A PEU

La terra no és rodona. Alguns ens ho volen fer creure perquè ells s’ho creuen i pensen que és plana, tal com creien a l’edat mitjana. I amb aquests mateixos criteris, molts creuen que no hi ha pandèmia. Que no hi ha virus o, com a molt, un virus inventat, fabricat vés a saber on i amb quines intencions. Sembla mentida, però n’hi ha molts d’aquests.

Veient el que estem veient aquests dies, ja no ens hem d’estranyar de res: els jutges volent fer de metges i posen data a les eleccions com si fossin els que més saben del tema; alguns polítics estan totalment despistats i no saben on són, ni on situar-se (oi, Sr. Illa? És ministre vostè o cap de llista d’un partit?); alguns negacionistes de la COVID, que parlen com si fossin grans especialistes i en sabessin més que ningú. Estem immersos en un poti-poti que no sé pas com ens en sortirem…

Jo crec que molts jutges són, simplement, negacionistes. Per ells no existeix ni virus, ni perill de cap mena i marquen dates per les eleccions com aquell que res. No importa gens ni mica el que diguin els que realment hi entenen i tampoc no els importa gaire posar en perill la gent i, en conseqüència, omplir els hospitals de malalts. Són com aquells joves (i no només joves) que organitzen festes com si res no passés i com si no poguessin passar sense copes, balls, amiguets o amiguetes i sense una estona de «bon rotllo», com diuen ells. Sense màscara, sense distància, sense cap precaució. Com si tot tornés a ser normal. No sé si no s’adonen de la gravetat de la situació o no se’n volen adonar. Les conseqüències de tanta disbauxa i de tanta irresponsabilitat surten al cap de ben pocs dies, però això a ells no els importa gaire. Són joves i, per tant, pensen que ho poden aguantar tot. I no pensen en els seus pares, els seus avis i en la resta de la societat. I, per tant, seguirem amb UCIS saturades, sanitaris esgotats i enfadats -amb raó- i una pandèmia que no s’acabarà mai. I, pel que es veu, alguns jutges del TSJC actuen de manera semblant: amb total imprudència, falta de responsabilitat, amb molt poc sentit del deure i de la justícia, amb fatxenderia i ganes de tocar allò que no sona…

Algú va dir que de tot això en sortiríem millors. No només no en sortirem millors, sinó que ens estem tornant molt egoistes i tornant a caure en els mateixos defectes de sempre. Trobo que és una llàstima no aprofitar l’ocasió per canviar totes aquelles coses que no funcionaven prou bé i procurar de fer una societat una mica millor i més justa. Però ja veig que tenim uns polítics incapaços i ja estic ensumant que se’ns tornarà a escapar el tren una vegada més.

Tags: Justícia

Ahir va ser notícia una taula (que n’han dit de diàleg). Els que van preparar tota la parafernàlia de la trobada no sé com ho van fer. Tinc entès que ja va ser difícil posar-se d’acord amb detalls de protocol i totes aquelles coses que després es veuran per la tele. Però el que encara no he entès és la forma de la taula en si mateixa. No ho podien fer de forma més matussera i més barroerament, a no ser que ho fessin d’una forma ben conscient i buscada. En lloc d’una taula rodona, on es poden veure la cara tots, on tots estan en una posició d’igualtat i on es la forma de conversar millor, hi posen una taula llarga, estreta, de vidre, on tots estan cara a cara, com si volguessin demostrar ja d’entrada que estan ben enfrontats. No calia que ho fessin tan evident i tan patent perquè això ja ho sabíem tots. Només de veure’ls d’aquella manera la cosa ja feia mal d’ulls i, si molts ja no hi creiem gens ni mica en els resultats que en puguin sortir, veient allò encara ens confirma més que no hi ha cap ganes d’entendre’s. Quasi sempre una imatge val més que mil paraules.

Dit això, veurem que aquestes mil paraules (rectifico, milions de paraules) que es diran uns als altres no trauran cap a res si abans no s’estableix ben clarament qui és la víctima, qui és el botxí i qui són els victimaris. I això no sembla pas que ho tinguin gaire clar aquells que han acceptat aquesta mena de diàleg estrany perquè no hi tenien més remei. A veure si del defecte se’n pot arribar a fer virtut i la situació es pot encarrilar. Concedeixo aquí la raó a aquells que diuen que val més això que no pas res…

Aviat farà un any (el 4 d’abril de 2019) que Jordi Cuixart ens va adreçar als socis d’Òmnium Cultural una carta escrita des de la sala d’espera del Suprem on deia que estava una mica cansat d’escoltar «hores i més hores com es qüestiona sistemàticament l’exercici de drets fonamentals» en un judici que ell considera que «no és exactament un judici farsa sinó un judici polític d’Estat… Un Estat que veiem com dia sí dia també deshumanitza i converteix les víctimes en botxins per a justificar la violència policial. No permeten contrastar les declaracions amb els vídeos perquè els espanta la veritat». Segueix dient en Jordi Cuixart que «a l’Estat, tenim davant una dreta cada cop més extrema que competeix amb el feixisme i un PSOE acomplexat incapaç de combatre’l.

Per tant, penso que caldria que clarifiquéssim conceptes i tinguéssim ben clar qui és cadascú recorrent –com ho faig moltes vegades- al diccionari que diu:

Víctima: -Persona sacrificada a l’odi, a la venjança d’algú, que algú fa patir.

Victimari: -El qui, en els sacrificis, assistia el sacerdaot, encenent el foc, lligant la víctima i subjectant-la.

Botxí: -Persona que executa les penes de mort i altres penes corporals.
-Persona que castiga sense pietat, que tortura, turmenta, fa sofrir, algú.

Quantes persones són autèntiques víctimes i estan sofrint a Catalunya -i fora d’ella- càstigs i venjances injustes, desproporcionades, faltades de rigor, molt discutibles i pròpies d’un Estat que no podem anomenar democràtic de cap de les maneres?.

Quantes persones s’han convertit en victimaris per haver estat còmplices de tot aquest enorme desgavell amb el seu silenci, la seva col·laboració, les seves mentides, els seus tripijocs, les seves especulacions electorals?

Quantes persones s’han convertit directament en botxins, no amb penes de mort (ara ja no es poden fer aquestes salvatjades a Europa), però sí amb penes corporals, de presó, de maltractaments físics i psicològics, sense pietat de cap mena, distorsionant les lleis, volent fer mal pel fet de fer mal?

Pensem-ho una mica ara que comencen a parlar. Tant de bo m’equivoqui, però pronostico que tot plegat serà un diàleg de sords del qual no en traurem res més que promeses d’un Estat que les incompleix sistemàticament i sense cap mena de rubor i vergonya. Ja ho dic, tant de bo m’equivoqui.

Tags: Justícia

Resulta que ara hem pogut descobrir algun fiscal especialista en trastorns psicològics. Deu ser una afició particular que cultiva en hores de lleure… Ho dic perquè la Fiscalia va demanar a la jutgessa de vigilància penitenciària de Manresa que denegués el permís de tres dies que Jordi Cuixart va demanar. Considera que Cuixart «no admet el delicte que va cometre» i s’agafa al «ho tornarem a fer» i, per acabar-ho d’adobar, es posa en pla psicopatòleg i parla de «distorsió cognitiva». La jutgessa «de provincias», però,  sembla que té una mica més de sentit comú que l’alta autoritat de Madriz i replica al fiscal que ni la durada de la pena ni la gravetat del delicte són factors que incideixin a l’hora d’autoritzar permisos, i fins i tot destaca que «el Tribunal Suprem va rebutjar incloure a la sentència una limitació d’aquests permisos». I afegeix que dir «Ho tornarem a fer» és legítima llibertat d’expressió i que no està obligat legalment a penedir-se.

Resulta que aquesta Espanya, a qui li cau la baba de satisfacció quan parla de democràcia, té encara una bona part de l’estructura del poder judicial (jutges i fiscals, especialment) que encara enyora els gulags que, com sabeu, servien per a reeducar els dissidents en presons i camps de treball correctius (que eren autèntics camps de concentració) a base de treballs forçats, càstigs i sistemes de reeducació més o menys sofisticats. Pel que es veu, creuen molt poc en la llibertat de consciència i d’expressió i encara pensen que es pot castigar per les idees que hom té. I ho demostren amb l’acarnissament que demostren cada cop que algun dels presos polítics demanen algun dels drets que els corresponen i als que aspiren legítimament.

Veient el que estem veient, jo més aviat miraria de crear gulags per reeducar alguns jutges i fiscals que encara no han entès com s’ha d’aplicar la llei i quin és el seu sentit primigeni. Avui mateix el fiscal Zaragoza publica un article al diari que fa feredat llegir-lo. Demana més mà dura a l’hora d’aplicar les lleis. No s’adonen que en la majoria dels cassos la mà dura serveix per ben poc i que el camí correcte és un altre totalment diferent. Però no es pot demanar «peras al olmo», com diuen en castellà, si la majoria d’aquesta gentussa ha mamat franquisme des del seu naixement i conservaran una mena de virus feixista dins seu fins al dia que els enterrin.

Una bona mostra de tot això que dic la trobem també en l’inefable Tribunal de Cuentas, que ja a l’any 2014 en un article al diari EL País titulat “Los lazos de parentesco del Tribunal de Cuentas” posava al descobert aquesta gran màfia que era i que encara continua sent. La cosa no només no ha canviat gens sinó que encara s’ha agreujat. Les seves intervencions a l’hora de demanar les fiances per als presos polítics catalans són fastigosament execrables i abominables fins a l’infinit. Com deia: plenament dignes d’una autèntica màfia. Que és el que són.

Tags: Justícia

Quan alguna vegada he escoltat la frase «Li hauria de fer vergonya, però com que no en té…» penso perquè algunes coses avergonyeixen a alguns i a altres no els fan ni fred ni calor. Per exemple penso en aquests jutges del suprem que acaben de dictar una sentència que a ulls de molts entesos és totalment injusta i desproporcionada. Penso també en aquells policies nacionals, guàrdia civils i mossos d’esquadra que durant aquest darrers mesos han apallissat un poble indefens de manera totalment bestial i sense miraments de cap mena i saltant-se tranquil·lament els protocols. I podríem seguir per moltes altres professions en què les actuacions d’alguns dels seus membres no respecten l’ètica professional ni els drets humans de les persones amb qui han de tractar.

Per què aquesta pèrdua de dignitat no fa pujar els colors i avergonyeix a molts, quan és evident que les seves actuacions estan fora de lloc? No tenen vergonya? Evidentment que no tenen vergonya, ni sentit de culpabilitat, ni sentit del ridícul, ni sentit de la injustícia, ni res que s’hi pugui assemblar. La vergonya és una emoció que sentim quan ens adonem que estem perdent la dignitat i no fem allò que creiem que hauríem de fer i que ens enganyem a nosaltres mateixos. A vegades la vergonya va acompanyada de ràbia o de tristesa perquè ens adonem que estem exposant les nostres debilitats als altres i també a nosaltres mateixos. A vegades ens sentim despullats -i com a conseqüència d’això avergonyits-, com explica el llibre del Gènesi que es van sentir Adam i Eva al paradís quan es van adonar que havien desobeït i la desobediència els havia deixat «les vergonyes» al descobert i sense protecció. En la nostra societat acostumaven a anar junts (cada cop menys) la vergonya i l’anar despullat; o el trencament de certes normes socials; o la desobediència a certes lleis, etc.

Per aquest motiu em sembla que molts haurien de sentir vergonya: alguns jutges per la sentència aberrant que acaben de fer a una bona gent que no feia més que seguir el mandat dels que els havien elegit. Una sentència que no és res més que la confabulació d’uns poders establerts molt potents, d’uns polítics temerosos, d’uns testimonis falsos, d’un recargolament de la llei fins a l’extrem i d’una voluntat de revenja sense límit. És clar que hi ha d’haver lleis per a fer les relacions socials possibles. Però també és cert que la llei està feta en bé de la persona i no per fer la persona esclava de la llei. Recordeu allò de «feta la llei, feta la trampa» o allò de la «llei de l’embut»? Si fem que la llei sigui una cosa rígida i immutable estem anant contra l’esperit de la mateixa llei. Avui, dia que commemorem que es va fer a Espanya una Constitució l’any 1978 (i en unes circumstàncies molt excepcionals) potser seria el moment de pensar si és prou adequada al nostre temps i a la nostra societat i si no caldria canviar algunes coses, adaptar-la a noves generacions i a noves aspiracions d’una bona part del poble que no hi està gens d’acord.

Els que som cristians sabem també que Jesús va ser víctima d’un judici injust i d’una llei feta per conservar el poder establert. Per Jesús, d’acord amb la tradició bíblica, la justícia no l’estableix la llei, sinó que és l’aspiració de donar a cadascú allò que li correspon, més enllà d’allò que en un moment donar decidim atorgar-li i que potser arriba un moment en què ens adonem que és un límit totalment injust. Per això durant la història hi ha hagut persones que han decidit traspassar aquest límit, trencar la llei i, gràcies a això, el món i les societats han avançat i moltes persones s’han pogut alliberar de tantes i tantes esclavituds en què al llarg de la història s’han vist sotmeses.

————————————————————

ARTICLE RECOMANAT

‘Va ser un judici horrible’: la dura crítica contra la sentència de Ferrajoli, un dels juristes més prestigiosos

Luigi Ferrajoli, considerat el pare del garantisme penal, critica durament la sentència del Tribunal Suprem espanyol i les vulneracions de drets fonamentals

https://www.vilaweb.cat/noticies/luigi-ferrajoli-critica-sentencia-proces-tribunal-suprem/

Tags: Justícia

Que la justícia espanyola està molt podrida ja ho sabíem. No tota, és clar, perquè encara hi ha gent que fa bé la seva feina. Però pel que fa a les altes estructures de poder podem dir clarament que estan corcades fins al més profund. També ho intuíem. I tots aquells que l’han de tocar de prop cada dia ho saben, però pocs són capaços de dir-ho obertament. Quan ja fa molts anys enrere algú va dir que “la justicia es un cachondeo”, tenia tota la raó. Per tant, la cosa ve de lluny.

Que una part de la policia tampoc fa bé la seva feina també ho sabíem. I sabíem que a algunes brigades d’antidisturbis se’ls estava tolerant moltes pràctiques feixistes i massa violència. I sabíem que els seus responsables feien la vista grossa i que les investigacions quedaven en res. Aquests dies ho podem veure als carres de Catalunya sense que ni tinguin la vergonya d’amagar-se. Que aquesta no és la policia d’un Estat de dret i que s’omple la boca de respectar els drets humans també ho sabíem.

Quan la justícia és injusta i es permet que ho sigui, no és justícia. A aquesta justícia podríem anomenar-la de qualsevol altra manera: farsa, burla, comèdia, astracanada, sainet, simulació, “teatro del malo”, impostura, mofa, pantomima…  Feu servir qualsevol d’aquestes expressions i totes us aniran bé per designar una cosa que s’ha desprestigiat tant que ja ningú se’n refia. I si la justícia pot ser qualsevol d’aquestes coses, els judicis en són la conseqüència directa i, per tant, el resultat d’algunes resolucions judicials una flagrant injustícia.

Ens ho explicava ahir -sense pèls a la llengua- al programa FAQS de TV3 un jutge que s’acaba de jubilar i que tothom coneix per dir les coses clares. I no ara, sinó que les ha dit sempre. FAQS és un programa que ens roba algunes hores de son, que podria ser una mica més curt, però que val la pena. És una veu diferent a la de molts mitjans de comunicació manipulats i que es venen descaradament per quatre monedes d’or gran capital  i als grans poders polítics i econòmics.

El vídeo que us porto és la intervenció d’aquest jutge al programa. Tot i ser una mica llarg, val la pena.

CORREDISSES

Apallissen, mare.
Ara les anomenem forces d’inseguretat.
Han cremat les raons, mare.
Han cremat totes les paraules.
Com tu, mare, els policies tenen fills;
intentem practicar la pietat, però els seus amos
fan com que s’enfaden, mare,
perquè cremem contenidors.
Però ells han cremat les raons, mare.
Han cremat totes les paraules.
Han dit que ells saben quina és la solució.
I la solució és seua.
Seua només, mare.
No els hi queda marge, ja,
ni tampoc ganes ni vergonya, per exigir-nos silenci
ara que arribem al llindar del dolor, l’esquelet
despullat del crit.
Apallissen, mare.
Són seues les lleis que no guareixen
les ferides que ens fan bramar.
La ferida no ens l’hem feta nosaltres.
No m’esperes aquesta nit, mare.

Irene Climent

Tags: Justícia

Tags: Catalunya, Justícia, POLÍTICA

Em sembla que era l’any passat que vaig llegir un text que em va agradar i que vaig guardar. Si mal no recordo, era una carta al director del diari ARA. Era un text d’en JAUME FARRÉS,un professor jubilat d’OLESA DE MONTSERRAT. Deia així:

L’essència de l’educació és la dignitat. A la Passió d’Olesa, referint-se als fariseus,saduceus i doctors de la llei, entre d’altres, Jesús diu: “Ai de vosaltres, malvats, que sou com les sepultures: pel defora emblanquinats i per dintre podridures! […] Si sembreu l’odi i el fàstic per allà on aneu passant, com escapareu del càstig de Déu, que us està mirant? Serpents, raça d’escurçons, perquè sou gent corrompuda, veuran les generacions la vostra raça perduda…”

I és que la història està farcida de personatges que sembren l’odi i el fàstic. Oi, Sr. Albert Rivera? Això l’hi diu un professor jubilat que, a més d’ensenyar matemàtiques, ha procurat inculcar valors (honestedat, responsabilitat,respecte, tolerància, capacitat de diàleg, empatia, sentit de la justícia, capacitat d’esforç i sacrifici, honradesa, solidaritat…) per tal que els alumnes tinguessin l’oportunitat de pensar en llibertat i, d’aquesta manera, al marge dels seus coneixements acadèmics, esdevinguessin persones dignes. Al cap i a la fi, aquesta és l’essència de l’educació. El missatge d’adoctrinament que vostè intenta inocular, perversament, no hi té res a veure.

JAUME FARRÉS (OLESA DE MONTSERRAT)

El text l’he recuperat avui, quan he llegit que, per fi, el jutjat que investigava el cas ha decidit arxivar les causes contra els professors de l’Institut El Palau, de Sant Andreu de la Barca. Encara que el mal ja estigui fet i sigui impossible sostreure tot el sofriment que han hagut de passar aquests docents, almenys s’ha demostrat que tot era fals i que hi hauria d’haver alguna manera  de castigar tota la indignitat i les mentides de tots els mitjans de comunicació i partits polítics unionistes que van perseguir de manera despietada aquestes persones que possiblement no feien res més que complir la seva obligació i fer la seva feina com millor sabien. No cal dir que molt millor que tota aquesta púrria que es va inventar tota aquesta gran mentida.

Malauradament, aquest tipus de feina bruta la saben fer molt bé alguns partits i mitjans que ara callaran i faran veure que no ha passat res. I malauradament, també, hi podríem afegir a la llista d’escampadors professionals de merda a una bona colla de variats testimonis que vam poder escoltar al judici del procés. Testimonis a qui uns jutges totalment parcials van deixar mentir descaradament en no deixar veure -i així poder confrontar objectivament- tot el munt de vídeos amb el que ells testificaven. Aquests mateixos jutges no van permetre a molts altres testimonis poder parlar i expressar-se tal com haurien volgut i com les defenses demanaven.

De tot plegat només se’n pot treure una conclusió: aquest judici ha estat una farsa i la sentència que se n’espera serà una indecència digna d’un país molt poc democràtic. I tan de bo m’equivoqui…

Tags: Educació, Mentides, Valors

Fa un parell d’anys que l’advocat sevillà JOSÉ ANTONIO MARTÍNEZ va repassar des del punt de vista jurídic el procés judicial que va acabar amb la mort de Jesús el Galileu. La conclusió que en treu de l’estudi és que va estar ple d’irregularitats i que, com que no el podien processar formalment per blasfèmia, el van acusar fins i tot d’insubmissió fiscal. La notícia la podeu llegir al següent enllaç: El proceso judicial contra Jesucristo fue una ‘farsa’.

Aquest advocat -doctor en Dret penal i Ciències Criminals per la Universitat de Sevilla- conclou que el procés que va patir Jesús no tenia com a finalitat jutjar-lo, sinó matar-lo. Diu que “desde el punto de vista jurista fue infame por las innumerables irregularidades cometidas a lo largo del proceso, lleno de crasas y flagrantes ilegalidades e indefensión”, ja que“el sumo Sacerdote ya tenía previsto dar muerte a Jesús” i que van decidir “hacer una farsa de un juicio sin garantías jurídicas, con apariencia de legalidad procesal y judicial, presentando testigos falsos, pero aún así, no lograron conseguir pruebas ciertas que le incriminaran en delito alguno”.

Us sona una mica tot aquest tema? Ara que ve Setmana Santa i que milions de persones creiem en aquest Jesús i recordem la seva mort i resurrecció, no fóra sobrer reflexionar com ho poden arribar a ser d’injustos alguns judicis i com d’indefenses es poden sentir algunes persones davant de tanta justícia injusta. Jesús, com tantes i tantes persones al llarg de la història, també va estar pres, va ser discriminat i va haver de viure en carn pròpia l’oprobi, la mala Justícia que li van aplicar uns mals jutges en un judici preparat amb tot el cinisme per condemnar-lo a la creu, que en aquell temps era la pitjor mort a la qual es podia condemnar un acusat.

Sí, és clar, ja heu entès que vull parlar dels presos polítics i exiliats catalans. Aquesta farsa de judici que s’està fent al tribunal Suprem de Madrid es pot qualificar amb totes les lletres com a «FARSA». I no ho dic jo, que de lleis no hi entenc gens ni mica, sinó que ho diuen centenars d’entesos en Dret i lleis. Per més que alguns vulguin defensar el contrari, aquest judici és com un partit de futbol amb un àrbitre comprat per un dels equips. Per tant, ja podem fer gols, que el contrari sempre en farà un més i guanyarà el partit perquè estrafaran el reglament fins on calgui per tal que el contrari guanyi el partit. No puc acabar d’entendre, veient el que estem veient, que encara hi hagi algun prestigiós advocat de la defensa d’algun dels presos -com el mateix Sr. Melero- que pugui dir que el cap d’aquesta banda de jutges que formen el tribunal Constitucional ho fan prou bé… Serà perquè guarden fins a cert punt les formes i les aparences, però no pas perquè el judici sigui gaire just a parer de molts experts en el tema.

M’he passat moltes estones llegint una pàgina que un grup de juristes, professors de dret d’arreu de l’estat espanyol i entitats pels drets humans han impulsat amb el nom de INTERNATIONAL TRIAL WHATCH (Catalan Referendum case). En aquest lloc hi trobareu uns informes setmanals extraordinaris que supervisen i posen a l’abast del públic el judici del procés per tal de determinar si es respecten ‘el dret de defensa, l’existència i la durada de la presó preventiva, el judici imparcial, l’equilibri de parts, la pràctica de proves’ i la competència del Suprem en el cas. No cal dir que el resultat de la lectura d’aquestes pàgines és demolidor per un judici ple d’anomalies en un Estat que es diu democràtic, però que resulta que no ho és gaire si mirem com funciona la justícia…

El què dèiem: després de més de 2000 anys, resulta que hi han judicis que continuen essent una autèntica farsa!

Tags: Justícia

Es diu sovint que la premsa és el quart poder. I segurament que és veritat. Però també sabem que ho és tant per bé com per mal. Tots sabem que una notícia es pot servir en safata de plata, però pot ser una gran mentida o una gran manipulació. Avui he trobat una entrevista feta per SATO DÍAZ al diari CUARTOPODER, que és un diari prou crític amb la realitat com perquè ens el llegim amb una certa atenció. Aquest diari ens servirà les notícies des d’una altra perspectiva i això sempre és bo i enriquidor. L’entrevista m’ha semblat prou interessant com per portar-la aquí, tot i ser una mica llarga. Us la deixo…

—————————————————————————————-
 Sato Díaz, lunes, 11 de febrero de 2019 

Hoy comienza en el Tribunal Supremo el macrojuicio contra los dirigentes políticos y sociales catalanes encarcelados por los hechos del otoño pasado, momento cumbre del proceso independentista. Un juicio de los más importantes de la historia española por sus repercusiones políticas, que será observado con lupa desde fuera y dentro del Estado español por una gran cantidad de periodistas de todo el mundo. Además, las sentencias que redacte el Supremo supondrán un nuevo punto de inflexión en el conflicto territorial con Catalunya, las consecuencias políticas de este juicio serán de gran relevancia para la recomposición de nuevos consensos, o la dificultad a los mismos, en el corto y medio plazo político. Hablamos, en cuartopoder.es, con una de las caras más visibles del entorno de los comunes en su relación con el soberanismo y con todo lo relacionado a los presos políticos catalanes.

Jaume Asens (Barcelona, 1972) es coportavoz de Barcelona En Comú en el Ayuntamiento de Barcelona y responsable municipal del Área de Derechos de la Ciudadanía, Participación y Transparencia. Abogado de profesión, defensor de los derechos humanos, ha actuado como defensa de activistas y personalidades políticas y sociales en muchas ocasiones. Entre los casos más conocidos en los que ha participado se encuentra la acusación contra Luis Bárcenas en 2013 y las acusaciones en el caso Millet, caso Palau o Ciutat Vella. Políticamente, además de miembro destacado de Barcelona En Comú y Catalunya En Comú, fue uno de los impulsores del manifiesto “Mover ficha”, que dio lugar a la aparición de Podemos como candidatura a las elecciones europeas de 2014.

— Òmnium Cultural tiene una campaña llamada “Juicio a la Democracia”. ¿Cree usted también que este juicio supone un juicio a la democracia española?— Desenmascarar las derivas despóticas en el seno de un régimen democrático no es fácil. Decía Montesquieu que no existe peor tiranía que la ejercida bajo la ley con apariencia de justicia. También decía Platón que la peor forma de injusticia es la justicia simulada. Y este juicio es un esperpento tiránico con apariencia de justicia. Este juicio tiene poco que ver con la justicia. Por eso, el papel de los que somos juristas es clave para desenmascarar esa arbitrariedad disfrazada de derecho. El catedrático sevillano de derecho constitucional, Perez Royo, es uno de los más lúcidos en esa tarea. Él dice que el juicio no es un acto de justicia sino un ejercicio vengativo de persecución contra unos opositores políticos. Derecho Penal del Enemigo en estado puro. No se juzgan hechos sino ideas. Y se rompe esa idea que nos había vendido que en democracia cualquier idea es defendible por medios políticos y pacíficos.Con el conflicto vasco, siempre se repetía esa letanía. Y ahora nos encontramos que se pide penas de prisión más altas para unos políticos pacifistas que para quien se ha integrado en una organización que comete asesinatos. Eso significa una banalización brutal de la distinción entre medios pacíficos y medios violentos. Las reglas del juego han volado por los aires. Están aplicando el mismo rodillo de la plantilla vasca a un conflicto armado protagonizado por una minoría que a un conflicto que tiene detrás a más del 80% de los catalanes y que gira alrededor de unas urnas. No es extraño que Casado diga impunemente que en Cataluña se sigue la agenda de ETA. Necesitan inventarse que ha existido violencia para aplicarles las mismas receptas de la política antiterrorista.Ahora mismo la realidad política en España pivota a través de este proceso judicial. De hecho, como dice el periodista Enric Juliana, el Supremo se ha convertido en el principal guionista de la política española, marca sus ritmos. Incluso desde el propio Supremo se ha decidido quién debe ser president de la Generalitat y quién no.

— Parece cada vez más claro que no existe voluntad política por parte del Estado de resolución de este conflicto, estamos ante un caso evidente de judicialización de la política.

— El juicio no es más que una pieza de una estrategia represiva global de una derecha que se ha apropiado de la mayoría de resortes del poder para terminar con el independentismo. Para convertir una reivindicación democrática en una cuestión criminal. Como en otras ocasiones, España se muestra incapaz de abordar democráticamente un conflicto político. Su reacción violenta es la de un nacionalismo orgulloso y de raíz imperial que se siente herido. Nos muestra el lado más oscuro de un Estado que se quita las caretas en medio de un estado de opinión exaltada por la caverna mediática. Lo que está pasando no se ha visto nunca en Europa.El mejor espejo de esa barbarie jurídica, de hecho, es la que proviene de Europa. Lo que viene, por ejemplo, de las invectivas del Consejo de Europa, de los relatores internacionales o del Comité de derechos humanos. En la mayoría de países europeos lo que pasó en Cataluña se interpretó como actos de naturaleza política que deberían de tolerarse en democracia desde el punto de vista penal. No todo lo que puede ser ilegal es delictivo. La realización de un referéndum puede ser contraria a derecho, pero no es un crimen. Es un acto político que, en la medida en que además puede ser invalidado, no genera ningún efecto. A la política hay que combatirla desde la política. Eso es lo que dice, por ejemplo, la sentencia del tribunal alemán. A Puigdemont lo detuvieron en Alemania pensando que allí, a diferencia de Bélgica, les darían la razón. Y el mazazo judicial fue espectacular. Tampoco hay que olvidar que los otros exiliados están en libertado en los otros tres países donde están. Si todos ellos estuvieran en España estarían en prisión. Esa es la mejor prueba de que se trata de una persecución política.El frente internacional liderado por el abogado Gonzalo Boyé es un boquete gigante a la línea de flotación del juicio. Lo que en un lugar se percibe como hechos delictivos gravísimos contra el orden constitucional, con penas de hasta 40 años de cárcel, en el otro no pasan de ser simples hechos políticos sin relevancia penal. El otro boquete es el de la causa penal que se sigue en un juzgado de Barcelona donde desde el Ayuntamiento estamos ejerciendo la acusación contra los policías que cargaron contra ciudadanos indefensos. Allí donde el juez de Barcelona no ve violencia en los manifestantes sino en la policía, en el Supremo ven un conato de rebelión. Es el mundo al revés. El Supremo cree que los policías actuaron correctamente, sin uso excesivo de la fuerza, y son los dirigentes políticos los que deben ir a la cárcel acusados de sedición y organización armada.En ese contexto, tiene sentido la campaña de Òmnium de la que hablábamos antes sobre el “Juicio a la Democracia”. Quieren que el acusado pase a ser acusador, y el acusador pasa a sentarse al banquillo de los acusados. Como el juicio es político hay que hacerle frente también con argumentos políticos. Los jueces y los fiscales han hecho de políticos exaltados. Por eso el debate tiene que ir a la raíz del problema: la violación de los derechos civiles y políticos de la mayoría de los catalanes.

— Desde algunos sectores del independentismo se asegura que “la sentencia ya está escrita”. ¿Comparte esta afirmación?

— No es solo una opinión de los independentistas. Son muchos en la derecha que actúan como si la condena ya estuviera dictada. En el PP y Ciudadanos hablan de prohibir los indultos o de en qué prisión deben cumplir la condena. Y ellos de todo eso saben de lo que hablan. No olvidemos que Cosidó afirmaba que controlan por detrás lo que sucede allí. No olvidemos que el ministro de Justicia del PP, Catalá, siempre anticipaba sin rubor el contenido de las resoluciones judiciales.O sea que sí. Me gustaría equivocarme pero creo que la sentencia está escrita en términos generales. Habrá condena y será dura. “Más dura será la caída”, decía la Fiscalía. Ya sabemos lo que piensa la derecha política y mediática. También los fiscales o magistrados de su órbita. Ahora solo falta saber los detalles de la condena.

— Algunos juristas consideran que el Tribunal Supremo no es el competente para este juicio. ¿Lo comparte? ¿Por qué?

— Los hechos sucedieron en Catalunya. Es allí donde deberían juzgarse. En un Estado de derecho, el derecho a ser juzgado por el juez ordinario y predeterminado por ley es un pilar fundamental de un sistema de justicia con garantías. Y en este caso, somos muchos los juristas que creemos que se ha vulnerado ese derecho. El juicio debería celebrarse ante el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya y no en el Supremo. Ese es uno de los aspectos de ilegitimidad del juicio. El otro derivado de este es que se priva a los acusados del derecho a recurrir la sentencia en segunda instancia ya que el Supremo es el último eslabón de la pirámide judicial.Hasta que llegó el independentismo, estos hechos nunca habían sido competencia del Supremo o de la Audiencia Nacional. Los casos más famosos de sedición, como el de los controladores aéreos, se juzgaron siempre en audiencias provinciales. De hecho, el juez Garzón intentó investigar por rebelión los crímenes fruto del golpe franquista y se le dijo que eso no era competencia suya. ¿Por qué sucede eso ? Pues la respuesta ya la podemos encontrar en la querella inicial del fiscal Maza, la de “Más dura será la caída”. Allí ya se apuntaba lo que dijo hace poco el fiscal de la Audiencia Nacional, Pedro Rovira. La tesis es que los magistrados que trabajan en Catalunya están contaminados por el ambiente. No es un argumento nuevo.Aunque en Catalunya no hay violencia, se utiliza el mismo argumento que en la lucha antiterrorista del País Vasco. El Supremo ya revocó, por ejemplo, la condena por torturas a Portu y Sarasola con la idea de la falta de imparcialidad de los jueces residentes allí. La idea era que los jueces que vivían allí se confundían porque vivían allí. Y veían torturas donde no había nada. Desde Madrid, en cambio, se veía lo correcto.  Ahora pasa lo mismo. Es muy cínico decir que en Madrid a los magistrados no les influye el clima de exaltación e intransigencia nacionalista. Estoy seguro que muchos de los magistrados del Supremo se levantan cada día leyendo el ABC o La Razón. Los tribunales centralizados son muy permeables al inquisitorial ambiente político y mediático que se respira en la capital del Estado. Si quieren jueces totalmente ajenos al conflicto, que miren a Europa. El ambiente del tribunal alemán o belga sí que no es el mismo que el de Madrid o Catalunya. Llarena, en una de sus resoluciones, se pone como parte agredida por lo sucedido. Esos magistrados como él sí son parte del conflicto, los europeos no.

— El Gobierno ha activado la diplomacia, para contrarrestar la imagen exterior que el juicio y el independentismo puedan dar durante estos meses. En este sentido, una de las expresiones que se intenta contrarrestar es el de presos políticos. ¿Son, los dirigentes sociales y políticos catalanes que han estado en prisión preventiva más de un año presos políticos? ¿Por qué?

— Lo de la campaña de Borrell, déjeme que le diga que creo que vulnera la directiva europea que obliga a los poderes públicos a no interferir el derecho a la presunción de inocencia de cualquier acusado.Y sobre si son presos políticos, me parece claro. Lo explica muy bien el que fue el jefe de los fiscales en Cataluña, José María Mena. No hay duda que lo que les ha llevado a la prisión es su actividad política. Los partidos y medios del régimen dicen que no han sido enviados a prisión por sus ideas, sino por delitos previstos en el Código Penal. El enfoque puramente legal, no obstante, hace aguas. Desde esa óptica, no hay presos políticos en ninguna parte. O si se reconocen, son los de otros países u otros tiempos.No existe ningún estado que reconozca tener presos políticos. Siempre hay un artículo del Código Penal que avala su persecución. Hasta en Corea del Norte se apela a la ley para encarcelar a los disidentes. Ni siquiera se le concedió esa condición al más célebre de los presos políticos, Nelson Mandela. El gobierno sudafricano lo encarceló por un delito parecido al de los presos políticos catalanes. Mahatma Ghandi no tuvo tampoco tal reconocimiento. Las autoridades británicas coloniales lo condenaron por sedición. Un cambio de criterio en ese aspecto solo se produce si previamente hay una ruptura con el régimen dominante. Los presos antifranquistas, por ejemplo, tuvieron que esperar al fin del franquismo para que eso sucediera. En la Ley de Amnistía de 1977 se amnistiaban precisamente los actos de intencionalidad política. Los disidentes antifranquistas fueron, de hecho, juzgados también por rebelión y sedición por el régimen de los golpistas del 1936. En la propia Ley de Amnistía se hacía referencia a esos delitos como actos políticos susceptibles de ser amnistiados. La invocación de esos delitos suele ser un recurso habitual para perseguir a los opositores.¿Quiénes son, entonces, los “presos políticos”? No existe una definición universal aceptada y, por ello, el asunto suele ser motivo de todo tipo de disputas. Normalmente, se considera como tal quien ha resultado arrestado por sus actividades políticas, especialmente si son críticas o muestran oposición a un Gobierno. La Asamblea Parlamentaria del Consejo de Europa fijó, en el 2012, algunos criterios. Consideraba que lo eran cuando, por ejemplo, existía motivación política en sus actos o en la voluntad de las autoridades para encarcelarlo. También cuando el proceso judicial era claramente injusto y con un contenido político significativo.Sea como sea, el debate de fondo es fundamentalmente político. Tiene que ver con la opinión que se tenga del preso y del régimen que lo encarcela. Buena prueba de ello es la diferente vara de medir que utilizan unos y otros en función de quien sea quien. Los que suelen caracterizar a los independentistas como peligrosos golpistas no dudan luego en otorgan la categoría de presos políticos a opositores venezolanos como Leopoldo López o considerar un acto democrático el reciente golpe de estado de la oposición. Y ello, a pesar de los métodos defendidos por unos y otros. Mientras los primeros apelan a la desobediencia civil pacífica, los segundos llamaban a derrocar al presidente a través también de métodos no pacíficos que han terminado en ocasiones con decenas de muertos.Otro ejemplo sintomático de esa disparidad de trato la vimos con los activistas del 15-M que rodearon el Parlament en el 2011. No pocos de los que exigen ahora la libertad de sus compañeros presos reclamaban entonces tratar a los disidentes como sediciosos. Merecían, según ellos, ir a la Audiencia Nacional para ser condenados a más de cinco años de cárcel. Uno de los gestos de mayor dignidad ha sido, precisamente, ver esos mismos represaliados saliendo a defender la libertad de quienes les querían meter entre rejas a ellos.

— La plataforma International Trial Watch pretende llevar observadores internacionales al juicio, pero el Supremo parece que no les facilitará espacio dentro de la sala. ¿Qué opina?

— Que es un error. Vamos a ver un juicio bajo la batuta de VOX donde no se deja entrar a observar el juicio a premios nobeles de la paz o ex relatores de la ONU. El Supremo va a hacer esfuerzos en dar la apariencia de imparcialidad para contrarrestar la imagen pública que tiene ahora y poder golpear luego con más dureza. Pero es muy mal  inicio empezar vetando a los observadores. Es poco inteligente.

— Rebelión, sedición. ¿Por qué defiende que estos delitos no tienen cabida teniendo en cuenta los hechos del otoño del año pasado?

— No es que lo defienda yo es que es lo que dice la mayoría de catedráticos de Derecho Penal de España en un manifiesto. Ni rebelión ni sedición, dicen. También lo dicen prestigiosos ex magistrados del Supremo como Xavier O’Callaghan, Martín Pallín o Joaquín Giménez. Y es lo que piensan también los jueces en Bélgica, Alemania, Escocia o Suiza. En un estado de derecho es delito lo que está así regulado en el Código Penal. Y cuando se define la sedición se exige un alzamiento público y tumultuario. Ni lo de la concentración del 27 de septiembre ni lo del 1-O son eso. Decir lo contrario es cargarse el derecho de protesta y, por tanto, la democracia. Desde esa perspectiva, lo de la PAH podría ser interpretado también como sedición.El momento más perverso de su relato fantasioso es cuando responsabiliza a los acusados de la violencia policial del 1-O.  O cuando equipara que haya violencia con que pueda haberla. Eso es tanto como legalizar el pre-crimen: juzgar a alguien no por lo que ha hecho sino por lo que pudo haber hecho y no hizo. También es un insulto a la inteligencia cómo interpretan el episodio de los Jordis encima del coche. Lo que hicieron era ayudar a que la manifestación no se fuera de las manos. Pedían a la gente que se fuera a casa.Sobre la rebelión, cuando el Código Penal la define está pensando en los dos golpes militares del último siglo, el del 1936 y el 23-F. El Supremo, para esquivar la norma, hace un relato retorcido, artificioso, con el que equipara una insurrección armada como la de Tejero con las protestas pacíficas y sin armas de los independentistas. Para sostener el artificio, necesitan hacer una redefinición distorsionada del concepto de violencia para construir un escenario de violencia sin violencia. Les importa poco que para ello tenga que contradecir las previsiones de la ley y lo que había dicho de forma repetida en el pasado. No creo que ni ellos se crean ese relato, pero lo necesitan para el objetivo que buscaban con esa incriminación: quitarles el acta de diputados y dejarles fuera de juego. Eso explica, por ejemplo, que la Audiencia Nacional, donde se juzga sólo a la cúpula policial, no tenga necesidad de recurrir a la acusación de rebelión. La jueza Lamela afirma categóricamente en el procesamiento que no hubo la violencia de la rebelión en los acontecimientos de septiembre y del 1-O.No podemos olvidar que Marchena ya había hecho algo parecido cunado fue ponente de la sentencia sobre los indignados del 15-M que rodearon el Parlament en protesta por los recortes sociales de Mas. Entonces ya se asoció la presión ambiental que allí se vivió con la violencia. La Audiencia Nacional  les absolvió. A excepción de un caso, los magistrados consideraban que no existían pruebas de participación en los altercados contra aquellos que estaban sentados en el banquillo. Eso generó mucha indignación en los propios miembros de la clase política afectada por unos hechos. A mí no se me olvida que muchos de ellos hicieron lo posible para que los hechos fueran juzgados en la Audiencia Nacional, y no en los juzgados Barcelona. Y que les pedían hasta 6 años de prisión.Lejos de la socorrida apelación al respeto por las decisiones judiciales, CIU, PP, PSC y Ciudadanos salieron en tromba a rechazar la absolución y exigieron al Parlament recurrir el fallo ante el Supremo. Tampoco se me olvida que ERC se abstuvo e IC-EUiA junto a la CUP se opusieron. La ofensiva unió, también, a buena parte de las cabeceras de la prensa madrileña y catalana. Finalmente, Marchena tumbó la sentencia y consideró que la simple presencia de los manifestantes en el lugar de los hechos ya era suficiente para condenarles. No hacía falta que hubieran hecho ningún acto concreto de violencia. Entonces, esa decisión fue aplaudida por muchos de los que ahora se indignan cuando el Supremo utiliza un argumento parecido pero esta vez contra sus compañeros de partido. Y es que mucha gente de la ex CIU o ERC se creen que los abusos empiezan ahora con la persecución de los independentistas. Esto viene de lejos. Algunos llevamos toda la vida luchando contra ellos. También cuando los protagonizaban sus gobiernos.Tampoco se me olvida que cuando llevamos la petición de indulto al Pleno del Ayuntamiento para que los jóvenes del 15-M no entraran a la cárcel, CIU se opuso. Todo eso que he vivido no me lleva para nada al resentimiento. Ni me impide sentir la injusticia que están viviendo ahora ellos en carne propia. Una injustica es una injusticia. Y hay que solidarizarse con quien la sufre aunque sea un adversario que no ha hecho lo propio con los tuyos. De hecho, ahora me siento emocionalmente muy vinculados tanto a ellos como a sus familiares.

— ¿Cómo valora que la figura de la acusación popular la ostente un partido político, el ultraderechista Vox?

— Me recuerda a cuando fue Falange quien logró sentar al juez Garzón en el banquillo de acusados por intentar investigar los crímenes del franquismo. El acusado logró girar la tortilla y sentar al acusador en el banquillo. Ahora, la presencia de un partido postfranquista, machista y xenófobo como Vox ejerciendo la acusación con fines electorales es una imagen que nos vuelve a retorcer el estómago.Es indignante que utilice el juicio como su plató televisivo para hacerse autobombo. Y lo más grave es que el Supremo va de la mano de los ultras. Si no fuera por Vox, el exconsejero Forn estaría ya en libertad. Lo de Vox es una de las cosas que les cuesta más entender en Europa y las defensas lo van a utilizar en su campaña de internacionalización del conflicto.

— Si la sentencia es condenatoria, ¿cómo puede afectar a la situación política y al conflicto territorial?

— Tras la imagen de centenares de heridos que tan solo querían poner una papeleta en una urna, creo que entramos en la dimensión desconocida. Cuando un Estado democrático no confía en resolver los conflictos con métodos democráticos, se abren todas las cajas de pandora. Vivimos un estado de excepción encubierto que empezó incluso antes de allí.Creo que todo empieza con la imposición del Estatut del PP contra la voluntad de los catalanes. Y frente lo que se había pactado en el Congreso o en el Parlament. Allí es donde se produjo lo que Pérez Royo caracterizó como una suerte de golpe de Estado. El pacto constitucional se lo cargaron ellos de forma unilateral. El Tribunal Constitucional le dio al PP la llave de la Constitución territorial como si fuera su propiedad privada. Desde entonces, se apropiaron de la Constitución aquellos que al inicio estuvieron en contra de ella. El independentismo es una respuesta a todo eso. Con el PP en el poder, se convierte en Catalunya en la fuerza hegemónica. La aplicación del 155 del PP, Ciudadanos y PSOE volvió a poner encima de la mesa que el derecho penal es la auténtica constitución para Catalunya. Y desde entonces ha sido imposible volver a hacer política.Los poderes del Estado en manos de la derecha están desbocados. En España ahora mismo no se puede hablar de nada más que de lo que la derecha considera debe hablarse. Y un PSOE que ha olvidado su tradición republicana y antifranquista se ve arrastrado a ese marco. Por el contrario, las fuerzas del cambio no disponemos de suficiente músculo para desbloquear la situación con una alternativa democrática. Pueden pasar años hasta que tengamos la oportunidad de empezar a desmontar todo el andamiaje de excepcionalidad que la derecha ha levantado para cercar la democracia y el ejercicio del derecho a la autonomía.

— El domingo vimos una manifestación multitudinaria en Madrid por la unidad de España. No fue tan masiva como se esperaba, pero refleja un ambiente en el Estado de confrontación contra el independentismo.

— Es evidente que el conflicto ha servido para cerrar filas en España. No había pasado nada parecido desde épocas muy oscuras. Hay un retroceso en el espíritu del tiempo, en el ambiente democrático a raíz de lo de Catalunya, pero también en el resto del Estado. Se vio cuando se aplicó el 155, se ha visto con los delitos de odio, con el secuestro de libros, el veto a obras de arte o las condenas a raperos por sus letras. Hay una regresión que tiene que ver con lo que está pasando en Catalunya, pero allí se están aplicando medidas de excepción que luego se desplazan a otros fenómenos. La concepción que se está imponiendo, por ejemplo con lo de la sedición, amenaza el derecho de protesta en todo el Estado.Lo que está en juego es la democracia en todo el Estado y no sólo en Catalunya. Contemplada con la gravedad que los hechos se merecen, la persecución política que estamos viviendo desatan los fantasmas evocados por la vieja advertencia de Niemöller. Primero les tocó a unos, luego a los otros, y más adelante a mí, pero ya era tarde. Ojalá la advertencia llegue también a los que miran hacia otro lado y piensan que esto es sólo un problema de los independentistas.No hay que olvidar que, en España, los regímenes democráticos han sido breves paréntesis o anomalías. Hay valores de la democracia que tienen un arraigo débil, sobre todo cuando la cuestión nacional está en juego. A la derecha le ha costado mucho asumir un marco de libertades y de pluralidad. Por eso, Gil de Biedma decía que de todas las historias de la Historia, sin duda la más triste es la de España. Pues eso.

Tags: Justícia, POLÍTICA

Sí, avui dia dels Sants Innocents, m’he decidit a continuar aquest blog que havia deixat abandonat durant una temporada.

Innocent de mi, decideixo continuar-lo sabent que hauré d’escriure més o menys el mateix de sempre i que hauré de seguir avorrint-vos amb les meves dèries de sempre.

Perquè, innocent de mi, segueixo tenint esperança que algunes coses canviïn, tot i que sé prou bé que serà difícil veient el que està passant. Acabem un any que no ha estat gens bo per una gran majoria de catalans i veiem com ens han estat prenent el pèl una colla de jutges i polítics que no han sortit encara d’aquest franquisme sociològic que viu una gran part de la societat espanyola i que, pel que es preveu, no en sortiran pas durant aquest any que estem a punt de començar i que tampoc, probablement, ja no en sortiran mai més. Allò de què van deixar-ho tot «atado y bien atado» es veu que era veritat.

Innocent de mi, confiava una mica en el que en diem democràcia i que les esquerres espanyoles sabrien fer ús d’allò que anomenem llibertats individuals i socials; confiava una mica en -pel que es veu- aquesta espècie en extinció que en diem intel·lectuals espanyols (que, per definició, vol dir que hauria de ser gent que fa servir l’intel·lecte); confiava en què les institucions europees vetllarien una mica més pels drets humans i per les llibertats individuals i la dels pobles.

Confiava, innocent de mi, en el fet que moltes coses anirien una mica diferent de com han anat. Innocent de mi, confiava també que algunes persones aixecarien la veu davant de tanta injustícia i que els presos polítics que encara tenim a les presons a hores d’ara ja serien tots a casa seva.

Innocent de mi, encara segueixo esperant. Les utopies es veu que es fan esperar i que és moment d’esperar contra tota esperança. Perquè estic segur que arribaran nous temps. Tard, però arribaran.

Que tingueu un bon any nou i gràcies a tots els que passeu per aquí.

Tags: Drets humans, Justícia, Llibertat

Quan en un país molts ciutadans senten en el seu interior la disjuntiva de quedar-se al seu país i haver de callar si no vols anar a la presó o bé haver de marxar per sentir-se lliure, aquest país vol dir que té mala peça al teler. Ja sabeu de què parlo. Al nostre país a molts ciutadans se’ls presenta aquest dilema que comporta tota una sèrie d’inconvenients personals i familiars. Ser lliure vil dir poder-se’n sentir en tot moment sense por que t’engarjolin per dir o fer alguna cosa que no és delicte en si mateixa, però que alguns jutges malnascuts li ho consideren. La llibertat no és tal si darrere hi ha por i garrotada.

I això que és vàlid aquí entre nosaltres, també ho és en molts altres països on s’ha anat degradant de tal manera la democràcia que ja no en queda res. Per exemple aquest Brasil de Bolsonaro que ha agafat una deriva perillosíssima i on a hores d’ara ja hi ha molts brasilers que es plantegen marxar. Teòricament el món és de tots i tothom hauria de poder escollir on vol viure. O, si voleu, només hi hauria d’haver fronteres i policies per guardar l’ordre públic i la llibertat dels ciutadans. Quan un país fa lleis per evitar que els seus ciutadans siguin i se sentin lliures, malament rai!. Aquí ja sabem de què va l’assumpte i ho comencen a saber molts altres països que han elegit règims d’extrema dreta…

Llegia fa un parell de dies la periodista brasilera Patricia Alvarez, que viu a l’Uruguai –terra de Pepe Mujica- com explicava amb tota mena de detalls com emigrar al país veí en cas que la política brasilera persegueixi algú, fet que sembla que començarà a ser freqüent a partir d’ara. La victòria de Jair Bolsonaro s’ha convertit en un malson per a milers i milers de brasilers i les xarxes socials ja parlen de milers de persones que estan ben decidides per emigrar a l’Uruguai, un país que segueix sent progressista, molt més demòcrata que alguns dels seus veïns. La periodista detalla tots els documents i els passos que són necessaris per poder fer aquest pas de manera legal. Podeu llegir-ho AQUÍ.

No és trista una situació com aquesta en ple segle XXI? No és trist i indignant el que ens està passant a Catalunya amb gent a l’exili i gent a la presó? Partits polítics, associacions, entitats, personalitats de tots els camps, no hi podeu fer alguna cosa més per tal que aquestes coses no passin? No hi podria haver una mica més d’unitat en moments com aquests per poder fer una oposició i accions conjuntes amb cara i ulls?

Tags: Llibertat

Tags: Llibertat

Tags: Justícia

Aquí tots esperem. Certament que no tots esperem el mateix desenllaç. Però tots esperem que aquesta situació d’impàs i de cul-de-sac s’acabi d’una punyetera vegada i milions de persones esperem que s’acabi bé. No sé si podríem dir que estem vivint en un país en estat de bona esperança. I ja sabem que esperar alguna cosa amb massa il·lusió es fa sempre llarg i és sempre certa aquella cosa tan repetida de «qui espera, desespera». Es pot esperar passivament, mansament i callada, com aquell gos mesell que espera el cop i ja ni el sent perquè s’hi ha acostumat. Però també hi ha aquella altra espera activa del que no es conforma amb la situació i que protesta de la millor manera que creu i pot. A vegades amb ràbia i amb dolor, sí, tot i que miren de fer-te callar amb amenaces de tota mena.

Fa mesos que esperem que hi hagi algú amb una mica de sensibilitat, amb una mica de vergonya per la manera que fan les coses i digui que d’aquesta manera no. Esperem que algun jutge quan es llevi de bon matí i es renti la cara, es miri al mirall i el mirall li digui que és un pocavergonya, un fals i un prevaricador. Esperem que quan es miri al mirall li caigui la cara de vergonya. Però passen els mesos i es veu que a una colla de gent ja no els queda vergonya. No volem cap tracte especial. Només volem que apliquin aquelles lleis que algun dia van aprendre a la facultat, que no les retorcin i les malinterpretin. Algun dia devien creure en la justícia… Ara no hi creuen ni ells ni hi podem creure nosaltres. Ara sabem prou bé -ingenus de nosaltres- que la justícia està tan contaminada que sovint ja no és justícia. O que deixa de ser-ho és quan s’aplica a segons qui. Ara sabem que a la Justícia li ha caigut la bena que sempre porta als ulls i ara mira molt bé a qui jutja, a qui ha de condemnar i a qui ha de deixar en llibertat.

Potser pensareu que quan escric tot això em pesa més el cor que el cap. No, el que reclamo és la mateixa justícia per a tos i, si fos possible, com més justa millor. Ja sé que poca cosa puc fer escrivint en aquest blog i que potser tampoc serviran de gaire les grans manifestacions de protesta pacífiques que es fan arreu. I potser se’ns farà tan llarga l’espera que ens podem arribar a cansar. Però ens cal continuar fent coses, cridant, escrivint o protestant de la manera que creguem més oportuna. Sí, fins i tot resant cada nit perquè la situació canviï i demanant-li a Déu que ens doni forces per seguir lluitant cada dia sense perdre l’esperança i perquè no la perdin ni caiguin en l’oblit els que estan empresonats o a l’exili. A algunes persones o a algunes causes justes, per desgràcia, els passa exactament això. Amb el temps es van oblidant i això és molt trist. Quants presos són a la presó per una justícia mal aplicada i sense possibilitats de sortir perquè ningú es recorda d’ells?

Si voleu que us ho digui, em costa entendre aquests jutges desgraciats i males persones. No paro de preguntar-me si no tenen uns pares, uns fills, una família, uns amics… Si no sentiran un mínim de respecte, de compassió, per unes persones grans que l’únic que fan és preocupar-se pels seus fills. Em pregunto què deuen pensar quan veuen tot el dolor que estan causant. Ho veuen realment? No s’adonen que són injustos quan jutgen i es creuen a ulls clucs informes falsos de la Guàrdia Civil i falsejats a propòsit? Quina cosa més miserable i dolenta és això de creure’s amb autoritat i fer-la servir malament! En realitat ells no són res més que uns pobres desgraciats, però tenen el poder i la força (bruta) sobre nosaltres i la poden fer servir de la manera que creguin millor, sabent que poden fotre’ns la vida i ja veiem que no perden ocasió de fer-ho.

Un dia aquests jutges pocavergonyes i prevaricadors van citar algunes persones molt ben triades o les van fer agafar per la policia, els van ficar en un furgó sense cap mena de respecte ni mirament i cap a la presó s’ha dit… Sense judici i sense proves. No en calen. Potser no els han trobat res o ben poca cosa. Però no cal, ni tampoc els deixen anar. No em demanin que els expliqui per què. Jo no ho sé. Molts prestigiosos juristes tampoc ho saben. Ells sí que ho sabem encara que no hi hagi proves ni motius. Simplement aquí passen aquestes coses. M’han explicat que hi ha altres llocs en què això no passa. Hi ha llocs on la justícia pretén ser justa.

Esperarem. Seguirem en estat de bona esperança i mirarem de no perdre-la. Des d’aquí una abraçada a tots els que estan sofrint d’una manera o altra l’embat i l’envestida d’una justícia impròpia d’un país que es diu democràtic i que jo ja no només dubto que ho sigui sinó que estic convençut que ho està deixant de ser cada dia que passa.

Tags: Justícia

El jutge Llarena està trist. Què li passa al jutge Llarena? Doncs, ni més ni menys, que acaba de rebre una solemne bufetada de part de la justícia de quatre països europeus (no un ni dos; quatre!). La justícia de cap d’aquests països seriosos i demòcrates ha acceptat la novel·la fantàstica del jutge Llarena, aquest jutge que volia ser el «llanero solitario» com el protagonista d’aquell western de fa anys. I quan dic novel·la fantàstica no em refereixo al fet que fos molt bo el seu relat -auto, en diuen els juristes-, sinó que tot ell és inventat com si fos una novel·la de ciència-ficció. I aquest relat resulta que no se l’han cregut altres jutges una mica més seriosos que alguns dels jutges prevaricadors i llepaculs que tenim aquí.

La pel·lícula «El llanero solitario» va ser un rotund fracàs de crítica i de taquilla. Era l’adaptació d’un serial radiofònic que explicava les aventures d’un heroi supervivent de l’atac d’una banda de malfactors a un grup de Rangers. Amb l’ajuda de l’indi Toro i del seu cavall Silver, «el llanero solitario» recorre el país per venjar-se dels malfactors i fer triomfar la justícia. Es veu que Llarena ha volgut emular-lo, però ho ha fet tan malament i amb tan poca traça que se n’hi ha anat en orris tot el castell de cartes que havia construït. Si la pel·lícula va ser un total fracàs, tot el muntatge del govern espanyol contra l’independentisme català n’està sent un altre igualment de gros.

El govern del PP (molt ben acompanyat per Ciudadanos i PSOE) hauria de sentir tanta vergonya que hauria de dimitir. La justícia espanyola ha quedat tant en ridícul que costarà anys en refer-se. La majoria de mitjans de comunicació espanyols han fet tan el ridícul com ells i, com a mínim, haurien de rectificar ara mateix i demanar perdó per tant mentida a primera plana i tanta deformació del fets. haurien de fer un profund examen de consciència i examinar-se de si estan informant o més aviat desinformant conscientment i amb tota la mala llet possible. Amb tot aquest muntatge malgirbat no han fet més que posar en solfa de forma molt seriosa la democràcia espanyola; ara ja no se la creu ningú i és una riota a tot el món.

I ara mateix han de sortir en llibertat tots els encausats i que algú refaci de la manera que sigui tot aquest desastre.

Tags: Justícia

Per què hi ha tanta injustícia?

Ho palpem cada dia. Ens hauríem d’indignar cada dia veient com la injustícia impera en quasi tots els àmbits de la nostra societat. Jo m’indigno sovint veient certes resolucions d’alguns tribunals de justícia que, per definició, haurien de ser justos, però veiem com no ho són gens i com imparteixen justícia amb criteris abominables.

Tampoc no veiem acords entre tots els partits per a l’aprovació de projectes que puguin fer una societat millor i més justa. Tot al contrari. Normalment es fan projectes i s’aproven lleis per tal que els rics puguin continuar sent més rics a l’esquena dels pobres que, per tant, seran cada dia més pobres. Desgraciadament veiem com alguns que no ho necessiten s’apugen els sous i, en canvi, baixa el poder adquisitiu de milions de pensionistes que no poden arribar a fi de mes.

Veiem acords internacionals per fer la vida millor a una minoria, tot oblidant-se d’una gran majoria de pobres desgraciats: immigrants, refugiats, mares desesperades que en els èxodes obligats per guerres i fam han perdut marits i fills pel camí. Gent perduda per aquests camins fangosos que han perdut casa i família i mai més coneixeran on para la seva família; gent sense documents, sense direcció, sense ciutadania, sense res. Només gana, set i desesperació. Tractats pels governs i per les màfies com una mercaderia qualsevol.

Tots ens quedem indignats amb la insensatesa i la irresponsabilitat dels governs que, amb l’excusa de la crisi deixen morir la gent per aquests camins i mars de Déu. Quanta gent encara ha de viure sense aigua, sense energia elèctrica, sense casa, sense escola, sense el més imprescindible per a un ésser humà?.

La pregunta clau és: per què persisteixen la injustícia i la impunitat? Persisteixen perquè la nostra societat és controlada per una minoria, de la classe dominant, d’instal·lats, que pensen només a acumular riquesa, acumular poder. Enfront del capital internacional, són extremadament servils. Enfront del poble són violents i repressors. Aquesta minoria

que s’aprofita de l’Estat només per garantir els seus privilegis i augmentar-los encara més. Molts estats encara no han assimilat la Revolució Francesa de 1789, de la separació dels tres poders i del vot lliure i democràtic. Massa estats no creuen encara en la llibertat, en la igualtat i en la fraternitat. No saben què signifiquen aquestes paraules. O, si ho saben, fan com si no ho sabessin… Els Estats estan estructurats i organitzats per funcionar únicament en benefici d’una minoria. Com va dir una vegada el bisbe brasiler de Caxias, Mauro Morelli, «l’Estat brasiler és com una furgoneta, fet perquè càpiguen com a molt 10 persones. Al poble, amuntegat en les parades, li deixen triar el xofer, però només podran viatjar el 10% dels ciutadans».

La nostra societat necessita canvis radicals, que vagin a l’arrel dels problemes. I per això no només cal canviar de xofer. Necessitem canviar el tipus de transport perquè tots els ciutadans puguin «viatjar» i no només el 10%. Sense aquests canvis, les injustícies socials continuaran augmentant i la impunitat dels poderosos continuarà sent part de les regles del joc.

Tags: Injustícia, SOCIETAT

Pobra justícia! En la il·lustració que acompanya aquest text la veiem assetjada, rodejada, encerclada pel poder de les porres que, en últim terme, és el poder de qui mana picar ben fort quan li convé. La força bruta i salvatge que hem vist aquests dies va tot sovint contra persones justes que defensen causes justes. Però hi ha una altra força que actua molt més sibil·linament, més dissimuladament, amagada darrere lleis i Constitucions. És allò que anomenem poder judicial i que a hores d’ara  ja no està al servei de la Justícia, si no del partit governant o més aviat de la classe política en general.

En aquests moments ja sabem qui manega les cireres a Españistán. El PP, aquest partit que és de llarg el més corrupte d’Europa, fa temps que actua sense cap mena de vergonya es dedica a la la substitució de jutges i fiscals que fan la seva feina de forma correcta -que també n’hi ha, només faltaria!- per altres afins a les seves idees polítiques o susceptibles de poder ser convençuts. I aquests jutges i fiscals violen constantment l’esperit de la llei (que a fi de comptes és el que compta) per interpretar-la a benefici d’aquells que els indiquen. El PP fa les reformes necessàries per acabar amb la Justícia Universal a Españistán i, a cops de decret o de la forma que sigui, rebaixen el temps considerat apte per a la prescripció de delictes relacionats amb la corrupció o l’allarguen indefinidament per tal de que passi el temps i la gent se n’oblidi o buscant el temps més favorable pels seus interessos…

Quan veiem gràficament representada la la Justícia tots la veiem com una dama amb túnica llarga, balança i espasa en mà i els ulls embenats. Però quan ens hi fixem una mica amb més detall i ens posem a parlar del poder judicial, de la seva suposada independència política i de la imparcialitat amb la qual ha d’exercir, ens adonem que la realitat és ben diferent. Almenys a Españistán,  un país governat pels hereus dels que van fer de la manipulació dels tribunals i dels seus components una arma per represaliar  la població i inclinar la balança a favor seu. Només cal fixar-se que, des que es van començar a destapar els casos de corrupció política en diverses trames i al llarg i ample de la geografia espanyola, jutges i fiscals al capdavant d’aquests casos han estat apartats, traslladats, jubilats, condemnats i fins i tot inhabilitats. Serveixin d’exemple els següents noms que tots podem recordar prou bé: Jutge Baltasar Garzón (cas Gürtel), jutge Elpidio Silva (Cas Blesa), jutge José Castro (cas Nóos), jutge Pablo Ruz  (cas Gurtel), jutge Santiago Vidal (redactar un esborrany de la constitució catalana), jutge Mercedes Alaya (cas ERO), jutge Eloy Velasco  (Operació Creuer i Operació Púnica), fiscal Manuel López Bernal (cas Auditori).

Tags: Justícia

El PP està convertint el Reino de España, sense cap mena de vergonya ni rubor, en Españistán. La justícia deixa de ser justícia per convertir-se en venjança pura i dura. Tenim un president del Gobierno i el partit que li dóna suport esquitxats per delictes de corrupció per tots costats. Tenim reprovats el ministre de Justícia, el secretari d’Interior, el Fiscal de l’Estat, el Fiscal Anticorrupció, el ministre d’Hisenda i Funció Pública. I no pas per assumptes sense importància sinó per prendre decisions polítiques en benefici de presumptes delinqüents.  I aquí no passa res.

Hi ha una web molt interessant que es titula losgenoveses.net i que es dedica a resseguir una mica la biografia de certa gentussa. És interessant llegir-la per poder entendre millor certes coses de les que estan passant. Per exemple, és interessant en aquests moments resseguir la biografia del fiscal MAZA.  Llegiu, llegiu…

FISCALES GENERALES DE RAJOY : JOSE MANUEL MAZA MARTÍN

BIOGRAFÍA NO OFICIAL NI AUTORIZADA

La biografía no oficial que hoy traemos a nuestros lectores ha tomado como título prestado una de las obras de teatro de humor más conocidas de Miguel Miura. Y es que a José Manuel Maza Martín, el actual Fiscal General del Estado, apenas 100 días después de su designación por Rajoy, gracias al dicharachero Presidente de Murcia, se le acumulan los problemas y las explicaciones. Comencemos por un rápido repaso a su trayectoria.

Familia y estudios
Todo apunta que nació en Madrid un 23 de octubre de 1951. Sus diferentes curriculum confirman que se licenció en Derecho y en Historia por la Universidad Complutense de Madrid. En los años 70 hizo doblete para ingresar en la Administración de Justicia. Primero en 1975 en la Carrera Judicial y poco después, con un temario similar, en la Fiscal en 1978, donde su acreditada “modestia” no es obstáculo para recordar al resto de los humanos que fue el primero de su promoción. En fechas precisas (1978-1984) se dice que también ejerció como abogado y como letrado de la Red Nacional de Ferrocarriles.

De su vida familiar tan solo se conoce que está divorciado de una magistrada, actualmente Presidenta de una de las Secciones de la Sala de lo Contencioso-Administrativo del Tribunal Superior de Justicia de Madrid (TSJM) y que tienen un hijo que ejerce la abogacía. Se autoproclama un segoviano compulsivo, ciudad donde tiene su segunda residencia.

Un juez de orden y tan conservador como estaba previsto
Su trayectoria en el escalafón judicial ( en la fiscal apenas ejerció ) se resume muy resumidamente en los siguientes destinos:

Cangas del Morrazo (Pontevedra); Alcorcón (Madrid) y Valencia. De 1987 a 1989 fue Juez Decano de los Juzgados de Distrito de Madrid. Y entre Julio de 1988 y Febrero de 2002 Presidente de la Sección Primera de la Audiencia Provincial de Madrid.

En ese año 2002, el CGPJ tuvo a bien nombrarle magistrado de la Sala Segunda del Tribunal Supremo (“Sala Penal”), en sustitución de Adolfo Prego, que a su vez había sido nombrado a propuesta del PP, vocal del CGPJ. En esta Sala ha permanecido hasta su nombramiento como Fiscal General del Estado.

Por último se comunica que en la década de los 90 fue portavoz de la asociación conservadora de jueces y magistrados “Unión Judicial Independiente” (UJI).

Polifacético y omnipresente profesor de cursos y seminarios a granel
Pero sin duda llama la atención a cualquier observador neutral su ingente capacidad de trabajo que lejos de ceñirse en exclusiva a su labor como juez no ha dudado en hacerla extensible, al igual que otros colegas del Tribunal Supremo, a ejercer de conferenciante y/o profesor en todo tipo de seminarios, cursos y master (normalmente retribuidos) a lo largo y ancho de la península y fuera de la misma. Para los más curiosos se sugiere que pinchen en este enlace y podrán comprobar su documentada presencia en este tipo de actos paralelos a su actividad como magistrado del Tribunal Supremo.

Como no podía ser de otra manera, también ha mantenido vínculos con la genovesa FAES. De hecho está documentada su participación como Ponente y o asistente, al menos en dos seminarios, celebrados en los años 2003 y 2014.

Tercer Fiscal General del Estado del Gobierno de Rajoy
Y en estas estábamos cuando “sorprendentemente” en el primer Consejo de Ministros celebrado tras ser Rajoy investido (11.11.16), se pone en marcha su nombramiento como Fiscal General del Estado, sustituyendo a la desde entonces aún todavía más sorprendida Consuelo Madrigal que fue cesada (no renovada) en el puesto que desempeñaba desde Enero del 2015.

Sobre las causas últimas de su nombramiento y del cese de su predecesora, los rumores son tan variopintos como dispersos. En cambio sus efectos, a los 100 días de su toma de posesión comienzan a vislumbrase con una nitidez cada día más nítida.

Y es que como se pudo comprobar en su comparecencia ante la Comisión de Justicia del Congreso de los Diputados, más de un grupo parlamentario, entre ellos PSOE y Podemos, manifestaron sus reservas sobre el candidato Maza. Y no era para menos a la vista de su trayectoria, alguna que otra sentencia y puntos de vista variopintos. En todo caso, pasado el tramite parlamentario, su nombre y nuevo cargo apareció en el BOE a finales de ese mes de noviembre para a continuación tomar posesión. Uno de los resultados mas visibles es su futura nómina que ascenderá a 113.838,96 euros brutos anuales + trienios.

Maza y un señor de Murcia
En los últimos días, gracias entre otras cosas, a lo bocazas que ha sido y es Pedro Antonio Sánchez López, por el momento Presidente de la Región de Murcia, su papel al frente de la Fiscalía General se ha puesto en cuestión. Y es que a pesar de sus intentos de minimizar la cuestión, el hecho cierto es que sin venir a cuento, ha decidido desautorizar a las dos fiscales anticorrupción que estando adscritas al sumario “Púnica” que instruye el juez Velasco, titular del Juzgado Central de Instrucción nº 6 de la Audiencia Nacional, tenían previsto solicitar que el locuaz de Pedro Antonio Sánchez López fuera investigado por haber cometido 3 presuntos delitos en la denominada PS3 que a su vez investiga la trama Púnica en esa Comunidad Autónoma.

De momento hay diversidad de opiniones sobre las razones que le han llevado a intervenir en esta causa. Los hay que sostienen que ha recibido presiones del Ministro Catalá, sospechoso habitual en este tipo de asuntos, y los hay que además añaden que Rajoy no puede estar muy lejos de la cadena de mando que se ha activado para salvar a susodicho PAS. La consecuencia de momento es que Maza tendrá que hacer un hueco en su agenda para comparecer en la Comisión de Justicia e intentar explicar lo inexplicable.

Maza y un señor de La Rioja
Simultáneamente se ha publicado con todo lujo de detalles que algo similar ha podido suceder con otra causa judicial que se ha instruido en un Juzgado de Logroño. Y que en resumen ha podido suponer que también la Fiscalía haya cambiado de criterio en relación a las responsabilidades penales de Pedro Sanz, ex Presidente de esa Comunidad y en la actualidad Vicepresidente del Senado. Sea como fuere, Maza muy a su pesar, también está llamado a dar una explicación inexplicable.

Y como no hay dos sin tres, los mas suspicaces (y sus razones tienen) añaden el caso de la “mordida toledana” que como nuestros lectores recordarán se está investigando en un juzgado de Toledo. Y es que también para sorpresa de propios y extraños, el Fiscal Jefe de Toledo no se le ocurre otra que presentar un escrito solicitando el archivo de las actuaciones cuando es publico y notorio que la instrucción está en plena actividad. Se da la feliz circunstancia que el abogado de Cospedal es Adolfo Prego, ex compañero de Maza en el Tribunal Supremo. El mundo genovés cabe un pañuelo.

Otras cuestiones de interés

Por último, como magistrado de la Sala II del Tribunal Supremo, a través de un voto particular defendió con entusiasmo la inhabilitación del juez Baltasar Garzón por abrir una causa que investigara los crímenes del franquismo.

Al igual que su predecesores nombrados por los gobiernos de Aznar, desde Jesús Cardenal hasta Consuelo Madrigal pasando por Eduardo Torres Dulce, se declara antiabortista convencido.

Y para rizar el rizo, el pasado 22 de febrero 2017, tras reunir al Consejo Fiscal, ha llevado a termino una “purga” selectiva en puestos claves en la Fiscalía.

Tags: Justícia, POLÍTICA

Aquest 1 d’ Octubre, aquest 1-O, em desperta un gran OHHHH! d’admiració. Admiració per tot el camí que s’ha fet fins arribar aquí i admiració per tanta i tanta feina feta.

El Referèndum es podrà fer millor o pitjor degut a les especials circumstàncies en què s’ha vist envoltat. El resultat del Referèndum serà interpretat de mil maneres distintes. Però la foto finish que demà es podrà fer a Catalunya serà una foto molt potent, una foto que donarà la volta al món i que, no en tinc cap dubte, serà la mostra de què ha començat alguna cosa nova al nostre país. Ho començarem a veure a partir del dia 2.

Però una cosa ha quedat clara: que tot això que s’ha fet en aquest país es basa en un sol tema: l’ànsia de llibertat. Els catalans s’han pres la llibertat de dir prou en moltes coses. S’han pres la llibertat de dir, superant moltes pors, que del què es tracta és d’una de les coses més importants a la vida: de poder triar el propi camí perquè no estem d’acord amb el camí que ens han marcat uns altres. No només perquè sabem que tenim dret a votar, sinó perquè una persona lliure ha de tenir dret a decidir en tots els àmbits de la seva vida. També en l’àmbit polític, perquè creiem que som sobirans i que tenim drets que se’ns han de respectar. I a Espanya veiem que cada cop es conculquen més drets i les llibertats es miren de tancar amb pany i clau a l’armari. I, com que amb això no hi podem estar d’acord, ens hem decidit a prendre el nostre propi camí amb un Referèndum.

Per tant, un gran OHHH!!!! d’admiraració per haver-nos tret del damunt moltes pors. I com més pors hem allunyat de nosaltres, més llibertat personal hem aconseguit i més llibertat político-social aconseguirem.Creiem fermament que no necessitem el permís de ningú per ser qui som i per escollir el què volem ser i com volem ser.

Demà a votar amb llibertat perquè és la llibertat el què ens farà dignes, no ho oblidem.

Tags: Llibertat

El Tribunal Constitucional és un patata. Fa una temporada que s’ha proposat -o li han proposat- cridar l’atenció amb sentències contràries a tot el que els va arribant del que es va cuinant a foc lent a Catalunya. Però la Constitució que ells interpreten, molt a la seva manera i conveniència, ja es veu que no serveix en molts camps de la vida política i social. Perquè ja no és només en el tema polític català, sinó en molts altres temes. El món canvia ràpidament i tant el text constitucional com aquests senyors i senyores que l’interpreten estan tan ancorats al passat i amb una mentalitat tan caduca que ja no saben respondre a les inquietuds i als nous problemes que molta gent té avui. Les seves respostes a les qüestions que els proposen cada cop són més inconstitucionals o, dit d’una altra manera, cada vegada toquen menys de peus a terra.

Per exemple -i en un terreny que no és el polític- els membres del Tribunal (in) Constitucional d’aquest país van sentenciar que la segregació dels alumnes, la funcionalitat dels quals no s’ajustés a la de la majoria estadística de la població, era legal. Aquesta sentència va ser dictada ja fa tres anys i, des de llavors, diverses famílies han tingut la valentia de recórrer-la davant el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg i segueixen a l’espera que es reconegui als seus fills el dret a una educació inclusiva i a les seves famílies el de la lliure elecció del centre (dret que només es compleix per a l’alumnat normo-funcional).

Un altre exemple que vaig llegir no fa gaires dies: aquest mateix Tribunal ha rebutjat admetre a tràmit el recurs presentat per una altra família que demanava que es restablís el dret al vot a la seva filla amb discapacitat intel·lectual. No sé si sabíeu que a les persones amb discapacitat intel·lectual se’ls hauria d’examinar per poder votar. Per què no a tothom i només a ells, pregunten molts pares? (Podeu ampliar la informació sobre el cas en aquest fantàstic article de Melisa Tuya). Els membres del (in) Constitucional segueixen amb pas ferm cap a aquesta sentència definitiva que confirmi legalment el que ja es va aplicant sovint en la pràctica: que les persones amb diversitat funcional no són SUBJECTES de dret, sinó OBJECTES de favors.

I encara un altre exemple: Per si algú no ho sap encara, l’article 56 del Codi Civil Espanyol exigeix a les persones amb discapacitat intel·lectual que vulguin contraure matrimoni un informe mèdic favorable i un certificat expedit per un notari. Per acabar-ho d’adobar, a finals del passat any es va produir una gran mobilització en el món de la diversitat arran de la reforma de l’esmentat article que ampliava els supòsits inclosos en aquesta exigència i afegia a les deficiències mentals (alerta amb l’expressió …) i intel·lectuals, també les sensorials. És a dir, que a partir de llavors també les persones sordes, cegues i sordcegues necessitarien el “permís” de dos complets desconeguts per poder casar-se:

“Quienes deseen contraer matrimonio acreditarán previamente en acta o expediente tramitado conforme a la legislación del Registro Civil, que reúnen los requisitos de capacidad y la inexistencia de impedimentos o su dispensa, de acuerdo con lo previsto en este Código. Si alguno de los contrayentes estuviere afectado por deficiencias mentales, intelectuales o sensoriales, se exigirá por el Secretario judicial, Notario, Encargado del Registro Civil o funcionario que tramite el acta o expediente, dictamen médico sobre su aptitud para prestar el consentimiento.”

Ho podeu llegir altra vegada en aquest article de la mateixa Melisa Tuya.

Algunes sentències dels tribunals espanyols (no sé si a altres països passa el mateix de forma tan exagerada com aquí) són tan desconcertant, tan partidistes, tan estanyes, tan allunyades del sentit comú, que farien riure si no afectessin tanta gent i la fessin sofrir. Una justícia que el poble no entengui, no és justícia per més que diguin que s’ajusta a la llei. Tots sabem que hi ha lleis injustes i, per tant, que s’han de canviar urgentment. A Espanya creuen que posant pedaços ja n’hi haurà prou i no entenen que el que ja no serveix és la mateixa Constitució i que conservar un cadàver no treu cap a res. Perquè aquesta Constitució ja no és res més que un cadàver putrefacte.

Tags: Constitució, Justícia

La famosa novel·la de Gabriel García Márquez «Crónica de una muerte anunciada» ja ens diu com com acaba des de la primera frase de la primera pàgina: “El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana…” L’escriptor no ens vol amagar res. Per tant, la sorpresa no cal que la busquem en cap moment i només ens cal saber que el més interessant de la novel·la és tota la narració dels fets i com García Márquez, aquest gran mestre de la narració, ens ho explica.

La sentència que s’ha conegut aquest matí sobre el Cas Nóos no podíem esperar que fos altra cosa que la «crònica d’una sentència anunciada» per ser qui eren els personatges jutjats i per com veiem que funciona la justícia espanyola. ¿Recordeu aquells discursos nadalencs del Rei on cada dos per tres se’ns recordava que tots els espanyols som iguals davant la llei i que, quan els escoltàvem, tots ens fèiem un tip de riure perquè allò no s’ho creia ningú? Doncs exactament això és el que ha passat: que hem pogut comprovar que no tots som iguals davant la llei, per més que l’insigne advocat Roca i Junyent ens hagi refregat pels morros aquest mateix matí que «això demostra que tots som iguals davant la llei», mentre levitava d’alegria, segons les seves pròpies paraules.

Quan el 2014 Cristina de Borbó va declarar davant del jutge Castro es va fer la distreta i la desmemoriada. Ens recorden les cròniques que només va contestar a 15 de les 400 preguntes del jutge, al·legant la «confiança que tenia en el seu marit». Durant la vista, com es va anar veient, les paraules de la infanta es van centrar en tirar pilotes fora. En concret va dir 59 vegades ‘no ho recordo’, 189 ‘no ho sé’, 23 ‘no recordo’ i 58 ‘ho desconec’. Ja ho veieu: com per regalar-li una carretada de cues de pansa, que diuen que conserven la memòria.

Una altra desmemoriada famosa que hem pogut escoltar aquests dies als tribunals ha estat la exministra del PP, Ana Mato, enredada juntament amb el seu exmarit i un munt de càrrecs públics en l’anomenada «trama de la Gürtel». Ella tampoc no sabia quan guanyava el seu marit, no sabia res de les nombroses i elevades despeses familiars, dels cotxes d’alta gama que tenien al garatge de casa i d’un Jaguar que va aparèixer al jardí de casa sense que ningú sabés d’on havia sortit. Es va fer la beneita i va tirar tantes pilotes fora com va poder. I ja veureu com en surt sense deixar gaires pèls al forat de la gatera…

Ens prenen per rucs i potser ho semblem i tot. Aquí tothom calla i ningú s’atreveix a dir res a personatges tan importants perquè certes coses en aquesta Espanya torera encara es toleren massa bé. ¿Ningú els ha explicat a aquestes senyores -i als seus advocats- que estem al segle XXI i que hi han coses que no se les creu ningú?. No s’adonen aquests insignes advocats i jutges que aquest tipus de defenses que fan de les seves clientes més aviat haurien de ser agreujants que no pas atenuants? Ningú els ha explicat que a mitjans del segle passat sí que podia passar alguna cosa així perquè a les dones en aquells temps se’ls imposaven unes altres obligacions i poc podien posar cullerada en els assumptes familiars considerats importants?. En aquell temps, per desgràcia, la majoria de dones encara eren poc considerades socialment i la majoria no accedia encara als estudis.

Els senyors jutges que els ha tocat jutjar aquestes egrègies senyores els podien haver regalat, juntament amb la sentència, el següent Manual que s’entregava a les dones que en temps franquistes havien de fer l’anomenat «Servicio Social» a la Seccion Femenina i que va ser vigent almenys fins l’any 1960 (i potser algun més encara).

Guía de la buena esposa

Ten preparada una comida deliciosa para cuando él regrese del trabajo. Especialmente, su plato favorito. Ofrécete a quitarle los zapatos. Habla en tono bajo, relajado y placentero.

Prepárate: retoca tu maquillaje, coloca una cinta en tu cabello. Hazte un poco más interesante para él. Su duro día de trabajo quizá necesite de un poco de ánimo, y uno de tus deberes es proporcionárselo.

Durante los días más fríos deberías preparar y encender un fuego en la chimenea para que él se relaje frente a él. Después de todo, preocuparse por su comodidad te proporcionará una satisfacción personal inmensa.

Minimiza cualquier ruido. En el momento de su llegada, elimina zumbidos de lavadora o aspirador. Salúdale con una cálida sonrisa y demuéstrale tu deseo por complacerle. Escúchale, déjale hablar primero; recuerda que sus temas de conversación son más importantes que los tuyos.

Nunca te quejes si llega tarde, o si sale a cenar o a otros lugares de diversión sin ti. Intenta en cambio comprender su mundo de tensión y estrés, y sus necesidades reales. Si tú tienes alguna afición, intenta no aburrirle hablándole de ésta, ya que los intereses de las mujeres son triviales comparados con los de los hombres. En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así; no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar.

Tags: Justícia

Tags: Justícia

Tags: Llibertat

Un dels contes preferits de JORGE BUCAY es titula “El elefante encadenado”. Hi he pensat inmediatament quan he vist la foto d’aquest cavall. Copio a continuació el conte per aquells que no els coneguin.

De pequeño me gustaba el circo. Me encantaban los espectáculos con animales y el animal que más me gustaba era el elefante. Me impresionaban sus enormes dimensiones y su fuerza descomunal. Después de la función, al salir de la carpa, me quedaba extrañado al ver el animal atado a una pequeña estaca clavada en el suelo con una cadena que le aprisionaba una de las patas. La cadena era gruesa, pero la estaca era un ridículo trozo de madera clavado a pocos centímetros de profundidad. Era evidente que un animal capaz de arrancar un árbol de cuajo también podía tirar de aquel minúsculo tronco y huir.

—¿Por qué no la arranca y se escapa? —pregunté a mis padres.

Me contestaron que era porque estaba amaestrado. La respuesta, sin embargo, no me satisfizo. «Si estaba amaestrado, ¿por qué lo tenían atado?». Pregunté a parientes y maestros y pasó mucho tiempo, mucho, hasta que alguien que resultó ser un sabio me dio una respuesta convincente: «El elefante del circo no se escapa porque está atado a una estaca parecida desde que era muy, muy pequeño ».

Entonces me imaginé el elefante recién nacido y atado a una estaca. Seguro que el animal tiró y tiró tratando de liberarse. Debía terminar el día agotado porque aquella estaca era más fuerte que él. Al día siguiente debía volver a probar con el mismo resultado y al tercer día igual. Y así hasta que un día terrible para el resto de su vida, el elefante aceptó su impotencia y se resignó a su destino. Desde entonces, el elefante tenía grabado el recuerdo de su impotencia. Y lo que es peor, nunca más volvió a cuestionarse ese recuerdo y nunca más volvió a poner a prueba su fuerza.

A menudo a las personas nos pasa lo mismo. Vivimos encadenados a estacas que nos quitan libertad. Pensamos que «no podemos» hacer tal cosa o tal otra sencillamente porque un día, hace mucho tiempo, lo intentamos y no lo conseguimos. Entonces nos grabamos en la memoria este mensaje: «no puedo y no podré nunca». Esta creencia autoimpuesta nos ha limitado desde entonces y no la hemos cuestionado más. Seguramente ahora somos más fuertes y estamos más preparados, pero aquel recuerdo nos frena a la hora de intentar liberarnos.

El filòsof John Dewey ja deia que una societat lliure ha de produir persones lliures; o sigui, persones amb capacitat d’elecció i de descenniment per comprendre el que passa i el que els passa. Persones que que siguin capaces de canviar la seva situació si així lliurament ho decideixen. No han de ser persones que es regeixin pel que s’anomena «la indefensió apresa», terme que fa referència a la condició d’un ésser humà o un animal que ha après a comportar-se passivament, sense poder fer res, tot i tenint oportunitats, per canviar la seva situació. És trist que encara hi hagi un munt de persones que siguin incapaces de tenir el control de la seva situació vital per culpa de que els hagin fet creure que no poden fer res i que tot ha de seguir igual per sempre més.

El PP ens vol fer creure als catalans que no podem canviar la situació en la que estem. Fins i tot diuen més: que ells no poden ni volen canviar-la. Per tant, haurem de pensar que la única alternativa serà voler canviar-la nosaltres mateixos i no acceptar més com a «inevitable» l’actual situació. La seva consigna és que ens hem de resignar a seguir com estem i que , fem el què fem, no servirà de res perquè ells miraran d’evitar-ho com sigui. Saben que tenen el poder de la majoria i que poden evitar qualsevol legítima aspiració que surti dels seus esquemes i que a base de lleis i decrets convertiran en il·legítima.

Per tant, em faig algunes preguntes: Hem de ser elefants encadenats tota la vida sense poder elegir el nostre destí? Quina sortida tenim per canviar aquesta situació si se’ns barren tots els camins? Es pot parlar de democràcia en una situació com aquesta o més aviat hem de parlar d’autocràcia? Per què es mira en lupa determinades persones i s’ignoren altres que estan fent exactament el mateix? La llei és igual per a tothom, tal com ens prediquen contínuament?…

Tags: Llibertat

Carles Capdevila acaba d’escriure aquestes sàvies reflexions. Me les faig meves i us les comparteixo. Valen la pena.

16 coses

que he après

aquest 2016

1. Que acceptar les limitacions té un punt dolorós i un altre d’alliberador. Deixes anar pes i et pots abocar en cos i ànima al que et queda, si aprens a deixar de lamentar el que perds. Quan es tanca una porta s’obren soletes un munt de finestres.

2. Que l’amabilitat pot ser la idea més revolucionària. Té el poder transformador de les persones que porten el somriure posat, que transmeten optimisme, que ens fan riure, que per allà on passen milloren l’ambient.

3. Que en lloc de lamentar-nos quan el cos se’ns queixa i deixar anar un “maleït genoll”, tocaria valorar els anys que fa que ens suporta i es doblega al nostre servei. En lloc de maleir-nos els ossos caldria celebrar aquest esquelet que fa el que pot i més per mantenir-nos drets.

4. Que la joia de viure no té mètodes però té mestres. Convé acostar-nos, a l’espera del contagi, a gent senzilla, que té en la bondat i l’estima i la cura dels altres el focus, que passen desapercebuts en un món que premia més el cinisme que la ingenuïtat.

5. Que hem vingut aquí, tot i que ho dissimulem massa bé, a estimar i ser estimats, i per tant, a cuidar-nos. I que la cura de les persones és la tasca més important del món, i la menys valorada.

6. Que no es pot discutir mai amb un imbècil. La clau és detectar-los i frenar-los abans, però això requereix una societat madura i respectuosa que ignori la provocació barata i admiri més els valors que no els resultats a qualsevol preu.

7. Que la persona amb qui no et sàpiga greu plorar i que et faci la companyia adequada és per força un molt bon amic. Sobretot si també sabeu riure plegats.

8. Que mai no és tard per aprendre a caminar, i que amb l’amic amb qui més camino som molt més amics des que caminem plegats: ets més sincer, més directe, més profund.

9. Que sense confiança no hi ha motivació, perquè confiar sovint dóna més fruit que vigilar.

10. Que em sedueixen els optimistes pencaires. Els que saben que tot és un desastre i tot pot anar ben malament, si no hi posem remei aviat. I per això s’arremanguen. I mantenen aquest punt d’ingenuïtat necessària per creure que podran. Perquè sense confiança no hi ha convicció i sense convicció no hi ha resultats i sense resultats no hi ha motius per mantenir l’esperança.

11. Que prioritzar vol dir descartar. Per poder dir el sí entusiasta i possible al que vols hauràs de dir el no contundent i desculpabilitzat al que no hi cap.

12. Que el pitjor de la por és quan ens pilota, quan s’instal·la al volant. Perquè la por ens pot fer traïdors. O ens pot paralitzar del tot. La por de la veritat ens fa mentiders, la por de sentir emocions fortes ens fa freds, la por del risc ens fa tirar massa tovalloles, i la por de morir ens pot impedir viure.

13. Que som més el que fem que el que diem, som més el que decidim que el que pensem, som quan actuem i no quan reflexionem. I com que hem vingut aquí a relacionar-nos, l’educació és l’art i ofici sublim d’aprendre’n mentre s’ensenya i d’ensenyar-ne mentre s’aprèn. Només sent-hi de veritat, de tot cor, sempre, pots aprendre i ensenyar a ser-hi.

14. Que ens cal més mala llet i més esperança. Hem d’estar més emprenyats i més il·lusionats alhora. Ens convé assenyalar i denunciar els culpables, mirar-los als ulls, no assumir que això toca, mostrar-los tota la ràbia que sentim. I simultàniament anar arreglant amb les mans el dia a dia, des de l’inconformisme, amb ambició i amb la certesa absoluta que és possible.

15. Que calen metges i mestres amb visió de capçalera, que en lloc de dedicar-se al trosset assignat i prou, siguin capaços d’agafar distància i tenir cura de persones senceres, de cap a peus.

16. Que la bellesa és en la mirada, i no hi ha privilegi més bonic que ser observat des de l’amor incondicional i l’alegria de viure. No hi ha cap inversió més segura i rendible que envoltar-nos de persones que ens estimen tal com som, que ens troben guapíssims al marge del que dicti el mirall. Que ens miren sempre amb bons ulls.

30 de desembre del 2016 DIARI ARA

Tags: Autoestima, Valors

“Tots tenim un costat bo. O molt bo” és el lema de La Marató d’aquest any, que se centrarà en l’ictus i les lesions cerebrals i medul·lars traumàtiques. No cal dir que és una d’aquelles bones causes perquè hi col·laborem tots d’una manera o altra.

Però no em voldria fixar tant en el tema, sinó més aviat en el lema. Es parla molt sovint de com la societat va perdent valors, de les dificultats que tenim per sortir de la crisi justament perquè, en general, som poc solidaris, perquè cadascú va a la seva i perquè hi ha unes minories molt espavilades que s’aprofiten de les debilitats dels altres. Tot això té una part de veritat i és molt cert que si hi hagués una mica més de justícia social i equitat, les coses serien molt diferents. Però no podem generalitzar de cap de les maneres i jo no estic gens d’acord amb aquesta cançoneta de que tot és dolent, tot va malament i que no hi ha res a fer. Potser, de tant repetir-la, al final anirà quallant com aquelles mentides que, després de repetir-les moltes vegades alguns se les creuen.

I el meu desacord no és només conceptual sinó que és un desacord empíric. Vull dir que conec moltíssims cassos de gent absolutament bona i profundament solidària. Gent que, com diu el lema de La Marató, no té només un costat bo -o molt bo-, sinó que són gent bona per tots els costats per on els miris. I no és qüestió només de sort o de casualitat conèixer molts cassos impressionants de solidaritat. És més aviat procurar fixar-se una mica en les moltes persones que tenen bon cor i són bona gent. Entre molts irresponsables, trobem molts més responsables; entre molts lladres, hi trobem moltes més persones honrades; entre molts egoistes, hi trobem molts més generosos i solidaris. Tots sabem, per exemple, com són en aquests dies les condicions laborals de molta gent. Hi ha una precarietat total i fa molta llàstima i mal al cor escoltar algunes històries de gent que ha de treballar en condicions inhumanes i que a final de mes arriba amb un sou que no el permet viure dignament. Però, al costat d’això, trobes una altra gent que tenen treballadors al seu càrrec i miren de buscar les condicions necessàries per millorar-los les condicions encara que això els resti rendibilitat. Entre molts empresaris que es pensen que encara viuen en el temps dels esclaus i no s’adonen que el nom d’explotadors els va com l’anell al dit, també n’hi trobem d’altres que són honestos, que tenen sentit de la justícia, que són amables i considerats amb els seus treballadors. I potser no són tanta excepció de com ens podríem pensar. Si anéssim repassant totes les persones que han passat per la nostra vida possiblement el balanç no seria tan negatiu com ens podríem pensar i trobaríem moltes bones persones que ens influït o ajudat d’una manera o altra.

Tots sabem que hi ha molt poques persones perfectes, però també és veritat que tots tenim algun costat bo, o molt bo, com diu el lema de La Marató. La major part de la gent, encara que no sempre siguem del tot generosos, sí que ho som moltes vegades; encara que no sempre diguem la veritat, sí que la diem la majoria de les vegades i em sembla que la majoria de les vegades procurem actuar de la millor manera que sabem i com les circumstàncies ens permeten. Cal seguir creient que la majoria de les persones són bona gent, perquè estic convençut que en són. I si no ho són més és perquè potser no en saben més.

Propostes com les de La Marató -i tantes i tantes de similars- em fan creure que la humanitat no està perduda i que junt amb les queixes i les crítiques que hem de fer -perquè cal fer-les per no ser indolents i submisos- hem d’actuar de forma positiva deixant de banda la passivitat i el derrotisme. Potser no podrem canviar la realitat, però sí que podem canviar la nostra postura i la mirada davant de la realitat. Caldrà ser inflexibles amb aquells que facin les coses malament, però caldrà reconèixer i emmirallar-nos en aquells que fan les coses bé. I per sort, hi ha tanta i tanta gent en qui emmirallar-nos…

Deia Samuel Smiles que “la vida té el seu costat ombrívol i el seu costat brillant; de nosaltres depèn triar el que més ens plagui”. Les persones també tenen quasi sempre algun costat bo: mirem-lo.

Tags: Valors

Si mireu el meu Facebook veureu que tinc en aquests moments 227 amics. Segurament que en algun moment fins i tot n’havia tingut algun més. Com podeu comprendre és impossible tenir tants amics de veritat. Facebook fa trampa i fa que anomenem amics a simples companys, coneguts, saludats o fins i tots a persones completament desconegudes que, per alguna circumstància ens han demanat «amistat» i els hem posat a la llista.

Això no tindria més importància si fóssim conscients que d’amics, en realitat, n’acostumem a tenir ben pocs i que del que es tracta és de no acabar de devaluar la paraula que aquesta xarxa social tan alegrement ha posat de moda. D’aquesta classe d’amics del Facebook me’n surten 227, però en podria tenir 5000. Tot és qüestió de posar-s’hi i començar a demanar de manera desaforada amistat a tort i a dret. ¿Recordeu quan el cantant brasiler Roberto Carlos cantava aquella cançó que es va fer tan popular «Yo quiero tener un millón de amigos»? Doncs si mireu la seva pàgina oficial de Facebook veureu que ja en té 5.852.364. Com deia un: com per convidar-los a tots a fer una cervesa!

I, en canvi, considero que és molt important tenir amics. Però amics de veritat -i no pas d’aquests dels que parlava-; que no en cal gaires i aquí podríem fer bona aquella dita de «pocs i bons». No sempre és fàcil fer amics i encara és més difícil conservar-los. Anem tots molt atrafegats pensant en les nostres coses i en els nostres assumptes i no tots sabem perdre el temps en les coses que realment són essencials; en canvi, ens costa ben poc perdre’l en coses sense importància. Qüestió de saber triar… L’amistat pot néixer de diverses maneres. A vegades neix ja en la infantesa o en l’adolescència i perdura tota la vida. Altres vegades neix per casualitat en algun moment de la nostra vida simplement perquè dues persones tenen unes afinitats que fa que d’allà en neixin afectes perdurables sense saber ben bé com. La vertadera amistat és com un fil que es va estirant i estirant i no es trenca mai. Per lluny que estiguem físicament; per molt temps que passem sense veure’ns i fins i tot sense comunicar-nos gaire l’amistat pot perdurar d’una forma una mica misteriosa i sense que la puguem explicar. I tots necessitem aquell caliu, aquell lloc on sabem que serem escoltats i acollits si alguna vegada ho necessitem. I qui no ho necessita? Qui no necessita afectes, complicitats, carícies físiques o carícies a l’ànima?

Acabo de llegir una notícia que m’ha fet pensar com n’és de necessària l’amistat i com tots necessitem tenir el caliu d’algun amic. I si no és possible un amic, almenys l’afecte d’algú que se’ns acosti i que mostre algun tipus d’afecte amb nosaltres. La història tracta d’un adolescent anglès que es diu Ollie Jones i pateix l’anomenat autisme clàssic. Es tracta d’una forma moderada del trastorn que no el porta a comportaments compulsius, però retarda el seu desenvolupament. La seva condició fa que Ollie tingui pocs amics i, per tant, se senti sol. A punt de fer 15 anys, va escriure dues targetes d’aniversari per a si mateix. Hi posava:“De: Ollie. Per: Ollie. Per molts anys, Ollie! “. Quan la seva mare ho va llegir el seu cor es va encongir perquè reconeix que el seu fill no té amics perquè l’autisme és un trastorn complicat per poder tenir unes relacions normalitzades amb les altres persones. Llavors ella, des d’Exmouth (Regne Unit) va decidir compartir les targetes de l’Ollie a Facebook, esperant que algunes persones se sentissin motivades per enviar-li missatges al seu fill. Demanava que 10 o 12 persones li enviessin postals al seu fill pel seu aniversari. Deia així la nota que va posar el passat mes d’agot: “El meu fill és autista i complirà 15 anys. Li encanten les postals i se’n va escriure algunes a si mateix. Som una família petita i no té amics … Em podeu ajudar? Si tens una targeta vella al calaix, envia-li! Tens temps fins diumenge. Moltes gràcies “. Va afegir la direcció de la família i va esperar.

N’hi va haver prou en 48 hores perquè el post fos compartit més de 22 mil vegades i inspirés ni més ni menys que a 8 mil persones a enviar targetes d’aniversari a Ollie, a més d’un allau enorme de missatges a Facebook. Ah, i una ràdio local, commoguda per la història, va decidir reforçar la demanda de de targetes de la mare, multiplicant d’aquesta manera els resultats.

I van arribar postals del món sencer. El carter va haver de buscar el reforç d’un company perquè eren caixes i més caixes; i va dir-los que encara n’hi havia més al magatzem de Correus. Un detall: la gran majoria de les cartes i missatges enviats a l’Ollie provenien justament d’altres famílies amb algun membre que pateix autisme. “Només puc dir gràcies per la gentilesa, per l’amor i per la bona voluntat de tots, que és increïble. Moltes gràcies “, va dir la mare d’Ollie, emocionada i feliç.

Això no és encara amistat. però qui diu que d’aquest petit gest no en pugués sorgir alguna. A vegades justament ens falta aquest petit pas per tal de que sorgeixin amistats autèntiques….

Tags: Justícia

La justícia ha de ser justa i proporcionada. Això que sembla una perogrullada no ho és sempre i aquí a Espanya encara menys. Ho veiem cada dia amb uns tribunals i uns jutges que no paren de fer el ridícul sempre que poden. No tots, és clar, però sí que una bona majoria. I l’escala podria anar des del món de l’esport (Déu n’hi do la parcialitat de les sentències esportives!) fins a les sentències del Tribunal Constitucional. La parcialitat, la discrecionalitat, l’arbitrarietat, la vel·leïtat, la capritxositat i la volubilitat de que fan gala alguns tribunals faria caure la cara de vergonya a una persona mitjanament normal. Però com que sembla que no en tinguin –i si en tenen, la dissimulen prou bé- no passa res i ells segueixen anant per aquests mons de Déu tan amples i amb el cap ben alt i, el que és pitjor, tenint-nos a tots per rucs.

De fet, el principi de proporcionalitat hauria de servir per a regir-nos en tots els ordres de la nostra vida i per això aquest principi és una columna fonamental en l’ordenament jurídic de tots els països que volen ser civilitzats. Ja ho deia Sant Tomàs en la seva Summa Teològica (I-II, c. 95, a. 3) quan es referia a com havia de ser la llei humana: deia que havia de ser justa, possible segons les naturalesa i les costums del país, proporcionada als llocs i als temps i convenient per a la conducta humana. El pensament de Sant Tomàs segueix vigent en molts aspectes encara avui i hauria d’estar present en els diversos debats sobre la legitimitat de les lleis que promulguen els estats i que haurien de servir per garantir la convivència o la justícia per a tots els membres, especialment per aquells que tenen menys garanties pel fet de ser socialment dèbils, desvalguts o que no tenen veu.

He fet tota aquesta llarga introducció perquè demà surt de la presó Arnaldo Otegi, un d’aquests cassos paradigmàtics de tot això que deia més amunt. En un cert moment de la seva vida va formar part d’un comando d’ETA, va participar en un segrest, el van jutjar i va anar a la presó els anys que li corresponien. En un altre moment de la seva vida aquest home va anar canviant -com molt bé ens explica Antoni Batista, un dels periodistes que millor coneixen el país basc i que millor coneixen Otegi- cap a posicions dialogants i encarades a que l’ETA més dura i sanguinària deixés definitivament la violència i entrés a un camí de pau. L’Antoni Batista l’ha entrevistat vàries vegades, s’hi ha acostat, l’ha escoltat i diu que aquest home tindrà un gran paper en l’ Euskadi del futur. El que sí que és clar és que aquest home ha estat un dels que ha patit aquesta discrecionalitat de la justícia espanyola. Quan va sortir de la presó la única cosa que va intentar fou re encaminar una organització violenta cap a la vida política normal, fet que la hipòcrita llei de partits espanyola va considerar il.legal.

En Toni Soler en ho explica al seu blog: “Per aquest delicte polític, Otegi haurà passat més de sis anys a la presó, ni un dia menys, sense cap opció a reducció de pena. Perquè ens en fem una idea, el general Galindo, condemnat per la mort de Lasa i Zabala, només va passar 4 anys a la presó (i l’havien condemnat a 70 anys). I el general Armada, cervell del 23-F, va ser condemnat a 30 anys i només en va complir 5. En el cas d’Otegi, doncs, es pot parlar de desproporció i fins i tot d’acarnissament, que només s’explica per motius polítics. En efecte, els poders de l’Estat l’han vist com una amenaça justament perquè semblava l’únic líder capaç d’apartar el món abertzale de la violència i convertir-lo en una força de govern. L’empresonament d’Otegi ha estat condemnat per tots els partits bascos, tret de PP i Ciutadans, i el Premi Nobel de la Pau Adolfo Pérez Esquivel l’ha considerat “una ofensa a la humanitat”.

“A l’Estat no l’interessa ETA, però sí que li interessa agitar el fantasma d’ETA perquè amb aquest fantasma contamina l’independentisme”, assegura Antoni Batista. L’Estat espanyol el que no pot guanyar a les urnes ho porta als tribunals. Als seus tribunals. A aquells tribunals dels quals parlava al principi d’aquest apunt. I així ens va… Cap persona civilitzada i mitjanament raonable i democràtica; cap país que apreciï una mica la democràcia i que l’estimi una mica i la vulgui, no podrà entendre això que passa a Espanya.

Tags: Justícia, POLÍTICA

Tags: SOCIETAT, Solidaritat, Valors, Vida i mort, Voluntariat

Tags: Amistat, Església, Seminari de Solsona

Llegia avui que el periodista català Arcadi Espada escriu al diari EL MUNDO” que “siente por esos cientos de miles un profundo desprecio” (es refereix a tota la gernació que ahir vam anar a la Via Lliure) i, d’alguna manera ens ve a tractar com a “personas con deficiencias cognitivas de algún género” pel fet d’escoltar i fer cas dels missatges de l’ ANC. Tampoc n’hem de fer gaire cas de la gent que escriu al “inmundo EL MUNDO” dirigir per un tal Marhuerda i que arreplega tot allò que no vol ningú. Ja sabem que aquest diari és un diari de rebotats, de gent amb males digestions i que escriuen quan després d’una bona fartanera els puja la bilis i l’han d’escopir d’alguna manera o altra.Tenim altres cassos d’il·lustres catalans (Boadella, Sostres i alguns altres) que pateixen aquest mateix mal i, de tant en tant, es despengen amb coses d’aquestes per cridar l’atenció; perquè d’altra manera no s’entén.

Fa temps que sento dir que els independentistes ens comportem com un ramat de xais que seguim mansament uns quants il·luminats (el President Mas o Junqueres són els seus principals focus d’atenció). Pocs arguments ens donen per poder afirmar això, però ho repeteixen com una inacabable lletania un dia i un altre sense adonar-se que la seva posició és molt més fàcil que la nostra. Diu que Mas “no ha tingut el coratge, l’elemental decència democràtica de dir als seus súbdits que la independència només podrà aconseguir-se amb sang, suor i llàgrimes” com diu també Josep Fontana: “Tota independència necessita d’una guerra d’independència”.

El senyor Arcadi ha de saber que no som tan rucs per no adonar-nos que res és gratis i tampoc som tan ingenus com per no saber que la independència de Catalunya ens costarà sang, suor i llàgrimes –i potser més d’una cagarrina- en una Espanya profundament antidemocràtica i tancada a qualsevol tipus de negociació, com es faria en qualsevol altre Estat on la democràcia no fos només una paraula que es fa servir per quedar bé i on és més important que l’imperi pur i dur de la llei (que generalment es converteix en llei de l’embut). Està bé que ell es conformi amb el que té i estigui content amb la llibertat que li concedeixen graciosament. No hi tinc res a dir. Tampoc tinc res a dir que alguns s’acostin a la menjadora que el poderós Estat els omple cada dia i on hi troben tot tipus de facilitats. Estar al costat del Poder és la posició més còmoda, senzilla i fàcil. Però és possible que molts dels catalans que ahir vam anar a la Via Lliure no en tinguem prou i vulguem alguna cosa més. Es veu que això és molt difícil d’entendre per alguns que no “tenen les deficiències cognitives” que ens atribueix a nosaltres i que es veu que ells deuen ser éssers superiors i amb facultats especials per entendre les coses. Res no és gratis. La llibertat i la dignitat tampoc ho són.

Però jo no m’atreviria a donar tantes lliçons com ho fan ells i a aquests savis de pa sucat amb oli els aniria bé la lliçó que un alumne va donar a un professor seu en plena classe. Expliquen que en una classe d’una famosa universitat un dels alumnes, inesperadament, li va preguntar al professor: – “¿Vostè sap com es capturen els porcs senglars?” …El professor va creure que era un acudit i esperava una resposta divertida … El jove va respondre que no era un acudit i li va continuar explicant:- “Vostè pot capturar senglars buscant un lloc al bosc on vegi que s’hi passegen. Després hi tira en aquell indret una mica de blat de moro. Els porcs vindran diàriament a menjar el blat de moro. Per a ells és un regal diari que els surt gratis. Quan s’acostumen a venir-hi diàriament vostè construeix una tanca a un costat. Quan s’han acostumat a la tanca i ells segueixen venint cada dia a menjar el blat de moro, vostè construeix un altre costat de la tanca … Ells s’hi van acostumant i cada dia tornen a menjar la seva ració de blat de moro. Vostè poc a poc a poc va fent la tanca fins que només hi quedi una porta d’entrada. Els senglars seguiran venint i un dia, quan siguin a dins menjant, només li caldrà instal·lar la porta i podrà capturar fàcilment tot el grup. És així de simple. En un instant els senglars perden la seva llibertat. Quan se n’adonin començaran a córrer desesperats dins de la tanca, però ja no tindran res a fer. Estan sotmesos. Després, seguiran menjant el blat de moro que tindran cada dia fàcilment i grati. S’hi hauran acostumat i fins i tot s’oblidaran dels temps que s’havien de buscar el menjar ells mateixos. hauran acceptat l’esclavitud sense ni adonar-se’n”…

Tags: Dignitat, Independència, Llibertat

Tags: Justícia

Quan parlem dels pallassos hauríem de tenir ben present que la paraula té dues accepcions molt diferents. Ens ho diu el diccionari. Per una banda, la paraula ‘pallasso’  té el significat d’artista còmic i és l’aspecte positiu de la paraula. I per altra banda, fem servir també la paraula en sentit pejoratiu quan l’apliquem a aquella persona que pel seu capteniment poc seriós i inconsistent no mereix d’ésser tinguda sinó com un objecte de divertiment.

No sé si l’ Albert Boadella va ser en algun moment un bon actor, un bon còmic o un bon pallasso. Jo no vaig tenir l’oportunitat de veure’l actuar, però era tingut com a bon actor i, sobretot, va triomfar fent papers satírics. Ell i els Joglars eren especialistes fer sàtires ben àcides. Jo no sé si és sempre veritat allò que diuen en castellà de “quien tuvo, retuvo”. Potser sí. Però també és veritat que les coses s’acostumen a degradar amb el temps i la bis còmica del Boadella s’ha anat degradant de tal manera que ara aquest personatge ja no fa riure. Més aviat fa plorar de pena. És un ressentit que, de tant en tant, va deixant anar la bilis acumulada durant una temporada. I té una fixació tal envers Catalunya i tot el que faci olor a català que, quan té la mínima oportunitat, ho deixa anar sense miraments. Ho dic perquè vaig llegir que en una entrevista a ‘La Razón’  havia dit que “una ciutat com Barcelona, que es creu el melic del món, hagi passat a mans de la Colau i el seu equip és de la les coses més divertides“. I afegia que “una part de la burgesia catalana ha pujat al carro nacionalista i l’altra s’ha immers en un silenci absolut. Veure-la en aquest ridícul, en aquesta cosa tan casposa que ara domina la ciutat, em diverteix”.

Al Boadella li podríem recordar com n’era de casposa i ridícula l’alcaldessa de Madrid fins no fa gaire. Ell no ho devia voler veure perquè menjava de les seves mans.També era una cosa força divertida l’espectacle que donava. Però aquí no m’hi posaré pas perquè considero que cada ciutat és ben lliure d’escollir a qui vulgui. Això sí: que després cadascú s’atengui a les conseqüències.  Per tant, no defensaré la Colau, ni denigraré la Botella. Cadascú és ben lliure de tenir la seva opinió de les coses. Però sí que li recordaria al pallasso Boadella (i vull fer ús aquí de la segona accepció del terme) que la llibertat hauria de ser una cosa sagrada, tot i que sabem prou bé que mai podrem decidir amb total independència; però sí que tenim dret a escollir per nosaltres mateixos allò que considerem millor per a tots. És, per tant, ser lliure és una aspiració que mai farem realitat totalment però sí que podem tenir la legítima aspiració de voler-ho ser. I ho podrem ser si podem exercir el dret a decidir el que ens sembli millor, fins i tot amb el rics de no encertar-ho.

El Concili Vaticà II, va afirmar que la consciència és el “recinte sagrat” inviolable de tota persona i no es pot obligar a ningú a actuar contra la seva consciència” (Dignitatis humanae 2). I això no val només per als subjectes individuals sinó que val també per als subjectes col·lectius. O sigui, que val per a totes les nacions sense Estat com nosaltres. Hem de poder decidir sobre el nostre destí. És un dret natural i és un dret democràtic. I cap Constitució hauria d’impedir-ho i, si ho impedeix, vol dir que és una mala Constitució i caldria reformar-la a l’instant. Jo no vull pertànyer de cap manera a un Estat que aixequi parets tant per als qui vulguin entrar-hi com per als que en vulguin marxar. No vull pertànyer a un Estat que m’imposi una unió forçada. Vull un Estat que sigui prou democràtic com per poder-me oferir poder-me quedar a gust o poder triar una separació pactada si la vull. I si no és capaç d’això és un estat que no val la pena i no m’interessa per a res.

Tags: Llibertat

Tags: Justícia, Pepe Mujica, POLÍTICA, Santiago Vidal, Uruguai

Veient la foto que tenim aquí al damunt i veient el que està succeint aquests dies, m’adono que una de les coses que més ressalten és la hipocresia en la que la majoria de països estem permanentment instal·lats. No descobreixo res de nou i ja ho han dit i escrit molts altres. Però voldria recalcar-ho i parar-m’hi una mica perquè em sembla que no ens acabem d’adonar que aquest és el nucli de la qüestió i el moll de l’os de molts problemes.

No ens agrada que ens enganyin, que ens prenguin per babaus, per criatures, per gent sense criteri i sense capacitat de discerniment. No ens agrada que ens prenguin el pèl, que ens vulguin fer creure que és blanc el que és negre o que ens vulguin fer beure a galet, com vulgarment es diu. No ens ho hauríem de creure tot: ni el que escoltem a les tertúlies, ni el que s’escriu, ni el que diu la televisió, ni el que corre per les xarxes socials. Normalment som massa crèduls i per això ens enreden tan sovint. I no em refereixo només als polítics. Que també, i molt! Com que veuen que ens ho empassem tot i ens deixem enredar tant sovint, cada dia hi ha més gent disposada a exercir aquesta mena d’esport que s’ha posat tant de moda. Jo crec que cada dia que passa hauríem d’obrir més l’ull, estar més desperts i ser més crítics, perquè la hipocresia, la mentida, els rumors i les ganes que tenen alguns de prendre’ns el pèl van en augment. Hi ha moments en què sembla que tot s’hi val, que tothom pot dir coses i fer acusacions sense massa fonament i, al cap i a la fi, cridar l’atenció per tal de vendre –o de vendre’s- una mica més.

La paraula hipocresia (hipokrisía) ve del grec i significa ‘representació teatral’. Quan anem al teatre sabem –o hauríem de saber- que allò és només una representació, que no és real. Quan els actors ho fan prou bé, fins i tot poden fer que ho oblidem i se’ns emporten durant una estona a un terreny indeterminat, a una dimensió on es barreja realitat i ficció. Són capaços de simular tan bé, d’assumir la mera aparença, de fingir una cosa que no és real –però que ho sembla- que són capaços de riure o plorar ells mateixos i de fer-nos riure, plorar, patir o sentir-nos transportats a un altre món als espectadors. Això està molt bé que ho facin els actors i les actrius, però ja no està tan bé que ho facin polítics, periodistes o banquers. Ens tornem tan infantils, que per moments ens ho creiem tot i inexplicablement deixem de ser crítics, objectius, madurs i equilibrats, per tornar-nos persones que comencem a creure’ns-ho tot, encara que ningú no ens donin arguments, dades, ni detalls. O que aquests siguin falsos, que és pitjor!

Estem immersos en l’imperi de la ficció, dels rumors i de la hipocresia infinita, en un temps en què ens envaeix tanta informació que no som capaços d’analitzar-la una mica, de contrastar-la, de digerir-la i per això estem força ben disposats empassar-nos-la sencera, tal com ve i sense ganes de fer gaires comprovacions. No tenim temps –ni ganes, a vegades- i tenim massa pressa. Exactament com quan tenim molta gana i poc temps per menjar; en aquestes situacions no sabem esperar, no masteguem i deglutim tal com ve i sense valorar-ne les conseqüències. Aquest any que comencem serà molt transcendent en molts aspectes. Políticament parlant, ens farem un tip de votar i em temo que ens comportarem altra vegada com acostumem a fer-ho: sense massa crítica, deixant-nos portar més pels sentiments que no pas per la raó, sense avaluar prou les coses. I justament aquest és el terreny abonat que esperen els entabanadors de sempre, els polítics hipòcrites i mentiders, aquells que prometen l’oro i el moro i després no donen res més que xavalla i encara se’ns n’ enriuen a la cara. Polítics que són capaços de treure’ns el pa de la boca per vendre’l i endur-se els diners a casa seva; polítics que són capaços de posar-se al davant d’una manifestació per la llibertat d’opinió quan al seus països no fan més que repudiar-la. Polítics que són capaços de dir ara, sense cap mena de rubor, tot el contrari del que deien ben pocs anys enrere. O periodistes que parlen sense gaires proves i basant-se en rumors i mitges frases tretes d’aquí i d’allà. O banquers que enganyen al mateix Banc d’ Espanya i, per tant, els costa ben poc d’enganyar-nos a nosaltres. O de catedràtics que fan llibres ben grossos plens de cites falses i de teories delirants… I podríem seguir una bona estona amb el ram dels entabanadors.

¿Què hi feien, entre els 50 líders que van assistir a la manifestació a París com a condemna del terrorisme i per la llibertat d’expressió, l’espanyol Mariano Rajoy, el turc Ahmet Davutoglu, l’hongarès, Viktor Orban, el gabonès Ali Bongo, els jordans, Abdalá II i Rania, el rus Serguéi Lavrov, l’egipci Sameh Shoukry, el jueu Benjamin Netanyahu? Tots ells incompleixen en els seus països la llibertat d’expressió i retallen de manera flagrant  alguns dels drets humans essencials. Hipocresia, hipocresia, pura i infinita hipocresia. La foto d’aquests dirigents ens la podien haver estalviat per no haver de passar vergonya aliena. No calia que haguessin anat a la manifestació i que als seus respectius països estiguessin una mica més alerta en respectar les llibertats dels ciutadans i en no mentir tant.

¿Quan serem prou valents i tindrem prou dignitat per dir prou i per canviar a través dels nostres vots aquest sistema podrit, corrupte i hipòcrita? Com per tenir-ho ben present aquest any, que haurem de votar-los unes quantes vegades…

Tags: SOCIETAT, Volors

Tags: Amistat, Amor, Emocions, PSICOLOGIA, Relacions humanes

Tags: Amistat, Catalunya, Independència

Tags: Autocrítica, PSICOLOGIA, Valors

Tags: Justícia social, PSICOLOGIA, SOCIETAT

Tags: Autodeterminació, Dignitat, Drets, POLÍTICA

Tags: 12 d' Octubre, América Llatina, Llibertat, Pere Casaldàliga

Tags: Amistat, Relacions humanes, Seminari de Solsona

Tags: SOCIETAT, Valors

Tags: Corrupció, Ètica i Moral, Jordi Pujol, Mentides, POLÍTICA

Tags: Crisi, Futbol, Justícia, SOCIETAT

Tags: Llibertat, MITJANS DE COMUNICACIÓ

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz32HkzOuZd

Tags: PSICOLOGIA, Valors, Vida i mort

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2ylUJx36b

Tags: Indults, Justícia, Setmana Santa

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2xlH0x2C0

Tags: Pere Casaldàliga, Valors, Vida i mort