A PEU

El 8 de març és actualment el Dia Internacional de la Dona Treballadora "per commemorar la lluita històrica per millorar la vida de la dona". Se celebra a tot el món a nivell local i nacional.

En honor i reconeixement de totes les dones del món us presento aquest conegut poema de Mario Benedetti.

SI DIOS FUERA UNA MUJER

MARIO BENEDETTI

¿Y si Dios fuera mujer?
pregunta Juan sin inmutarse,
vaya, vaya si Dios fuera mujer
es posible que agnósticos y ateos
no dijéramos no con la cabeza
y dijéramos sí con las entrañas.

Tal vez nos acercáramos a su divina desnudez
para besar sus pies no de bronce,
su pubis no de piedra,
sus pechos no de mármol,
sus labios no de yeso.

Si Dios fuera mujer la abrazaríamos
para arrancarla de su lontananza
y no habría que jurar
hasta que la muerte nos separe
ya que sería inmortal por antonomasia
y en vez de transmitirnos SIDA o pánico
nos contagiaría su inmortalidad.

Si Dios fuera mujer no se instalaría
lejana en el reino de los cielos,
sino que nos aguardaría en el zaguán del infierno,
con sus brazos no cerrados,
su rosa no de plástico
y su amor no de ángeles.

Ay Dios mío, Dios mío
si hasta siempre y desde siempre
fueras una mujer
qué lindo escándalo sería,
qué venturosa, espléndida, imposible,
prodigiosa blasfemia.

,

Vull fer avui (fer-me a mi mateix també)  una reflexió  a partir de la notícia de l’escridassada que van fer a Rosa Díez, la diputada al Congrés i líder d’ UPyD, a la facultat de Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

En la mateixa línea de pensament que el degà d’aquesta facultat -el meu admirat Salvador Cardús- vull dir clarament que no estic d’acord amb aquesta mena d’actes vandàlics. Perquè el que van fer els estudiants és simplement vandalisme.

Jo no puc estar d’acord de cap de les maneres amb una senyora que quan obre la boca va sempre contra Catalunya i que sembla que tingui contra nosaltres una fòbia especial. Però l’he de deixar parlar per poder-li rebatre els seus simplistes arguments des de la raó i no des de la força. Els estudiants podien esperar-la amb crits, amb pancartes o amb xiulets; però una vegada dins de l’aula l’havien de deixar parlar i expressar-se. Almenys això és el que jo crec. O, sinó, que no l’haguessin convidat, perquè ja se sabia que la cosa acabaria tal com va acabar.

I aquí és on entraríem en el lliscós i debatut terreny de les llibertats individuals i públiques. Què cal prohibir i què no?. Fins on cal prohibir i fins on no per tal que tots puguem gaudir de llibertat?. Qui té poder de prohibir i qui no? Totes aquestes són preguntes necessàries i imprescindibles.

Alguns es queixen que aquí a Catalunya vulguem prohibir les corrides de toros. Però hi tenim el mateix dret que ells tenen en prohibir a casa seva altres coses també molt discutibles. Els pobles s’han de dotar de lleis que,inevitablement, prohibeixen coses i n’imposen d’altres. Per tant, a mi no em val això que no s’ha de prohibir. A vegades s’ha de prohibir pel bé de la majoria i per tal que la societat no sigui un caos. S’ha de prohibir però s’ha de veure i debatre què, com i quan s’ha de fer.

Ara bé: tota prohibició hauria d’anar acompanyada d’una educació, d’una explicació de per què es fa allò. Sinó, no serveix per a gran cosa i mai avançarem. Quedar-nos amb les tradicions per si mateixes tampoc té cap sentit si no se saben els motius pels quals es fan les coses.

  Els escolans de Montserrat van proposar-se fer alguna cosa per Haití. Es veu que  -a més de cantar- els ensenyen altres coses: sensibilitat, valors, sintonia amb causes justes i suposo que moltes altres coses. La idea i la iniciativa va sorgir dels escolans que cursen 2n d’ESO a l’ Escolania.

La idea, finalment, es va fer realitat ahir i va resultar un èxit, vist com estava de plena Santa Maria del Mar. Jo i la meva esposa ho vam poder comprovar, gràcies a uns amics que ens van reservar i regalar entrades. Ara ens cal fer una aportació a nosaltres, ja que el concert ens va sortir gratis… Qui vulgui pot afegir-s’hi i fer l’ ingrés al següent compte 2100 0828 61 0104536912.

La multitud que vam anar-hi vam poder gaudir d’un concert preciós i fet en benefici d’una noble causa: recollir fons per Haití. Aquest grup d’escolans es van preguntar com podien ajudar la població que va patir els efectes dels terratrèmols d’Haití i van decidir oferir el seu millor valor: la veu. Es van posar en contacte amb l’ ONG InteRed, que pertany a la Institució Teresiana, molt vinculada amb l’Escolania, i que està realitzant tasques humanitàries amb els damnificats d’Haití, per fer-los arribar la recaptació del concert benèfic.

InteRed és una ONG de Desenvolupament creada l’any 1992 per la Institució Teresiana amb l’objectiu d’impulsar, des de la societat civil, una Xarxa d’Intercanvi i Solidaritat (InteRed) entre grups socials, pobles i cultures. La seva finalitat és col·laborar en la transformació de la realitat socioeconòmica actual generadora d’injustícia, i lluitar contra la pobresa, les desigualtats i l’exclusió. InteRed treballa a través de processos socioeducatius i des d’un enfocament de drets humans i de gènere. Promou valors com la participació, la corresponsabilitat, la confiança mútua i el treball en equip en el desenvolupament de les activitats. InteRed està integrada per 9 delegacions en diferents comunitats autònomes de l’Estat espanyol, 26 organitzacions de 15 països i diferents moviments socials.

Gràcies, escolans, per aquesta bona idea i per la lliçó de solidaritat que ens heu donat als grans.

Avui us vull recomanar -a qui no la conegueu- una pàgina interessantíssima. És la següent:

http://www.memoro.org/es-ca/

Es tracta de gravacions de persones diverses que parlen de coses de la seva vida: records, vivències, històries… Coses que ens expliquen per tal que no es perdin definitivament.

S’hi troben històries interessantíssimes que ajudaran a conformar la Història perquè completaran visions que teníem incompletes.

I el que per a mi és més important: Es pot escoltar i veure els mateixos protagonistes perquè són gravacions de vídeo. Per tant és quelcom molt viu i molt directe.

Que ho gaudiu!

Els que no creuen en l’ànima potser no ho entendran. Però és igual. La majoria estic segur que creuen en l’ànima de les persones i també en l’ànima de les coses, encara que la nostra societat s’hagi tornat molt materialista i moltes vegades ens presenten els problemes de forma tan asèptica i tan freda que fa que només vegem la superfície i ens descuidem del que hi ha darrere de les coses (o dins d’elles).

Expliquen que un bon dia l’ajuntament va encarregar a un escultor molt conegut un gran cavall per una plaça de la ciutat. Al cap de pocs dies arribava un camió al taller carregat amb un bloc gegant de granit.  L’escultor va començar a treballar, pujat a una escala, a cops de martell i cisell. El fet va crear molta expectació i sempre tenia al voltant molts curiosos mirant com treballava. Sempre hi havia també un grup de nens que cada dia miraven curiosos com l’escultor anava fent.

Però van arribar les vacances i aleshores els nens van marxar, uns a campaments, altres a la muntanya, uns altres a la platja. Quan van tornar, l’escultor ja tenia el cavall acabat. I un dels nens, amb els ulls ben oberts li va preguntar:
-Però … Com sabies que dins d’aquella pedra hi havia un cavall?

Aquests dies es torna a parla molt d’immigració. Ara ens adonem que els immigrants són un problema. No ens en volíem adonar perquè no ens interessava. Ens interessaven només com a mà d’obra barata i necessària i no volíem veure que darrere hi havia una persona. Massa innocents? Massa càndids? Massa simples? Em sembla que no. Tots sabíem que el problema arribaria un dia o altre i poca cosa hem fet. En som tots una mica culpables, però potser ho són una mica més les administracions.

Com en el cas del cavall: cóm podíem saber que dins d’un immigrant hi havia una persona? Simplement observant. però no hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure…

Aquests dies es torna a parlar molt de toros. El nostre Parlament escolta els pro-taurins i els anti-taurins per tal de decidir si es prohibeixen les "corrides" de toros a Catalunya.

Jo ja n’he parlat en alguna altra ocasió però avui tinc ganes de tornar-hi i no cal dir que estic en el bàndol dels anti-taurins i que considero molt poc apropiat definir com a “fiesta nacional” una bàrbara tortura animal. Alguns dels "arguments" que s’escolten són:

1. “És una tradició”. Es una fal·làcia clàssica, també coneguda com argumentum ad antiquitatem. Que alguna cosa sigui antiga  no significa que sigui bona. La prostitució, la tortura o l’esclavitud son tradicions encara més velles que la tauromàquia.

El filòsof, catedràtic de lògica i filosofia de la ciència de la Universitat de Barcelona, Jesús Mosterín, ha qualificat avui mateix les corrides de toros com "un símptoma de molt escàs desenvolupament espiritual, moral i intel·lectual". Mosterín ha rebutjat l’ al·legat del caràcter tradicional de l’afició als toros, que ha comparat amb la tradició de pràctiques com l’ablació de clítoris o a la violència de gènere.

Jesús Mosterín ha replicat als defensors de l’espectacle taurí que "les corrides de toros són tradicionals", però que alhora a l’Estat espanyol "es prenen mesures per combatre el maltractament a les dones, que és més tradicional que les corrides de toros". "No és cert que les curses de braus sigui una cosa espanyola ni catalana. Estan exactament en la mateixa categoria i són salvatjades universalment abominades i que són brutalitats amb les que s’ha d’acabar", ha destacat Mosterín.

2. “Sense corrides, el toro de lídia s’extingiria”. Només s’extingeix allò que no es protegeix. Si el volen protegir lliure als camps no hi ha cap problema. Que ho facin. Que el protegeixin com protegeixen altres animals que, justament, no els deixen matar.

3. “El toro no sofreix”. Quan diuen això sembla que no tinguin lògica ni sentit comú. Que ho provin ells mateixos i es clavin unes parell de banderilles durant una estona… Potser s’adonaran del mal que fan aquells ferros clavats, movent-se i anant penetrant de mica en mica a la carn tot perdent la sang de mica en mica.

4. “També es maten els vedells i els porcs”. Però , segons la llei, han de ser sacrificats amb el menor dolor possible i al toro se’l tortura. De la mort del toro se n’ha fet un espectacle públic esgarrifós, amb cobrament d’entrada inclòs.

5. “És una lluita d’igual a igual entre l’home i l’animal”. ¿Igualada? Només cal veure com queda el marcador després del partit. Sempre guanya el mateix. Potser ho seria se la lluita es fes al mig del camp i sense cap mena d’instrument.

En fi, que només desitjo que els arguments dels anti-taurins vagin penetrant el els caps dels nostres diputats i es pugui fer a Catalunya un pas endavant en la lluita cap a la civilització.

CURRICULUM

MARIO BENEDETTI

El cuento es muy sencillo
usted nace
contempla atribulado
el rojo azul del cielo
el pájaro que emigra
el torpe escarabajo
que su zapato aplastará
valiente

usted sufre
reclama por comida
y por costumbre
por obligación
llora limpio de culpas
extenuado
hasta que el sueño lo descalifica

usted ama
se transfigura y ama
por una eternidad tan provisoria
que hasta el orgullo se le vuelve tierno
y el corazón profético
se convierte en escombros

usted aprende
y usa lo aprendido
para volverse lentamente sabio
para saber que al fin el mundo es esto
en su mejor momento una nostalgia
en su peor momento un desamparo
y siempre siempre
un lío

entonces
usted muere.

A l’ Uruguai ho tenen molt clar:

"La sobirania radica essencialment en la Nació i la majoria ha de governar respectant els drets de tots".(Cabildo Abierto del 21 de setiembre de 1808, Oración de Abril de 1813).

Demà, 1er de març, un president d’esquerres imposarà la banda presidencial a un altre president d’esquerres. Tabaré Vázquez imposarà la banda a José Mujica. És un fet històric en la història del país perquè no s’havia donat mai. Però no és un fet que s’esdevingui per xiripa o per casualitat. Vol dir que l’esquerra ha fet les coses ben fetes i ha convençut una gran part dels votants.

Demà, un guerriller torturat en les fosques i humides cel·les de la dictadura militar uruguaiana (José Mujica) serà el nou President de la República Oriental de l’ Uruguai. Aquest minut històric en què s’esdevindrà aquest fet serà emocionant per a tots els que seguim creient en la democràcia perquè voldrà dir que les coses no han de ser indefinidament iguals i que poden canviar.

De fet, l’ Uruguai -un país que m’ estimo molt- ha anat canviant de mica en mica gràcies a tots. No només gràcies al govern d’esquerres sinó també gràcies a que la gent uruguaiana té un gran sentit de la democràcia i una especial sensibilitat amb el fet polític. Estic segur que molts amics meus, que llegiran aquestes paraules, no estaran gens d’acord amb mi. Però seguirem essent amics i seguirem discutint de política perquè -uns i altres- sabem que ningú té la raó complerta de les coses ni la veritat sencera. Tots tenim una mica de raó i tots tenim les nostres raons per defensar els nostres punts de vista. Això és el més bonic de la democràcia: el respecte mutu. I els uruguaians tenen aquest do tan seu i que, tant de bo, conservin per molts anys.

Des d’aquest humil blog vull felicitar a José "Pepe" Mujica, que essent president de la República, no té previst modificar gaire la seva manera de viure. Vol  viure en el mateix habitatge de sempre; una caseta-granja que no modificarà ni per fora ni per dins. La ja famosa "granja", una caseta en camp obert envoltada de cultius de flors i hortalisses, no tindrà murs, malles, tanques o filferros que l’aïllin de la resta del món. Com a molt, tindrà més presència policial per salvaguardar la seva seguretat.  "-No es pot posar portes al camp", remuga als seus amics el president electe.  Diu que "després d’estar tancat en un forat gairebé quinze anys de cap manera aixecaré tàpies. Veurem com se soluciona el tema de seguretat però amb cadenats, no". Aquest comentari li va fer Mujica a Luis Reyes, mestre d’obres, company de files, de militància -no d’armes- i constructor, amb el propi Mujica d’un dipòsit d’aigua que hi ha davant de la granja per "combatre la sequera". Amic entre els amics, la seva fe en "Pepe" és infinita: "És un revolucionari, com Jesucrist".

Jo crec en aquest home. Tant de bo no defraudi les esperances de tantes i tantes persones que confien en ell. Des d’aquí la meva felicitació al nou President d’ Uruguai! Endavant, PEPE!

Diuen que hi havia tres cecs que estaven davant d’un elefant.
Un d’ells li va palpar la cua i va dir:
– És una corda.
Un altre cec va acariciar una pota de l’elefant i va opinar:
– És una columna.
I el tercer cec va recolzar la mà en el cos de l’elefant i va endevinar:
– És una paret.

La nostra visió del món acostuma a ser molt parcial, molt localista i molt deformada. A vegades molt curta de vista, degut a la nostra educació, a les nostres manies, als nostres costums, a la nostra deformació professional, a les nostres creences, etc.

Som tan parcials que som incapaços de veure la globalitat. El món actual fa que això canviï, gràcies a la globalització, a internet, a que el món es fa cada dia més petit perquè de seguida ho sabem tot i ho sabem immediatament. No sé si per sort o per desgràcia. Però les coses són així i ho seran encara més.

Serà per sort si sabem tenir més perspectiva de les coses, del món global, dels problemes mundials, si sabem buscar solucions comunes, solucions globals.

I serà per desgràcia nostra si no valorem els valors concrets, si menyspreem  les costums pròpies, la nostra petita terra, el gust del que és propi. Un arbre sense arrels no pot viure, però un arbre sense rames que mirin al cel i que mirin més enllà, tampoc viu…

DIOS ES NEGRA Y SIN PAPELES*

HELENA MALENO GARZÓN, colectivo Caminando Fronteras, [email protected]

TANGER (MARRUECOS).

Imagina que diste a luz el domingo pasado en un hospital público marroquí. Un niño precioso.

Imagina que te dieron el alta al día siguiente, lunes.

Imagina que volviste a casa, cansada, sangrando del post-parto, con dolores aún en un útero que lucha por volver a su sitio.

Imagina que en casa te está esperando tu niña de dos años y dos meses y tu pareja.

Imagina que esta mañana mientras bañabas al bebé comenzaste a ver que le costaba respirar.

Imagina que corriste al hospital público marroquí.

Imagina que te dijeron que no podían atenderte.

Imagina que fuiste dos veces.

Imagina que la tercera vez tu bebé dejó de respirar casi en la puerta del hospital.

Imagina que pediste auxilio por tu bebé muerto.

Imagina que se lo llevaron a la morgue del hospital.

Imagina que a ti, a tu niña de dos años y dos meses y a tu pareja os llevaron a comisaría.

Ahora imagínate retorciéndote de dolor en las entrañas, el dolor agrio de la muerte de tu hijo, el dolor de un útero que te recuerda recién parida, el dolor de una leche que sube a tus senos duros como piedras. Pero imagínate NEGRA, imagínate AFRICANA, imagínate POBRE, imagínate SIN PAPELES.

Estás sentada, doblada sobre tu vientre en aquel sucio despacho de policías que van y vienen y te hablan en una lengua que no entiendes. Allí te miro e intento traducirte las preguntas que me parecen estúpidas, crueles e inhumanas.

Quieren saber qué hacéis en su reino, cómo habéis entrado y cuánto tiempo lleváis aquí. Quieren saber cómo os llamáis, cómo se llaman vuestros padres y porqué habéis venido.

Tu pareja grita y pide piedad. Sabe que todas las preguntas van dirigidas a justificar una deportación al desierto. Tu pareja grita y te tranquiliza llamándote “honey”.

Tu niña sonríe, juega con su gorro y canta “haleluya”.

La policía busca un intérprete de árabe a inglés para hacer el parte y llevaros a Tribunal.

Me dices que si te deportan al desierto y allí te violan no crees que aguantarás el dolor, que aún estás recién parida.

Un policía se me acerca y me pregunta: ¿Por qué hacéis esto? ¿Por placer? Este amable policía llama “esto” a acompañar a unos padres sumidos en el dolor, a comprar algo de comida para una niña que lleva todo el día sin probar bocado y a intentar traer un poco de humanidad o al menos de buen trato a esa puñetera comisaría.

Entonces le miro, me horroriza su frialdad, y le contesto, lo hacemos por amor. Veo en él a esos seres que comen, cagan y hacen de policía para poder seguir comiendo y cagando. Siento lástima.

Detienen a tu pareja en comisaría y me dicen que como caso humanitario te dejan dormir en casa. Mañana tienes que pasar el Tribunal junto a tu marido.

Te hundes. Es la primera vez que te veo enderezar ese vientre que te duele. Gritas y lloras hasta que un policía te manda callar.

No lo soporto, me puede la escena y le pido por favor que entienda que tu hijo ha muerto hoy, que estás recién parida, que te duelen las entrañas.

Me responde con desprecio que en este reino hay unas leyes, que aquí se hace lo que dice el procurador del rey y que tú eres una NEGRA CLANDESTINA.

Mañana iremos al Tribunal, mañana un hombre de este reino decidirá si te tiran a ti y a tu niña al desierto de madrugada. A partir de ahí la suerte decidirá si serás violada, si tu hija será raptada o por qué no violada también.

Imagínate que todo eso te ha pasado hoy.

Imagínate que a todas nos duelen sus entrañas.

Imagínate que a todas nos duelen nuestras entrañas».

(Eclesalia Informativo autoriza y recomienda la difusión de sus artículos, indicando su procedencia).

ECLESALIA, 23/02/10.- «Tánger dieciséis de febrero 2010.

*Así lo he recibido. Así lo reenvío. Y seguiré arrodillándome, porque hoy he visto a Dios en negro y sin papeles.

+ Fr. Santiago Agrelo Martínez

Arzobispo de Tánger

Una altra vegada ens trobem amb un conflicte lingüístic amb funcionaris que no "funcionen" prou bé. És el que va sofrir l’Àngels Monera (a la foto, la de la dreta) amb uns guàrdia civils a l’aeroport de Girona.

Encara no han entès aquesta gent que un funcionari està al servei de la població. No ho han entès ni alguns funcionaris ni els seus caps. Què hi fa un guàrdia civil a Girona si no entén el català? No sols no es compleix la llei sinó que és una falta de respecte a la gent d’una terra que té una llengua pròpia i que té el dret de fer-la servir.

Per sort, no tots són iguals. (Només faltaria!).  Però de tant en tant en trobem amb policies, guàrdia civils, jutges, funcionaris de finestretes oficials -per tant, en contacte amb el públic- que els sembla que no els cal entendre el català. I ja sabem que en certes circumstàncies hom no té temps, humor o paciència per crear situacions tenses i protestar per aquesta falta de respecte i ho deixem passar (i parlo per pròpia experiència). Ens comportem com autèntics súbdits, malauradament. I ni ho denunciem posteriorment, cosa que és un greu error no fer-ho.

I després es preguntaran alguns perquè volem ser independents… Doncs ja els ho explico jo: per evitar situacions semblants a aquesta, en la que el ciutadà es troba en un judici com acusat en lloc de trobar-s’hi com acusador…

Una altra vegada ens trobem amb un conflicte lingüístic amb funcionaris que no "funcionen" prou bé. És el que va sofrir l’Àngels Monera (a la foto, la de la dreta) amb uns guàrdia civils a l’aeroport de Girona.

Encara no han entès aquesta gent que un funcionari està al servei de la població. No ho han entès ni alguns funcionaris ni els seus caps. Què hi fa un guàrdia civil a Girona si no entén el català? No sols no es compleix la llei sinó que és una falta de respecte a la gent d’una terra que té una llengua pròpia i que té el dret de fer-la servir.

Per sort, no tots són iguals. (Només faltaria!).  Però de tant en tant en trobem amb policies, guàrdia civils, jutges, funcionaris de finestretes oficials -per tant, en contacte amb el públic- que els sembla que no els cal entendre el català. I ja sabem que en certes circumstàncies hom no té temps, humor o paciència per crear situacions tenses i protestar per aquesta falta de respecte i ho deixem passar (i parlo per pròpia experiència). Ens comportem com autèntics súbdits, malauradament. I ni ho denunciem posteriorment, cosa que és un greu error no fer-ho.

I després es preguntaran alguns perquè volem ser independents… Doncs ja els ho explico jo: per evitar situacions semblants a aquesta, en la que el ciutadà es troba en un judici com acusat en lloc de trobar-s’hi com acusador…

http://bybalasch.blogspot.com/Etiquetes de Technorati: Humor

Ajudar a tothom. Inclús a aquell que no vol ser ajudat. Heus aquí el "quid" de la qüestió.

Cal ajudar, d’acord. Però fins on? Hi ha límit? Cal respectar la llibertat d’aquell que conscientment no vol ser ajudat? Ens adonem sempre de la necessitat que tenim tots plegats de ser ajudats? No serà que a vegades som massa orgullosos, massa tibats, massa presumits, massa prepotents, massa autosuficients i no ens adonem que en algun moment necessitem ajuda? A vegades sabem donar ajuda però no sabem rebre’n…

He trobat una una bonica història:

"Un mestre oriental que va veure com un escorpí s’estava ofegant, va decidir treure’l de l’aigua, però quan ho va fer, la bestiola li va picar.
Per la reacció al dolor, el mestre va deixar anar l’animal, que va caure a l’aigua i de nou s’estava ofegant. El mestre de nou va intentar treure’l i una altra vegada la bèstia li va tornar a picar.
Algú que havia observat tot, es va acostar al mestre i li va dir:
– Perdoni, però vostè és tossut! No entén que cada vegada que intenta treure’l de l’aigua el picarà?
– La naturalesa de l’escorpí és picar i això no canviarà la meva, que és ajudar- va respondre el mestre.
I llavors, ajudant-se d’una branca, el mestre va treure l’animalet de l’aigua i li va salvar la vida".

No hem de canviar la nostra naturalesa si algú ens fa mal; només cal que mirem de prendre precaucions i ser llest i respectuós: Llest, per tal que no ens prenguin el pèl. I respectuós perquè cada un té la seva llibertat i cal que la respectem.

Que la conducta de les altres persones mai condicioni la nostra!.

Eduardo Galeano és d’aquells escriptors que , amb poques paraules, saben contar una història per tal que arribi al cor. Un bon escriptor és aquell que sap explicar bé una història, sigui en prosa o en vers.

En els llibres de Galeano n’hi trobem un munt. Però avui us en vull transmetre una que és deliciosa i emocionant.  En poques paraules ens fa entendre què és una llar, una casa, una família, uns records.

Les coses tenen ànima. Les coses, els paisatges, els llocs, les olors, les llums i els sorolls. Les campanes, per exemple, ens diuen coses, s’ expressen, fan sentir.

Heus ací la història de Galeano:.

"Había sido albañil desde la infancia.

Cuando cumplió dieciocho años, el servicio militar lo obligó a interrumpir el oficio.

Lo destinaron a la artillería. En la práctica del tiro de cañón, debía disparar contra una casa vacía, en medio del campo. Le habían enseñado a tomar puntería, y todo lo demás; pero no pudo hacerlo. El había construido muchas casas, y no pudo hacerlo. A los gritos le repitieron la orden, pero no.

El quería decir que una casa tiene piernas, hundidas en la tierra, y tiene cara, ojos en las ventanas, boca en la puerta, y tiene en sus adentros el alma que le dejaron quienes la hicieron y la memoria que le dejaron quienes la vivieron. Eso quería decir, pero no lo dijo. Si hubiera dicho eso, lo hubieran fusilado por imbécil. Plantado en posición de firmes, se calló la boca; y fue a parar al calabozo.

En un fogón de las sierras argentinas, en rueda de amigos, Carlo Barbaresi cuenta esta historia de su padre. Ocurrió en Italia, en tiempos de Mussolini."

Eduardo Galeano.

Avui fa 25 anys que ens va deixar Salvador Espriu. Jo el vaig descobrir de ben jovenet. I ho vaig fer a través del seu poema "Assaig de càntic en el temple" de l’any 1954.

Aquest poema em va impactar. Era clar i directe. Era el retrat psicològic d’un país fosc i avorrit, anorreat, esclau. Un país del qual la majoria ens hauria agradat marxar "nord enllà". N’ estàvem cansats d’aquesta "covarda, vella, pobra, bruta, trista, àrida, salvatge i dissortada pàtria". Però, gràcies a Déu, es van quedar (i no pas per covardia, com diu ell) homes com l’Espriu que la van salvar.

Van salvar els mots, van salvar l’ànima, van salvar la cultura, les tradicions, van salvar les arrels i les il·lusions amagades al fons dels cors vençuts i amargats. Poc a poc van anar sortint gent com ell que van anar creant il·lusions. Van anar sembrant flors, van anar cultivant les petites llavors que quedaven amb la paciència del vell pagès que sap que, cuidant-les amb amor, donaran fruit. La fotografia d’aquest país va servir-nos durant molts anys per reconèixer-nos, però també per animar-nos.

Gràcies Espriu. Aquest país, potser no tant fosc, trist, covard i brut com anys enrere, encara té molt camí per fer. Aquest país et deu molt més reconeixement del que t’ha tingut. No li tinguis en compte: potser algun dia arribarà. Gràcies.

"Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: -Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret-,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo, a més, amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria."

Tenia cinc anys quan va marxar. Va créixer en un altre país, va parlar una altra llengua. Quan va tornar, ja havia viscut molta vida.

Felisa Ortega va arribar a la ciutat de Bilbao, va pujar a dalt del mont  Artxanda i va fer el camí, que no havia oblidat, cap a la casa que havia estat casa seva.

Tot li semblava petit, encongit pels anys, i li feia vergonya que els veïns escoltessin els cops de tambor que li sacsejaven el pit.

No va trobar el seu tricicle, ni les butaques de vímet de colors, ni la taula de la cuina on la seva mare, que li llegia contes, havia tallat d’una tisorada el llop que la feia plorar. Tampoc va trobar el balcó, des d’on havia vist els avions alemanys que anaven a bombardejar Guernica.

Al cap d’una estona, els veïns es van animar a dir-ho: no, aquesta casa no era casa seva. Casa seva havia estat aniquilada. Aquesta que ella estava veient s’havia construït sobre les ruïnes.

Llavors, algú va aparèixer, des del fons del temps. Algú que va dir:
-Sóc l’Helena.
Es van abraçar llarga estona.

Havien corregut molt, juntes, per aquelles arbredes de la infància.
I l’ Helena va dir:
-Tinc una cosa per a tu.

I li va portar una plata de porcellana blanca, amb dibuixos blaus. Felisa la va reconèixer. La seva mare oferia, en aquesta plàtera, les galetes d’avellanes que feia per a tots.

L’Helena l’havia trobada, intacta, entre la runa, i l’havia guardat durant cinquanta-vuit anys i ara l’oferia a la seva amiga d’infància.

Segons Eduardo Galeano el temps és una teranyina que ens atrapa tard o d’hora. El temps, els records i la vida mateixa, viscuda de maneres diverses fan de cada persona algú diferent. Però hi ha una pàtina, una marca que deixa el temps de la infantesa de cada un que resulta inesborrable i que aflora en molts moments de la nostra vida en forma de nostàlgies, paisatges, records i pensaments.

Des del bloc Antaviana, s’ha iniciat un acte conjunt en homenatge a la figura de Salvador Espriu en motiu del 25è aniversari de la seva mort. Així que el dia 22 de febrer tots els blocaires que vulguin participar poden penjar un post sobre la figura de l’escriptor de Santa Coloma de Farners i enviar l’enllaç al correu  [email protected] o al mateix bloc citat.

Animeu-vos i uniu-vos-hi!

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners 1913 – Barcelona 1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, de la prosa catalana de fórmules noucentistes.

"Persona" en grec significa "màscara", "careta", rostre. La cara expressa o amaga. Depèn. La persona és -primerament i sobretot- un misteri difícil d’abastar, de definir i de comprendre. Per això com més infants, més senzills. La cara és el mirall de l’anima. Mostra el que hi ha. I a mida que anem madurant ens anem complicant i cada vegada es fa més difícil tot plegat perquè ens anem posant caretes. Per això els infants són tan directes, clars i diàfans: no amaguen res. No els cal amagar res. Mostren el que són sense complexes de cap mena i diuen el que senten. Són innocents. I la innocència és una de les coses que no hauríem de perdre mai però que perdem de seguida.

Els que treballem en centres de persones amb discapacitat intel·lectual sabem molt bé que la majoria d’aquestes persones tenen uns nivells d’innocència molt alts. Innocència, afecte, sensibilitat, senzillesa, capacitat de relació i d’amistat són virtuts -entre moltes altres- que ells tenen en grau molt més elevat que la majoria de nosaltres.

Per això a vegades a mi se’m fa difícil parlar de discapacitat, encara que entenc que potser no tenim cap més paraula més adequada o la societat en general no està prou preparada per entendre i valorar prou les persones des d’uns altres esquemes i amb uns altres paràmetres. Potser hauríem de començar a parlar més de capacitats que de discapacitats. Hauríem de parlar d’inclusió o no tant d’exclusió conceptual. Qui és vàlid i qui és invàlid? Qui és capaç i qui és incapaç? Capaç per a què i incapaç per a què? Qui és més savi que qui? Qui és més innocent que qui? Qui té més i qui té menys? Diners, virtuts, defectes, amistats, cotxes, llibres, raons, manies… tot això és pot valorar, medir, triar, guardar o rebutjar. Uns trien unes coses i altres en trien altres. La pitjor discapacitat és la auto discriminació i molts trien aquest camí.

Capacitats especials per unes coses i capacitats per unes altres. Jo puc no tenir gens de capacitat per dibuixar i, en canvi, tenir-ne molta per cantar. Al centre on treballo tenim nois amb habilitats enormes per a certes coses. Molt més hàbils que la majoria dels educadors que hi treballem. És cert que nosaltres en tenim unes altres. Però això em fa pensar que hauríem de ser una mica més humils ja que dia a dia ells ens ensenyen constantment moltes coses importants i essencials per a ser més persones, per a viure millor i per a ser més feliços. Potser ens caldria fixar-nos-hi una mica i mirar d’aprendre-ho.

Joaquin Ventura en "Fe adulta" recull una afirmació molt gruixuda que va fer Wolfgang Wodarg, president de la Comissió de Salut del Consell d’Europa. O sigui, qui fa aquesta afirmació té autoritat. No és un qualsevol. I l’afirmació és la següent:

" L’OMS i les farmacèutiques van inventar-se una crisi falsa per a vendre vacunes". Segons ell “la grip A és un dels escàndols mèdics més grans d’aquest segle”. I ha afegit “la suposada pandèmia és un muntatge dels gegants farmacèutics i l’Organització Mundial de la Salut”.

Wodarg ha afirmat que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va suavitzar la definició de pandèmia perquè els científics li van demanar, i que les companyies farmacèutiques ho van aprofitar per aconseguir contractes de venda per a les seves vacunes. Només en el quart trimestre del 2009, una companyia la Glaxo SmithKline, havia ingressat 1700 milions de dòlars gràcies a les vendes de vacunes contra la grip A H1N1.

Com a resultat, els governs han gastat milions d’euros en campanyes de vacunació. A més a més, milers d’animals que van donar positiu en les proves de grip A H1N1, han estat sacrificats.

El Consell d’Europa investigarà aquestes acusacions, i això és una mala notícia per a les companyies fabricants de les vacunes i els medicaments contra la grip A.

Ja el juliol del 2009 va quedar clar que el nombre de morts que es produïen entre els malalts de grip A era menor que les que es produeixen amb la grip estacional comuna, però la OMS no va dubtar en qualificar la malaltia com a pandèmia. La declaració de què la grip A era una pandèmia va ser definitiva per a què els governs compressin aquestes grans quantitats de vacunes. Països com França, el Regne Unit, Alemanya, Holanda o Espanya es troben ara amb grans estocs de vacunes que no han utilitzat.

Wodarg ha explicat que, en opinió seva, la raó per a què tot això hagi passat cal buscar-la en els brots de grip aviar H5N1 que van produir-se fa pocs anys. Com que aquest virus sí que va ser realment perillós, els governs van firmar contractes amb les empreses farmacèutiques en els quals es comprometien a comprar vacunes i fàrmacs si es produïa una pandèmia. En aquest cas, els fabricants d’aquests productes podrien fer efectius els contractes.

“Per a poder vendre els seus fàrmacs i vacunes contra la grip aviar, les companyies farmacèutiques han pressionat als científics i agències oficials, responsables de la salut pública, per alarmar als governs de tot el món”, ha dit Wodarg.

Així, s’han malgastat els recursos econòmics destinats a la salut pública en estratègies ineficients de vacunació. A més a més, “s’ha exposat de forma innecessària a milions de persones al risc de patir efectes secundaris desconeguts a causa d’unes vacunes insuficientment testades”, ha posat de manifest el president de la Comissió de Salut.

Si el Consell d’Europa estableix en la seva investigació que aquest “circ” ha estat una “voluntària i cínica” manipulació de les companyies farmacèutiques, les demandarà per obtenir-ne compensacions.

http://www.feadulta.com/elReino_fraude-gripe-A.htm

Després d’això em pregunto:

-Com podrem seguir fiant-nos dels nostres governs i d’ institucions tan aparentment serioses com la OMS?

-Per què tanta gent -també aparentment seriosa- va criticar tant la monja benedictina Teresa Forcades quan va fer aquelles afirmacions que van donar la volta al món i ara ningú surt a la seva defensa i dient que tenia tota la raó del món?

-No serà que també els grans mitjans de comunicació hi estan implicats?

Hi ha un proverbi xinès que diu: "Seu a la porta de casa teva i tard o d’hora veuràs passar el cadàver del teu enemic". Vol dir que hem de tenir paciència, que les coses arriben un dia o altre, que no cal tenir presses. A vegades callar i deixar passar el temps és la millor virtut i la millor manera de fer.

Això és el que deuen pensar en aquests moments els enemics del jutge Garzón, que són molts i molt variats. "A todo cerdo le llega su San Martín" diuen en castellà. Al jutge superestrella Gazón sembla que ja li ha arribat. Un dia d’aquest tornarà a sortir als diaris, però ja no com Superman, tal com ens tenia acostumats. Es va convertir en "Supergarzón " quan va encausar els GAL, quan es va voler dedicar a la política (i no li va sortir bé), quan va processar a Pinochet i amb les causes d’extermini de l’ Operació Còndor. Posava a la presó a presumptes terroristes d’ Eta, a independentistes catalans o a narcotraficants sense pensar-s’ho gaire i amb gran parafernàlia. Alguns, poc després havies de ser alliberats perquè no hi havia proves de res.

Ha buscat sempre el protagonisme i durant una bona colla d’anys l’ ha trobat. Se’n va anar a Nova York per donar-se a conèixer fent conferències pagades pel Banc Santander i sembla que per retornar algun favor. Els seus enemics es freguen ara es mans esperant veure passar al seu cadàver (figurativament, és clar) i pensant: "Tan llest que eres i no t’has adonat que hi ha una Llei d’Amnistia"… Aquests pròxims dies sentirem a parlar molt de prevaricació.

La llei té això: encara que a vegades és injusta i té els seus racons foscos ens recorda que tots som (o hauríem de ser) iguals davant la llei. Garzón també, és clar. Veurem en què queda tot plegat però sembla que ho té una mica cru perquè hi ha molta gent que sap manegar les lleis com ell -o millor encara- i li tenen ganes de valent.

Estimar l’Església no vol dir no poder-la criticar i no veure els seus defectes. Quan estimem una persona normalment veiem més les virtuts que els defectes, però seria irracional no voler-ne veure les coses lletges. Mirem de perdonar-les; mirem de disculpar-les; mirem de minimitzar-les. Però hi són i s’hi ha de comptar per no viure enganyats i poder ser madur.

Aquests dies s’està parlant molt dels capellans pederastes i de com les coses han arribat a límits insospitables. No s’entén que la jerarquia no hagi actuat abans davant de proves evidents i conegudes. No va actuar prou fermament Joan Pau II amb el cardenal de Boston Bernard Law, que no va fer més que traslladar el cardenal a un lloc de la Cúria Romana. Tampoc va actuar com corresponia amb el fundador de la "Legión de Cristo", Marcial Maciel, del qual s’han provat molts escàndols de tota mena. I podríem anar seguint amb silencis inexplicables a Irlanda sobretot, però també a Austràlia, Itàlia, Àustria. i també a Espanya…

No s’acaba d’entendre tampoc la manera de nomenar bisbes, per exemple. Sembla que els criteris que es fan servir busquin l’absurditat total o es busqui gest d’una única tendència i sensibilitat encara que no siguin ben rebuts per la majoria. Si l’Església fos normal triaria capellans de la mateixa terra, gent arrelada al país, prou sant i savis com per portar una diòcesi com s’ha de portar: essent propers a la gent, essent amics dels capellans, essent gent que busca l’essencial i no es queda en el secundari…

Si l’Església fos normal, respectaria més les maneres de ser i de fer dels diferents països, de les diferents cultures i de les persones, cosa que cada dia es dóna menys. S’escoltaria més a la gent, als bisbes, als capellans. No es faria callar teòlegs crítics, ans al contrari, es miraria de buscar nous camins, noves perspectives de la fe i de maneres noves de viure-la. Es buscaria, en definitiva, nous camins. No m’estranya gens, doncs, que cada dia hi hagi més distància entre l’església i el món, entre la jerarquia i els fidels i, en definitiva, entre les lleis, dogmes i sentències i la vida mateixa.

Tots els països han de mirar enrere si volen un futur millor. Cal mirar enrere per no caure en errors passats, veure el que hem fet bé o malament i, d’aquesta manera, projectar-se cap al futur.

Ho dic per la mateixa Catalunya, el meu país, però també ho dic en general. Tenim tendència a amagar les coses mal fetes però no hi guanyem res. Podem passar desapercebuts durant molts anys però, entretant, les coses es van covant, van madurant i algun dia exploten. Els crims de la nostra guerra "incivil", per exemple, que aquests dies tornen a aflorar als diaris; els crims del franquisme, que alguns han mirar d’ofegar, emmudir i fer que no surtin a la llum. Tot, tot plegat es va sabent i els historiadors van descobrint coses. Alguns -massa prudents  diuen que això és jugar amb foc. Però la veritat és que el foc purifica i certes purificacions són prou necessàries.

L’ Uruguai, per exemple, darrerament ha anat canviant. És un país que conec força bé i li conec una mica la història. Tot i les dificultats econòmiques que experimenta va sortint endavant gràcies a la presidència del socialista Tabaré vázquez, que ha desenvolupats alguns programes socials ben interessants per a lluitar contra la pobresa. A més, s’ha preocupat del destí dels aproximadament dos-cents seixanta presoners desapareguts de la dictadura civil i militar (1973-1985).  Aquesta forma de mirar enrere és de justícia que es faci per bé les famílies i pel bé del país. S’han pogut anar acumulant proves flagrants contra l’ex President Juan María Bordaberry, de 77 anys d’edat. Va ser elegit el 1971, i dos anys més tard clausurava el Congrés i suprimia totes les llibertats constitucionals, atorgant plens poders a l’exèrcit per tal de «restablir l’ordre». Raons: descontentament popular i l’amenaça de la guerrilla dels Tupamaros.

El 16 de novembre del 2006, el jutge Roberto Timbal dictava una ordre d’arrest contra Bordaberry i el Ministre d’afers exteriors d’aquella època, Juan Carlos Blanco, per l’assassinat dels parlamentaris Zelmar Michelini i Héctor Gutiérrez, així com dels militants tupamaros Rosario Barredo i William Whitelaw, els cossos dels quals van ser trobats el 18 de maig de 1976 en un cotxe abandonat a Buenos Aires, aclivellats per les bales (“Para el juicio de la historia”, Brecha, Montevideo, 20 d’octubre de 2006).  Han calgut tres dècades perquè la justícia hagi pogut iniciar diligències. L’esdeveniment és històric, segons escriu el periodista Edouard Bailby.

 
Per posar fi a la dictadura, els dos partits que es repartien el poder des de 1865 –el Partido Colorado (liberal), gairebé hegemònic, i el Partido Nacional (conservador)– havien signat la «Llei de caducitat de la vocació punitiva de l’Estat» amb els generals. Aquesta llei amnistiava els militars i els policies implicats en atemptats contra els drets humans. No comptaven, però, amb el creixement de les forces d’esquerres reunides al Frente Amplio. A partir de 1990, aquests guanyarien tres cops a l’ajuntament de Montevideo. Però el gran esdeveniment va arribar l’octubre de 2004: Tabaré Vázquez, candidat socialista del Frente, és escollit President de la República en primera volta amb un 50,4% dels vots. L’esquerra obtenia la majoria absoluta a la Cambra de representants i al Senat. Per primera vegada en la història del país, unes eleccions democràtiques apartaven del poder els dos partits tradicionals.

 
Des de la presa del càrrec de Tabaré Vázquez, l’1 de març de 2005, les veus que reclamaven la veritat del passat recent es van fer sentir. Hi ha investigacions obertes, declaracions de testimonis i exhumacions de restes en zones militars. A poc a poc les proves es multipliquen, s’han empresonat militars i ex policies. A molts els pesa l’ordre d’extradició, des de l’Argentina i Xile, sobre el cap.

”La recerca de la veritat no és una venjança, sinó el camí cap a la justícia”, subratlla el senador Alberto Couriel, persona influent del Frente Amplio. “Pel futur de la democràcia, és essencial que s’aclareixin totes les responsabilitats”.

Doncs això mateix és el que s’hauria d’anar fent arreu i aquí a l’ estat espanyol també perquè em dóna la sensació que no hem tancat prou bé les coses….

‘Famosos y mendigos’, una iniciativa lamentable. Em vull fer ressò d’un comunicat que han fet una sèrie de grups i de persones i al qual m’adhereixo totalment.

http://elperiodico.com/BLOGS/MAPAMUNDI/blogs/arrels/archive/2010/01/26/famosos-y-mendigos-una-iniciativa-lamentable.aspx

Queremos hacer público nuestro profundo malestar ante la iniciativa anunciada por la cadena Antena 3 Televisión de iniciar la emisión en breve del programa Famosos y mendigos.
Nos parece lamentable que se utilice la dramática realidad de las personas sin techo para producir un docu-reality con la colaboración de un reparto de personajes públicos que acceden a convertirse por unos días en personas sin hogar sin otra finalidad que ofrecer a la audiencia un producto orientado exclusivamente, una vez más, a convertir en espectáculo la realidad de la exclusión social.
Rechazamos de manera rotunda una iniciativa mediática de esta naturaleza, que para su realización está intentando comprometer de manera subrepticia a los centros y servicios para las personas sin hogar de nuestras entidades, falseando los objetivos expuestos por los responsables de la productora Zeppelin, realizadora del espacio.
Los responsables del espacio dicen que pretenden “enseñar la dureza del día a día en las calles”, así como “mostrar el grado de invisibilidad al que llegan los sin techo”, “dar voz al colectivo para conocer sus necesidades, motivaciones, aspiraciones", “dar un enfoque positivo al programa: queremos ser capaces de huir de los estereotipos que vinculan la vida en la calle al alcohol o las drogas” y “enseñar al público que existen organismos que hacen este trabajo a diario y tratan de hacer la vida un poco menos difícil a personas que viven situaciones muy complicadas”.

Sin embargo, entendemos que todos estos legítimos objetivos quedan desautorizados con un formato de programa como el que utiliza Famosos y mendigos.

Esta iniciativa se aprovecha de la dimensión pública de sus colaboradores para ofrecer un espectáculo mediático sobre una realidad social traumática que afecta a muchas personas con experiencias personales muy dolorosas y que merecen por parte de todos, y especialmente de los medios de comunicación social, el máximo respeto hacia su integridad, su dignidad y su intimidad, sobre todo en cuanto atañe a la defensa de sus derechos y del acceso a los mismos que tienen o deberían tener.

Por todo ello, apelamos a la responsabilidad de Antena 3 TV como servicio público de información para reconsiderar la viabilidad de ese proyecto audiovisual, al tiempo que renovamos nuestra oferta de colaboración permanente con esa cadena y con todos los medios de comunicación para trabajar juntos en la sensibilización de la sociedad en la realidad de la exclusión social de que son víctimas las personas sin hogar. Invitamos también a todos los ciudadanos a seguir avanzando en la acogida y el máximo respeto hacia la maltrecha dignidad de los sin techo y a comprometerse a fondo en la defensa de sus derechos humanos.

Firman: Arrels Fundació, Faciam, Fundació Desenvolupament Comunitari, Fundación Lesmes, Fundación Rais, Associació Rauxa, Cáritas Española, Provivienda, Associació Prohabitatge, Red ACOGE, Solidarios para el Desarrollo.

"El pitjor cec és aquell que no hi vol veure". "El més ruc és aquell que no vol aprendre". Això ho podríem aplicar a moltes persones i, sobretot, a molts polítics que es neguen a veure la realitat. Neguen la mateixa realitat o la deformen veient allò que volen veure.

La podríem aplicar al conseller del Govern de Catalunya Joan Saura que, volent replicar a un altre conseller del mateix Govern (Ernest Maragall) ha negat que els catalans  estiguin "cansats" del tripartit. "Jo no veig la ciutadania cansada. Sobretot quan vas pel territori fent inauguracions, a inaugurar una guarderia o un hospital, jo veig la gent contenta", ha afirmat. "Ens diuen en molts llocs que fem el que no s’havia fet mai. Sí que hi ha gent que ens diu que es veu poc tot el que fem", ha dit Saura.

Zapatero negava la crisi dos dies abans que li explotés a les mans. Montilla i altres membres del Govern català diuen que no passa res quan els problemes se’ls mengen vius i estan més sols que la una. A mi em sembla que és un defecte recurrent que tenen els polítics de dissimular el que és evident i de transformar la realitat com els mags. Ens volen fer veure el que no és. Quan tothom veu i viu la crisi, quan tothom la nota en pròpia carn, -dins de les famílies, entre les amistats i és tant evident que no es pot amagar-, surten polítics com Saura i diuen que la gent està contenta i que d’estar cansats de qui ens governa, res de res.

El que correspondria en aquest moments seria no amagar el cap sota l’ala i fer cas de les recomanacions que ens fan des d’ Europa, ja que ells ja se’n comencen a sortir. Sembla que poc a poc van trobant el camí i l’economia dóna símptomes de començar a arreglar-se. Doncs que no siguin babaus els nostres polítics i que es deixin de discussions bizantines i vagin més directes al gra.

Si només veuen el país quan inauguren coses poca cosa veuran.

Gerro de Tomás Cacheiro i detall del mateix gerro.

Poema de Tomás Cacheiro. Del llibre "Río. Monte. Barro"

MANOS

He visto manos en cruz

como en la cruz clavadas,

y manos en las mejillas

entre lágrimas derramadas.

He visto manos que doblan

un pañuelo perfumado,

y he visto manos que agitan

un pañuelo desgarrado.

He visto manos que piden

y muchas más enguantadas.

He visto manos abiertas

o con monedas cerradas.

He visto manos vacías.

He visto manos repletas.

He visto manos en puño

y manos arrodilladas.

Y he visto manos

que andan

entre barros

hermanadas.

Ahir parlava de Mossèn Ballarín i dels seus 90 anys acabats de fer. També del llibre que s’acaba de publicar sobre ell. Em sembla que ja s’està començant a fer justícia a aquest escriptor. Com que a Mossèn Ballarín me l’estimo molt, tant com a persona com a escriptor, avui tornaré a parlar d’ell.

Mossèn Ballarín és un poeta, encara que no el trobareu mai classificat dins dels poetes. És un escriptor que, encara que escrigui prosa, un article de diari, una novel·la, un llibre d’espiritualitat… sempre hi posa poesia en els seus escrits. Ell mateix diu que hi ha tres classes de poetes:

-"Poetes de rajolí". "Són aquells poetes de rajolí fi, tènues, críptics i subtils". De poetes d’aquesta mena en tenim pocs a Catalunya.

-"Poetes de raig". "Són aquells que descabdellen versos amb tota la gràcia". Posa per exemple Maragall, Màrius Torres o el seu estimat Martí Pol.

"Poetes de torrentada". Diu que Catalunya només n’ha tingut un: Mossèn Cinto Verdaguer. Diu d’ell: "Alguna vegada arriba a la perfecció formal en els seus versos. Altres vegades no fila tan fi; altres vegades s’esllangueix. Però sempre, sempre, arrossega. A una torrentada no li podem demanar aigua neta; només pot donar-nos el rabeig que se’ns enduu cap als tolls profunds de la quietud". Diu que Carner és un altre cimal de la poesia, quasi com Mossèn Cinto.

Jo no sabria classificar a Mossèn Ballarín. És un escriptor inclassificable. Però és, sobretot, un poeta. Ell dirà que no és poeta, que no és escriptor, que no és articulista, que no és savi. Però resulta que és tot això i més. I em sembla que no exagero. El tret que més admiro i valoro de Mossèn Ballarín és la seva gran capacitat de fer frases rodones; frases que resumeixen gran idees; frases carregades de sentit, de sentiment i de filosofia, de saviesa. Sap fer frases rodones com ningú.

A Mossèn Ballarín no se li ha fet justícia perquè és d’aquelles persones que són i volen ser senzilles i no busquen ni volen cap tipus de glòria. Però estic segur que un dia se li farà el reconeixement que mereix. Temps al temps!

Vaig conèixer Mossèn Ballarín al Seminari de Solsona. Llavors ell era capellà de Queralt i venia una vegada per setmana a fer-nos classe d’ Història de l’ Església. És clar que això és una manera de dir, perquè allà es parlava de tot i es tocaven tots els temes haguts i per haver. Les seves classes eren un goig total: pel privilegi d’escoltar un home culte, amb el gran do de la narració oral. Escoltar a Mossèn Ballarín era   -i és- passar-s´ho bé amb total seguretat i no voler que s’acabi. Des de llavors he tingut l’oportunitat d’haver-lo escoltat moltes altres vegades i crec que he llegit tots els seus llibres, que són un munt.

Aquest matí l’escoltava per la ràdio en una entrevista que li feien amb motiu del seu darrer llibre "Què pensa Josep maria Ballarín" de la periodista Mònica Fulquet. A més, han dit que acaba de fer 90 anys. Per molts anys Mossèn Ballarín i que en pugui celebrar molts més amb el cap clar que segueix tenint.

El seu primer llibre -i per a mi el millor de tots els que ha escrit al llarg de la seva vida- fou "Francesco", que va publicar l’any 1967. No és la vida sobre Sant Francesc d’Assis sinó que és una contemplació meravellosa de l’ impacte que el Pobre origina en els nostres temps. És un dels llibres de la meva vida. M’ha acompanyat arreu i l’he rellegit desenes de vegades. Si teniu oportunitat, llegiu-lo. És totalment actual.

Mossèn Ballarín té el do de la paraula parlada i escrita. És un savi i és un poeta. Però un poeta proper a les persones i a la realitat. Els seus pensaments són punyents, clars, directes, sense embuts, divertits, profunds, actuals…

Si encara no el coneixeu, us el recomano. Llegiu-lo, perquè és un dels bons i originals escriptors que tenim a Catalunya. Des de sota el Pedraforca, on ara viu, contempla amb parsimònia i perspectiva el que passa i en fa el seu comentari en els seus articles que hauríem d’escoltar. Cal escoltar-los perquè provenen d’un home savi i de gent d’aquesta mena no ens en sobren massa.

Francesc Cabana, economista i historiador seriós que ha fet estudis sobre aquest tema, ens explicava en un article del 2005 que el boicot als productes catalans per la resta de l’Estat o d’Espanya -digueu-ho com vulgueu- és gairebé tan vell com anar a peu.  Explica que hi han boicots iniciats, frustrats o mig reeixits.

El primer boicot del qual diu tenir-ne coneixement és del 1836 -fa 169 anys!-. La premsa de Madrid acusà els catalans d’encunyar monedes d’or a la Seca de Barcelona sense l’escut espanyol, que considerava el primer pas cap a la independència. L’acusació era falsa, però n’hi va haver prou perquè s’iniciés la campanya.

Les campanyes es van mantenir durant la resta del segle XIX i bona part del segle XX. Encara fa ben pocs mesos se’n va iniciar una altra. Sempre amb motiu de competències polítiques assumides per Catalunya, que eren considerades insuportables per la resta de l’Estat o d’Espanya.

En el rerefons de les campanyes hi ha sempre l’afirmació de "la unitat sagrada de la pàtria espanyola". El boicot contra els productes catalans només es dóna en temps de democràcia. En temps de dictadura o de guerra -48 anys del segle XX- desapareixen del tot. Aleshores no fan falta, perquè la dictadura ja fa el boicot pel seu compte, aplicant al màxim el centralisme de l’Estat i liquidant les llibertats catalanes.

Amb motiu de la discussió de L’Estatut del 1932 -Segona República-, la Cambra de Comerç de Barcelona hagué d’alçar la veu en un escrit públic "contra diverses poblacions d’Espanya que han manifestat certa hostilitat envers les empreses comercials o industrials de Catalunya, negant-se a rebre viatjants o anul·lant comandes, amb el fals argument que Catalunya es vol separar de la resta d’Espanya" (maig 1931).

Explica Francesc Cabana que la reacció dels empresaris catalans, davant d’aquestes campanyes, ha estat sempre la mateixa: declaren amb fermesa que són més espanyols que ningú i estan disposats a donar-ne proves. Es piquen el pit en senyal de penediment, per les actituds d’alguns conciutadans bocamolls que no tenen res a perdre. I a l’hora de la veritat, molts fabricants prefereixen etiquetar i retolar els productes en qualsevol altra llengua que no sigui el català. En el fons de tot plegar és por, és una autocensura que al meu criteri és intolerable. Jo he trobat galetes fabricades i venudes a Catalunya, retolades amb 6 llengües (àrab inclòs) i no hi ha el català. Ho permetrien això a Espanya si en un producte no hi hagués l’espanyol?

Més o menys ens està passant amb aquest tema com en el cas del cine: una vergonya! 

Diuen que ho va dir una vegada Miguel de Unamuno i la frase ha fet fortuna i s’ha anat repetint. Diuen que Don Miguel va dir: "A LOS CATALANES LES PIERDE LA ESTÉTICA".  Miguel de Unamuno era basc però de mentalitat castellana. Tenia un esperit castellà com el més castellà dels castellans. I ja és prou conegut per tothom que els castellans (i molts altres tampoc) no ens acaben d’entendre als catalans, amb les honroses i pertinents excepcions. Ben excepcionals, això sí!. Jo tinc molts bons amics castellans, he estat moltes vegades a Castella, he parlat moltes vegades amb ells de Catalunya, del català, dels nostres problemes, de la nostra manera de ser i de veure el món. La majoria de les vegades no ens hem entès. És clar que no generalitzo. També trobaríem molts catalans amb mentalitat castellana, sobretot degut als llargs anys d’educació franquista a les escoles que ha perviscut i perviu en molta gent.

Aquesta llarga introducció la faig perquè he rebut un correu d’un bon amic castellà on em diu que llegeix sovint el meu blog i que, segons ell, "parlo massa de nacionalisme", que tinc una visió de les coses massa catalana i que això no li agrada. M’ho diu de forma molt educada i, per tant, li he d’agrair el comentari. I des d’aquí li demano que segueixi llegint el blog i que segueixi comentant-lo, que amb molt de gust podrem discutir la jugada, encara que mai ens arribem a entendre.

Després d’anys i panys que existeix "el problema catalán" jo ja m’he rendit en això de donar explicacions i d’esperar que un dia ens entenguin. De tant en tant en trobes algun que ens entén, però n’hi han pocs. I quan en trobes algun jo me n’alegro profundament i penso que no devem ser tan rars, tan estranys i tant perillosos… I un d’aquests que sembla que ens entén una mica és Francisco Umbral. Una vegada vaig llegir una columna seva ( i que vaig guardar) en la que descrivia la fascinació que li va produir una jornada de Sant Jordi a Barcelona. Deia Umbral: " Queda uno bañado en azules intelectuales del Mediterráneo, en el impresionismo ilustrado y vivo de las Ramblas, en el clima del catalán hablado, y comprendo que todo eso era lo que le molestaba a Unamuno, lo que él rechazaba. Había optado por la Castilla terruñera y le parecía pecado mortal esa educada orgía de europeísmo que recibe al forastero en Barcelona el día de la Rosa y cualquier otro día".

Segueix dient Umbral: "En Castilla todo es conflicto entre el hombre y el tiempo. En Cataluña todo es armonía entre el tiempo y el hombre. En estos días nos ha rozado el ala de lo catalán y piensa uno que es la fecha de devolverle su desdichada frase casi un exabrupto al maestro salmantino. Para un castellano, aunque sea de adopción, esta manera mediterránea y cosmopolita de vivir tiene, sí, algo de pecado mortal, porque nos han educado en la disciplina de que lo intelectual ha de ser árido y lo espiritual ha de ser místico".

Jo crec que, en el fons de tot plegat i a fi de comptes, el que hi ha és una visió distinta de les coses, de la realitat, del món i de l’existència en si mateixa. Potser tot plegat soni molt filosòfic. Però no ho és. És simplement el fet que les coses es veuen diferents segons l’angle d’on es miren. Vull dir amb això que potser nosaltres haurem de fer l’esforç de mirar des del seu angle. Però, si us plau, vosaltres castellans procureu mirar les coses també des del nostre. Potser Francisco Umbral us hi pot ajudar.

"No explotis un jornaler pobre i necessitat, tant si és un compatriota teu com si és un immigrant que viu en una ciutat del teu país. Paga-li el jornal aquell mateix dia; que no se li pongui el sol sense haver cobrat; perquè aquell home és pobre i necessita el seu jornal per a viure". (Deut 24,15)

Aquest text del Deuteronomi, convertit en pregària pel confés agnòstic Zapatero, ha ressonat en el temple-menjador de Washington. Un esmorzar d’alta categoria, servit en un lloc d’alta categoria, enmig de gent "d’alta cuna y baja cama".

Jo, simplement, li faria un retret a Zapatero:

En lloc d’haver-se emportat a l’esmorzar a 12 apòstols de la riquesa, de les finances i de la comunicació, es podia haver emportat algun dels molts aturats que hi ha per aquestes terres per poder-lo mostrar com a exemplar comú de l’actual fauna hispànica.

En lloc d’haver-se emportat gent que, per sanejar una mica les seves empreses i guanyar una mica més de diners ha fet fora milers de treballadors d’aquests grans empreses, es podia haver emportat "algunes vídues i alguns orfes" que també parla l’Evangeli i que ho estan passant tant malament amb unes pensions i unes ajudes miserables.

En lloc d’haver-se emportat a Washington al banquer Francisco Gonzàlez, president del BBVA, als representants de les grans constructores (que han col·laborat perfectament a engreixar les llistes de parats) com OHL, Acciona i Ferrovial, es podia haver emportat alguns emigrants d’aquests que han de viure amuntegats en pisos pastera i que són il·legals, clandestins i es moren de gana ara que aquestes empreses ja no els necessiten.

En lloc de Pedro J. Ramírez (El Mundo), Juan Luís Cebrián (Grupo Prisa), José Manuel Entrecanales (Ferrovial), José Ignacio Sánchez (Iberdrola), Francisco González (BBVA), Rafael del Pino (Ferrovial), Juan Miguel Villar Mir (OHL), Alejandro Echevaarría (Tele 5) i gent semblant es podia haver emportat algun estudiant sense beca, algun botiguer d’aquests que ha hagut de tancar paer la crisi, algun discapacitat a qui li han retirat l’ajuda, alguns d’aquests "jornalers pobres i necessitats" dels quals feia referència a la seva oració i que no poden arribar a la nit sense que els paguin el seu salari perquè no tenen res més per a menjar i poder viure…

Però no podem esperar-ne pas gran cosa més del nostre inefable Zapatero, no creieu?

Per fi els lleidatans hem estrenat aeroport. Ahir va sortir el primer vol cap a París a les 14:10 i el segon cap a Palma de Mallorca ales 18:25.  I això és tot. Una mica pobre tot plegat, no trobeu?

Diuen que a partir de l’ abril s’ hi afegiran destins. Parlen de Milà i Frankfurt. Esperem-ho i esperem que qualli tot plegat i la gent de les terres de ponent puguem viatjat a més destins sense haver d’anar a Barcelona. I tant de bo sigui una porta oberta al turisme, sobretot al de muntanya. Per això caldrà fer millors carreteres. De moment, la muntanya encara queda molt mal comunicada i el nostre bonic Pirineu seguirà rebent els turistes amb cotxe i autocar com fins ara.

De totes maneres és una esperança. Si voleu que us sigui sincer, a mi em sembla una molt petita esperança perquè temo que a aquest aeroport li costarà arrencar. Tant de bo m’equivoqui i ben aviat les notícies siguin ben bones.

Una altra cosa que s’ha dit és que pot ser una porta per exportar fruita cap a mercats estrangers. Jo he escoltat opinions diverses en aquest sentit. Algunes que considero prou assenyades diuen que el transport de mercaderies per avió surt molt car i que, de moment, no té futur si no és amb avions molt grossos, cosa que aquí no està prevista. No ho sé…

De totes maneres, felicitats. A veure si preparo algun viatge a París que fa molts anys que no hi vaig…

Amb el permís de Mn.. Jesús Huguet, transcric l’homilia que va fer en el funeral de l’alcalde de Solsona, Xavier Jounou.

Conec bé Mn.. Huguet i sé que no diu les coses per dir-les. Jo no coneixia l’alcalde de Solsona, però deu ser veritat tot el que diu d’ell Mn.. Huguet i molta altra gent. M’han arribat comentaris que era un home molt estimat. És un text una mica llarg però crec que val la pena llegir-lo i difondre’l.

HOMILIA DE MN. JESÚS HUGUET AL FUNERAL DE L’ALCALDE DE SOLSONA

“Xavier. Feia dos anys i pocs mesos que eres alcalde de la nostra ciutat. Durant aquest temps ens vam veure molt poc. Sabia que estaves molt ocupat i tenia por de destorbar-te. Però algunes vegades coincidíem quan a les tres jo venia de dinar i fer el cafè i tu sorties de l’ajuntament i t’acompanyava fins al cotxe. Sempre recordaré aquell dia que em vas dir preocupat: Me’n vaig cap a Manresa, diuen que no em troben res, però jo em tapo. Després van dir que si una pneumònia i, finalment, que un càncer. Un càncer cruel que, com deies, no t’ha concedit ni un sol dia de treva, ni per a poder realitzar el teu somni de passar un dia sol a Rotés.

Xavier, crec que no exagero si et dic que durant aquests dos mesos tot Solsona ha estat pendent de la teva malaltia i que ara tot Solsona està commocionada per la teva mort. Sí, estem tristos, molt tristos, perquè t’ estimàvem i esperàvem molt de tu.

Sabem que has viscut amb tota l’enteresa i serenor la teva malaltia i la teva mort. Però també suposem que havia de ser dur, molt dur per a tu acomiadar-te de tantes coses que estimaves –la teva família, sobretot la dona i les dues filles: la casa i la finca de Rotés (tu eres per damunt de tot un pagès de soca-rel), havia de ser dur, sí, acomiadar-te de tants projectes que acaronaves, tant en l’àmbit familiar com municipal…

Xavier, tu vas sembrar. D’altres colliran. Però estic segur que la teva llavor no deixarà de fructificar, aquí i en el cel en què tu sempre havies cregut.

Des d’aquest cel, estic segur que d’alguna manera avui pots contemplar aquesta catedral repleta de gent. La seva presència ho diu tot. Han vingut a dir-te adéu, molts amb llàgrimes als ulls, a expressar-te el seu reconeixement i estimació, a acompanyar els teus familiars en la seva desolació. Tots voldríem estar avui molt, molt a prop teu i de tots ells..

Definir la personalitat del Xavier no és difícil, ja que es tracta d’una personalitat integrada i coherent. Jo diria que és la síntesi de la seva integritat humana i de les seves conviccions cristianes, de la seva fe.

La riquesa humana de la seva personalitat, no sempre se li havia reconegut. Més de quatre vegades havia sentit dir que si era un cregut, un fanàtic, incapaç de dialogar. Jo sempre els responia el mateix: us equivoqueu de mig a mig, vosaltres no coneixeu el Xavier. Per això em plau transcriure el testimoni d’una noia, la Neus Mujal, que confessa que no va conèixer el Xavier fins que el va poder tractar i que en una carta oberta al CELSONA escrivia: “M’agrades, Xavier, m’agrada el teu apassionament, la defensa aferrissada en el que tu creus. He pogut parlar amb tu en diverses ocasions i he pogut comprovar que ets fonamentalment un home Bo, d’ideals ferms, responsable, honest, amb qui es pot discutir, crec que ets sobretot persona, just, amb dubtes i que mai no has pensat que sols tu tens la veritat absoluta. Des de la discrepància en alguns temes, he pogut escoltar els teus raonaments i fins i tot crítiques sobre algunes decisions preses pel teu partit, amb les quals no estaves d’acord”. Crec que el retrat de la Neus és perfecte. Sí, el Xavier era in home íntegre, incapaç de fer conscientment cap mal a ningú, exigent amb si mateix però comprensiu amb els altres, senzill, enemic de tota petulància, racional, però també emotiu i apassionat. Val a dir que era també molt intel·ligent, una intel·ligència que es manifestava no sols en les moltes decisions de govern que ha de prendre un alcalde, sinó també en el nervi argumental i en l’oportunitat dels seus escrits i discursos. Els discursets de circumstància, que solen ser un rotllo, els brodava. Recordo una dona senzilla que estava al meu costat i que en una d’aquestes ocasions em va dir: almenys ara tenim un alcalde que sap parlar, que dóna bo de sentir.

Serien comptades les persones que a hores d’ara no reconeguessin la qualitat humana del Xavier. Per això en una ocasió que la seva mare es lamentava que el seu fill no hagués pogut dur a terme cap dels seus molts projectes, li vaig dir: t’equivoques, el Xavier ha fet molt: en dos anys s’ha guanyat el cor de tots els solsonins.

Totes aquestes actituds humanes, en el Xavier estaven motivades i potenciades per les seves conviccions cristianes. Perquè el Xavier era un cristià d’una peça. “Sóc cristià, deia en el discurs d’investidura. I no crec que hagi millor codi de convivència humana que l’evangeli.

Recordo que, tot just havia començat a militar en política, Regió 7 va fer una enquesta a diversos líders de partit. Una de les preguntes demanava quin era el personatge històric que més admiraven. El Xavier responia sense complexos: Jesucrist. I quan, ja malalt, li comentava que en una situació difícil com la seva buscaria la pau del cor posant-me confiadament en mans de Déu, em va respondre: mossèn, això ho he fet cada dia de la meva vida.

He triat l’evangeli de la paràbola dels talents, perquè em va dir que era un dels textos evangèlics que més l’havia marcat: fer fructificar les pròpies aptituds posant-les al servei dels altres, de la societat. Ben segur que aquesta va ser una de les raons principals que el van moure a entrar en la política i acceptar l’alcaldia. Em deia que un dia havia sentit una frase que de seguida havia fet seva: val més presentar-se davant de Déu amb les mans brutes que no pas buides. I ho recordava el dia de la investidura: “Procura deixar el món millor del que l’has trobat: Aquesta màxima de Baden Powel, deia, en lletres marcades amb tall de ganivet sobre una fusta de roure al cau dels escoltes, de ben petit, ja va quedar marcada dintre meu”.

A l’ajuntament, es passava gran part dels matins rebent i escoltant tothom sense distincions. S’hi havia compromès el dia de la investidura: “Tinc el convenciment que el qui seu aquí ha de fer servir aquest honor, primer que res, per escoltar tothom i mirar d’entendre tothom”. Estic segur que tenia molt presents aquelles paraules de Jesús: “Entre vosaltres, el qui vulgui ser el més important, que es faci el servidor de tots”. I aquelles altres: “Tot el que feu a un d’aquest més petits i desvalguts, a mi m’ho feu”.

La sensació que ben segur tots tenim en aquests moment, és que la vida del Xavier ha estat una vida truncada, escapçada. ¿Que no ho va ser també la de Jesús de Natzaret? Moria cap als 36 anys, després d’una campanya de poc més de dos anys, els mateixos que el Xavier ha exercit d’alcalde. I Déu va fer d’aquesta vida escapçada de Jesús, viscuda amb entrega i fidelitat, així ho creiem els cristians la font de salvació per a tota la humanitat. La vida del Xavier ha estat certament una vida truncada – i tots ho lamentem-, però també estic segur que ha estat una vida fecunda, molt fecunda. I que ho seguirà sent.

Sens dubte que la semblança del Xavier no seria completa, si no féssim constar el seu amor a Catalunya. El Xavier estimava apassionadament el país.

Com que no em puc allargar més, em limitaré a transcriure la proclamació de principis que feia en el discurs d’investidura: “Soc d’esquerres perquè sóc cristi

Tags: Mossèn Jesús Huguet

Castellnou de Seana -a la comarca del Pla d’ Urgell- és el meu poble. Ahir, festa de Sant Blai, va celebrar la Festa Major, que s’allargarà fins al cap de setmana.

Vull destacar dues característiques de la Festa Major de Castellnou:

En primer lloc, que mai hi falten les orelletes per a tot el poble i per als visitants. Aquest any he llegit que se n’han fet 600, que es van repartir després de la missa com ja és tradicional.

Les orelletes són un dolç de pasta plana, fina i rodona, fregit i ensucrat. Segons ens explica la Viquipèdia, és idèntic a les orellanes balears, les bunyetes nord-catalanes i els crespells d’Argelers (a Menorca i Mallorca, aquest nom designa uns pastissets o galetes amb forma de flor: vegeu crespell), el crespeth a la Vall d’Aran, les aurelhetas occitanes o lesorejuelas, un dolç de Castella.

Al Pla d’Urgell se’n fan generalment durant les diferents Festes Majors d’hivern. Els ingredients principals són: els ous, la farina, el llevat, l’anís, el moscatell, la matafaluga i l’oli d’oliva.

I en segon lloc, l’altra cosa que ja s’ha fet tradicional i que ja l’any passat vaig destacar-ne la importància: la presentació del 20è volum de la col·lecció Estudis Castellnouencs que es farà diumenge vinent. Aquest any ha fet el llibre la Ramona Sanfeliu, mestra filla del poble, amb el títol “Passejant pel meu poble”.

I cal destacar-ne la importància perquè és un poble molt petit que ha estat capaç de fer un llibre cada any -i ja són 20-; perquè tots els escriptors són fills del poble i perquè són interessants i necessaris, ja que recullen la història, els fets i les tradicions nostres.

Per tant, des d’aquí vull felicitar-los a tots per la feina que fan i per l’esforça que hi posen tots plegats a fer-la ben feta.

Transcric un testimoni esgarrifador que he trobat al blog "Hannah y sus hormonas" i que escriu la periodista Amparo Mendo. Crec que val la pena difondre’l.

http://www.servicioshf.com/hfblogs/hannah_hormonas/2010/01/22/horrores-silenciados/

Horrores silenciados

Queridas caris:

No ha cumplido aún los treinta años, pero la mirada de Caddy Adzuba (República Democrática del Congo, 1981) rezuma una tristeza que estremece. Tanta como determinación.
Esta periodista llegó a España el pasado 26 de diciembre, huyendo de las amenazas de muerte que llegaban a su teléfono móvil prometiendo “cerrarle la boca con una bala en la cabeza”. De hecho, ya había esquivado alguna milagrosamente: una mañana, recibió una visita inesperada en su propia casa antes de acudir al trabajo en Radio Okaki (emisora de la ONU), donde denunciaba sin desaliento las atrocidades. Allí ha visto morir a tres de sus colegas masculinos.
Hace unos días, tuve el honor de compartir con ella una comida que organizaba el Club de las 25. Esta asociación de mujeres feministas le otorgó el pasado año un merecido premio a su lucha por la libertad de expresión y de prensa en su país. (No pudo recoger el galardón entonces y fue Amelia Valcárcel quien lo recibió en su nombre.) También le concedieron, unos meses antes, el premio internacional de Periodismo Julio Anguita Parrado.
De Caddy impresiona no sólo su trayectoria vital y profesional, sino su forma de narrar. Como en las viejas tradiciones orales, recojo su testigo e intento trasladaros su historia lo más fielmente posible.
Imaginaos la escena: una noche, después de la cena, la tranquilidad de una familia –madre, padre y cinco hijos- se ve bruscamente quebrada por la entrada en su hogar de los rebeldes. La mujer es violada una y otra vez delante de sus seres queridos e incluso fuerzan a su hijo mayor a que lo haga. Mientras, el marido intenta oponer resistencia. Y comienzan a cortarle la lengua, las orejas, la nariz… hasta que se desangra vivo allí mismo.
Se llevan a la madre y a los niños a la jungla, donde ella es utilizada como esclava sexual y les separan. Al quinto día, cuando ella pregunta por ellos, le dicen que la carne que ha estado comiendo durante esas jornadas pertenece a sus hijos. Y, para demostrárselo, le enseñan las cinco cabezas.
La mujer suplica entonces por su muerte porque, como católica, no puede quitarse la vida. La respuesta de los bárbaros es que no tiene derecho a morir y que debe vivir con esa pena.
Cuando una de las asociaciones en las que Caddy participa la encuentra vagando por la carretera, se la llevan aferrada a una bolsa de plástico: allí están los restos de sus hijos y no permite que nadie la separe de ellos ni los entierre.
Caddy estuvo con ella en el hospital el 20 de diciembre.
Esta es sólo una historia entre las de 300.000 mujeres agredidas sexualmente y utilizadas como estrategia de guerra en el Congo. 300.000 vidas rotas con edades comprendidas entre los tres meses (sí, un bebé) y los 85 años. Y 40.000 niños-soldado reclutados por los grupos rebeldes. Y 350.000 huérfanos vagando por las carreteras.
Mientras, los países ricos compramos su coltán y su casiterita (minerales que se utilizan en la fabricación de teléfonos móviles, videojuegos y componentes electrónicos), extraídos de las minas del este que controlan los guerrilleros de mil facciones. Los mismos que violan a las mujeres con sus penes, sus cuchillos, sus cigarrillos encendidos o guijarros y les seccionan desde la vagina hasta el año. Algunos de esos animales tienen hoy, incluso, puestos en el gobierno.
Caddy está en España para pedirnos que, entre todos y aprovechando la presidencia española, reclamemos al Parlamento Europeo el cumplimiento de la Resolución 1325 de Naciones Unidas: se celebra este año su décimo aniversario y establece la protección de mujeres y niños en zonas de conflicto. Tan sólo 23 países en el mundo tienen un plan nacional para aplicar esa resolución.
Sin duda, ella es también una “actora de paz”, figura para que la Cuarta Conferencia de la Mujer (Pekín, 1995) pidió apoyo expreso.
Cady Adzuba estará en nuestro país hasta el 20 de abril -gracias a la fundación Euroárabe y a la Diputación de Granada-, explicando en seminarios y conferencias este horror silenciado que dura ya demasiado. Los periodistas estamos muy ocupados explicando en primera persona y en primer plano la catástrofe de Haití, de cuyo desastre también nos habíamos olvidado hasta el terremoto del pasado 12 de enero.

Hannah Malauva

P.D.: Se está creando una plataforma para exigir el cumplimiento de la Resolución 1325. Os mantendré informadas.

Els països necessiten líders que guiïn el seu destí, que creïn il·lusions col·lectives, que siguin prou astuts com per somniar tocant de peus a terra. De tant en tant surt alguna d’aquestes persones. Poques, ben cert.

El món actual, globalment, està mancat de líders. Penso que Obama té fusta de líder i segurament que va guanyar les eleccions per aquest motiu. Si mirem més a prop, el panorama fa autèntica llàstima. Europa no té cap líder amb cara i ulls i amb una mica de pes. El panorama de Catalunya i Espanya ja no només fa llàstima, sinó que directament fa plorar. Catalunya n’ ha tingut un durant una bona colla d’anys. El President Pujol era un líder indiscutible, però no s’ho va acabar de creure. Va liderar però, a fi de comptes, no va dirigir enlloc. Es va perdre en els camins polsosos del desert i es va conformar a portar el seu poble a un petit oasi per tal de que no es morís de set … I aquí ens hem quedat sense rumb, il·lusió ni  objectius.

Dic això després de veure la pel·lícula "Invictus ", un petit moment de la vida d’un autèntic líder: Mandela. Un home a qui el dolor i la solitud d’anys i panys de presó van fer que es trobés a si mateix, que adobés el seu cos i la seva ànima, que va ser capaç de conquerir els amics i els adversaris. I,-potser el més important- va ser capaç de perdonar sense oblidar. Amb intel·ligència i amb paciència.

Ell mateix diu que el poema que li va donar aquesta força en moments en que no podia més i es volia morir, fou el poema "Invictus" de William Ernest Henley (1849-1903), un autor victorià anglès, natural de Gloucester.

Heu aquí el poema:

Invictus

Més enllà de la nit que m’envolta

negra como l’abisme insondable,

jo agraeixo al déu que sigui

pe la meva ànima invicta.

Atrapat en aquest circumstancial lloc

jo mai m’he lamentat ni he plorat

Davant les punyalades que m’ha donat l’atzar,

el meu cap sagna , però no m’he prostrat.

Món enllà d’aquest lloc de fúria i llàgrimes

m’acorralen amb terror les ombres.

Però tants anys d’amenaces

em troben sense cap temor.

Ja no importa quin va ser el meu camí,

quantes culpes he acumulat.

Sóc l’amo del meu destí

sóc el capità de la meva ànima.

El meu país -sí, Catalunya, no pas Espanya- té una llengua pròpia que s’anomena "català". També se n’ hi parlen moltes altres -entre elles el castellà-, però la llengua pròpia de Catalunya és el català, una llengua mitjana,  que té 9.1 milions  de  parlants,  l’ entenen  11
milions de persones  i se situa al  lloc 88 entre  les 6800  llengües que es parlen arreu del món.

Doncs en aquest país meu, resulta que quasi no es pot veure cine en la meva llengua. De totes les sessions que es projecten al meu país, només un 3% és en català. El 97% de les pel·lícules es projecten en llengua espanyola.

I ara que el nostre govern ha fet una Llei del Cinema per tal d’igualar en el futur aquest flagrant desigualtat i fer una mica de justícia on no n’hi ha, resulta que els empresaris es queixen. El Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya la Federación de Distribuidores de Cine de España (Fedecine) fan afirmacions totalment falses, tendencioses i malintencionades perquè diuen que no ni ha demanda de cinema en català (com pots veure un film en català si no n’hi ha?) i que amb aquesta llei es perdran llocs de treball i ells perdran molts diners.

Demà dilluns aquesta gentussa tancarà les seves sales en senyal de protesta. Una vegada més, miraran només el bé de les seves butxaques i no pas el bé del país. Per sort, hi hauran altres sales que obriran i seguiran projectant pel·lícules en català i en castellà. Encara que he de confessar que no hi vaig massa al cine, un servidor demà anirà a veure una pel·ícula a un cine dels que obren. I si pogués veure-la en català, ho faria. Però em temo que ,al meu país, no podré veure la pel·lícula que vull veure en la meva llengua…

Coses que passen a Espanya, un Estat que es diu democràtic però que permet injustícies com aquesta.

Heu vist la pel·lícula "Invictus"? Heu llegit la novel·la "El factor humà"? No us podeu perdre cap de les dues coses. El film tracta sobre la figura de Nelson Mandela i està basada en aquesta novel·la. A part d’evidenciar la grandesa de la talla humana i política de Mandela, a mi m’ha desvetllat la comparació amb Pepe Mujica, el proper president de l’ Uruguai. No sé si és prou justa aquesta comparació o si és exagerada. Tant de bo d’aquí uns anys es pugui fer. Segurament que en aquests moment no és prou justa perquè, des del punt de vista polític, Mandela ja ho ha fet tot i ja ha passat a la histèria i Mujica encara ho ha de fer. Però hi ha un aspecte humà -comú als dos- que sí que té un punt de comparació i és el que vull fer notar.

Mandela diu en un moment del film: "Dono gràcies a Déu per la meva ànima invicta. Sóc l’amo del meu destí. Sóc el capità de la meva ànima". I un altre personatge diu: "Com pot un home que ha estat tancat quasi 30 anys en una diminuta presó pot perdonar qui l’hi va ficar, quan surt en llibertat?".

Mujica va dir només sortir de la presó: "Només una actitud democràtica permetrà una maduració política massiva d’aquesta immensa potencialitat. Cal ser democràtics, tremendament democràtics. És l’hora de tenir clar que davant el dilema centralisme o democràcia, cal inclinar-se per més democràcia ".

El Pepe Mujica, el 16 de març de 1985, dos dies després d’haver estat alliberat després de més de 12 anys de dur captiveri, va ser designat pels líders del Moviment d’Alliberament Nacional-Tupamaros -rapats al zero i rostres curtits pels àrids calabossos i els humits pous de la presó per on havien desfilat en condició d’ostatges de la dictadura (1973-1985) – per a fer un discurs en un acte al club Platense. El grup de "vells", com es coneixia als líders tupamaros que van sobreviure primer a la guerra, després a la tortura i finalment a la presó, van designar per a pronunciar aquell discurs, en un moment històric tan delicat, a José Mujica. Casualitat?, es pregunta el periodista Gabriel Pereyra en un article de fa uns mesos. Jo diria que no i jo diria que sabien ben bé el que feien.

Mujica es va plantar aquell dia davant d’un públic bàsicament juvenil i, davant d’un cartell que deia "som un poble que camina cap a l’alliberament nacional", va improvisar un llarg discurs, amb un estil no gaire diferent del que se li coneixeria després, quan s’ha transformat en aquests darrers mesos en un fenomen polític i comunicador. Cóm ha estat possible que en un país on la democràcia, la pau i la mitjania són religió, hagi pogut guanyar un home que va assumir la més radical i violenta de la posicions polítiques en un determinat moment de la seva vida?.

Doncs aquí hi ha la resposta, segons el meu parer, i és on podem comparar els dos homes. Darrere de les respectives històries personals de lluites per ideals, d’empresonaments i de sofriment, s’hi troba una història d’estratègia política, de transició fonamentada en la reconciliació, de creació d’una nova consciència nacional damunt de bases noves. Com diu l’escriptor Vicenç Villatoro avui mateix en el diari AVUI, "el film esdevé una faula eterna i emocionant sobre el perdó. Sobre la força del perdó". Sobre el perdó i la reconciliació s’hi pot construir qualsevol cosa, que sempre aguantarà ferma, cosa que no passarà mai si es construeix sobre el ressentiment. A Sud-Àfrica, a l’ Uruguai o al Congo.

Aquí hi ha el quid de la qüestió i és per això que els uruguaians han donat el seu vot de confiança a aquest home. Pepe, no els defraudis!

Un amic català em demana que li expliqui per quin motiu tinc tanta esperança en el nou govern d’Uruguai i, en concret, amb Pepe Mujica. Faré un resum del seu perfil i de la història dels darrers anys del país que fa un periodista uruguaià que es diu Hugo Machín. Pot ajudar a entendre una mica millor les coses i podrem entendre millor qui és i com és el futur president.

José Mujica (74 anys), és un dels dirigents tupamaros que el 1963, comandats per Raúl Sendic (1925 – 1989), van iniciar la guerrilla urbana que aspirava a prendre el poder quan governava l’Uruguai un dels dos partits tradicionals (el Partit Nacional)  i l’esquerra no superava el 10 per cent de l’electorat.

Mujica, decebut de la política, va abandonar 47 anys enrere el Partit Nacional, on havia estat secretari d’un ministre, i va contribuir a fundar el Moviment d’Alliberament Nacional (Tupamaros), una organització integrada per ex militants del Partit Socialista, estudiants universitaris fortament influenciats per sacerdots catòlics i anarquistes partidaris de l’acció directa.

En el context de la Guerra Freda en que Amèrica Llatina va patir reiterades intervencions nord-americanes, alliçonats per la revolució cubana i recolzats per Fidel Castro, els tupamaros uruguaians van reeditar el fenomen guerriller sorgit a la veïna República Argentina. Les encara avui anomenades per Mujica expropiacions a bancs i empreses, van reportar a la guerrilla la suma equivalent a més de tres milions de dòlars actuals.

A partir de la consigna "tanto peor, tanto mejor", que suposava una exacerbació de les contradiccions socials amb l’objectiu de generar consciència en sectors de la ciutadania, els tupamaros protagonitzar homicidis, segrestos i atemptats que van contribuir a generar un clima de polarització que va facilitar la intervenció de sectors ultra reaccionaris amb la consegüent dialèctica d’acció i reacció.

El 1972, convocades pels partits tradicionals, les forces armades uruguaianes, sota règim d’ "estat de guerra intern", en sis mesos derroten els tupamaros. Com a  saldo dels enfrontaments va haver diversos morts en ambdós bàndols i la guerrilla va patir gran quantitat de baixes. La direcció tupamara i centenars de guerrillers van ser empresonats i jutjats en el fur de la justícia militar, rebent condemnes que sumaven desenes d’anys. Després del cop d’estat de Juan María Bordaberry, el 27 de juny de 1973, que va instaurar una dictadura de 12 anys, i de patir infrahumanes condicions de reclusió, els dirigents tupamaros, igual que milers de presos polítics empresonats per ser opositors a la dictadura, van ser amnistiats pel govern del Partit Colorado, encapçalat per Julio María Sanguinetti, iniciat el març de 1985.

Durant la següent dècada els tupamaros no renunciaren a tornar a prendre les armes si, segons ell, la "democràcia burgesa", ho hagués exigit, segons ha quedat documentat per estudiosos del tema. Sense perjudici d’això, el Frente Amplio, força d’esquerra que governa a la capital Montevideo des de fa dues dècades, convertit en el major partit polític uruguaià, el 1989 vota l’ingrés dels tupamaros al FA.

El 1994 Mujica és elegit diputat i ha resumit els seus gairebé quinze anys com a legislador i ministre de Ramaderia amb el seu llenguatge que permanentment apel.la al lunfardo: "Aquesta ‘changa’ (treball informal i ocasional) de legislador cal agafar-se-la per a ‘laburar’, (treballar) aquí està la qüestió ".

Mujica va desenvolupar una campanya electoral sui generis. Va agafar la bicicleta i amb el seva dona -una altra connotada ex guerrillera i senadora- recorria barris populars, acompanyat de nombrosíssims partidaris, tots ells en bicicleta. De vegades pujava als òmnibus com "home-sandvitx", per difondre les seves "dues o tres idees" que "repetia una i altra vegada com feien les mestres".

Coneixedor de les trampes politiqueres i conscient del rebuig que generen en la ciutadania, sobretot en la de menor educació, conrea una semi crítica al sistema polític – "Malauradament hi ha molt de discurs i poc ‘laburo’" – o amb qüestionaments que el fan assemblar a un polític d’oposició al seu propi partit, el Front Ampli en el govern des de 2005.

Ha realitzat també valoracions populistes com la seva admiració per una tribu africada – els Kung San-"perquè els tipus treballen dues hores per viure i la resta ho passen de diversió i xafarderia", o la seva "ràbia als bancs per com se li emporten els diners a la gent, tot això em sembla ‘joda’ ".

Però es va beneficiar del percentatge d’acceptació (61%), amb la que culmina el seu període l’actual president Tabaré Vázquez, que es va negar a la reelecció amb que li van temptar.

El president Vázquez durant la seva gestió va mantenir certa distància respecte a la política exterior del president de Veneçuela, Hugo Chávez. Mujica en el seu discurs, per moments contradictori, i en determinades actituds, ha demostrat major sintonia amb Chávez, que li ha demostrat la seva preferència respecte a Vázquez. Però també el flamant president electe dispensa elogis al president del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva o conceptes sobre Cuba, consignades al matí "El País" de Montevideo: "Cau a trossos. Cau de vellesa. ¿Has vist la premsa a Cuba? No es pot llegir. No es pot llegir d’avorrida que és ".

A Francisco Luzón, conseller director general per a Amèrica Llatina del Banc Santander, Mujica va impressionar "com un líder del Primer Món", va relatar Jorge Jourdan, gerent general de la filial uruguaiana del Santander, després d’una entrevista a Montevideo entre Luzón i Mujica realitzada al maig.

"Tal com ara et dic una cosa,després te’n dic una altra", és un lloc comú en la parla popular uruguaiana. Fa referència a que la vida no ofereix exclusivament una via per solucionar problemes però també com a expressió d’ambigüitat. Mujica va quedar identificat amb aquesta expressió, que no és la més recomanable per a un polític.

El que és inqüestionable és la forma de vida de l’ex guerriller tupamaro. En una austera granja suburbana conrea flors per a la venda al detall, l’acompanya en les seves gires polítiques Manuela, una gosseta de tres potes, no usa corbata, i prescindeix absolutament de qualsevol tipus de polidesa, al punt d’aparèixer davant les càmeres de televisió sense la seva pròtesi dental. Aquesta imatge és garantia d’honestedat per a bona part del seu electorat, però molt pocs volen viure com "el Pepe".

Una de les notes més inexplicables per a la lògica política uruguaiana, la va aportar un acèrrim enemic dels votants de Mujica: el llavors president George W. Bush. Durant la seva visita a l’Uruguai el març de 2007, mentre esperaven que el "asado criollo" estigués a punt en les grans graelles de la casa presidencial de Anchorena, el president dels Estats Units amablement va agafar pel Mujica i tots dos es van internar en bosquet, en un diàleg del qual l’ex guerriller va retornar "amb els ulls plens de llàgrimes", segons testimonis.

Mujica en el seu primer discurs després de conèixer el seu triomf a les urnes va exterioritzar la seva intenció de tenir en compte a la principal força opositora, el Partit Nacional, per la seva futura administració, el que ha impressionat positivament a analistes i dirigents polítics. El primer de març jurarà respectar la mateixa constitució contra la qual es va aixecar en armes 47 anys enrere. El jurament li prendrà la seva dona, la senadora Lucía Topolansky, també com ell ex tupamara que va romandre a la presó durant 13 anys i va encapçalar la llista més votada a l’octubre,
per la qual cosa presideix el poder legislatiu fins que assumeixi al març, com a vicepresident, l’ex ministre d’Economia del govern sortint, Danilo Astori.

Seguint amb el tema d’ahir, vull explicar que he parlat moltes vegades amb amics musulmans del paper de la dona a l’ islam, dels seus drets i del seu estatus social. Sempre hi ha hagut coses que no acabava d’entendre, sobretot veien la realitat d’alguns països musulmans. L’explicació que m’han donat aquests amics, que considero més entesos i intel·ligents, és que cada país és diferent i que les interpretacions de l’ Alcorà són diverses, com ho són també les de la Bíblia.

Llegia fa un parell de dies  que  Souad El Hadri, la primera advocada musulmana en doctorar-se a la Facultat de Dret de València, realitza una nova lectura de l’Alcorà i la Sunna en el seu llibre ‘Els drets de la dona a l’ islam i el seu estatut personal al Magreb’ .

Aquest llibre és la seva tesi doctoral  i la va escriure per a desterrar les lectures masclistes predominants en la jurisprudència islàmica.  Sobre aquesta qüestió, ha narrat que la seva tesi, reconeguda amb un Cum Laude, la va idear per a respondre al principal problema al qual s’enfronten les feministes musulmanes: existeix o no un principi d’igualtat a l’ islam?. I la seua resposta és que sí. Per aquesta raó, se centra en la seva obra a rebutjar les "lectures masclistes i patriarcals" que han prevalgut sobre el llibre sagrat de l’ islam i de la paraula de Mahoma.

Qui vulgui saber més sobre les opinions d’aquesta advocada, podrà trobar una bona entrevista a la revista CONSUMER

http://www.consumer.es/web/es/solidaridad/derechos_humanos/2008/04/19/176303.php

Considero que és ben interessant tot el que diu, sobretot quan, com deia en el post d’ahir, ens està arribant una gran onada d’integrisme a la que caldrà fer-hi front. I no estarà gens malament que els arguments vinguin dels propis musulmans….

Aquesta polèmica s’està instal·lant en la societat francesa i d’aquí ben poc la tindrem aquí. Les coses -tant les bones com les dolentes-ens arriben tard, però ens arriben. Hi haurem d’anar pensant…

De moment aquí han començat alguns intents de polèmica pel mocador al cap a les escoles i instituts. Però inevitablement ens arribarà el tema de la burka. Com podeu veure al gràfic superior, que vaig treure del diari EL País perquè em va semblar clar i alliçonador, la burka és la peça que tapa completament el cos, amb cara i ulls inclosos.

Les  preguntes són: la nostra societat occidental ha de permetre que als serveis públics una dona pugui anar així? Sense desmerèixer els valors que pugui tenir la religió musulmana, la societat occidental ha de reconèixer aquest dret a vestir així en els serveis públics? La burka no és un símbol clar de l’ integrisme islàmic? I vull fer la distinció entre "llocs" públics (com per exemple el carrer, i "serveis" públics (com el transport públic, un hospital o un centre d’ensenyament).

Les nostres lleis civils no crec que permetin que algú pugui anar amb la cara tapada i, per tant, no poder ser reconegut (jo, no ho sé. No sóc jurista). I no només per seguretat, perquè sota una burka s’hi pot amagar el que vulgueu. No sols per seguretat sinó també perquè les nostres relacions interpersonals es basen en la igualtat, en mirar-nos als ulls, en poder-nos veure la cara.

I finalment, em pregunto; quina mena d’interpretació fan aquestes persones de l’ islam? Dins del mateix islam hi han molts erudits que no hi estan gens d’acord amb aquesta interpretació tan integrista de l’ Alcorà i pensen que això és un rebaixament i una menys tinença de la dona. Cal que la nostra societat reforci aquests conceptes permetent aquestes pràctiques que xoquen frontalment amb els valors de la nostra societat accidental?

Podem anar-hi pensant, perquè la qüestió la tenim aquí mateix…

Una lectora em comenta el post d’ahir i em diu, respecte al tancament del diari Egunkaria, si ho podem comparar amb els tancament de diaris i canals de TV a Veneçuela i a veure què n’opino jo. Em sembla que sí que es pot comparar, encara que les situacions són completament distintes.

Hi ha una cosa comú a les dues situacions: que es tanquen diaris, revistes o canals de TV quan hom és crític amb el poder. Si tots els mitjans de comunicació fossin com corders que segueixen mansois al pastor i no es moguessin mai del ramat…. no els passaria mai res. Tanquen allò que és crític amb el poder i allò que molesta massa. Aquí a Espanya tenim algun cas recent de requisició d’un número d’una revista perquè hi havia una portada ofensiva…I judicis i multes… una colla, deixant a part el cas flagrant del diari Egunkaria. Primera cosa.

Segona cosa. Les diferències que jo trobo entre les situacions dels dos països són grans. A Veneçuela, Chávez actua com un autèntic dictador. El que fa de tant amb els mitjans de comunicació són clars tics de dictador. Franco aquí hi feia. Castro ho fa. Putin ho ha fet encara amb més gravetat, liquidant un periodista. Això és greu, però ja sabem com actuen els dictadors i no ens ha d’estranyar.

El que sí que m’estranya més és que un país con Espanya, que s’omple la boca de la paraula de democràcia, actuï d’una forma tal que tingui també tics de dictadura. Els exemples que he donat abans poden servir per avalar la meva tesi. Però el que considero més greu és que el poder es valgui de magistrats, de fiscals de l’estat, de defensors del poble, de ministres, de parlaments que desfan voluntats populars….  "Feta la llei, feta la trampa", diuen. I massa vegades és veritat. La premsa ha de ser lliure i ha de ser crítica. I les pressions han de venir, si per cas, amb altres opinions, diferents però també respectables. però mai poden venir amb trampes i distorsions i mal interpretacions de les lleis.

Perquè, quan les coses es donen d’aquesta manera ens posem tots al mateix nivell: a nivell de dictadors. Uns ho són obertament, de forma bruta i clara i altres ho són finament. Però dictadors tots a fi  de comptes…

Els que no estem posats en el complicat món de la justícia no sabem massa com va la cosa. Jo tampoc no ho sé massa, si us he de ser sincer. Però notícies com la que comentava en el post d’ ahir sobre el cas del diari Egunkaria fan pensar. Fa pensar que un jutge pugui tenir tant poder a les seves mans i que disposi al seu lliure arbitri de la vida i la honorabilitat d’una persona, d’una empresa, d’una família, etc.

Perquè hi ha jutges que es creuen quasi com Déu i es creuen petits déus. Garzón és un d’aquests jutges. Hi ha sis jutjats d’instrucció a l’Audiència Nacional. Si féssim entre els lectors d’aquest bloc una enquesta sobre els noms dels seus titulars la majoria no en sabria dir més d’un o dos. I un d’ells seria segur Baltasar Garzón. Què passa a l’Audiència Nacional?. Per què tots els assumptes de rellevància pública, o la majoria d’ells, li toquen al Jutjat de Garzón (el famós Jutjat Central d’ Instrucció Nº 5?  L’altre dia llegia una explicació que donava un expert i que no reproduiré perquè és llarga i una mica difícil d’entendre. Però és fruit d’una lògica i no pas de la "casualitat". més aviat és fruit de la "causalitat". Fan tocar els assumptes a qui volen i quan volen. És així de senzill.

De senzill i de trist. Perquè això no és justícia. No és justícia tancar un diari perfectament democràtic (no era pas un pamflet…) com Egunkaria i acusar a tothom de pertànyer a ETA i fer esperar un munt d’anys a fer el judici. Hi han judicis que no s’arriben a produir mai perquè la gent es mor abans… El problema de fons és de l’existència o no de seguretat jurídica en el marc de les relacions que ens hem donat com a societat moderna, civilitzada i occidental. Tot val en benefici de la persecució del delicte? No és arbitrari jutjar d’aquesta manera? Quantes causes s’han sobresegut després d’un temps quedant amb el cul a l’aire la pobra persona que va ser jutjada, a vegades amb proves ben ridícules…

S’ha escrit molt de les pressions que el jutge Garzón fa sobre confidents els jutges no en poden tenir, però Garzón en té…) i dels mètodes que fa servir per aconseguir proves… Garzón arriba a fer coses que cap jutge fa: com anar a visitar els magistrats de les Sales a demanar-los que no revoquin tal o tal decisió seva, això és una clara trampa i violació del seu deure d’integritat. L’advocat ja mort Rafael Pérez Escolar comptava en les seves tertúlies que estava convençut que Garzón feia negoci -i no petit- amb el seu jutjat, deia que era aparèixer l’advocat "fulano de tal" i que arxivava automàticament la causa del client d’aquest advocat. Garzón utilitza com a moneda d’ús les coaccions a imputats i testimonis "o cantes o et fico a la presó i et mantinc allà sine die", això és molt sabut. Per això la policia procedeix en els seus macro operacions a detencions just a la guàrdia de Garzón, quan no tinguin apanyat ja amb Garzón el "escolta, et donem això i tu acabes l’assumpte i et llueixes amb l’operació" "Ok col·legues?".

Possiblement algun dia s’aniran saben més coses de Garzón, encara que ja se’n van saben algunes de sota mà. I potser algun dia li tocarà a ell també ser jutjat. Només cal que surti "un altre Garzón". La justícia té coses estranyes. Recordem que Alcapone va se empresonat per delicte de frau fiscal  encara que tenia a la col·lecció de la seva existència nombrosos crims…

El judici contra Martxelo Otamendi i quatre periodistes i directius més del diari basc Egunkaria es reprendrà demà. El diari Egunkaria fou clausurat el mes de febrer de l’any 2003 per ordre del jutge de l’Audiència espanyola Juan del Olmo, que també dictà la detenció dels periodistes que hi treballaven. En ocasió de l’aniversari, el 20 de febrer d’enguany, el govern basc protestà pel tancament del diari i va demanar que el cas s’arxivés perquè es basava en ‘prejudicis derivats d’un àmbit extrajudicial’.

Tots ells s’enfronten a penes de catorze anys de presó per col·laboració amb banda armada. Els cinc acusats sempre han negat cap vincle amb ETA i, de fet, ni tan sols la fiscalia va trobar cap prova que demostri el contrari, per la qual cosa va demanar l’arxivament definitiu de la causa. Tanmateix, l’Audiència espanyola va desestimar la petició al juliol passat.

El diari Vila-Web fa una entrevista molt interessant a  l’ex-director del diari Egunkaria i actual director de Berria, que ha participat en un xat amb els lectors de VilaWeb. Vull transcriure el xat perquè el considero interessant i, a més, és una forma més de donar veu a la indefensió que encara hi ha persones que tenen a l’estat espanyol. Sobretot, m’interessa per alguns lectors meus d’ Uruguai amb els quals alguna vegada hem parlat extensament del "problema" basc. Possiblement llegint aquest xat podran fer-se’n una idea millor de la situació.

Martxelo Otamendi, que va ser detingut i torturat per la guàrdia civil i ara és jutjat a l’Audiència espanyola acusat de col·laboració amb banda armada. Per Otamendi la tortura és una pràctica habitual en els cossos policíacs de l’estat espanyol i no hi ha prou voluntat política per a posar-hi fi.

‘La tortura té beneficis policíacs i també polítics, perquè l’endemà surten uns i altres per dir que s’han fet tantes detencions i s’han aconseguit tantes confessions; amb una investigació policíaca potser es tardarien mesos o anys’, explica. Otamendi opina que per aquest motiu els governs no són prou bel·ligerants i vigilants amb les tortures que practica la policia. Considera que només hi ha dues maneres d’eliminar la tortura de les pràctiques policíaques: ‘una voluntat política clara’ i, si això no es dóna, la pressió popular, que faci ‘irrespirable’ aquesta pràctica als gestors polítics dels cossos policíacs.

XAT AMB MARTXELO OTAMENDI

Bon dia. A la una començarem el xat amb Martxelo Otamendi, que aquesta setmana és al nostre país, on ha passat per diferents ciutats, assistint a actes de suport i de solidaritat amb els encausats en el judici a Egunkaria.

Recordeu que el xat serà moderat des de la redacció i que durarà una hora.

[Comment From Jordi RodriJordi Rodri: ]

Marcelo, no tens la sensació de que en el fons la socitat catalana (a part de petits grups) no ha stat massa al marge del drama d’Egunkaria?

Martxelo Otamendi:

Jo crec que no. Hem rebut una solidaritat que jo mai no hagués imaginat, que és conseqüència de la mútua solidaritat entre bascos i catalans

[Comment From MariMari: ]

Estàs cansat? Tants anys…

Martxelo Otamendi:

No. Però tampoc no vull que això s’eternitzi. NO fos cas que em converteixi en un professional del tema Egunkaria.

Martxelo Otamendi:

Un no es cansa mai de rebre solidaritat.

[Comment From CarlesCarles: ]

Kaixo Martxelo, No entenc perquè el judici tarda tant. Quin argument us han donat?

Martxelo Otamendi:

És habitual a l’Audiència nacional que en temes bascos els processos s’allarguin d’una manera interminable.

Martxelo Otamendi:

No ens han donat cap explicació concreta.

[Comment From SaraSara: ]

Has estat tota la setmana voltant pel país. Quina imatge t’ha impactat més?

Martxelo Otamendi:

Les sales plenes de gent, les sol·licituds d’entrevistes de molt mitjans de comunicació, i com a conclusió de tot plegat, la solidaritat dels catalans i catalanes amb tots nosaltres.

[Comment From SaülSaül:

Si quedeu absolts suposo que l’estat us haurà d’indemnitzar. Significarà això, paradoxalment, un ingrès econòmic per a Berria?

Martxelo Otamendi:

Primer, hem de guanyar el judici. Hem d’aconseguir l’absolució dels cinc encausats. I la decisió final sobre la reclamació d’indemnització no correspon als processats, sinó als propietaris de l’empresa, que són els accionistes.

Martxelo Otamendi:

però seria lògic que si hi ha una absolució hi hagi, després, una indemnització als propietaris de l’empresa. Egunkaria era una societat anònima.

Martxelo Otamendi:

però primer hem de concentrar-nos a guanyar el judici, que no està fàcil!

[Comment From LluísLluís: ]

Tens la sensació que coses com les que us van passar a vosaltres es podrien repetir?

Martxelo Otamendi:

No m’imagino un president espanyol socialista o un ministre d’Interior espanyol socialista donant l’ok polític a una nova operació contra un mitjà de comunicació basc.

[Comment From AlbertAlbert: ]

Tu vas entrevistar-te amb ETA. És per això que va començar tot?

Martxelo Otamendi:

matisso: no em vaig entrevistar amb ETA. Vaig entrevista ETA. Vaig fer tres entrevistes el 1999, el 2000 i el 2001.

Martxelo Otamendi:

No crec que el cas Egunkaria tingui relació directa amb les entrevistes amb ETA.

[Comment From MontseMontse: ]

Bofetades i cops de puny es poden qualificar de tortures? No s’està banalitzant perillosament una paraula tan seriosa com "tortura"?

Martxelo Otamendi:

No és cert que en el nostre cas l’actitud de la guàrdia civil es limités a bofetades i cops de puny. Ens van torturar. En el meu cas, em van tenir tres dies dempeus, sense dormir, vaig ser obligat a fer infinitat d’exercicis físics vestit i despullat, vaig ser objecte de vexacions homofòbiques, i per dues vegades, em van practicar la ‘tortura de la bossa’.

Martxelo Otamendi:

Jo no faria bromes amb la tortura.

[Comment From RamonRamon: ]

Ahir vaig veure l’entrevista amb el Cuni. Impactant. Però no deixava de pensar que per a tu, personalment, ha de ser molt dur fins i tot contar-ho.

Martxelo Otamendi:

Desgraciadament, ens hem acostumat a repetir aquests últims set anys allò que ens van fer. És més fàcil tenir la tranquil·litat, l’equilibri psicològic, d’explicar-ho quan el 100% dels periodistes que mostren interès pel cas tenen una actitud de creure’t.

[Comment From JordiJordi: ]

Martxelo és de bojos tot això. Jo crec que la Unió Europea està essent molt fluixa en condemnar el que us ha passat. Que creus tu?

Martxelo Otamendi:

Entre els membres de la Unió Europea hi ha instal·lat el criteri de "mind your business". Com a conseqüència de l’aplicació d’aquest criteri, ningú es fica amb altres membres de la UE.

Otamendi:

Per tant, ningú no exigirà a Esp
anya explicacions pel tema Egunkaria.

[Comment From SantiSanti: ]

Des de fa un temps em ve donant la sensació, des de la distància, que a Euskal Herria heu entrat en un procés de desencís, assumint ja amb resignació i quotidianitat les detencions selectives, casos com el vostre, Batasauna etc. Creus que és certa aquesta sensació, i que l’estat espanyol a base de repressió està aconseguint, en part, els seus objectius?

Martxelo Otamendi:

L’estat espanyol li ha pres la mida al nacionalisme basc. Tant a l’institucional com al dissident.

Martxelo Otamendi:

És cert que hi ha una mena de cansament acumulat per una part important de la població, que el fa refractari a aquesta mena d’atacs. Però no ens queda cap altre remei que intentar convèncer els nostres conciutadans de la gravetat de la situació.

[Comment From Anna GabrielAnna Gabriel: ]

En primer lloc, m’agradaria fer arribar tot el meu suport a la gent d’Egunkaria, als encausats, però també a totes les seves treballadores i els seus lectors. D’altra banda, demanar al Martxelo si té la sensació que la ofensiva repressiva contra la llibertat d’expressió i pensament és intrínseca a l’estat espanyol, i que fins i tot davant l’eventual alto el foc definitiu de la organització armada, cercaran altres excuses per fer callar la dissidència…

Martxelo Otamendi:

Eskerrik asko per la solidaritat.

Martxelo Otamendi:

L’estat sempre cercarà excuses per a no permetre la normalització política. Dependrà de la nostra habilitat i perspicàcia que l’estat es quedi amb les ganes.

[Comment From PepaPepa: ]

Catalunya us recolza, no nomès perquè teniu raó. Qué podem oferir-vos per fer-vos més costat i ser més efectius en la defensa de les nostres cultures?

Martxelo Otamendi:

Mantenir la solidaritat mútua entre els dos pobles, els agents polítics, culturals, sindicals, etc.

Martxelo Otamendi:

Tenir coneixement mutu del que fan uns i altres. I afany de col·laboració mútua.

[Comment From Xavi CortiXavi Corti: ]

Què està passant dins l’esquerra abertzale? el procés de reflexió fins on pot arribar?

Martxelo Otamendi:

Cal donar temps a l’esquerra abertzale perquè culmini el procés de reflexió amb la tranquil·litat que es mereix. I els promotors del debat voldrien que aquest portés com a conseqüència la decisió d’un canvi de cicle, en què la pràctica de la lliuta armada per a obtenir objectius polítics sigui cosa de la història.

[Comment From AlbertAlbert: ]

En quina mesura creu que l’euskera es veurà afectat per les polítiques que PSOE-PP estan aplicant a Euskadi? Salutacions.

Martxelo Otamendi:

Salutacions. El PSE mai no ha tingut una actitud conjunta gaire ferma en l’aprovació de l’èuscar, excepte honroses excepcions.

Martxelo Otamendi:

I el PP del País Basc sempre ha ignorat l’èsucar. No sembla, doncs, la millor combinació per a donar un impuls a l’èuscar.

Martxelo Otamendi:

Ara cal romandre atents sobre què faran. I reaccionar a temps en cas que adoptin mesures restrictives en la promoció de l’èuscar. Però en honor a la veritat, cal dir que els anteriors, més d’una vegada, tampoc no van tenir actituds modèliques en la promoció de l’èuscar.

Martxelo Otamendi:

El PSE pot perdre una ocasió històrica per intentar apropar-se als posicionaments del PSC en matèria de política lingüística i promoció cultural.

[Comment From RodrigoRodrigo: ]

La llengua és un vincle que està lligat amb la cultura i, per tant, també a la nació. Creus que es pot fer un diari des de l´òptica nacional basca, però en castellà?

Martxelo Otamendi:

Ja hi ha diaris d’òptica nacional basca en castellà, com Gara i Deia.

[Comment From pere oleaquepere oleaque: ]

Com afecta al procés de l’esquerra abertzale el fet que Otegui estigui empresonat? i com veu el PNB aquesta evolució?

Martxelo Otamendi:

Otegi i el seu equip són els promotors d’aquest debat intern a l’esquerra abertzale, i Otegi ha pagat aquest esforç amb l’injust empresonament d’ell i altres promotors d’aquest debat.

Martxelo Otamendi:

Segur que els del PNB, i membres d’altres partits polítics bascos, estaran d’una banda molts interessats en veure com evoluciona aquest procés de debat en l’esquerra abertzale sobre el canvi de cicle, i d’una altra banda, segur que en algun grup d’anàlisi estratègica estaran dibuixant diversos escenaris de la política basca. Perquè tot el món haurà de retratar-se en el nou escenari.

[Comment From MarionaMariona: ]

Com es veuen des del independentisme basc els referendums per a la independència de casa nostra. Es posible alguna cosa semblant al pais basc?

Martxelo Otamendi:

Jo crec que hi ha molts bascos i basques que observen els processos dels referèndums amb molta curiositat i, segurament també, amb admiració.

Martxelo Otamendi:

No sé si poden ser processos mimètics. En les dues nacions, tant a Euskal Herria com als Països Catalans, hi ha problema nacional, però segurament, en una primera fase inicial, les metodologies seran diferents.

Martxelo Otamendi:

Al País Basc, parlem de normalització política i de pau. Hi ha hagut uns quants processos de negociació amb representants dels successius governs espanyols, i per tant, és possible que en aquesta primera fase la iniciativa de referèndums independentistes no estigui als primers llocs de l’agenda política. Però, no sé si per curiositat o bé perquè hi ha intenció de promoure referèndums al País Basc, em consta que fa pocs dies algun impulsor d’aquests referèndums ha estat de visita al País Basc informant als interessats sobre la metodologia dels referèndums.

Martxelo Otamendi:

De totes maneres, el batlle d’Arenys de Munt va ser convidat a participar en una taula rodona organitzada pel diari Berria i informativament, des del diari Berria, hem seguit amb molta atenció tot allò referent als referèndums catalans.

[Comment From FranFran: ]

Martxelo, mantens amistat amb Pepe Rei? Com es troba? Que ha passat amb el grup de periodistes d’investigació d’Egin i Kale Gorria?

Martxelo Otamendi:

Pepe Rei es troba en una situació clínica molt preocupant, amb una forta merma de les seves capacitats intel·lectuals i físiques.

Martxelo Otamendi:

Va ser a conseqüència d’un accident de trànsit, i és una pena que haguem perdut un excel·lent periodista, una bona persona.

Martxelo Otamendi:

Aquell grup de periodista d’investigació que menciones, està cadascú amb la seva feina. Crec que fora de l’àmbit de la investigació periodistíca. Per a tranquil·litat de corruptes i dels que fan tupinades.

[Comment From MaiteMaite: ]

Bon dia Martxelo! Com definiries el paper del periodista a una nació sense estat? És a dir, el periodista fa un paper diferent en una nació que lluita per la llibertat que en un estat consolidat?

Martxelo Otamendi:

Egunon, Maite. El paper del periodista és fer periodisme. No existeix el periodisme neutral ni objectiu. Existeix el periodisme subjectiu però responsable i amb rigor.

[Comment From roserroser: ]

Arreu del món els diaris en paper estan patint molt. Com està Berria? El fet d’adreçar-se a una comunitat reduïda pe
rò compacta el fa més resistent?

Martxelo Otamendi:

Berria està millor que el que alguns voldrien. És cert que aquests últims dos anys hem notat la crisi que, per a desgràcia dels mitjans de comunicació tradicionals, és una crisi estructural que s’ha solapat amb la crisi econòmica.

Martxelo Otamendi:

Els bascos som 3 milions, comptant tots els ciutadans d’Euskal Herria. D’aquests, només 800.000 diuen que saben èuscar. Està difícil, però tanmateix, oferim més productes periodístics en èuscar que mai.

Martxelo Otamendi:

És tan difícil com vendre esquís a Tuníssia.

[Comment From CarlesCarles: ]

Quines diferències hi ha entre Berri i Egunkaria, si és que les hi ha?

Martxelo Otamendi:

Que som set anys més vells.

[Comment From Xel·loXel·lo: ]

Si us absolen tornareu a treure Egunkaria al carrer o ja no té sentit?

Martxelo Otamendi:

Per les raons que he esmentat abans, que bastanta feina tenim a publicar Berria, no sembla que pugui haver-hi lloc al mercat per a dos diaris en èuscar. Per tant, no tindria sentit comercial que tornar-nos a posar a publicar Egunkaria.

[Comment From PerePere: ]

Què en penses de la desaparició de l’Avui del País Valencià i les Illes?

Martxelo Otamendi:

Que és una pena. Però segur que els qui han pres la decisió ho hauran fet després de pensar-ho unes quantes vegades i amb el dolor de no poder distribuir a les Illes i al País Valencià un diari nacional català.

[Comment From joan aloyjoan aloy: ]

Perdona que torne al tema de les tortures (veig que n’has parlat a l’inici però he entrat tard). Admire la teua valentia i honestedat però em fa por que algú vulga fer del teu un cas excepcional. Se seguix torturant gent avui en dia. Hi ha casos greus al nostre país i al teu. Hi ha una situació en les presons terrible. I d’això en Cuní, que encara és l’hora que diga alguna cosa per exemple de les detencions d’independentstes catalans, ni en parla ni en parlarà. M’entens?

Martxelo Otamendi:

Sí, t’entenc perfectament. Però és la nostra feina denunciar les tortures quan les patim i preocupar-nos i denunciar les tortures que altres pateixin. Mai no és tard per conscienciar-nos sobre la pràctica de la tortura.

Martxelo Otamendi:

No se m’escapa que si fa 30 anys haguessim mantingut tots pelgats una actitud més bel·ligerant amb la pràctica de la tortura, avui dia seria políticament més car alentar, promocionar, practicar, no investigar, indultar, i premiar la tortura.

[Comment From JordiJordi: ]

Tu has aconseguit que es comenci a parlar de les tortures que practica l’estat. Però quan podrem parlar de les tortures a catalans l’any 92?

Martxelo Otamendi:

Abans que jo denunciés les meves tortures, molta gent va denunciar la pràctica de la tortura als nostres països. Per tant, jo sóc un més en aquesta cadena de torturats denunciants.

Martxelo Otamendi:

Pel que jo sé, les tortures del 92 van arribar a Estrasburg i van guanyar la partida contra el Regne d’Espanya.

[Comment From Miquel JuanicoMiquel Juanico: ]

Fa un mes Ibarretxe va ser a Barcelona. Va llegir un poema basc que diu que ‘sempre bevem aigua nova, però de la mateixa font de sempre’. Creus que l’èxit de l’independentisme pot ser aplicar aquesta filosofia?

Martxelo Otamendi:

Em sembla una cita acertada, però em dóna la sensació que si els independentistes volen aconseguir el seu objectiu hauran de treballar dur.

[Comment From Carlos RuizCarlos Ruiz: ]

Com a lector que sóc, també, d’El País m’ha cridat l’atenció un cert gir en les seves posicions sobre el país basc i molt concretament sobre el vostre cas. Diria que darrerament fins i tot es pro-egunkaria però encara recordo articles infames en contra vostra i editorials fins i tot. Sap perquè hi ha hagut aquest canvi? Gràcies per tot.

Martxelo Otamendi:

No crec haver llegit mai a El País articles "infames" sobre Egunkaria. Ja quan vaig denunciar tortures, el diari se’n va fer ressò en un editorial molt dur contra la pràctica de la tortura.

Martxelo Otamendi:

Durant aquests anys, hem estat moltes vegades amb molts mitjans de comunicació explicant què va passar amb Egunkaria. I aquella tasca ha donat els seus fruits. En alguns casos, no en tots.

[Comment From miquel soriamiquel soria: ]

Em crida l’atenció sempre el silenci dels periodistes espanyols. Perquè callen tant en el cas Egunkaria? Els periodistes catalans parlen, n’han parlat periodistes internacionals però els espanyols callen. Tens alguna explicació concreta? Algú d’ells t’ha donat mai cap explicació?

Martxelo Otamendi:

Són una excepció els periodistes espanyols que primen les qüestions deontològiques i de respecte a la llibertat d’expressió sobre les seves opinions polítiques.

Martxelo Otamendi:

Sembla que alguns d’ells estan sempre en combat. En alguns casos, alguns d’aquests periodistes, no tots, són primer espanyols i, si els queda temps, són demòcrates.

[Comment From ManelaManela: ]

En quina situació es troba Udalbiltza (em sembla que s’escriu així)?

Martxelo Otamendi:

En espera que senyalin la data del judici. I és possible que sigui el següent judici, dels d’impuls polític, que es faci a l’Audiència Nacional després del judici a Egunkaria.

Martxelo Otamendi:

Espero i desitjo que tots ells quedin absolts.

[Comment From FelipFelip: ]

Sempre he sentit curiositat per saber com funcionen els ajuntaments que estan gestionats per ‘juntes’ designades per les Diputacions forals, allà on no s’ha pogut constituir un ple municipal per la il·legalització de llistes abertzales. Funcionen? Hi ha una auto-organització popular per fer funcionar els municipis?

Martxelo Otamendi:

Pel que jo sé, funcionen com si fossin ajuntaments completament legals. No necessàriament amb una metodologia d’auto-organització. Treballen en una situació de provisionalitat però de legalitat. Conec un cas en què la batllessa signa els decrets i els contractes i té el mateix valor legal i jurídic que qualsevol altre ajuntament.

[Comment From CarlesCarles: ]

Us heu plantejat fer una versió de berria en anglès a la web per fer difusió fora d’Euskal Herria?

Martxelo Otamendi:

Ja ho vam fer, els primers anys de Berria, essent l’únic mitjà de comunicació basc que tenia versió en anglès. Escollíem totes les nits tres notícies relacionades amb el País Basc i les traduïem a l’anglès, però per motius econòmics vam haver de tancar la web.

Moderador:

Som al final del debat. Donem pas a les due últimes preguntes

[Comment From GuestGuest: ]

Aupa Martxelo! Volia fer una reflexió sobre la resposta que has donat quan t’han demanat si tens la sensació que les coses que us van passar a vosaltres no es podrien tornar a repetir. La meva sensació és que tan el PP com el PSOE han carregat i estan carregant contínuament contra tot l’entorn abertzale (il·legalitzacions, detencions, tortures…). Tanmateix, el PSOE ho fa d’una forma més subtil! I penso que, malauradament, sí que poden tornar a repetir-se i s’estan repetint les coses que us van passar (en quant a il·legalitzacions i detencions de "presumptes" membres o col·laboradors d’ETA). Cal c
ontinuar amb els ulls ben oberts i fent I potser per això, amb els socialistes governant a l’estat espanyol, sembla que la gent estigui més adormida, es mobilitzi menys que quan és el PP qui governa. Quina és la teva opinió

Martxelo Otamendi:

Que sí però que no. Tens raó en la reflexió sobre la subtilesa amb què el PSOE fa aquestes coses, però continuo sense imaginar-me un ministre de l’Interior espanyol donant l’ok al tancament del diari Berria. Però reconec que sempre he estat força innocent per a aquestes coses.

[Comment From ireneirene: ]

Em va encantar poder veure berria i vilaweb junts en paper en la copa del rei. Teniu algun projecte junts?? seria molt interessant

Martxelo Otamendi:

Tinc en Partal a cinc metres de la taula i procuraré idear amb ell alguna altra plataforma de col·laboració. Però la final de la copa del rei, un partit de futbol entre el Barça i l’Atletic, era una ocasió que no podíem deixar passar sense oferir aquell suplement bilingüe entre VilaWeb i Berria, que va agradar tant a tanta gent.

Moderador:

Són les dues. Hem acabat el debat amb Martxelo Otamendi, a qui volem agrair molt la presència avui a la redacció de VilaWeb. També agraïm a tots els lectors la seva participació en la conversa.

Friday January 22, 2010 2:01 Moderador

2:02

Martxelo Otamendi:

Gràcies a vosaltres per obrir-me les portes del Palau Partal, i donar-me l’oportunitat de canviar impressions amb vosaltres. Llarga vida a l’excel·lent relació d’afecte i solidaritat mútua entre bascos i catalans. A veure si algun dia tenim l’oportunitat que els nostres respectius ambaixadors ens convidin a alguna celebració.

Martxelo Otamendi:

Eskerrik asko!

Avui vull tornar a parlar de Cacheiro. La seva néta Ana Lía Mesa Cacheiro m’ha fet arribar un llibret que van editar ja fa uns anys i que jo no coneixia. En aquest llibret titulat  "RIO.MONTE.BARRO" Tomás Cacheiro fa una presentació de si mateix. Com sempre, -com a home modest que era-, fa una presentació de si mateix massa modesta. Cacheiro era molt més del que diu d’ell mateix.

"Nací en el año 21. Viví en la ciudad de Treinta y Tres. Ingresé en la docencia en el año 1942 (por concurso). Dicté clases de Dibujo e Historia del Arte en Enseñanza Secundaria y en el Instituto Normal.

Autodidacta. Con mucho entusiasmo y poco talento, hice lo que pude por la enseñanza, el erte, la política y el gremialismo.

Instalado el gobierno de facto se me impide ejercer la docencia y "toda actividad pública". En atención a tales circunstancias y en busca de una geografía libre de polución, me fui a vivir a las costas del río Cebollatí. Y su consecuencia, además de otros valores que me reveló el entorno del río, y que mucho aprecié es la cerámica que usted ve aquí".

El libre consisteix en dibuixos i esbossos de la seva obra i poesies que acompanyen. Són poesies senzilles, tendres, evocadores d’un paisatge i d’una obra que es va construint dia a dia.

La dictadura va voler evitar un mestre i va crear un artista. No va poder exercir més de mestre a les escoles però va començar un mestratge en el món de la ceràmica. I "Averías", el petit poblat al costat del riu Cebollatí, al nord-est de l’ Uruguai, va començar a ser una espècie de santuari on la gent hi peregrinava per poder veure, conversar i gaudir de la presència amiga i sempre disposada per atendre de Cacheiro.

Allà va continuar el seu mestratge. M’agradaria que alguns deixebles seus expliquessin de primera mà com eren les seves classes. Jo només ho he pogut escoltar de la seva boca. Però tots coincidien: les seves classes eren magistrals. No passava mai llista i no hi faltava ningú. Més encara: si podien, assistien a les seves classes alumnes d’altres cursos simplement per curiositat i gaudi intel·lectual. Perquè parlar i -sobretot- escoltar Cacheiro era un gaudi, uns moments de cel aquí a la terra, sobretot si això es podia fer allà vora el riu, al seu taller, sota un arbre prenent "mate" o amb un bon "asado" i un bon vi…

Perdoneu, però era un amic a qui a quest llibret m’ha fet reviure i m’ha retornat mil records. Gracias Ana Lía!

Acabo de rebre un llibre de Tomás Cacheiro amb el títol  "RÏO.MONTE.BARRO"

És un llibre senzill, il·lustrat amb dibuixos del mateix Cacheiro. Són petits poemes inspirats en la seva mateixa obra. Ell diu que és un referent al seu lloc i a la seva feina. Us en deixo un tast.

SABER…

Con muy poco el alfarero

pasa su vida existiendo,

con el barro y con las manos

va sus días removiendo.

Sabe poco el alfarero

más sabe que su saber,

lo que no compra el dinero

le da bien para tener.

Ese poco que bien sabe

le da calma verdadera,

los que más saben, quien sabe,

si su paz es duradera.

En el mundo de los sabios

el saber ocupa lugar

porque los que mucho saben

pueden hacernos naufragar.

Saber mucho, o saber poco,

no es el problema en cuestión,

es saber si lo sabido

le da a la vida razón.

A vegades cal deixar de parlar de temes transcendents, importants o d’actualitat per tocar de peus a terra i viure la vida quotidiana, amb tot el que té de bonic, de trist, de senzill, de monòton, de tendre o de nou. És la vida de cada dia de milions i milions de persones, -amb el seu viure quotidià i els els seus petits detalls sense importància- qui conforma el nostre món i el fa una mica més bo o més dolent cada dia.

La majoria dels que em llegeixen ja saben que treballo en un taller amb nois i noies discapacitats psíquics. Durant el dia tenim moltes oportunitats de parlar amb ells o d’escoltar converses entre ells. Algunes fan gràcia, altres són tendres, altres vegades són intranscendents, altres ben serioses… com la majoria de converses que tenim al llarg del dia a casa nostra, amb els amics o al bar.

Avui us en vull transcriure una entre un noi del meu taller i jo mateix:

-Noi: El dissabte faré jo el dinar a casa meva.

-Jo: I com és això?

-Noi: La meva mare treballa al matí i quan arribi a casa vull que trobi el dinar fet.

-Jo: Em sembla molt bé. I què faràs per dinar?

-Noi: Dos frankfurts.

-Jo: Només això?

-Noi: Sí, però dels grossos… Quan sigui gran vull posar un negoci pel meu compte. Vull posar una casa de menjars.

-Jo: I ja en saps de cuinar?

-Noi: Sí, bastant.

-Jo: I quins plats saps fer?

Noi: Sé fer frankfurts, pa amb tomàquet i pernil, sopa Avecrem, torrades amb melmelada… És que no sé fer encara gaires coses, però ja n’aprendré.

-Jo: Això és molt poca cosa per posar una casa de menjars. Ja pots posar-t’hi ràpid a aprendre’n… Quants anys tens ara?

-Noi: 19

-Jo: I quan vols posar el negoci?

-Noi: Quan sigui gran. Quan tingui 20 anys…. Ah! i et convidaré un diumenge a dinar.

Acabo d’escoltar per la ràdio que continuen havent-hi rèpliques del terratrèmol a Haití. El que fou un paradís natural s’ha anat convertint en un infern insuportable. Un infern humà i social en un paradís natural.

Estats Units va envair Haití el 1915 i va governar el país fins 1934. Es va retirar quan va aconseguir els seus dos objectius: cobrar els deutes del City Bank i derogar l’article constitucional que prohibia vendre plantacions als estrangers.  Van marxar dient: "Aquest és un poble inferior, incapaç de governar-se per si mateix i conservar la civilització que van deixar els francesos".

Haití havia estat la perla de la corona, la colònia més rica de França: una gran plantació de sucre, amb mà d’obra esclava.  Montesquieu ho havia explicat sense pèls a la llengua: "El sucre seria massa car si no treballessin els esclaus en la seva producció. Aquests esclaus són negres des dels peus fins al cap i tenen el nas tan aixafat que és gairebé impossible tenir-los llàstima. Resulta impensable que Déu, que és un ésser molt savi, hagi posat una ànima, i sobretot una ànima bona, en un cos completament negre ".

En aquell temps ho justificaven tot. Si calia apel·lar a les lleis, a Déu o al que fos, s´hi apel·lava sense cap mena de rubor. "La pela és la pela" diríem els catalans. Han passat els anys i seguim justificant-ho tot quasi bé amb els mateixos arguments. No tant directes; no tan rudes i més sofisticats. Però en el fons fem el mateix, nosaltres, els europeus rics amb els immigrants que venen a guanyar-se la vida. Quan els necessitem, són benvinguts. Quan no, ens molesten massa i millor que marxin, com més aviat millor i com més lluny millor.

Sabem que l’empobriment no sempre és causa de les mateixes societats pobres i que la major part de les vegades és degut a les circumstàncies que van donar-se en un cert període històric en que els imperis van deixar abandonada la gent després d’haver-ne tret tot el suc que van poder. Però d’això ens en recordem poc i alguns continuen justificant-se i dient que els esclaus no es distingien per la seva voluntat de treball. Els negres han de ser esclaus per naturalesa i ganduls també per naturalesa, i la natura, còmplice de l’ordre social, és obra de Déu: l’esclau ha de servir l’amo i l’amo ha de castigar l’esclau, que no mostra el menor entusiasme a l’hora de complir amb el designi diví.  Seguim tenint el fuet a la mà actualment a les nostres societats riques tal com el tenien els esclavistes.

Karl von Linné, contemporani de Montesquieu, havia retratat al negre amb precisió científica: "Vagabund, mandrós, negligent, indolent i de costums dissoluts". Més generosament, un altre contemporani, David Hume, havia comprovat que el negre "pot desenvolupar certes habilitats humanes, com el lloro que parla algunes paraules".

Jo he escoltat paraules semblants no fa pas massa dies…

Explica el bisbe Pere Casaldàliga que una de les preguntes que més li fan en els seus viatges a l’ Amèrica Central és la següent:

"Monsenyor, on és el Déu dels pobres?". Diu que sempre respon:- Amb els pobres!
Reconeix, però, que més que una resposta, aquesta resposta és més aviat una nova pregunta:
– Com es demostra que Déu està amb els pobres? Com es pot veure el rostre i el cor de Déu al mig d’aquestes situacions inhumanes, sota la fèrula de la injustícia i l’opressió, en la desolació de la misèria?

Jo diria que aquesta és la gran pregunta que ens fem tots plegats (creients i no creients) aquests dies d’immens desastre a Haití i en altres situacions similars. Als més pobres sempre els toca els rebre. O, si voleu, és a qui toca més el rebre. El bisbe Pere, intenta donar la seva resposta personal a l’eterna pregunta del dolor i la mort del més innocent.

La vida dels pobres – allà, aquí, a Centreamèrica molt concretament- no és de dia, és de nit, "nit fosca". Menys poètica i menys mística que la nit fosca de Joan de la Creu … Aquells, aquests pobres, tenen tots els motius humans per revoltar-se contra el Déu vida-amor-alliberament. La seva esperança -aquesta sí, "contra tota esperança" – justifica àmpliament la sorpresa que Péguy posa a la boca de Déu pel que fa a la "més petita" de les tres virtuts teologals: la incomprensible esperança dels humans.

En tot el Tercer Món, però molt específicament a l’Amèrica Central, que és un Tercer Món de creients cristians, oprimits per altres cristians, la temptació de la blasfèmia podria ser decididament normal, ateses les situacions en que el Poble centreamericà viu o malviu i mor. Perquè tot hi conflueix per dubtar, per revoltar-se contra tot i contra tots, per negar la vida mateixa. Des de la naturalesa -amb els seus volcans i terratrèmols i sismes submarins- fins al poder civil o religiós, potser.

Els successius governs es venen, lacais dels imperis sempre, i les institucions – fins i tot les anomenades democràtiques- no funcionen quan es tracta dels drets dels pobres. L’atur arriba a un 60 per cent, almenys, de la població centreamericana. És la regió amb més índex de migració a tot el continent. Li han fallat les revolucions o les seves transformacions estructurals han estat castrades -en la reforma agrària, en la salut, en l’educació, a l’habitatge, a la participació popular efectiva-i alguns líders revolucionaris no han estat dignes del seu passat heroic ni d’ les esperances que hi va dipositar el seu Poble.

Per a Amèrica Central, sobretot, "pati del darrere" de l’imperi capitalista, la caiguda de la utopia socialista ha estat l’entrada cega en una nova nit, mentre per als pocs de sempre una altra vegada es fa realitat la nova reptant utopia del Capital i el Mercat divins, senyors definitius d’una història humana (!) que ja ha arribat al seu "no hi va més".

Qui podria sustentar millor l’esperança d’aquests pobles -cristians, he dit- seria evidentment la pròpia Església de Jesús. Però en certs països centreamericans aquesta església, en la seva oficialitat, en les seves estructures o en la rutina dels seus religiosos o dels seus fidels més rics, amb massa freqüència ha estat, o és, una nova pedra d’ ensopegada per a l’esperança dels Pobres. Amb la qual cosa, la nit de la societat -la seva Economia de fam, la seva Política de marginació i / o repressió- s’ha estès també sobre l’Església. "En el món – en la societat humana-, podria explicitar millor Jesús, passareu moltes dificultats, i en l’Església-que hauria de ser la meva comunitat fraterna-els passareu també". (¿Afegiria Jesús, conseqüent sempre Ell, "però no tingueu por, que jo he vençut el món i" aquesta "Església"?).

No estic acusant a ningú. O m’estic acusant a mi mateix igualment, en tot cas. Perquè aquesta insensibilitat o la connivència eclesiàstica davant la misèria, la marginació i la injustícia institucionalitzada fàcilment es tornen hàbit en nosaltres, que ni som Pobres ni estem molt a prop, i diàriament, dels Pobres, ni tenim l’humil coratge martirial d’enfrontar a els rics i als poderosos i als injustos d’aquest món. La pregunta "On és el Déu dels pobres?", Hauria de desdoblar-se en aquesta altra: "On és l’església del Déu dels pobres, si aquest és el Déu de Jesús?"

La qual cosa no disculpa a la societat -considereu cristiana o no- ni justifica la iniquitat de governs, exèrcits i oligarquies, més o menys genocides. Sé molt bé que aquesta "nit fosca" no és d’avui. Des de Job a Guamán Poma o des de Camus a César Vallejo, Déu ve sent emplaçat, amb diferents tons, a respondre per el dolor dels innocents i per la desolada nit dels pobres. I aquesta sí que va ser "l’última temptació de Crist": "Déu meu, Déu meu, per què ens has abandonat?" Ell la va viure i la va morir, com una nit fosca personal i com la nit fosca de tots els seus germans i germanes pobres de tots els temps. Però Ell -i aquí hi ha la resposta definitiva per a la nostra fe cristiana- també la va "ressuscitar", superant amb la seva victòria sobre la injustícia i sobre la mort.

Sense que això impedeixi que continuï sent "nit fosca" la vida dels Pobres. Sense que això justifiqui ni la seva esperança ni la bona consciència dels que no som Pobres. Sense que això ens dispensi -ni als Pobres ni als seus aliats- de la pregària d’agonia o de la rebel.lia solidària o de la lluita política o de l’organització popular.

Només vivint la nit fosca dels Pobres es pot viure el Dia de Déu. Les estrelles només es veuen de nit …

Etiquetes de Technorati: Pere Casaldàliga,Terretrèmol d’ Haití,Pobresa,Mort

He tingut ocasió de llegir el testament de l’alcalde de Solsona, mort als 50 anys, el dia 13 de gener. Uns amics me l’han fet arribar destacant que "és un missatge de primera magnitud, amb molts valors i que hauria de llegir i fer pensar molta gent d’aquest país". Hi estic totalment d’acord i per això avui el copia per si algú el vol llegir, cosa que recomano vivament.

COMIAT DE XAVIER JOUNOU I BAJO, ALCALDE DE SOLSONA

Déu ho ha volgut i jo ho accepto. Sempre he estat a disponibilitat seva i no puc tirar-me pas enrere ara, tot i que em costi entendre-ho.

Vivim tan intensament, que sembla que no pugui ser que, de cop i volta, d’avui per demà, et pugui atrapar una malaltia com la que s’ha enamorat de mi i paralitzar-ho tot. Però la realitat ha estat aquesta, i és aquesta la que hem hagut d’acceptar i d’encarar, malgrat costi.

Marxo conformat, tranquil i serè, però amb l’ànima corpresa per totes les persones estimades que deixo. La meva esposa Isabel i les nostres filles, Laura i Rut. Els meus pares, germanes, tiets i tietes, sogra, cunyats, nebots, que s’han des viscut per mi i m’han abocat més amor del que em podia arribar a imaginar! I també el de tants amics i amigues i coneguts que he sentit tan a prop durant tot aquest procés que em duu avui aquí! No sabeu el bé i l’escalf humà que he arribat a experimentar ben endins del cor, i com m’ha ajudat a lluitar fins on he pogut en sentir el vostre alè afectuós a prop tothora.

Sé que avui també marxa un alcalde de Solsona. No ha estat mai per a mi un objectiu ser-ho, era més aviat com una disponibilitat que sentia. I us puc dir que bé ha valgut la pena, que he sentit moltes coses fent-ne, que he pogut compartir hores de treball, de preocupacions, però també d’anhels i moltes il·lusions i moments preciosos, tant amb la totalitat dels regidors com amb l’ampli ventall de treballadors municipals. I he pogut parlar amb tanta gent i conèixer-ne tanta de nova… He procurat tenir un marcat sentit institucional del càrrec, i ser l’alcalde de tots els solsonins i solsonines; alhora que he procurat ser just i atendre tothom per igual. De tota manera, em dec haver pogut equivocar a voltes, i és per això, que voldria demanar disculpes si algú en algun moment s’ha trobat desatès o decebut.

En fi, m’he sentit molt orgullós de poder ser alcalde de la ciutat que tan estimo, i ho he intentat fer tan bé com he sabut. Sempre m’he sentit, malgrat les normals discrepàncies, apreciat i respectat, fet que valoro molt. Us demano, si us plau, consideració i comprensió pel govern municipal; no ha estat fàcil tot aquest temps per a ells en aquest meu estat. Jo hi poso tota la confiança. De la mateixa manera que diposito tota la meva confiança i aboco tota la meva estima personal en el nou alcalde. És una bellíssima persona, honrada i ferma, que hi posarà tota la dedicació i estima que requereix el càrrec i la ciutat.

Ser i fer de pagès ha estat la meva vida. I vull reivindicar la necessitat que té al societat de demostrar, amb fets més que amb paraules, que la nostra activitat és imprescindible, però que, a l’ ensems, la gent que vivim al camp no podem ser uns ploramiques eterns, sinó uns innovadors i renovadors constants.

Ser cristià i ser català són dos fets que m’han marcat profundament en la vida.

Us encoratjo a seguir treballant per tal de poder arribar a la plena sobirania nacional, fruit d’una majoria democràtica que l’avali. Una Catalunya on hi càpiga tothom qui hi vulgui ser. I, en aquests moments, gosaria demanar a la societat una mica més de confiança i de comprensió en la classe política catalana. Ja sé que passa el que passa, però també és cert que hi ha molta gent que s’hi dedica de manera correctíssima i pensant només en el bé de tots. No siguem injustos posant tothom al mateix sac. I a la classe política li demanaria més generositat i molta obertura de mires. No hi ha ningú en possessió de la veritat ni de res que sigui de tots, ni ningú sol pot atribuir-se ser Catalunya. Si us plau, parem un moment, recapacitem i adonem-nos que la nostra desunió és, alhora, la nostra més gran feblesa. I que, sobretot, no podem exercir la política des de la rancúnia, des del recel constant, ni des de les batalletes entre els partits i dins seu. No ens duu enlloc que no sigui a l’embadaliment, tot sovint babau, de la militància de torn de cada partit. Però això també és eixorc.

I la meva pobra i estimada Església! Tan còmoda a Roma i tan desubicada a la cova de Betlem! Aquesta jerarquia tan allunyada del Concili Vaticà II, i alhora tan recelosament garant d’allò que hauria de ser secundari. Tan satisfeta fent celebracions amb reminiscències del passat dins engalanats temples, i tan absent en la seva principal missió evangèlica, la de pedres enfora, allà on aplicar i viure-hi la fe i la donació agafa tot el seu sentit de ser cristià. Com me n’he sentit de prop sempre de la gent senzilla que treballa per les seves parròquies, de la gent que per amor a Crist es dóna de manera humil i gens sorollosa. Com em recordo en aquests moments del bisbe Pere, allà a l’Araguaia, o de les monges de l’Hospital i de tantes i tantes altres vides, creients i no creients, lliurades de ple a abocar amor sobre qui més ho necessita, ja sia per fidelitat a l’Evangeli, ja sia per estimació a la dignitat humana. I no és prou vergonyós que els cristians, a hores d’ara, encara visquem dividits.

Tot anirà a millor, ja ho veureu. El mal sempre fa molt soroll, al contrari del bé, que és silenciós. Però hi ha molta bondat encara en molta gent per capgirar moltes coses i poders. Segur. El món ha d’anar a millor. Treballem-hi per fer-ho realitat!

Bé, me’n vaig, si m’hi vol, amb el Fill del fuster de Natzaret, el meu guia en aquesta vida terrenal.

Aquí, a propet de la Mare de Déu del Claustre, us dic adéu.

Déu ho ha volgut i jo ho accepto, i li demano que us ajudi a acceptar-ho a vosaltres.

Al cel ens puguem retrobar tots plegats. M’enduc tot el vostre amor i tot el vostre afecte dins el calaixet del meu cor!

Xavier Jounou i Bajo