A PEU

Corre per internet un text, que trobo molt assenyat i que haurien de llegir tots aquelles persones que troben mil raons diferents per no vacunar-se. A vegades penso si estem perdent el sentit comú, que s’està tornant cada cop més escàs en molts àmbits: jutges que desmenteixen els metges en el tema de les vacunes o fan lleis sobre educació, quan no en tenen punyetera idea. El text que corre és el següent:

«Sí, estic vacunada. I, no, no sé què hi ha en aquesta vacuna. Tampoc no sé què hi ha en molts altres tractaments, ja sigui pel càncer, la SIDA, l’artritis, etc. No sé tampoc què hi ha a l’ibuprofèn, el paracetamol o altres medicaments que es venen en venda lliure. Els faig servir perquè curen els meus mals de cap i altres dolors. No sé què hi ha a la tinta per a tatuatges, als “hot dogs”, hamburgueses, coca-cola o xocolata. Tampoc sé quins són tots els ingredients del meu sabó, xampú o desodorant. No sé quin serà l’efecte a llarg termini de l’ús del mòbil en la meva salut i la dels meus. Com puc saber si aquest restaurant on acabo de menjar realment va fer servir aliments nets i frescos o si el personal es va rentar bé les mans? De tota manera, hi ha moltes coses que no sé i que mai no coneixeré.
Només sé una cosa: la vida és curta, molt curta i vull poder fer alguna cosa més que anar a treballar cada dia o quedar-me tancat a casa meva. Vull poder viatjar i abraçar la gent sense por i recuperar un petit sentiment de vida com abans.
De nena i adulta, em van vacunar contra les galteres, el xarampió, la poliomielitis, el tètanus i moltes altres malalties. Els meus pares i jo confiem en la ciència i mai no vam haver de patir ni transmetre cap d’aquestes malalties abans esmentades.
Per això vaig confiar en el meu metge quan va dir que la vacunació era necessària. Estic vacunada, no per complaure el govern i no, no soc una ovella, però em vaig vacunar per:
*no morir de la Covid-19,
*no ocupar un llit d’hospital si emmalalteixo,
*abraçar els meus éssers estimats,
*no haver de fer cap prova PCR o antigènica per sortir a ballar, anar a un restaurant, anar de vacances i moltes coses més que vindran,
*viure la meva vida,
*que la Covid-19 sigui un vell record,
*protegir-me, protegir-nos.
Tingues en compte que hi ha més perill menjant certes coses que rebent una vacuna contra un virus mundial.
Cadascú pren les seves decisions. Jo he pres la meva».

Cadascú és lliure de prendre algunes decisions. Però no ho és de poder-ne prendre altres si vol viure en societat. Viure en societat vol dir haver de fer algunes coses que potser no ens agraden prou, però que la majoria ha acceptat com a bones i necessàries per a protegir aquesta mateixa societat. És de sentit comú? Jo crec que sí que ho és perquè, des d’una perspectiva sociològica, el sentit comú es defineix “com un conjunt de principis, percepcions, expectatives, pràctiques i creences que són compartides pels membres d’una comunitat, i que es consideren immediats i autoevidents”.

Cal ser crític i és bo que hi hagi persones que ho siguin per tal que les coses millorin. La crítica, si és feta amb bona intenció, sempre és bona i ajuda a afinar els principis i les lleis que ens regeixen. Però em pregunto si amb el tema de les vacunes no estem perdent el seny i el sentit comú. Sobretot si escoltem la gran majoria de metges i científics, que en saben molt més que la gran majoria de nosaltres i que s’hi han cremat les celles estudiant el tema. A més, l’evidència científica dona raó a aquesta immensa majoria.

Tags: Malaltia

Ja fa un any que hem hagut de canviar moltes coses de la nostra vida. Més de les que pensem i suposem. Per algunes persones la seva vida ha donat un tomb total; en alguns casos cap a bé, però per la gran majoria cap a malament. Pèrdues de tota mena: d’éssers estimats, de feina, de negocis, de diners, de llibertat, de moviment, de maneres de treballar i de relacionar-se… Alguns diuen que el virus els ha robat part de la seva vida, sense adonar-se que la vida mai no és totalment nostra i que depèn de tot un munt de circumstàncies que mai no podrem controlar de la forma que nosaltres voldríem. I cal acceptar-ho així.

Entre les moltes coses que ens ha robat la pandèmia – per dir-ho d’alguna manera – ha estat el no poder veure la cara de la gent per culpa de la mascareta. Almenys pel que fa a una part de la cara tan important com és la boca i els llavis. Tots sabem que una de les funcions de la boca és que col·labora amb el llenguatge i la parla i que també expressa sentiments d’acord amb l’estat d’ànim. Riem, plorem, expressem admiració, estranyesa, ira, pau, confiança… Ara ens hem de fixar molt més en altres gestos, en els ulls, en l’expressió corporal i, així i tot, ens sentim una mica estranys i no ens hi acabem d’acostumar perquè la nostra veu tampoc no és la mateixa de sempre amb la mascareta posada. I no cal dir com n’és de molesta per als que han sofert problemes respiratoris a causa de la Covid o de veu, com és el meu propi cas amb el problema que he tingut a les cordes vocals.

Durant aquest temps he tingut curiositat per llegir una mica sobre el complicat mecanisme de la veu i de la parla, que fem servir sense adonar-nos-en i de forma tan natural que no li donem gens d’importància, com ens acostuma a passar sempre. No acostumem a valorar les coses fins que deixem de tenir-les. Resulta que el so és produït per la laringe en fer vibrar l’aire que procedeix dels pulmons mitjançant un parell de cordes vocals elàstiques. Després la boca transforma aquests sons amb l’articulació, en fonemes emprant les dents, la llengua, el paladar, els llavis i els músculs facials. Una cadena de fonemes dóna com a resultat la paraula. Quan parlem o cantem, l’aire passa per les cordes vocals i les fa vibrar. Escurçant i tensant les cordes s’emeten sons de més alta freqüència, més aguts; en canvi en relaxar-les s’allarguen i produeixen vibracions de més baixa freqüència. A més quan l’aire passa per les cordes més ràpidament i amb més força, més gran és el volum del so. En una sola paraula hi pot col·laborar la llengua, les dents, els llavis, les galtes, les paletes de les dents, el vel del paladar…

La molesta mascareta, però, també té coses bones: ens protegeix a nosaltres i protegeix als altres. Alguns ja s’atreveixen a afirmar fins i tot que serà una peça més del nostre guarniment diari. Benvinguda sigui, però, si ajuda a protegir-nos d’aquest maleït virus.

Tags: Emocions, Malaltia

El 29 de maig escrivia el meu darrer apunt d’aquest blog, que portava per títol TEMPS DE CALLAR. Deia llavors que en plena pandèmia “m’anava adonant que em marxaven les ganes d’escriure res. I, com que encara em dura aquesta espècie d’indolència i apatia, he decidit fer un temps de silenci i deixar d’escriure en aquest blog. No sé fins quan. He pensat que per no tenir res a dir, val més callar. Per tant, adéu. Potser ens retrobarem algun dia quan aquesta «nova normalitat» no sigui tan nova i sigui més normalitat”.

De fet, no era exactament que no tingués res a dir, sinó que el que em passava era que m’havien marxat les ganes d’escriure. No era tant per falta de temes per comentar, sinó per falta de ganes. El que mai no m’imaginaria llavors era que, al silenci d’escriptura, s’hi afegiria un silenci de veu. Us ho explicaré una mica i potser d’aquesta manera s’entendrà encara més aquest llarg silenci.

Aquell darrer apunt, vist en perspectiva actual, podria semblar una premonició del que em passaria en aquests darrers mesos. Al temps de desgana d’escriure s’hi va afegir un silenci físic imposat per un pòlip a les cordes vocals que m’ha acompanyat –i preocupat una mica, tot val a dir-ho- durant un temps. Vaig deixar d’escriure a finals de maig i a principis de juliol em vaig quedar afònic d’un dia per l’altre. Semblava la típica afonia que marxaria en pocs dies. Però no va marxar. Es va anar quedant dies i dies, fins que vaig haver de demanar hora al metge, que em va receptar uns antibiòtics que no van fer cap mena d’efecte i al mateix temps em va enviar a l’otorrinolaringòleg. Ja sabeu, però, que ens aquests temps de pandèmia les consultes als CAPS no han estat gens fluides i en alguns moments han quedat totalment col·lapsats per la qüestió de la COVID, que evidentment és la urgència més peremptòria. Veient el panorama, i que les consultes al metge de capçalera es tornaven dificultoses, vaig decidir anar a la consulta particular d’un otorrinolaringòleg per tal de treure l’aigua clara de la meva disfonia (he après que allò meu no era una afonia, sinó una disfonia…). Em va diagnosticar un pòlip a les cordes vocals que s’hauria de treure com més aviat millor si volia recuperar la veu. Em va passar al Sistema Català de Salut on, una vegada a la llista d’espera i després d’una sèrie de vicissituds, em van operar aquest passat 5 de novembre. Sembla que la cosa ha anat bé i, després d’uns dies de silenci total, ja començo a parlar de nou. Veig que no m’he oblidat pas de parlar…

Tota aquesta explicació serveixi per justificar una mica aquest silenci tan llarg. La meva motivació d’escriure normalment va acompanyada d’una situació psicològica d’una certa tranquil·litat d’esperit, que no he tingut en aquests mesos. Al dolor, al neguit, al sentit de precarietat i vulnerabilitat que a molts ha tocat de ben a prop i que ens portaven les notícies de la pandèmia dia rere dia, s’hi afegia la inquietud personal que feia que no m’acabés de decidir a emprendre de nou el blog.

Hem escoltat com molta gent deia allò que «la pandèmia ens farà millors», però jo en dubto una mica i penso que, com a molt, no està fent altra cosa que canviar-nos algunes formes de viure, les agendes, molts plans de futur que havíem fet i algunes prioritats. No sé si per a bé o per a mal, però poca cosa més. Em fa la sensació que no n’acabem d’aprendre prou i quan a l’estiu la COVID ens va donar una mica de treva vam tornat a caure en els mateixos errors de sempre. Potser l’única alternativa que ens quedarà serà “fer virtut de la necessitat” perquè no tindrem altre remei i perquè el virus ens hi obligarà. Personalment puc dir que he experimentat un sentiment de fragilitat com mai no havia sentit mai i la creixent convicció que les nostres vides pengen d’un fil molt prim que es pot trencar en qualsevol moment. I en la societat hi noto una mena de desconcert difícil de gestionar per part d’aquells que han de fer-ho. A veure si serem capaços de sortir-nos-en entre tots…

Tags: Malaltia, Silenci

Algú m’envia un whatsapp d’una noia que es queixa de que no sabrà què fer aquests dies de confinament que les autoritats han manat. Es queixa de que no podrà anar a la universitat, ni al pub, ni al bar amb els amics, ni al gimnàs i que s’avorrirà molt perquè no podrà fer les coses que sempre feia.

Els que estem jubilats –potser perquè som d’un altre temps i tenim una altra mentalitat- hem anat procurant omplir el molt temps que ens deixa la jubilació amb activitats que ens omplin les hores i que ens donin una certa satisfacció vital. Cadascú farà les coses que més li plauen i no necessàriament han de ser les mateixes per a tots, així com els gustos i les aficions no són pas les mateixes. Per això no acabo d’entendre perquè aquesta noia diu que no podrà omplir aquestes dues setmanes amb coses que donin una mica de satisfacció i sentit a la seva vida.

Per si hi hagués algú més a qui li passés el mateix, m’atreveixo a donar una sèrie de consells per passar millor aquestes dues setmanes de confinament. Vegem-ho.

En primer lloc hi ha una cosa que en diuen «llibre» que, si se sap triar una mica bé, ens pot donar moltes satisfaccions. N’hi ha per a tots els gustos i per a tot tipus de persones. Ens ajudarà a passar les hores amb gust i fins i tot ens pot ensenyar moltes coses. Fins i tot potser descobrirem que ens estàvem perdent una cosa molt interessant. I posats a parlar de llibres, què millor que llegir «La pesta» d’Albert Camus, a qui també una malaltia el va tenir confinat en un llit i va haver d’omplir infinites hores de calma que el van marcar per sempre més. Reflexiona sobre l’absurd de la malaltia i del confinament en un llit que, malgrat tot, cal trobar-hi sentit i cal trobar la manera de viure en un món empestat. Els herois de la seva novel·la, tot i podent-ne sortir d’aquell infern, es queden a la ciutat empestada només perquè se senten lligats a l’infortuni dels altres. En el quedar-se amb la pesta hi ha alguna forma d’esperança o alguna cosa que dóna sentit a la vida.

Quan generalment molts es queixen de que no tenen temps, aquests dies poden ser una bona ocasió per saber què és això de tenir temps i poder disposar de la llibertat d’omplir-lo d’allò que més ens agradi. A molta gent li passa una cosa: omple el temps amb coses que, no només no són necessàries, sinó que són totalment superficials. Ens hem preguntat quantes vegades obrim el mòbil per veure què ens diuen, per mirar-hi coses sense importància? Hem pensat en el temps que ens roba aquest artefacte una mica diabòlic? És cert que ens dóna moltes bones oportunitats, que ens fa la vida més fàcil, que ens ajuda en molts aspectes de la vida diària… però no és cert també que ens roba molt de temps? En lloc d’estar enganxats tot el dia al mòbil, no seria millor parar-nos una estona a pensar, a contemplar la natura, a passejar, a prendre l’aire, a fer activitats que millorin la nostra vida?.

L’home modern peca de suficient. Ens hem cregut més importants, més savis, més potents del que en realitat som. Una porqueria de virus desconegut ens trenca de cop i volta tots els esquemes, canvia la nostra forma de viure i ens fa sentir indefensos i plens de pors de tot tipus. De cop i volta una merdeta de virus ens trenca les rutines, descontrola la nostra vida -que pensàvem que teníem controlada- i ens omple d’interrogants i d’inseguretats.

Després d’aquesta imposada quarantena potser fins i tot tornarem a tenir ganes d’abraçar els amics, de saludar-nos xocant-nos les mans i de compartir una estona de taula i conversa. Potser aquest virus ens farà una mica més humans i una mica més humils; potser ens farà sortir una mica de nosaltres mateixos; potser ens farà pensar que encara no ho podem pas tot, de que som molt finits i més petits que els mateix coronavirus; que la nostra societat és molt injusta i que ens caldria repartir més i millor el benestar que la societat ha anat conquerint a base de lluites; potser ens farà una mica més humans i tot…

Tags: Malaltia, SOCIETAT, Solitud, Vida i mort

El divendres, dia 27 de Desembre, vaig tenir l’oportunitat d’anar a la presentació d’un llibre a la Casa Canal d’aquí a Mollerussa. Vaig acceptar la invitació d’una amiga que és, a la vegada, amiga de l’autora. Realment no era massa conscient d’on anava, però us he de confessar que va valer la pena, tant l’acte de la presentació com la lectura del llibre.

Es tracta del llibre «TENIM UN COR PER A TU», editat per Pagès Editors. El llibre narra l’experiència viscuda per l’autora Marta Gubau en primera persona, durant i després de rebre un trasplantament de cor. Gubau ha volgut recollir d’aquesta manera una experiència vital que pot ser útil per a altres persones i que vol sensibilitzar sobre la importància de fer-se donant d’òrgans. “Escriure m’ha suposat un procés catàrtic. He reviscut tot el que m’ha ocorregut mèdicament al llarg de la vida fins ara, i ha estat dur i dolorós recordar segons quins episodis”, explica la Marta.

Es tracta d’un llibre escrit a quatre mans que ha comptat amb la col·laboració de Mariona Visa, professora i Doctora en Comunicació Audiovisual de la Universitat de Lleida (UdL) i amiga personal de l’autora. Al llarg de dos anys, les dues han compartit tot el procés de redacció i edició dels textos fins ara quan el llibre veu la llum.

“Tot el seu recorregut vivencial està impregnat de positivitat, d’amor, de força indescriptible i sempre amb la mirada i el pensament posats en tots els qui l’estimen i l’envolten”, explica sobre el llibre el Dr. Josep Sánchez de Toledo, antic Cap de Servei d’Oncologia i Hematologia Pediàtrica del Hospital Infantil Vall d’Hebron.

La vida de la Marta és tot un exemple de superació personal ja que s’ha vist afectada per diverses malalties: entre elles un càncer, un ictus i finalment un trasplantament cardíac. La lluita per la supervivència és una constant fins que arriba un moment que ho canviarà tot: quan en ple concert de Sopa de Cabra al Festival de Cap Roig, la truquen de l’Hospital per dir-li: “Tenim un cor per a tu”. Aquella trucada de la que ja fa tres anys, marcarà un abans i un després i la portarà a prendre una decisió: complir els somnis pendents amb els seus éssers estimats, família i amics.

“Just al mig del concert, mentre sonava una cançó que es diu Eix de rotació, (la Marta) va rebre el missatge que havia arribat el cor i va haver de sortir corrents per operar-se, per poder viure. M’escrivia dient que cada cop que sent aquesta cançó recorda aquell moment, per ella és el moment que va tornar a néixer”, explicava Gerard Quintana, cantant de Sopa de Cabra, fa uns dies al programa ‘El Suplent’ de TV3.

Vull acabar dient només que els beneficis de la venda aniran destinats a la Unitat de seguiment dels supervivents, de l’Institut Català d’Oncologia (ICO) i que el llibre val molt la pena i a mi em va fer prendre consciència de tot el que pot significar per una persona rebre un òrgan que li pot salvar la vida.

Tags: Malaltia

El món de les Colònies d’ Estiu és un món fascinant. Us ho dic per pròpia experiència perquè, quan era jove, hi vaig fer de monitor uns quants estius a Peguera (Berguedà) amb les Colònies que preparava el Bisbat de Solsona i que tenien com a ànima Mossèn Víctor sallent. Caldria que algú que en sabés una mica en fes la història, que prou s’ho val.

Però avui no volia parlar d’aquestes, sinó d’un altre tipus de Colònies molt especialitzades: les COLÒNIES PER SABER-HO TOT SOBRE L’ASMA. Crec que val la pena difondre la notícia i que les famílies que tinguin un nen o nena amb asma sàpiguen de la seva existència. Per a qui en vulgui saber més, podreu trobar més informació a http://www.coloniesasma.com/

Aquestes Colònies les prepara la FUNDACIÓ SANITÀRIA SANT PERE CLAVER. L’equip organitzador consta d’un metge al·lergòleg, director de la colònia, una infermera i monitors especialitzats que són antics participants.

El Dr. Carles Lucas té 56 anys i és, probablement, el monitor de colònies més veterà de Catalunya. Des de fa 23 anys dedica hores i hores del seu temps a organitzar les COLÒNIES PER SABER-HO TOT DE L’ASMA, una experiència d’educació sanitària pionera i única al nostre país.
Des del juliol del 1990, uns dos mil nens i nenes han après -a base de jocs, tallers, piscina i esport- que tenir asma no impedeix dur una vida completament normal.
L’asma és la malaltia crònica més freqüent a l’edat infantil.És una malaltia agraïda: si tu la tractes bé, ella et tractarà bé a tu. Per això és important conèixer-la.
La colònia no és un balneari per nens malalts. Fer educació sanitària d’un pacient jove separats per una taula i una bata blanca no és una bona tàctica. Si un aprenentatge es planteja en forma de joc, la predisposició és més gran i els resultats obtinguts són millors.
Aquesta iniciativa de Sant Pere Claver Fundació Sanitària, ha estat guardonada amb el premi Jaume Suñol Blanchard de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears “per anar dirigit a una població especialment vulnerable que es pot beneficiar d’una informació científicament contrastada sobre la seva malaltia. D’altra banda, el premi s’atorga també com a reconeixement de la feina realitzada per aquest grup al llarg de quasi vint anys de promoure l’autonomia dels nens amb asma”.
Més informació a:
www.coloniesasma.com
[email protected]
93 442 39 02 – 93 442 39 03

Tags: Colònies d' Estiu, Esplai, Malaltia

Quan ara arribo a casa de la mare ja no la trobo asseguda a la seva cadira de sempre; una cadira plena de coixins i amb el rosari a la mà, omplint hores llargues i mortes amb rosaris i oracions per tal de fer-les una mica més vives i fer el dia més curt, amb l’ajuda agraïda de les veïnes que cada tarda l’anaven a visitar.

Ara, quan arribo a casa seva, l’he d’anar a veure al llit i la trobo amb els ulls encara més enfonsats, amb una mirada perduda que mira més cap endins que cap enfora. La darrera caiguda l’ha deixat massa xafada pels seus 98 anys acabats de fer.

Ja no hi veu, ja quasi no hi sent i de mica en mica es va escolant pel forat fosc d’una existència que es nota que dia a dia va finint. Les seves paraules ja només imploren ajuda i vas veient que ja li costa menjar i ja li costa beure i ja li costa viure.

Mirant-la, fa que hom s’hagi de mirar a si mateix i  fa que hagis de començar i a repassar passats moments i circumstàncies alegres i tristes d’una vida llarga.

Ara té el cos més arrugat, més feble i es va quedant cada dia més petita i més encongida. Els anys li han anat robant poc a poc energies i vitalitat i la vida poc a poc i amb paciència l’ha anat gastant.

Mirant-la, hom pensa inevitablement en moments d’infantesa o de joventut. Hom la veu cosint i fent ganxet hores i hores. Hom la veu retrospectivament fent feina i lluitant per la casa, per la família i pel que calgui. Hom sent que t’estimava amb els seus silencis i potser sense massa petons i carícies. Però sabies que era sempre allà, que hi podies anar quan convingués i que t’esperava sempre.

Totes les coses més intranscendents d’una vida sembla que ara agafen transcendència i adquireixen més valor. De fet, adquireixen tot el valor que tenen encara que no fos reconegut al seu moment. Per això ara –en aquests moments de dolor i malaltia- vull donar-te gràcies, mare,  per totes aquestes coses que vas fer per nosaltres amb tota naturalitat, sense buscar ni esperar res i potser pensant que no ens n’adonàvem. Quan pensaves que no t’estàvem mirant, sí que et miràvem i estàvem guardant en els raconets del cor totes aquestes coses que afloren naturalment en aquests moments de dolor.

Tags: Familia, Malaltia, Mare

Vaig llegir una història que em va agradar molt. Vull compartir-la i espero que també us agradi als que la llegiu.

Era un matí mogut; eren les 8:30, quan un senyor gran, d’uns 80 anys, va arribar a l’hospital perquè li traguessin els punts d’un dit. El senyor va dir que tenia pressa i que tenia una cita a les 9:00.
Vaig comprovar els seus senyals vitals i li vaig demanar que s’assegués, sabent que potser passaria més d’una hora abans que algú pogués atendre’l. El vaig veure mirant el rellotge i vaig decidir, que ja que no estava ocupat amb un altre pacient, podria examinar la seva ferida. Durant l’examen, vaig comprovar que estava curat i em vaig disposar a treure-li els punts i curar la seva ferida.

Mentre li feia les cures, li vaig preguntar si tenia una cita amb un altre metge aquell matí, ja que el veia tan nerviós. El senyor em va dir que no, que simplement havia d’anar al geriàtric per esmorzar amb la seva esposa.

Li vaig preguntar sobre la salut d’ella.Ell em va respondre que ella feia temps que hi era ja que patia d’Alzheimer.Li vaig preguntar si ella s’enfadaria si arribava una mica tard. Em va respondre que feia temps que ella no sabia qui era ell, que feia cinc anys que ella no podia ja reconèixer-ho. Em va sorprendre, i llavors li vaig preguntar: “I vostè hi segueix anant cada matí, tot i que ella no sap qui és vostè?”
Ell va somriure i, acariciant-me la mà, em va contestar: “Ella no sap qui sóc, però jo encara sé qui és ella”.

Se’m va posar la pell de gallina i vaig haver de contenir les llàgrimes mentre ell se n’anava. I vaig pensar: “Aquest és el tipus d’Amor que vull a la meva Vida.”.

Quin és l’Amor veritable?. Segur que no és el físic, ni el purament romàntic. L’Amor Veritable és l’acceptació de tot el que s’és, s’ha estat, el que serà  i no serà.

La gent més feliç no necessàriament té el millor de tot, sinó que són aquells que fan tot el que poden i ho fan de la millor manera que poden.

I la història acabava amb aquesta frase:

"La vida no es tracta de com sobreviure a una tempesta, sinó com ballar sota la pluja! "

Com per anar-hi pensant…

Tags: Alzheimer, Amor, Malaltia, Malalties mentals

Text  clavat en una paret d’un consultori mèdic al Brasil:

Un es refreda quan el cos no plora …
Un mal de coll apareix quan no és possible comunicar les afliccions …
L’estómac crema quan la ràbia no aconsegueix sortir ..
La diabetis envaeix quan la solitud fa mal …
El cos s’engreixa quan la insatisfacció oprimeix …
El mal de cap deprimeix quan els dubtes augmenten ….
El cor renúncia quan el sentit de la vida sembla acabar …
L’al·lèrgia apareix quan el perfeccionisme és intolerable …                                                                        Les ungles es trenquen quan les defenses estan amenaçades …
El pit estreny quan l’orgull esclavitza …
La pressió puja quan la por empresona …
Les neurosis paralitzen quan el "nen intern" tiranitza …
La febre puja quan les defenses trenquen les fronteres de la immunitat ….

I els teus dolors callats? Com parlen ells al teu cos?
Elegeix  què parlar … amb qui fer-ho …. on, quan i com!
Només els nens expliquen tot, a qualsevol hora, de totes maneres ….
Tria a algú que pugui ajudar-te a organitzar les idees … a harmonitzar sensacions  i a recuperar l’alegria ..!
Tots necessitem saludablement d’un oient interessat …
Però tot depèn, principalment, del nostre esforç personal en com es produeixin els canvis que desitgem per a la nostra vida …….

"EL COS XIUXIUEJA, DIU O CRIDA, EL QUE LA MENT NO POT O NO VOL COMPRENDRE”

Tags: Malaltia