Arxiu per a 'Violència' Categories

29 oct. 2019


EL MONOPOLI DE LA VIOLÈNCIA

Classificat com a Violència

Les declaracions del ministre espanyol Fernando Grande-Marlaska afirmant que “el monopoli de la violència el té l’Estat per garantir la seguretat dels ciutadans” són molt preocupants. Potser hauria estat més adequat dir que l’ Estat tenia el monopoli del poder o de l’ús de la força. Però no ho va dir ni ho ha corregit; més aviat ens ho ha anat repetint amb diferents paraules i amb to amenaçador i autoritari i amb una mateixa idea de fons que a mi em fa por. Probablement deu ser un més d’aquells que creuen fermament que les coses se solucionen a cops de porra i no amb el diàleg. Una llàstima, tractant-se d’un ministre d’un suposat Estat de dret…
Els problemes normalment no s’arreglen amb la violència. I els problemes polítics s’han d’arreglar fent política. L’any 1980 jo era a l’Uruguai, encara amb d’una dictadura militar que no acabava de marxar. El darrer número del setmanari BRECHA ens recorda com en aquelles circumstàncies el govern va voler fer una reforma constitucional que pretenia estendre la tutela de les armes sobre la societat. El projecte militar pretenia tutelar l’activitat política i accentuava els principals trets repressius d’un desenvolupament basat en la seguretat, és a dir, una doctrina de la seguretat nacional com a suport del neoliberalisme econòmic; entre altres coses, legalitzava la pràctica de les violacions nocturnes d’habitatges particulars que la Constitució -trepitjada cada dia però vigent- prohibia expressament. El plebiscit del 80 no va tirar endavant i va ser un gran gest col·lectiu de coratge, tot i el terrorisme d’Estat que imperava per aquells dies.
Aquest diumenge passat va haver-hi eleccions al «paisito» i, junt amb la votació per a president de la república, es votava també una iniciativa de Reforma Constitucional que pretenia militaritzar altre cop la vida quotidiana. Un percentatge significatiu dels que donen suport a la campanya «Vivir sin miedo» té més de 40 anys i per tant hauria de tenir records del que era, de veritat, viure amb por: por davant la sola presència d’un uniforme, que podia fer el que volgués sense haver de donar explicacions; por als cops a la porta de casa teva, por a que t’encaputxessin al mig del carrer i et portessin a una destinació incerta; por que et confonguessin amb alguna cosa o amb algú i que et disparessin un tret; por de no descodificar correctament les subtils senyals de l’arbitrarietat repressiva. Una por que t’acompanyava cada hora de la teva vida i que no sabies com treure-te-la de damunt.Per sort la reforma constitucional que es votava aquests diumenge no va tenir els vots necessaris i no s’ha aprovat. Caldria que els uruguaians recordessin com l’any 1972 els partits tradicionals van trucar a la porta de les casernes convidant els militars a sortir al carrer, els van donar el marc legal per actuar, i després, quan s’en van penedir, van ser incapaços de tornar-los a la cleda.
A vegades tenim mala memòria i aquí a Espanya ens podria passar una cosa semblant. Després d’una transició (que alguns diuen que va ser modèlica i que molts altres pensem que no ho va ser tant) que ens va anar donant força més llibertats polítiques i socials de les que teníem amb el franquisme i que pensàvem que no faria més que anar cap a una democràcia plena, ara ens trobem que estem fent passos enrere a marxes forçades. Quan veiem aquests dies com les forces de l’ordre (les espanyoles i les catalanes) fan un ús indiscriminat de la violència i quan alguns jutges fan servir la presó preventiva de la forma que ho fan, potser caldrà que posem l’antena d’alerta si no volem que tot el que s’havia conquerit amb molta suor i llàgrimes desaparegui. Estem veient massa irregularitats com per estar tranquils i veiem com amb l’excusa del separatisme la repressió popular torna a la societat (especialment a la catalana) i veiem com l’imperi de la llei desapareix sota l’imperi de la porra.
No sóc violent ni aprovo la violència, vingui d’on vingui. No m’agraden moltes de les escenes que veig a la televisió i crec que el bon camí és únicament el del pacifisme. Però també reclamo que no es permetin les barbaritats i els excessos que veiem en les forces de seguretat. Caldria tenir memòria tots plegats i prioritzar el diàleg a la força.

Tags:

No hi ha resposta

07 oct. 2017


QUAN A ESPANYA LA COVARDIA ESDEVÉ VIRTUT

Classificat com a Catalunya,Drets humans,Violència

1506970117394

-¿Mamá, dónde está papa?

-En Cataluña, hijo, defendiendo la Constitución.

-¿Y cómo se defiende la Constitución?

-Pegando porrazos a gente que quiere votar. A viejecitas indefensas, a jovénes con las manos en alto en son de paz y gritando «Somos gente pacífica», a familias sentadas entorno a una mesa charlando animadamente…

Aquesta hauria de ser la conversa entre un fill de policia o guardia civil amb la seva mare si de veritat volgués ser honesta. Però estic segur que seran totes unes altres converses ben distintes les que se sentiran a milers de llars espanyoles durant aquests llargs dies de vergonya i mentides.

No sé què diran els llibres d’història del que va passar diumenge passat a Catalunya. De mica en mica s’aniran decantant les notícies, de la mateixa manera com es decanta un vi per tal de veure exactament quin és i com és el pòsit que deixa. I una de les coses que s’hi veurà i hi destacarà serà, sense cap mena de dubte, les ignominioses, bestials, covardes i desproporcionades càrregues que la policia i la guàrdia civil van fer a molts llocs de Catalunya.

Si tot el que vam poder veure aquell dia ja és una cosa terrible i molt greu en un Estat que pertany a la Unió Europea i que es diu democràtic, encara ho és més que des del primer moment ho volguessin negar tergiversant els fets i volent-los negar. Les imatges i els vídeos han fet la volta al món i l’evidència de la seva bàrbara actuació ha estat tan gran que s’han quedat sense explicacions lògiques i plausibles.

I fou llavors quan van començar a buscar subterfugis i a donar explicacions sense cap mena de credibilitat. A més, ho han anat fent enarborant la bandera del compliment de la llei embolicant-ho tot amb la mentida. Aquesta segona invasió dels bàrbars ha ferit la sensibilitat de tothom amb un mínim de sentit comú i la dignitat de tot un poble. I encara més quan es van sabent detalls de com van anar les coses. Ha estat tot tan greu que ells mateixos comencen a demanar perdó de forma dissimulada. Se’n comencen a adonar del que han fet i alguns se’n donen vergonya.

Per això afirmo sense cap mena de temor al títol d’aquest apunt que el que van fer la majoria d’aquelles bèsties va ser una covardia. I m’hi reafirmo després d’haver llegit la crònica dels fets que van passar a Callús i que va viure en primera persona el Jordi Badia i Pujol a VilaWeb i que podeu llegir clicant AQUÍ. El text, a més, ens fa adonar d’una cosa que ja s’havia insinuat des del primer moment però que, a poc a poc, s’ha anat podent comprovar: que els guàrdies civils es van acarnissar especialment en pobles petits i que la policia ho van fer en llocs molt determinats de capitals grans. Si en voleu uns exemples, us en deixo uns quants aquí:

  • Tothom va poder veure l’entrada triomfal que van fer aquells salvatges a cops de mall al local electoral de Sant Julià de Ramis. Sabeu per què justament allà? Doncs perquè allà era on havia de votar el President Puigdemont.
  • Un altre cas que va estremir tothom fou el de Fonollosa, un poblet de 250 habitants on anys enrere va ser alcalde el diputat David Bonvehí, coordinador executiu del PDECat. S’hi van presentar 50 o 60 matons i van entrar com en cavall d’ Atila destrossant-ho tot.
  • Un tercer cas és de l’institut Quercus de Sant Joan de Vilatorrada. A Sant Joan de Vilatorrada, tothom sospita que hi van anar per fer pagar al pallasso Jordi Pessarrodona, regidor d’ERC a l’Ajuntament d’aquest poble i molt conegut a la comarca per la seva feina. El Jordi s’havia fet una foto al costat d’un policia a Barcelona amb el seu nas de pallasso i es veu que no li van perdonar aquest gran insult al seu alt honor de policies-madelman. Aquests covards el diumenge es van venjar estomacant-lo tant com van poder i deixant-lo baldat i humiliat a terra.
  • I com a Sant Joan de Vilatorrada o a Sant Julià de Ramis, els vàndals van fer-ho a Sabadell, on votava la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell. O a Sant Vicenç dels Horts, on hi votava el Vicepresident Junqueras); o aSant Carles de la Ràpita, on hi votava Josep Lluís Salvadó, a qui ja l’havien tractat d’humiliar detenint-lo de mala manera i emmanillant-lo com un delinqüent qualsevol; o tractant d’assaltant el col·legi de Verges (vila natal de Lluís Llach), lloc on els habitants del poble van tallar-hi els accessos eficaçment i no van poder fer gaires barrabassades. Però, com que el diumenge no hi van poder fer mal a plena llum del dia, la venjança va arribar dimecres a la nit d’amagat i de la forma més covarda i vergonyosa possible quan van rebentar totes les rodes dels cotxes que van trobar. I, és clar, hi havien d’afegir a aquest trist panorama encara les quatre capitals de provincia, que també tenen per a ells un caràcter simbòlic.

Com fa constar Jordi Badia en la seva crònica, «la immensa majoria de municipis atacats van ser petits. Fonollosa té 251 habitants. Callús, 2.057. Una bona colla no arriben a deu mil habitants: Alcarràs(9.297), Roquetes (8.165), Sant Esteve Sesrovires(7.644)… Però per què van anar-hi, a tants pobles petits? Hi heu pensat? Si la cosa era endur-se urnes carregades de vots, per què no es van concentrar tots a Barcelona i l’àrea metropolitana? Si haguessin segrestat totes les urnes de la capital sí que haurien invalidat el resultat del referèndum. És ben clar: van anar a poblets per trobar-hi poca resistència. I hi van anar amb dotacions exagerades. Les ordres eren de fer mal i que s’escampés la por. Segrestar urnes era l’excusa. La intenció de debò era atemorir: que tot Catalunya tingués por. Per tant, com més quantitat de notícies arribessin, millor per a la seva tàctica psicològica. I van triar la via dels covards: desenes i desenes d’agents armats i protegits amb casc contra un grapat d’homes i dones de pobles petits, amb les mans alçades i cridant ‘Som gent pacífica!’. Són tan covards com els qui els envien i els aplaudeixen: Rajoy, Sáenz, Rivera, Arrimadas, Guerra… I els qui s’ho miren i callen: P. Sánchez, Iceta, Ros (Coscubiela?)… Tots s’oposen al referèndum no pas perquè sigui «il·legal», sinó perquè saben que el perdrien. Covards».

Tags: , ,

No hi ha resposta

21 jul. 2014


Proporcionalitat

Classificat com a Abusos,Drets humans,Ètica i Moral,Intolerància,Vida i mort,Violència

La proporció és la relació que hi ha entre una part amb el tot o d’una cosa amb una altra, quant a magnitud, quantitat o grau. I, és clar, la desproporció és tot el contrari d’això.

He començat parlant de proporció i desproporció  perquè aquests dies reflexionava sobre aquests conceptes a partir d’aquest clima de guerra oberta que s’està donant aquest dies entre Israel i Palestina i de com hauríem de ser molt curosos a l’hora d’analitzar les coses per no ser injustos. Justícia equival a proporcionalitat i quan les coses no són degudament proporcionades en tots els sentits, podem parlar d’injustícia. No és el mateix robar fruita d’un supermercat, robar una bossa d’una estrebada, robar un banc o robar milions falsejant comptes i robant diner públic. Suposo que fins aquí tots ho arribem a comprendre si tenim una mica de sentit comú. Per tant, no hauríem de posar al mateix sac un noi palestí que tira pedres als soldats, Hamàs que llança coets i la resposta salvatge, homicida i totalment desproporcionada que Israel fa contra el poble civil de Palestina. Desproporció! Pura desproporció!

Volem buscar culpables? Busquem-los. Com deia ahir mateix en el meu apunt, en trobarem a totes bandes. D’alguna manera “tots som culpables”. Els que lluiten allà des de fa anys, fins a les gran potències que no han fet res més que callar també des de fan molts anys. El qui calla –i atorga- pot ser tan culpable com ells. I, de fet, ho és. Perquè durant molts anys han atribuït la mateixa responsabilitat a l’ocupant i a l’ocupat, al poderós i al dèbil, a l’assassí  i a l’assassinat, al que aixafa i al que és aixafat, al que fa la llei i té el poder i els mecanisme per a no acomplir-la i al que l’ha d’acomplir sense haver-la fet. D’això se’n diu injustícia, i prou!. No cal buscar eufemismes.

En aquest conflicte –com en molts altres- acostumen a pagar justos per pecadors. Deia GIDEON LEVY (un periodista israelià ) que haurien de canviar tots “la consciència i el sentiment”. Però jo em pregunto qui pot fer més  per tal de que les coses vagin per un altre camí? Qui pot canviar les coses? No és proporcional ni podem establir paral·lelismes entre una nació, les vides econòmica, cultural, social i emocional de la qual van ser completament destruïdes i una nació en la qual la immensa majoria de la gent pot seguir amb la seva vida com si res hagués passat; no hi ha paral·lelisme entre un poble que ha estat empresonat, tancat entre murs, constantment humiliat i un altre de persones lliures en el seu propi Estat sobirà.

Falta proporció perquè es parteix d’un nivell diferent. És com aquell parit de futbol en què un dels contrincants parteix amb un avantatge de 6 a 0. Aquí es pot aplicar allò de “tenir la paella pel mànec”. Mentre alguns tenen la paella i també el mànec, altres no tenen ni paella ni res a a dins. Diem-ho obertament: uns ho tenen quasi tot i els altres no tenen res; uns tenen el poder i els altres no poden res; uns manen i altres només obeeixen; uns controlen i els altres són controlats…Malauradament, aquí la força del poder i el poder de la força els tenen només un. I aquest poder i aquesta força la fan servir quan volen i com volen perquè no hi han organismes internacionals, ni Estats ni ningú que hi digui res. I, si hi algú hi diu alguna cosa, s’ho passen pel forro olímpicament. Si les Nacions Unides, els grans Estats i els mateixos interessats no s’hi posen seriosament no hi haurà res a fer i seguirà encara molts dies el reguitzell de morts de població civil que es veurà atrapada com conills dins d’una gàbia sense poder sortir cap enlloc. Només els caldrà esperar el míssil que caigui sobre el seu cap i l’hora de la mort.

Deia que aquest conflicte m’ha fet pensar en el concepte de proporcionalitat. I de seguida ho he traslladat aquí a casa nostra, sabent com sé que les coses no són pas iguals. Però sí que ens podríem fer algunes preguntes interessants com aquestes…

Qui té el poder real aquí a casa nostra? Qui té la bossa dels calers i els administra com vol? Qui té la clau per solucionar les coses? Qui vol dialogar i a qui no li interessa gaire fer-ho? Qui rep les conseqüències de “no voler fer cas, de ser rebel, de ser inconformista amb la situació actual, qui és el que no fa bondat i, per tant, rep sempre el càstig, generalment també quasi sempre de forma desproporcionada en forma de vetos, de lleis injustes, de represàlies de tota mena?… Si us plau, que cadascú ho pensi una mica i s’ho contesti.

Tags: , , , , ,

Una resposta fins a ara

19 abr. 2014


Feixisme a dojo

Classificat com a Abusos,España,Manifestacions violentes,Partido Popular (PP),POLÍTICA,SOCIETAT,Violència,Xenofòbia

Recordem que, pròpiament,  el feixisme fou el sistema polític implantat a Itàlia per Mussolini, poc després de la Primera Guerra Mundial. Però, per extensió, el diccionari també aplica el terme a l’ Ideologia política, l’objectiu de la qual és la instauració d’un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc., o també a un règim inspirat en aquesta ideologia o a l’actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc., amb què hom s’imposa a una persona o a un grup.

Després de veure a la tele l’ambient que es respirava pels carrers de València i llegir als mitjans el que va passar a Mestalla; després d’haver escoltat personalment com RAFA MARTÍN explicava les agressions que va sofrir per part de la Policia Nacional d’ Espanya em pregunto: tot això no és feixisme? Quin tipus de govern tenim a Espanya que permet actituds violentes com aquestes? Fins quan haurem de suportar agressions d’aquesta mena per ser “catalans de merda”, com li van dir aquells policies al Rafa. Al final de Copa del 2012 ja li va passar una cosa molt semblant a un altre noi barcelonista –el Jordi Mascort- quan també va ser atonyinat per uns quants policies i sembla que no s’hagi fet absolutament res per evitar aquestes situacions. No se n’han assabentat o ja els va bé que passin aquestes coses per tal de que aquests “catalans de merda” sàpiguen com van les coses a Espanya. Feixisme a dojo!.

Perquè no són només episodis aïllats. Aquell mateix dia es va permetre impunement que hi hagués penjades durant hores banderes de simbologia nazi i feixista en les carpes dels seguidors madridistes. Es va permetre que es cremessin estelades i senyeres sense que la policia intervingués ni demanés cap tipus de documentació. Ja ha fet notar el diputat republicà al congrés Joan Tardà a través d’un comunicat que ‘aquest tipus d’actuacions en què hi ha ciutadans que són colpejats, insultats i segrestats per la policia pel fet de portar banderes estelades, es vénen repetint des de fa molt de temps’. Tardà ha explicat que fa uns quants mesos ERC ja va presentar ‘un informe sobre les agressions patides per ciutadans per part de la guàrdia civil i la policia per haver parlar català‘. La llei, en aquests cassos, és quan és més evident que no és igual per tots. A uns no se’ls permeten certes banderes quan altres les poden mostrar impunement on vulguin i quan vulguin. La guerra de les banderes que la delegada del “Gobierno” a Catalunya es cuida prou bé d’alimentar es veu que només és per algunes banderes i per alguns símbols. I així amb tantes coses…

“L’actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc., amb què hom s’imposa a una persona o a un grup” –tal com defineix el diccionari- s’ha de dir clarament que és feixisme pur i dur. I aquí sembla que ningú vulgui dir res. Ni el Ministre de l’Interior –Jorge Fernández Díaz-, ni el director general de la Policia diuen res. Aquí es poden filtrar als diaris fotos de “jutges independentistes” i el Ministre no en sap res ni mou un sol dit per esbrinar-ho.  Ni que fóssim en una dictadura i les llibertats personals no comptessin per a res!. Quina vergonya! Quina misèria moral que gasta aquesta gent! I després s’omplen la boca –quan els convé- amb la paraula democràcia… quan en qualsevol país mitjanament democràtic el ministre ja hauria dimitit i aquests policies ja estarien expedientats. I tampoc no s’adonen que aquest mal s’encomana i que pot no tenir aturador!. Com volen que molts no n’estiguem tips d’aquestes situacions i que vulguem marxar ben lluny i com més aviat millor…

La senyora ministra Cospedal pot dir tranquil·lament que “els escraches de les plataformes contra els desnonaments són una forma de nazisme” i aquí ningú la contradiu ni s’escandalitza. Aquí es poden publicar als diaris i escoltar sovint a les ràdios qualificar de nazis –i coses semblants- als independentistes catalans i ningú diu res. L’espectre del feixisme plana sobre alguns països d’Europa i aquesta Europa sense cara ni ulls tampoc sembla que no ho vulgui veure. A Espanya el PP cada dia retalla més llibertats, re centralitza tan com pot i permet que les actituds feixistes –tant de paraula com d’obra- siguin més corrents i sembla que ningú s’espanta. Sembla que només es doni importància als diners que uns i altres roben –tot i que això també és important-, i no sembla que la gent doni massa importància a les llibertats polítiques i socials que també és una altra forma de robatori. Quan se n’adonin i vulguin parar-ho ja no hi serem a temps.

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2zKgpMWEa

Tags: , , , , , ,

No hi ha resposta

03 febr. 2012


Violència de gènere o violència simplement?

Classificat com a Violència

Podem constatar com aquest any s’ha disparat el que s’anomena violència de gènere a Catalunya. Al 2010 hi va haver 15 víctimes mortals per aquest tipus de violència i al 2011 es va reduir a 10. Aquest any acabat de començar ja en comptabilitza 7, la qual cosa indica que la xifra segurament que es dispararà molt si segueix aquesta tendència.
La violència de gènere (o com es vulgui dir, ja que no tothom està d’acord a anomenar-la així) és un tipus de violència determinat -molt greu- però no pas l’únic tipus de violència que està instal·lat entre nosaltres. En el fons és una forma més de les moltes formes de violència que pateix la nostra societat. És evident que no és una novetat per a ningú que les societats són violentes, encara que els estudiosos diuen que hem anat millorant molt al llarg de la història. Però això no pot ser una excusa i ha de ser tant important la constatació d’aquesta evidència com el saber-ne les causes. Saber com arribem a aquest nivell de violència és una incògnita que ens hauria de preocupar i que s’hauria d’estudiar molt millor per tal de posar-hi remei.
Quines podrien ser-ne les causes? En deuen ser moltes i segurament que deuen estar prou estudiades. Però jo –a simple vista i sense ser-ne cap expert- en trobo unes quantes:
– L’exemple que donen els famosos i coneguts a l’hora d’expressar-se i de comportar-se. Des del vocabulari i les expressions que fan servir, fins a les actituds que mostren. En aquest apartat hi podríem trobar polítics, cantants, entrenadors i jugadors de futbol, periodistes, etc. Llegir segons quins diaris o escoltar segons quines emissores ja fa posar els pèls de punta. Veure com es comporten alguns famosos en la seva vida diària (que algú s’afanya a portar-la als platós de TV o a la premsa del cor) no ajuda gens. Els que haurien de ser model es converteixen en antimodel i més quan ningú sembla que els critica i més aviat se’ls exalça. Fer una falta en un camps de futbol o fer un frau i no ser castigat no ajuda gens ni mica a educar i fa que tothom pugui copiar o replicar la mateixa imatge.
– Una altra causa em sembla que és la intolerància que s’acostuma a mostrar cap a una opinió diferent de la nostra. Qui no opina com nosaltres, no només  no cal escoltar-lo, sinó que cal combatre’l  i es fa mereixedor d’adjectius desqualificants. I a l’insult normalment segueix l’agressió física i altres manifestacions violentes. No respectar una opinió diferent en el fons és no respectar l’altra persona ni respectar les diferències que en tota societat hi ha inevitablement.
– Sembla que cada dia més s’ha canviat l’imperi de la raó per l’imperi de la força. De la força bruta, de la força física, a la força del que se sap gran i poderós. Compten les majories (si poden ser absolutes, millor) i cada cóp compten menys les minories, són menys respectades i menys escoltades. Sembla que el que és més gran, el que crida més fort i té més poder és el que ha de tenir raó.
– La mateixa crisi econòmica pot ser-ne una altra causa. Tota crisi crea conflictes que, si no se saben canalitzar bé, porten cap a la violència; més si tenim en compte que hem fet una societat que no sap afrontar massa bé les frustracions. És dur perdre coses que estàvem acostumats a tenir i que, de cop i volta, desapareixen i ja no hi ha cap perspectiva de torna a conquerir. La marginalitat, la pobresa, la falta de valors, la falta d’educació… són un brou de cultiu perquè  germinin segons quines llavors. I d’aquest perill cap sector de la societat n’està vacunat.
-Falta molta formació i molta educació. Predicar valors i educar en els valors és fonamental avui. Aquestes coses que no es compren amb diners pot semblar que no tenen valor.
Potser tothom haurà de començar a fer un esforç en aquest sentit si no volem que la nostra societat es torni una jungla on imperi la llei del més fort i on no s’omplin els diaris cada dia amb notícies de morts violentes.

Tags:

2 respostes

24 gen. 2011


Quan un A-DÉU s’albira…

Classificat com a Cristianisme,Església,Espiritualitat,RELIGIÓ,Violència

Aquests dies s’ha estrenat la pel·lícula “Homes i déus” del director Xavier Beauvois, premiada a Cannes. És la història  de la petita comunitat de monjos contemplatius (cistercencs) del monestir de Tibhirine (Algèria). Aquesta comunitat va patir, com tants altres religiosos, periodistes , estrangers i bona gent del poble algerià, la violència que va regnar a principi dels anys noranta en aquell país. Set monjos d’aquesta comunitat van ser assassinats el maig de 1996.

Gràcies al testimoni escrit que van deixar podem conèixer el que va ser la seva vida i el camí que van recórrer en els seus tres últims anys. Van optar per romandre a Algèria, al costat dels seus veïns musulmans, tot i saber el perill que representava per a les seves vides. No va ser fàcil, però sí que van ser coherents amb la seva vocació monàstica en terres de l’Islam.

Van ser testimonis vius de l’amor de Déu cap a l’ésser humà, més enllà de cultures, races, religions, vocacions, etc. Per que "… quan un A-Déu s’albira …" (com diu Christian de Chergé-prior de la comunitat de Tibhirine en el seu testimoni escrit més d’un any abans de morir i que és realment el testament espiritual d’aquella comunitat) les fronteres es dilueixen. 
(Extret d’Eclesalia Informativo)

 

"Quan un A-Déu s’albira …

Si em passés un dia -i aquest dia podria ser avui- que fos víctima del terrorisme que sembla voler abastar en aquest moment a tots els estrangers que viuen a Algèria, jo voldria que la meva comunitat, la meva Església, la meva família, recordin que la meva vida estava LLIURADA a Déu i aquest país.

Que ells acceptin que l’Únic Mestre de tota vida no podria romandre aliè a aquesta partida brutal. Que resin per mi. Com podria jo ser trobat digne de tal ofrena? Que sàpiguen associar aquesta mort a tantes altres tan violentes i abandonades a la indiferència de l’anonimat.

La meva vida no té més valor que una altra vida. Tampoc no en té menys. En tot cas, no té la innocència de la infància.
He viscut prou com per saber-me còmplice del mal que sembla, malauradament, prevaler al món, inclús del que em podria tocar cegament.

Voldria, arribat el moment, tenir aquest instant de lucidesa
que em permeti demanar el perdó de Déu i el dels meus germans els homes, i perdonar, alhora, de tot cor, a qui m’hagués ferit.

Jo no podria desitjar una mort semblant. Em sembla important proclamar-ho. En efecte, no veig com podria alegrar-me que aquest poble al que jo estimo sigui acusat, sense distinció, del meu assassinat. Seria pagar molt car el que es dirà, potser, la "gràcia del martiri" deure-la a un algerià, qualsevol qui sigui, sobretot si ell diu actuar en fidelitat al que ell creu ser l’Islam.

Conec el menyspreu amb què s’ha pogut envoltar als algerians presos globalment. Conec també les caricatures de l’Islam fomentades per un cert islamisme. És massa fàcil creure’s amb la consciència tranquil·la identificant aquest camí religiós amb els integrismes dels seus extremistes. Algèria i l’Islam, per a mi són una altra cosa, és un cos i una ànima.
Ho he proclamat a bastament, crec, coneixent bé tot el que d’ells he rebut, trobant molt sovint en ells el fil conductor de l’Evangeli que vaig aprendre sobre els genolls de la meva mare, la meva primeríssima Església, precisament a Algèria i, ja des de llavors, en el respecte dels creients musulmans.

La meva mort, evidentment, semblarà donar la raó als que m’han tractat, a la lleugera, d’ingenu o d’idealista:
"¡Que digui ara el que pensa de tot això!"
Però aquests han de saber que per fi serà alliberada la meva més punyent curiositat. Llavors podré, si Déu ho vol, enfonsar la meva mirada en la del Pare per contemplar amb Ell  els seus fills de l’Islam tal com Ell els veu, enterament il.luminats per la glòria de Crist, fruits de La Passió, inundats pel Do de l’Esperit, el goig secret serà sempre, el d’establir la comunió i restablir la semblança, jugant amb les diferències.

Per aquesta vida perduda, totalment meva i totalment d’ells,
dono gràcies a Déu que sembla haver volgut enterament per a aquest GOIG, contra i malgrat tot.

En aquest GRÀCIES en què està tot dit, d’ara en endavant, sobre la meva vida, jo us incloc, per descomptat, amics d’ahir i d’avui, i a vosaltres, amics d’aquí, al costat de la meva mare i el meu pare, els meus germans i germanes i  tots els seus familiars, ¡Al cèntuple concedit, com va ser promès!

I a tu també, amic de l’últim instant, que no hauràs sabut el que feies. Sí, per a tu també vull aquest GRÀCIES, i aquest "A-DÉU" en el rostre del qual et veig. I que ens sigui concedit retrobar-nos com lladres feliços al paradís, si així ho vol Déu, Pare nostre, teu i meu.

¡AMEN! INSHALLAH!
Alger, 1 desembre 1993
Tibhirine, 1 gener 1994
Christian. +

Tags: , , , ,

No hi ha resposta

20 gen. 2011


No pot ser excusa de res, però és la raó de tot

Classificat com a Delinqüència,Educació,Ensenyament,Escola,Immigració,Manifestacions violentes,SOCIETAT,Violència

Els aldarulls, els cotxes cremats i els actes vandàlics que s’han produït aquests dies a Salt són símptoma d’alguna cosa. Em direu que és tan evident, que ja ni cal parlar-ne. Potser és evident i potser alguns ja ho tenen estudiat i analitzat. Però, si és així, s’hauria d’explicar i divulgar més.Aquestes coses no es donen perquè sí i sense cap motiu en particular. Els d’aquest cap de setmana passat tenien l’origen en el suport que un grup de joves volien donar al noi que fa una setmana va caure daltabaix d’un cinquè pis en intentar escapar de la policia per haver robat una moto. Aquest noi va quedar greument ferit i avui mateix ha mort.

S’hauria de buscar la raó de tot això; o sigui, allò que explica, fa entenedora, fonamenta, justifica, aquests fets. No ens hauríem d’enganyar i amagar el cap sota l’ala. Si no mirem les causes i les analitzem una mica, ens enganyarem a nosaltres mateixos i ens equivocarem.

Els aldarulls no han de ser una excusa. No ho poden ser. No es pot fer servir un un desgraciat accident per cremar contenidors i cotxes. No és just, ni adequat i és, simplement, una mostra d’incivisme, una cosa de que que n’anem sobrats darrerament. Darrera de tot això hi han unes causes que entre tots hem de trobar. Les autoritats han de ser els primers en analitzar-les i segurament que ja ho han fet. Però, a més de les autoritats, ho han de fer els partits, les sociòlegs, els organisme cívics i tothom que hi pugui aportar alguna cosa. Perquè l’alcaldessa de Salt, tota sola, no podrà resoldre-ho. Aquest tipus de problemes van molt més enllà i s’hi ha d’implicar tota la societat per tal que aquest punts calents no arribin a ser un incendi que no es pugui apagar.

Unes causes són clares: concentració en certs barris o certes ciutats d’immigració, condicions econòmiques i socials precàries, falta de feina, nivells de cultura i educació també força baixos, fracàs escolar molt alt degut a totes aquestes circumstàncies i joves amb nul.les expectatives de futur i, alguns d’ells,  manipulats per gent sense escrúpols i malfactors. Gent dolenta que aprofita qualsevol cosa per manipular menors d’edat i mirar de pescar en aigües tèrboles.

La societat hi podria fer alguna cosa més de la que fa. Els jutges no haurien de deixar anar delinqüents amb desenes de condemnes en ferm. Els policies haurien de vetllar molt més del que ho fan i perseguir aquells que saben que són capaços de desestabilitzar. però amb això sol no n’hi ha prou. S’han de buscar camins educatius i d’integració social nous. Segurament s’haurien de buscar noves vies i provar noves fórmules.

Tot això val diners, vol esforç, vol persones amb molta dedicació, però és el que més rendirà en el futur. Un amic meu – en Lluís Massana– que ha dedicat la seva vida a l’educació i que s’ha jubilat aquests dies deia en una entrevista que li feien: "La societat es canvia formant les persones". Lluís Massana, ha intentat fer a l’Escola Inter municipal del Penedès el mateix que feia en la lluita clandestina al temps de la dictadura: canviar les coses, transformar. “Era el que jo i el que tothom volia fer en aquella època. Però bé, en termes concrets, el que volia fer era bàsicament formar ciutadans lliures; lliures, participatius i implicats socialment. Avui és el model normal, però llavors era una cosa extraterrestre i… bé, el cas és que al començar vam tenir problemes”.

Certament que va tenir problemes, però dono fe que els nois i noies que va formar li ho han agraït molt i el resultat va ser exce.lent, segons els mateixos testimonis d’alguns alumnes. Aquest és el camí que caldria fer urgentment en aquest llocs.

Tags: , , , , , , ,

Una resposta fins a ara

01 set. 2009


Captaires.

Classificat com a CÀRITAS,Malaltia mental,Recursos,Relacions humanes,SOCIETAT,Violència,Voluntariat

Demanar almoina a les portes dels temples deu ser una de les coses més antigues que existeixen. També és ben antiga l’existència d’aquelles persones que anaven de casa en casa i que jo recordo bé de quan petit al meu poble. En dèiem "demanar caritat".

Un dels records ben patents també en mi, és quan de ben petitet anava a passar l’estiu a la masia de la meva àvia -al Solsonès- i com els captaires passaven periòdicament i com se’ls donava sopar calent i un jaç on poder passar la nit. Era una cosa acostumada, normal, familiar. Ja els coneixien i la relació era molt bona.

Ara les coses han canviat radicalment. Llegia, no fa gaire, que a la Parròquia de Santa Susanna del Mercadal a Girona els problemes amb els mossens i amb els parroquians eren greus i constants. I veig que no és un cas aïllat, sinó que és ben present a tot arreu i cada dia. Moltes vegades han d’intervenir els municipals per baralles i conflictes.

Al Full Parroquial de la Parròquia de Sant Feliu de Girona s’hi llegia el següent comentari, amb el títol  "Demanar ‘caritat’ a la porta de l’església":

"Sovint a les portes de les esglésies hi ha algun transeünt, algun sense sostre, algun alcohòlic, algun emigrant. . . que pidola ‘caritat’. I n’hi ha alguns que es mostren especialment empipadors i, fins i tot, violents. Hi ha hagut feligresos que s’han sentit insultats i intimidats. Hi ha queixes de veïns i, fins i tot, a algun pidolaire provocador se l’ha hagut de denunciar". En aquest cas, els capellans assenyalen que "el tema s’ha comentat als responsables municipals i confiem que -entre tots- hi sapiguem trobar sortides humanes i positives".
Els capellans denuncien que s’ha intentat el diàleg amb els captaires, però afirmen que no volen entendre la situació. És un tema gens fàcil de solucionar i que s’hauria de treballar des d’àmbits diferents, encara que els resultats no són garantits, ni de bon tros. Entre aquesta gent hi trobes persones ben educades, amb bona fe i amb necessitats reals. També hi trobes gent aprofitada, amb vicis i costums  molt arrelats i amb clares malalties mentals i sense cap ganes de ser ajudats; a vegades amb mala fe i molt mala educació. Els voluntaris que treballen a les Càritas Parroquials ho saben prou bé i se’ls hauria de fer un monument per la paciència que tenen quan els han de tractar.

Etiquetes de Technorati: ,,,,

2 respostes

12 nov. 2008


Manifestacions violentes.

Classificat com a Crisi,Feina,Violència

Gestionar adequadament una empresa en aquests moments de crisi deu ser força difícil. Però fer-ho en moments d’eufòria econòmica no té cap gràcia ni cap mèrit. 

Se’ns acosten dies complicats en aquest sentit. Ja han començat a sortir els treballadors a protestar als carrrers perquè es queden sense feina. I ja comencen a tancar moltes empreses.

Aquest panorama a mi em fa pensar unes quantes coses:

1. Que moltes empreses no s’han preparat gens ni mica per aquest moment.

2. Que quedar-se sense feina, d’un dia per l’altre, també ha d’ésser molt fotut.

3. Que aprofitar el moment de crisi per fer neteja és immoral.

4. Que sortir al carrer a destrossar mobiliari públic que és de tots i paguem entre tots  també és immoral.

5. Que s’hauria de parlar i dialogar molt més del que es fa actualment.

Ramon Pàmies, blocaire d’aquest diari, em comentava en un correu personal, parlant d’aquest tema en el que ell n’és especialista perquè ha treballat tota la vida de Director de Personal en grans empreses:

“Fa anys que dic, a qui em vulgui escoltar, que la crisi del

capitalisme es una crisi de mal directius, que només busquen diners i poder”.

 Doncs potser sí que té raó…

Tags: , ,

Una resposta fins a ara