“La vida ens va canviar en un moment: de tenir-ho tot, vam passar a no tenir res i estar condemnats a mort”. Això diu Ramon “Moncho” Sabella en les seves conferències en què explica què va ser l’accident dels Andes.Cada un d’ells ens dóna una lliçó, una opinió, una visió diferent perquè cada un ho va viure i ho ha processat de forma diferent. En Moncho ens diu que aquella no va ser una història d’herois sinó de desgraciats. Allà no hi havia lloc a heroismes ni lluïments.Aquest concepte pertany a la societat convencional. A la societat de la neu no hi havia res d’això i allà ningú se sentia campió de res ni protagonista. Érem un grup i cadascú feia la seva feina, sense que cap líder ni semidéu ho ordenés.La darrera nit que van passar junt amb els tres xilens que van anar a salvar-los i mentre esperaven l’helicòpter que al dia següent havia d’endur-se’ls a tots va aprendre un poema que diu que ha recordat tota la vida. Els hi recitava Sergio Díaz i el van repetir durant hores. Diu que ho feia per connectar-los amb la vida a través de la música i la poesia. Era el poema de José Martí, -el gran poeta cubà- “Cultivo una rosa blanca” i diu que resumeix perfectament allò que van viure.

“Cultivo una rosa blanca

en junio como en enero

para el amigo sincero

que me da su mano franca

y para aquel que me arranca

el corazón con el que vivo

cardo ni ortiga cultivo

cultivo una rosa blanca”

Etiquetes de Technorati: Moncho Sabella,Tragèdia dels Andes. Uruguai

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES

“He arribat a creure que quan estàs a punt de morir et tornes més bondadós”. Això diu l’ Adolfo quan recorda ara, després de 30anys llarg de l’accident, aquells dies terribles. Treu importància a les coses. Diu que eren persones normals i que tots tenim dins nostre la solidaritat que aflora quan deixem que ho faci, perquè és allà: al més profund del cor. Que si et van traient elements, arribes al cor despullat, on l’ésser humà s’entrega per l’altre.Del n0-res, diu ell, vam anar fent coses i fonamentalment vam aprendre a portar d’una forma diferent la transició entre la vida i la mort. Els nostres amics mort ens van donar la possibilitat de viure. Per això sento que la vida em pertany, sí, però també sento que els pertany a ells. Que el que jo faci o deixi de fer també obeeix a la seva voluntat.El temps ha passat per a tots. Som més vells però més serens. El que abans produïa dolor, ara produeix compassió i tendresa. Nosaltres és com si tinguéssim tres vides: abans dels Andes, amb els vincles i les relacions que teníem llavors. l’intensa transició a la muntanya, i la posterior, que conserva un cordó subtil que la uneix eternament amb la història inacabada de la muntanya.Etiquetes de Technorati: Adolfo Sstrauch,Tragèdia dels Andes. Uruguai

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES

Segueixo amb un altre dels sobrevivents de la catàstrofe dels Andes. Un a un, penso recordar-los tots a través de les seves pròpies i interessants reflexions.L’any 1972 tenia 26 anys i era el més gran dels esportistes que viatjaven a l’avió. Diu que “si no hi hagués hagut un poder molt gran de l’esperit, la raó s’hagués desintegrat. El cor era qui governava”. Fins passats 30 anys no s’ha decidit parlar públicament del tema perquè ha estat la mateixa gent, a través dels seus correus, qui ha dit que “gràcies a l’experiència nostra, alguns s’adonaven que els seus problemes eren ínfims en relació amb el que ens havia passat nosaltres. Per això he pensat: Si jo vaig passar per això i ho puc explicar, i contant-ho ajudo a algú, ho he de fer. Perquè aquesta història a mi no em pertany, me la van prestar i l’he de tornar. Si no ho faig sóc un egoista”.El resum d’aquesta història és: qualsevol persona normal-com som nosaltres i són vostès-quan ens posen en una situació determinada com va ser aquest accident i el que ens va tocar viure, surt a llum un potencial de resistir i de tractar d’aconseguir un objectiu que tots tenim endins. El que passa és que potser mai no ho hem posat a prova.Nosaltres sempre ens fixem límits i nosaltres ens vam adonar que aquest límit el anàvem movent, a tal punt que si em pregunten avui quin és el límit de la resistència del meu cos els dic que no ho sé. Però també, darrere de tot això, està el grup. Si no hagués existit aquest grup i no hagués funcionat de la manera que va funcionar ens haguéssim mort tots. Quan s’escolta la notícia que s’havia suspès la recerca vam començar a funcionar realment com a grup. Perquè aquí depeníem de nosaltres mateixos i tots havíem de menjar. A partir d’aquest moment vam ser una sola cosa; és aquí quan comença a funcionar el grup. Havíem de pensar com sortir d’aquí perquè el món exterior ens havia donat per morts … no existia.I justament per això, en van sortir.Etiquetes de Technorati: Daniel Fernández Strauch,Tragèdia dels Andes. Uruguai

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES

El sociòleg Salvador Cardús manifesta en un article al diari AVUI que "l’espanyolitis aguda que vivim aquestes setmanes provocada pel PSC és una inflamació que ja passarà. Però tornarà l’espanyolitis crònica, que en molts catalans se’ns manifesta en uns símptomes de dependència, bé sigui per acomodació a la deformació, bé sigui per una reacció neuròtica que ens porta a fer-ne el sentit de la nostra vida".

http://paper.avui.cat/article/dialeg/170507/espanyolitis/aguda.html

Sempre que parla el Dr. Cardús cal escoltar-lo amb atenció perquè SEMPRE, SEMPRE posa el dit a la nafra. I quasi sempre encerta i és, llavors, quan la nafra més pica. Però com un bon metge, fa la diagnosi adequada perquè no s’espanta del que veu i del que troba després d’analitzar bé el pacient. No m’estranya que encerti perquè és un dels millors sociòlegs que tenim i ja fa anys que analitza el mateix pacient. El coneix al peu de la lletra.

Els nacionalistes espanyols van aconseguir el seu objectiu al País Basc posant a Patxi López al davant de l’exèrcit d’alliberament nacional. Ara es tracta d’espanyolitzar urgentment un territori comanxe que no poden suportar que se’ls escapi de les mans. Nacionalitzar-lo espanyol, naturalment. Ja ho han fet amb el mapa del temps de la televisió basca. Quan puguin ho faran amb TV3. A Andalusia ja fa anys que ho han aconseguit. I no cal parlar del País Valencià i altres indrets. Cal tornar a fer UNA España GRANDE i LIBRE de nacionalismes desintegradors. I a cada lloc van buscant, fins que els troben, els socis adequats, a vegades ben disfressats i altres vegades amb la cara ben descoberta.

Alguns catalans en comencem a estar tips de tanta propaganda i tanta manipulació de la realitat. Es volen fer combregar amb rodes de molí però ja som prou grans per no creure’ns-ho tot. Sabem que el que en realitat pretenen és ben bé una altra cosa del que diuen. I que per bé que ens presentin el paquetet, molt ben embolicat i amb llacet de regal i tot, a dins no hi ha res més que paraules buides i algun dineret per fer-nos callar. Però en realitat res de tot això no ens traurà de l’atzucac on estem ficats.

Deixem-nos de mirar de reüll Ebre enllà i comencem a mirar-nos nosaltres mateixos per veure si no ens fem llàstima i vergonya. No culpem més els de fora, quan una bona part de culpa la tenim nosaltres mateixos. No ens auto enganyem més, que no cal. Ara ja ens coneixem tots. No cal que esperem Estatuts ni romanços de finançaments, que ja sabem que no ens donaran res i ens prendran tot el que podran. Fer negoci amb Espanya sempre serà un mal negoci perquè, si els convé, tornaran a fer un boicot als productes catalans sense cap mena de pudor i sense cap remordiment. I si encara els riem les gràcies, rucs de nosaltres!

Quan  vinguin les properes eleccions ja sé a qui no votar. Tant de bo hi hagi nous partits que ens mereixin més confiança que els actuals. I si a l’hora de sumar i restar no podem fer una cosa millor que l’actual, malament rai! Perquè un altre tripartit no sé si el podrem suportar.

José Luís Inciarte (“Coche” per als amics) és un més dels sobrevivents dels Andes. Avui recolliré alguna de les seves reflexions, que considero prou interessants per anar per la vida….Explica ell, que en el mateix moment de l’accident ja va començar a viure de forma regressiva. Ja calculava quan durarien i quan moririen… Això, diu ell, que li va donar una certa serenitat.Explica, també,  que en un moment determinat es va crear en el grup un concepte nou, sobretot, des del moment que un allau de neu en va matar 8 de cop. Explica ell que en aquell moment “en vam sortir 8 menys, però en va sortir un de més, i aquest “mes un” immaterial ens va advertir que s’acabaven definitivament les mesquineses de la societat “civilitzada”, entre cometes. Fou en aquest moment que vaig entrar en un contacte més estret amb una força superior. No em vaig tornar més cristià ni menys cristià, simplement molt més creient en un mateix Déu per a tots, que s’expressa a través de l’home, a l’altar de la natura. És fàcil no creure des de la plana; és impossible no creure quan estàs sol amb la muntanya”.”Allà dalt molts companys van haver de tocar el cel. Tot m’ha afectat molt de prop. Demano no tornar a ser allò que era abans. El que he après és que no hi ha res millor i que doni més tranquil·litat d’esperit que brindar-se a l’altre; això és el que he après i amb això em sento en pau”.Etiquetes de Technorati: Coche Inciarte,Tragèdia dels Andes,Uruguai

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES

Seguiré avui recollint les impressions d’un altre dels sobrevivents dels Andes. Potser dels més coneguts perquè, junt amb Parrado, van ser els que van caminar fins trobar a Sergio Catalán, el pastor que va donar la veu d’alerta per poder-los salvar.Roberto Canessa  és un home senzill, cardiòleg de professió, que ens recorda que el més important per poder deslliurar-se de la mort en aquells moments va ser  no defallir en cap moment. Ens diu “que cada pas a la neu ell creia que l’atansava a la vida i l’allunyava de la mort. Hom mai no ha de donar-se per vençut i que no s’ha de pensar mai en el gran projecte sinó en les petites fites. Avui recordo el sol quan sortia en aquells dies; l’indomable poder de la natura. Vaig aprendre a valorar el que es poder beure un vas d’aigua… Que hom no s’ha d’amargar per no poder pagar la quota del cotxe, sinó que hem d’agrair cada nou dia a Déu. La vida és sempre una muntanya que cal superar”Canessa ens fa reflexionar sobre les necessitats que tenim i que ens creem. Si els nostres valors no els hem trastocat una mica. Si per viure necessitem tantes coses i si els pares, l’escola i la societat en general educa els jovent  en aquesta virtut de la lluita i la superació personal.I una cosa que també em sembla molt important i que per ell va ser definitiva en aquells moments quan un company li va dir: “Quina sort que tens, Roberto, que tu pots caminar pels altres que no poden fer-ho!A la vida cadascú té un paper i a vegades hem de fer coses pels altres, que no poden fer-les. Així com els altres en faran per nosaltres, que tampoc podrem fer-les. Per això del llibre que han escrit n’han dit “La societat de la neu”. Per tirar endavant hem de plantejar la vida com una societat.Etiquetes de Technorati: Roberto Canessa

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES

Això és el que els deu haver dit Zapatero al tripartit. Veig que tots estan molt content i satisfets….Serà perquè, a partir d’ara, ens robaran menys, ens espoliaran la meitat.

Mireu, jo de números no hi entenc. No agafo la calculadora perquè no sé ni per on s’encén i em cauria de les mans. Però sí que escolto la ràdio, llegeixo diaris, revistes, miro d’informar-me amb persones que saben de tot això i no n’he tret l’aigua clara. La impressió que trec de tot plegat és que hem assolit un finançament poc clar, difuminat, complicat, basat en futuribles, que ha arribat tard i que, pel que diuen molts, serà una enganyifa.

No l’entenem la gent normal; però és que no l’entenen ni els entesos. Han donat números que ningú sap ben bé d’on els treuen. Es parla de regal enverinat, molt ben embolicat i que fa molt goig. Però s’ha de veure que passarà perquè molts coincideixen que seguirem asfixiats.

I què voleu que us digui? Tant és morir d’asfíxia com morir a la forca. Almenys, si hem de morir, fem-ho amb dignitat, una virtut que aviat ja no sabrem què és.

 Pedro Algorta és un dels sobrevivents de la tragèdia dels Andes. Tots ells diuen coses tan interessants en el llibre que acabo de llegir ja vull dedicar uns quants posts a les seves vivències i a les seves opinions actuals sobre els fets. Quasi tots ells donen conferències i xerrades arreu del món. Pedro Algorta, a més té un blog molt interessant al que us recomano entrar.http://survivorwalk.blogspot.com/Avui deixo la veu a Pedro Algorta perquè ell mateix ens parli.”Estas son las ideas-fuerza que surgen en mis conferencias y talleres.1. La extraordinaria capacidad del ser humano para sobreponerse a las situaciones más adversas. Cuando uno está prácticamente derrotado o muerto, sacamos fuerzas de nuestro interior más profundo para continuar luchando por nuestra vida.2. Nosotros somos personas normales. Cualquiera en circunstancias parecidas habría hecho lo mismo y probablemente sobrevivido. No hicimos nada extraño, dejamos que se desarrollaran nuestros más básicos instintos de supervivencia personal y grupal. Todos tenemos nuestras montañas y todos podemos con ellas.3. No podríamos haber sobrevivido individualmente. Sobrevivir fue una experiencia grupal, pero requería a cada uno de nosotros estar enfocados en lo suyo y manteniéndose lo mejor posible. Había que trabajar para el grupo y para uno mismo.4. No había líderes absolutos. Distintos líderes emergieron en circunstancias distintas. Los lideres y los roles varían según las necesidades. Pero lo más importante, poder ser líder de uno mismo, y vivir la vida al 100% desde donde nos toque vivir.5. La caminata final, como objetivo de grupo, sin perder el foco en sobrevivir cada uno, un día más.6. No teníamos todas las respuestas. Queríamos vivir, trabajamos para sobrevivir, pero no estábamos seguros de que lo lograríamos.7. La enorme capacidad de recuperación. La capacidad de resiliencia. Después de esta tragedia, todos los sobrevivientes estamos vivos y hemos hecho una vida normal. La necesidad de poner nuestra tragedia en la mochila y mirar para adelante8. Las distintas percepciones. Para nosotros es un hecho normal, forma parte de nuestra vida. Por 35 años no ha sido un tema para mí.”Etiquetes de Technorati: Tragèdia dels Andes,Pedro Algorta,Uruguai

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES

 He acabat de llegir fa pocs dies un llibre preciós, que la meva amiga Hetery ha tingut el gest de fer-me arribar des de l’ Uruguai, aprofitant que la meva sogra venia a passar tres mesos amb nosaltres. Ja us en vaig parlar i també vaig prometre comentar-lo quan l’acabés de llegir. El llibre es diu “La sociedad de la nieve” i recull el punt de vista de cada un dels sobrevivents 35 anys després de la tragèdia.L’Hetery ja feia temps que em parlava d’aquest llibre, mentre jugàvem al Literati (una espècie de SCRABBLE on line) a través d’internet i fèiem petar la xerrada sobre tot l’ “hagut i per haver”. Generalment parlem de coses de l’ Uruguai, de coneguts comuns, de política, de les notícies del moment  i del que vingui a tomb. El joc permet escriure i tenir una conversa i ja feia dies que insistia amb aquest llibre i em deia que un dia me’l faria arribar per tal que el llegís i li donés el meu punt de vista. Gràcies, Hetery, per un regal tan valuós des de tots els punts de vista.El millor del llibre, per a mi, és la vivència personal que cada un d’ells té d’aquells dies i els diferents motius que van anar buscant per a no deixar-se morir. La perspectiva del temps (35 anys) fa que les seves reflexions siguin molt assentades, molt madures, molt fredes i totalment sinceres. Per això és un llibre tan cru, tan dolorós, que fa escruixir l’ànima quan el llegeixes però també tan positiu. Fa renéixer l’esperança en la humanitat i fa veure totes les capacitats que tenim amagades i el misteriós límit dels nostres límits.On és el límit de les capacitats humanes? Tenen límit?. Jo he trobat, llegint el llibre, que la resposta no la podem saber després de veure com sobrevivien en unes condicions extremes aquell grup de nois. Era impossible. Semblava impossible. Tots hauríem imaginat que ho era, però no ho fou.Per què no fou impossible sobreviure? Aquestes respostes són les que aniré comentant de tant en tant en el meu blog. Perquè penso treure’n molt suc del llibre, vull exprimir-lo fins al límit i tant de bo a algú li agafin ganes de llegir-lo perquè val la pena.Per tant, per avui prou i altre cop: Gràcies, Hetery!Etiquetes de Technorati: Tragèdia dels Andes. Uruguai,Llibres

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES

Terres de regadiu del Canal Segarra-Garrigues.

Josep Pla, que a més de ser un gran escriptor era un gran viatger i molt bon observador, ja escrivia l’any 1961 que quan travessava la plana d’ Urgell "el gran llençol agrari que agafa també territoris de la Noguera, de les Garrigues i del Segrià, a més de l’ Urgell pròpiament dit", veia "un bon país, consolidat, estable, ric; un país per a viure-hi."

Aquesta bona impressió que dóna aquesta plana agrícola és deguda a l’ aigua i res més que a l’aigua. Abans de la construcció del Canal d’ Urgell aquestes terres eren una estepa àrida i pobra. Si teniu ocasió de visitar l’instructiu i modern Museu que hi ha a Mollerussa sobre el Canal d’ Urgell, ho entendreu de seguida.

El mateix Josep Pla continua explicant-nos que "la història del canal és molt curiosa. Se’n començà a parlar a l’època de Carles I d’Espanya i V d’Alemanya -tal com ho senten-, i se’n continuà parlant durant els regnats de Felip II i de Ferran VI. Inspirat pels consells de la seva colla de manefles italians, Carles II donà ordres de fer alguns estudis que no tingueren avenir.

Hem d’arribar al 1850 per a veure la constitució a Barcelona d’una empresa a la qual són concedit, per beneplàcit regi, els regadius de l’ Urgell a base del projecte elaborat per l’enginyer Andrés i Puigdoller. Puigdoller era el propietari de Raïmat, la gran finca que comprà després el senyor Raventós. L’empresa de Puigdoller fracassà, i es constituí després, sempre amb capital de Barcelona, la societat Girona Hermanos y Clavé y Compañía, que fou el nucli bàsic de la que fou després Societat Anònima del Canal de Urgel, empresa que construí el canal, sota la direcció de l’intel·ligent arquitecte Domènec Cardenal. Fou una labor ingent que avui encara impressiona si tenim en compte que entre 1855 i 1860 hom disposava d’escassos mitjans tècnics. El Canal fou construït a base d’un conveni amb els futurs usuaris, anomenat Conveni de Madrid, pel qual la Companyia constructora tenia el dret de fer seva una novena part dels fruits de les terres regades pel canal.
(…) L’obra de base tingué 145 quilòmetres de llarg; passa pels termes municipals d’Artesa de Segre, Montgai, Preixens, Agramunt, Claravalls, Anglesola, Bellpuig d’Urgell, Arbeca, les Borges Blanques i Puigverd i mor altra vegada al Segre, entre Albatàrrec i Montoliu. La zona plana i exempta, closa en aquest arc que el riu tanca, rep l’aigua per quatre sèquies principals -a part les dues sèquies que reguen la part baixa de la ribera de Sió. (…)

Malgrat d’escassetat d’aigua i la insuficiència del cabal que la companyia ve obligada a donar per tal de beneficiar-se del Conveni de Madrid, la prosperitat i el progrés de la comarca han estat immensos. Actualment la comarca té bones comunicacions ferroviàries i la travessa una xarxa de carreteres. El canal ha estat la clau de la transformació de l’ Urgell. Els primers anys del regadiu foren deplorables, no pas solament des del punt de vista de la sanitat del país, per l’extensió i la intensitat del paludisme que s’hi produí, sinó econòmicament, tant per als usuaris com per a l’empresa; però, vençuts els entrebancs d’aquelles heroiques dècades, l’aigua transformà l’estepa en un jardí i convertí la mísera comarca del 1850 en l’empori agrícola que ara tenim, empori dotat d’un magnífic afany de millorament i d’ampliació del regatge a l’ -Urgell per la construcció del subcanal o canal auxiliar, i la regulació del Segre, obres incorporades a la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. El canal ha estat un factor de vida molt potent."

Doncs a partir d’ara mateix, aquests terres de regadiu s’ampliaran amb l’entrada en funcionament del Canal Segarra-Garrigues. Ens en hem de felicitar, tot i les crítiques que se’n puguin fer. Però s’ha de reconèixer que és una gran obra que donarà riquesa a molta gent.

Un altre dia ja en tornarem a parlar.

Sí, em refereixo a la xiulada que hi va haver al camp de Mestalla a la final de Copa del Rei. Una xiulada molt reveladora de l’estat de les coses per aquests verals i, -vulguin negar o no la realitat- una xiulada que va deixar retratada a molta gent.

En primer lloc, aquella xiulada monumental deixava aflorar els sentiments de molta gent envers el Rei, la bandera, l’himne i  el que tot plegat significa: aquí hi ha nacions descontentes del tracte rebut des de fa segles i del tracte que se’ns segueix dispensant ara mateix. Des tracte que ens dispensa el mateix Rei fins al tracte que ens dispensa el govern central de torn.

En segon lloc, aquella xiulada va fer obrir els ulls a molta gent que només escolta una versió i només veu una cara de la moneda. A Espanya hi ha molta gent que només llegeix un diari, escolta una emissora i veu un canal de TV. Aquesta gent no se’n sap avenir que puguin passar aquestes coses i van posar el crit al cel de seguida i fins i tot busquen culpables per dur-los al jutjat.

En tercer lloc, dir i proclamar ben alt que els nacionalistes no anem contra ningú, ni tenim l’odi que tenen i generen ells. Nosaltres volem ser ciutadans lliures i volem fer -i que ens deixin fer- el nostre camí. No serem espanyols per la força. Ho seran els que ho vulguin ser. I ens sentirem només catalans també els que vulguem sentir-nos-en. I tot plegat sense imposicions perquè jo seré el que vulgui ser i no pas el que em diguin que he de ser. I no val això de condemnar els nacionalismes des d’un nacionalisme potser més exacerbat encara. No s’adonen que el nacionalisme espanyol és més potent i més profund que el nostre i que les portades dels diaris espanyols són quasi sempre un cant abrandat a l’espanyolisme i una negació constant a les coses que passen a la seva "perifèria". I haurien de saber que un ultratge a la bandera és ultratge a qualsevol bandera. Però aquest delicte només s’aplica a la bandera espanyola i mai s’ ha aplicat a cap més bandera. I aquell dia, al camp de Mestalla, es van requisar moltes banderes catalanes. Això no era un ultratge als drets de les persones i a la mateixa bandera?

La néta del gran ceramista uruguaià Tomás Cacheiro ha obert una pàgina a Facebook amb el nom del seu avi. No sabeu pas com me n’alegro! Ja havia explicat en altres posts anteriors l’admiració i l’estima que jo li tenia i crec que és una bona eina per a donar a conèixer la seva obra.

L’adreça d’aquesta pàgina és la següent:

http://www.new.facebook.com/tomascacheiro?ref=nf

La seva néta Ana Lía ens explica el que pretén en obrir aquesta pàgina:

"Página creada con el objetivo de agrupar el material que todos tenemos por ahí….con la sensación continua de que algo nos hace falta, y que quizás esto nos llene un poco el vacío que dejó tu partida. Para mi querido Apa.

Ana Lia Mesa Cacheiro"

Aprofito l’ocasió per donar la notícia que el dia 11 de Juny es va presentar el llibre  y que el programa de la presentació duia el següent text:

"Rescate de la Memoria Cerámica en el Uruguay".

Se trata de una investigación realizada por Mercedes González, Rosina Rubio, y Carmen Zorrilla, resultado de un proyecto subvencionado por los Fondos Concursables / Ministerio de Educación y Cultura, en su edición 2008.

Cinco ceramistas uruguayos son recordados a través de su obra y de su vida.

Gurvich y su escultura casi lúdica, López Lomba y su sabio tratamiento de las superficies esmaltadas, Eva Díaz y su disfrute de lo imprevisto del Rakú, Cacheiro evocando a la naturaleza, Collell con su fusión de la céramica y la pintura, son los artistas seleccionados para este rescate de la memoria. Este trabajo se propone acercar a todos los uruguayos una parte de su patrimonio cultural, que revela una riqueza aún desconocida para la mayoría. De una forma amena pero rigurosa, estos grandes ceramistas se van revelando como seres humanos y como pioneros de un aspecto del arte nacional que se caracteriza por su calidad y su diversidad.

Estos 1000 libros se distribuirán gratuitamente en Centro Culturales: museos, bibliotecas, liceos, escuelas, etc., de nuestro país, buscando llegar a un público diverso.

El proyecto original premiado por el MEC consistía en un libro de 80 páginas de las cuales 64 eran en una tinta y 16 a color.

Gracias a la ayuda de las siguientes empresas y entidades hemos logrado hacer todo el libro en color.
Ellas son: SEMM, Imprenta Imprimex, Escuela Superior de Cerámica, Giorgio Carlevaro Laboratorio de cerámica, Infantozzi Materiales, y Colectivo Cerámica Uruguay.
Colaboran con la difusión: MAPI, Museo Gurvich, Museo Torres García, AgendArte, Arte y Diseño y Montevideo Comm.

Per acabar, fer constar que entre els 5 ceramistes hi ha un català, que va néixer a Vic i va anar a viure a l’ Uruguai, on s’establí. Es diu  Josep Collell i es caracteritza per la fusió de la ceràmica i la pintura, amb l’ ús de l’ engalba. Un altre dia ja en parlarem…

No fa gaire que sortia als diaris la notícia que el Pla d’ Urgell multiplicava per cinc la recollida selectiva de residus, des de l’entrada en servei dels contenidors soterrats el passat mes de gener.

S’ha parlat de resultats “espectaculars”. Crec que, venint d’on veníem, tampoc no s’hauria de fer servir aquesta paraula i s’hauria d’esperar almenys un any sencer per a veure’n els resultats de forma objectiva i valorar-los com cal.

I una pregunta que ens fem tots i que no s’ha respost adequadament, des del meu parer: per què Mollerussa, la capital de la comarca, no participa de la recollida amb contenidors soterrats? Quins motius reals hi ha sota aquesta decisió? S’han donat respostes variades, però cap d’oficial que jo sàpiga. I respostes poc clarificadores.

Del que jo n’he pogut saber i escoltar sobre aquest tema, em dóna tota la sensació que darrera de tot hi ha més esperit de clan que esperit de grup. I m’explico:

L’esperit de clan és un esperit tancat, inaccessible, poc procliu a donar explicacions de les coses, una mica mafiós, amb ocultacions i poca transparència. Mira cap endins, cap a si mateix i només busca el seu propi profit. En una paraula; es mira el melic que, -com se sap-  és una de les parts del cos que arreplega més porqueria…

L’esperit de grup és tot el contrari. Mira cap enfora, és generós, busca el millor per a tots. Hi ha uns projectes comuns que es procuren compartir, encara que sigui poc a poc.

En aquests moments de crisi, no seria el moment de fer projectes comarcals comuns, compartits, per estalviar-se diners, per treure més profit dels pocs recursos de què disposem i que cada dia seran més minsos?

Ser bon governant és saber treure bon profit, de forma honesta, dels recursos en bé de la comunitat. I la comunitat es constituirà i es construirà fent que tots participin d’aquest projecte. El Pla d’ Urgell és una comarca relativament petita en territori, on els pobles són molt propers els uns als altres i on es podrien assajar projectes innovadors,sense costos econòmics tan elevats com en altres comarques.

I el rèdit que se’n trauria seria mot elevat perquè aglutinaria la gent, la faria sentir més integrada, faria sentir-la important i faria que l’autoestima pugés. Tot plegat faria que la nostra comarca fos coneguda com a pionera en idees innovadores.

Qui serà capaç de passar al davant?

Aquest de la foto és “EL CABITO”, un dels personatges més populars que hi ha hagut a Treinta y Tres, una ciutat d’ Urugui on vaig viure tres anys. Tothom el coneixia. Tothom l’estimava. Era com una espècie de figura emblemàtica, unida a un paisatge urbà determinat durant una bona colla d’anys. Fa ja uns quants anys que El Cabito va morir. Em diuen que el recorden i que el troben a faltar, recorrent els carrers de la ciutat amb passets curts i ràpids. Com si tingués pressa, com si tingués moltes coses a fer…

La seva figura s’ha anat fent gran amb el temps. Han escrit coses molt boniques d’ El Cabito. D’ell corrien una sèrie d’històries i anècdotes que s’han anat fent populars i que s’han anat transmetent de pares a fills. Fins on les coses eres verídiques o només fantasia, em sembla que mai se sabrà. Però del que no hi ha dubte és que El Cabito era tot un personatge.

Corrien les veus que quan era petit i anava a l’escola era un nen intel.ligentíssim que després es va anar tornant esquiu, rar i que possiblement devia tenir una malaltia mental. No sé si algú ho sap de cert, però no importa.

El Cabito tenia l’aspecte de la foto: Un home petitó, de barba blanca, amb americana i pantalons que arrossegava i que li tapaven les sabates: un sac a l’esquena on ningú sabia ben bé què hi duia i un pot de llauna a la mà que li servia per menjar, per veure i suposo que per mirar-se’l mentre parlava sol i mentre anava xiulant amb un xiulet molt característic. Un xiulet mescla de despreocupació i de “tant-se-me’n-fotisme”.

Se’l veia pels carrers de la ciutat, caminant o assegut en una ombra a l’estiu o bé prenent el sol a l’ hivern. A certes hores sabia perfectament on havia d’anar. Ja tenia unes famílies determinades que li donaven esmorzar, dinar o sopar. I sabia deambular per la ciutat de forma discreta, sense molestar a ningú i donant poca conversa, a no ser que algun conegut el parés i fes petar la xerrada amb ell una estoneta. No gaire, perquè sempre semblava que fugís.

Dormia a l’ intempèrie. Mai havia volgut lligar-se a cap lloc. Volia ser lliure. De cap de les maneres hauria volgut canviar la seva situació.  Em consta que alguna vegada li havien proposat, sobretot arran d’alguna malaltia. No acceptava. Ell volia estar al carrer. Alguna vegada jo mateix havia mirat de convèncer-lo, però no hi va haver forma humana de fer-ho.

La canalla a vegades se n’enreien d’ell i li preguntaven les taules de multiplicar, que se les sabia com ningú. Quan estava de bon humor, li agradava la canalla. Però la canalla a vegades és una mica cruel i li feien alguna broma pesada, que aguantava força estoicament. I quan, en una conversa, li preguntaves alguna cosa et responia el que ell volia. Sabia fer-se el sord.

De tant en tant recordo El Cabito quan veig alguna d’aquestes persones que viuen al carrer i que ja no en volen sortir. Cóm s’ha de fer per respectar la seva llibertat i la seva salut, tot a la vegada? No és fàcil saber-ho i sempre és molt difícil trobar una solució satisfactòria perquè la crida del carrer és una crida molt forta per a certa gent.

Ha mort Vicent Ferrer, un català universal, que ha donat la seva vida als més desfavorits.

Va néixer a Barcelona el 9 d’abril de 1920 i va arribar a Mumbai com a missioner jesuïta el febrer de 1952. Des de llavors, ha treballat sobre el terreny per ajudar en una de les zones més pobres i necessitades de la Índia, Anantapur, on viuen algunes de les comunitats més desfavorides.

Un blogaire amic, el Quim Pla, li ha fet aquest poema, que amb el seu permís reprodueixo.

Salve, gegant de les llunyanes terres,
vell compatrici d’ ’il.lustres catalans,
tu, que deixares terra i llar segura
per endinsar-te dins d’un món estrany.

Vicent de nom, havies fet promesa
de lliurar tota ta vida a un Déu d’antany.
Però, ben tost, aquest Déu tu descobrires
en un poble menut d’aquells verals.

Vicent i Ferrer, noble és ta nissaga.
Més l’ennoblires quan et vas casar
i vas bastir plançons, amb fills i filles
del vell Anantapur, poble d’esclaus.

Visca, bon mestre, el cel avui esclata
amb rondó de llum, de música i colors.
D’ara endavant, quan tots mirem el mapa
veurem ta fita; l’esclat enmig dels cors.

Quim Pla.

Gràcies a aquesta mena de persones hom creu que val la pena viure i lluitar no pensant només en un mateix. Són persones que dignifiquen la humanitat i són un exemple. Descansi en pau!

Jo em pensava, anys enrere,  que la “España de las Autonomías” aniria evolucionant amb el temps. Evolucionant cap a bé, s’entén. Il·lús de mi! Suposo que era massa ingenu. I la ingenuïtat, com la virginitat i els cabells, s’acostuma a perdre amb el temps. Ara ja no sóc ingenu, ni verge, però si que sóc calb. Potser una mica il·lús si que encara ho sóc. Però això deu anar amb mi i ja no m’ho trauré mai de sobre. Deu ser genètic.

Aquesta introducció vol servir per expressar el meu neguit, la meva inquietud i la meva desil·lusió per com van les coses en aquesta Espanya que segueix sent de “pandereta y castañuela”. Una España de promeses mai acomplertes, mani qui mani a Madrid.

Pels que no ho sàpiguen fa un parell de dies que es va inaugurar a Barcelona una nova terminal de l’aeroport. Feia fàstic escoltar els polítics i feia encara més fàstic veure tota la parafernàlia de l’acte.

Resulta que et regalen un aeroport (pagat amb els teus diners) i tothom s’atribueix el regal. És com una joguina per tenir content al nen català. No te la regalen del tot la joguina sinó que només te la deixen. Et diuen: només podràs jugar aquí al menjador. Al carrer no hi podràs jugar.

Tenim un aeroport molt bonic, però no podem volar allà on ens roti i allà on ens sembli que és millor fer-ho. Això no. Aquest aeroport servirà per alimentar i engreixar més encara el de Madrid. Vols internacionals, pocs rai! Això trauria passatgers a Barajas… La gestió no la podrem fer perquè els catalans seríem massa espavilats i potser els passaríem la mà per la cara i quedarien retratats. S’han donat prou xifres per saber que l’aeroport de Barcelona és dels més rendibles del món i ho seria més encara si ens el deixessin gestionar. Però això no. D’això ni parlar-ne.

Que se’n vagin a fer punyetes tots plegats i que no vinguin a tocar més els nassos i a fer promeses que mai compliran. Una vegada més, contents i enganyats. I encara ens tractaran de pidolaires i victimistes. Cornuts i a pagar en beure!

Ésser seguidor del  Real Madrid no és cap pecat, però és un defecte molt gros i difícil de corregir. Ser madrileny no és culpa de ningú, sinó més aviat de les circumstàncies. Perquè el 80% de madrilenys només ho són d’adopció i no pas de naixement. Per tant, tampoc és cap pecat atribuïble a ningú. Viure en un lloc determinat és fruit de les circumstàncies. Però entendre la realitat o no entendre-la ja és fruit de la bona voluntat o de la intel·ligència.

Això ho dic pels alguns amics,(i fins i tot alguns familiars), madrilenys que tinc. No ho dic per a tots. I de veritat que els considero amics. Jo els estimo de veritat i crec que ells a mi també. Però discrepem de moltes coses des de fa temps. Ells ho saben i jo també. Per això de certs temes no se’n parla per no crear mala maror i distorsionar la convivència. I no se’n parla ara, perquè ja n’hem parlat mo0lt i no ens hem entès. Jo respecto la seva opinió però també espero que ells respectin la meva.

I la meva opinió i el meu punt de vista sobre certes coses és tan allunyat del seu que , possiblement, mai arribin a trobar-se si no és que canviïn molt les circumstàncies i s’esmerci més esforç en l’educació, canviant molts esquemes. Políticament, esportivament, culturalment, socialment -i tots els “ment” que vulgueu- som a anys llum i molt diferents. Les percepcions i les realitats de les coses es viuen de manera diferent segons el lloc on hom es trobi. Un ric que tota la vida ha viscut en un palau i en una torre d’ivori difícilment pugui fer-se càrrec de les dificultats que passa un pobre per a sobreviure. El mateix els passa a certs polítics que no xafen el carrer i no se’ls embruten les sabates. Hi han polítics que viuen lluny de la realitat i altres que escolten la gent. Jo em fio molt més dels darrers.

Per això molts seran incapaços d’entendre, per exemple,  l’espectacular xiulada que desenes de milers de catalans i bascos van dedicar a l’himne i al rei d’Espanya a la final de la Copa del seu títol, a València. Aquests amics madrilenys només escolten emissores madrilenyes, veuen TV madrilenyes i llegeixen diaris madrilenys. I quan dic madrilenys, vull dir “nacionales”, que per a mi és el mateix. Per tant, seran incapaços d’entendre mai la sensibilitat “perifèrica”, emprant el llenguatge que ells mateixos fan servir. Parlar català és una pèrdua de temps; conservar certes tradicions no serveix de res; reivindicar Estatuts i finançaments és una tonteria;  i dir que som diferents és un complex de superioritat que tenim alguns. Aquesta és la realitat i serà difícil  canviar-la perquè és una realitat que no coneixen ni esperen trobar-se després d’haver-se alimentat durant anys d’aliments carregats d’odi contra els catalans.. És un xoc difícil de superar…

Aquest port d’avui vol contestar algunes opinions que rebo d’aquests amics que, per delicadesa, no me’ls deixen escrits aquí però que me’ls envien per correu. Jo penso que seria millor que s’atrevissin a iniciar un debat públic on tothom pugui opinar. Per això jo he considerat que és millor fer la resposta públicament. Espero que el debat continuï amb total llibertat i maduresa.

Amics madrilenys, una abraçada!

Acabo d’escoltar aquest vídeo

 http://www.vilaweb.tv/?video=5707

on el professor Joan Solà i Cortassa parla del català. Crec que val la pena que l’escoltem unes quantes vegades. Els que no enteneu el català i que em llegiu habitualment, em perdonareu. Però aquest vídeo és de les coses més aclaridores i importants que he escoltat darrerament.

Joan Solà és nascut a Bell-lloc d’Urgell. Parla amb el mateix to que parlo jo. Quan l’escolto, ressona dins meu el català que he escoltat tota la vida i el dring del català oriental que parlo jo. Ja m’agradaria dir el que diu ell i de la manera com ho diu. Encara que l’accent és el que menys importa.

Escolteu-ho, si us plau:

http://www.vilaweb.tv/?video=5707

Mentre el Realísimo va fitxant galàctics (es veu que no n’aprèn) nosaltres el que hauríem de fer és fitxar gent con el professor Solà. A veure si d’una vegada aprenem què significa ser català, parlar-lo i ser sensible a una llengua i a tot el que significa. Vull dir que Joan Solà sí que és un crac! Aquests fitxatges són els que hauria de fer Catalunya. Aquesta mena de gent són els que compten. Fan calladament la feina cada dia. No els escoltem prou. Només surten als diaris quan els donen un premi, com en aquest cas.

Això sí que és un crac que val tots els milions d’ euros del món!

Sempre que volem parlar d’una persona que ha vingut de fora, però que està integrada en un lloc determinat, que s’hi troba bé, que té una relació normal amb la gent i la cultura d’on viu, diem que està arrelada. Està bé. És una forma de parlar acceptada i, en part, tenim raó quan parlem així.

Però resulta que les persones no som arbres ni plantes. No tenim arrels com els arbres, que fan que siguin inamovibles. Les nostres “arrels” són d’una altra mena. Les persones tenim molta més capacitat d’adaptació que les plantes. I la nostra adaptació social i cultural és molt distinta i molt més rica que la que una planta té en un territori concret. Per tant, potser hauríem de repensar què volem dir amb la paraula “arrelament”.

Qui perd les arrels, perd la identitat, es diu sovint. Potser ho hauríem de matisar. Hi ha una certa raó en aquesta expressió, però la identitat d’una persona no són només les arrels, sinó tot un conjunt de valors, creences, voluntats, capacitats que fan que una persona sigui capaç d’adaptar-se a una nova situació, a vegades molt desfavorable.

Quan parlem d’emigració hauríem de tenir en compte això. Hi han emigrants que s’adapten i altres que no, essent inclús del mateix país. Vol dir que hi ha un component de voluntat molt important. Només cal que ens fixem en l’emigració més antiga que tenim aquí a Catalunya. Quants andalusos parlen català? Quants no en parlen perquè no han volgut parlar-lo? Quants se senten més andalusos que catalans encara ara, després de 40 o 50 anys d’ésser entre nosaltres? Quants s’han “arrelat”, integrat i quants no? No he consultat estudis sociològics, però sé que n’hi ha algun de ben interessant i aclaridor. Ara no ve al cas i no cal citar-lo. Però sí que hauríem de tenir tot això en compte, ara que es torna a parlar tant sobre el castellà, el català i el futur de la nostra llengua. La tendència i el camí que emprengui la immigració que tenim a Catalunya serà la que, al final de tot plegat, decideixi el futur.

Aquests dies estic llegint un llibre impactant, excepcional en tots els sentits. Un llibre emocionant, un llibre que us recomano .El llibre es titula “La sociedad de la nieve” i tracta d’un tema que fa anys que m’interessa i que m’ha fet llegir, buscar i pensar molt. És el tema de l’accident que van patir 45 uruguaians als Andes, dels quals en van sobreviure 16 després de 72 dies abandonats al fred extrem, a la fam i a la set, a la solitud de la muntanya i a la desesperació d’una situació extrema que pocs éssers humans han viscut.De la tragèdia s’han fet uns quants llibres i un parell de pel·lícules. Algun dels sobrevivents ha dit que la pel·lícula més famosa que s’ha fet sobre el tema “VIVEN” es una novel·la rosa respecte al que van passar. Aquest és per a mi el llibre definitiu perquè tots els 16 supervivents parlen de com va viure cadascú aquella terrible experiència. S’expliquen els fets però –el que és més important per a mi- s’explica la vivència personal de cada un. És un llibre que ha estat escrit després de 30 anys d’haver passat els fets. Un llibre madurat, reposat. Si fos un llibre de ficció diríem que la història resulta increïble i exagerada de tanta cruesa com hi ha. Però resulta que va ser i és veritat.Penso acabar-lo de llegir aviat perquè és un llibre que enganxa i costa deixar-lo. I penso tornar-ne a parlar un altre dia perquè és un llibre que ens ensenya moltes coses importants en uns moments en que la societat està canviant tant. D’aquell grup humà ells en van dir “la societat de la neu”. Realment va ser una experiència –forçada per unes circumstàncies especials, si voleu- d’un tipus de societat nou. En un escenari sense mesura i solitari aquella colla de nois arriben a crear una societat diferent a totes les conegudes, pautada per la misericòrdia i l’alternativa d’anar més enllà de tot el que pot semblar possible.Etiquetes de Technorati: Amistat,Valors,Vida i mort,Uruguai,Solitud,Societat

Aquests dies estic llegint un llibre impactant, excepcional en tots els sentits. Un llibre emocionant, un llibre que us recomano .El llibre es titula “La sociedad de la nieve” i tracta d’un tema que fa anys que m’interessa i que m’ha fet llegir, buscar i pensar molt. És el tema de l’accident que van patir 45 uruguaians als Andes, dels quals en van sobreviure 16 després de 72 dies abandonats al fred extrem, a la fam i a la set, a la solitud de la muntanya i a la desesperació d’una situació extrema que pocs éssers humans han viscut.De la tragèdia s’han fet uns quants llibres i un parell de pel·lícules. Algun dels sobrevivents ha dit que la pel·lícula més famosa que s’ha fet sobre el tema “VIVEN” es una novel·la rosa respecte al que van passar. Aquest és per a mi el llibre definitiu perquè tots els 16 supervivents parlen de com va viure cadascú aquella terrible experiència. S’expliquen els fets però –el que és més important per a mi- s’explica la vivència personal de cada un. És un llibre que ha estat escrit després de 30 anys d’haver passat els fets. Un llibre madurat, reposat. Si fos un llibre de ficció diríem que la història resulta increïble i exagerada de tanta cruesa com hi ha. Però resulta que va ser i és veritat.Penso acabar-lo de llegir aviat perquè és un llibre que enganxa i costa deixar-lo. I penso tornar-ne a parlar un altre dia perquè és un llibre que ens ensenya moltes coses importants en uns moments en que la societat està canviant tant. D’aquell grup humà ells en van dir “la societat de la neu”. Realment va ser una experiència –forçada per unes circumstàncies especials, si voleu- d’un tipus de societat nou. En un escenari sense mesura i solitari aquella colla de nois arriben a crear una societat diferent a totes les conegudes, pautada per la misericòrdia i l’alternativa d’anar més enllà de tot el que pot semblar possible.Etiquetes de Technorati: Amistat,Valors,Vida i mort,Uruguai,Solitud,Societat

Paul Preston. Foto: ÁLVARO MONGE

Deia Paul Preston en una entrevista d’avui mateix: "No percebo que Catalunya vagi de víctima". És clar que no va de víctima; és víctima.

És una víctima d’Espanya econòmicament. No hi ha manera que es reconeguin que ens roben. Perquè el que marxa i no torna és molt. Massa. Això no té res a veure amb la solidaritat. Jo sóc solidari amb qui vull, quan vull o quan puc. Que et facin ser solidari a la força és una cosa que no entenc.

El pitjor dels governs d’Espanya és que, sabent que som víctimes, no ho reconeix i deixa que vagi rodant la bola de la mentida. Amaguen tant com poden les estadístiques per tal que no es vegi l’engany amb tota claredat. I sense aprovar un Estatut just i un finançament també just saben que segueixen tenint-nos la soga al coll i que saben que ens poden escanyar del tot quan vulguin.

És així de dur. Però és així.

Aquests dies m’han convidat a col·laborar en una nova iniciativa que ha nascut al Pla d’Urgell com és  PLATÒNIC.CAT

 http://www.platonic.cat/

Per principi, no m’hi he pogut negar, encara que sé que hi podré aportar molt poca cosa. Però, tal com em suggeria la invitació,  tot suma. I amb aquest esperit és que he acceptat. És un tema de comarca, encara que lògicament vol transcendir-la. I ho ha de fer.

Del tema de les comarques s’ha escrit molt i podríem seguir discutint si ha estat ben recuperada o no la iniciativa de l’any 1936, quan Pau Vila va fer la primera divisió territorial de Catalunya a petició de la Generalitat. No es pot negar que la idea de comarca és una idea antiga, lògica i elemental. La gent s’agrupa per unes determinades afinitats i les tendències naturals de veïnatge responen a una sèrie de necessitats naturals. Pau Vila va tenir com a idea vertebradora les necessitats socials de la gent amb el predomini de la idea dels mercats. On va la gent a mercat? On hi ha el mercat hi ha d’haver la capital de la comarca. En aquest sentit, és indubtable que la comarca del Pla d’Urgell era necessària. I va ser una bona idea reivindicar-la i, per fi, crear-la. I, per sort nostra, ara ja la tenim. Ara fem-la créixer i fem que esdevingui, si pot ser, una comarca modèlica. Eines en tenim. Fem-les servir.

Aquesta idea que servia per altres temps potser ja no serveix pels temps actuals on internet i les noves tecnologies han trencat totes les barreres i han capgirat la lògica de les coses comunament sabudes i acceptades. Però és ara justament quan ens hem de fer noves preguntes i buscar noves solucions als nous reptes que ens proposa la nova societat de la comunicació global en la que ha esdevingut aquesta mateixa societat.

El món s’ha fet petit, les distàncies s’han escurçat però les persones segueixen tenint les mateixes necessitats, les mateixes inquietuds i, bàsicament, els mateixos problemes. Per tant, també haurem de buscar solucions semblants, encara que no poden ser mai idèntiques. En la nostra comarca -i arreu del món- els codis de conducta del comportament humà són semblants i és cap on a mi em sembla que hauríem de caminar: feina en equip, persistència, afectes, intel·ligència i, sobre tot, esperances. Això m’ho van ensenyar els supervivents uruguaians de l’accedent dels Andes. I crec que és totalment cert. Sempre ho he tingut en compte con una bona lliçó per a tots els aspectes de la vida.

Bon camí, doncs, a aquesta nova iniciativa! Tant de bo arribi a ser una eina útil.

He de confessar-vos que sempre que he pogut he anat a votar. Creia fermament que la democràcia es feia així: votant.

He de confessar-vos també que a mida que ha passat el temps –i els anys se m’han anat posant damunt com una espècie de pols pesada- he anat deixant per camí moltes coses. Entre elles, la creença que la democràcia ja no només es fa votant. Al contrari, diria jo. Les darreres votacions m’han confirmat que votant no arreglem gran cosa i n’espatllem moltes altres, com per exemple certes il·lusions, sentiments i la ferma creença que anem endavant. Crec fermament que anem endarrere com els crancs.

Les campanyes s’han tornat tant embafoses, tant pesades, tant baixes  de nivell, de continguts i d’intel·ligència que em fan platejar deixar de votat i…que s’ho facin!.

Però el diumenge aniré a votar. Desencisat de moltes coses. Però amb el convenciment de que no servirà per a gran cosa. Sóc europeista però no d’aquest tipus d’europeisme que només serveix per anar marejant la perdiu. Molts diputats, molts diners i pocs resultats. Diuen que les grans decisions es prenen a Europa. M’ho haurien d’explicar millor això perquè no ho entenc. Pels catalans els resultats han estat tant minsos, tan poca cosa, tant pobres, que no sé si podríem trobar una sola cosa que ens afavoreixi una mica. Suposo que deu ser degut a allò que es diu en el món eclesiàstic: “De Roma torna allò que hi ha anat”. Vull dir que si els diputats espanyols no ajuden gens als catalans, poca cosa farem. A Europa sabran allò que els expliquem. I explicacions sobre Catalunya en tenen ben poques. I les poques que tenen, si són com les de Vidal Quadras, valdria més que no les tinguessin.

Faré, doncs, un esforç i aniré a votar. I tant de bo canviïn algun dia les coses i ens donin algun diputat més per la gent que som a Catalunya. Només així potser algun dia ens podrem fer escoltar.

Aquesta pregunta ens la fem permanentment des de fa anys. Respostes? Tantes com vulgueu. Quina és la bona? No ho sé. Deu ser difícil saber-ho i sempre s’haurà de tenir en compte la cara del prisma des d’on es respon.

La meva resposta és clara: és català aquell que vol ser-ho. Ni més ni menys. Però justament aquí hi ha la dificultat. Alguns paràmetres hi deu haver per poder respondre, no? En alguna cosa ens haurem de basar, no?. Tot el que vulgueu: però en el fons tot rau en la voluntat, en el desig i en la sensibilitat. Perquè no n’hi ha prou del fet d’haver nascut a Catalunya, de treballar-hi, o de fer molts anys en que s’hi viu. Això no vol dir res. El que és essencial, penso jo és estimar-se Catalunya i voler ser català.

Els catalans amb els que parla Víctor Alexandre en el seu llibre tenen tants trets de catalanitat que no els fa dubtosos de res. Tots ells són persones integrades en una societat, estimen i valoren una cultura, parlen una llengua, etc  Són el que en podríem dir exemplars. Ells no han nascut a Catalunya, però hi viuen i se l’estimen.

Aquest tema m’ha vingut al cap a rel de l’ ínclit Alejo Vidal Quadras. Escoltant el que diu i el que proposa és evident que no és català. Perquè no en vol ser ni se’n sent. I també em dóna voltes al cap de fa dies el tema de com s’ha de fer una bona acollida d’immigrants per tal de fer una més fàcil integració aquells que vulguin fer-la.

No seré pas jo qui doni carnets de catalanitat ni qui doni solucions. Però sí que penso que és un tema suficientment important com perquè s’estudiï bé, es consensuï i s’apliqui urgentment si volem salvar la llengua i, en definitiva, salvar Catalunya. Hi han models en un fotimer de països i potser tampoc ens caldria inventar la sopa d’all.

Una amiga em fa arribar la notícia de la presentació d’un llibre sobre 5 ceramistes uruguaians, entre ells el meu admirat Cacheiro.

Aquí us la deixo.

El jueves 11 de junio, a las 19 y 30 horas, en el Centro Cultural de España,
se llevará a cabo la presentación del libro:
Rescate de la Memoria Cerámica en el Uruguay.

Autoras del libro: Mercedes González, Rosina Rubio y Carmen Zorrilla

Prólogo: Olga Larnaudie.

Cinco ceramistas uruguayos son recordados a través de su obra y de su vida.

Gurvich y su escultura casi lúdica, López Lomba y su sabio tratamiento de las superficies esmaltadas, Eva Díaz y su disfrute de lo imprevisto del Rakú, Cacheiro evocando a la naturaleza, Collell con su fusión de la céramica y la pintura, son los artistas seleccionados para este rescate de la memoria.

Este trabajo se propone acercar a todos los uruguayos una parte de su patrimonio cultural, que revela una riqueza aún desconocida para la mayoría. De una forma amena pero rigurosa, estos grandes ceramistas se van revelando como seres humanos y como pioneros de un aspecto del arte nacional que se caracteriza por su calidad y su diversidad.

Este libro se distribuirá gratuitamente a todos los Centros Culturales del país buscando llegar al público más diverso, ya que es un Proyecto premiado por los Fondos Concursables / Ministerio de Educación y Cultura, en su edición 2008.

La entrada a la presentación es libre.

Cuenta con el auspicio del SEMM, Imprenta Imprimex, Escuela Superior de Cerámica, Giorgio Carlevaro Laboratorio de cerámica, Infantozzi Materiales, y Colectivo Cerámica Uruguay.

Colaboran con la difusión: MAPI, Museo Gurvich, Museo Torres García, AgendArte, Arte y Diseño y Montevideo Comm.

La mort de Benedetti m’ha fet pensar aquests dies amb un fet que estan vivint milions de persones amb més o menys sort. És el fet de l’exili, no pas voluntari sinó forçós. L’exili voluntari no és mai tan dur com l’exili forçós. I dins d’aquest darrer hi ha l’exili de la persona que troba acolliment i el de la persona que no en troba i se sent desarrelada, buida i psicològicament sola.

Hi ha l’exili i, a vegades hi ha el ‘desexili’, que no deixa de ser també prou dur. Benedetti el reflexiona magistralment en una petita i deliciosa novel·la força autobiogràfica anomenada “Andamios”. Amb aquest símil tan diàfan i clar d’una bastida, que es posa i després es treu, parla de la vida que es construeix en un lloc i potser al cap d’un temps hom ha d’anar plegant les seves coses per anar a un altre lloc a bastir , de nou, una nova vida. I resulta que aquell lloc que, inicialment era teu (el teu lloc en el món, on havies nascut i viscut) ara ja no ho és perquè les coses, les persones i els llaços afectius ja són uns altres. I novament et tornes a trobar desarrelat i sol.

Aquesta realitat es podria il·lustrar amb dos textos del Mateix Benedetti:

L’exili

«Me echaban y me amenazaban de muerte. De Uruguay tuve que irme porque estaban a punto de meterme preso y torturarme. De Buenos Aires, porque una asociación profascista me puso en una lista de condenados a muerte y me dieron 48 horas para que me fuera. Me marché a Perú y me metieron preso sin que yo hubiera hecho absolutamente nada político. Me deportaron a Argentina, donde estaba amenazado de muerte. Me ofrecieron asilo en Cuba, donde dirigí un departamento de literatura en La Casa de las Américas —por primera vez me gané la vida literariamente—. Y de La Habana, a Madrid». ( de ‘Poemas revelados’)

EL ‘desexili’

«El exilio es el aprendizaje de la vergüenza. El desexilio, una provincia de la melancolía».

Benedetti va aconseguir tornar a l’ Uruguay el 1985. «El país había cambiado después de diez años de dictadura, pero yo también, después de 12 años domiciliado en cuatro países tan distintos. De los gobiernos no se aprende nada, pero de la gente de la calle yo aprendí mucho y entonces volví diferente, más maduro, otra persona, aunque siempre con el arraigo de mi ciudad». (de ‘Poemas revelados’)

PASATIEMPO

Cuando éramos niños
los viejos tenían como treinta
un charco era un océano
la muerte lisa y llana
no existía

luego cuando muchachos
los viejos eran gente de cuarenta
un estanque era océano
la muerte solamente
una palabra

ya cuando nos casamos
los ancianos estaban en cincuenta
un lago era un océano
la muerte era la muerte
de los otros

ahora veteranos
ya le dimos alcance a la verdad
el océano es por fin el océano
pero la muerte empieza a ser
la nuestra.

——————————————————————————————-

Aquest home feia poesia de tot: del dolor, de l’amor, de la vida, de la mort, dels sentiments, de qualsevol cosa material o immaterial.

Amb paraules senzilles. Com qui no diu res. Perquè tothom ho pogués entendre.

Et trobarem a faltar els que ens agrada llegir-te. Adeú, Mario!

——————————————————————————————-

Mauricio Rosencof

“Nos quedan para siempre sus libros y su conducta. Esa integridad… hoy la literatura universal siente un desgarro por este uruguayo sencillo. Tal vez el mensaje más profundo que nos deja es que el olvido está lleno de memoria”.

Eduardo Galeano

“Benditos sean los hombres honestos como él”.  “El dolor, se dice callando”.

José Saramago

"Hemos perdido y hemos ganado porque están ahí sus libros, que afortunadamente nos sobreviven".

——————————————————————————————-

Hi han llengües que realment són minoritàries perquè les parlen poca gent. Però n’hi han d’altres, com el català, que no ho són. Però els nostres polítics s’empenyen en que ho sigui. No és minoritària sinó que la minoritzen, que és molt diferent!

I no ho és perquè parlen català més de 9 milions de persones, encara que amb les lògiques varietats dialectals. Molta més gent que un bon grapat de llengües europees.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Català

Françoise Ploquin (Le Monde diplomatique) fa notar que es mostra un sentiment de malaltia quan un francès usa l’anglès per demanar informació en un carrer de Florència, Sevilla o Coïmbra, sense parlar de Montevideo o Porto Alegre. O quan un hispanòfon o un lusòfon actuen de la mateixa manera a París. Aquesta actitud ignora el parentesc entre les llengües del sud d’Europa (i per tant de l’Amèrica Llatina) nascudes del llatí.

Entre les llengües romàniques —francès, italià, espanyol, català, portuguès, romanès—, la intercomprensió no solament és desitjable, sinó que és possible i fàcil d’adquirir. La intercomprensió és el fet d’entendre llengües sense parlar-les: cada un parla o escriu en la seva llengua, i entén o llegeix la de l’altre. Aquesta gestió, que no necessita cap coneixement previ del llatí, té la naturalesa de soldar un conjunt de països que pertanyen a la mateixa família de llengües, i que tenen interessos i cultures pròximes.
Els escandinaus han entès bé aquesta noció de família de llengües, i des de fa molt de temps: un danès, un noruec i un suec s’entenen entre ells parlant cadascú la seva llengua. El costum d’ajudar-se en les semblances (utilitzant-les preferentment quan s’expressen) i l’estudi de les diferències sistemàtiques (coneixent les que no pertorben la comprensió) permeten als escandinaus comunicar-se fàcilment entre ells, i així existir com a comunitat. Així, després d’un segle, cada un d’aquests tres països ensenya a l’escola les bases de la gramàtica de les llengües dels dos altres.
Els treballs dirigits amb equips d’estudiants voluntaris, però no especialistes (Eurom4), demostren que en seixanta hores un locutor d’una llengua romànica pot aconseguir llegir i entendre textos en tres de les altres llengües (llibres, enciclopèdia, articles de premsa). En la majoria de temes, no obstant això cal una mica més de temps per aconseguir una bona gestió de la comprensió oral (conversació, pel·lícules, ràdio i televisió).

Aquí a l’estat espanyol de totes aquestes coses encara no se n’han assabentat i sembla que no se’n volen assabentar. I segueixen amb la guerra de la llengua dia rere dia. I ni els passa pel cap que el català o el gallec també es podria ensenyar a altres llocs de l’estat, com es pot ensenyar el francès, l’italià o l’anglès. Però això aquí no ho entendran mai i ja ni cal que ens hi escarrassem. Resulta que el català s’ensenya en més universitats fora de la península que en la mateixa península ibèrica.

La llengua de l’Imperio segueix essent la única llengua possible d’un Imperio que va de capa caiguda perquè el món cada dia està més interconectat. I si algú ha de guanyar, no serà el castellà. Però d’això no se n’adonen.

HO DEIXO TAL COM M’HO HA FET ARRIBAR UN AMIC URUGUAIÀ. PELS CATALANS POTSER SERÀ UNA MICA DIFÍCIL ENTENDRE EL VOCABULARI. PERÒ SEGUR QUE TOTS PODEN ENTENDRE EL CONTEXT.

ES UNA MICA LLARG, PERÒ VAL LA PENA.

——————————————————————————————-

Así es la vida. Primero te llevaban a los bautismos y vos no te enterabas ni te acordabas de nada.

Después cumplías tu primer añito y tampoco te enterabas. Esas fabulosas fiestas estaban hechas para los papás y los abuelos del nene y, más aún, para los papás y los abuelos de los nenes de los demás.

Por tercero o cuarto de secundaria te empezaban a llover invitaciones en cartulinas blancas con letras doradas: ¡Llegábamos a los cumpleaños de 15!

Ocho o diez años después, aparecían los casamientos.

La misma que cumplió quince te avisaba que ‘vamos a ser dos’, o incluso alguna se animaba con Benedetti y te ponía ‘Somos muchos más que dos’.

Siete u ocho meses después (nueve a más tardar)entendías que no había sido ‘ni en la calle’ ni ‘codo a codo’. Y como nos quedaba un hueco grande, sin festejos, hasta que llegaran las Bodas de Oro, a alguien se le ocurrió inventar "Los Cumpleaños de 60.ó 70"¡Y estuvo genial!

Yo no sé quien fue, pero alguien fue, no tengo dudas.

¡Sí, señor!!. Por suerte está de moda encontrarte con gente gorda, pelada, hecha pelota, sorda y canosa que alguna vez trepó muros con nosotros.

Es casi, casi la Fiesta de la Nostalgia.

– No tengo idea qué ropa ponerme -le dije a mi mujer.

– ¿Vos no tenés idea? -me contestó- ¿Y yo?, que la última vez que me sacaste fue cuando vino KATUNGA al PALACIO SALVO.

Lo que no nos quedaba estrecho, no permitía que se prendieran los botones.

Lo que no nos ajustaba las muñecas, nos estrangulaba el cuello.

Los zapatos nos comprimían los dedos y el verbo que conjugábamos por primera vez era ‘matambrear’ ; casi todo nos matambreaba alguna parte del cuerpo.

Fui hasta el ropero y le dije a mi mujer:

– Vos vestite en el baño. Cuando yo esté listo te aviso y nos encontramos en el pasillo.

Me puse una camisa de seda, pero sólo me prendió un botón. El de más abajo, el que ponen al final, justo el que queda adentro del pantalón y nadie se entera si prendió o no. Entendí finalmente lo de ‘al santo botón’.

Para disimular me puse un buzo de lana, que de tan justo que me quedaba me marcaba el ombligo con una perfección que ni labrado.

– ¿Y si les decimos que se nos enfermó Raquelita y los padres tenían que salir? – gritó mi mujer desde el baño como haciendo fuerza para

cerrar un cajón, un baúl …. o un pantalón.

– ¡Noooo, le dijimos a Pedro que íbamos a ir! – le dije transpirando y cinchando con unas botas de cuero que me puse por última vez cuando fuimos al estreno de" El Graduado" .

Para taparme el monumento al ombligo, me puse un sacón de lana de aquellos que se tejían a mano y que llevaban un cinturón también de lana.

El pantalón lo dejé para lo último porque sabía que sería el que demandaría el esfuerzo mayor. Subir, subió. Pero los ganchitos que lo tenían que cerrar ni siquiera se conocieron.

Usé el cinto. Le hice un agujero extra, bien en la puntita. El próximo cumpleaños …..se lo hago en el anexo.

Desde el baño escuché a mi mujer que seguía haciendo fuerzas, se apoyaba en las puertas, se agarraba del bidet y se quejaba como nunca la había escuchado.

Me puse una corbata para disimular que el botón de arriba no prendía ni prendiendo y con las botas sin terminar de calzar salí caminando como pude.

Nos encontramos en la mitad del pasillo.

Mis botas dobladas en el tobillo, parecían indicar que estaba bailando un malambo, pero quietito.

Nos miramos. Mi mujer solo atinó a apagarla luz. No nos podíamos mover, caminar, ni respirar. Ni siquiera teníamos fuerza para llorar.

Cuando nos repusimos, mi mujer me juró por Cacho Bochinche que nunca más iría a un cumpleaños de más de 60.

Como todavía quedaban dos días la convencí para llevar a la modista la ropa que nos probamos. Habría que agregarle, cortarle, ponerle o sacarle (más ponerle que sacarle).

Cuando llegó el día del cumpleaños éramos otra cosa, nos movíamos con cierta gracia, incluso ensayamos a hacer como que saludábamos al llegar.

Después probamos una vez (una sola vez) a agacharnos, e hicimos como que bailábamos para saber de antemano si algo de aquello se rompería, se despegaría, se desarmaría o se descosería en algún momento.

Quedamos bastante conformes, pero nuestros hijos nos cerraron con llave por fuera y nos prohibieron salir vestidos así. Nos amenazaron con no dejarnos ver nunca más a nuestra nieta.

¡Pero nuestra rebeldía efervescente y sesentona no se rinde!

¡Saltamos por la ventana y contentos y rejuvenecidos nos fuimos al encuentro de los compañeros de una generación pujante y vital!

Abrimos la puerta doble.

Pedro nos esperaba como si fuera una quinceañera. Le dimos el regalo a la vez que en un segundo observamos todas las mesas y pudimos ver que casi todos estaban matambreados.

Sólo se salvaban tres o cuatro parejas, el resto fue al mismo shopping que nosotros.

Nos sentaron en una mesa grande con otras personas

– ¿Quién es el señor canoso que está al lado mío? -le pregunté en voz baja a mi mujer.

– Es Carlitos, fueron compañeros del liceo y es tu actual peluquero.

– ¿Carlitos?… Hace diez minutos que estoy conversando con él y no me daba cuenta de dónde lo conocía. Está hecho pelota. No se mantiene como me mantengo yo.

Giré, le pasé el brazo por la espalda y tratando de disimular le dije:

– ¡Carlitos viejo y peludo!…¡Estás igualito Carlitos!!

– Y voooos estás hecho bolsaaaa!!!-

me dijo y empezó a toser de tal manera que la mujer, con pañuelito al cuello igual que la mía, se tuvo que parar a atenderlo.

– Levantá los brazos, viejo. Tomate una cucharada de esto por favor, tenés que cuidarte, a vos te faltan dos años para tu cumpleaños de 70.

Enfrente a nosotros, en la misma mesa, estaba Beto con la esposa (alias Incamable) que se había puesto toda la pintura que encontró en la casa, incluyendo una mano de enduído, dos de fondo, esmalte sintético y antióxido.

Beto se me acercó y en secreto me dijo:

– ¿Te acordás de Mónica? ¿Te acordás que estaba que se partía? ¿Te acordás que todos estábamos enamorados de ella en facultad?

– Claro que me acuerdo. ¡Siempre me acuerdo de ella!

¡¡Tooodos los días me acuerdo de ella!! ¡¡¡¡SÍÍÍÍÍI, NO DEJO DE ACORDARME DE ELLAAAA!!!!!

!Y esto se ve que con la emoción lo dije fuerte porque mi mujer me pisó sin querer con los dos tacos aguja.

– ¡¡Mirá para la pista! ¡¡Salió a bailar con el marido, mirala!!! -me dijo Beto, babeándose.

Giré la cabeza y solo conseguí ver a una señora mayor, entrada en años y en nalgas que se movía con mucha gracia.

– No la veo -le dije- debe de estar bailando atrás de la gorda culona…

La conversación en la mesa se fue poniendo linda.

Todas las frases comenzaban con: ‘¿Te acordás de…?’, ‘¿Vos estabas el día que…?’, ‘El que no está bien es…’,’¿Sabés quien tuvo otro nieto….?’, ‘Viste quién se murió?’.

Las manos empezaban a hablar más que las bocas. Cuando alguien trataba de recordar quién fue que le chocó el auto al padre en el 60, aparecían los ‘¿eeeehhhh?’, ‘¿Cómo

era?…’ ‘El petiso…’ ‘¿Cómo se llamaba el petiso?…’Y la
mano golpeaba el aire, la mesa o el hombro del otro:’el de pelo largo crespo que se hacía la toca, ¿cómo era que se llamaba?’

– ¿Y ustedes ya tienen nietos? – preguntaba Ariel.

– Si, una – le decía mi mujer.

– ¿Dos nietas ya?

– No, una sola.

– ¿Dos varones? ¡Mirá vos!

– ¡¡UNA NIETAAAA!

– ¿Neneta? Que lindo nombre. Disculpá que no te escucho bien. Están poniendo la música muy alta. A ese jovencito que está con el combinado deberían calmarlo un poco.

– Acá tengo una foto de Raquelita- le dijo mi mujer.

– Ni te molestes – contestó Ariel – sin los lentes no veo un pomo.

La fiesta estaba bien buena, la música pasaba de" Zapatos Rotos" a" Yo en mi casa y ella en el bar "y de" La Lambada" a" Los Iracundos ".

De la pista me hacían señas para que saliéramos a bailar.

– ¡¡Vamos cheeee!! ¡Manga de aburridos!! ¡Cómo en los sesenta, negro!….. ¡Vengan cheee!

Dos veces me tenté y dos veces me senté. Dos veces me paré y dos veces mi mujer me pegó un pellizcón en zonas de compromiso, me aplicó el plan taco aguja y me gritó en secreto al oído:

– ¡¡Esperá a los lentos, si bailamos esto se nos descose todo!! ¿Por qué no vas a fumar un cigarro afuera con Carlitos y Oscar?

Ahí viene el mozo ¿Te pido algo?

– Sí, pedime un Omega Tres con bastante hielo. Ya vengo.

– Mi amor – me dijo mi mujer cuando me paré- llevá el celular por las dudas y llevá este papel con la dirección anotadita.

Afuera aprovechamos para recordar todas las minas que estaban buenas y nunca nos dieron pelota, todos los nabos a quien les quedamos debiendo una trompada y todos los campeonatos que nunca ganamos.

En la vereda de enfrente alcanzamos a ver que Beto hablaba con una señora, le mostraba la cédula y le preguntaba dónde quedaba el local en el que estaba un rato antes festejando un cumpleaños de más de 60.

Desde adentro, el tipo del parlante avisaba que había aparecido Juanita y que estaba junto al tipo que pasaba la música.

Que fueran a retirarla allí.

Fue una noche inolvidable, a las 11 nos tomaron la presión a todos y un enfermero atendía sin costo a los que se sofocaban bailando.

Junto con los souvenir, en un detalle realmente novedoso, a los que queríamos seguir tomando cerveza nos iban dando pañales desechables.

¡Formidable invento esto de los cumpleaños de más de 60!

Más que nada ahora, que todavía estamos hecho unos potros!!

Ja sé que no ho hauria de fer i que si ho sabés el meu metge m’ho prohibiria. Però hom és dèbil a la temptació o és que necessito la meva dosi de masoquisme; però us he de confessar que, de tant en tant, (tampoc massa sovint, eh!) entro a la pàgina web de la COPE. Escoltar-la no ho faig. Em sembla que no aguantaria i vomitaria…

Ja podeu suposar que hi trobo moltes “perles”. La COPE no canviarà per més que marxis dos de les seves estrelles. A vegades aquestes perles fan plorar de tanta tristesa que produeixen i a vegades  fan riure per l’exageració o la bestiesa que s’hi detecta.

Aquets dies estan eufòrics amb el País Basc i amb els acords que han arribat els dos gran partits nacionalistes espanyols (PSOE y PP). Ens recorden a tots els grans i “democràtics” pactes que han fet. Es veu que entenen la democràcia com els convé. I, per altra banda, venen a dir que fins ara no hi havia democràcia al País Basc. Durant tots aquests anys no es va votar potser?

“Treinta años. Ese es el tiempo que el PNV ha gestionado y gobernado el País Vasco a su antojo. En algunas ocasiones – las menos – lo ha hecho con piel de cordero y en otras – las más – recogiendo las nueces que caían del árbol que agitaba ETA con sus atentados, sus secuestros y su extorsión.”

Haurem d’esperar a veure com gestionen tot això i quan temps duren plegats. Certament no els veig massa futur. Però tampoc no en veia aquí a Catalunya i ja veieu: un tripartit darrere l’altre.

Què tindrà la política que enganxa tants culs als seients?

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

Si, altre cop estan a punt d’aixecar-nos la camisa als catalans. Dit d’una altra manera: ja podem començar a omplir fulls de denúncia perquè el robatori està a punt de perpetrar-se.

Parlo simplement per pura intuïció. No tinc fonts informatives fiables ni tinc conductes secrets. Tampoc sóc un entès en política. Simplement olfacte, intuïció i sentit comú.

El raonament de tal afirmació simplement l’he fet pel que veig i escolto. Veig moviments en els partits força sospitosos. Veig canvis de llenguatge molt subtils, però canvis a fi de comptes. Escolto paraules i promeses que fa un mes enrere no escoltava. I tot plegat perquè Zapatero necessita urgentment suports. S’ha quedat més sol que la una i necessita aliats per sobreviure. I qui millor que els catalans?

Els catalans ja han demostrat infinitat de vegades que ens prestem a tot i ens ho creiem tot. Els catalans fa segles que som enganyats i ens han aixecat tantes vegades la camisa que ja no ve d’aquí…

Ara, de cop,  ens ho prometen tot: rodalies, Estatut, diners a cabassos. Aviat ens diran que som generosos i tot! En pocs dies han canviat tant el llenguatge que fa por i tot! En castellà hi ha una dita que diu: “Si la limosna es muy grande hasta el Santo desconfía”. Jo , de vosaltres, desconfiaria. Almenys això és el que em passa a mi: que cada dia sóc més desconfiat i ja quasi no em crec res.

I, sinó, temps al temps. Volen tancar les coses ben aviat perquè s’atansen eleccions. Com menys problemes sobre la taula i menys gent descontenta, millor. I tot el que fins ara era dolent s’ho tornat bo de cop i volta. Ja veureu que els socialistes catalans començaran a trobar-ho tot bé. I ja veureu que Esquerra callarà i acceptarà, com està fent des de fa una bona temporada, si els segueixen donant-los alguna engruna que els faci contents.

YA NO

Ya no será,
ya no viviremos juntos, no criaré a tu hijo
no coseré tu ropa, no te tendré de noche
no te besaré al irme, nunca sabrás quien fui
por qué me amaron otros.
No llegaré a saber por qué ni cómo, nunca
ni si era de verdad lo que dijiste que era,
ni quién fuiste, ni qué fui para ti
ni cómo hubiera sido vivir juntos,
querernos,
esperarnos,
estar.
Ya no soy más que yo para siempre y tú
Ya no serás para mí más que tú.
Ya no estás en un día futuro
no sabré dónde vives, con quién
ni si te acuerdas.
No me abrazarás nunca como esa noche, nunca.
No volveré a tocarte. No te veré morir.

——————————————————————————————

Ahir va morir a Montevideo Idea Vilariño als 89 anys. No és una poetessa massa coneguda fora de Uruguai, la qual cosa no vol dir que no sigui una gran poetessa.

Jo la vaig descobrir allà cap a l’any 77, quan vivia a l’ Uruguai. Va ser per pura casualitat. Un dia, passejant per Montevideo, em vaig parar davant una llibreria que tenia una cistella plena de llibres desordenats en plena vorera. Els meus ulls de seguida van anar directes sobre un petit llibre que es titulava “Poemas de amor”. L’agafo, el fullejo i m’enganxa immediatament. El compro i el llegeixo sencer en el viatge de tornada a l’autobús. Em va fascinar aquella poesia tan senzilla, tan expressiva, tan sincera, tant normal que a vegades semblava prosa. Però quina prosa tan poètica. Encara el conservo aquest llibre com un petit tresor.

A partir d’aquí ja vaig comprar altres llibres seus. Us la recomano vivament si encara no la coneixeu.

Us deixo l’enllaç de Vikipedia per si voleu saber-ne alguna cosa més.

http://es.wikipedia.org/wiki/Idea_Vilariño

I per acabar una petita indiscreció: Ella i Juan Carlos Onetti,un dels grans escriptors uruguaians i llatinoamericans van ser amants durant almenys 40 anys. Aquest llibre que us he citat és fruit d’aquesta passió. Ho vaig saber molt més tard. És una dada sense importància però a mi em va agradar saber-ho perquè Onetti també és un altre autor favorit meu.

El que us deia: Llegiu-la.

No sóc gaire amic de l’ Hugo Chávez ni de la seva política populista. També és veritat que no tot el que fa és dolent. Però és una persona que no m’agrada i a qui no li tinc confiança.

Però sí que li aprovo el gest que va tenir durant la V Cimera de les Amèriques d’oferir el llibre d’ Eduardo Galeano “Las venas abiertas de América Latina” a Barack Obama. És un dels millors regals que podia haver fet a Obama.

http://es.wikipedia.org/wiki/Las_venas_abiertas_de_América_Latina

Jo vaig llegir aquest llibre, recomanat per un amic, l’any 1975 abans d’anar a viure a l’ Uruguai. Recordo que em va dir aquest amic: “Si llegeixes aquest llibre i l’entens, entendràs el què és Amèrica Llatina”. Em sembla que vaig entendre el llibre -cosa no massa difícil- perquè és un llibre entenedor i gens complicat. Em sembla que si Obama el llegeix i l’entén, tindria molt de guanyat per entendre aquests països que estan al sud d’ EEUU i el podria ajudar a fer un altre tipus de polítiques amb aquest països. Jo li diria el mateix que em va dir el meu amic a mi. El llibre va ser escrit l’any 1971 però considero que segueix essent tan actual com sempre en el seu fons. Va ser prohibit en molts països de la mateixa Amèrica Llatina perquè deia unes veritats massa grosses per aquelles dictadures militars que es van establir a tot el con sud durant aquells anys.

A partir de llavors he continuat llegint Galeano i he de confessar que sempre hi frueixo molt amb tot el que escriu. És un home que escriu senzill però de forma molt rica. Moltes vegades de forma poètica. Us recomano qualsevol llibre seu si encara no el coneixeu. Els catalans el podem entendre molt perquè ell també entén Catalunya. Va viure aquí a casa nostra una bona colla danys, exiliat per la dictadura uruguaiana.

Us deixo l’adreça de la seva pàgina web (no oficial) on hi trobareu tot el que vulgueu.

http://eduardogaleano.net/

Es veu que els corresponsals a Madrid dels diaris anglesos tenen alguns problemes de comprensió de la realitat. O tenen problemes o més aviat crec que són opinions interessades. Vull dir que opinen per interès. Perquè en treuen bon profit. Perquè darrere seu hi ha algú prou potent que els diu el que han de dir i els suca fort per tal que ho diguin. Si no és així, jo sóc incapaç d’entendre-ho.

Ara és el corresponsal a Madrid (on, si no?) del Financial Times qui em sembla que va una mica despistat. Tant despistat, que cita a De Gaulle on no ve al cas. Per què ens diu que “ni Charles de Gaulle ni els seus successors no haurien tolerat mai que es promoguessin oficialment tantes llengües i dialectes a Espanya avui”.

Després de llegir això, dic:

-Charles De Gaulle què hi pinta en la seva cita. Aquest senyor no podia ni tolerar ni deixar de fer-ho absolutament res a Espanya perquè em sembla que fou president de França. Per tant, poca cosa podia dir o deixar de dir a l’estat espanyol. Em sembla que el corresponsal s’ha posat de peus a la galleda. Ruc no ho deu ser pas tant… Interessat és possible que si. Caldria veure quins són els seus interessos i de qui cobra per aquests comentaris tan verinosos.

-Tots coneixem com n’era de centralista Charles De Gaulle i els seus successors. França és l’exemple perfecte d’un estat centralista. El resultat és prou evident a França on les llengües que ells en diuen regionals no compten per a res i són despectivament considerades encara ara. Res de nou, per tant.

-El corresponsal ve del Regne Unit, que és una unió política de quatre països que el constitueixen:Anglaterra, Irlanda del Nord, Escòcia i Gal·les. Per tant, podria saber de què va la cosa aquesta de les “regions” que diu ell. No tinc cap dubte de que ho sap. Altra vegada em pregunto: qui li fa dir això? Quin interès té en criticar una cosa que al seu país és evident i més o menys normal des de fa segles? Encara que cap llengua és oficial al Regne Unit, la llengua predominant és l’anglès però hi han altres llengües nadiues com són les llengües celtes insulars: gal·lès, còrnic, irlandès i gaèlic escocès. L’escocès (la llengua més propera al anglès) es parla a Escòcia. Això ja indica de les diversitats amb que estan acostumats a conviure els anglesos.

Farien bé aquests diaris d’enviar gent una mica més independent i al quals no se’ls veiés tant el llautó.

Tags: MITJANS DE COMUNICACIÓ

Ja us vaig parlar d’aquest llibre presentat a Castellnou de Seana, amb motiu de la Festa Major d’aquest any. És el llibre número 19 de la col·lecció Estudis Castellnouencs. Una col·lecció editada per Pagès Editors des del seu inici i que, com ens deia avui el mateix editor, és exemplar en molts sentits. Entre altres, que editar llibres no significa fer grans tirades i vendre’ns molts.

Aquest petit poble del Pla d’ Urgell té 800 habitants i els llibres que es publiquen són temes que es redueixen a coses del poble.  Però no per això no deixen de ser interessants i demostra que un tema específic pot tenir interès general.

El llibre d’aquest any toca el tema dels mestres, de l’ensenyament a Castellnou de Seana. D’aquí el títol: d’una bona sembra en depèn una bona collita si hi ha una bona saor quan toca. Els mestres són els que sembren i les llavors van creixent i van fent el seu camí. Cada llavor és única i cada llavor dóna el seu preuat fruit. I, pel que es veu, a Castellnou hi va haver una bona sembra.

El llibre recull records d’alguns mestres que encara són vius i d’una colla d’alumnes que expressen els seus records, quasi sempre nostàlgics, però també quasi sempre bons records. Donava bo veure alguns dels mestres que vam conèixer. Donava bo veure les abraçades que es donaven amb alumnes, ara ja homes i dones ben drets i fets. Alguns pares i altres ja avis. I la vida és això: ser agraït amb aquells que van sembrar una bona llavor en temps no massa fàcils i amb molts pocs mitjans al seu abast .

Gràcies a tots els mestres que vam tenir. En bona part, gràcies a ells som el que som. Personalment tinc un gran record del Sr. Josep Reynal. Estic segur que el gust per la lectura va ser una de les llavors que va sembrar ell en la meva vida. Recordo que em regalava uns llibres de l’editorial Bruguera que eres obres clàssiques reduïdes i adaptades als nens. Entre el text hi havia intercalada la mateixa història en forma de còmic. Era un sistema ben enginyós: normalment es començava pel còmic i s’acabava llegint el text sencer. A mi personalment, això és el que em despertà el gust a llegir i és de les coses que recordo amb més intensitat del Sr. Reynal, un dels mestres “històrics” al nostre poble i desaparegut ja fa uns quants anys. He de confessar que el dia del seu enterrament vaig plorar a l’església a la missa de cos present. Contínuament em venien a la memòria petits detalls de la nostra relació. Una relació molt rica que va durar tota la vida a través de visites personals, primerament i per carta posteriorment degut a la distància. Però el que sí que us puc assegurar és de les moltes llavors que lle va sembrar, que va anar regant durant molts anys, juntament amb moltes altres persones i que segur que han donat el seu fruit, potser no tant abundós com hauríem d’haver esperat: però fruit agraït, a fi de comptes, per la molta get que l’hem pogut recollir.

Etiquetes de Technorati: Mestres,Ensenyament,Castellnou de Seana

Jordi Benplantat em contesta un post del dia 12 d’aquest mes d’abril que portava com a títol: “Cap a una tercera república?”, amb els següents termes:

Jordi Benplantaten 12 Abr 2009 en 22:262

aixó de “republica espanyola” es un oximoron, oi?
A mi m’es indiferent si es republica bananera o monarquia taronjera, si es “espanyola” no m’interesa. Aixó ja ho hem vist.

Volia aclarir algunes coses:

1.- No és un oxímoron. Fa servir un terme molt culte però que a mi no em sembla que correspongui en aquest lloc. “Oxímoron”, segons el diccionari, és “un procediment gramatical consistent a unir dues paraules aparentment contradictòries, per conferir un caràcter inesperat a l’expressió d’una idea”. Els mots “República” i “espanyola” no veig per enlloc que siguin contradictoris. Ni tan sols aparentment contradictòries. Ja ha existit. Jo acceptaria una Federació de Repúbliques Ibèriques, una República Catalana i fins i tot acceptaria una República, purament i simple. Ja hauríem avançat un bon tros…

2. Confesso per endavant que no sé gaire història. Però és que en aquest cas jo no volia parlar d’història. Simplement volia parlar d’una realitat que es va donar a Catalunya, Espanya, Federacions de Repúbliques Ibèriques (o com vulgueu di-ho) i que va fer que les coses canviessin i s’establissin novetats en la política espanyola i, de retruc, en la catalana. Que la cosa no va durar i no va acabar bé…. doncs ja ho sabem.

3.- A mi m’agradaria prou que Catalunya fos independent. Però les coses són com són. La qual cosa no vol dir que no hàgim de fer el que bonament pugui cadascú. Però també he de dir que si jo em sentís respectat, tractat amb igualtat, escoltat per govern d’Espanya, potser tampoc el somnis anirien tan lluny… i demanaria certes coses. Però el cert és que em sento enganyat, tractat injustament, espoliat, sense vot ni veu per a res. Per tant, tinc dret a demanar un altre estat de coses per a mi i per al meu país.

4.- Cada vegada confio menys en els partits polítics. En tots. Reconec que en tots els llocs hi ha gent de bona fe i gent prou vàlida. Però ens han estat prometent tantes coses, xerren tant, i ens respecten tan poc… que ja ni els faig cas. Ja no hi confiava gaire però ara he deixat de confiar-hi del tot. A no ser que surtin nous partits rejovenits i renovats i que vulguin canviar de veritat les coses. Dels que hi ha no me’n serveix cap. I m’avergonyeixo del meu Govern i del meu President pel poc dignes que els considero. I pel poc que defensen Catalunya.

5.- Em deceben moltes coses però em segueixen esperançat moltes altres. El món es renova constantment i estic segur que de tot plegat en sortirà alguna cosa nova i potser una nova realitat política. Per què no?

Ja sé que molts dels que em llegeixen ja saben prou bé el que és la Mona de Pasqua. Per tant, deixeu-ho córrer i aneu-vos-en a llegir alguna cosa més profitosa.

Però és que també em llegeix gent de fora de Catalunya i alguns llatinoamericans que sempre em pregunten com és que el dilluns de Pasqua no vaig a treballar. Llavors els he d’explicar ´per què faig festa i el que és la tradició de la mona. Per tant, és més per a ells el post d’avui, tret en la seva major part de Viquipèdia. http://ca.wikipedia.org/wiki/Mona_de_Pasqua

La mona de Pasqua és un obsequi que es fa per Pasqua florida als infants (fillols, néts, nebots o fills, segons les comarques) en tot el Principat de Catalunya i en el País Valencià; en canvi, és un costum desconegut a les illes Balears. La mona sol consistir en una coca o pastís rodó i caramullat, que porta un ou o molts d’ous durs, amb la closca, encallats dins la pasta de farina; en certes regions el pastís té la forma d’algun objecte o animal, d’una gallina, d’un simi, d’un minyó, etc.

En la meva comarca del Pla d’Urgell es distingeix la mona de casa, elaborada per les dones a casa seva i consistent en una coca voltada d’ous i recoberta de llavors d’anís, i la mona d’adroguer, que es fa a casa del confiter i consisteix en una tortada gran que en porta una altra de més petita a sobre, i totes dues recobertes de blancs d’ou i voltades d’ous durs a la part inferior.

El nom de MONA sembla que ve, igual que el portuguès monda, del llatí (annona) mŭnda ‘(vianda) neta, bonica’ (cf. J. Coromines en BDC, xxiv, 51). Encara que també hi ha alguna altra opinió que deriva mona de l’àrab munna ‘provisions de boca’ (Assin: Al-Andalus, ix, 34).

Les mones presenten una gran diversitat. En un principi era una massa de pastís amb ous a sobre, tal i com es mostra al dibuix de la dreta del segle XIX, però amb el temps els ous van esdevenir de xocolata i al final va acabar esdevenint la base de la mona. Al País Valencià i Múrcia, per contra, no va evolucionar i encara manté la forma original de pastís (tonya) amb l’ou dur al damunt.

Actualment al País Valencià la mona de Pasqua es pot trobar en lloc de amb un ou dur al damunt, amb un caramull de clara d’ou, que es cou amb la mateixa cuita de la mona, quedant una mena de caputxó.

Tradicionalment el padrí regalava la mona al seu fillol el Diumenge de Pasqua o Pasqua Florida després de missa. El Dilluns de Pasqua era tradició que es reunissin dues o tres famílies o un grup d’amics i que anessin a menjar a algun indret la mona plegats, en un àpat en el que no hi mancava el conill a la brasa, la paella i, sobretot, el vi.

Gairebé a tot Catalunya i al País Valencià, és tradicional que el padrí obsequiï el seu fillol, amb la mona, en la que sempre hi ha l’ou. La tradició de la Mona de Pasqua va aparellada amb la dels flequers-pastissers, els quals fan autèntiques filigranes arquitectòniques amb la xocolata.

Bona mona a tots els qui en mengeu!

Etiquetes de Technorati: Catalunya,Costums,Societat

El 14 d’Abril de 1931 la Segona República es proclamà en un entorn festiu i esperançat. La República va ser el marc polític que va possibilitar els majors avenços socials de tots els temps en el nostre país. Un projecte de país que es va veure truncat pel cop d’estat feixista de 1936.

Recordar aquests avenços, recordar el moment en el qual els espanyols van deixar de ser súbdits per passar a ser ciutadans, i recordar  aquelles persones que van defensar las llibertats des del 18 de juliol del 1936 fins a la fi del franquisme, és un deute moral de tothom.
Aquest any 2009 es compleix el 70 aniversari del final de la guerra i del començament de l’exili.

No seria hora de mirar cap al futur, plantejant-nos noves fites i nous projectes de llibertat?

Veient com van les coses en aquesta Espanya de “charanga y pandereta”, que no vol canviar ni vol deixar canviar, no haurem de fer alguna cosa per sortir d’aquest impàs on estem ficats?

Estem en un context de crisi financera i econòmica, corrupció i impunitat, en un clima de neoliberalisme desenfrenat, d’un Estatut que no es vol aprovar, d’un encaix de Catalunya en un Estat desencaixat…. Tot plegat va creant un caldo de cultiu prou apte per a somniar nous passos a fer i per a tenir noves expectatives. Els partits no faran gran cosa per canviar la situació, ni cal esperar-ne gaire. Però la consciència social creix i el món canvia molt ràpidament i tots plegats ens adonem que els esquemes actuals no serveixen. Un canvi econòmic i social s’està forjant diuen alguns experts. Serà veritat?

El temps ho anirà dient, però em sembla que les coses necessàriament aniran canviant per la mateixa força de la raó i des raons.

Foto extreta de Uruguay Total

——————————————————

Aquests dies tindré la visita d’un amic d’Almeria que vaig conèixer a l’ Uruguai. Recordarem aquells ja llunyans dies, plens d’anècdotes i bons moments.

Una de les coses que em van sobtar quan vaig arribar a l’Uruguai fou la forma com s’anomenava la Setmana Santa i, sobretot, com se celebrava. Era l’any 1976 i jo venia d’un país on Setmana Santa era una setmana diferent, sociològicament parlant amb un gran contingut religiós, palès en tots els àmbits: des de la TV, fins als espectacles i les processons i funcions religioses.

Per començar, ja em va xocar que a la Setmana Santa l’anomenessin “Semana de Turismo” o “Semana Criolla”. Tot plegat té uns antecedents que us vull comentar, encara que sigui breument.

Alguns antecedents
L’ any 1886
Els joves liberals van optar en general pels "plaers del camp" per Setmana Santa, com comentava La Tribuna Popular el 1888. La investigació ens va permetre detectar ja el 1876 les sortides juvenils cap a l’interior i la formació de "campaments" durant la Setmana Santa. El 1886, un diari  de Salto esmenta les "caceres" organitzades per "diversos joves de la nostra societat (als) que res els importen les excomunions i altres tonteries de la gent de “casulla i bonet”.  O sigui que l’actual Setmana de Turisme va néixer d’una militant actitud liberal. (José Pedro Barros, Història de la sensibilitat a l’Uruguai – Tomo 2, El disciplinament)
L’any 1911
Es va eliminar la prestació d’honors militars en els actes religiosos de l’Església Catòlica i els seculars de l’exèrcit nacional. A més es va prohibir la presència de l’exèrcit com a institució en les cerimònies religioses, es va suprimir el càrrec de capellà en l’exèrcit i es va ordenar que la bandera nacional no saludés a persones ni a símbols religiosos. L’any 1919
El batllisme va  aconseguir  per mitjà de la llei del 23 d’octubre de 1919 la secularització dels”feriados” religiosos: el dia de Reis, 6 de gener, es va convertir en "Dia dels nens", la Setmana Santa a "Setmana de Turisme" , el dia de la Mare de Déu, 8 de desembre, a "Dia de les Platges", i el de Nadal, 25 de desembre, a "Festa de la Família" (Barra-Nahum, Batlle, els estancieros i l’imperi britànic – Tomo 4).

Amb aquests precedents no és estrany que poc a poc el país s’anés adaptant a les noves formes, als nous aires i al nou vocabulari. Encara ara els uruguaians es disposen a celebrar: la resurrecció de Crist alguns, la Setmana Criolla altres, la Volta Ciclista uns quants més i les vacances la majoria. Hi ha qui optarà per quedar-se tranquil a la ciutat i dedicar-se al cinema, però sens dubte, alguna cosa els unirà a tots: el bacallà, la Pascualína i els ous de Pasqua.

De totes maneres, Montevideo estarà animada per gent que arriba de l’interior del país per passejar-se pel gran parc de “EL Prado” i celebrar la Setmana Criolla. La tradicional festa gaucha, organitzada per la Intendència de Montevideo, compta amb concurs de genets, espectacles artístics, exposició i venda d’artesanies, així com una variada oferta de gastronomia criolla. Allà es veu coratge i destresa amb els cavalls. Els genets, payadores i tropilleros són les estrelles del Prado i del parc Roosevelt; busquen lluir però també guanyar algun peso extra per la seva participació.

Com diuen allà: FELIÇ SETMANA SANTA DE TURISMO CRIOLLO!

Aquest mes de març que ja s’escola ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).

Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs s’uneix al malestar que cada dia es nota més contra el nostre govern que fa ben poc per Catalunya i pels catalans.

Un govern que ha fracassat perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I un govern profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.

Per mitjà dels blogs, -cadascú a la seva manera-, seguirem donant a conèixer el nostre malestar. Ja som més de 50. Ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.

Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!

I els que encara no us hi heu afegit… a què espereu?

Visca la terra, mori el mal govern!

Tags: Autodeterminació, PAÏSOS

Em direu que estic obsès amb Cacheiro. Ja n’he parlat unes quantes vegades d’ell en aquest blog. Però és que és un personatge que em segueix fascinant després de molts anys.

Cacheiro va deixar molts dibuixos, molta ceràmica però, que jo sàpiga, molt poca cosa escrita. Espero que el grup de recerca que s’ha format a Montevideo per recobrar la memòria de grans ceramistes uruguaians puguin aportar més coses sobre aquest singular artista.

Cacheiro era un home molt culte.Sempre explicava que havia après tant dels intel·lectuals republicans espanyols que van haver-se de refugiar a altres països. Amb qui va tenir molta relació fou amb José Bergamín i sempre deia que amb ell havia après de tot, però sobretot havia après el sentit de la cultura i la dignitat que ha de tenir un intel·lectual. Sempre deia que hom no es pot vendre per un plat de llenties.

Cacheiro explicava en una entrevista que li van fer que a  la capçalera del llit tenia un llibre molt bo: "Al diable amb la cultura", de Herbert Reed. Deia que aquest llibre deia moltes coses interessants i el situava en el lloc adequat.
Cacheiro també va abandonar la cultura formal, aquesta cultura que transforma la cultura en mercaderia.

Diu en l’entrevista:

“DB – A propòsit d’això vostè diu una cosa que té a veure també amb la seva obra i amb la seva vida: la cultura, quan es transforma en mercaderia. Diuen per allà -no sé si és cert- que les seves obres es venen i es revenen a vegades, i arriben molt lluny, i se’n van fins a Europa. I a vostè això poc li importa, i poc cobra per això.
TC – Vaig fer una quantitat de “toritos” que em van demanar per exportar a l’Argentina. En aquell moment necessitava tenir un mitjà de transport perquè el lloc on vivia em distanciava una mica dels llocs on jo volia arribar. I ho vaig fer. Em llevava cada dia a fer el mateix, a fer el mateix, a fer el mateix. I això em va permetre comprar una camioneta.
Després em van encarregar una altra vegada que fes el mateix. I m’hi vaig resistit. No em volia aixecar tots els dies a fer el mateix. Em semblava que era una mica una immoralitat.
Picasso, amb la seva mordacitat, diu coses que tenen sentit: "Prefereixo copiar a altres, i no a mi mateix". I això fa mal, quan un es veu a si mateix que està fent el mateix.”

Llegint això penso en com s’han arribat a prostituir molts artistes per tal de vendre, actuar i viure com a “marajàs”. I com els ajuntaments, diputacions, governs contracten (compren) moltes vegades artistes per tenir-los al costat i adquirir un dubtós prestigi. El gran representant d’això és l’ Albert Boadella, que se n’ha anat a Madrid, renegant de Catalunya però posant-se al servei de l’Esperança Aguirre, que l’utilitza tant com pot per al seu benefici. Un dia ja en parlaré més llargament a propòsit del que em va contestar el Boadella a un retret meu fet a través de correu electrònic per unes declaracions que havia fet. Però deixem-ho per un altre dia….

D’això Cacheiro n’hauria dit “prostitució”. I jo també ho dic.

Tags: CULTURA, Tomàs Cacheiro

Quan anem als països àrabs, una de les coses que més criden l’atenció són els mercats i la forma de comprar i vendre que tenen. Sobretot, crida l’atenció el constant regateig que hi ha entre el que ven i el que compra. És la seva manera de fer tradicional, acceptada per tothom i en la que tots saben ben bé les regles del joc.

Ara això ja ens ha arribat també aquí perquè en els nostres mercats hi han moltes parades amb àrabs venent. Molts de nosaltres ja ens hem acostumat també al regateig. Aquí no hi estàvem massa acostumats i, a mi personalment, em feia sempre com una espècie de vergonya. De petit ho havia vist fer al meu pare i a mi mai m’havia agradat. I continua sense agradar-me. Posats a mercadejar regatejant, hom no sap si compra bé, si li prenen el pèl o si ha fet el gran negoci de la seva vida. Em refereixo quan hom no té referències clares del preu objectiu del preu d’una cosa.d’una cosa. És clar que caldria parlar també si les coses tenen preus objectius: algú deia que el preu d’una cosa és el que el comprador vol pagar. Potser sí….

Tota aquest llarga introducció és per dir que Catalunya està immersa en un autèntic “mercat persa”, en un mercadeig avorridor amb l’Estat. Ja fa massa que dura i em sembla que tot plegat és una presa de pèl.

Primerament, aquí sabem prou bé tot el deute històric. S’ha calculat per activa i per passiva. Hi han estimacions altes, baixes i mitjanes. Ni així sembla possible posar-se d’acord.

I el motiu és només un: no hi ha nivell equitatiu en el mercadeig. Una part té la força i els diners i l’altra, la necessitat urgent. És com aquell que si es mor de gana, pagarà el que sigui per un tros  de pa. I a Catalunya la fan delir dient-li: si voleu alguna cosa, haureu d’acceptar el que us donem o si no, res de res!

I aquí és on hi ha el frau absolut, el robatori, la cara dura, o com vulguem anomenar-ho. Sense igualtat de condicions no podem fer res. Bé, res si que podem fer: plantar-nos com a país. Però això és encara una cabòria, quelcom inassolible. Per dignitat potser un dia s’haurà de fer.

Però queda dignitat, encara, a Catalunya?

«L’amo fa el mosso, i el mosso fa l’amo». Aquesta dita catalana significa que la manera d’esser del superior sol influir damunt el súbdit, i viceversa.

La paraula MOSSO ja significa en si mateixa que és algú que està al servei d’ algú altre i és quelcom que no hauríem d’oblidar. És clar que això, que podria servir en general, vull aplicar-ho avui als Mossos d’ Esquadra en particular, després de veure el que ha passat aquests dies de càrregues policials als ciutadans. I dic bé: als ciutadans. Perquè allà no van rebre només els estudiants. Van rebre periodistes, gents que passava pel carrer, dones amb nens, persones grans, etc

Sense entrar en el fons de la qüestió de si s’havia de fer o no el desallotjament, el que sí que vull dir és el següent:

1. L’actuació dels Mossos va ser totalment desproporcionada. Quan s’actua s’ha de vigilar que no hi hagi extralimitacions. Ens queixàvem, per exemple, de quan Israel bombardejava Palestina i les bombes mataven tot el que trobaven a sota, fossin civils o el que sigui.Aquí va ser semblant.

2. Els Mossos tenen uns caps que els manen. No sé si aquests caps saben manar o estan influenciats per algú. El que sí que és cert és que els caps no han sabut manar o els Mossos no han sabut obeir. Totes les feines són delicades. Però la de la Policia és absolutament delicada. La llei és la llei i s’ha de fer complir en tots els àmbits i en totes les situacions. I s’ha de ser just sempre: no es pot ser dur amb uns i tendre amb altres. Els Mossos estan al servei dels ciutadans. De tots els ciutadans: també d’aquells que són a casa seva i són molestats per sorolls, per baralles de carrer, per tràfic de drogues o perquè hi ha algú que circula malament.

3. Aquests tipus d’actuacions fan mal a la vista en un país desenvolupat on els mitjans són molts per tal de no tenir d’arribar a la violència gratuïta. Haurien de revisar protocols d’actuació i veure com ho fan altres policies. Per més que diguin que la nostra policia té un “alt grau de preparació” és veu i es demostra que no és veritat. Un petit grup d’estudiants els causa problemes. Què passarà quan els enfrontaments siguin amb un grup gran de gent?

4. I per acabar: No s’hauria de fer mai realitat aquell altre refrany que diu: «Mossos vingueren que de casa ens tragueren». Els polítics no haurien d’oblidar que  estan al servei del poble i un Conseller que no fa bé la seva feina, ja sap el que li toca si té una mica de dignitat..

Tags: Ciutadans, Democràcia, Palestina, Poilicia

«L’amo fa el mosso, i el mosso fa l’amo». Aquesta dita catalana significa que la manera d’esser del superior sol influir damunt el súbdit, i viceversa.

La paraula MOSSO ja significa en si mateixa que és algú que està al servei d’ algú altre i és quelcom que no hauríem d’oblidar. És clar que això, que podria servir en general, vull aplicar-ho avui als Mossos d’ Esquadra en particular, després de veure el que ha passat aquests dies de càrregues policials als ciutadans. I dic bé: als ciutadans. Perquè allà no van rebre només els estudiants. Van rebre periodistes, gents que passava pel carrer, dones amb nens, persones grans, etc

Sense entrar en el fons de la qüestió de si s’havia de fer o no el desallotjament, el que sí que vull dir és el següent:

1. L’actuació dels Mossos va ser totalment desproporcionada. Quan s’actua s’ha de vigilar que no hi hagi extralimitacions. Ens queixàvem, per exemple, de quan Israel bombardejava Palestina i les bombes mataven tot el que trobaven a sota, fossin civils o el que sigui.Aquí va ser semblant.

2. Els Mossos tenen uns caps que els manen. No sé si aquests caps saben manar o estan influenciats per algú. El que sí que és cert és que els caps no han sabut manar o els Mossos no han sabut obeir. Totes les feines són delicades. Però la de la Policia és absolutament delicada. La llei és la llei i s’ha de fer complir en tots els àmbits i en totes les situacions. I s’ha de ser just sempre: no es pot ser dur amb uns i tendre amb altres. Els Mossos estan al servei dels ciutadans. De tots els ciutadans: també d’aquells que són a casa seva i són molestats per sorolls, per baralles de carrer, per tràfic de drogues o perquè hi ha algú que circula malament.

3. Aquests tipus d’actuacions fan mal a la vista en un país desenvolupat on els mitjans són molts per tal de no tenir d’arribar a la violència gratuïta. Haurien de revisar protocols d’actuació i veure com ho fan altres policies. Per més que diguin que la nostra policia té un “alt grau de preparació” és veu i es demostra que no és veritat. Un petit grup d’estudiants els causa problemes. Què passarà quan els enfrontaments siguin amb un grup gran de gent?

4. I per acabar: No s’hauria de fer mai realitat aquell altre refrany que diu: «Mossos vingueren que de casa ens tragueren». Els polítics no haurien d’oblidar que  estan al servei del poble i un Conseller que no fa bé la seva feina, ja sap el que li toca si té una mica de dignitat..

Tags: Ciutadans, Democràcia, Palestina, Poilicia

Ahir, amb uns amics vam anar a passejar -aprofitant el pont i el bon dia que feia- al recuperat estany d’ Ivars. Ens ho vam passar molt bé.

Ja s’ha assolit la fita d’omplir-lo del tot. Gràcies a les abundoses pluges d’aquest hivern i a la neu de la muntanya l’ estany ja és ple. És bonic. Dóna bo veure’l.

Crec que la gent del Pla d’ Urgell hem d’estar contents i agraïts d’haver recuperat alguna cosa nostra que ens havien pres. La recuperació de la memòria històrica passa també per aquí: recuperar persones, fets, documents, paisatges, etc.

Un poble digne que vulgui conservar la seva dignitat ha de donar importància també a aquestes coses. Cal que es creixi econòmicament; cal que recuperem i conservem la llengua, les costums i el que sempre ha estat nostre. També els paisatges que un dia es van destruir per interessos particulars, no sempre massa clars. Generalment sempre per interessos econòmics de particulars. Només cal veure algunes platges o alguns racons de muntanya, abans paradisíacs i ara fets una porqueria.

I crec que no seria just si aquí no fes una especial menció i un reconeixement agraït al batlle d’Ivars Ramon Maria Guiu, que ha estat l’ impulsor, amb la seva tossuderia, les seves ganes i la seva il·lusió d’aquesta bonica realitat que és avui l’estany.

Ja és bonic, però encara ho serà més amb els futurs projectes d’introduir cavalls al canyissar, posar-hi barques per fer passejos per dins de l’aigua i plantar-hi arbres. Ara bé: també cal que tots plegats ho sapiguem aprofitar i respectar. Per això cal que es repeteixi l’escena que vam veure ahir: un grups de nens petits, que amb els seus mestres i els guies feien una visita a l’estany on descobrien, potser per primera vegada a la seva vida, la fauna i flora del seu país.

Per molts anys es puguin fer semblants obres!

Tags: Ecologia, Estany d'Ivars i Vila-Sana, Fauna, Flora

El nom de la malaltia prové del déu Príap.

Diu la Viquipèdia:

El priapisme és una erecció mantinguda i dolorosa del penis, sense relació amb l’estímul sexual. Aquesta erecció només afecta als cossos cavernosos del penis, de tal manera que els cossos esponjosos no hi participen (el gland es mostra flàccid, per tant). Els cossos cavernosos es congestionen i no poden evacuar correctament la sang que contenen, que pot coagular-se i mantenir el procés.

El mot deriva del llatí Príap, un déu masculí de la fertilitat.

El priapisme pot ser primari o secundari i pot ser degut a diverses causes, com l’anèmia de cèl·lules falciformes, el mieloma múltiple, la policitèmia, l’esclerosi múltiple, prostatitis, uretritis, amiloïdosi, neoplàsies, alcohol, marihuana, andrògens, corticoides, entre d’altres factors desencadenants o contribuents.

És possible la remissió espontània, però un priapisme perllongat, de durada superior a dues o tres hores és tributari d’atenció mèdica urgent. La principal conseqüència de priapismes perllongats és una disfunció erèctil permanent.

El gran filòsof de tots els temps IMMANUEL KANT tenia priapisme perllongat.

Fins aquí l’enciclopèdia. Ara afegeixo jo:

El gran filòsof Kant tenia priapisme. Però Catalunya també en té: amb l’assumpte de l’Estatut, amb l’assumpte del finançament, amb mil assumptes no resolts ni amb ganes de resoldre.

Des de Madrid ens van donant Viagra perquè anem aguantant ben drets, erectes. Sobretot que no cessi la tensió, que no s’abaixi la “cosa”. Cal trempar i seguir trempant fins a les pròximes eleccions i fins quan sigui…. I llavors ens tocarà tornar-nos a creure les repetitives mentides de sempre. Catalunya ja no és una autonomia, ni una regió, ni una nació: és una malaltia crònica. Catalunya sofreix priapisme. Vegeu, sinó:

-Ens anem mantenint  dolorosament erectes com podem. És un anar aguantant sense remissió. Bé hem de viure, no?

-D’estímuls bons no en rebem cap ni un des de fa temps. Només ens venen garrotades. I a callar! Ens perdonen la vida constantment i encara n’hem d’estar agraïts. Fa vergonya aliena escoltar alguns dirigents catalans del PSC com el Sr. Zaragoza, el Sr. Ferran i alguns altres. Almenys podrien callar com el Sr. Montilla, que no té mai res a dir.

-Els cossos cavernosos (els més foscos) són els que fan el fet. Els esponjosos  (els actius) no hi participen. La societat civil catalana està muda, quieta. Només els polítics són els que fan i desfan; els que prometen i prometen coses que no arriben mai.

-Entretant, ens anem ofegant amb la nostra pròpia sang. Per a algunes Comunitats el finançament arriba quan toca. Amb les Comunitats lleials es pot complir. Amb nosaltres no. Catalunya sempre ha estat deslleial, segons ells. Som uns inconformistes i no en tenim mai prou. Val més que ens anem fent la idea que aquesta mena de coses són incurables. No hi ha res a fer. És una disfunció permanent. Ja ni cal que anem al metge.

Jo només demano que ens enterrin amb un taüt ben bonic. Ah! i que el govern de Madrid pagui els funerals. És el mínim que pot fer.

Tags: Humor

"Para hacer esta silla con raíces que comienzan y se siguen, y se continúan y se continúan, fue largo tiempo recorriendo las costas del río. Y después fui seleccionando para construir una forma. Y si usted mira, se da cuenta de que yo no puedo haber inventado eso. Lo crearon los materiales

Aquests dies m’ha visitat un amic català que fa 40 anys que viu a l’ Uruguai. Allà vam viure junts un parell o tres d’anys i fou a través d’ell que jo vaig conèixer a Tomàs Cacheiro.

Asseguts al sofà repassàvem fets i gent del “paisito”. Miràvem de posar-nosl dia. Davant nostre teníem tres ceràmiques de l’amic comú Cacheiro i vam sortir a parlar d’ell, inevitablement.

No fa massa ja us vaig parlar de Cacheiro en un post en aquest mateix blog.

http://blogs.avui.cat/jaumepubill/2008/11/16/tomas-cacheiro/

Avui deixaré que us parli ell a través d’uns textos d’una entrevista que li van fer l’any 1999. Si la voleu llegir tota, –cosa que us recomano- podeu fer-ho a:

http://www.espectador.com/text/clt06073.htm

Cacheiro vive en Paso Averías, a orillas del río Cebollatí, hace ya unos cuantos años. Se radicó allí luego de que debiera dejar su actividad como docente, en tiempos de la dictadura militar, cosa que, obviamente, significó una contrariedad en su vida, un momento de disgusto. Esta circunstancia lo llevó a vivir en este lugar, en el que hay muy pocos habitantes, ¿no?

"Yo salía en bote, juntaba leña, pescaba, llevaba una vida semejante a la de ellos. Y en cuanto me empecé a parecer a ellos, se fueron abriendo las relaciones"

TC – Sí. Cerca de allí hay un pobladito que no pasa de 50 personas. Y la mayoría son gente muy mayor. Porque el lugar no se presta para que un joven pueda vivir. No hay medios de trabajo. La mayor parte de los habitantes son jubilados, ancianos, que están radicados en su lugar, viviendo con un mínimo muy elemental.
Gente que quiero mucho, con la que nos relacionamos mucho. Cuando viene alguna creciente y debo salir de mi lugar, no tengo un lugar donde no me pueda quedar. Y eso hoy importa. En cualquiera de las casas de ellos pido un rincón para quedarme, y lo tengo. Hemos abierto una amistad muy generosa, que me costó un poco al principio. Porque yo caí allí un poco como subversivo. Y la propaganda cae mucho sobre la gente inocente. Que, después, son las primeras víctimas. Eso lo dice muy bien Picasso en Guernica, cuando empapela el caballito, la primera víctima de la corrida de toros.
Y el tiempo me fue reponiendo en la relación con esa gente porque yo salía en bote, juntaba leña, pescaba, es decir que llevaba una vida semejante a la de ellos. Y en cuanto me empecé a parecer a ellos, se fueron abriendo las relaciones. No sé si me explico.
DB – ¿Y usted fue "subversivo"?
TC – Bueno: me resistí a la dictadura. ¿Eso es subversión?
En alguna medida, el que está vinculado a este mundo de la cultura, del arte, es un poco forastero en la ciudad; es un tipo medio extraño que no se adapta a los mecanismos sociales. En toda forma de arte, cuando se incluye algo nuevo, es natural que el pueblo la rechace. Ya lo dice Platón, y lo recuerdo con cierta frecuencia: al artista -si es que me cabe el calificativo de artista- hay que expulsarlo de la ciudad porque rompe el pacto social. Y las ciudades tienen un pacto secreto.
Yo diría que no fue sólo la dictadura la que me expulsó de mi trabajo. Porque lo que más me dolió -me dolió y me sigue doliendo, aunque me repone el afecto de los que fueron mis alumnos- fue quedarme sin mis clases, que eran mi forma de vida. Dar una clase de historia del arte ante adolescentes… ¡ah, qué cosa seria! Y el arte madura en la comunicación. ¡Cuántas veces iba a clase convencido de que estaba preparado para tratar ese tema, y en el momento de exponerlo me daba cuenta de que no! Me daba cuenta que tenía que revisar más a fondo y desde otros ángulos la cosa.
Y muchas veces iba a clase con miedo de no estar preparado. Y la comunicación me iba abriendo caminos, de modo que llegaba a mi casa y anotaba cosas descubiertas en la clase con el diálogo de muchachos. Eso fue muy importante.
Y… ¿cómo le voy a decir? Fue mi forma de vida, más que mi medio de vida. Me dolió mucho apartarme de eso.
DB – Pero eso no le impidió seguir estudiando. Usted ha seguido estudiando.
TC – Sí. En la cabecera de cama tengo un libro que es muy bueno: "Al diablo con la cultura", de Herbert Reed. Dice mucha cosa y me ubica en muchas cosas.

….

"Dios hizo al hombre de barro
y fue muy frágil su paso.
Para mi sed de Dios
hice de barro mi vaso.
A pesar de despertarme
antes que aclare la aurora,
entre recuerdos y mates,
me voy quedando sin horas.
Se hallaron en un cacharro
la edad que un pueblo tenía;
no quedará sin edad
el poblado de Averías.
No pretendo con mis versos
hablar en tono profundo.
Un alfarero no sabe
ver con palabras el mundo.
Para animarme a ofrecer
lo que verseando sostengo
tengo el tiempo que he dudado
de las razones que tengo."
…

En el corazón del barro
sueña una forma dormida.
Sueño que acuna mis manos,
soñando sueños de vida.
Andan y andan mis manos
en torno al barro rondando:
velan el alma dormida
que en el barro está soñando.
No tienen pausa mis manos
cuando el barro se despierta.
Mi vida no tiene pausa,
mi mano no está desierta."

——————-
Transcripción: Fernando Iglesias
Edición: J
orge García Ramón
Fotos: Catálogo de la Intendencia Municipal de Montevideo

Tags: Tomàs Cacheiro

Avui fa un mes que tinc parella lingüística. I avui, com cada dissabte, ens trobarem una estona a la tarda amb l’ Ahmed per a fer petar la xerrada en una mena de llengua que no se sap ben bé què és. El dissabte és el dia que em va millor a mi perquè no treballo. A ell li va bé sempre perquè va tenir un greu accident laboral i ja fa molt temps que no treballa.

Ens trobem i anem a fer un cafè o a passejar i, entretant, parlem del que s’escau. Aquesta és la finalitat. També és cert que seria millor que hi hagués una certa base de català. La parella és més per a millorar el català que hom té i acostumar-se a fer-lo servir.

Però no em queixo. Encara no ens hem divorciat i espero que, de moment, no ho fem. Ell fa els seus esforços que, la veritat, no són gaire grans. Jo li dic que miri més TV catalana i que escolti la ràdio. No té gaires oportunitats, em diu ell, de parlar el català perquè viu amb marroquins, no treballa i no té amics catalans. El català no l’entén massa. Li he de traduir moltes coses encara.

I d’això és del que em queixava l’altre dia que parlava d’aquest mateix tema i que voldria profunditzar una mica avui. La nostra xarxa social cada cop és menys catalana a mida que els pobles creixen i es fan diversos. Les escoles salven una mica,  i de moment, la situació. Almenys la quitxalla que puja aprèn el català i és capaç de parlar-lo. Vull dir que la base hi és. Altra cosa és que després es faci servir aquesta llengua apresa a l’escola.

És quan arribem en aquest punt quan penso que els ajuntaments i les associacions civils haurien de posar els seus esforços. Els esplais, els clubs esportius, les associacions diverses de tot tipus i les empreses privades és on haurien d’esmerçar més esforços per tal que la vida social es pogués fer en català. Si anem al cine i no hi ha pel·lícules en català no farem res. Si anem a un bar i el cambrer no entén un borrall de català no farem res. Si anem a una escola de futbol i la llengua normal és el castellà, no farem res. Si no fem una mica d’esforç tots plegats a parlar en català a tots aquests nouvinguts que el volen aprendre, no farem res.

S’ha escrit molt sobre el tema i ni els expert es posen massa d’acord com s’han de fer les coses. Però el govern català crec que hauria de fer més esforços i pressionar més a Madrid. I ell mateix posar més diners i més mitjans, per més que partits com el PP o Ciutadans només facin que posar pals a les rodes de forma constant. Són una autèntica vergonya aquests partits!!!

El català –com qualsevol altra llengua- mai s’ha d’imposar, però sí que s’ha d’ajudar si no volem que mori d’inanició i es converteixi en llengua de museu o una llengua morta com el llatí. Des de Madrid no ens hi ajudaran pas. I possiblement tampoc ens hi ajudaran a Brusel·les. Serà una tasca que ens pertocarà fer a nosaltres els catalans.

, Política

Tags: Ciutadans, PP

 Ahir vaig menjar caragols. Em sembla que m’agraden de totes maneres: a la llauna, a la cassola, a la gormanta, a la brutesaca, caragols amb conill, etc.  I suposo que m’agradaria qualsevol tipus de plat amb caragols que es fa per aquests móns de Déu i que encara no he tastat.Parlant amb una amiga veneçolana d’aquest tema dels caragols s’esgarrifava que mengéssim “semejantes bichos, parecidos a gusanos”. A molts països i a moltes persones no els parleu de menjar caragols, que els agafa, de cop, com una espècie de fàstic que els deixa K.O. A vegades , quan els parles de caragols, es pensen que són els de mar. Aquests encara els toleren. Però quan els expliques que no, que els que també mengem –a més dels de mar- són els de terra, llavors sí que ja no s’ho poden creure ni imaginar.Els caragols de terra (també anomenats cargols) son mol·luscs gasteròpodes de l’ordre dels pulmonats, que han desenvolupat un pulmó per a respirar l’aire atmosfèric; tenen la conquilla helicoïdal i generalment dextrorsa, de mida i color variables segons les espècies. El cap és proveït de quatre tentacles: els inferiors són petits, i els superiors, més llargs; hi porten dos ulls simples a l’extrem.Un dels plats més apreciats i més populars de les nostres terres lleidatanes són els Caragols a la llauna . És una especialitat culinària de la cuina catalana. És un plat ben senzill en què els caragols són cuites al forn o a la brasa amb una llauna. Solen anar acompanyats d’una salsa picant. Aquest és especialment típic de les terres de Lleida, on organitzen des del 1980 l’Aplec del Caragol de Lleida, un esdeveniment que dura tot un cap de setmana i on es mengen tones de caragols cuinats i menjats en Colles d’amics enmig de gran xerinola ( i amb Canals i Nubiola o quelcom semblant…)També es pot trobar la caragolada (o cargolada i caragolà), una preparació similar, al Camp de Túria, l’Empordà i el Rosselló.A les Terres de l’Ebre, els Ports i el Maestrat valencià, es mengen les vaquetes, un tipus de caragol de terra que sol anar acompanyat amb xai o conill.Els caragols cuits són una especialitat d’altres cuines, com ara la cuina francesa.Bon profit a tots. I qui no els hagi tastat mai, l’animo a fer-ho. Ja veureu que no quedarà decebut.Etiquetes de Technorati: Caragols,Gastronomia catalana

Tags: Gastronomia catalana