Etiqueta arxiu 'Mario Benedetti'

24 oct. 2019


NO TE RINDAS

Classificat com a Poesia,POLÍTICA

L’any 1920 va néixer a l’Uruguai, Mario Orlando Hardy Hamlet Brenno Benedetti Farrugiaa, més conegut com Mario Benedetti, periodista i escriptor que pertanyia a la “Generació del 45”.

A aquest geni de l’escriptura li devem poemes com aquest. Un poema que ens pot anar bé aquests dies tan foscos, en què veiem que aquelles mirades d’odi, que alguns diuen que van veure als ulls d’alguna gent, s’han convertit en cops de porra (aquests sí que plens d’odi) d’uns policies semblants als de qualsevol estat feixista.
Ens pot donar ànims en uns moments de repressió com feia temps que no s’havia vist. Un poema que ens anima a no defallir; a seguir ferms a les nostres conviccions; a no resignar-nos a una realitat que no ens agrada. Encara que sigui poc a poc ens cal avançar, avançar i avançar… En una paraula: un cant a aquella esperança que mai hem de perdre.

NO TE RINDAS

No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.

Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.

Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos,
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños
Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque ésta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás solo, porque yo te quiero.

No hi ha resposta

06 set. 2016


Què ens queda?

Classificat com a Dignitat,Feina

Sí, què ens queda?. La pregunta que encapçala aquest apunt és ben pertinent per a tothom i convindria que ens la féssim de tant en tant, afanats com estem empaitant certes coses. Correm molt, però què queda després de tantes corredisses, tants afanys, tants mal-de-caps, tates presses, tanta activitat frenètica, tantes frisances, tants desficis i tantes preocupacions? Els que ja som grans és possible que poguem valorar en la seva justa proporció les coses perquè tenim més perspectiva i ens les podem mirar amb més distància. Però, i els joves? El seu apassionament, els grans anhels que es desperten en èpoques juvenils , la vehemència que posen amb les coses i les aspiracions que de manera natural els planteja la vida poden ocasionar més d’una decepció. La vida d’un jove comporta -pel mateix fet de ser-ho- tenir esperances, treballar per aconseguir coses, preocupar-se, buscar amb vehemència i afanyar-se molt. Però també comporta desenganys, no poder trobar allò que hom desitja vivament i no poder desenvolupar les capacitats que hom té.

Fa pocs dies que llegia unes paraules de Papa Francesc, pronunciades en el marc de la festa de Sant Gaietà -patró del pa i del treball-, festa que se celebra a diferents racons del món i d’una manera especial a l’Argentina (San Cayetano). El Papa Francesc ha enviat una carta al president de la Conferència Episcopal Argentina on parla de la importància del treball ja que “ens confereix dignitat”. Al santuari de San Cayetano (a Liniers, un barri de Buenos Aires) s’hi apleguen cada 7 d’ d’agost milers de fidels que participen en la celebració de la memòria litúrgica del sant i que fan cues quilomètriques pels carrers del barri, esperant més de 10 hores per poder estar a prop de la imatge del sant. Què esperen? Què busquen tota aquesta gentada? Pa i feina. No res més. Ni tampoc no res menys, que no és pas poca cosa.

Pa i treball: heus aquí dues coses fonamentals en la vida de tota persona. Molta gent s’apropa aquest dia a aquell santuari angoixada perquè no té cap de les dues coses. Al món no hi ha feina per a milions de persones i, com a conseqüència, tampoc tenen res per a menjar. És angoixant buscar feina i no trobar-ne; és angoixant saber que tampoc no poden tenir perspectives per poder-ne trobar algun dia i, per això molts d’ells en llancen desesperats cap a l’aventura d’Europa o cap a altres llocs incerts i perillosos del planeta amb el cor encongit, la mirada humida per llàgrimes de dolor i la incertesa dun futur millor. Ha de ser molt trist per un pare de família haver-ho de deixar tot, creuar rius, mars i països, tot posant i posar en perill la seva família amb l’esperança de poder trobar alguna feina i veure poc a poc que no hi ha cap possibilitat d’aconseguir-la.

A Sant Gaietà li demanen pa i treball. El pa és més fàcil aconseguir-ho perquè sempre hi ha alguna persona o institució bona que t’ho brinda -almenys a l’Argentina- on encara hi han moltes institucions solidàries. Hi ha llocs al món que ni aquesta possibilitat tenen… Però feina, és tan difícil d’aconseguir!, sobretot quan seguim vivint moments en els quals els índexs de desocupació són significativament alts. El pa soluciona una part del problema, però només a mitges –diu el Papa-, perquè aquest pa no és el que tu guanyes amb el teu treball. Una cosa és tenir pa per menjar a casa i una altra és portar-lo a casa com a fruit del teu esfprç i del teu treball.  Perquè és exactament això darrer el que confereix dignitat. Quan demanem treball estem demanant poder sentir-nos dignes; en aquesta celebració de Sant Gaietà es demana aquesta dignitat que ens confereix el treball; poder portar el pa a casa. Treball, sostre i terra, tres coses bàsiques dels Drets Humans i tres coses que confereixen dignitat a la persona. Quan la saviesa popular fa servir aquella dita: “viure a l’esquena dels altres” (una dita per qualificar a qui, podent treballar no ho fa) vol dir que els que viuen amb l’esquena dreta podent treballar no són gent digna. I encara hi ha massa gent que viu a les costelles dels altres i menja el pa de l’ase sense adonar-se que ell mateix es torna indigne i fa que altres no es puguin guanyar la vida dignament.

Podríem completar aquest apunt amb un poema de Mario Benedetti, que acabo de llegir i que no coneixia. Trobo que és ben adequat per al moment que vivim.

 

¿QUÉ LES QUEDA A LOS JÓVENES?

¿Qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de paciencia y asco?
¿sólo grafitti? ¿rock? ¿escepticismo?
también les queda no decir amén
no dejar que les maten el amor
recuperar el habla y la utopía
ser jóvenes sin prisa y con memoria
situarse en una historia que es la suya
no convertirse en viejos prematuros

¿qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de rutina y ruina?
¿cocaína? ¿cerveza? ¿barras bravas?
les queda respirar / abrir los ojos
descubrir las raíces del horror
inventar paz así sea a ponchazos
entenderse con la naturaleza
y con la lluvia y los relámpagos
y con el sentimiento y con la muerte
esa loca de atar y desatar

¿qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de consumo y humo?
¿vértigo? ¿asaltos? ¿discotecas?
también les queda discutir con dios
tanto si existe como si no existe
tender manos que ayudan / abrir puertas
entre el corazón propio y el ajeno /
sobre todo les queda hacer futuro
a pesar de los ruines de pasado
y los sabios granujas del presente.

Mario Benedetti

3 respostes

31 maig 2016


Currículums

Classificat com a LITERATURA,Poesia

En aquests temps de poca feina i massa candidats buscant-ne, triomfa una cosa que en diuen currículums. El currículum -com és sabut- és el conjunt de les dades personals i els mèrits acadèmics i professionals d’una persona que sol·licita un lloc de treball.  En uns temps de poca feina i moltes entrevistes inútils, les empreses fan presentar currículums; currículums que la majoria de les vegades ni llegeixen i que van directament a la paperera. Encara funciona més del que ens pensem allò que s’ha fet sempre: normalment es dóna la feina a qui tingui la recomanació d’un familiar, d’un amic o a qui ja és conegut per alguna feina anterior. I això que ha estat costum comú al llarg dels temps és comprensible que segueixi essent habitual perquè en molts cassos segueix vigent allò de que val més boig conegut que savi per conèixer.

Per això mateix considero que se n’abusa una mica d’aquest costum de fer presentar un currículum (que de poca cosa servirà la majoria de vegades) i que valdria molt més anar directament a l’entrevista que totes les empreses fan als candidats. Els nois i noies que han de començar a treballar per primera vegada s’atipen de presentar el seu currículum a infinitat d’empreses que n’acumulen munts damunt la taula i que no es miren gaire.

El gran escriptor i poeta uruguaià Mario Benedetti té un poema que m’agrada molt i que parla de l’autèntic currículum que podríem presentar més o menys tots i que seria el següent:

  CURRÍCULUM

El cuento es muy sencillo
usted nace
contempla atribulado
el rojo azul del cielo
el pájaro que emigra
el torpe escarabajo
que su zapato aplastará
valiente

usted sufre
reclama por comida
y por costumbre
por obligación
llora limpio de culpas
extenuado
hasta que el sueño lo descalifica

usted ama
se transfigura y ama
por una eternidad tan provisoria
que hasta el orgullo se le vuelve tierno
y el corazón profético
se convierte en escombros

usted aprende
y usa lo aprendido
para volverse lentamente sabio
para saber que al fin el mundo es esto
en su mejor momento una nostalgia
en su peor momento un desamparo
y siempre siempre
un lío

entonces
usted muere.

Mario Benedetti

No hi ha resposta

06 abr. 2014


Aquesta és l’hora i el millor moment

Classificat com a Independència,Poesia

No te rindas

Hi ha un poema de Mario Benedetti (tot i que alguns diuen que no és de la seva autoria) que ve com l’anell al dit pel moment polític que viu Catalunya. Un moment certament delicat, però molt esperançador i il·lusionador per als que creiem fermament que podem ser alguna cosa millor del que som, que podem anar fressant un camí nou, tot desempallengant-nos   d’una vegada d’aquesta Espanya que no ens ha volgut entendre mai, no ens ha estimat ni respectat mai en el passat, ni ens respecta ara i que,  per les mostres evidents que mostren cada dia, no té intenció d’estimar-nos i respectar-nos mai.

És cert. Després d’una infinitat de menyspreus, de tractar-nos com a súbdits, de no voler reconèixer-nos la pròpia personalitat, de mirar-nos  amb malfiança des de fa segles, no sembla que les coses hagin de canviar. Ni amb aquest govern ni amb cap altre. La Monarquia i els Governs espanyols són prepotents i estan sempre més disposats al “NO” que no pas al SÍ” o al “PARLEM-NE”. Parteixen de la base que aquí no s’ha de parlar de res i aquest és el país de l’”ordeno y mando”. I d’aquesta manera ja es veu que no es pot anar massa lluny. Millor dit: ja es veu que no es pot anar enlloc. Per això cal adonar-se que aquesta és la millor hora i el millor moment per dir-los adéu i emprendre el vol. És el moment de decidir trencar amb Espanya -tan pacíficament i educadament com sigui possible, això sí- i el moment de començar amb resolució un nou Estat que, sense cap mena de dubte, sabrem construir i que serà ben rebut per Europa, tot i les típiques reticències inicials. Sabem que comporta un esforç considerable, que enclou dificultats i riscs. Però ho hem de fer. Hem de gosar fer-ho i tenir el coratge necessari. D’alguna forma ells mateixos ens hi estan empenyent amb menyspreus diaris. Amb l’aprovació del full de ruta cap a la independència que proposava l ‘ACN ahir a Tarragona i l’anunci de mobilització de l’Onze de Setembre en forma de V, ‘de victòria, de voluntat, de votar’ la societat catalana s’està encaminant cap aquesta fita.

Per tant, res més adient que aquest poema, que es titula “NO TE RINDAS”  i on al final de tot  hi trobem una frase que dibuixa exactament un moment com aquest. És la que diu:

“Porque ésta es la hora y el mejor momento”.

NO TE RINDAS

No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.

Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.

Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos,
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños
Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque ésta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás solo, porque yo te quiero.


Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2y6LcJHbo

3 respostes

07 març 2012


Cal saber…

Classificat com a LITERATURA,Poesia,Uruguai

Cómo hacerte saber que siempre hay tiempo?

Que uno tiene que buscarlo y dárselo…
Que nadie establece normas, salvo la vida…
Que la vida sin ciertas "normas" pierde forma…
Que la forma no se pierde con "abrirnos"…
Que abrirnos no es amar indiscriminadamente…
Que no está prohibido amar…
Que también se puede odiar…
Que la agresión porque sí, hiere mucho…
Que las heridas se cierran…
Que las puertas no deben cerrarse…
Que la mayor puerta es el afecto…
Que los afectos, nos definen…
Que definirse no es remar contra la corriente…
Que no cuanto más fuerte se hace el trazo, más se dibuja…
Que negar palabras, es abrir distancias…
Que encontrarse es muy hermoso…
Que el Sexo forma parte de lo hermoso de la vida…
Que la vida parte del Sexo…
Que el por qué de los niños, tiene su porqué…
Que querer saber de alguien, no es sólo curiosidad…
Que saber todo de todos, es curiosidad malsana…
Que nunca está de más agradecer…
Que autodeterminación no es hacer las cosas solo…
Que nadie quiere estar solo…
Que para no estar solo hay que dar…
Que para dar, debemos recibir antes…
Que para que nos den también hay que saber pedir…
Que saber pedir no es regalarse…
Que regalarse en definitiva no es quererse…
Que para que nos quieran debemos demostrar qué somos…
Que para que alguien sea, hay que ayudarlo…
Que ayudar es poder alentar y apoyar…
Que adular no es apoyar…
Que adular es tan pernicioso como dar vuelta la cara…
Que las cosas cara a cara son honestas…
Que nadie es honesto porque no robe…
Que cuando no hay placer en las cosas no se está viviendo…
Que para sentir la vida hay que olvidarse que existe la muerte…
Que se puede estar muerto en vida..
Que se siente con el cuerpo y la mente…
Que con los oídos se escucha…
Que cuesta ser sensible y no herirse…
Que herirse no es desangrarse…
Que para no ser heridos levantamos muros…
Que sería mejor construir puentes…
Que sobre ellos se van a la otra orilla y nadie vuelve…
Que volver no implica retroceder…
Que retroceder también puede ser Avanzar…
Que no por mucho avanzar se amanece más cerca del Sol…

Cómo hacerte saber que nadie establece normas, salvo la vida?

MARIO BENEDETTI

( Uruguai, 1920 )

No hi ha resposta

24 nov. 2011


Defensa de l’alegria

Classificat com a LITERATURA

No puc passar gaires dies sense llegir Mario Benedetti. L’enyoro quan passo dies sense llegir-lo. Enyoro els seus poemes aparentment senzills, que diuen coses aparentment senzilles amb paraules -això sí- ben senzilles per tal de que tothom pugui entendre’ls.

Us en deixo un altre…

 

DEFENSA DE LA ALEGRÍA

                                                                            a trini

Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias
y las definitivas

defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos

defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica y los paros cardiacos
de las endemias y las academias

defender la alegría como un destino
defenderla del fuego y de los bomberos
de los suicidas y los homicidas
de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres

defender la alegría como una certeza
defenderla del óxido y la roña
de la famosa pátina del tiempo
del relente y del oportunismo
de los proxenetas de la risa

defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar
                  y también de la alegría

 
Mario Benedetti

23 respostes

30 set. 2011


DE QUÉ SE RIE SEÑOR MINISTRO?

Classificat com a Poesia,Uruguai

Els poemes de MARIO BENEDETTI no perden actualitat.

Avui us en porto un que és ben actual en aquests moments de dificultats econòmiques, de retallades socials i de molt sofriment de tots tipus per a molta gent…

 

 

¿DE QUÉ SE RIE?

(Seré curioso)

En una exacta
foto del diario
señor ministro
del imposible

vi en pleno gozo
y en plena euforia
y en plena risa
su rostro simple

seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe

de su ventana
se ve la playa
pero se ignoran
los cantegriles

tienen sus hijos
ojos de mando
pero otros tienen
mirada triste

aquí en la calle
suceden cosas
que ni siquiera
pueden decirse

los estudiantes
y los obreros
ponen los puntos
sobre las íes

por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe

usté conoce
mejor que nadie
la ley amarga
de estos países

ustedes duros
con nuestra gente
por qué con otros
son tan serviles

cómo traicionan
el patrimonio
mientras el gringo
nos cobra el triple

cómo traicionan
usté y los otros
los adulones
y los seniles

por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe

aquí en la calle
sus guardias matan
y los que mueren
son gente humilde

y los que quedan
llorando de rabia
seguro piensan
en el desquite

allá en la celda
sus hombres hacen
sufrir al hombre
y eso no sirve

después de todo
usté es el palo
mayor de un barco
que se va a pique

seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe.

MARIO BENEDETTI  (Paso de los Toros, Uruguai, 14 de setembre de 1920Montevideo, 17 de maig de 2009

Una resposta fins a ara

30 maig 2011


Això és el nínxol de Benedetti?

Classificat com a GENERAL

Benedetti, su tumba (detall)

Passejant per blogs –com faig habitualment- em trobo amb aquesta foto del nínxol de Mario Benedetti. En el blog “Mi herencia” de un tal Genín (a qui no conec de res) s’explica que el gran escriptor uruguaià està enterrat en un senzill nínxol d’un cementiri de Montevideo que, per no tenir, no té ni el nom del poeta.

No sé si és veritat o no tot això. I no sé exactament els motius pels quals el gran escriptor no va ser enterrat en un lloc on hi hagi –almenys- els seu nom. No n’he pogut treure l’aigua clara i prou que m’agradaria.

En lloc del seu nom hi la les lletres IMM ( Intendencia Municipal de Montevideo), que són les sigles equivalents al que nosaltres en diríem Ajuntament. Algú diu que és perquè va morir pobre i no tenia diners per a pagar-se un nínxol. També he trobat per aquí altres opinions totalment diferents, com per exemple que hi ha conflictes amb la seva herència i que aquest fet pot ser degut a això. Com us he dit, no n’he tret l’aigua clara. Si algú ho sap que m’ho ho expliqui.

És una mica trist que un dels més grans escriptors uruguaians estigui en un lloc tan senzill i com si fos un desconegut. No demano pas que el posin en un gran panteó, ni res de tot això. però alguna cosa més digna sí que m’ho esperaria. Algú hi va posar una foto d’ell i una petit marbre amb una inscripció que no he pogut llegir què hi diu. També hi ha un petit ram de flors.

És cert que Benedetti ha estat un gran escriptor i que el més important d’ell és la persona que va ser i els magnífics poemes que ens ha deixat. Però no ho trobeu una mica trist tot plegat? Penso que algú hi hauria de fer alguna cosa, no us sembla?

No hi ha resposta

16 oct. 2010


No et rendeixis!

Classificat com a GENERAL

4 respostes