, podreu llegir coses molt boniques i que alegren força l’esperit. Em refereixo a l’homilia que el bisbe de Roma va fer a la missa diària del lloc on viu (la Residència Santa Marta). M’ha semblat que calia copiar aquesta homilia i donar-la a conèixer i això és el que faré. L’he copiat de CATALUNYA RELIGIÓ i les conclusions deixo que les tregui cadascú.

Homilia del papa Francesc a la Casa de Santa Marta 25 de maig de 2013

L’Evangeli d’avui ens parla de Jesús que renya els deixebles perquè volen allunyar els nens que la gent porta al Senyor per fer-los beneir. “Jesús els abraça, els feia petons, els tocava, a tots. Però Jesús es cansava molt i els deixebles” volien impedir-li-ho. Jesús s’indigna: “Jesús s’enfadava, algunes vegades”. I els diu: “Deixeu que vinguin a mi, no els ho impediu. El Regne de Déu és dels qui són com ells”. “La fe del Poble de Déu – afirma el papa – és una fe senzilla, potser sense gaire teologia, però amb una teologia de dins que no s’equivoca, perquè al darrere hi ha l’Esperit”.

Francesc cita el Concili Vaticà I i el Vaticà II on es diu que “el Poble Sant de Déu… no es pot equivocar en la creença”. I per explicar aquesta formulació teològica afegeix: “Si tu vols saber qui és Maria vas a veure el teòleg, i t’explicarà bé qui és Maria. Però si tu vols saber com s’estima Maria ves amb el Poble de Déu que t’ho ensenyarà millor”. El Poble de Déu “sempre s’atansa per demanar alguna cosa a Jesús: algunes vegades és massa insistent. Però és la insistència del qui creu”.

“Recordo una vegada, a la Festa patronal de la ciutat de Salta, hi havia una senyora humil que va demanar la benedicció a un capellà. El capellà li va dir: ‘Però, senyora, vostè surt ara de missa!’ i l’home li va explicar tota la teologia de la benedicció de la missa. Ho va fer bé… ‘Ah, gràcies, pare; sí, pare’, va dir la senyora. Quan el capellà se’n va anar, la senyora s’adreça a un altre capellà:‘Doni’m la benedicció!’. Totes aquelles paraules no havien entrat, perquè ella tenia una altra necessitat: la necessitat que el Senyor la toqués. Aquesta és la fe que trobem sempre i aquesta fe la suscita l’Esperit Sant. Nosaltres hem de facilitar-la, fer-la créixer, ajudar-la a créixer”.

El papa cita després l’episodi del cec de Jericó; els deixebles també el van renyar perquè cridava cap al Senyor: “Jesús, Fill de David, tingues pietat de mi!”.

“L’Evangeli diu que volien que no cridés, volien que no cridés, i ell cridava més, per què? Perquè tenia fe en Jesús! L’Esperit Sant havia posat la fe en el seu cor. I ells deien: ‘No, es pot! Al Senyor no se’l crida. El protocol no ho permet. És la segona Persona de la Trinitat! Mira que estàs fent…’ Era com si diguessin això, oi?"

El papa pensa en l’actitud de molts cristians:

“Pensem en els cristians bons, de bona voluntat; pensem en el secretari de la parròquia, o en una secretària de la parròquia… ‘Bona tarda, bon dia, nosaltres dos –promès i promesa- ens volem casar’. I en lloc de contestar-los: ‘Que maco!’. Diuen: ‘Ah, perfecte, seieu. Si voleu una missa, costa tant…’. Els promesos, en lloc de rebre una bona acollida – ‘És una cosa bona casar-se!’, reben això: ‘Teniu la fe de baptisme? Doncs, tot correcte…’. I troben una porta tancada quan aquest cristià o aquesta cristiana tenien en canvi la possibilitat d’obrir una porta, agraint Déu per aquest fet d’un nou casament…. Massa vegades controlem  la fe de la gent, en lloc de facilitar-los-la, la fe”.

És una temptació que existeix des de sempre –explica Francesc – que és la “d’ensenyorir-nos, d’apropiar-nos una mica del Senyor”. I explica un altre episodi:

“Penseu en una mare soltera, que va a l’església, a la parròquia i li diu al secretari: ‘Vull batejar el nen’. I aquest cristià, aquesta cristiana, li diu: ‘No, tu no pots, perquè no estàs casada!’. Però miri que aquesta noia ha tingut la valentia de portar endavant el seu embaràs, i de no tornar el fill al remitent…! I què troba? Una porta tancada! Aquest zel no és pas bo! Allunya el Senyor! No obre portes! I quan anem per aquest camí, amb aquesta actitud, no fem cap bé a les persones, a la gent, al Poble de Déu. Jesús va instituir set sagraments i nosaltres amb aquesta actitud n’instituïm un vuitè: el sagrament de la duana pastoral!”.

“Jesús s’indigna quan veu aquestes coses” perquè qui pateix és  “el seu poble fidel, la gent que Ell tant estima”.

“Avui pensem en Jesús, que sempre vol que tots ens atansem a Ell; pensem en el Sant Poble de Déu, un poble senzill, que vol atansar-se a Jesús; i pensem en molts cristians de bona voluntat que s’equivoquen, i que en lloc d’obrir una porta la tanquen… I demanem al Senyor que tots els qui s’atansen a l’Església trobin les portes obertes, obertes per trobar aquest amor de Jesús. Demanem aquesta gràcia”.

Tags: Església, Papa Francesc

Veni, vidi, vici (vaig arribar, vaig veure, vaig vèncer) és la locució llatina que va fer servir Juli Cèsar per descriure la seva ràpida i exitosa victòria a la batalla de Zela. Això mateix podríem aplicar-ho a l’actual bisbe de Roma (que estaria molt més bé que no pas dir-li Papa) per descriure tot el que ha passat durant el mes exacte que avui es compleix de la seva elecció.

Avui fa un mes i ja ha tingut temps de rebre elogis per tot arreu. Quasi tothom el mira amb bons ulls, ha estat un èxit mundial en els diaris, revistes,TV, i mitjans de comunicació en general i podríem dir que ha estat un èxit total la seva elecció. Seria allò que els catalans en diem “arribar i moldre”. Això ha estat així, però ara arriba el més difícil perquè –com diu la dita- el més difícil no és arribar sinó mantenir-se. Ara caldrà mantenir tota aquesta expectativa i tota aquesta esperança que ha despertat arreu. Ho sabrà fer?

Avui fa exactament un més i ja ha fet una cosa molt interessant des del meu punt de vista: ha nomenat 8 cardenals d’arreu del món per tal de posar fil a l’agulla per a la reforma de la Cúria Romana, orgue clau pel govern de l’ Església Catòlica (que vol dir universal). I considero que és un pas important si el que pretén amb aquests nomenaments és que a la Cúria hi hagi una mirada universal, oberta a les inquietuds, als problemes i a les necessitats tan diverses de les esglésies locals d’arreu del món. Una mirada diversa per donar resposta a problemes i realitats molt diverses. Si és capaç d’aconseguir això serà un pas importantíssim. El Concili Vaticà II parlava del principi de col·legialitat que havia d’inspirar als bisbes, fet que s’havia oblidat massa i que s’havia guardat a l’armari durant anys. La Cúria romana feia i desfeia al seu aire i segons la visió centralista romana més rància i preservant més els interessos romans que no pas els de les esglésies locals. Centralisme marcat per lluites internes entre faccions oposades i grups de poder gens exemplars que van acabar amb el tristament famós “Vatileaks”.

Llegia aquests dies el que ha escrit un laic “porteño” –Sergio Zalba- que coneix Bergoglio des de fa una colla d’anys. Explica que “aquest jesuïta és un gran jugador d’escacs i calcula tots els moviments amb esbalaïdora habilitat” i que segurament seguirà fent a Roma el mateix que feia a Buenos Aires. Sergio Zalba explica que, de moment, Francesc es manté quasi idèntic a Bergoglio i “provoca los mismos asombros que ya supo provocar, aunque ahora se magnifiquen por su estatus de Papa y por la nueva dimensión real y mediática de su contexto. También, y por ello mismo, genera importantes expectativas aún entre personas asociadas a los sectores menos tradicionales y conservadores de la iglesia. Pero mucho me temo que les ocurra lo mismo que a aquel cura que mencioné en mi relato: que tales expectativas se les transformen en decepción. Cuán lamentable sería la Iglesia si sus transformaciones sustanciales deviniesen, simplemente, de los gestos del papa o de su austeridad, como si el obispo de Roma estuviese eximido de ese imperativo evangélico. Sin profundas revisiones y reformulaciones teológicas, no puede haber más que pequeños cambios cosméticos, aunque resulten simpáticos para muchos y hasta emotivos para otros tantos”. ( SERGIO ZALBA EN ATRIO 12/04/2013).

Totalment d’acord amb aquest senyor! Ara serà quan es farà realitat allò de que és més difícil mantenir-se que no pas arribar. Serà important –i difícil- mantenir enceses totes aquestes esperances que ha despertat el Bisbe de Roma, Francesc. Però això és el que esperem una bona part de cristians.

Tags: Església, Papa Francesc

En els temps que corren ja està bé que un Papa es presenti al món amb les formes que hem vist i amb alguns detalls que avui, Dijous Sant, resulten més significatius. Perquè tots els Dijous Sants hi ha un gest en la litúrgia que resulta molt significatiu: és el de rentar els peus, recordant aquell gest de Jesús que, com ens explica Sant Lluc

“ Es va originar també rivalitat entre ells sobre quin d’ells havia de ser tingut per més gran.  Però ell els digué: «Els reis de les nacions en disposen com a amos, i els qui les dominen s’anomenen benefactors. Però vosaltres no heu de ser pas així, sinó que el més gran d’entre vosaltres es faci com el més jove, i el qui mana, com el qui serveix. Perquè, ¿qui és més gran: el qui seu a taula o el qui serveix? ¿No és el qui seu a taula? Doncs, jo sóc enmig de vosaltres com el qui serveix”.(Lc 22, 25-27),

El gest de rentar els peus significa servei i és el centre de la vida de Jesús. Des d’aquest anorreament (kenosi és el terme grec que fa servir Sant Pau a la carta als Filipencs) és quan agafa sentit la seva mort i la seva vida. Aquest gest servicial està íntimament lligat al nou manament de l’amor. El Papa avui  (com acostumava a fer a la seva terra, que celebrava en una presó, en un hospital o en un hospici per a pobres i marginats) i  com faran a tot el món milers de bisbes i capellans, rentarà els peus a 12 joves en un centre de menors de Roma seguint el gest de Jesús. És el signe-sagrament que hauria d’esdevenir realitat en aquesta Església que s’ha de renovar urgentment.

Si alguna cosa té  -i tots hi estan d’acord- aquest Papa és que és una persona senzilla. A Buenos Aires solia passejar-se per les Villas Miseria amb les sabates gastades de tant caminar. Li agrada xafar terra i caminar pels carrers perquè es va criar al barri porteño de Flores, una zona on hi viuen gent d’escassos recursos econòmics. El seu pare, maquinista, va tirar endavant una família de 5 fills amb l’ajuda de la seva mare que feia la molta feina que hi devia haver en aquella casa. Sap, per tant, el que és viure senzillament i amb naturalitat. Els seus gestos són analitzats amb lupa i criden l’atenció perquè feia temps que no es donaven al Vaticà: va passar a pagar la factura de la pensió on vivia, menjava enmig dels altres cardenals, vol deixar les luxoses estances papals, s’apropa a la gent, etc.

El dissabte passat, els periodistes van ser rebuts en audiència i allà va aparèixer ell amb les sabates gastades que portava de Buenos Aires i que havien recorregut els carrers, els metros i les villas miseria on la pobresa, la violència i la marginació són evidents en tots els seus racons. Aquestes mateixes sabates negres gastades ara vesteixen un Papa i les vermelles que li havien preparat han quedat guardades en un armari. Tant de bo no surtin més i també sigui un signe que cert tipus d’ Església s’ha acabat definitivament. Ja sé que només és un detall i que potser no vol dir res. Però també pot ser que vulgui dir molt després d’haver escoltat el que deia en la seva primera homilia que va fer com a Papa i on les sabates poden adquirir un valor simbòlic. Va insistir en el “moviment” i va dir que la vida i l’ Església estan en moviment. “La nostra vida és un camí. Quan ens parem, la cosa no va. Caminar sempre, en la presència del Senyor, a la llum del Senyor, buscant viure de manera irreprensible que Déu demana a Abraham en la seva promesa”.

Que aquest Dijous Sant sigui per a tots els cristians un camí de servei, de buscar i d’estimar aquells que més ho necessitin.

Tags: Església, Papa Francesc, Pobresa, poder