A PEU

—————————————————————————————————–

(Puerto de la Cruz- Tenerife. Novembre 2014)

Després d’un dia gris i plujós, aquí a Tenerife avui el dia s’ha llevat rialler. El mar s’ha tornat una tassa de color blau, tirant a verd  maragda,on s’hi reflexa un cel net i lluminós com si el vent li hagués rentat la cara.

Cel i mar. Mar i cel. I un silenci només trencat pel ventijol que bufa content i delerós. Cel, mar i vent. Un vent que ahir bufava fort i poderós. Un vent que aixecava l’aigua en grosses onades i les escopia enlaire amb força fins que es desfeien colpejant les roques i deixant-les xopes i blanques. Una mar brava, enfadada, poderosa, feréstega.

Cel, mar, vent i sol. En aquestes illes llunyanes de la Macaronèsia -que de veritat fan honor al seu nom d’ Afortunades- un sol potent  escalfa de valent en aquest mes de Novembre, mentre a Catalunya el fred és ben viu. Un sol al que no hi estem acostumats, que colra de debò i emmoreneix la pell.

I jo, contemplant tot aquest bé de Déu i aquesta meravella de la natura assegut al cap d’una roca, allargassant els pensaments mar enllà, cel enllà i guardant dins meu aquest moment màgic i gaudint d’aquest silenci impagable.

Cel, mar, vent, sol, escuma i silenci. I el món donant voltes atrafegat a l’altra banda invisible d’aquesta tassa immensa que és capaç d’ajuntar mar i cel en una línia llunyana, tacada només per algun puntet lluminós allà a l’horitzó llunyà. Miro embadalit els jocs de llum de les ones que s’atansen a les roques i formen dibuixos i formes delirants. Miro l’arena que és acariciada una i altra vegada per les ones. Cada ona transforma el trosset de platja negra que tinc allà sota en un racó entre el rocam. L’arena negra contrasta amb la blancor de l’aigua i el sol omple de lluentors la superfície de l’aigua mentre amoroseix la pell. Mirant a la llunyania no es veu res més que un blau immens i quan abaixes els ulls veus davant teu només la bromera blanca de les ones i la negror característica de la terra volcànica d’aquestes illes.

El món ha deixat d’existir per una estona. Els problemes, les cabòries, la pressa, els neguits desapareixen, engolits per una mar, avui mare acollidora i afectuosa i tan diferent de la bruixota amenaçadora d’ahir. L’aire suau gronxa els cabells, gronxa l’ànima i apaivaga l’esperit. Tot és nou, tot és pau, en aquesta bellesa que ens brinda la natura i que no sempre sabem contemplar.

De cop i volta torno a la realitat i m’adono que he de tornar a l’hotel. El sol ja comença a cremar i m’adono que tinc gana. He de tornar a la realitat, una realitat que m’ha fet el regal d’uns dies diferents en un lloc també diferent.

———————————————————————————–

Algú m’ha preguntat si m’havia perdut, després de tants dies de silenci. Una mica sí que m’he perdut, la veritat sigui dita. Mai havia fet un parèntesi tan llarg aquí al blog, però vaig pensar que potser ja tocava. Segurament que fins i tot m’ho heu agraït, tot i que alguns (pocs) m’han dit que m’han trobat a faltar. El motiu d’aquest llarg silenci: el meu primer viatge de l’ IMSERSO que, com que no coneixia les illes Canàries, vaig pensar que podia ser un bon lloc per fer. Concretament va ser Tenerife el lloc triat. Ara ja torno a ser aquí, doncs, per donar-vos la tabarra a tots els que teniu la bona fe, la disposició i la paciència de llegir-me.

Un viatge de l’ IMSERSO (ara s’han posat fins i també en diuen MUNDO SENIOR) dóna per fer moltes anàlisis i moltes observacions de tot tipus. Avui em proposo fer-ne només alguna i deixar-ne per un altre dia algunes més. La veritat és que, mentre ens passejàvem per aquells llocs tan bonics, se me n’acudien un munt, que creia que serien prou dignes de comentar i que ara ja m’han fugit del cap. Però com que encara me’n queden algunes, començarem.

La primera cosa que em va cridar l’atenció va ser la imatge de formiguer que produïa el menjador de l’hotel (tot un senyor hotel de quatre estrelles). Allò era un autèntic tràfec de persones que es passejaven deleroses i famolenques amb un plat a la mà, com si anessin en “busca i captura” d’alguna cosa per endrapar; en realitat no només d’una, sinó de moltes, vistos els platerals de menjar que anaven dels taulells a les taules. Cal dir que la majoria de gent érem homes i dones ja granadets (alguns força més que jo mateix) als quals els metges, si haguessin vist allò, ens haurien prohibit la meitat de les coses. Gent de tot tipus, de totes talles, volums i mides, però on hi abundaven en escreix les panxes, les cartutxeres i els culs. Gent que potser no havia passat la guerra, però que ho semblava per la gana endarrerida que portaven ben dissimulada de casa. Per mi que alguns devien portar molts mesos sense menjar i sense beure, veient aquells plats plens fins a vessar… Allò era un moure’s frisós i adelerat, que en algun moment hauria necessitat l’autoritat d’un guàrdia urbà per posar una mica d’ordre en aquell desgavell. Segur que l’avió de tornada portava alguns quilos de més, si als menjars abundants hi sumem els regals que tots –indefectiblement- vam anar comprant un dia rere l’altre. Ho tenen psicològicament molt ben estudiat i cada dia ja t’esperen a la sortida del menjador per vendre’t algun producte que, encara que no necessitis per a res, amb l’eufòria del vi i de la panxa plena tots acabem comprant-lo i caiem a la trampa amb les quatre grapes.

Jo, com us deia abans, no havia fet encara cap viatge d’aquests de l’ Imserso, però trobo que estan prou bé, vista l’experiència d’aquest. Es crea de seguida una espècie de “germandat de la vellesa” i de companyonia que no es crea en altres circumstàncies. El novell com jo, de seguida troba la imprescindible i mai prou agraïda ajuda del veterà, d’aquell que ja està adobat en els mil cops rebuts en viatges anteriors i que se sap tots els trucs, els procediments i els secrets de cada cosa. Consells que us recomano vivament escoltar amb atenció si no voleu anar perduts en aquesta mena de selva que és un viatge de l’ Imserso. No sé si sempre ha estat així, però em va semblar que les guies que ens acompanyaven més aviat estaven interessades en vendre viatges que no pas en una altra cosa. D’informació pràctica més aviat en vam rebre poca i em va semblar que l’interès estava més aviat en altres coses. Suposo que deuen tenir una bona comissió en cada excursió venuda… De consells pràctics de llocs per on passejar i per visitar pel teu compte, més aviat pocs. En aquest cas, cap ni un!. D’oferiments d’excursions en grup (gens barates per cert), tantes com vulgueu!. Jo vaig fer cas dels consells que em van donar alguns veterans i vaig llogar un cotxe per tres dies. Allà són prou barats i, si no et fa mandra de conduir, vas al teu aire i trobo que és molt millor.

Tot i aquests inconvenients, encara penso fer alguns viatges més -si Déu vol- amb l’ Imserso o sense l’ Imserso. És un dels avantatges d’estar jubilat:.pots anar als llocs quan no hi ha massa gent i pots fer-ho de manera més econòmica justament perquè és fora de temporada. I sempre va bé ventilar-se una mica, què carall!

Podríem dir que “els del setè dia” som els jubilats. M’ha semblat que els podria anomenar així en record del passatge del llibre del Gènesi on diu que “Déu acabà la seva obra al dia sisè i, el dia setè, reposà de tota l’obra que havia fet”. No sabem si es va cansar molt o poc. Hem de pensar que, si era Déu, no es devia cansar massa…

Els jubilats som aquella gent a qui ha arribat l’hora de descansar, tot i que alguns diuen que treballen com mai no ho havien fet, cuidant els néts, portant-los al col·legi, ajudant en les feines de la casa els fills que treballen  i, en alguns cassos i dissortadament cada cop més sovint, donant-los un cop de mà perquè puguin arribar a fi de mes. En alguns cassos algun fill ha quedat sense feina i amb alguna hipoteca que s’ha de pagar. Més d’un jubilació va a destins com aquests. Per tant, això de que som els que hem arribat a l’hora de descansar ens ho podríem replantejar en alguns cassos.  De la mateixa manera que alguns veig que es replantegen aquell vell concepte de “la joia d’envellir”.

I dic això perquè fa ben pocs dies que llegia un article al diari EL PUNT/AVUI de Josep Vallverdútitulat  “Post molestam senectutem” en què posava en quarantena la frase que ell considera sobrevalorada i repetida impunement de “la joia d’envellir”. Deia ell que “és un lema desencertat: la vellesa no és joiosa, és amarga, siguem sincers”. Jo diria que no pas sempre i depèn de com es miri. Fixem-nos que si considerem bé la vida en tot el seu conjunt i a totes les parts del món, no és ben bé així. Quants infants en algunes parts del món ho passen força més malament que els nostres vells i, no per això, direm que la infància és amarga… És cert –i negar-ho seria absurd- que la senectut sempre ve acompanyada de càrregues més o menys pesades, degudes a la mateixa lògica del natural desgast que sofreix l’organisme. Fer-se vell és perdre forces físiques, però també és ben cert que actualment hi ha cada dia més mitjans per curar malalties, disminuir els seus efectes i millorar la qualitat de vida, sobretot si parlem de les societats occidentals.

En aquestes mateixes societats occidentals -en general força riques i organitzades- hi trobarem també moments de tota mena en la vida d’una persona: junt a infàncies molt felices, n’hi trobarem de ben desgraciades; trobarem joveneses alegres -amb molta plenitud i esperança- junt amb altres sense nord, sense present i, el que pitjor, sense futur; trobarem madureses plenes de pau i de sentit  i d’altres amb un elevat sentit de fracàs personal; i finalment trobarem velleses joioses i altres ben amargues. La malaltia, la pobresa o el sofriments de tota mena no són pas exclusius dels vells, com tampoc la força i la vitalitat ho són de la joventut. Hi ha de tot a la vinya del Senyor… Però jo he sentit vells que diuen que mai a la vida havien estat tan bé com ara, tot i les xacres naturals de l’edat. També és cert que si ens fixem en altres societats més pobres, la cosa s’agreuja i potser hauríem de parlar d’una altra manera més.

Devia ser cap a finals dels 60 quan Jacques Leclercq  -el famós filòsof i intel·lectual belga- va escriure un llibre que va fer furor i que es va traduir a molts idiomes. Es deia justament “La joia d’envellir” i  deia que cada edat té la seva bellesa. La vellesa també pot ser bella si la sabem mirar i li sabem trobar les virtuts que té, que sens dubte en té moltes. A cada edat li hem de demanar el que ens pot donar i no pas més. Cada moment de la vida ens té algun regal amagat que ens cal descobrir. Aquest llibre ens ajuda a saber trobar els regals que la vellesa ens guarda. Un llibre interessant, molt útil i que caldria que llegíssim  els que hem arribat en aquest moment de la vida que anomenem jubilació.

La jubilació és el nostre llarg setè dia, com ho és el diumenge per als treballadors. Amb la diferència que el seu és curt i el nostre és molt llarg. Pel que encara treballa, és dia de descans, dia per fer altres coses, per gaudir d’ altres aspectes de la vida o viure la vida des d’altres punts de vista. Potser un dia per adonar-se que viure no és només treballar i guanyar diners, sinó que hi ha un aspecte de relacions humanes i familiars que no podem abandonar. Pel jubilat, aquest “setè dia” ha de servir per descansar, per anar més relaxats, per poder contemplar millor el món, però també per descobrir i entusiasmar-nos amb noves coses que no havíem tingut temps ni oportunitat de descobrir.

He escoltat jubilats que m’expliquen amb entusiasme viatges que acaben de fer, o cursos de tot tipus que els han fet descobrir un nou món ple de possibilitats inimaginables. Jubilats que han començat a pintar, a escriure, a fer hort, que han començat un voluntariat que reconeixen que els enriqueix molt. En una paraula, han après a gaudir de la vida d’una altra manera. Entusiasmar-se per alguna cosa no és patrimoni exclusiu de la joventut. Potser el que ens falta és aquests entusiasme…

——————————————————————–

No és el mateix estar sol que sentir-se sol. Es pot estar sol envoltat de gent i- al contrari-, no sentir-se sol, tot i vivint sol. El sentiment de solitud s’experimenta sempre d’una forma totalment subjectiva (a no ser que un hagi naufragat i estigui sol en una illa deserta) i pot tenir com a base raons diverses.

Em serveix aquesta petita introducció per entendre millor el que vull explicar: des que m’he jubilat tothom em fa les mateixes preguntes: ja t’hi acostumes? Com te trobes en aquesta nova vida? No t’avorreixes? Ho portes bé?… Diuen que un dels perills d’un jubilat  és el de sentir aquesta espècie de solitud interior, de buidor i desconcert que senten aquelles persones que tenen la sensació de que la vida ja no és la mateixa i sembla que ja no acabi de tenir sentit. Això ho pot sentir un jubilat que no sàpiga com omplir les llargues, lentes i monòtones hores que s’enfilen un dia rere un altre, que són hores buides i que s’han d’omplir d’una manera o una altra. Es veu que hi han persones que no saben fer-ho, sobretot després d’una vida marcada per moltes hores de feina i a vegades molt estrès. De cop i volta senten com si els haguessin robat un dels seus principals motius de viure: treballar. Es veu que aquest és un quadre més freqüent del que ens podem imaginar amb què es troben els metges. A partir de la jubilació hi han moltes persones que es comencen a trobar malament sense saber massa el motiu.

Per sort, també passa el contrari i suposo que hi ha una gran majoria de jubilats que senten la jubilació com una espècie d’alliberament i com una autèntica“jubilatio” (paraula llatina que vol dir alegria). Fins ara aquest és el meu cas, i que duri!. Tot és qüestió de saber omplir les hores amb coses que donin sentit i “alegria” a la nova vida. I, com ja he dit més d’una vegada que una de les coses que més m’agrada és llegir, ara llegeixo molt més del que feia. Justament avui llegia, al sempre interessant blog de la NÚRIA AUPÍ, la traducció d’un poema de Cesare Pavese   (poeta, novel·lista, crític literari i traductor italià) que durant tota la seva vida va tractar de vèncer la soledat interior, que veia com una condemna i, a la vegada, una vocació. El poema es titula “Treballar cansa”

Treballar cansa

Travessar un carrer i escapar-se de casa

ho fa només un nen, però aquest home que roda

tot el dia els carrers, ja no és pas un nen,

ni s’escapa de casa.

Hi ha sempre a l’estiu

migdiades on places i tot són ben buides, esteses

sota el sol que comença a baixar, i aquest home que arriba

per camins de plantes inútils s’atura.

Val la pena estar sol, per a estar cada dia més sol?

Solament de rodar-hi, són buides les places

i els carrers. Caldria aturar una dona

i parlar-li, que et vulgui per viure plegats.

Altrament ve que hom parla sol. És per això que a vegades

hi ha el borratxo nocturn que inicia discursos

i explica els projectes de tota una vida.

No és pas esperant a la plaça deserta

que es pot trobar algú, però qui roda els carrers

de vegades s’atura. Si no estigués sol,

bo i marxant pels carrers, hi hauria la casa

on hi ha aquella dona i valdria la pena.

A la nit altre cop és deserta la plaça

i aquest home que passa no veu ja les cases

entre els llums tots inútils; els ulls ja no els alça:

sent només l’empedrat que han fet altres homes

amb les mans endurides, igual que les seves.

No és just de quedar-se a la plaça deserta.

Hi haurà ben segur al carrer aquella dona

que, pregada, voldria posar mà a la casa.

(Pavese “El treball cansa”)

Dono la raó al poeta en part. Treballar cansa, certament. Però fer allò que agrada, cansa molt menys. Per tant, la clau és –tant el la vida laboral com a la jubilació- trobar allò que ens agrada, per poder-ho fer en el moment que vulguem i durant tanta estona  que vulguem. Durant la vida laboral això es fa molt difícil. Arribada la jubilació ja no ho és tant. Treballar està prou bé, però no ho és tot a la vida ni cal ser un addicte al treball. Pavese escrigué molts bons versos sobre el treball i el sentit que hauria de tenir en la vida de cada persona. I certament que no era gaire optimista, com tampoc ho és la Bíblia quan ens explica que Adam i Eva al paradís van ser “castigats” amb el treball en el moment que van tenir la gosadia d’anar més enllà del que Déu els havia marcat. Fins llavors vivien com uns panxacontents i ho tenien tot molt fàcil. Però, ah renoi, Déu s’enfadà i “va dir a l’home: —Ja que t’has escoltat la teva dona i has menjat el fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit, la terra serà maleïda per culpa teva: tota la vida passaràs fatigues per treure’n l’aliment. La terra et produirà cards i espines, i t’hauràs d’alimentar d’allò que donin els camps.  Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d’on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs”. (Gn 3, 17-19).

Des de llavors que el treball cansa. De ben antic que cansa! De fet, cansa des de sempre perquè l’home sempre s’ha hagut de guanyar el tiberi, ha hagut de fer llenya per escalfar-se en els freds dies d’hivern o per fer el foc necessari per cuinar. De sempre ha hagut de treballar per construir un lloc per viure amb cert confort. I el treball cansa encara molt més quan el treball és brut, quan s’ha de fer amb males condicions laborals, quan és mal remunerat, quan és fet en règim d’esclavitud; el treball cansa encara més als nens i nenes dels països pobres que són explotats laboralment i el treball cansa i fins i tot a vegades mata. Mata el cos i mata l’esperit. Alguns cops mata les ganes de viure perquè és un treball sense esdevenidor, sense esperança i sense que es vegi cap llum al final.

El treball cansa. El treball a vegades mata. I la falta de treball també pot matar les il·lusions de milers de joves que saben que no treballaran mai. La solitud interior la podem sentir treballant o  sense treballar. De joves o de vells. Per això Pavese podia dir en un altre dels seus versos:

“Val la pena que el sol s’alci del mar

i que comenci la llarga jornada?”.

(Pavese, L’estrella del matí).

Parlar de jubilació feliç -pròpiament- no és pas gaire diferent del que tota persona aspira al llarg la seva vida: poder tenir una infància feliç, treballar a gust i sentir que el què fa l’omple internament, poder tenir una vida familiar rica, tenir una estabilitat econòmica i emocional que faci que se senti content, tenir unes relacions d’amistat i socials que facin que no se senti sol i desemparat… Per tant, quan arriba aquest moment de canvi important en la vida d’una persona també aspirem a poder gaudir d’aquesta etapa amb plenitud i amb la major felicitat possible, tal com hem procurat fer-ho en totes les altres. Una etapa aquesta, sens dubte, tan important com les altres i tan  decisiva per a procurar seguir essent feliç.

Perquè no hem d’oblidar que som aquí per mirar de pessigar una mica d’això que en diem felicitat, tot i les malvestats que la vida ens procura, tan si volem con si no. I de la mateixa manera que quan érem petits havíem d’anar aprenent coses i després de joves van anar buscant el nostre lloc en el món (altra cosa és que el sabéssim trobar), també quan arribem a l’etapa de la jubilació hem d’aprendre a envellir i a viure la vida des d’una altra perspectiva. Haurem de procurar mirar-nos a nosaltres mateixos i preguntar-nos: i ara què?

Quan es parla de jubilats podem caure fàcilment en el tòpic que –voluntàriament i amb tota mala intenció- he caigut jo quan he escollit la foto que il·lustra aquest post: el famós i sembla que mai prou retratat “banc dels jubilats”, o dit d’altra manera “el banc del si-no-fos” (per allò de: si no fos per la cama, si no fos per l’esquena, si no fos perquè no hi veig o no hi sento massa bé….) on la gent mata el temps i allargassa les hores avorrint-se solemnement. I reconec que generalment no només no és així, sinó que tampoc ho hauria de ser. El record que jo tinc del meu padrí prenent el sol en un banc, sí que és aquest, ja que en aquells temps potser no hi havia gaires més oportunitats per a la gent d’un poble petit que anar una estona al cafè i prendre el sol a la plaça fent-la petar amb altres vells. Però si d’alguna cosa estic segur és que ara no ha de ser així de cap manera, perquè actualment tenim totes les oportunitats del món -i més- per fer un munt de coses, si la salut i les forces ens acompanyen.

Perquè reconec que hi ha un aspecte essencial: per poder-se mantenir actiu, hi ha d’haver un mínim de forces i un estat de salut que acompanyin. Com que aquests dies m’ha agafat la dèria de llegir una mica sobre aquests temes, estava veient que un psicòleg deia que la jubilació és “com la caiguda d’un cavall”. Després d’estar tota una vida en una feina (el cavall), arriba el moment de deixar-la (la caiguda) i canviar d’activitat, cosa que no és fàcil per a ningú. Ja sabem que les caigudes d’un cavall generalment són una mica traumàtiques…Fins i tot els entesos estan força d’acord en què l’augment de l’edat no és pas el factor determinant i el que té més repercussió sobre l’estat d’ànim o la salut. Diuen que hi han altres variables que afecten molt més, com per exemple el tenir hobbys o aficions, i del grau de voluntarietat que hi ha hagut a l’hora de jubilar-se, etc.

La jubilació és un moment de riscos, però també d’oportunitats. Si només hem viscut per treballar ens deprimirem més que no pas si ja abans teníem altres ocupacions i sabíem passar el temps amb altres coses. Llegia també que els entesos diuen que el pitjor moment d’un jubilat acostuma a ser el primer any d’inactivitat laboral i que un dels esculls que molts es troben és el de no saber-se adaptar a una nova forma de convivència en parella ja que a partir d’aquest moment hauran de passar moltes més hores junts i això tampoc és massa fàcil en molts cassos.

I per acabar, una sèrie de consells (que he recollit de les diverses lectures que us deia) i que faran que sapiguem portar millor la jubilació:

• Hauríem de mentalitzar-nos abans de que arribés aquest moment. Preparar la jubilació amb temps veient quines activitats podríem fer i, si fos possible, ja començar-les a fer abans de fer el pas.
• Mantenir-se actiu, si es tenen les facultats físiques i mentals necessàries per poder-ho fer.
• Buscar hobbys: un hort, pintura, lectura, escriptura, gimnàstica, natació, caminar, visitar museus, estudiar, cuinar… L’important és no quedar-se a casa sense fer res.
• Si no se sap a què dedicar el temps, sempre hi ha el recurs d’ajudar els demés fent servir i posant a disposició dels altres els coneixements adquirits durant tota una vida. Per això són fonamentals els voluntariats que, els que en fan, reconeixen que ela ajuden molt en tots sentits i és un intercanvi mutu molt fructífer perquè fent de voluntari tots donem i tots rebem.
• Cultivar les relacions socials, reenganxar relacions abandonades, amistats una mica oblidades, fer-e de noves a través dels viatges i de les activitats que anem fent durant aquest període.

La sèrie “Obert per jubilació” comença AQUÍ

Ara fa exactament un any vaig publicar un apuntament parlant d’un llibre que havia sortit feia poc i que tenia moltes ganes de llegir. Era el llibre de Josep M Espinàs ESPINÀS: UNA VIDA ARTICULADA. Deia llavors que durant anys m’havia perdut una bona majoria d’articles seus pel fet de que durant vuit anys vaig viure a l’Uruguai i, per tant, no tenia ocasió de comprar el diari on publicava diàriament el seu article: primer a l’AVUI i després a EL PERIÒDICO. Deia que en tenia moltes ganes de llegir-lo perquè ja sabeu que l’ Espinàs és un dels meus autors preferits.

Doncs bé: ha hagut de passar un any per posar-m’hi! Ha hagut d’arribar la meva jubilació per tenir el temps necessari i l’estat d’ànim per decidir-me. Les ganes hi eren, però pensava que havia de tenir prou temps per poder-lo llegir pausadament i gaudir-lo com s’escau. Sabia que era un llibre gros (500 pàgines), tot i ser només una selecció. No és broma això d’escriure una article diari durant 36 anys! Tal com diu el prologuista Jordi Graupera, descobrim un Espinàs “nou, més poderós, sensual i radical. Llegir-los tots d’un glop ha tingut en mi un efecte molt intens” diu ell.

Posar-me a llegir aquests dies l’Espinàs –amb un temps propi de jubilat, és a dir, tranquil·litat, sense presses, buscant el moment correcte- ha estat un gran plaer. D’aquells plaers tan difícils d’avaluar i de valorar per aquells que no l’han descobert encara, però tan preciós i additiu per aquells a qui ens agrada llegir. Poder trobar un dels autors preferits i les circumstàncies apropiades per fer-ho, podríem dir que és ben bé com una espècie “d’addicció”, paraula que fa servir ell per parlar del fet d’escriure el seu article diari. Ens explica que “li sembla que ja no té la força de voluntat de plegar. Potser seria una decisió assenyada –hi ha fumadors i bevedors que també tenen moments de lucidesa-, però mai no trobo el moment de fer el cop de cap. Són molts anys…”.

Jo només desitjo que l’ Espinàs pugui seguir escrivint per molts anys per delectar-nos amb les seves encertades observacions, amb les seves frases rodones, vertaderes i indiscutibles com una sentència plena de saviesa; amb les seves frases agudes i incisives, a vegades plenes d’ironia fina i humor anglès, amb el seu verb sempre ben triat, exacte i definidor.A ell no li calen gaires paraules per dir el que vol dir, qualitat que no tenen molts escriptors, que necessiten frases llargues i rebuscades per dir les coses. L’ Espinàs, al contrari “”va cortito y al pie”, com dirien en alguns llocs, que és l’estil que a mi m’agrada.

Hi han plaers que són cars i perillosos. El de llegir és barat i fascinador. Us el recomano.

La sèrie,“Obert per jubilació,1” comença AQUÍ

————————————————————————-

Una de les gràcies d’estar jubilat és que el temps s’esfilagarsa en hores sense fi.

Això que per a mi -de moment- em sembla una sort, per a molts pot semblar-los una fatalitat. Cal omplir les hores d’un dia que sembla que en tingui més de les que li pertoquen i potser no tothom ho sap fer. Sigui com sigui, jo trobo que és una sort disposar, cada dia de la setmana, d’oportunitats que només en podia disposar els dissabtes i diumenges. Tenir a la teva disposició tot el temps del món prou que ho voldrien molts! Però no us desespereu els que encara sou joves i treballeu, que tot arribarà… Com deia l’escriptor George Bernard Shaw “la joventut és una malaltia que es cura amb el temps” i només cal deixar que vagi passant, procurant que no faci massa destrosses. perquè, si no, tampoc podrem gaudir-ne gaire d’aquesta etapa privilegiada.

Un dels bons propòsits que em vaig fer quan estava a punt de jubilar-me -i que he confessat públicament-, és el de caminar, perquè diuen que és bo per la salut física i mental. I ja ho he començat a fer. Com ja sabeu, aquí a Mollerussa tenim un lloc excel·lent per fer-ho com és la 3a sèquia del Canal d’ Urgell i que justament aquest any han netejat i arreglat per tal de que s’hi pugui caminar per la mateixa banqueta del canal o pels camins laterals. Un bon passeig –aigües amunt- és arribar-se fins a l’emblemàtic Salt del Duran.

Com que justament aquest dies vaig llegir la notícia de que l’Ajuntament de Mollerussa hi estava fent feines de neteja i recuperació em van venir ganes d’anar-hi a xafardejar una mica. I, efectivament, vam trobar la brigada municipal en plena feina i em vaig trobar amb l’agradable sorpresa de que l’indret, força deixat de la mà de Déu durant tants anys, ara ja comença a fer bona pinta. Les obres que s’hi estan fent consisteixen principalment a condicionar la mina d’aigua, canalitzar i fer drenatges nous per conduir les aigües subterrànies i millorar els diferents sortidors d’aigua. També s’hi ha construït un banc de pedra que delimita la part interior aprofitant els desnivells del complex i s’ha pavimentat el camí de descens fins l’edifici on hi havia –i encara hi ha- la turbina que produïa electricitat per a la Forestal d’ Urgell i que es trobava en molt mal estat. S’hi està treballant encara i esperarem a veure com quedarà…

No cal dir que ara ja és molt agradable fer aquest passeig i cada dia t’hi trobes un munt de persones fent el recorregut, sigui passejant, corrent, amb bicicleta, sols o fent petar la xerrada en grup, acompanyats del gos, de la música o de la pròpia soledat, etc. És un circuit planer,ben cuidat i amb les indicacions adients del punt quilomètric per tal de que cadascú triï el que li sembli més adequat. L’han batejat amb molt bon encert com a CIRCUIT SALUDABLE), Comença davant de la caserna dels Mossos d’Esquadra al camí de Belianes i acaba al Salt del Duran. En total són poc més de 8 quilòmetres que passen pels termes municipals de Mollerussa, Golmés i Vilanova de Bellpuig.

Jo, que hi havia anat de ben petit a fer-hi alguna berenada, sempre sentia una espècie de melangia i molta tristesa en veure-ho tot tan abandonat. I suposo que, com jo, la sentien tantes i tantes persones de tots els pobles veïns que hi havien passat moltes bones estones en uns temps que no hi havia –ni de bon tros- tants mitjans de distracció i per desplaçar-se com ara. Recordo que temps enrere llegia un text de l’amic Jimmi Romeu Prenafeta on descrivia les seves vivències de jovenet i explicava bé tota la història de l’indret. L’he buscat i l’he pogut recuperar per si el voleu llegir, cosa que us recomano a tots els que el vau conèixer de fa anys. El text es diu EL SALT DEL DURAN i està escrit al 2008, quan encara estava molt brut i deixat i ja llavors prometien arranjar-lo. El text és molt interessant i ho són també les fotos que l’acompanyen perquè podrem comparar l’estat del lloc d’aquells temps i l’estat actual. FOTOS ANTIGUES

Foto de  Jimmi Romeu

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/2014/05/el-salt-del-duran-obert-per-jubilacio-2.html#ixzz333LIJweh

L’oci, per tant, no l’entenc només de forma negativa -deixar de treballar per guanyar-se la vida i deixar tot tipus d’activitat- sinó que considero que s’ha d’agafar en sentit positiu i veure’l com una oportunitat única de temps lliure per a gaudir; una oportunitat per a fer coses noves que hom no havia pogut fer justament perquè el “negotium” no li ho permetia. La jubilació jo l’entenc concretament com un temps nou i diferent que se’ns brinda per a continuar fent aquelles coses que ja sabem que ens agraden, que omplen la nostra vida i amb les que gaudim, però també per descobrir-ne de noves, potser desconegudes, somniades o anhelades per llarg temps i que ens podem omplir aquesta nova etapa de la nostra vida que estrenem en un moment com aquest de la jubilació.

Així com és important la feina i el treball per a realitzar-se com a persona, per a sentir-se útil i creatiu o per poder tenir allò necessari per viure i indispensable per a sentir-nos persones; així com diem que el treball dignifica –o hauria de dignificar- també és igual d’important l’oci i també hauria de ser aquell complement indispensable i necessari de la nostra vida que ens dignifiqués i ens ajudés a ser millors persones encara.

Per això el títol d’aquest apunt d’avui “OBERT PER JUBILACIÓ” vol dir exactament això: que no tancaré pas encara la paradeta que és aquet blog –una paradeta on s’hi pot trobar una mica de tot, com a les botigues de poble d’abans- i que la jubilació podrà ser  justament l’oportunitat de poder dedicar-hi encara més temps. Estem acostumats a veure rètols en alguns establiments que diuen “TANCAT PER JUBILACIÓ”, “TANCAT DEFUNCIÓ”, “TANCAT PER VACANCES”, “TANCAT PER CASAMENT” o “TANCAT PER MATERNITAT”… Doncs jo avui, en lloc de tancar, vull començar a obrir per jubilació o potser podria dir millor que seguiré obrint i que em nego rotundament a tancar, tot i que potser la clientela no sigui massa abundant… I és que aquest blog no el faig pas per negoci sinó que des del principi el faig per oci i per gaudi personal; a mi em fa el gran servei d’haver de reflexionar una mica, d’haver d’ordenar el pensament i les idees abans de posar-me a escriure, d’haver de llegir per estar al dia, d’haver de pensar i analitzar, d’haver de ser crític, a vegades potser una mica àcid o injust, però sempre amb bona intenció i demanant a tothom la necessària benevolència que voldria que m’oferíssiu en tot moment tot reconeixent la meva bona voluntat … Per això procuraré que aquesta estrenada jubilació faci que segueixi encara més obert, més despert i millor. I per això he posat a l’apunt d’avui el número 1; espero que puguin seguir altres apunts que mirin les coses des del punt de vista d’un jubilat. Perquè amb la jubilació el punt de vista, la mirada i les percepcions sobre la vida canvien una mica i les coses poden no veure’s igual com les veia fins ara…

Ahir, quan a la feina m’acomiadava dels companys i em preguntaven què faria ara, els deia que sobretot miraria de no avorrir-me i que ja buscaria -i em sembla que trobaria- coses per fer: caminar, llegir, escriure, fer algun voluntariat, viatjar, escoltar música, potser fer hort, etc. Em sembla que seré capaç de trobar prou coses per fer i prou incentius per la vida. De moment, avui ja he fet –acompanyat de la meva dona- la primera caminada com a jubilat, una agradable caminada matinal seguint el curs de la tercera sèquia del Canal d’Urgell sota l’ombra agradable dels centenaris plàtans; passejada que pensem fer quotidianament si el temps en ho permet. I, en arribar a casa, una bona dutxa, una estona de deliciosa lectura del llibre que em va arribar de regal per Sant Jordi d’aquest any (“El tramvia groc” del valencià Joan F. Mira), el dinar tranquil i l’escriptura d’aquest post, tot imaginant el munt de coses i possibilitats per fer durant aquest pròxims dies…

Per tant, ja ens veurem –si vosaltres voleu- perquè seguiré tenint la botiga oberta si Déu em dóna salut per anar-vos oferint els meus humils productes en forma de reflexions o comentaris de l’actualitat. Perquè JUBILAR-SE DE LA FEINA NO ÉS JUBILAR-SE DE LA VIDA.

La sèrie “Obert per jubilació” segueix aquí

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz30TzklIVQ

Recordeu aquell jubilat grec que es deia Dimitris Christoulas  i que es va suïcidar públicament disparant-se un tret al cap a la plaça Sintagma d’Atenes, situada davant del Parlament grec? Va triar aquesta forma de morir com a protesta per la seva situació personal i per la situació social general de Grècia provocada per la crisi econòmica i pel seu deute extern, que ell considerava odiosa o il·legítima.

Christoulas era un farmacèutic jubilat, estava casat i tenia una filla, Emmi Christoulas. Va vendre la farmàcia que regentava el 1994 i vivia d’una pensió que ell mateix s’havia anat pagant sense ajuda de l’ Estat. Va deixar una nota manuscrita que van trobar a la seva butxaca que deia:

 El Govern de Tsolakoglou ha aniquilat tota possibilitat de supervivència per a mi, que es basava en una pensió molt digna que jo havia pagat pel meu compte sense cap ajuda de l’Estat durant 35 anys. I com que la meva avançada edat no em permet reaccionar d’una altra manera (encara que si un compatriota grec agafés un kalaixnikov, jo li donaria suport) no veig altra solució que posar fi a la meva vida d’aquesta forma digna per no haver d’acabar furgant als contenidors d’escombraries per poder subsistir. Crec que els joves sense futur agafaran algun dia les armes i penjaran cap per avall als traïdors d’aquest país a la plaça Syntagma, com els italians van fer amb Mussolini a 1945.                                                              Dimitris Christoulas, 4 d’abril de 20121

Si no hi ha res de nou, d’aquí menys de dos mesos em jubilaré. Com tantes i tantes persones confio poder viure de la pensió que em toqui després de molts anys treballats. És el que correspondria. Seria lo just, no us sembla? Però cada dia sembla més clar que aquest injust i podrit sistema capitalista en el que vivim no resistirà i se n’anirà en orris tot plegat. Veurem el què quedarà i en què quedaran les pensions de milers de persones, en què quedaran els serveis socials d’un estat de benestar que s’havia anat construint de mica en mica i amb molt d’esforç i, pel que sembla, sobre bases falses. Pel que expliquen economistes entesos –no pas jo- s’havia construït una gran mansió sense fonaments sòlids que poguessin aguantat aquest immens edifici. En una paraula, s’ha construït sobre un gran engany que, encara avui, ens volen fer creure que no és tal. Cada dia ens trobem amb declaracions de persones amb unes immenses galtes i molta cara dura que ens parlen que ja sortim de la crisi, que això ja està fet, que ja es veu la llum al final del túnel i que ja es veuen brots verd… I ens ho volen fer creure persones que tothom sap que són uns “trileros”, que ens ho diuen per distreure la nostra atenció i veure de quina manera ens poden robar una mica més sense que ens en adonem. Tenen por que si ens en adonéssim sortíssim al carrer amb armes, com deia Christoulas.

Per ser digne no cal suïcidar-se, certament. Però és una dolorosa decisió més que cal respectar, sobretot davant de la profunda desesperació d’una persona que veu que ho ha perdut tot i que té molt mal present i encara pitjor futur. Persones que han de remenar contenidors per poder menjar veuen com l’Estat està ajudant als bancs, als banquers mafiosos i està donant totes les facilitats del món als rics i poderosos per tal de que puguin seguir robant. Els milions de persones dignes que hi ha veuen amb desesperació que, si seguim així, no hi haurà pensions per als vells, no hi haurà residències, no hi haurà ajudes socials, no hi haurà una sanitat pública de certa qualitat, no hi haurà una educació digna i no hi haurà gran cosa més que una administració de la misèria per anar tirant.

Em direu catastrofista? No ho sóc. Més aviat sóc tot el contrari i segueixo tenint esperança i ganes de lluitar per uns ideals en què he cregut durant anys i en els que encara segueixo creient, tot i que cada dia m’ho posen més difícil. Si per cas, no m’acuseu a mi i digueu-ho als economistes que encara volen ser sincers, o a persones serioses que escriuen tot això que he portat aquí. Hi ha molta gent que parla clar i diuen que aquest sistema s’ha de canviar urgentment perquè no funciona. I entre aquests que parlen clar hi ha gent de totes les tendències, de totes les professions i de totes les escoles (Niño Becerra, Arcadi Oliveras, Teresa Forcades, Marc Vidal, Josep Manuel Novoa, Sala i Martín i, per suposat, molts més).

Després de veure tot el que estem veient dia a dia, una cosa em queda clara: que caldrà seguir lluitant molt, protestant molt, fer molts esforços, canviar governs i formes de fer, canviar polítics i dirigents, canviar esquemes, segurament que haurem de continuar sortint al carrer i tot per fer-nos escoltar i defensar alguns drets, sense els quals no hi ha dignitat possible… Caldrà no deixar-nos entabanar amb promeses, caldrà molta lluita i molta esperança de que les coses poden canviar i millorar. I caldrà creure que gestos com el de Dimitris Christoulas  i d’altres semblants no són inútils.