A PEU

La famosa maledicció bíblica que diu que «et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d’on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs» no sé si a hores d’ara és tanta maledicció, almenys pel que fa a moltes parts del món on els mètodes i les condicions de treball han canviat molt . Moltes feines ara ja no fan suar, són prou dignes i, per tant, dignifiquen la persona, milloren la societat i la transformen en un lloc molt més atraient del que era segles anteriors. Perquè treballar, el que es diu treballar, a la majoria de gent no li toca altre remei si vol menjar i tenir l’imprescindible. De totes maneres, ara moltes feines ja no es fan amb els músculs i ja no cansen el cos com cansaven anys enrere. Cada vegada més les feines es fan amb el cap, amb màquines sofisticades i deixem pels robots les feines més rutinàries i pesades.

Però malauradament encara no sempre és així, ni aquí ni en molts llocs del món on el treball encara no és prou digne ni, per tant, dignifica. Aquesta és la lluita que simbolitza el primer de Maig, lluita que segurament encara haurà de durar molts anys. Per desgràcia sempre hi haurà aquell que s’aprofitarà dels altres sense miraments ni escrúpols de cap mena, els explotarà tant com pugui, i els espremerà com una llimona a qui treus tot el suc i la llences a les escombraries. No va ser Marx el primer que va posar en alerta i va proposar-se transformar les coses. Ja s’havia fet molta feina abans d’ell, però no podem negar que hi ha tingut un paper destacat en aquesta història i no val amagar-ho i menystenir-lo. Ell deia que el treball havia de tenir un valor transformador i tenia tota la raó. Perquè si no, mai deixarà de ser càstig. I hauríem d’aspirar a fer que el treball deixés de ser càstig -i no pas diví, sinó humà- per arribar a ser creació, recreació, transformació, font de vida i felicitat. Perquè la feina pot arribar a crear felicitat i pot tenir un valor incalculable si trobéssim aquell punt just i necessari que ens fes ser millors persones, que ens fes guanyar la vida i ens fes ser creadors d’un món nou i d’una societat nova. Plini el Vell ja parlava de «malalties dels esclaus» i d’alguna manera ja estava patrocinant que, si no volem perdre la salut augmentant la plusvàlua aliena, no tenim altre remei que trencar les cadenes i ser lliures, realitat que encara no es dóna a una bona part de la població perquè molts treballs segueixen encadenant de maneres molt diverses al personal. Si el treball no allibera i si en lloc de proporcionar benestar i felicitat no fa més que esclavitzar, voldrà dir que no haurem avançat gens ni mica.

Treballar, s’ha de treballar. I es pot fer cansant-nos físicament o intel·lectualment. Que el treball cansa, no ho podem negar. Com cansa una marató i els que la corren ho fan ben a gust perquè dóna una satisfacció interna que no té preu. Ep, és el que diuen, que jo no n’he correguda mai cap! Suposo que és el mateix que experimenta un violinista que ha de passar moltes hores assajant, o un atleta que deixa el fetge entrenant, un metge que es passa anys estudiant i fent pràctiques o fins i tot un paleta que construeix una casa. És clar que els costa! És clar que la seva feina no sempre és bufar i fer ampolles! Però fan una feina on s’hi senten a gust, la gaudeixen i troben que la seva vida té sentit fent allò que fan. En darrer terme treballar és donar sentit a la pròpia vida i fer allò a què hom se sent cridat. I tan digne és ser pagès, com advocat o polític, si la feina es fa ben feta i hom la fa a gust.

Per tant, en aquest primer de maig, hauríem d’afegir a la famosa frase que «el treball dignifica» un adjectiu i la frase seria millor si digués: «el treball digne dignifica la persona», no trobeu?

Tags: Feina

Ahir em vaig trobar per casualitat, mentre comprova en una gran superfície, una amiga acompanyada de la seva filla jove. Com s’acostuma a fer després d’una llarga temporada de no haver-se vist, vam anar repassant la vida de cadascú, de les famílies, dels fills, etc. Com que anava amb la seva filla vam sortir a parlar dels estudis i del futur una mica incert i potser fins i tot ombrívol que els esperava a tots aquests joves. La meva amiga va corroborar els temors que jo sempre exposo quan parlo d’aquest tema perquè ella justament treballa a l’INEM i toca a diari i ben de prop tota la problemàtica de la cerca de feina, sobretot pel que fa a les dues franges d’edat més complicades a l’hora de trobar-ne: d’una banda hi tenim els joves que accedeixen al seu primer contracte, sense experiència de cap tipus i de l’altra aquells que tenen més de quaranta anys i que, tot i tenir ja molta experiència, sovint els consideren ja massa vells.

Aquesta mateixa casualitat que citava al començament va fer que just aquests dies estigués llegint alguns estudis de la coneguda empresa nord-americana ManpowerGroup sobre el món del treball dels que ara anomenen amb la paraula anglesa millennials i coneguts també amb el nom de GENERACIÓ Y, i que són aquells que han nascut entre 1980 i 1995. ManpowerGroup ha encarregat a la consultoria de lideratge d’opinió Reputation Leaders un estudi mundial quantitatiu entre 19.000 treballadors millennials i 1.500 consultors de 25 països per comprendre el que aquesta generació busca ara, i en el futur, i per ajudar les persones i les empreses a aconseguir l’èxit en aquest nou mercat laboral global. Sembla un estudi molt ben fet, tant per la magnitud de la mostra com perquè dóna una bona perspectiva tant des del punt de vista dels empleats com del dels empresaris. El treball de camp s’ha desenvolupat entre febrer i abril de 2016. Els països participants inclouen: Argentina, Àustria, Austràlia, Bèlgica, Brasil, Bulgària, Canadà, Xina, França, Alemanya, Grècia, Índia, Itàlia, Japó, Malàisia, Mèxic, Països Baixos,Noruega, Paraguai, Singapur, Sèrbia, Espanya, Suïssa, el Regne Unit i els Estats Units.

Si voleu consultar amb més profunditat aquests interessants estudis podeu entrar en els següents enllaços Carreras profesionales de los millenniales: horizonte 2020 i TENDENCIAS EN EL MUNDO DEL TRABAJO. M’agradaria destacar-ne alguns punts perquè els considero molt encertats i no estaria de més que els empresaris els llegissin i s’adonin que han de canviar urgentment les seves polítiques de recursos humans per tal de poder aprofitar el gran potencial d’aquesta generació, “la més preparada de la Història”, segons el consens popular. De totes les realitats que defineixen un treballador millennial en destaquen dues que són clau per entendre les seves motivacions i objectius: els anys de carrera professional que tenen per davant i temps que empraran en un mercat laboral sempre canviant.

1.“La majoria d’aquests joves saben que treballaran més temps que les generacions que els han precedit” destaca l’informe. Per exemple, gairebé la meitat dels enquestats s’imagina que treballarà pràcticament fins als 68 o 69 anys i fins i tot un 7% creu que la seva edat de jubilació se n‘anirà més enllà dels 70 anys.

2. Davant d’aquesta perspectiva, la immensa majoria dels treballadors preveu “aturades en el camí de més de 4 setmanes”. Mesos sabàtics, anys sabàtics, temps per desconnectar i replantejar-se les coses… Una bona imatge seria la d’una trajectòria laboral com una muntanya russa en què la permanència en una mateixa ocupació durant molt temps no és una opció molt falaguera o, senzillament, no és una opció. Per això, un primer consell per gestionar la seva feina seria: transformar els horaris laborals i la flexibilitat dels períodes de vacances. Sigui per necessitat o per elecció, els treballadors més joves no s’imaginen en el mateix lloc de treball durant més de dos o tres anys. Això obliga a redefinir el concepte d’estabilitat laboral, que ja no implica estar 20 o 30 anys en el mateix departament o en la mateixa empresa. Desenvolupar les habilitats professionals i mantenir un ritme de vida desitjable s’ha convertit en un símbol d’estabilitat per ells, que el prefereixen abans de tenir una feina segura a llarg termini. Per això, una altra de les lliçons que es poden extreure d’aquest estudi és la següent:

3. No ofereixis un lloc de treball, ofereix reptes i oportunitats de creixement laboral i personal als teus empleats. “Aquests joves prefereixen que el seu cap actual – i no el següent – els ofereixi noves oportunitats: el 64% té la intenció de quedar-se amb el seu cap en els pròxims anys”. No és, per tant, que els apassioni canviar de manera sistemàtica d’ocupació, sinó que volen créixer i evolucionar tant en la seva parcel·la professional -a partir de noves responsabilitats i projectes – com en la personal, amb temps lliure per al seu oci.

4. Un altre dels aspectes importants té a veure amb el reconeixement que se’ls concedeix pel seu acompliment laboral. “El 53% considerarien la possibilitat de deixar la seva ocupació actual per la manca de reconeixement”. El percentatge pot sorprendre, perquè més de la meitat dels enquestats es plantejaria deixar la seva empresa no per una qüestió de sou, sinó, senzillament, per no sentir-se valorats dins de la seva pròpia companyia. Així que aquí arriba l’última clau que es pot extreure d’aquest estudi: Empresaris, dediqueu temps a reconèixer i valorar el treball dels vostres empleats joves. Hi ha moltes formes d’incentivar als treballadors, més enllà del sou.

Sovint s’ha fet notar que tota la generació Y, ha topat amb una paret, la que els impedeix accedir al món laboral, punt de partida per poder progressar a la vida, i és totalment cert. Si no volem que aquesta generació s’instal·li en la desesperació i l’angoixa s’hauria de fer alguna cosa més per part dels empresaris i els governs si no els volem perdre del tot. Perquè una de les coses pitjors que hi deu haver és tenir la sensació de perspectives frustrades o de que no hi ha cap perspectiva de trobar feina per viure dignament.

Tags: Feina, SOCIETAT

Tags: Empresa, Feina

Sí, què ens queda?. La pregunta que encapçala aquest apunt és ben pertinent per a tothom i convindria que ens la féssim de tant en tant, afanats com estem empaitant certes coses. Correm molt, però què queda després de tantes corredisses, tants afanys, tants mal-de-caps, tates presses, tanta activitat frenètica, tantes frisances, tants desficis i tantes preocupacions? Els que ja som grans és possible que poguem valorar en la seva justa proporció les coses perquè tenim més perspectiva i ens les podem mirar amb més distància. Però, i els joves? El seu apassionament, els grans anhels que es desperten en èpoques juvenils , la vehemència que posen amb les coses i les aspiracions que de manera natural els planteja la vida poden ocasionar més d’una decepció. La vida d’un jove comporta -pel mateix fet de ser-ho- tenir esperances, treballar per aconseguir coses, preocupar-se, buscar amb vehemència i afanyar-se molt. Però també comporta desenganys, no poder trobar allò que hom desitja vivament i no poder desenvolupar les capacitats que hom té.

Tags: Dignitat, Feina, Mario Benedetti

La sèrie “Obert per jubilació” comença AQUÍ – El capítol anterior el trobareu AQUÍ

Tags: Cesare Pavese, Feina, Jubilació, Solitud

La Generalitat ha començat unes jornades informatives per iniciar la selecció de fins a 1.000 aturats catalans disposats a anar a treballar al Quebec. Les empreses canadenques busquen principalment treballadors dels sectors de l’enginyeria, la salut i les noves tecnologies perquè allà es preveu la creació de 700.000 llocs de treball en els propers tres anys. En aquest sentit, la secretària d’Ocupació de la Generalitat, Esther Sánchez, ha volgut evitar parlar de "fracàs" i de la sensació que cal marxar "perquè aquí no tenim oportunitats", afirmant que s’ha de pensar de manera global prendre’s aquests moviments de manera natural per "enriquir" els treballadors.

En situacions de crisi profunda no sé si queda altre remei –però sí realment necessari- plantejar-se la pregunta: Marxo o em quedo? No jo, que ja tinc 64 anys i que més passat que futur. La pregunta se l’han de fer els joves que no tenen feina i que tenen la perspectiva de no tenir-ne en aquests pròxims temps. No és una pregunta fàcil, ho reconec. Però és necessària si no volem que una bona part de la nostra joventut es perdi en l’angoixa de viure sense futur, amb dificultats i angoixes econòmiques i vitals que faran que la seva vida sigui un petit o un gran desastre.

Emigrar sempre és dur. I ho és més encara si l’emigració és forçada per les circumstàncies que ens toca viure: tenim un entorn en crisi i amb perspectives de no poder tirar endavant si entre tots no fem el cop de cap per mirar la manera de manegar-nos-ho sols. Si no ens fem a la idea de que “val més sols que mal acompanyats” i no fem els passos necessaris per marxar (tan educadament i pacífica com vulgueu, però marxar a fi de comptes) no tenim futur per al nostre país. Potser la feina l’hauran d’anar a buscar en altres llocs i això que aquests dies ha passat en el mercat de treball serà el nostre pa de cada dia. Si el jovent no pot viure aquí es veurà obligat a marxat, tant si vol com si no vol, i sense dret ni temps a lamentar-se.

Que és dur? Que es difícil? Que no és la solució? Potser sí, però no hi haurà altre remei i pot ser l’ocasió de veure i viure noves experiències, conèixer noves realitats i créixer personalment i professionalment. L’emigració sempre tindrà aquesta doble cara i, tot i els aspectes foscos, també sempre serà font de nous horitzons de noves oportunitats, com bé sabem. Perquè l’emigració no és cosa nova ni és d’ara. D’emigració n’hi ha hagut sempre i també sempre hi ha hagut qui ha sabut aprofitar l’oportunitat i qui no. Jo he conegut molts emigrants que no s’han pas penedit d’haver fet la decisió i n’estan prou contents i satisfets. Tant, que alguns d’ells podrien retornar als seus països d’origen i no han volgut fer-ho perquè estan prou bé on són.

Per tant, crec que aquests nois i noies –si els sembla que estan ben preparats- haurien de fer el cop de cap i provar-ho, mirant les coses de forma positiva. No fixant-se tant en el fet que d’alguna manera els expulsen (que una mica també és així) sinó que són ells que volen marxar a buscar un futur millor i que possiblement d’aquí uns anys podran tornar, si volen, enriquits en tots sentits. I això sí: que pensin que haver nascut en un lloc determinat és simplement una carambola i que el que compta és que el lloc on els toqui viure se’l facin seu i l’estimin perquè, encara que no sigui el lloc on han nascut, és el lloc que els dóna de menjar i els dóna oportunitats.

Però no tots podran o voldran marxar. Pels que es queden, els ofereixo la lectura del poema de l’ Espriu, que també els anirà bé. De fet, ens anirà bé a tots en moments en que potser més d’un voldria fugit nord enllà.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

 Salvador Espriu

Tags: Emigració, Feina

Durant aquest any 2012 fabricarem més aturats. Així ho ha assenyalat el president del Govern, Mariano Rajoy, durant la seva compareixença al Congrés per explicar els resultats de l’última cimera europea. O sigui, que bones notícies en el camp laboral, cap ni una.

Jo no hi entenc res de tot això, però escolto tertúlies on hi ha tertulians (uns més experts que altres) que opinen d’aquest tema i veig que no es posen massa d’acord. Però sí que una cosa és evident, al meu entendre: si les mesures no es prenen ràpidament, mig país es morirà de gana.

Demà s’anunciarà una reforma laboral, molt necessària i molt urgent. Haurem de veure quines novetats tindrà, si servirà per despertar-nos una mica o si, altre cop,  servirà per ben poca cosa. Si no serveix per afavorir la competitivitat, la creació de treball i la contractació, l’ocupació estable o a temps parcial, de poca cosa servirà. Sindicats i empresaris hi tenen molt a dir. A veure si es posen d’acord en un moment tan crític… De moment es veuen alguns senyals no massa positius amb la convocació de vagues com la del transport metropolità, i altres vagues que s’estan preparant…

Per sentit comú, jo diria que hi han dues coses que són necessàries: la urgència en les mesures i el fet de que tots hem de cedir privilegis, alguns potser adquirits de fa anys i que semblaven intocables, com el del treball indefinit. Possiblement el  fet de que hi hagi feina a desdir com en aquests anys passats ja no es tornarà a produir més: la poca feina que hi haurà ens l’haurem de repartir, s’hauran d’aprofitar molt millor els pocs recursos que tindrem i els que tenim feina haurem de ser solidaris amb els que no en tenen i repartir-nos-la, encara que haguem de cobrar menys o treballar menys. Aquesta és la meva manera de pensar.

En aquest context si no s’inverteix la tendència al prolongat deteriorament econòmic i social  i si no es busquen fórmules imaginatives per tornar a l’economia la confiança i el crèdit i per acabar amb aquest clima d’incertesa i mals resultats, malament rai! A veure si en seran capaços perquè cap Estat pot suportat una tassa d’atur com la nostra. 5 milions d’aturats ho estan esperant!

Tags: Feina

Francisco Capella és un dissident. Ell és controlador aeri i no s’amaga de dir que són uns privilegiats en una entrevista que li feia el diari ABC del dia 09/08/2010 i que val la pena llegir.(http://www.abc.es/20100807/economia/controladores-privilegiados-francisco-capella-201008062046.html

Els controladors són uns privilegiats i ells no volen reconèixer-ho. Van anar a una vaga salvatge i la cosa encara cueja. Ara sembla que toca anar a la vaga els maquinistes de Renfe. Demà serà un altre col.lectius d’aquests que tenen força per paralitzar una ciutat o un país. Sense negar el dret a la vaga, ens hauríem de preguntar si se’n fa bon ús i si no se n’abusa en molts moments, com aquest de crisi brutal que estem sofrint.

Quan milions de persones no poden treballar, o tenen feines i sous “escombraria” és moment de fer vaga? I analitzant alguns dels motius que al·leguen per fer-ne jo em faig un tip de riure. Avui escoltava un maquinista que es queixava de la falta de comoditat dels seients del tren… Un acudit de mal gust! I després volen que ens els prenguem seriosament.

Potser seria hora d’acabar amb privilegis passats de moda i heretats de temps de vaques grasses. Potser no haurien de ser tan primmirats certs col·lectius i ser una mica més solidaris amb els altres treballadors que tenen unes condicions molt pitjors que ells. Està bé defensar drets propis adquirits, però també estaria bé ser una mica solidari amb qui ni tan sols té drets: haurien de pensar que alguns no tenen dret a feina, ni a vivenda, ni a menjar, ni a viure dignament…

Fer vaga és el  més fàcil. Massa fàcil. I si es té gran poder de pressió encara ho és més. A mi em sembla que aquest dret s’hauria de reservar només per a situacions més extremes. Potser que s’ho fessin mirar…

Tags: Drets, Feina, Vaga

Temps de crisi. Temps d’atur. Temps de buscar feina i no trobar-ne. Temps de sofriments per a moltes persones perquè no es veuen perspectives de futur optimistes a curt termini. Gent amb currículums prou brillants que no troben res. Ja ni parlem de feines dins les seves lògiques perspectives que tenien quan van estudiar i es van preparar per al futur.

Ara diuen que les coses han canviat i que els joves han d’estar preparats per a treballar on sigui i en el que sigui. Els diuen que han de canviar de perspectiva. Potser els hi han dit massa tard. Molts ja tenen un currículum fet i molts d’ells s’han preparat a consciència, amb molts d’esforç i amb molts de sacrificis.

Potser vam donar massa importància al currículum. Potser vam donar massa importància als estudis universitaris, en detriment de la formació professional, menystinguda i menysvalorada durant molts anys. Molts d’aquells nois i noies que van fer formació professional i ara són uns bons professionals tenen feina i tenen futur. Potser ens ho haurem de plantejar i tornar a temps passats… Potser ens haurem de plantejar que el més important no és construir-se un brillant currículum sinó que l’important és formar-se per allò que la societat necessita en aquests moments i en els propers anys.

I això ens ho han de dir els polítics, que són els responsables de l’economia d’un país i els responsables de la formació del nostre jovent i promocionar els sectors econòmics que tinguin més futur i puguin donar feina a la gent. Si no es fa així, tenim assegurada una joventut decebuda i enfonsada i amb el  trauma de no veure sortida a la seva vida.

Aquells que en altre temps van ficar al cap d’aquell pobre noi i noia l’obsessió pel currículum, ara els hauran de donar una resposta adequada. El que ningú no podrà negar és que als seus vint-anys va aconseguir un espectacular currículum de gairebé vint pàgines plenes de màsters, cursets, estades, viatges d’estudis, congressos, ponències, comunicacions, assistències i altres mil gastronomies exquisidament intel.lectuals.

Ningú podrà negar que aquell pobre noi o noia es va convertir en una mena d’arcàngel curricular. Per això és fàcil d’entendre que quan va portar el seu currículum a aquell cap de personal curat d’espants i aquest, cansat de tanta brillantor, va llançar el currículum a les escombraries exclamant "un altre ridiculum vitae", el pobre noi patís un mortal “patatús” i en sortir de la porta va afegir al seu currículum el colofó que hi faltava: RIP (Requiescat in pace).

Amén.

Tags: Crisi, Feina

S’atansa una jornada de vaga general i cada dia ens bombardegen amb mil raons, tant per seguir-la, com per no seguir-la. La veritat és que em sembla que no s’hi haurien d’esforçar tant ni els uns ni els altres: simplement deixar que cadascú faci el que li sembli i que cada un valori si té motius o no per fer-ne. Ja som grandets i se suposa que cadascú farà (amb tot el dret del món) el que més li convingui.

Però jo diria que haurien de fer vaga de forma obligatòria:

–els sindicalistes. Haurien de fer vaga de xerrameca. Aniria bé que ja comencessin a callar des d’avui mateix. Ja estem tots informats i prou informats.

–els piquets informatius. Aquell dia haurien de mirar de fer vaga i no presentar-se a la “feina” bruta que acostumen a fer quan “informen” pressionant als que volen treballar i a trompades, si cal.

–els que rebenten rodes de camió. O els que posen silicona als panys de les fàbriques, o als trens, o als que trenquen vidres dels autobusos…

–als que no saben el que significa ser lliure. Potser seria bo que aquest dia deixessin ser lliures els altres i reconeguessin que ningú és bo o dolent pel fet de que faci vaga o no.

–aquell que cobren de l’atur i fan feines a l’economia submergida. Podrien fer vaga de cobrar l’atur…

I podríem seguir: Aquell dia (i, posats a fer, ja sempre) podrien fer vaga els aprofitats, els mal educats, els prepotents, els escanyapobres, els vividors, els mafiosos, els explotadors, els que es canvies de jaqueta, els lladres, els delinqüents, els xulos, els ordinaris, els tramposos, els mesquins, les males persones, els covards… i tanta i tanta gent que fa que el món no sigui tan agradable com seria de desitjar.

Bona vaga els que en facin i bona feina als que treballin i santa llibertat per a tothom!

Escoltava fa uns dies per la ràdio una dona empresària andorrana. No vaig poder escoltar el nom perquè vaig agafar l’entrevista ja començada. Però explicava aquesta dona que de mol jove va haver de fer-se càrrec dels negocis de la família per la mort del seu pare i que als consells d’administració estava rodejada d’homes i que a ella no se l’escoltaven. Quan un home deia el mateix que deia ella, llavors sí que la cosa tenia ressò. Deu ser cert perquè les persones acostumem a ser així de ruques i estem plens de prejudicis.

Aquesta senyora va dir unes paraules que em van cridar l’atenció i que vaig considerar molt justes i molt adequades per retratar la situació que es viu entre homes i dones, des de fa molt temps, en el món del treball i de les empreses.

Deia aquesta senyora: "En el món de les dones en la feina hi han dues etapes: La primera és aquella en la que els homes que tens al costat es pensen que ets "tonteta". La segona és aquella en què els homes que tens al costat es pensen que ets més llesta del que en realitat ets. Jo, ara, estic en aquesta segona etapa".

Sincerament crec que retraten exactament la realitat. Hi han donen que entren a la feina amb un complex de superioritat tan gran  i amb ànim de conqueridora que es fan insuportables. Entren com una elefant en una tenda amb ànim de fer-se notar i destrossant-ho tot. Es tornen ridícules. Fins aquell moment res s’ha fet bé i els canvis han de ser imminents i dràstics per tal que es notin força. Són dones que saben de tot, entenen de tot i tant poden opinar duna cosa com d’una altra. Saben molt d’organització, saben encara més de decoració, saben de neteja perquè a casa seva l’han fet durant anys i han provat tots els productes de moda, saben de cuina, saben d’esport…

És ben cert que fins fa ben pocs anys els homes ho dominaven tot i les donen poc podien dir. Llavors eren els homes qui tenien el complex de superioritat. És veritat que les dones han hagut de fer molts esforços per posar-se al seu lloc. És veritat que en aquests moments hi ha tantes dones com homes preparats tots als mateixos nivells i tan valuoses com els homes. Però d’aquí a voler ser més, a voler-se fer notar, a creure que són més pel fet de ser dona, ja no ho accepto. Hom no és més que l’altre  pell fet de ser home o dona; ni per raó de nom i de "pedigree".

El plus no ve pel fet de ser home o dona. El plus ve pel fet de ser persona justa i equilibrada.

Acabo d’arribar d’un sopar de comiat de dos companys de feina que es pre-jubilen. Ens ho hem passat bé. Hi han hagut acudits, cants i alegria. Potser també alguna llàgrima d’aquelles que no es veuen; una llàgrima d’aquelles que es ploren cap endins. En algun moment em sembla que més d’un ha fet el cor fort per no deixar-les anar… En aquestes ocasions hom riu cap enfora i plora cap endins.

Els que ens anem atansant a la jubilació anem posant la barba a remullar. Anem mirant enrere i hi veiem un munt de coses i una història llarga. Tenim menys futur que passat. O, si ho voleu dir d’una altra manera, tenim més passat que futur. Un passat que està carregat de coses boniques, d’històries impressionants i d’una fantasia que, amb els anys s’ha tornat realitat. També de coses lletges, però aquestes les prefereixo oblidar.

Sóc partidari de l’amnèsia i no pas de l’anestèsia. L’amnèsia la tria un. L’amnèsia pot ser selectiva i és bo que ho sigui. Jo sóc un amnèsic selectiu i això m’ajuda a viure millor.  No m’agrada l’anestèsia perquè aquesta te la provoquen els altres. Això no ho accepto.

Als amics Xavier i Esther moltes gràcies i molta sort en aquest temps de llibertat i noves possibilitats.

Poder treballar és una sort. Dignifica la persona, dóna capacitat de viure més dignament i fa que la persona pugui desenvolupar-se i créixer en molts ordres de la vida. Aquest axioma o principi jo me’l crec ara que no hi ha tanta feina, però me l’he cregut sempre. També me’l creia  en èpoques de bonança, quan semblava que hi havia feina per a donar i vendre.

Això ho escric després d’un dia de vaga en molts sectors, sobretot en sectors públics i funcionariat. I ho escric en un moment delicat per a tothom: treballadors, empresaris i funcionaris. Avui passen dificultats tots i en passen, sobretot, aquells que han perdut la feina. Per això caldria pensar una mica en el fet de tenir o no tenir feina i el que comporta socialment aquest fet.

Ja sé que, a vegades i en alguns sectors, això de treballar té mala fama i que no totes les feines són aquest ideal del qual parlava al principi.  També sé que s’han fet acudits de totes menes sobre el treball. Però avui voldria parlar seriosament i deixar els acudits per un altre moment. Alguns acudits ofenen aquells que no en troben i en busquen desesperadament.

Confuci deia: "Elegeix una feina que t’agradi i ja no treballaràs ni un dia més de la teva vida". Això està molt bé, però la dura realitat és que no sempre trobem aquella feina que ens agrada; no sempre podem elegir i no sempre l’encertem. A vegades elegim una cosa pensant que ens agradarà molt i després ens decep enormement.

També és cert que hi ha persones que s’amollen a tot i n’hi han d’altres que no estan mai contentes amb res. Alguns prefereixen quedar-se a l’atur abans d’agafar una feina que no els agrada. Sobretot això els passa a alguns joves que surten de la universitat i es pensen que es menjaran el món. Però la vida és dura i poc a poc van veient que és treballant quan hom va agafant experiència i és poc a poc que es va trobant el lloc que hom vol i desitja.

Una altra cosa també certa és que a vegades hom es queda amb la feina que no és la que més agrada sinó amb la que dóna més diners o més estabilitat. Es deixen molts principis arraconats i oblidats a la cuneta al llarg de la vida… Aquesta és la realitat.

Però a mi em sembla que el plantejament hauria de ser sempre el següent: Què necessito? Què prefereixo? Què puc fer i què no? Quines possibilitats reals tinc de millorar? Què puc aconseguir i què no, en uns moments de crisi com aquests? I després d’avaluar i pensar tot plegat, mirar de fer la decisió més encertada sabent que sempre correm el risc d’equivocar-nos o de no trobar mai el nostre ideal.

És trist no tenir feina quan hom té necessitat i ganes de treballar. Avui, 1er de Maig, és el Dia dels Treballadors i de tots els aturats que tenen ganes de treballar i no poden fer-ho. Per solidaritat amb ells, avui ens n’hem de recordar i desitjar que aviat puguem sortir d’aquest atzucac. Mal dia per celebrar, docs, i una celebració força amarga la del dia d’avui.

Una de les principals xacres que té la nostra societat és el de la desocupació, un problema que s’ha acrescut després de la crisi financera i econòmica en la qual està immersa Espanya des del 2008 i que no té aspectes de solucionar-se en el curt i mig termini.

La desocupació com a tal, es pot definir com aquella situació per la qual travessa tota persona que estant en edat de treballar, es troba cercat un treball de manera activa i que també compleix el requisit d’estar disponible per incorporar-se a un treball de manera immediata, però que encara volent treballar, es troba sense treball.

Per calcular la taxa de desocupació d’un país solament n’hi ha prou amb expressar la relació que existeix entre el nombre d’aturats i el nombre de persones que es troben en edat de treballar i volen treballar, és a dir, formen la part de la població denominada activa econòmicament o també denominada força de treball. Taxa de desocupació= nombre aturats/força de treball.

La desocupació comporta un important cost econòmic i social per a la societat ja que no solament, l’individu en atur, que no té treball, no pot accedir a determinats béns i serveis, sinó que repercuteix en la producció de les empreses ja que produeixen menys béns davant una menor demanda.

Per tant, implica una pèrdua de riquesa tant per a empreses com per a l’individu que ja no podrà recuperar i a més la desocupació també comporta un altre cost que és el d’haver de formar als aturats i òbviament la desocupació en taxes elevades genera descontent a nivell social i polític.

La desocupació a Catalunya ha pujat durant el primer trimestre de l’any fins a les 676.200 persones i fixa la taxa d’atur en el 17,91%, gairebé un punt més que el darrer trimestre del 2009 (17,01%), segons l’Enquesta de Població Activa (EPA) publicada per l’ Institut Nacional d’Estadística (INE).

En relació amb el trimestre anterior, el nombre d’aturats augmenta de 33.200 persones, el 5,17% més, i de 53.200 persones, el 8,6% més, si les xifres es comparen amb les de fa un any. La població ocupada se situa en 3.098.900 persones, cosa que suposa la destrucció de 37.500 nous llocs de treball, l’1,2% menys, respecte els tres últims mesos del 2009, i un 4,07% menys en relació al primer trimestre del 2009.

Al conjunt de l’Estat, el nombre de desocupats en el primer trimestre de l’any puja de 286.200 persones respecte el trimestre anterior i se situa ja en les 4.612.700 persones situant la taxa d’atur en el 20,05% de la població activa. Són les xifres més dolentes registrades a l’Estat des de finals del 1997.

(Tret dels diaris d’ahir)

"No explotis un jornaler pobre i necessitat, tant si és un compatriota teu com si és un immigrant que viu en una ciutat del teu país. Paga-li el jornal aquell mateix dia; que no se li pongui el sol sense haver cobrat; perquè aquell home és pobre i necessita el seu jornal per a viure". (Deut 24,15)

Aquest text del Deuteronomi, convertit en pregària pel confés agnòstic Zapatero, ha ressonat en el temple-menjador de Washington. Un esmorzar d’alta categoria, servit en un lloc d’alta categoria, enmig de gent "d’alta cuna y baja cama".

Jo, simplement, li faria un retret a Zapatero:

En lloc d’haver-se emportat a l’esmorzar a 12 apòstols de la riquesa, de les finances i de la comunicació, es podia haver emportat algun dels molts aturats que hi ha per aquestes terres per poder-lo mostrar com a exemplar comú de l’actual fauna hispànica.

En lloc d’haver-se emportat gent que, per sanejar una mica les seves empreses i guanyar una mica més de diners ha fet fora milers de treballadors d’aquests grans empreses, es podia haver emportat "algunes vídues i alguns orfes" que també parla l’Evangeli i que ho estan passant tant malament amb unes pensions i unes ajudes miserables.

En lloc d’haver-se emportat a Washington al banquer Francisco Gonzàlez, president del BBVA, als representants de les grans constructores (que han col·laborat perfectament a engreixar les llistes de parats) com OHL, Acciona i Ferrovial, es podia haver emportat alguns emigrants d’aquests que han de viure amuntegats en pisos pastera i que són il·legals, clandestins i es moren de gana ara que aquestes empreses ja no els necessiten.

En lloc de Pedro J. Ramírez (El Mundo), Juan Luís Cebrián (Grupo Prisa), José Manuel Entrecanales (Ferrovial), José Ignacio Sánchez (Iberdrola), Francisco González (BBVA), Rafael del Pino (Ferrovial), Juan Miguel Villar Mir (OHL), Alejandro Echevaarría (Tele 5) i gent semblant es podia haver emportat algun estudiant sense beca, algun botiguer d’aquests que ha hagut de tancar paer la crisi, algun discapacitat a qui li han retirat l’ajuda, alguns d’aquests "jornalers pobres i necessitats" dels quals feia referència a la seva oració i que no poden arribar a la nit sense que els paguin el seu salari perquè no tenen res més per a menjar i poder viure…

Però no podem esperar-ne pas gran cosa més del nostre inefable Zapatero, no creieu?

"Un home no és pobre quan no té res, sinó quan no treballa". Aquesta afirmació de Montesquieu podrien subscriure-la avui quatre milions de persones a Espanya, que potser no els falta tot, però sí que els falta quelcom essencial: la possibilitat de viure mitjançant el seu propi esforç.

Potser és això, al marge de les dificultats materials, el més dolorós de suportar, perquè es basa en el més profund del nostre ésser, allà on guardem la dignitat i on no pot arribar cap mesura social ni cap regal per benintencionat que sigui. Per poc que hom tingui consciència de si mateix, no pot ser fàcil viure amb l’evidència que les seves qualitats personals, la seva preparació, la seva voluntat de treball i la seva possibilitat d’aportar a la societat allò que és capaç, han estat anul.lades i s’ha de resignar a viure sustentat pels altres, sigui l’administració o la família.

També cal fer notar que hi ha excepcions: vividors i aprofitats, encantats de ser molt llestos. Però a qualsevol que tingui en alta estima la seva dignitat això és el que li resultarà més difícil de portar. I haurà de viure en la soledat de si mateix. Mai podrà veure reflectit en cap dels saberuts anàlisis econòmics.
Si tota crisi permet veure per sota del seu violent onatge els sediments permanents que no pot arrossegar, la d’ara està posant al descobert aspectes ocults de la nostra societat, que sempre van estar aquí, però que sembla que últimament no es volien veure.

Una situació com aquesta, amb quatre milions de persones sense feina i sense perspectives de trobar-la, posaria a qualsevol societat a la vora de la mobilització popular, es exigirien mesures al carrer, hi hauria una crisi de confiança en el govern, podria fins i tot derivar en esclat social. Si això no passa a Espanya es deu en bona mesura al nostre concepte de la família com a dipositària de valors tradicionals. La família com a últim reducte enfront de tot, únic refugi en el qual trobar una solidaritat que pot arribar fins al sacrifici. Quants jubilats estan fent un esforç per ajudar els seus fills en les hipoteques, quants avis dediquen la seva minsa pensió a atendre necessitats peremptòries dels seus néts, quantes famílies compartint els ingressos en espera d’un canvi de situació, quanta generositat callada. M’ho deia un pare de família parat, amb la sensibilitat ferida i la dignitat aparcada: "La necessitat es fa més dolorosa quan els éssers més estimats han d’acudir a la teva ajuda, però si no fos per ells …"

En aquesta època de crisi econòmica hi han famílies que ho passen malament. Persones que tenien una feina que, potser amb certes dificultats, els permetia pagar un lloguer i mantenir una família dignament, ara es troben sense feina i amb totes les dificultats del món.

El tema de la feina és delicat. Alguns empresaris han fet molts diners en aquests anys de bonança, sobretot en sectors com el de la construcció i afins. Ara han tancat i santes pasqües! Altres, han anat sobrevivint ells mateixos i han donat feina a molts altres. Durant anys els sindicats no han fet gran cosa per tal que la feina fos més ben repartida i ara encara en fan menys. Ara seria el moment de pactar solucions imaginatives per tal de que no es quedés encara més gent fora del mercat de treball.

No aniria bé un repartiment més equitatiu de la poca feina que hi ha entre tots? Potser treballant menys hores hi hauria feina per a més. Algunes empreses han optat per aquesta solució i sembla que ha anat bé, encara que alguns treballadors  hagin de sacrificar-se una mica durant uns anys.

I, parlant de feina, el que no entenc és com algunes persones poden tenir tanta capacitat de treball que són presents en 20 llocs diferents(cobrant de tots ells, és clar). Potser serà que tenen el do de la ubiqüitat o els seus dies tenen 35 o 40 hores…. Pobrets! Aquesta gent deu passar moltes dificultats per arribar a fi de més! No us fan llàstima? Mira que deuen arribar cansats a casa seva!, pobrets! Per què no deixen alguna de les seves moltes feines i les passen a persones ben preparades i capacitades que són a l’atur?

Com a exemple, us poso un cas d’una persona d’aquestes. A veure si endevineu qui por ser? Podríem fer un concurs sense premi… S’accepten nom! A veure qui ho encerta! Aquesta persona té els següents càrrecs o feines (no sé ben bé si és el mateix. Segurament que no, perquè hi han càrrecs que no porten feina, però sí diners….)

-Secretari/a de Secretari Comarcal Federació Baix Llobregat.

-Conseller/a Nacional.

-Secretari/a de Política Institucional Agrupació de ST.JUST DESVERN.

-Regidor/a d’Urbanisme Ajuntament de ST.JUST DESVERN.

-Regidor/a d’Habitatge Ajuntament de ST.JUST DESVERN.

-Regidor/a de Medi Ambient Ajuntament de ST.JUST DESVERN.

-Regidor/a de Política Territorial Ajuntament de ST.JUST DESVERN.

– 1ª Tinent d’Alcalde de L’Ajuntament de ST.JUST DESVERN.

– Presidenta de PROMUSA.

– Presidenta de PROECSA.

– Gerent del Consorci de la Colònia Güell.

– Consellera del Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat de la Diputació de Barcelona.

– Consellera de Foment de Ciutat Vella de la Diputació de Barcelona.

– Consellera del Túnel del Cadí, Concesionaria S.A.

– Consellera de la Comissió Catalana de Trànsit i Segureta Viària.

– Consellera del Barri de la Mina.

– Delegada de L’Àrea d’Infraestructures, Urbanisme i Habitatge de la      Diputació   de Barcelona.

– Consellera de La Caixa.

– Consellera del Consell Comarcal del Baix Llobregat.

– Vocal del Consorci Sanitari Integral.

– Vocal de la Fundació Caviga.

– Consellera de L’Àrea de Salut de L’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Vosaltres mateixos podeu jutjar! Ah! i em deixava una cosa també important: el seu marit porta cada mes a casa 13.670 euros d’una sola feina. No sé si en porta més d’altres feines que a mi no em consten!

Avui he tornat a la feina després d’unes -crec que merescudes- vacances. He tornat al meu ACUDAM de fa un munt d’anys. Una empresa que no és només empresa. Una empresa que dóna feina, que fa una molt bona feina  però que és molt més que tot això.

He tornat a la feina content. Gràcies a Déu, tinc feina. En aquests moments de crisi econòmica que vivim és una sort tenir feina.  Per això no em queixo. I tampoc em queixo de tenir la feina que tinc. No puc dir el que diu el raspall de l’acudit de dalt…

Penso que és una sort tenir feina i és una sort tenir la feina que tinc. Treballar amb els nois i noies amb qui treballo és tant enriquidor i tant bonic que no tinc dret a queixar-me quasi de res més.

És cert que podríem millorar moltes coses i que les nostres relacions podrien ser millors. Hauríem de procurar que  la nostra empresa fos cada dia millor, certament. Però no em puc queixar. Només voldria que haguéssiu vist els petons i les abraçades que ens feien els nois i noies als educadors a mida que anàvem retrobar-nos aquest matí… I les ganes que manifestaven tots de tornar a treballar. Això, estic convençut que no ho trobareu a cap més empresa!

No només no puc dir que tinc una mala feina sinó que he de dir que en dec tenir una de les més boniques que hi ha… Tant de bo tinguem un bon any i ens vagi a tots molt bé.

Miraré de retornar amb il·lusió al ritme del bloc , després d’uns dies de descans, per tal de poder comentar, reflexionar i recollir coses que a mi em semblin interessants. Als que em llegiu, moltes gràcies. Els vostres comentaris em donen ànims per anar continuant.

Estic pensant quin lloc ocupar quan torni a la feina. Això sí: no vull fer de PACO!

Hi han coses que ofenen el sentit comú i la sensibilitat més mínima d’una persona. Aquests dies en tenim bons exemples, veient com es paguen milionades per un futbolista enmig d’una greu crisi econòmica que afecta milions de persones que, a vegades, no tenen res per dur-se a la boca. I cada anys passa més o menys el mateix quan arriba l’estiu. I no és només cosa d’un club. Són molts que entren en aquesta dinàmica, que un dia s’hauria de parar.

Però no només trobem aquest exemple. En trobaríem una varietat força completa si ens poséssim seriosament a buscar-ne. Tots sabem de sobres que hi ha molta gent que pateix i ho passa malament: manca de treball, els sous no arriben per pagar el que costa la vida, uns guanyen molt i altres guanyen poc; molts han hagut d’emigrar a altres regions o països per poder viure. La gent pateix també per altres coses. Hi ha una cosa que es nota molt: la vida s’ha posat impossible. No només perquè tot ha pujat i els jornals no arriben, sinó a més perquè a gairebé tothom se l’ha ficat al cap que avui fan falta per viure moltes coses que abans no teníem.  La gent sent la necessitat de tenir el que no té: el que no té cotxe vol tenir-ne, el que no té la televisió de plasma vol tenir-la. I per això s’ entrampa i després ha de pagar més lletres que les que pot pagar. Així resulta que tothom vol tenir més per ser més que el veí o el parent o el company de treball.

D’altra banda, gairebé ningú s’atreveix a anar "contra corrent". És a dir, tothom fa, o sent ganes de fer, el que veu que fan els altres: la gent aspira a tenir cada vegada més coses, per ser més. Per això, a molts se’ls han trasbalsat les idees i pensen que cada un val, no pel que és, sinó pel que té. L’important, per a molta gent, no està en ser honrat o treballador o bon company, sinó en tenir molts diners o un càrrec important o mitjans per a passar-ho bé i divertir-se. Per això, si bades, t’enganyen i s’aprofiten de tu. I és que  no  importa el que cadascú és, sinó el que cadascú té.

Un altre problema cada dia més greu és la falta de feina. Això ho noten sobretot els que estan a l’atur. No només perquè no guanyen el que necessiten, sinó a més perquè se senten inútils; tot aquell no és un gandul o un aprofitat vol treballar per guanyar-se la vida honradament i per fer alguna cosa de profit.

Per això cal parlar d’indecència. Seria hora que els que manen es posessin a buscar solucions una mica més imaginatives. Vull dir que potser s’hauria de canviar l’organització del treball. Primer, perquè s’acabi l’atur. Segon, perquè cadascú guanyi un bon jornal. Tercer, perquè cada treballador tingui interès en el que fa.

I potser seria hora que algú digués –o obligués- a bancs i caixes a deixar diners, no pas per aquestes indecències sinó que els deixessin per altres fins més socials.

Hi han coses que ofenen el sentit comú i la sensibilitat més mínima d’una persona. Aquests dies en tenim bons exemples, veient com es paguen milionades per un futbolista enmig d’una greu crisi econòmica que afecta milions de persones que, a vegades, no tenen res per dur-se a la boca. I cada anys passa més o menys el mateix quan arriba l’estiu. I no és només cosa d’un club. Són molts que entren en aquesta dinàmica, que un dia s’hauria de parar.

Però no només trobem aquest exemple. En trobaríem una varietat força completa si ens poséssim seriosament a buscar-ne. Tots sabem de sobres que hi ha molta gent que pateix i ho passa malament: manca de treball, els sous no arriben per pagar el que costa la vida, uns guanyen molt i altres guanyen poc; molts han hagut d’emigrar a altres regions o països per poder viure. La gent pateix també per altres coses. Hi ha una cosa que es nota molt: la vida s’ha posat impossible. No només perquè tot ha pujat i els jornals no arriben, sinó a més perquè a gairebé tothom se l’ha ficat al cap que avui fan falta per viure moltes coses que abans no teníem.  La gent sent la necessitat de tenir el que no té: el que no té cotxe vol tenir-ne, el que no té la televisió de plasma vol tenir-la. I per això s’ entrampa i després ha de pagar més lletres que les que pot pagar. Així resulta que tothom vol tenir més per ser més que el veí o el parent o el company de treball.

D’altra banda, gairebé ningú s’atreveix a anar "contra corrent". És a dir, tothom fa, o sent ganes de fer, el que veu que fan els altres: la gent aspira a tenir cada vegada més coses, per ser més. Per això, a molts se’ls han trasbalsat les idees i pensen que cada un val, no pel que és, sinó pel que té. L’important, per a molta gent, no està en ser honrat o treballador o bon company, sinó en tenir molts diners o un càrrec important o mitjans per a passar-ho bé i divertir-se. Per això, si bades, t’enganyen i s’aprofiten de tu. I és que  no  importa el que cadascú és, sinó el que cadascú té.

Un altre problema cada dia més greu és la falta de feina. Això ho noten sobretot els que estan a l’atur. No només perquè no guanyen el que necessiten, sinó a més perquè se senten inútils; tot aquell no és un gandul o un aprofitat vol treballar per guanyar-se la vida honradament i per fer alguna cosa de profit.

Per això cal parlar d’indecència. Seria hora que els que manen es posessin a buscar solucions una mica més imaginatives. Vull dir que potser s’hauria de canviar l’organització del treball. Primer, perquè s’acabi l’atur. Segon, perquè cadascú guanyi un bon jornal. Tercer, perquè cada treballador tingui interès en el que fa.

I potser seria hora que algú digués –o obligués- a bancs i caixes a deixar diners, no pas per aquestes indecències sinó que els deixessin per altres fins més socials.

Segons l’ Institut Superior d’ Estudis Psicològics hi han col·lectius, com el de l’ensenyament i altres similars, que són els principals afectats per la depressió, la fatiga psíquica, l’estrès i altres malalties psíquiques o derivades d’elles, com el que s’anomena síndrome del cremat o burnout.

Crec que l’estudi és molt interessant i per això us en mostro un resum. Crec que és un bon moment per reflexionar-hi en aquesta recta final de curs. Som a l’esprint final i ens cal apretar les dents, respirar fons i acabar la cursa el més dignament que puguem.

El burnout és la fase final de l’estrès continuat i es caracteritza per un pronunciat desgast laboral després de diversos anys de treball. Se’l qualifica com una síndrome d’esgotament d’emocions, despersonalització i manca d’èxit i de realització personal en el treball.
Des del punt de vista psicològic, per evitar que un treball ens cremi ha de reunir una sèrie de característiques: que sigui motivador, que no sigui repetitiu i que existeixi un cert reconeixement de la nostra tasca.

Els principals símptomes del cremat no apareixen de cop, formen part del procés de desgast laboral; entre ells destaquen la irritabilitat i sobtats canvis d’humor, cansament crònic i falta d’energia, percepció desproporcionada dels propis errors i incapacitat per veure els èxits laborals, absències injustificades al treball, insomni …
Aquests símptomes formen part d’una llarga llista de malalties que donen lloc al cercle viciós de l’estrès laboral.
Existeixen tècniques per evitar el burnout, com el fet de fomentar la formació  en tècniques de relaxació física-psíquica i en la resolució de conflictes. A nivell personal, també hi ha estratègies que poden evitar o prevenir la síndrome del cremat:
• No sobrecarregar de tasques i menys si no formen part de la tasques habituals.
• Utilitzar els canals de comunicació que hi hagi a l’empresa: departament de recursos humans, correu intern, sistema de suggeriments … per informar els superiors de les preocupacions que ens inquieten. També es pot parlar amb persones de confiança que tinguin influència i puguin solucionar la situació d’angoixa.
• Esbrinar si altres persones han passat per la mateixa situació i preguntar com ho van solucionar.
• Delimitar les funcions: demanar que s’organitzin reunions periòdiques en les que tots puguin donar la seva opinió sobre el seu propi treball, clarificar en quins àmbits és responsable cadascun i quantes tasques pot assumir sense arribar a desbordar.
• Aprendre a controlar les emocions: no enfadar-se quan es cregui que t’estan cometent una injustícia. Cal intentar exposar les queixes amb explicacions basades en fets concrets i proposant solucions. És important que quan s’exposi un problema es demostri que no afecta només a un mateix, sinó a tot l’equip.
En el moment de pressió cal saber demanar ajuda: algunes persones es cremen quan se’ls exigeix assumir tasques per les que no s’està preparat. Per evitar-ho es pot demanar un curs de formació o buscar l’ajuda d’un company més experimentat.
Moltes d’aquestes tècniques depenen de l’entorn de treball on s’estigui treballant i algunes situacions seran insalvables, però el que cal tenir clar és que l’estrès té a veure amb la resposta personal davant la vida i el treball.
Els freqüents canvis en l’entorn laboral actual ens exigeixen una gran capacitat d’adaptació i la reacció que tinguem davant d’ells pot ser decisiva per superar-ho o no.
Per tant, reduir l’estrès no sempre està relacionat amb la quantitat de treball, sinó amb l’actitud que té l’individu a reaccionar davant moments difícils o de canvi.

Bon final de curs a tots!

Etiquetes de Technorati: Estrès,Feina,Psicologia

En la nostra cultura el pa i el vi són més que simplement aliment bàsic i quotidià. En altres cultures serà l’arròs, la cervesa i qualsevol altre aliment.

El pa i el vi per a la nostra cultura formen una parella indestriable. L’un acompanya l’altre i l’ un fa més bo l’altre. A més d’aliment, per a nosaltres són simbòlics.

En la vida no tot és pa. També hi ha vi. Hi ha els seus moments seriosos, de feina callada, treball senzill, amagat, repetitiu i cansador. Però, de tant en tant, arriben els moments alegres, de celebració joiosa i d’alegria efervescent.

Les persones necessitem les dues coses: Feina, aliment, eficàcia, suor…

Però també necessitem: Alegria, proximitats, respecte, caliu, celebració, amistat…

Necessitem acollir i sentir-nos acollits. Necessitem entendre i ser entesos i acceptats.

Crec que és una bona reflexió per començar un mes de Juny en que s’acaba un curs, es recolliran fruits i es tancaran portes de col·legis, instituts i feines diverses.

Un mes en que el pa i el vi es barregen indestriablement. Un mes en que la feina i les vacances van de bracet.

En una visita d’un amic al centre de discapacitats on treballo em va dir: Quina feina tan dura que és aquesta! Jo li vaig contestar: No pas tan dura com moltes altres i molt més agraïdes que la majoria.

I crec que és la veritat. Almenys així és com sincerament ho sento. La convivència que diàriament tenim entre els nois i noies, monitors i tècnics és la normal de qualsevol altra feina. Però amb alguna particularitat que també fa que tot plegar sigui diferent. Per això m’ha semblat oportú explicar, de tant en tant coses del meu taller, com ja ho he fet alguna altra vegada. Ho faré a través de breus flaixos

1.-El Quico avui ha arribat enfadat amb tot al món i em sembla que també amb part de la nostra galàxia. No cal pas que li preguntis què li passa perquè t’engegarà a fregir espàrrecs amb els seu llenguatge enfarfollat i amb els seus soliloquis interminables. Com sempre, ningú

l’entén massa bé. Però tots hem sabut que està enfadat perquè el diumenge esperava que el visitessin els seus familiars i, per alguna raó, la visita es va aplaçar per algun altre dia… Això  ell no s’ho acaba i passarà un parell de dies d’aquells de “mira’m i no em toquis”.  I tant simpàtic que és quan vol!

2.-El Josep s’ha passat una bona estona telefonant i telefonant amb el telèfon mòbil espatllat que li van regalar, com si es tractés vertaderament d’algun negoci a punt de tancar. Segur que estava telefonant al seu germà o a la seva mare per explicar-los alguna de les seves dèries. Però el telèfon que no li toquin! I si no en té cap a mà, li serveix qualsevol cartró retallat a mida d’un telèfon. La línea és la mateixa i la comunicació és la mateixa.

3.-Els dos Alberts ja fa dies que van “flipant” amb les victòries consecutives del Barça. Aquests dies l’eufòria no és la de sempre que hi ha un bon resultat. Ara ja és una eufòria totalment desfermada! Tots sabem que aquests dies i fins que no arribem a Roma, el tema únic, continu i repetitiu serà el futbol. Per a ells dos quasi res més existirà al món tan important com això.

Ja ho veieu, doncs: Com podem estar avorrits amb uns companys tan entranyables com aquests?

Avui venia de comprar i m’he trobat un senyor gran, amic meu. Com que aquests dies no treballo i tinc més temps, ens hem quedat xerrant una bona estona. Ell anava al CAP a curar-se la cama. Diu que fa 9 mesos que hi va pràcticament cada dia.

M’ha comentat, molt enfadat, de que l’atenen força malament i del mal caràcter de la seva infermera. Diu que es passa hores mortes esperant que l’atenguin i que, moltes vegades metges i infermeres se’n van a fer el cafetó mentre tenen els pacients esperant. Que tot el dia hi ha les llums enceses, encara que faci un sol que espetegui i s’hi vegi prou. Que tot això passa perquè aquesta gent són funcionaris i cobren igual a final de mes, treballin millor o pitjor i que poc els controlen si fan bé la seva feina o no. En fi, tot un memorial de greuges contra els funcionaris.

M’explicava que a ell no li importava massa esperar perquè està jubilat i tampoc té altres obligacions. Mentre espera, parla amb uns i altres i diu que s’ho passa prou bé observant com és la gent i com es comporta. Em deia que allà hi coneixia tot tipus de persones i tot tipus de maneres de fer: des del que arriba altiu i tibat i ni diu “bon dia”, fins al pobre emigrant que és d’allò tant atent amb tothom i ajuda a aixecar-se de la cadira a qui veu que no pot.

Jo no tinc massa relació amb funcionaris i, la veritat, he tingut experiències de tota mena. També tindria alguna anècdota força desagradable per contar. però no ho faré avui perquè amb el que us he explicat del meu amic ja en deveu tenir ben bé prou.

Però sí que us vull fer aquest “regalet” que he trobat: és una carta de reclamació al departament de Trànsit de la Generalitat de Catalunya.

“Bon dia,

No entenc com podem tenir un servei tan dolent en quan a atenció al client; he trucat 3 o 4 cops i no hi ha manera que agafeu el telèfon. He enviat també un correu electrònic i tampoc me l’ heu contestat.

Total perquè les cartes de multes (això si que funciona bé, d’alguna cosa heu de menjar suposo) concretament les de Requeriment de Dades del conductor, no està indicat a quina direcció s’han d’enviar aquestes dades.

Ho he intentat fer a traves de la web, cosa que m’ha estat impossible, ja que la web que posa a la carta et porta a la pàgina d’inici. I degut al meu baix nivell informàtic, (només tinc el títol de enginyer informàtic de gestió), no dec haver aconseguit arribar al formulari online.

En fi, millor paro de perdre el temps, que amb uns quants que el perdin ja n’hi ha prou. Espero que una carta per correu certificat sigui suficient, i que els responsables d’aquest mal funcionament tinguin 20 segons lliures per llegir la carta i intentar que això sigui més fàcil per a tothom, sinó d’aquí uns anys en comptes de  la unió europea, ens fitxaran per a la unió africana subdesenvolupada.

Salutacions”

Són així realment la majoria de funcionaris? T’ho posen sempre tan difícil? Van a escalfar només els culs de les cadires com es diu? A veure si algun funcionari defensa una mica el seu gremi.

Bones vacances de Setmana Santa per a tots aquells que en feu!

Tags: Funcionaris

Sant Tornem-hi!.  Vol dir que ja s’han acabat les vacances de Nadal. Demà passat ens tornarem a trobar tota la colla. Parlarem de com han anat les Festes, de si hem menjat molts torrons… En fi, les converses normals després d’uns dies de descans.

Però una cosa noto després de les vacances, després de molts anys de conviure amb nois amb discapacitat intel·lectual: Tots tenen ganes de tornar al taller. No és pas que a casa seva s’avorreixin (potser alguns si, com m’avorreixo jo també en algun moment) o que no s’ho passin bé descansant uns dies de la feina i activitats quotidianes del taller. No és això. En el fons crec que el taller per a ells és una necessitat.

Necessitat de poder estar amb els companys; necessitat de relació; necessitat de sentir que estan fent una activitat útil i, per tant, sentir-se útils, necessaris i important en la vida.

El taller els fa sentir tot això i els professionals que hi treballem també sentim això mateix, tot fent-los-ho sentir a ells. També nosaltres ens sentim realitzats, ens sentim important i ens sentim útils i necessaris. Perquè també nosaltres –tothom- som discapacitats d’alguna forma. Per això penso que també tots nosaltres tenim ganes de tornar al taller.

Tota persona al llarg de la seva vida s’ha de fer autònoma i amo de la seva pròpia persona. Ha d’anar creixent i madurant i aquesta és una lluita que no s’acaba mai. Tinc la meva pròpia vida i he de decidir què faig amb ella, gràcies també a moltes persones que em van ajudant durant tota la vida.

Aquest és el sentit d’anar a treballar -d’anar al taller-, d’engarçar tubs de cortina o envasar ferreteria, fent taller d’autodeterminació o de cuina, fent estimulació multi sensorial, fent atenció fisioterapèutica, fent activitats esportives o qualsevol altra activitat de les moltes que es realitzen al taller.

Tot plegat val la pena perquè ens ajudem els uns als altres i perquè un dia ningú pugui dir:

“Vaig morir-me veient sempre el mateix arbre de casa meva, veient les mateixes formigues, les mateixes parets i el mateix terra”.

Anant al taller, tots veurem més arbres, formigues de diferents colors i mides; cares, cases i paisatges nous. Tots descobrirem una altra realitat i que hi han moltes més coses darrera dels nostres murs. Sabrem obrir un foradet a la paret per tal d’atansar-hi l’ull i veure que, darrera, hi ha un paisatge immens per descobrir.

Hi ha un tipus de persones que, com que no sóc psicòleg no sabria classificar, que tenen l’habilitat de posar sempre la gent que els envolta“sota sospita”. Vull dir que sempre estan com a receloses, que sempre pensen malament de l’altre. Són suspicaços.

Quan poses una altra persona sota sospita vol dir que no li tens prou confiança, que tens sempre la impressió que et trairà, que no és recta, que té ganes de fer mal. Per això cal vigilar-la de ben a prop. Si no hi ha indicis, cal buscar-los. Cal inventar-los. La qüestió és pensar que els altres sempre busquen el pitjor i sempre van contra tu.

Aquestes persones sempre tenen el lloc assegurat a les empreses i a certs cercles de la societat. Els caps sempre els busquen i els tenen ben a prop. Són els que porten sempre la notícia, el comentari, la xafarderia. I això els va com l’anell al dit: sempre estan ben informats de tot el que passa a l’empresa o al voltant seu.

Però no s’adonen d’una cosa: Aquestes persones deformen la realitat. Trien les notícies i classifiquen les persones segons el seu punt de vista, a vegades molt esbiaixat. I, per tant, són injustos. I, en el fons de tot plegat, vol dir que tenen molt baixa autoestima i són força envejoses perquè no assoleixen llocs o no poden arribar on arriben altres. I per protegir-se ells, no els importa de fer mal als altres. Són extremadament perilloses. On hi ha aquest tipus de persones, sempre hi ha embolics i sempre veuen males intencions on no n’hi han.

La injustícia de  posar  una persona “sota sospita” és un mal del que ens hauríem de vacunar perquè, si no, es converteix en plaga que ho arrasa tot. Arrasa les relacions familiars i laborals i fa que la vida es torni complicada per culpa nostra. I fa que les relacions socials no siguin franques. I fa que tot sigui una xafarderia. I fa que ho vulguem saber tot de tots i a totes hores. I fa que deformem la realitat i que les notícies corrin i corrin… I, ja se sap, quant més corre una notícia, més deformada arriba al seu destí final.

Tags: Empresa, Sospita

Les entrevistes que algunes empreses fan a l’hora de buscar una feina crec que no serveixen de res.Ja sé que, d’alguna manera, s’ha d’avaluar el candidat/a. Però em sembla que la majoria de vegades es fa tan malament, amb criteris tan tronats o tant estranys, que l’entrevista no serveix per a res. El que es mira no són precisament les qualitats per la feina sinó altres coses que no tenen res a veure, ni amb les qualitats per fer una tasca ben feta ni amb les qualitats de la persona.
Almenys, aquest és el meu parer, després d’haver observat alguns cassos de ben a prop i haver llegit les condicions que es demanen en els anuncis dels diaris (edat, presència física, etc )
Això em recorda un acudit que un dia algú em va explicar sobre aquest tema. Perdoneu si no el trobeu de massa bon gust. Segurament que els psicòlegs entrevistadors seran qui el trobaran de pitjor gust. Però que, per una vegada, s’aguantin…
Va un candidat a una entrevista de feina i el psicòleg li diu:
– Li faré un test final per a la seva admissió.
– Perfecte, diu el candidat.
– Llavors el psicòleg li pregunta:
– Vostè està en un carrer fosc i veu allà lluny dos fars venint a la seva direcció, vostè què pensa que és?
– Un cotxe, diu el candidat.
– Un cotxe és molt poc, quin tipus de cotxe? Un BMW, un Audi, un Volkswagen?
– I com ho sabré?- Hummm …, diu el psicòleg, que continua: li faré una altra pregunta:
– Vostè és al mateix carrer fosc i veu només un llum venint a la seva direcció, què és?
– Una moto, diu el candidat.- Si, però quin tipus de moto? Una Yamaha, una Honda, una Suzuki?
– Però si és un carrer fosc com ho sabré? (ja mig nerviós)
– Hummm …, diu el psicòleg. Heus aquí la darrera pregunta:
– Al mateix carrer fosc vostè veu de nou un sol llum però més petit i percep que ve més lent, què és?
– Una bicicleta.
– Si, però quin tipus de bicicleta?, Una Caloi, una Raleigh?
– No ho sé!!.- ¡Ha estat vostè. Desqualificat! diu el psicòleg.
Llavors el candidat, mig trist amb el resultat, diu al psicòleg:
– Encara que he estat desqualificat, el test m’ha semblat molt interessant. Puc fer-li una pregunta, en la mateixa línia de raonament? I el psicòleg satisfet respon;
– ¡És clar que pot!
– Vostè, senyor, està a la tarda, gairebé de nit, en un carrer mal il·luminat. Heus ací que veu una dona molt maquillada, amb un vestit vermell molt curt, contornejant-se i movent la bossa, què és?
– Ah! – Diu el psicòleg – és una dona… bé… una dona de mala vida, per dir-ho finament.
– Si, però quin tipus de dona?: ¿La seva germana? La seva filla? La seva dona? O la seva mare?

Tags: Feina

Gestionar adequadament una empresa en aquests moments de crisi deu ser força difícil. Però fer-ho en moments d’eufòria econòmica no té cap gràcia ni cap mèrit. 

Se’ns acosten dies complicats en aquest sentit. Ja han començat a sortir els treballadors a protestar als carrrers perquè es queden sense feina. I ja comencen a tancar moltes empreses.

Aquest panorama a mi em fa pensar unes quantes coses:

1. Que moltes empreses no s’han preparat gens ni mica per aquest moment.

2. Que quedar-se sense feina, d’un dia per l’altre, també ha d’ésser molt fotut.

3. Que aprofitar el moment de crisi per fer neteja és immoral.

4. Que sortir al carrer a destrossar mobiliari públic que és de tots i paguem entre tots  també és immoral.

5. Que s’hauria de parlar i dialogar molt més del que es fa actualment.

Ramon Pàmies, blocaire d’aquest diari, em comentava en un correu personal, parlant d’aquest tema en el que ell n’és especialista perquè ha treballat tota la vida de Director de Personal en grans empreses:

“Fa anys que dic, a qui em vulgui escoltar, que la crisi del

capitalisme es una crisi de mal directius, que només busquen diners i poder”.

 Doncs potser sí que té raó…

Tags: Crisi, Feina, Violència

 Cada dia es veu més gent sense feina. Els veig a les places, a la sortida dels supermercats demanant alguna cosa. Pel que diuen els experts -i el sentit comú- cada dia n’hi haurà més.

Ens caldrà pensar què hem de fer amb aquesta gent si no volem que es dediquin a robar o a fer coses pitjors. Mentre necessitàvem les seves mans, la seva força i la seva joventut bé els vam aprofitar… No hauríem de fer alguna cosa per a ells?

Em dóna la sensació que, amb l’excusa que ara no hi ha diners, ningú farà res. Totes les administracions s’espolsaran el problema. Si no hi ha diners per a altres coses, menys n’hi haurà per això. I les famílies que hi ha darrere d’aquests treballadors sense feina?

Hem creat un tipus de societat capitalista que llança tot allò que ja no serveix. I com que ara aquesta gent no ens serveix….doncs cap a l’abocador!

Potser caldria que ens  plantegéssim si això és la millor sortida per a tots plegats. 

Tags: Atur

Ahir parlava de les caques de gos. Després vaig pensar en la feina important i necessària que fan els escombriares.M’he adonat que darrerement hi han més dones que homes. Serà perquè les dones surten més barates? Els ajuntaments, cada cop més, contracten les feines a empreses privades. I aquestes donen feina a qui els surt millor de preu.Penso que gràcies a aquestes bones persones -la majoria de vegades estrangeres- tenim els nostres carrers i places força nets. Quan vaig xino-xano a treballar, cada dia em trobo la mateixa escombriaire, més o menys al mateix lloc,  netejant les restes de la terrassa d’un bar que durant l’estiu ha posat taules al carrer. Penso: què en sóm de porcs! Tot ho tirem a terra sense pensar-nos-ho dues vegades.Si en serà de necessària l’assignatura d’ educació per a la ciutadania!!! No ja només per aquells que treuen a cagar els gossos al carrer i no arrepleguen les caques,  sinó per a la gran majoria de gent que llencem els papers a terra.El meu agraïment a tant oficis senzills que ens fan la vida més agradable. Els escombriaires, per exemple.

Tags: Escombriaire

Demà altre cop a la feina.

Després d’unes bones vacances ja en tinc ganes.

Qui ho diria, no?

Docs sí. Tinc ganes de retrobar tota la gent tant

maca amb qui treballo.

Ja us ho explicaré com m’ha anat.