A PEU

Vull seguir avui amb algunes reflexions derivades del meu darrer apunt.

El dolor ens fa por. Ens fa basarda. Potser fins i tot més que la mateixa mort. Mirem d’allunyar-nos-en tan com podem, però tard o d’hora ens arriba, ens clava el seu fibló i ens toca ben de prop. Perquè és inevitable i és consubstancial amb la vida. De cop i volta ens arriba aquell dolor inesperat de l’accident d’algú que estimem i que ens deixa muts, zombis, absents, aclaparats. ‘¿Per què a mi?’, ens preguntem. Altres vegades ens toca aquell dolor llarg, constant, que dura i dura i al que els metges no hi troben remei. Unes altres, és el dolor del desamor, de la solitud, aquell dolor de la buidor interior que fa que no entenguem res, que ni ens entenguem nosaltres mateixos i que ens ho fa veure tot fosc. Aquell dolorós i aclaparant  dolor que ens fa veure la vida sense sentit i creure en el sense sentit de la vida. El dolor és una de les creus que la vida ens depara i que no podem defugir. Les moltes formes de creus que anem trobant, i que a vegades mirem d’amagar, de fer-nos els desentesos, de riure-ens-en per fora amb hi-hi-his i ha-ha-has que no fan més que camuflar i dissimular una gran buidor interior que pot ser molt més dolorosa que el dolor físic.

No ens ha de fer por parlar de creus i dolors perquè la vida, des de bon principi, comença amb un gran plor i ja ens indica una mica de com anirà la cosa. Durant la vida vivim entre dolors, buscant espurnes de felicitat en qualsevol raconet i, generalment, morim envoltats de dolor, tant propi com aliè. Potser l’únic consol que ens queda és mirar de no causar-ne gaire més del que ja ens ve donat, mirar de buscar sentit al que ens va tocant i, si és possible, acompanyar i fer més suportable el dolor dels altres. És el que va fer Jesús, que va mirar el món amb ulls de misericòrdia i amor, sobretot per als més febles i desvalguts. I tant la seva vida com la seva mort en creu no són res més que una mirada sobre les persones i una lliçó de com caldria dur una vida amb dignitat i sentit. Una vida que potser serà molt més complicada que no pas feliç per a una gran majoria. Una vida que no ens donarà potser massa satisfaccions i que, si les esperem massa amb candeletes, no serà res més que un miratge. Perquè tot sovint a l’instant feliç el segueix immediatament l’instant amarg. I si no el volem veure és perquè ens hem deixat les ulleres a casa o perquè volem dissimular. L’esclat d’un avió sobre els Alps quan en pura lògica no tocava, o la mala notícia que ens dóna fredament l’oncòleg quan fem una visita rutinària són part d’aquestes creus del camí. O les anades cada cop més sovintejades que ens toca fer al cementiri a mida que ens anem fent grans per dir l`últim adéu a persones estimades, amb les corresponents tornades a casa amb el cor cada cop més encongit i més arrugat.

Des dels principis dels temps –almenys des que en tenim coneixement- tots els grans cultes i religions tenen com un dels punts centrals la pregunta sobre el misteri de la vida (i, com a conseqüència, de la mort).  També Jesús va dir ( Jn 12, 24-25): “ En veritat, en veritat us ho dic: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol,  però si mor, dóna molt de fruit.  Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l’estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna.”

Aquesta sembla ser l’experiència universal: només el gra de blat que queda colgat a terra i es podreix es torna fecund. El misteri de la vida consisteix en contínua paradoxa mort-vida. Uns moren per tal de que altres visquin. El gra de blat que es torna llavor és el que dóna més fruit. Es torna espiga i multiplica la vida, es torna pa compartit i aliment per tal de que la vida segueixi. Jesús mort a la creu és com el gra de blat entregat per amor i enterrat per tal de que es pugui tornar fecund. Però només amb la Creu no es pot explicar la fe cristiana i, per poder-la entendre del tot, es necessita el fet crucial de la Resurrecció de Jesús, sense la qual la vida cristiana seria absurda. El misteri pasqual consisteix en què el Crucificat “va ressuscitar el tercer dia segons les Escriptures” . Aquest és el punt clau i el centre de gravetat de la cristologia paulina. “Aquell que va ser crucificat i que va manifestar així l’immens amor de Déu cap a l’ésser humà, ha ressuscitat i viu enmig nostre”.

El cristianisme aporta a les contrarietats de la vida un nou sentit quan ens convida a deixar de mirar la creu i començar a mirar el crucificat. El crucificat –i no pas la creu- esdevé símbol de l’amor i ens ajuda a trobar respostes perquè Ell va vèncer la mort després de la creu. Per això després del dolor –i sense amagar-lo- hi veiem l’espurna esperançada d’una altra vida, que tot i no saber com serà, ens la imaginem com la de Jesús que s’acosta als seus amics i els diu: “¿Teniu aquí res per a menjar? .
 Llavors li van donar un tros de peix a la brasa. El prengué i se’l va menjar davant d’ells.”(Lc  24, 37-43)

Quan comprovem l’horror de certes notícies als diaris o a la tele; quan trobem que res té sentit i les coses semblen anar cada cop pitjor; quan ens quedem sense llàgrimes de tant plorar desgràcies pròpies o alienes, als cristians ens queda l’esperança d’alçar els ulls cap al Crucificat i sobretot cap al Ressuscitat per trobar aquest petit indici d’esperança en el dolor i en la mort. I, per altra banda, és una contínua invitació a trobar en la mirada de tants crucificats actuals els ulls d’Aquell innocent que, penjat a la creu, demanava perdó i salvació per a tots. Perquè no hi ha ningú que entengui millor els crucificats que un crucificat innocent i ningú que pugui donar tanta esperança com Algú que ha vençut la mort.

A partir de demà, diumenge de Rams, entrem en una setmana especial. És una setmana diferent per a la majoria de gent, sigui creient o no. En diem Setmana Santa, tot i que de santa no en tingui absolutament res per a una bona part de la societat. Per a molts serà només una setmana de vacances, de relaxació física i psíquica entre les vacances de Nadal i les de l’estiu o potser una setmana de turisme més o menys religiós. Per a molts cristians –però no pas per a tots, ni de bon tros- sí que ho és de santa perquè en aquests dies celebrem el que és el nucli de la nostra fe: passió, mort i resurrecció de Jesús. Seria bo, però, que uns i altres sabessin quin és el significat d’aquesta setmana per poder entendre el present a partir del passat, sense obviar-lo, amagar-lo o menystenir-lo. I a partir d’aquí, que cadascú actuï en conseqüència.

Per tant, caldrà veure quin és el sentit original d’allò que celebrem i veure en quina mesura respectem i vivim aquest sentit original. La mort violenta de Jesús, la seva crucifixió, és una conseqüència de la seva manera de viure. Seria bo no fixar-nos només en uns fets que ens fan aflorar els elementals sentiments humans de la compassió (=patir amb l’altre), de la solidaritat o de la justícia, sinó aprofundir una mica en les causes per les que va haver d’afrontar tot allò i analitzar una mica les actituds dels responsables d’aquells fets que, sota capa de pietat i respecte a la llei, van decidir eliminar-lo. No estaria de més que ens preguntéssim: ¿Qui i per què van matar Jesús? ¿Qui i per què segueixen matant-lo avui? Són aclaridores les paraules del teòleg E. Schillebeeckx: “La mort de Jesús en creu és la conseqüència d’una vida en servei radical a la justícia i l’amor; seqüela de l’opció pels pobres i desheretats; de l’opció pel seu poble, que patia explotació i extorsió. En aquest món, tota sortida a favor de la justícia i de l’amor és arriscar la vida “.

Si analitzem una mica  el que passa en el món, veurem com moltes societats segueixen reproduint, en grau i condicions diverses, la mateixa trama que en temps de Jesús i que avui portarien Jesús a ser de nou crucificat. El gran novel·lista grec Nikos Kazantzakis va fer una gran novel·la partint d’aquest tema  i amb el títol: ‘El Crist de nou crucificat’. Una obra mestra que recomano vivament. Seguim amb el mateix dilema de sempre: creure que aquest món està marcat fatalment per a la injustícia o creure que està fet per viure en fraternitat universal i, en conseqüència, per a una convivència solidària, que ens faci viure en pau i felicitat . En aquest sentit, la “derrota” de Jesús, celebrada pels seus enemics, es va convertir paradoxalment en victòria per a cadascun dels humans i de la humanitat sencera. És exactament això el que els cristians celebrem durant aquests dies: que la vida, la mort i la resurrecció de Jesús il·luminen amb llum inèdita el destí de la humanitat i assenyala que la vida de tots, però especialment dels desheretats i rebutjats, no queden perdudes per sempre.

Qualsevol creença religiosa té les seves raons i les seves desraons. Creure tot això que dèiem serà una bona raó per alguns i una completa i boja desraó per uns altres. El teòleg Juan Antonio Estrada en va fer un bon llibre fa ja una colla d’anys (Razones y sinrazones de la creencia religiosa, Madrid, Trotta, 2001) on diu que la pregunta pel sentit de la realitat, pel sentit mateix de la vida, és una pregunta que forma part consubstancialment en l’ésser humà. L’ésser humà no només es pregunta com és la realitat (ciència), ni quin és el seu significat i sentit racional (filosofia), sinó que la percep com una cosa misteriosa que suscita admiració, sorpresa i ansietat. No només s’afronta la vida des de la raó, sinó que és tota la persona amb els seus desitjos, mancances, expectatives, projectes i esperances, pors i temors què s’enfronta amb la realitat. Les creences i els sabers responen a expectatives humanes que superen la racionalitat. La religió pot tenir consistència perquè respon a preguntes i necessitats humanes que no poden ser resoltes per la ciència i tampoc per la filosofia, encara que sigui aquesta la que més s’acosta a la religió com a sistema metafísic de creences. Hi hagi Déu o no, la religió roman, perquè respon a preguntes existencials inevitables i manté el caràcter misteriós de l’univers i de l’home.

Preguntar-se per què creiem no és pas només una feina d’aquests dies de Setmana Santa. Podem i hem de preguntar-nos personalment per què creiem en qualsevol moment o circumstància en què un fet de la vida ens qüestioni o ens interrogui. Sempre ens caldrà donar raó i raons de la nostra fe –no tan pels demés, sinó fins i tot més per a nosaltres mateixos-, ens hem de comprometre amb una fe almenys raonable, plausible, convincent i segur que no demostrable. Segons quines coses no es poden demostrar, perquè tota pretensió global de sentit per a la vida humana sobrepassa el marc del que comprovable empíricament i del racionalment fonamentable. La necessitat de sentit justifica la recerca religiosa, però no legitima ni convalida la seva veritat. Per això la religió és compatible amb el dubte, un element que humanitza sempre la religió i que impedeix el fonamentalisme, s’obre a la interpel·lació d’altres religions i dels no creients i permet l’autoqüestionament.

Aquests dies de Setmana Santa ens poden ajudar a reflexionar sobre l’etern i mai resolt problema del mal en el món. ¿Quin paper hi juga Déu en això? ¿Quin sentit té la vida i per a què tant patiment?. Mai trobarem la resposta definitiva i mai podrem trobar una justificació racional del mal.  Com tampoc trobarem mai raons convincents per fer compatible l’experiència del mal i l’afirmació d’un Déu bo i omnipotent. Però sí que a partir de la vida i mort de Jesús potser ens serà possible trobar suports per afrontar cristianament el mal. I, finalment, creure en la resurrecció de Jesús vol dir creure en l’esperança, creure que darrere de totes les foscors, de tots els interrogants, creiem que hi ha una llum. En un món on molta gent s’ha acostumat a viure sense Déu, potser l’experiència de Déu que ofereixen alguns cristians com a testimonis pugui ser motivadora i interpel·ladora  per a l’home i la construcció de la societat. És el que K. Rahner i J.B. Metz defensaven en parlar del futur místic i polític del cristianisme, encarnat en figures com Oscar Romero, Ellacuría, Teresa de Calcuta, Ghandi i Luther King.

En una societat secularitzada com la nostra aquests dies tindran el sentit que cadascú els vulgui donar. Però podem caure en l’error de que la religió pugui tenir més sentit que la preocupació per Déu. Les funcions socials de la religió persisteixen, encara que modificades, en les societats post industrials i això ho podem veure amb les manifestacions folklòric-religioses i les festes consumistes de Nadal i Setmana Santa.Caldria analitzar una mica amb quina intenció i sentit la gent va ala Missa del Gall o a les processons de Setmana Santa. No és pas el mateix anar-hi com a creient o cam a turista per fer-hi un munt de fotos i escoltar saetas…Aquestes manifestacions religioses atrauen massivament a creients i no creients però en molts cassos neutralitzen i eliminen el significat de representació cristiana que podria legitimar-les.

Sigui com sigui, que tingueu una bona Setmana Santa!

Quan parlo de divendres i diumenge –vull que m’entengueu- ho faig d’una perspectiva cristiana i en refereixo al Divendres de Passió i al Diumenge de Pasqua. Avui és PASQUA. I no podríem entendre de cap manera aquesta gran festa de  l’ esperança i de la vida si no féssim una ullada enrere i veiéssim els moments de dolor i de desesperança de Jesús i, amb ell, de tota la humanitat. És cert que la resurrecció de Jesús és la veritat fonamental dels cristians (una veritat que, potser vista des de la llunyania i sense la fe en Jesús, pot semblar una bogeria i una realitat sense sentit), però també és cert que no és menys fonamental per a la nostra fe saber que el ressuscitat no és cap altre que Jesús de Natzaret crucificat, com ho fa notar JON SOBRINO en el seu excel·lent article publicat a la revista “Sal Terrae” el 1982: EL RESUCITADO ES EL CRUCIFICADO

Ja en la primeríssima predicació cristiana (allò que tècnicament s’anomena kerigma i que prové del terme grec κήρυγμα (‘anunci’, ‘proclamació’) el nucli de la fe era aquest:

“Israelites, escolteu aquestes paraules: Jesús de Natzaret era un home que Déu va acreditar davant vostre, obrant entre vosaltres, per mitjà d’ell, miracles, prodigis i senyals. Tots ho sabeu prou.  Doncs bé, aquest Jesús va ser entregat d’acord amb la decisió que Déu havia pres i fixat per endavant, i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns impius. Però Déu l’ha ressuscitat alliberant-lo dels dolors de la mort, que de cap manera no podia continuar retenint-lo sota el seu poder”. (Fets dels Apòstols 2,22-24)

Per tant, avui celebrem un triomf i un  alliberament total: l’alliberament de la mort, símbol d’aquell límit  que la humanitat sap que no pot vèncer ni traspassar.

– Si, com diu el bisbe de Tànger Santiago Agrelo,

“El Viernes Santo podría ser un buen día para declararlo Jornada Mundial de la Legalidad Injusta porque en ese día, el Inocente fue legalmente azotado, legalmente condenado, legalmente despreciado, legalmente escarnecido, legalmente crucificado… El Emperador, el Procurador, el Centurión, el Ministro, el Delegado del Gobierno, el Sargento, cuando se les pregunta por la justicia, responden con la legalidad, y cuando se les pregunta por su hermano, dicen que en la ley que no consta que los tengan. Un día sabremos lo que pasará cuando Dios les pregunte por su Hijo, por sus hijos”…

-Si, com ens segueix recordant el mateix Santiago Agrelo,

“Las vallas se oponen; las cuchillas cortan; el mar separa, amenaza, ahoga. Las vallas son insensibles; las cuchillas son frías; el mar es hostil. Vallas, cuchillas y mar: cruces de última generación para hombres y mujeres a quienes crucificamos porque nos estorban”…

no podríem tenir cap mena d’esperança, perquè sembla que cada dia el món és més inhumà, més injust, i els crucificats cada cop són més: persones crucificades i països crucificats i condemnats per sempre més a la misèria material i moral; crucificats per la voracitat d’un capital sense escrúpols i mai satisfet del tot, com una bèstia voraç que no en té mai prou i destrueix i es menja tot el que troba per davant sense cap mena d’escrúpols, sense límits i sense aturador.

Però aquest bisbe Agrelos (que ell mateix confessa que s’ha “convertit” des que és a Tànger) creu el mateix que creien els primers cristians i escriu avui mateix al seu Facebook:

“Ayer noche, en la vigilia pascual, gocé, también lloré… Tenía la catedral llena de gente de color azabache: Tres de ellos recibieron los sacramentos de la iniciación cristiana; una joven fue confirmada; un niño recibió el bautismo. La catedral se le llenó al Señor de hijos sin papeles, de cantos sin papeles, de danzas sin papeles, y me imaginé el cielo y la alegría de Dios en una noche de resurrección, y lloré porque más allá de esa noche intuí el mar, las vallas, las cuchillas, el sufrimiento, la muerte… Pero no podía dejar de sentir la dicha de tenerlos allí para el Señor, para la esperanza, para el futuro, para la vida…
En realidad, siempre vivimos así, con el corazón lleno de paz, y la muerte espiándonos para amenazarnos… Pero está vencida, aunque siempre se presente con su crueldad indiferente… Está vencida. Ya sólo queda espacio para el amor”.

Això és exactament la Pasqua: la creença de que la mort està vençuda i que l’únic espai possible que pot quedar a la humanitat és l’espai de l’ AMOR.

FELIÇ PASQUA DE RESURRECCIÓ A TOTS!

Comença la Setmana Santa per als que som creients. En la missa d’avui, tot escoltant l’Evangeli, m’ha cridat l’atenció el passatge on s’explica l’indult de Barrabàs i la condemna de Jesús. Deu venir d’aquí la paraula “barrabassada”, que s’identifica a un gros disbarat o a alguna cosa feta amb insensatesa i sense massa seny. El poble va preferir que indultessin  Barrabàs abans que a Jesús. Recordem el passatge de l’evangelista Marc 15,6 (Mt 27,15-26; Lc 23,13-25; Jn 18,39-19,16)

Jesús, condemnat a mort
⁶ Cada any, per la festa de Pasqua, Pilat els deixava lliure el pres que ells demanaven. ⁷ Hi havia un tal Barrabàs, empresonat amb els sediciosos que havien comès un assassinat durant els disturbis. ^* 8 La gent, doncs, va pujar ^* i demanaven a Pilat allò que els solia concedir. ⁹ Pilat els digué:
—¿Voleu que us deixi lliure el rei dels jueus? ^*
10 Deia això perquè s’adonava que els grans sacerdots li havien entregat Jesús per enveja. ¹¹ Però els grans sacerdots van incitar la gent perquè demanessin la llibertat de Barrabàs. ¹² Pilat els replicà:
—Què voleu que en faci, doncs, del qui anomeneu el rei dels jueus?
¹³ Ells tornaren a cridar:
—Crucifica’l! ^*
14 Pilat els deia:
—Però quin mal ha fet?
Ells cridaren encara més fort:
—Crucifica’l!
¹⁵ Pilat, volent acontentar la gent, els deixà lliure Barrabàs i va entregar Jesús, després de fer-lo assotar, ^* perquè fos crucificat.

Deia que m’ha cridat l’atenció aquest passatge perquè l’he relacionat de seguida amb una notícia que vaig llegir ahir al diari PÚBLICO

“El Gobierno ha indultado a Francisco Segundo Domingo Vaquero, exdirector de una sucursal del Banco Santander condenado por robar 30.000 euros a un cliente. Domingo fue condenado por un delito continuado de falsedad en documento mercantil en concurso con otro delito continuado de apropiación indebida por extraer dinero de la cuenta de un cliente, cuando aún dirigía una sucursal del Santander en Esguevillas de Esgueva, Valladolid”.

Aquesta pràctica – cada dia més discutida i denunciada des de fa anys pel ‘Observatori de la Laïcitat’, per considerar-la “anacrònica i injustificada”- sembla que té l’origen al segle XVIII. El 1759, una epidèmia de pesta a Màlaga va obligar a les autoritats a suspendre les processons. Desobeint la prohibició, els presos de la presó malaguenya es van amotinar per escapar-se i poder anar a la processó pels carrers portant a coll la imatge d’un Crist.

Justos o no, els indults especials de Setmana Santa han anat continuant fins ara. L’actual  ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, no fa pas gaires dies que va pronunciar una conferència a Esade de Barcelona i on va dir que la funció dels indults és “no convertir en injustícia el que sembla una resolució justa”.  I va continuar fent una afirmació que cada dia es veu com a més discutible: “El Govern no ha concedit ni un indult a condemnats per corrupció”, i va garantint després: “I mentre sigui ministre de Justícia no en concedirà”. “Els indults han de reparar l’excés de rigor de l’aplicació de la llei en un cas concret. Això no vol dir desautoritzar els tribunals”, va aclarir.

És talment així, Sr Ministre? Potser caldria aclarir-ho una mica més tot això! Tampoc fa massa dies que el dirigent d’IU Gaspar Llamazares ha acusat Gallardón de mentir, i ha posat com a exemple els indults que el Consell de Ministres va atorgar a l’exalcalde i tres exregidors d’Abdalajis (Màlaga), tots del PP, acusats de prevaricació urbanística. El portaveu del PSOE a la Comissió de Justícia, Julio Villarrubia, i el diputat d’ERC Joan Tardá també han assenyalat que l’Executiu ha concedit “bastants” indults a condemnats per corrupció en aquests dos anys.

És tradicional que les confraries de penitents sol·licitin aquesta mesura de gràcia per a aquells reus de l’àmbit de la seva província que compleixen els requisits de qualsevol indult ordinari, com són: que estigui complint condemna en l’actualitat i que concorrin raons de justícia, equitat o utilitat pública.Doncs resulta que els últims quatre governs de Rajoy, Zapatero, Aznar i González han estat esquitxats per una polèmica comú: la concessió d’indults que han creat una gran controvèrsia, com són els d’un kamikaze defensat per un diputat del PP, el banquer Alfredo Sáenz, un col·laborador d’ETA, el jutge Javier Gómez de Liaño, els acusats per muntar el GAL, Rafael Vera i Barrionuevo, l’alcalde de Marbella, Jesús Gil i Gil (en dos ocasions) o Alfonso Armada, un dels colpistes del 23-F. Tots tenen en comú que s’han lliurat de les seves condemnes per aquesta mesura de gràcia dels governs.

La Fundació ciutadana CIVIO té una pàgina que s’anomena  EL INDULTÓMETRO. És interessant i molt pedagògic donar-hi una ullada. Podrem comprovar com la nostra democràcia té molta opacitat i molt poca transparència. En tots els àmbits, i no pas només en el judicial.Em sembla que seguim fent moltes més barrabassades del que pertocaria i en deixem passar de massa grosses. El silenci, el passotisme i l’omertà (aquells silencis que fan part del codi d’honor de la màfia siciliana) són moneda massa corrent en la nostra societat, que segueix condemnant justos com Jesús i segueix deixant anar Barrabassos i delinqüents de guant i coll de camisa blancs i emmidonats perquè tenen molta afinitat al poder. Ja justícia massa vegades es converteix en injustícia i deixa de ser justa. Hauríem de preguntar-nos més sovint qui fa la tria d’aquests indults i com es fa…