A PEU

SIGUEM COMUNICACIÓ!

Siguem comunicació,

que per a això hem nascut

de la boca de Déu!

Siguem comunicació,

perquè la seva Paraula

es comunica en pròpia carn.

Siguem comunicació,

perquè hem estat marcats

pel testimoni del seu Esperit.

Comuniquem-nos, germans, comuniquem-nos.

Diguem la veritat contra tota mentida.

Cridem l’esperança contra tota tristesa.

Donem el missatge suprem de l’amor contra tot egoisme.

Amansim la cridadissa

del propi cor atabalat.

Ensenyorim-nos dels mitjans de comunicació,

perquè els fills del Senyor no poden ser esclaus.

Escoltem totes les coses,

escoltem totes les ales,

escoltem totes les passes.

No podem deixar-nos aïllar, sords o muts,

ni per la por,

ni pel lucre,

ni per cap ordre dels dominadors.

Ajuntem totes les nostres boques en un sol crit de justícia

per damunt del mar de mons diversos,

per sobre de la muntanya de totes les estructures.

Que parli el poble per la ràdio,

que parli el poble des de la premsa,

que parli el poble en la TV.

Que parli el poble la veritat. Que la veritat parli al poble.

La veritat.

De dalt estant de les teulades

fins al cor del món.

A l’entorn del bramul que atueix els humans

fem foc i força a la humana llibertat

per a la notícia del Regne.

Cridem l’Evangeli.

Siguem paraula transmissora de la Paraula,

verbs del Verb, que s’encarna sempre

en el veïnat de Natzaret,

en les perifèries de Betlem,

a la vora del llac de la turba famolenca,

en els carrers de la ciutat on ressonen

els crits del mercat, la festa i els clarins de l’Imperi,

davant del Sanedrí i del Pretori,

en la creu que carreguen a les espatlles

del Servent sofert, en la silenciada vida del sepulcre,

en la vencedora tarda del Diumenge.

Si un dia no podem parlar amb paraules,

parlem amb la vida en peu de testimoni.

Parlem amb els ulls als germans atordits.

Parlem, sobretot, a les oïdes del Pare.

I potser, protestarem

amb la paraula major de la sang, proclamada

com a pregó de la Pasqua.

PERE CASALDÀLIGA

(Poema del llibre “A l’aguait del Regne”. Barcelona: Claret, 1989

Tags: Comunicació, Pere Casaldàliga

Segurament que vaig a contracorrent i pot sonar una mica estrany això que diré: no m’agrada twitter i m’agrada encara menys aquesta mena d’escriptura –si se’n pot dir així- que fan servir molts, sobretot joves, on s’estalvien les vocals i el text es torna una mena de jeroglífic consonàntic on hem d’anar endevinant què volen dir. Ja sé que cada cosa té el seu lloc i que twitter pot servir perfectament per a transmetre una notícia, per enllaçar un article i fer circular ràpidament aquesta mena d’immediatesa a la que estem tots tan enganxats. Potser per això sí que serveix, però per a poca cosa més. Trobo que és una eina interessant però una mica pobra.

Els que em coneixeu ja sabeu que jo sóc més aviat de poques paraules i que m’agrada la concreció. M’agrada allò que es diu “d’anar al gra” i detesto més aviat la palla. M’agrada dir les coses de forma senzilla i de la manera menys rebuscada possible i, potser per aquest fet, no m’agraden massa els autors romàntics. Deu ser per això que twitter no m’agrada tant perquè em limiti a escriure en 140 caràcters (en això segurament que hi estaria prou d’acord) sinó perquè trobo que es fa servir força malament. Trobo que es twiteja pel fet de twitejar i sense intenció ni necessitat de dir res important la major part de les vegades: “Stic morzant un caf+llet i dpres a la platja”. Molt bé, i què?. Hem pensat què busquem quan fem una piulada? Potser només busquem estar connectats per fugir una mica de les nostres solituds… Hem pensat si als demés els interessarà gaire, gens o molt el que diem? Cal economitzar tant el llenguatge per dir una sola frase?

Hem catalanitzat “twitejar” per “piular” i això està bé. Però cal no oblidar que que “piulen” alguns animals i “parlen” les persones. A veure si el twitter ens farà tornar més animalons del comptes i ens prendrà la riquesa de les paraules i de l’expressió escrita. De molt petits ens van ensenyar a llegir i a escriure, els nostres mestres van esforçar-se molt per fer-nos redactar una mica bé i que aprenguéssim una mica de gramàtica i sintaxi; a expressar amb el llenguatge oral o escrit els nostres sentiments i el nostre món i el que hi passa. Trobo que seria una llàstima abandonar tot aquest esforç per caure en l’economia excessiva del llenguatge que, segurament que ens portarà a un empobriment general de la nostra expressió, tal com documenten alguns professors d’universitat que diuen que els arriben alumnes que no saben redactar i que no els entenen quan escriuen. La bona literatura hauria de seguir tenint un lloc destacat en la nostra vida i a l’hora d’escriure hauríem d’emmirallar-nos en els bons autors de sempre,  i en aquells actuals que són capaços –encara- de dir coses boniques i de manera excelsa amb paraules i frases ben construïdes. No és pas el mateix dir una cosa ben dita o mal dita!

Segurament que tots ens ho vam passar bé en algun moment de la nostra vida llegint algun autor en concret que va saber fer-nos arribar els seus sentiments fins al fons del nostre cor. Hauríem d’aprofitar l’estiu per retrobar-lo, rellegir-lo i reforçar de nou el gust per la lectura i hauríem de recobrar altre cop aquell autor que ens va fer plorar, riure o somniar. Hauríem de llegir-lo de nou i potser fins i tot intentar nosaltres de fer alguna cosa semblant, tot i sabem que segurament mai podrem arribar a fer-ho tan bé.

Llegir, escriure, retrobar el gust per la lectura i l’escriptura és un bon moment aquest de l’estiu i les vacances. Al mar, a la muntanya o a recer de casa nostra amb l’aire condicionat que ens dóna confort i ens fa estar en condicions adequades. Molt bones vacances a tots aquells que, com jo, les comencem aquests dies! Bon estiu!

Tags: Comunicació, Lectura, LITERATURA, Twitter

Què us han portat els Reis?. Aquesta era avui la pregunta més usual i repetida al nostre taller. Els nois i noies d’ ACUDAM, els educadors, els tècnics…tornàvem avui a treballar després de 15 dies de vacances nadalenques, em sembla que ben merescudes.

A diferència de molts altres treballadors, els usuaris d’ ACUDAM es moren de ganes de tornar al taller ocupacional o al centre especial de treball per a fer les activitats i la feina que han anat aprenent, a vegades amb certa dificultat i altres vegades tan ràpidament com ho faríem nosaltres. Al nostre taller cadascú fa la feina segons les habilitats , l’autonomia i les possibilitats de cadascú.

Però el que més esperen és trobar retrobar-se amb els seus amics, amigues i el seu ambient, al que ja s’han habituat i on s’hi troben com el peix a l’aigua.

Una noia que té moltes dificultats per a parlar i, per tant, per a fer-se entendre ens volia explicar, ens volia explicar que els Reis li havien deixat un gosset. Fins aquí tot bé. I ens explicava que era petit. També molt bé aquest segon pas.

Tercer pas: saber el nom. Cóm es diu el gosset?. I ella que ens contesta amb un so semblant a “Ac”. Que no.  Potser “Jack”? No, no!.

Després d’una bona estona que si “Jack”, que si “Ac”, que si “Llac”, que si “Clac”… Així hem estat assajant i imaginant noms una bona estona, fins que ja quasi havíem decidit deixar-ho.

Finalment ha arribat la clau que ens obria la porta. Un monitor va i li pregunta de quin color era el gosset. Ella respon: negre.

-“Black”, es diu “Black”…. Evidentment! Negre en anglès es “Black”.

Per fi ho hem aconseguit. Ella s’ha pogut expressar i nosaltres l’hem pogut entendre. Exactament és això la comunicació. poder-nos expressar, poder transmetre les nostres vivències, les nostres històries, els sentiments, els desitjos, els anhels, els contes, les tristeses i les coses que ens fan sofrir; també les il·lusions i les coses boniques que ens passen, com aquesta de que els Reis ens deixen un gosset negre que es diu “Black”.

A la llibreta de comunicació que té aquesta noia, feta amb fotos, dibuixos, paraules i icones diverses, (que ella busca poc a poc, pacientment i on finalment troba i assenyala amb el dit allò que busca) avui hi hem afegit aquest gosset negre que veieu a dalt, amb la paraula “Black” a sota. A partir d’avui li serà ben fàcil explicar a tothom que els Reis li han deixat un gosset que es diu “Black” , que és negre i que és petit.  Bé, és petit ara, però ja creixerà prou!.

Tags: Acudam, Comunicació

No fa massa estona que parlava amb una amiga del soroll i del silenci. Alguns necessiten soroll per viure. Necessiten soroll, moviment, llums, música forta, estímuls visuals i auditius de tota mena i poden treballar, viure i funcionar entre crits. Encara més: necessiten tot això per poder viure a pler.

Altres, –i aquest és el meu cas- necessitem silenci. Alguns necessiten silenci total. No és exactament el meu cas, que podria qualificar de quasi-silenci. El meu hàbitat ideal seria el silenci trencat per una música de fons, si pot ser clàssica o simplement música relaxant. És quan em sento bé i és quan puc pensar, llegir o escriure aquestes tonteries (bé, no vull ser tant negatiu i ho deixaré en reflexions…) que ara mateix esteu llegint.

Aquesta conversa que us deia m’ha fet recordar una cosa que vaig llegir fa molt de temps i que no sé exactament on ni de qui és. Però ja us dic d’entrada que no és meu aquest text que volia ser una exegesi una mica humorística del passatge bíblic de la torre de Babel, que és a on cada dia ens atansem més. El nostre món se’ns torna cada cop més sorollós, ple de brogit, música, imatges, flaixos, notícies, xerrameca de tota mena i cada com hi han més canals de TV, més diaris, més emissores de ràdio, més revistes i més informació que ens omple el cap i també el cor i que ens deixa mentalment mig estabornits.

El text al que feia referència i que ve molt a tomb mb tot això,  deia més o menys així:

Al principi dels temps cada home i cada dona parlava una llengua diferent, i per a les coses essencials s’entenien per signes i senyals, de manera que tots vivien en pau. Un dia a algú se li va ocórrer, en algun dels molts moments d’oci que tenien i entre cacera i cacera, d’anar edificant una torre alta, ben alta, i els veïns s’hi van anar afegint una mica per curiositat, o per amistat o per allò de voler ser una mica més que la tribu del costat…

El cas és que la torre va anar pujant tant i tant que Jahvé es va preocupar, doncs podien arribar fins al cel i molestar-lo. Ja se sap que a Jahvé el molesta molt el soroll… Va pensar què podia fer per aturar aquells homes tan decidits i tan treballadors i aviat va trobar la solució: va fer que tots parlessin la mateixa llengua, de manera que aviat van començar a discutir i a barallar-se, i la torre es va quedar a mig fer, sense acabar i amb la seguretat de que allò no continuaria gràcies a les moltes opinions i als molts debats que contínuament suscitava. Per això a aquella torre la van anomenar "Babel", que vol dir "confusió.

Tags: Comunicació, Informació, Llengua catalana, MITJANS DE COMUNICACIÓ, PSICOLOGIA, Relacions humanes