A PEU

Segons el diccionari un oasi és, enmig d’un desert, un illot de conreus i de poblament sedentari, determinat per l’existència d’aigua, provinent sia de capes freàtiques, sia d’un pou, d’una font, d’un uadi o d’un riu. Però també té una segona accepció : Un oasi és aquell lloc, temps, situació, etc., que permet un repòs físic o psíquic, que és com una excepció enmig del desordre, dels neguits, etc.

És d’aquest segons sentit del que vull parlar en aquest breu apunt: Avui ens hem aplegat a Solsona un munt de gent (el teatre Comarcal ple) per recordar Mn. Jesús Huguet, que justament avui feia un any que va morir d’accident. Un grup d’amics seus han preparat un acte amb la voluntat d’homenatjar-lo. En el programa deia que Mn. Jesús Huguet era “una de les figures clau de l’ Església catalana contemporània” i que, amb aquest Primer Memorial, es “vol mantenir viu el seu llegat intel·lectual, religiós i ideològic”.

Hi ha hagut una taula rodona, una glosa, un audiovisual i un dinar de germanor per a tots els que s’hi han volgut o pogut quedar. Tot plegat un autèntic oasi d’ombra fresca, un temps de recer reparador i confortable enmig d’un desert eclesial i social que fa massa temps que ens toca patir. Les paraules que s’han escoltat avui, l’ambient que s’ha creat, el retrobament amb un munt d’amics que compartim les mateixes idees, les mateixes creences, els mateixos neguits i les mateixes esperances de Mn. Huguet ha fet que hàgim pogut viure un gran dia. Un dia reparador.

Quan alguns cristians creiem que hem hagut de fer -sense motius aparents- una travessa pel desert massa llarga (50 anys d’un Concili Vaticà II, amagat i silenciat per l’ Església oficial) ja teníem ganes de trobar un ambient tan esperançat com el que hem trobat avui, submergir-nos-hi amb ganes i beure l’aigua fresca que surt de la font de la plaça i que és oferta a tots sense límit i gratuïtament Aquesta metàfora-comparació (FONT-ESGLÉSIA) li agradava molt a Mn. Huguet i això és el que ha estat el dia d’avui.

Hem viscut un oasi i hem palpat una Església que pot ser -i ha de ser- molt diferent de l’ oficial, vella, encarcarada i captiva per part d’alguns sectors cristians . M’ha agradat molt una piulada que el Salvador Cardús ha enviant mentre es feia l’ acte i que deia així:”Teatre comarcal de Solsona, ple de gom a gom. Alta emoció. Hi ha més Església en aquest teatre que al Vaticà amb tots els cardenals reunits”. Millor no es podia dir!

I per acabar dir-vos que ens han anunciat dues bones notícies:el proper naixement de l’ associació “Amics de Mn. Huguet” per tal de que aquest primer memorial tingui una merescuda continuació. I també que s’està preparant un llibre amb un recull de la seva obra dispersa en revistes i diaris. S’ho val la pena!.Tant de bo reïxin aquests bon propòsits perquè Mn. Huguet, com a bon capellà, bona persona, bon amic i bon patriota, s’ho mereix. Moltes gràcies a tots els que ho han preparat.

Tags: Bisbat de Solsona, Església, Jesús Huguet, SOCIETAT

Altres vegades he parlat del Fòrum Ondara de capellans del Bisbat de Solsona. Ara que sembla que certes veus dins de l’ església no compten gaire per a res, crec que val la pena escoltar aquests capellans –molts d’ells ja una mica grans- que fan de contrapès a altres veus molt més potents i juvenils que semblen comptar més perquè tenen altaveus molt més grans. Què ho deu fer, em pregunto, que aquests tipus de Fòrums (com el Fòrum Alsina de Girona) tenen una majoria de membres amb una edat ja avançada? Serà -em pregunto- que els capellans joves (els que han sortit dels Seminaris aquests darrers anys són molt obedients a Roma i molt poc crítics amb el que està passant dins de l’Església? Deixo la pregunta aquí…

El Fòrum Ondara es reuneix més o menys cada més i, com podeu veure a la seva web Fòrum Ondara, en la reunió del dia 2 d’octubre de 2012 van recordar a Mn. Jesús Huguet que –diuen ells- “havia donat qualitat al nostre Fòrum amb la seva saviesa, memòria, cultura, finor, preparant escrits que després posava a discussió als membres del Fòrum, corregint, ampliant i donant unitat d’estil a la redacció de les actes”. I, a continuació, ens donen una bona notícia per tal que la memòria de Mn. Huguet no es perdi: “En aquest sentit s’ha posat a la consideració i a la col·laboració del Fòrum i d’altres persones preservar el llegat molt gran i extens de Mn. Huguet. També ens han explicat les propostes per digitalitzar tots els seus escrits i així poder-los oferir a tothom qui hi estigui interessat, com per exemple si algú vol fer una tesi sobre Mn. Huguet. També ens han fet saber el camí que s’està fent per  publicar en petits formats el pensament de Mn. Huguet a través dels seus articles i escrits”. Com deia, una molt bona notícia.

I avui, 8 de Novembre, ens obsequien amb aquest Manifest que ens pot servir de reflexió per als temps que estem vivint al nostre país.

Davant la situació de Catalunya

Manifest del Fòrum Ondara

Davant la situació que està vivint Catalunya, nosaltres, capellans de la diòcesi de Solsona que formem i ens reunim en el Fòrum Ondara, no solament contemplem com a espectadors el que està passant, sinó que volem ser actors de la nostra realitat. L’Església –i nosaltres som Església– ha d’estar immersa dins la societat que vivim i, per tant hem d’exercir de ciutadans i aportar el nostre gra de sorra també des del punt de vista cristià.

La crisi general que vivim ens ha portat a adornar-nos, d’una manera més realista i crua, de la situació social i política que viu Catalunya des que va perdre les seves institucions per la força de les armes i de la violència genocida i la repressió sistemàtica, i a punt ha estat al llarg de la història de perdre també la seva llengua i la seva cultura mil·lenària. Gràcies a Déu, la dignitat s’ha anat conservant i això ha fet que hagi perviscut en mig de les tempestes. L’Església no hi ha estat al marge.

Si el que va passar ara fa tres-cents anys passés ara, seria objecte d’un judici als tribunals internacionals –com ho veiem en esdeveniments recents–. Tanmateix, no podem judicar la història passada, però sí que se n’ha de rescabalar les conseqüències. L’única manera, però, de fer-ho és amb els valors de la democràcia i de la voluntat majoritària del poble. I ara el poble està manifestant el seu desig noble d’independència per mitjans pacífics i respectuosos. I els polítics, si veritablement són demòcrates, han d’escoltar el poble i fer possible que manifesti per les urnes el que vol.

Contemplem, no obstant, atònits, com des d’Espanya s’intenta segar l’herba sota els peus i, amb amenaces explícites o velades i amb falsedats i maquinacions antidemocràtiques, atemoreix el poble, perquè acoti una vegada més el cap, perquè calli i continuï la dependència.

Des de la nostra fe i des dels valors evangèlics de respecte a la dignitat de les persones i dels pobles, de pau, convivència i llibertat, denunciem les manipulacions per fer callar la voluntat popular i animem la nostra gent i totes les persones de Catalunya a què no tinguin por i manifestin pacíficament i per mitjans democràtics la seva voluntat. I si aquesta voluntat es dirigeix majoritàriament cap a la independència de Catalunya, no tinguem por, que la nostra dignitat com a nació farà que ens en sortim.

Solsona, 8 de novembre de 2012

Tags: Bisbat de Solsona, Església, Fòrum Ondara

Demà consagren bisbe de Solsona a Mossèn Xavier Novell. Se n’ha parlat força darrerament als mitjans de comunicació i un grup de capellans del bisbat de Solsona –el Fòrum Ondara– també li ha fet una carta oberta .

El nomenament de bisbes als darrers anys ha seguit una línia ben clara i ben previsible. I no sols aquí sino arreu del món. Els elegits han de ser de doctrina recta i profunda obediència a les consignes de Roma. S’ha acabat allò d’anys enrere de nomenar persones que fossin profetes –com el bisbe Pere Casaldàliga, per exemple- i que sabien portar el missatge amb paraules noves i amb gestos entenedors i clars per a tothom. Eren persones lúcides i els seus gestos profètics feien que el missatge de Jesús fos entenedor i transformador.

I és una llàstima això que està succeint perquè “si no hi ha profetes al món, el món quedaria cec ", com va dir Benjamín Forcano a Vitòria-Gasteiz, en la presentació d’un magnífic llibre, concebut i dirigit per ell: “Pere Casaldàliga. Les causes que donen sentit a la seva vida. El retrat d’una personalitat” (Ed. Nova Utopia).

Com també diu un altre teòleg que parla lliure i clar (José Arregi) “què seria de nosaltres si no tinguéssim profetes? Quedaríem privats de llum i de guaites per entreveure el futur, el futur probable que ens amenaça i el futur alternatiu que hem de construir. Quedaríem muts, sense poder pronunciar de forma veraç el present que pateix la gran majoria, ni proferir eficaçment el futur que està a les nostres mans.”

Necessitem bisbes profetes i no pas bisbes funcionaris; necessitem pastors i no pas directors generals, que porten els bisbats com si fos una sucursal d’una gran empresa; necessitem bisbes que no ens diguin tant el què hem  de fer i com ho hem de fer, sinó que indiquin camins de llibertat i d’esperança, per tal de que cadascú inventi noves formes de fer-ho. La única pastoral vàlida no és la que ens ve tan teledirigida i ben indicada des de Roma sinó la que es pensa i es crea des de la realitat de cada lloc. Caldria fer més concilis provincials i que després es deixessin aplicar les conclusions a les que s’arribi; caldria escoltar més les comunitats amb els seus problemes; caldria que els pobles diversos, dins de la gran diversitat del món, fossin força més escoltats. Potser no caldria tants Nuncis-Controladors i una mica més de llibertat, tal com la tenien el profetes de la Bíblia que, cada cop que en sorgia algun, el poble recobrava la fe i l’alè. El Bisbe Pere Casaldàliga –com molts altres- ha estat un profeta gloriós allà enmig de la selva amazònica brasilera. Ha estat amb el poble i ha donat ànims al poble. Ha sabut crear una comunitat cristina viva i ella mateixa profètica.

"Va sorgir un profeta", repeteix la Bíblia. Sempre hi ha hagut profetes i cada vegada que en sortia un la història recobrava alè. Ara ens caldria uns quants bisbes-profetes d’aquesta mena. Persones que no renyessin tant i animessin més. Persones que no condemnessin i alliberessin tal com ho feia Jesús que va trencar esquemes i va indicar camins nous. Persones que posin per davant de tot la persona i no tant la llei.

Avui ens caldrien uns quants Peres que, quan molt a contracor va ser nomenat bisbe (el 1971), va seguir vivint i vestint i profetitzant com abans. No va canviar ni d’hàbit, ni d’hàbits I allà s’ha quedat quan es va jubilar (el 2005), amb la fe i la lluita de sempre: la terra i els indígenes. I allà segueix avui, pràcticament reclòs a casa a causa del "germà Parkinson", però sense perdre en absolut la llum de la ment, la flama del cor, l’espurna de la paraula. Profeta dret fins a la fi, o fins al principi final que arribarà quan arribi. Expliquen que una vegada, mentre acompanyava uns peons que tallaven arbres de la selva amazònica sota la pistola dels hisendats, amb la seva navalla i el cor ardent va escriure una fulla de palmera silvestre:
"Som un poble de gent, / som el Poble de Déu. / Volem terra en la terra, ja tindrem terra en el cel. Una nova terra que ell imagina com "un plat / gegantí / d’arròs, / un pa immens i el nostre, / per la fam de tots".
Una terra sense mals, una terra sense fam. És el somni de Déu per la terra i el cel.

"Tot és relatiu menys Déu i la fam", va declarar Casaldàliga en un dels seus genials aforismes que haurien de figurar a la capçalera de tots els nostres llibres de teologia, encícliques i rituals, ens recorda Arregi. No donen glòria a Déu les nostres paraules, dogmes i cultes, com no han cessat de cridar els profetes davant reis i sacerdots. No creix Déu perquè s’omplin els temples d’encens i de fidels. Només creix Déu quan s’omplen de pa totes les taules. Terra lliure i pa saborós van ser el somni de Jesús. Pere Casaldàliga s’ha rebel.lat i ha cridat contra tots els poders econòmics i polítics responsables directes de la misèria al món, i contra totes les estructures religioses que pacten amb ells per acció o omissió. Casaldàliga és una rara espècie de bisbe i profeta subversiu, a glòria de Déu a la terra i salvació del planeta. (I per honra i credibilitat de l’Església, tan necessitada), segueix dient Arregi.

"Em diuen subversiu / i jo els diré: ho sóc, / pel meu poble en lluita, visc. / Amb la meva poble en marxa, vaig". I rebla: "Crec que avui només es pot viure revoltats. I crec que només es pot ser cristià s’és revolucionari, perquè ja no n’hi ha prou amb pretendre ‘reformar’ el món ". I explica per què: "l’Evangeli és la subversió dels interessos, perquè és la demolició dels ídols". L’acomodament i / o la covardia el revolten: "Jo em rebel·lo contra els tres manaments del neocapitalisme, que són: votar, callar i veure la televisió".

Vet aquí el profeta d’ulls il.luminats, d’oïda atenta, de cor apassionat, de llavis inspirats, enamorat de Jesús i irat per la injustícia fins la rauxa. Vet aquí el profeta lliure, fill de la Llibertat de l’Esperit. Un cop va escriure: "Si em bateges una altra vegada, posa’m per nom Pere Llibertat".

"Jo m’atinc al que s’ha dit"
Jo m’atinc al que s’ha dit:
La justícia,
malgrat la llei i el costum,
malgrat el diners i l’almoina.
La humilitat,
per a ser jo, veritable.
La llibertat,
per a ser home.
I la pobresa,
per a ser lliure.
La fe, cristiana,
per caminar de nit,
i, sobretot, per caminar de dia.
I, en tot cas, germans,
Jo m’atinc al que s’ha dit:
L’Esperança!
(Pere Casaldàliga)

Tags: Bisbat de Solsona, Bisbes, Església, Pere Casaldàliga, Xavier Novell

El FÒRUM ONDARA de capellans del Bisbat de Solsona, que el forma un bon nombre de capellans, es reuneix de tant en tant per reflexionar i fer amistat. De tant en tant fan algun comunicat prou interessant com perquè valgui la pena llegir.

Amb motiu del nomenament del nou bisbe Xavier Novell han fet aquesta carta oberta que us ofereixo íntegra i que podreu trobar també al web del Fòrum.

http://bisbatdesolsona.org/ondara/

(Carta oberta al nou bisbe de Solsona)
Benvingut, Xavier

1. Salutació
Benvingut com a bisbe. El nostre bisbe.
Fa temps que ens coneixem. No t’amaguem que de qualsevol terna hauries estat l’últim que hauríem escollit. Déu faci que ben aviat puguis desmentir aquesta nostra desconfiança, motivada per la teva trajectòria anterior.
Però ara ets el nostre bisbe i com a tal t’hem d’acatar. Sí, enviat pel Senyor. Però, com explicàvem e l’acta d’una de les nostres reunions, no pas en el sentit que tu de vegades sembles entendre l’expressió, com si els responsables sempre l’encertessin i la designació fos sempre la volguda pel Senyor. Però sí, en el sentit que l’Esperit Sant s’ha compromès amb aquesta Església, malgrat el sistema i el resultat de l’elecció no sigui el que ell potser hauria preferit.
No voldríem que miressis el Fòrum Ondara com un grup d’oposició al bisbe, sinó com un grup d’amics que ens reunim mensualment per conversar de les nostres coses, repassar la marxa del món i de l’Església, intercanviar opinions i manifestar el nostre parer i potser la nostra disconformitat, si
creiem que s’ho val. Però una cosa et podem assegurar, que no et segarem mai l’herba sota el peus.
Al contrari, com a capellans diocesans que som, estarem a la teva disposició i t’ajudarem sempre que puguem i ens ho demanis, mentre no vagi contra les nostres conviccions.

2. La posició del Fòrum
Sí, Xavier, saps molt bé que en algunes coses pensem molt diferent. Saps que ens queia millor el bisbe Deig, amb totes les seves limitacions, que el bisbe Traserra, carregat de saviesa i qualitats.
Perquè el trobàvem més senzill i accessible. En una paraula, més humà. I per això ens ha dolgut molt que el bisbe Traserra s’entestés a esborrar les seves petjades i la seva memòria. Per aquesta mateixa raó congeniàvem més amb Joan XXIII que no pas amb Joan Pau II.
Si alguna cosa ens identifica als components del Fòrum Ondara, és que pertanyem a aquella generació, que alguns anomenen perduda, del Vaticà II. Sí, som fills del Vaticà II. No pas en la interpretació restauracionista que ara se li vol donar, sinó segons la interpretació genuïna que ens en van
transmetre els grans teòlegs que el van inspirar. És per ells que ens considerem hereus del veritable esperit del Concili. D’aquell Concili que ens va descobrir sobretot una nova imatge de l’Església, que, sense saber-ho, en el fons tots havíem somiat.
L’Església de la comunió, de la coresponsabilitat i del diàleg, pobra i humil, ben propera a la gent i compromesa amb els seus problemes, i d’una litúrgia senzilla, càlida i participada. Aquesta és l’Església que va ratificar el Concili Tarraconense,
al qual tu vas participar de manera prou activa i que la nostra Assemblea Diocesana definia amb aquests set trets: que broti d’una profunda experiència de Déu, que sigui expressió de la gratuïtat divina, oberta a tothom, amb predilecció pels
pobres, fraternal i coresponsable, alliberadora i guaridora, amb una comunió especial amb les altres Esglésies catalanes.
I, si algú ens predica una Església diferent de la que ens va proposar el Concili, ni que sigui el Papa o un àngel baixat del cel, no ens el creurem (Ga.1,8). No estem disposats a tornar a un passat de mal record.
És a partir d’aquesta concepció de l’Església, que en el seu comunicat arran dels seus 75 anys el Fòrum Ondara presentava al bisbe Jaume els seus greuges:
“… no podíem estar d’acord: amb el seu capteniment autoritari, que ha portat a la pràctica desactivació dels consells diocesans; amb la primacia del dret i de l’ortodòxia per sobre de les persones i de la seva comunió, que ha fet que el bisbat de Solsona perdés aquell aire de família i bona companyonia que sempre havia tingut; amb una perniciosa discriminació que semblava que dividís el clergat, religiosos
i fi dels entre agents de primera línia i personal de farciment; amb la imposició de la jubilació forçosa, causa de moltes nafres personals, sobrepassant el to exhortatiu del cànon 538-3, especialment en una situació de tanta penúria de capellans; no podíem estar d’acord amb el desmantellament d’un sistema financer com el de l’Ajuda a l’Església, basat en la comunió de béns, elaborat amb la participació de tots i aprovat en una assemblea diocesana, substituint-lo, per decret, per un sistema que consagra una dicotomia radical entre l’economia de la cúpula i la de la base, entre la del bisbat i la de les parròquies i capellans, com si es tractés de dues empreses rivals.” (Butlletí núm.11, juny 2009)

Aquest, Xavier, és el panorama que et trobaràs i que tu coneixes millor que nosaltres perquè l’havies ajudat a crear.
Què se n’ha fet, ens preguntem, d’aquella Església volguda per Jesús, de l’Església dels dos concilis, d’aquella que tots havíem somiat i volíem construir, una Església que tenia escalf de llar, en què tothom s’hi sentia lliure i útil -amb la llibertat dels fills de Déu- i s’hi trobava com a casa, en què tothom s’estimava i ajudava a ser fi del a Jesús, en què
tothom rivalitzava al servei dels germans, especialment dels més pobres i desvalguts? Una Església que era com un alberg de portes obertes, en què tothom trobava acollida, calidesa i comprensió. Una Església que era, amb una comparació de Joan XXIII, tan repetida en el Concili Tarraconense, com una font de plaça de poble, en què tothom podia trobar una mica
d’aigua fresca per saciar la set.

3. Un consell
Ens ha agradat el teu lema: “Omnia propter evangelium”.Un lema eminentment paulí. Però no oblidis mai que també l’evangeli és per als homes. Si l’evangeli no ens fes més homes i no fos portador d’alegria i esperança per als homes, no podria interessar ningú. No oblidis mai que l’evangeli és una bona nova. Que les persones són més importants que les normes i les lleis, encara que siguin canòniques o pontifícies, i que tots els projectes pastorals. El treball amb les persones no és gaire lluït, ho és més el dels grans projectes, però és més evangèlic. Estigues, doncs, prop de la gent, interessa’t per les seves coses.
Ja veus que el nostre bisbat és molt petit. Això et facilitarà poder estar molt a prop de tothom, de capellans i de laics, més que per manar-los, per escoltar-los, ajudar-los i animar-los, i restablir el clima familiar, sense discriminacions, que sempre ens havia caracteritzat. Saps també que el 75% dels capellans de la diòcesi passem dels 65 anys i portem tota una història de treballs i desenganys a les espatlles. Més que normes i doctrina, necessitem escalf, il·lusió i encoratjament. Nosaltres ja no som capaços de grans coses, però sí encara d’un treball pacient i d’un testimoni de fe i de servei enmig de la nostra gent.
Les mateixes vocacions sacerdotals, que tant et preocupen, són pràcticament impossibles, si els capellans no som capaços de viure el nostre sacerdoci amb goig i satisfacció. Però també és veritat que ni els mateixos superiors ens n’han donat gaires motius fins ara.
Bé, Xavier, ja veus que no som tan fers com et pensaves. Desitgem que tinguis molt d’encert en la teva missió i que siguis molt bon bisbe. Però no oblidis que som gent de conviccions, que potser no sempre seran les teves.

Tags: Bisbat de Solsona, Església, Xavier Novell