30 abr. 2015
La cara fosca de l’ Església
Dilluns parlava d’una Església simpàtica, d’una Església on hi havia gent com el Bisbe Deig o Mossèn Huguet, que es feia estimar i respectar per tothom. Aquesta és una cara de l’Església que, per sort existeix i és molt nombrosa. És l’Església que, a imatge i semblança de Jesús, passa pel món fent el bé i mirant de fer-lo millor per mitjà de l’amor.
Però, com qualsevol institució, l’ Església té llums i ombres i, lamentablement, avui cal parlar de la cara fosca, tètrica, trista i llòbrega d’aquesta mateixa Església. I cal parlar-ne inevitablement després d’haver vist l’impactant reportatge dels periodistes Montse Armengou i Ricard Belis “Els internats de la por” i que TV3 va emetre el dimarts.
No és que hagi estat cap sorpresa, ni cap primícia, la notícia que durant el franquisme -i fins i tot durant una colla d’anys després-, hi hagués internats que no van ser pas gaire modèlics. Era un rumor que corriasotto voce i ja havien sortit als diaris més d’una vegada notícies al respecte. El que a mi personalment em va sorprendre fou descobrir que n’hi hagués tants, que fos una pràctica tan estesa i que durés tant temps aquest calvari per a milers de nens, nenes i joves. Em va sorprendre saber que fins ben entrada la democràcia, milers de nens i nenes continuessin tancats en internats, col·legis religiosos, orfenats, preventoris antituberculosos o centres d’Auxilio Social, convertits en una mena de presó per a aquests infants on molts d’ells van patir abusos físics, psíquics, sexuals, explotació laboral o pràctiques mèdiques dubtoses. El reportatge –molt dur però molt ben fet- va tenir la virtut de destapar aquest passat, a base de testimonis personals, que ha estat massa anys ocult i silenciat. A diferència de països com Irlanda, que han reconegut els maltractaments a nens sota la seva tutela, a Espanya aquests abusos no han estat mai reconeguts, jutjats ni reparats.
Congregacions religioses pertanyents a l’ Església Catòlica, junt amb algunes institucions civils ben conegudes en aquella llarga nit franquista- en tenen una bona part de culpa i hauria de ser l’ Església Catòlica la primera interessada en esclarir tant com sigui possible els fets i a demanar perdó per tantes vexacions, maltractaments i abusos, perquè és un deute amb les persones que van passar per aquells centres disfressats de pietat, educació i religió catòlica mal entesa i exercida amb crueltat. A aquells homes i dones que expressaven el seu testimoni al reportatge del dimarts ningú els ha demanat perdó ni els ha compensat de tot els mal que els van fer durant anys i panys. Tot el que allà s’hi va escoltar és tan terrible que fa esgarrifar i ens fa adonar de com de malament s’ha fet la transició en tots sentits. No només s’han amagat fets vergonyants de tota mena, sinó que s’han buscat premeditadament els mecanismes legals i polítics necessaris per tal de que aquests fets quedin impunes.
El reportatge s’organitza bàsicament amb el testimoni esgarrifós d’aquestes persones, assegudes en mobles coberts de llençols, com de cases deshabitades on un dia convindria treure la pols, aixecar les catifes i escombrar la porqueria. I, de tant en tant, mentre s’escolta el seu relat, les imatges del NO-DO de l’època, mostrant colles de nens contentíssims, fent gimnàs, menjant saludablement, jugant al pati d’establiments d’Auxilio Social, a les Llars Mundet o al preventori de tuberculosi de Guadarrama. Tota una mentida institucional que ha durat fins fa quatre dies i que encara molts segueixen amagant o negant. Aquest reportatge és una peça més d’aquest gran puzle que, el dia que entre tots siguem capaços de fer-lo sencer, ens mostrarà el retrat del que va ser la llarga i cruel dictadura franquista.Ens falten encara molts detalls d’aquella època fosca d’una societat emmanillada, tancada en ella mateixa pels poders fàctics d’una dictadura cruel i massa ben acompanyada i massa beneïda per una colla de gent d’església que era mereixedora de dir-se cristiana. Ens farien falta uns quants programes més d’aquests per adonar-nos de moltes coses que ens han amagat durant massa temps.
