A PEU

Una altra vegada ens trobem amb un conflicte lingüístic amb funcionaris que no "funcionen" prou bé. És el que va sofrir l’Àngels Monera (a la foto, la de la dreta) amb uns guàrdia civils a l’aeroport de Girona.

Encara no han entès aquesta gent que un funcionari està al servei de la població. No ho han entès ni alguns funcionaris ni els seus caps. Què hi fa un guàrdia civil a Girona si no entén el català? No sols no es compleix la llei sinó que és una falta de respecte a la gent d’una terra que té una llengua pròpia i que té el dret de fer-la servir.

Per sort, no tots són iguals. (Només faltaria!).  Però de tant en tant en trobem amb policies, guàrdia civils, jutges, funcionaris de finestretes oficials -per tant, en contacte amb el públic- que els sembla que no els cal entendre el català. I ja sabem que en certes circumstàncies hom no té temps, humor o paciència per crear situacions tenses i protestar per aquesta falta de respecte i ho deixem passar (i parlo per pròpia experiència). Ens comportem com autèntics súbdits, malauradament. I ni ho denunciem posteriorment, cosa que és un greu error no fer-ho.

I després es preguntaran alguns perquè volem ser independents… Doncs ja els ho explico jo: per evitar situacions semblants a aquesta, en la que el ciutadà es troba en un judici com acusat en lloc de trobar-s’hi com acusador…

Una altra vegada ens trobem amb un conflicte lingüístic amb funcionaris que no "funcionen" prou bé. És el que va sofrir l’Àngels Monera (a la foto, la de la dreta) amb uns guàrdia civils a l’aeroport de Girona.

Encara no han entès aquesta gent que un funcionari està al servei de la població. No ho han entès ni alguns funcionaris ni els seus caps. Què hi fa un guàrdia civil a Girona si no entén el català? No sols no es compleix la llei sinó que és una falta de respecte a la gent d’una terra que té una llengua pròpia i que té el dret de fer-la servir.

Per sort, no tots són iguals. (Només faltaria!).  Però de tant en tant en trobem amb policies, guàrdia civils, jutges, funcionaris de finestretes oficials -per tant, en contacte amb el públic- que els sembla que no els cal entendre el català. I ja sabem que en certes circumstàncies hom no té temps, humor o paciència per crear situacions tenses i protestar per aquesta falta de respecte i ho deixem passar (i parlo per pròpia experiència). Ens comportem com autèntics súbdits, malauradament. I ni ho denunciem posteriorment, cosa que és un greu error no fer-ho.

I després es preguntaran alguns perquè volem ser independents… Doncs ja els ho explico jo: per evitar situacions semblants a aquesta, en la que el ciutadà es troba en un judici com acusat en lloc de trobar-s’hi com acusador…

Transcric un testimoni esgarrifador que he trobat al blog "Hannah y sus hormonas" i que escriu la periodista Amparo Mendo. Crec que val la pena difondre’l.

http://www.servicioshf.com/hfblogs/hannah_hormonas/2010/01/22/horrores-silenciados/

Horrores silenciados

Queridas caris:

No ha cumplido aún los treinta años, pero la mirada de Caddy Adzuba (República Democrática del Congo, 1981) rezuma una tristeza que estremece. Tanta como determinación.
Esta periodista llegó a España el pasado 26 de diciembre, huyendo de las amenazas de muerte que llegaban a su teléfono móvil prometiendo “cerrarle la boca con una bala en la cabeza”. De hecho, ya había esquivado alguna milagrosamente: una mañana, recibió una visita inesperada en su propia casa antes de acudir al trabajo en Radio Okaki (emisora de la ONU), donde denunciaba sin desaliento las atrocidades. Allí ha visto morir a tres de sus colegas masculinos.
Hace unos días, tuve el honor de compartir con ella una comida que organizaba el Club de las 25. Esta asociación de mujeres feministas le otorgó el pasado año un merecido premio a su lucha por la libertad de expresión y de prensa en su país. (No pudo recoger el galardón entonces y fue Amelia Valcárcel quien lo recibió en su nombre.) También le concedieron, unos meses antes, el premio internacional de Periodismo Julio Anguita Parrado.
De Caddy impresiona no sólo su trayectoria vital y profesional, sino su forma de narrar. Como en las viejas tradiciones orales, recojo su testigo e intento trasladaros su historia lo más fielmente posible.
Imaginaos la escena: una noche, después de la cena, la tranquilidad de una familia –madre, padre y cinco hijos- se ve bruscamente quebrada por la entrada en su hogar de los rebeldes. La mujer es violada una y otra vez delante de sus seres queridos e incluso fuerzan a su hijo mayor a que lo haga. Mientras, el marido intenta oponer resistencia. Y comienzan a cortarle la lengua, las orejas, la nariz… hasta que se desangra vivo allí mismo.
Se llevan a la madre y a los niños a la jungla, donde ella es utilizada como esclava sexual y les separan. Al quinto día, cuando ella pregunta por ellos, le dicen que la carne que ha estado comiendo durante esas jornadas pertenece a sus hijos. Y, para demostrárselo, le enseñan las cinco cabezas.
La mujer suplica entonces por su muerte porque, como católica, no puede quitarse la vida. La respuesta de los bárbaros es que no tiene derecho a morir y que debe vivir con esa pena.
Cuando una de las asociaciones en las que Caddy participa la encuentra vagando por la carretera, se la llevan aferrada a una bolsa de plástico: allí están los restos de sus hijos y no permite que nadie la separe de ellos ni los entierre.
Caddy estuvo con ella en el hospital el 20 de diciembre.
Esta es sólo una historia entre las de 300.000 mujeres agredidas sexualmente y utilizadas como estrategia de guerra en el Congo. 300.000 vidas rotas con edades comprendidas entre los tres meses (sí, un bebé) y los 85 años. Y 40.000 niños-soldado reclutados por los grupos rebeldes. Y 350.000 huérfanos vagando por las carreteras.
Mientras, los países ricos compramos su coltán y su casiterita (minerales que se utilizan en la fabricación de teléfonos móviles, videojuegos y componentes electrónicos), extraídos de las minas del este que controlan los guerrilleros de mil facciones. Los mismos que violan a las mujeres con sus penes, sus cuchillos, sus cigarrillos encendidos o guijarros y les seccionan desde la vagina hasta el año. Algunos de esos animales tienen hoy, incluso, puestos en el gobierno.
Caddy está en España para pedirnos que, entre todos y aprovechando la presidencia española, reclamemos al Parlamento Europeo el cumplimiento de la Resolución 1325 de Naciones Unidas: se celebra este año su décimo aniversario y establece la protección de mujeres y niños en zonas de conflicto. Tan sólo 23 países en el mundo tienen un plan nacional para aplicar esa resolución.
Sin duda, ella es también una “actora de paz”, figura para que la Cuarta Conferencia de la Mujer (Pekín, 1995) pidió apoyo expreso.
Cady Adzuba estará en nuestro país hasta el 20 de abril -gracias a la fundación Euroárabe y a la Diputación de Granada-, explicando en seminarios y conferencias este horror silenciado que dura ya demasiado. Los periodistas estamos muy ocupados explicando en primera persona y en primer plano la catástrofe de Haití, de cuyo desastre también nos habíamos olvidado hasta el terremoto del pasado 12 de enero.

Hannah Malauva

P.D.: Se está creando una plataforma para exigir el cumplimiento de la Resolución 1325. Os mantendré informadas.

Seguint amb el tema d’ahir, vull explicar que he parlat moltes vegades amb amics musulmans del paper de la dona a l’ islam, dels seus drets i del seu estatus social. Sempre hi ha hagut coses que no acabava d’entendre, sobretot veien la realitat d’alguns països musulmans. L’explicació que m’han donat aquests amics, que considero més entesos i intel·ligents, és que cada país és diferent i que les interpretacions de l’ Alcorà són diverses, com ho són també les de la Bíblia.

Llegia fa un parell de dies  que  Souad El Hadri, la primera advocada musulmana en doctorar-se a la Facultat de Dret de València, realitza una nova lectura de l’Alcorà i la Sunna en el seu llibre ‘Els drets de la dona a l’ islam i el seu estatut personal al Magreb’ .

Aquest llibre és la seva tesi doctoral  i la va escriure per a desterrar les lectures masclistes predominants en la jurisprudència islàmica.  Sobre aquesta qüestió, ha narrat que la seva tesi, reconeguda amb un Cum Laude, la va idear per a respondre al principal problema al qual s’enfronten les feministes musulmanes: existeix o no un principi d’igualtat a l’ islam?. I la seua resposta és que sí. Per aquesta raó, se centra en la seva obra a rebutjar les "lectures masclistes i patriarcals" que han prevalgut sobre el llibre sagrat de l’ islam i de la paraula de Mahoma.

Qui vulgui saber més sobre les opinions d’aquesta advocada, podrà trobar una bona entrevista a la revista CONSUMER

http://www.consumer.es/web/es/solidaridad/derechos_humanos/2008/04/19/176303.php

Considero que és ben interessant tot el que diu, sobretot quan, com deia en el post d’ahir, ens està arribant una gran onada d’integrisme a la que caldrà fer-hi front. I no estarà gens malament que els arguments vinguin dels propis musulmans….

Aquesta polèmica s’està instal·lant en la societat francesa i d’aquí ben poc la tindrem aquí. Les coses -tant les bones com les dolentes-ens arriben tard, però ens arriben. Hi haurem d’anar pensant…

De moment aquí han començat alguns intents de polèmica pel mocador al cap a les escoles i instituts. Però inevitablement ens arribarà el tema de la burka. Com podeu veure al gràfic superior, que vaig treure del diari EL País perquè em va semblar clar i alliçonador, la burka és la peça que tapa completament el cos, amb cara i ulls inclosos.

Les  preguntes són: la nostra societat occidental ha de permetre que als serveis públics una dona pugui anar així? Sense desmerèixer els valors que pugui tenir la religió musulmana, la societat occidental ha de reconèixer aquest dret a vestir així en els serveis públics? La burka no és un símbol clar de l’ integrisme islàmic? I vull fer la distinció entre "llocs" públics (com per exemple el carrer, i "serveis" públics (com el transport públic, un hospital o un centre d’ensenyament).

Les nostres lleis civils no crec que permetin que algú pugui anar amb la cara tapada i, per tant, no poder ser reconegut (jo, no ho sé. No sóc jurista). I no només per seguretat, perquè sota una burka s’hi pot amagar el que vulgueu. No sols per seguretat sinó també perquè les nostres relacions interpersonals es basen en la igualtat, en mirar-nos als ulls, en poder-nos veure la cara.

I finalment, em pregunto; quina mena d’interpretació fan aquestes persones de l’ islam? Dins del mateix islam hi han molts erudits que no hi estan gens d’acord amb aquesta interpretació tan integrista de l’ Alcorà i pensen que això és un rebaixament i una menys tinença de la dona. Cal que la nostra societat reforci aquests conceptes permetent aquestes pràctiques que xoquen frontalment amb els valors de la nostra societat accidental?

Podem anar-hi pensant, perquè la qüestió la tenim aquí mateix…

El judici contra Martxelo Otamendi i quatre periodistes i directius més del diari basc Egunkaria es reprendrà demà. El diari Egunkaria fou clausurat el mes de febrer de l’any 2003 per ordre del jutge de l’Audiència espanyola Juan del Olmo, que també dictà la detenció dels periodistes que hi treballaven. En ocasió de l’aniversari, el 20 de febrer d’enguany, el govern basc protestà pel tancament del diari i va demanar que el cas s’arxivés perquè es basava en ‘prejudicis derivats d’un àmbit extrajudicial’.

Tots ells s’enfronten a penes de catorze anys de presó per col·laboració amb banda armada. Els cinc acusats sempre han negat cap vincle amb ETA i, de fet, ni tan sols la fiscalia va trobar cap prova que demostri el contrari, per la qual cosa va demanar l’arxivament definitiu de la causa. Tanmateix, l’Audiència espanyola va desestimar la petició al juliol passat.

El diari Vila-Web fa una entrevista molt interessant a  l’ex-director del diari Egunkaria i actual director de Berria, que ha participat en un xat amb els lectors de VilaWeb. Vull transcriure el xat perquè el considero interessant i, a més, és una forma més de donar veu a la indefensió que encara hi ha persones que tenen a l’estat espanyol. Sobretot, m’interessa per alguns lectors meus d’ Uruguai amb els quals alguna vegada hem parlat extensament del "problema" basc. Possiblement llegint aquest xat podran fer-se’n una idea millor de la situació.

Martxelo Otamendi, que va ser detingut i torturat per la guàrdia civil i ara és jutjat a l’Audiència espanyola acusat de col·laboració amb banda armada. Per Otamendi la tortura és una pràctica habitual en els cossos policíacs de l’estat espanyol i no hi ha prou voluntat política per a posar-hi fi.

‘La tortura té beneficis policíacs i també polítics, perquè l’endemà surten uns i altres per dir que s’han fet tantes detencions i s’han aconseguit tantes confessions; amb una investigació policíaca potser es tardarien mesos o anys’, explica. Otamendi opina que per aquest motiu els governs no són prou bel·ligerants i vigilants amb les tortures que practica la policia. Considera que només hi ha dues maneres d’eliminar la tortura de les pràctiques policíaques: ‘una voluntat política clara’ i, si això no es dóna, la pressió popular, que faci ‘irrespirable’ aquesta pràctica als gestors polítics dels cossos policíacs.

XAT AMB MARTXELO OTAMENDI

Bon dia. A la una començarem el xat amb Martxelo Otamendi, que aquesta setmana és al nostre país, on ha passat per diferents ciutats, assistint a actes de suport i de solidaritat amb els encausats en el judici a Egunkaria.

Recordeu que el xat serà moderat des de la redacció i que durarà una hora.

[Comment From Jordi RodriJordi Rodri: ]

Marcelo, no tens la sensació de que en el fons la socitat catalana (a part de petits grups) no ha stat massa al marge del drama d’Egunkaria?

Martxelo Otamendi:

Jo crec que no. Hem rebut una solidaritat que jo mai no hagués imaginat, que és conseqüència de la mútua solidaritat entre bascos i catalans

[Comment From MariMari: ]

Estàs cansat? Tants anys…

Martxelo Otamendi:

No. Però tampoc no vull que això s’eternitzi. NO fos cas que em converteixi en un professional del tema Egunkaria.

Martxelo Otamendi:

Un no es cansa mai de rebre solidaritat.

[Comment From CarlesCarles: ]

Kaixo Martxelo, No entenc perquè el judici tarda tant. Quin argument us han donat?

Martxelo Otamendi:

És habitual a l’Audiència nacional que en temes bascos els processos s’allarguin d’una manera interminable.

Martxelo Otamendi:

No ens han donat cap explicació concreta.

[Comment From SaraSara: ]

Has estat tota la setmana voltant pel país. Quina imatge t’ha impactat més?

Martxelo Otamendi:

Les sales plenes de gent, les sol·licituds d’entrevistes de molt mitjans de comunicació, i com a conclusió de tot plegat, la solidaritat dels catalans i catalanes amb tots nosaltres.

[Comment From SaülSaül:

Si quedeu absolts suposo que l’estat us haurà d’indemnitzar. Significarà això, paradoxalment, un ingrès econòmic per a Berria?

Martxelo Otamendi:

Primer, hem de guanyar el judici. Hem d’aconseguir l’absolució dels cinc encausats. I la decisió final sobre la reclamació d’indemnització no correspon als processats, sinó als propietaris de l’empresa, que són els accionistes.

Martxelo Otamendi:

però seria lògic que si hi ha una absolució hi hagi, després, una indemnització als propietaris de l’empresa. Egunkaria era una societat anònima.

Martxelo Otamendi:

però primer hem de concentrar-nos a guanyar el judici, que no està fàcil!

[Comment From LluísLluís: ]

Tens la sensació que coses com les que us van passar a vosaltres es podrien repetir?

Martxelo Otamendi:

No m’imagino un president espanyol socialista o un ministre d’Interior espanyol socialista donant l’ok polític a una nova operació contra un mitjà de comunicació basc.

[Comment From AlbertAlbert: ]

Tu vas entrevistar-te amb ETA. És per això que va començar tot?

Martxelo Otamendi:

matisso: no em vaig entrevistar amb ETA. Vaig entrevista ETA. Vaig fer tres entrevistes el 1999, el 2000 i el 2001.

Martxelo Otamendi:

No crec que el cas Egunkaria tingui relació directa amb les entrevistes amb ETA.

[Comment From MontseMontse: ]

Bofetades i cops de puny es poden qualificar de tortures? No s’està banalitzant perillosament una paraula tan seriosa com "tortura"?

Martxelo Otamendi:

No és cert que en el nostre cas l’actitud de la guàrdia civil es limités a bofetades i cops de puny. Ens van torturar. En el meu cas, em van tenir tres dies dempeus, sense dormir, vaig ser obligat a fer infinitat d’exercicis físics vestit i despullat, vaig ser objecte de vexacions homofòbiques, i per dues vegades, em van practicar la ‘tortura de la bossa’.

Martxelo Otamendi:

Jo no faria bromes amb la tortura.

[Comment From RamonRamon: ]

Ahir vaig veure l’entrevista amb el Cuni. Impactant. Però no deixava de pensar que per a tu, personalment, ha de ser molt dur fins i tot contar-ho.

Martxelo Otamendi:

Desgraciadament, ens hem acostumat a repetir aquests últims set anys allò que ens van fer. És més fàcil tenir la tranquil·litat, l’equilibri psicològic, d’explicar-ho quan el 100% dels periodistes que mostren interès pel cas tenen una actitud de creure’t.

[Comment From JordiJordi: ]

Martxelo és de bojos tot això. Jo crec que la Unió Europea està essent molt fluixa en condemnar el que us ha passat. Que creus tu?

Martxelo Otamendi:

Entre els membres de la Unió Europea hi ha instal·lat el criteri de "mind your business". Com a conseqüència de l’aplicació d’aquest criteri, ningú es fica amb altres membres de la UE.

Otamendi:

Per tant, ningú no exigirà a Esp
anya explicacions pel tema Egunkaria.

[Comment From SantiSanti: ]

Des de fa un temps em ve donant la sensació, des de la distància, que a Euskal Herria heu entrat en un procés de desencís, assumint ja amb resignació i quotidianitat les detencions selectives, casos com el vostre, Batasauna etc. Creus que és certa aquesta sensació, i que l’estat espanyol a base de repressió està aconseguint, en part, els seus objectius?

Martxelo Otamendi:

L’estat espanyol li ha pres la mida al nacionalisme basc. Tant a l’institucional com al dissident.

Martxelo Otamendi:

És cert que hi ha una mena de cansament acumulat per una part important de la població, que el fa refractari a aquesta mena d’atacs. Però no ens queda cap altre remei que intentar convèncer els nostres conciutadans de la gravetat de la situació.

[Comment From Anna GabrielAnna Gabriel: ]

En primer lloc, m’agradaria fer arribar tot el meu suport a la gent d’Egunkaria, als encausats, però també a totes les seves treballadores i els seus lectors. D’altra banda, demanar al Martxelo si té la sensació que la ofensiva repressiva contra la llibertat d’expressió i pensament és intrínseca a l’estat espanyol, i que fins i tot davant l’eventual alto el foc definitiu de la organització armada, cercaran altres excuses per fer callar la dissidència…

Martxelo Otamendi:

Eskerrik asko per la solidaritat.

Martxelo Otamendi:

L’estat sempre cercarà excuses per a no permetre la normalització política. Dependrà de la nostra habilitat i perspicàcia que l’estat es quedi amb les ganes.

[Comment From PepaPepa: ]

Catalunya us recolza, no nomès perquè teniu raó. Qué podem oferir-vos per fer-vos més costat i ser més efectius en la defensa de les nostres cultures?

Martxelo Otamendi:

Mantenir la solidaritat mútua entre els dos pobles, els agents polítics, culturals, sindicals, etc.

Martxelo Otamendi:

Tenir coneixement mutu del que fan uns i altres. I afany de col·laboració mútua.

[Comment From Xavi CortiXavi Corti: ]

Què està passant dins l’esquerra abertzale? el procés de reflexió fins on pot arribar?

Martxelo Otamendi:

Cal donar temps a l’esquerra abertzale perquè culmini el procés de reflexió amb la tranquil·litat que es mereix. I els promotors del debat voldrien que aquest portés com a conseqüència la decisió d’un canvi de cicle, en què la pràctica de la lliuta armada per a obtenir objectius polítics sigui cosa de la història.

[Comment From AlbertAlbert: ]

En quina mesura creu que l’euskera es veurà afectat per les polítiques que PSOE-PP estan aplicant a Euskadi? Salutacions.

Martxelo Otamendi:

Salutacions. El PSE mai no ha tingut una actitud conjunta gaire ferma en l’aprovació de l’èuscar, excepte honroses excepcions.

Martxelo Otamendi:

I el PP del País Basc sempre ha ignorat l’èsucar. No sembla, doncs, la millor combinació per a donar un impuls a l’èuscar.

Martxelo Otamendi:

Ara cal romandre atents sobre què faran. I reaccionar a temps en cas que adoptin mesures restrictives en la promoció de l’èuscar. Però en honor a la veritat, cal dir que els anteriors, més d’una vegada, tampoc no van tenir actituds modèliques en la promoció de l’èuscar.

Martxelo Otamendi:

El PSE pot perdre una ocasió històrica per intentar apropar-se als posicionaments del PSC en matèria de política lingüística i promoció cultural.

[Comment From RodrigoRodrigo: ]

La llengua és un vincle que està lligat amb la cultura i, per tant, també a la nació. Creus que es pot fer un diari des de l´òptica nacional basca, però en castellà?

Martxelo Otamendi:

Ja hi ha diaris d’òptica nacional basca en castellà, com Gara i Deia.

[Comment From pere oleaquepere oleaque: ]

Com afecta al procés de l’esquerra abertzale el fet que Otegui estigui empresonat? i com veu el PNB aquesta evolució?

Martxelo Otamendi:

Otegi i el seu equip són els promotors d’aquest debat intern a l’esquerra abertzale, i Otegi ha pagat aquest esforç amb l’injust empresonament d’ell i altres promotors d’aquest debat.

Martxelo Otamendi:

Segur que els del PNB, i membres d’altres partits polítics bascos, estaran d’una banda molts interessats en veure com evoluciona aquest procés de debat en l’esquerra abertzale sobre el canvi de cicle, i d’una altra banda, segur que en algun grup d’anàlisi estratègica estaran dibuixant diversos escenaris de la política basca. Perquè tot el món haurà de retratar-se en el nou escenari.

[Comment From MarionaMariona: ]

Com es veuen des del independentisme basc els referendums per a la independència de casa nostra. Es posible alguna cosa semblant al pais basc?

Martxelo Otamendi:

Jo crec que hi ha molts bascos i basques que observen els processos dels referèndums amb molta curiositat i, segurament també, amb admiració.

Martxelo Otamendi:

No sé si poden ser processos mimètics. En les dues nacions, tant a Euskal Herria com als Països Catalans, hi ha problema nacional, però segurament, en una primera fase inicial, les metodologies seran diferents.

Martxelo Otamendi:

Al País Basc, parlem de normalització política i de pau. Hi ha hagut uns quants processos de negociació amb representants dels successius governs espanyols, i per tant, és possible que en aquesta primera fase la iniciativa de referèndums independentistes no estigui als primers llocs de l’agenda política. Però, no sé si per curiositat o bé perquè hi ha intenció de promoure referèndums al País Basc, em consta que fa pocs dies algun impulsor d’aquests referèndums ha estat de visita al País Basc informant als interessats sobre la metodologia dels referèndums.

Martxelo Otamendi:

De totes maneres, el batlle d’Arenys de Munt va ser convidat a participar en una taula rodona organitzada pel diari Berria i informativament, des del diari Berria, hem seguit amb molta atenció tot allò referent als referèndums catalans.

[Comment From FranFran: ]

Martxelo, mantens amistat amb Pepe Rei? Com es troba? Que ha passat amb el grup de periodistes d’investigació d’Egin i Kale Gorria?

Martxelo Otamendi:

Pepe Rei es troba en una situació clínica molt preocupant, amb una forta merma de les seves capacitats intel·lectuals i físiques.

Martxelo Otamendi:

Va ser a conseqüència d’un accident de trànsit, i és una pena que haguem perdut un excel·lent periodista, una bona persona.

Martxelo Otamendi:

Aquell grup de periodista d’investigació que menciones, està cadascú amb la seva feina. Crec que fora de l’àmbit de la investigació periodistíca. Per a tranquil·litat de corruptes i dels que fan tupinades.

[Comment From MaiteMaite: ]

Bon dia Martxelo! Com definiries el paper del periodista a una nació sense estat? És a dir, el periodista fa un paper diferent en una nació que lluita per la llibertat que en un estat consolidat?

Martxelo Otamendi:

Egunon, Maite. El paper del periodista és fer periodisme. No existeix el periodisme neutral ni objectiu. Existeix el periodisme subjectiu però responsable i amb rigor.

[Comment From roserroser: ]

Arreu del món els diaris en paper estan patint molt. Com està Berria? El fet d’adreçar-se a una comunitat reduïda pe
rò compacta el fa més resistent?

Martxelo Otamendi:

Berria està millor que el que alguns voldrien. És cert que aquests últims dos anys hem notat la crisi que, per a desgràcia dels mitjans de comunicació tradicionals, és una crisi estructural que s’ha solapat amb la crisi econòmica.

Martxelo Otamendi:

Els bascos som 3 milions, comptant tots els ciutadans d’Euskal Herria. D’aquests, només 800.000 diuen que saben èuscar. Està difícil, però tanmateix, oferim més productes periodístics en èuscar que mai.

Martxelo Otamendi:

És tan difícil com vendre esquís a Tuníssia.

[Comment From CarlesCarles: ]

Quines diferències hi ha entre Berri i Egunkaria, si és que les hi ha?

Martxelo Otamendi:

Que som set anys més vells.

[Comment From Xel·loXel·lo: ]

Si us absolen tornareu a treure Egunkaria al carrer o ja no té sentit?

Martxelo Otamendi:

Per les raons que he esmentat abans, que bastanta feina tenim a publicar Berria, no sembla que pugui haver-hi lloc al mercat per a dos diaris en èuscar. Per tant, no tindria sentit comercial que tornar-nos a posar a publicar Egunkaria.

[Comment From PerePere: ]

Què en penses de la desaparició de l’Avui del País Valencià i les Illes?

Martxelo Otamendi:

Que és una pena. Però segur que els qui han pres la decisió ho hauran fet després de pensar-ho unes quantes vegades i amb el dolor de no poder distribuir a les Illes i al País Valencià un diari nacional català.

[Comment From joan aloyjoan aloy: ]

Perdona que torne al tema de les tortures (veig que n’has parlat a l’inici però he entrat tard). Admire la teua valentia i honestedat però em fa por que algú vulga fer del teu un cas excepcional. Se seguix torturant gent avui en dia. Hi ha casos greus al nostre país i al teu. Hi ha una situació en les presons terrible. I d’això en Cuní, que encara és l’hora que diga alguna cosa per exemple de les detencions d’independentstes catalans, ni en parla ni en parlarà. M’entens?

Martxelo Otamendi:

Sí, t’entenc perfectament. Però és la nostra feina denunciar les tortures quan les patim i preocupar-nos i denunciar les tortures que altres pateixin. Mai no és tard per conscienciar-nos sobre la pràctica de la tortura.

Martxelo Otamendi:

No se m’escapa que si fa 30 anys haguessim mantingut tots pelgats una actitud més bel·ligerant amb la pràctica de la tortura, avui dia seria políticament més car alentar, promocionar, practicar, no investigar, indultar, i premiar la tortura.

[Comment From JordiJordi: ]

Tu has aconseguit que es comenci a parlar de les tortures que practica l’estat. Però quan podrem parlar de les tortures a catalans l’any 92?

Martxelo Otamendi:

Abans que jo denunciés les meves tortures, molta gent va denunciar la pràctica de la tortura als nostres països. Per tant, jo sóc un més en aquesta cadena de torturats denunciants.

Martxelo Otamendi:

Pel que jo sé, les tortures del 92 van arribar a Estrasburg i van guanyar la partida contra el Regne d’Espanya.

[Comment From Miquel JuanicoMiquel Juanico: ]

Fa un mes Ibarretxe va ser a Barcelona. Va llegir un poema basc que diu que ‘sempre bevem aigua nova, però de la mateixa font de sempre’. Creus que l’èxit de l’independentisme pot ser aplicar aquesta filosofia?

Martxelo Otamendi:

Em sembla una cita acertada, però em dóna la sensació que si els independentistes volen aconseguir el seu objectiu hauran de treballar dur.

[Comment From Carlos RuizCarlos Ruiz: ]

Com a lector que sóc, també, d’El País m’ha cridat l’atenció un cert gir en les seves posicions sobre el país basc i molt concretament sobre el vostre cas. Diria que darrerament fins i tot es pro-egunkaria però encara recordo articles infames en contra vostra i editorials fins i tot. Sap perquè hi ha hagut aquest canvi? Gràcies per tot.

Martxelo Otamendi:

No crec haver llegit mai a El País articles "infames" sobre Egunkaria. Ja quan vaig denunciar tortures, el diari se’n va fer ressò en un editorial molt dur contra la pràctica de la tortura.

Martxelo Otamendi:

Durant aquests anys, hem estat moltes vegades amb molts mitjans de comunicació explicant què va passar amb Egunkaria. I aquella tasca ha donat els seus fruits. En alguns casos, no en tots.

[Comment From miquel soriamiquel soria: ]

Em crida l’atenció sempre el silenci dels periodistes espanyols. Perquè callen tant en el cas Egunkaria? Els periodistes catalans parlen, n’han parlat periodistes internacionals però els espanyols callen. Tens alguna explicació concreta? Algú d’ells t’ha donat mai cap explicació?

Martxelo Otamendi:

Són una excepció els periodistes espanyols que primen les qüestions deontològiques i de respecte a la llibertat d’expressió sobre les seves opinions polítiques.

Martxelo Otamendi:

Sembla que alguns d’ells estan sempre en combat. En alguns casos, alguns d’aquests periodistes, no tots, són primer espanyols i, si els queda temps, són demòcrates.

[Comment From ManelaManela: ]

En quina situació es troba Udalbiltza (em sembla que s’escriu així)?

Martxelo Otamendi:

En espera que senyalin la data del judici. I és possible que sigui el següent judici, dels d’impuls polític, que es faci a l’Audiència Nacional després del judici a Egunkaria.

Martxelo Otamendi:

Espero i desitjo que tots ells quedin absolts.

[Comment From FelipFelip: ]

Sempre he sentit curiositat per saber com funcionen els ajuntaments que estan gestionats per ‘juntes’ designades per les Diputacions forals, allà on no s’ha pogut constituir un ple municipal per la il·legalització de llistes abertzales. Funcionen? Hi ha una auto-organització popular per fer funcionar els municipis?

Martxelo Otamendi:

Pel que jo sé, funcionen com si fossin ajuntaments completament legals. No necessàriament amb una metodologia d’auto-organització. Treballen en una situació de provisionalitat però de legalitat. Conec un cas en què la batllessa signa els decrets i els contractes i té el mateix valor legal i jurídic que qualsevol altre ajuntament.

[Comment From CarlesCarles: ]

Us heu plantejat fer una versió de berria en anglès a la web per fer difusió fora d’Euskal Herria?

Martxelo Otamendi:

Ja ho vam fer, els primers anys de Berria, essent l’únic mitjà de comunicació basc que tenia versió en anglès. Escollíem totes les nits tres notícies relacionades amb el País Basc i les traduïem a l’anglès, però per motius econòmics vam haver de tancar la web.

Moderador:

Som al final del debat. Donem pas a les due últimes preguntes

[Comment From GuestGuest: ]

Aupa Martxelo! Volia fer una reflexió sobre la resposta que has donat quan t’han demanat si tens la sensació que les coses que us van passar a vosaltres no es podrien tornar a repetir. La meva sensació és que tan el PP com el PSOE han carregat i estan carregant contínuament contra tot l’entorn abertzale (il·legalitzacions, detencions, tortures…). Tanmateix, el PSOE ho fa d’una forma més subtil! I penso que, malauradament, sí que poden tornar a repetir-se i s’estan repetint les coses que us van passar (en quant a il·legalitzacions i detencions de "presumptes" membres o col·laboradors d’ETA). Cal c
ontinuar amb els ulls ben oberts i fent I potser per això, amb els socialistes governant a l’estat espanyol, sembla que la gent estigui més adormida, es mobilitzi menys que quan és el PP qui governa. Quina és la teva opinió

Martxelo Otamendi:

Que sí però que no. Tens raó en la reflexió sobre la subtilesa amb què el PSOE fa aquestes coses, però continuo sense imaginar-me un ministre de l’Interior espanyol donant l’ok al tancament del diari Berria. Però reconec que sempre he estat força innocent per a aquestes coses.

[Comment From ireneirene: ]

Em va encantar poder veure berria i vilaweb junts en paper en la copa del rei. Teniu algun projecte junts?? seria molt interessant

Martxelo Otamendi:

Tinc en Partal a cinc metres de la taula i procuraré idear amb ell alguna altra plataforma de col·laboració. Però la final de la copa del rei, un partit de futbol entre el Barça i l’Atletic, era una ocasió que no podíem deixar passar sense oferir aquell suplement bilingüe entre VilaWeb i Berria, que va agradar tant a tanta gent.

Moderador:

Són les dues. Hem acabat el debat amb Martxelo Otamendi, a qui volem agrair molt la presència avui a la redacció de VilaWeb. També agraïm a tots els lectors la seva participació en la conversa.

Friday January 22, 2010 2:01 Moderador

2:02

Martxelo Otamendi:

Gràcies a vosaltres per obrir-me les portes del Palau Partal, i donar-me l’oportunitat de canviar impressions amb vosaltres. Llarga vida a l’excel·lent relació d’afecte i solidaritat mútua entre bascos i catalans. A veure si algun dia tenim l’oportunitat que els nostres respectius ambaixadors ens convidin a alguna celebració.

Martxelo Otamendi:

Eskerrik asko!

L’activista sahrauí Aminatu Haidar va declarar ahir que era conscient de tot el que fa i que no acceptarà pressions o que l’alimentin de manera forçada. El que hi ha en joc, va dir, no és la meva salut sinó la meva dignitat.

«Només vull tornar al Sàhara Occidental, amb passaport o sense, viva o morta», va tornar a dir ahir l’activista sahrauí des de l’aeroport de Lanzarote, on des de fa 26 dies fa vaga de fam.

Els sahrauís són un més dels pobles petits i febles d’arreu del món que no tenen ni vot ni veu. No compten perquè no tenen res material per donar. No tenen estat i no són presents als fòrums internacionals Aquesta és la trista realitat de tants i tants pobles que hi ha al món sense vot ni veu i esclavitzats per estats omnipotents.

Ningú surt a defensar-los. Hi han interessos comuns superiors. Hi han mil promeses però, a l’hora de la veritat, només alguns persones influents són capaços de posar-se al seu costat. Aquí Zapatero està fent un paper ben galdós. I ningú s’atreveix a plantar cara al rei del Marroc, un reietó dèspota, dictador, amb molts diners i amb molt mal humor, diuen. El nostre rei (algú li havia dit el germà gran) no és capaç de fer creure al seu germà petit. En fi, que entre tots es dediquen a llençar els drets humans a les escombraries.

Només els queda la dignitat.

Us sona d’alguna cosa tot això?

AVUI, 10 DE DESEMBRE, DIA UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS.

«Tots els és humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets». O no?

Un home discapacitat queda automàticament descartat quan la feina l’obliga a treballar en un edifici al qual no té possibilitats d’accés.

Es nega al nen indígena el dret a aprendre la seva pròpia llengua com a part de l’ensenyament ordinari.

La dona dóna a llum i no té dret a traspassar la seva nacionalitat al fill, que haurà de ser inscrit amb les dades del pare.

Aquesta estudiant és objecte d’assetjament a causa del color de la pell, al seu accent i a la seva manera de vestir.

A tot el món, milions de persones mantenen una lluita diària contra la discriminació, tant de manera directa, valent-se de les lleis i la policia, com indirecta, rebutjant actituds i prejudicis socials. En casos extrems, aquesta discriminació ha donat lloc fins i tot a polítiques de depuració ètnica i genocidi.

No obstant això, en els darrers temps s’han aconseguit molts èxits, des de l’enderrocament del règim d’apartheid a Sud-Àfrica fins a l’aprovació de la Declaració de les Nacions Unides sobre els drets dels pobles indígenes i el reconeixement del dret al vot de la dona en molts països, el que hauria de servir d’esperó perquè demostra que es pot lluitar contra la desigualtat i la discriminació i eradicar-les.

Tant de bo anem fent passos en aquest sentit.

M’ha fet una certa gràcia veure agafadets de la ma i perfectament alineats Berlusconi i els bisbes espanyols amb l’assumpte dels crucifixos a les aules de les escoles.  Com ja sabeu, el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’ Estrasburg ha dictaminat que l’exhibició obligatòria de crucifixos a les aules és contrària a la llibertat religiosa.

Berlusconi ha dit taxativament que les creus es quedaran a les escoles, digui el que digui el Tribunal Europeu. Els bisbes espanyols han corregut a dir que aquesta sentència és injusta i discriminatòria i que la retirada dels crucifixos és lamentable i poc constructiva pel futur d’ Europa. Quins estranys companys de viatge, no us sembla? Tenen també alguna cosa a dir els bisbes de les festes de Berlusconi o no?

Tots defensant una certa llibertat que a mi em sembla que no és tal, sinó que més aviat és una fal·làcia. Perquè si cal ser tolerant -dic jo- potser que ho comencéssim a ser amb tot i amb tothom. Els signes religiosos cristians no són els únics que existeixen i en una societat laica no hi hauria d’haver una preponderància d’uns sobre els altres. Més aviat hi hauria d’ haver coexistència i respecte per a tots. Parlo d’escoles públiques, és clar. Les privades que facin el que els sembli millor, que per això ho són. En una escola religiosa trobo natural i lògic que hi hagi un crucifix en una aula, però en una escola pública ja no perquè hi van nens de creences diferents.

Em sembla que encara tenim moltes rèmores del passat que ens caldria esbandir si volem una societat justa, laica i on tothom s’hi pugui trobar bé perquè hi pot trobar el seu lloc. En aquest sentit, estats com Espanya i Itàlia encara tenen moltes coses per aprendre de països com per exemple l’Uruguai (que és un país que conec bé) que ja fa anys i panys que tenen una educació laica modèlica en molts punts de vista.

Yoani Sánchez, de la qual ja he parlat altres vegades, és una bloguera cubana que llegeixo amb atenció perquè dóna la informació quotidiana de Cuba, és clar que des d’una altra perspectiva, d’un altre angle.

Una manera de donar a conèixer les penúries que passen els cubans amb els Castro és llegir-la de tant en tant. Aquesta vegada li ha tocat el rebre a ella i a una colla d’amics. Ens ho explica ella mateixa:

SECUESTRO, ESTILO CAMORRA.

Cerca de la calle 23 y justo en la rotonda de la Avenida de los Presidente, fue que vimos llegar en un auto negro –de fabricación china– a tres fornidos desconocidos: “Yoani, móntate en el auto” me dijo uno mientras me aguantaba fuertemente por la muñeca. Los otros dos rodeaban a Claudia Cadelo, Orlando Luís Pardo Lazo y una amiga que nos acompañaba a una marcha contra la violencia. Ironías de la vida, fue una tarde cargada de golpes, gritos y malas palabras la que debió transcurrir como una jornada de paz y concordia.  Los mismos “agresores” llamaron a una patrulla que se llevó a mis otras dos acompañantes, Orlando y yo estábamos condenados al auto de matrícula amarilla, al pavoroso terreno de la ilegalidad y la impunidad del Armagedón.

Me negué a subir al brillante Geely y exigimos nos mostraran una identificación o una orden judicial para llevarnos. Claro que no enseñaron ningún papel que probara la legitimidad de nuestro arresto. Los curiosos se agolpaban alrededor y yo gritaba “Auxilio, estos hombres nos quieren secuestrar”, pero ellos pararon a los que querían intervenir con un grito que revelaba todo el trasfondo ideológico de la operación: “No se metan, estos son unos contrarrevolucionarios”. Ante nuestra resistencia verbal, tomaron el teléfono y dijeron a alguien que debió ser su jefe: “¿Qué hacemos? No quieren subir al auto”. Imagino que del otro lado la respuesta fue tajante, porque después vino una andanada de golpes, empujones, me cargaron con la cabeza hacia abajo e intentaron colarme en el carro. Me aguanté de la puerta… golpes en los nudillos… alcancé a quitarle un papel que uno de ellos llevaba en el bolsillo y me lo metí en la boca. Otra andanada de golpes para que les devolviera el documento.

Adentro ya estaba Orlando, inmovilizado en una llave de kárate que lo mantenía con la cabeza pegada al piso. Uno puso su rodilla sobre mi pecho y el otro, desde el asiento delantero me daba en la zona de los riñones y me golpeaba la cabeza para que yo abriera la boca y soltara el papel. En un momento, sentí que no saldría nunca de aquel auto. “Hasta aquí llegaste Yoani”, “Ya se te acabaron las payasadas” dijo el que iba sentado al lado del chófer y que me halaba el cabello. En el asiento de atrás un raro espectáculo transcurría: mis piernas hacia arriba, mi rostro enrojecido por la presión y el cuerpo adolorido, al otro lado estaba Orlando reducido por un profesional de la golpiza. Sólo acerté a agarrarle a éste –a través del pantalón– los testículos, en un acto de desespero. Hundí mis uñas, suponiendo que él iba a seguir aplastando mi pecho hasta el último suspiro. “Mátame ya” le grité, con la última inhalación que me quedaba y el que iba en la parte delantera le advirtió al más joven “Déjala respirar”.

Escuchaba a Orlando jadear y los golpes seguían cayendo sobre nosotros, calculé abrir la puerta y tirarme, pero no había una manilla para activar desde adentro. Estábamos a merced de ellos y escuchar la voz de Orlando me daba ánimo. Después él me dijo que lo mismo le ocurría con mis entrecortadas palabras… ellas le decían “Yoani sigue viva”. Nos dejaron tirados y adoloridos en una calle de la Timba, una mujer se acercó “¿Qué les ha pasado?”… “Un secuestro”, atiné a decir. Lloramos abrazados en medio de la acera, pensaba en Teo, por Dios cómo voy a explicarle todos estos morados. Cómo voy a decirle que vive en un país donde ocurre esto, cómo voy a mirarlo y contarle que a su madre, por escribir un blog y poner sus opiniones en kilobytes, la han violentado en plena calle. Cómo describirle la cara despótica de quienes nos montaron a la fuerza en aquel auto, el disfrute que se les notaba al pegarnos, al levantar mi saya y arrastrarme semidesnuda hasta el auto.

Logré ver, no obstante, el grado de sobresalto de nuestros atacantes, el miedo a lo nuevo, a lo que no pueden destruir porque no comprenden, el terror bravucón del que sabe que tiene sus días contados.

No puc negar que les poques estones que miro la tele aquests dies i veig la propaganda que fan del "Desfile del Dia de la Hispanidad" em poso nerviós. No caldria, però no ho puc evitar.

Sé molt bé què hi ha darrere d’aquesta "festa" nacionalista espanyola (ells que critiquen tant els nacionalismes!). Sé molt bé què han pretès i segueixen pretenent amb conceptes com "hispanidad", "raza", "civilización cristiana", "colonización española", "Alianza de civilizaciones" que segueixen mantenint i barrejant de forma permanent durant anys i panys.

Colonització (la paraula ve de Colon) és l’acció de dominar un país o territori amb pobladors d’una altra regió, que passa a denominar-se metròpoli. La regió ocupada es denomina colònia. El procés de colonització pot ser de caràcter econòmic, polític, violent o no violent, i inclús cultural.

Amb aquesta mentalitat viuen encara i treballen els governants espanyols, volent mantenir aquests conceptes rancis i passats de moda totalment vigents. Se’n van sortir una colla d’anys però ara es troben, cada cop més, que les colònies es reboten i cada cop accepten menys el sotmetiment i han optat per la llibertat, concepte molt més interessant, modern i enriquidor. Això ho podem comprovar cada dia si parlem i ens passegem una mica per aquells països, on ja no veuen les coses de la mateixa manera i ja moltes vegades parles directament de "genocidi"el que Espanya va perpetrar.

Per exemple a l’ Argentina l’ INADI (Instituto nacional contra la discriminación, xenofobia y el racismo)  va decidir començar amb la tasca de canviar una mentalitat d’anys i anys.

A 515 anys de l’arribada de Cristòfor Colom a Amèrica i a 90 de la primera commemoració del 12 d’octubre com a "Dia de la raça", la proposta de l’organisme és anomenar "Dia de la Diversitat Cultural Americana". Amb aquest fi va ser presentat un projecte de decret que tingués en compte l’endarreriment en la forma de denominació d’un "feriado" nacional. Així, proposen que la data es converteixi en "una jornada de valorament de les identitats ètniques i culturals i de reflexió històrica, efectuant les modificacions necessàries per incorporar el canvi en els calendaris escolars i en les currículums de capacitació a docents".

I això mateix passa a altres països llatinoamericans que per sort es van despertant. Diferents organitzacions socials d’alguns d’aquests països també reclamen que el concepte inadequat de "raça" sigui suprimit, almenys, de les efemèrides culturals nacionals que després es traslladen a les escoles. El 12 d’octubre és sinònim de dol per als pobles originaris d’Amèrica ja que pretén "celebrar" la dominació feta per la colonització espanyola a la seva cultura. Les comunitats indígenes recorden el dia anterior, l’11, l’últim dia de llibertat dels pobles originaris.
El terme "raça" podria haver estat predominant des d’el 1700 però avui ha estat abandonat tant per la seva manca de suport científic com per raons polítiques i culturals com són  els genocidis i actes discriminatoris en els quals ha servit de suposada justificació o pretext .

Al mateix temps ens caldria recordar a tots que la Convenció Internacional sobre l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació Racial (proclamada per l’ ONU el 1963) determina que "tota idea o doctrina de superioritat basada en la diferenciació racial és científicament falsa, moralment condemnable i socialment injusta" .
Des de l’organisme contra la discriminació sostenen que la proposta implica "començar a harmonitzar la legislació nacional amb el dret dels pobles indígenes, consagrant i reconeixent que els drets humans tenen els caràcters d’universalitat, indivisibilitat i interdependència".
Octorina Zamora, de la comunitat indígena wichí que va estar present en l’acte del INADI va assenyalar que "el 12 d’octubre és un dia de reflexió sobre el etnocidi i genocidi que va començar el 1492 però que encara no ha parat ja que és dolorós veure que els nostres germans moren per inanició. Volem que s’aturin els desmunts i es regularitzin els títols de les nostres terres ".

Avui, cap científic utilitzaria el concepte de "raça" ni diria que una és superior a una altra. I el reclam pels drets indígenes és recolzat per amplis sectors de la societat i promogut pels organismes de drets humans. No obstant això, el reconeixement dels seus drets en les lleis dels països d’Amèrica Llatina és lent , pesat i desgastador. Potser la subtilesa de la paraula no canviï conductes socials. Tanmateix, crec que seria un bon començament deixar de celebrar diades d’aquesta mena.

Imatge treta de http://partido.marianistas.org/

Avui, a Arenys de Munt, fan un referèndum. O una consulta. O com vulgueu dir-ho. Una consulta independentista.

Però l’Estat Espanyol no contempla aquest tipus de coses, sembla. L’ Estat Espanyol no ha sentit a parlar mai del "Dret d’autodeterminació dels pobles"… Alguns drets humans deuen ser menys humans que d’altres, dic jo… No sé on és la gravetat tan greu d’una consulta… Però es veu que sí, que fer una consulta és quelcom molt greu. Que és un gran perill… Perill per a qui? Perill per què? Jo ja intueixo els motius de tantes cagarrines. Saben molt bé que tot plegat està embastat amb quatre agulles i que si s’estira una mica, caurà tot plegat. Com l’estaca aquella, que estava podrida…

I diuen que aquí hi ha llibertat! Ja, ja, ja!

Santa Innocència!

El diari “la Mañana” de LLeida portava una notícia impactant. No sabia si prendre-me-la seriosament o en broma. Resulta que no era cap broma.

"Estava tallant pastanagues i, per un moment, vaig pensar que el cap del meu “jefe” era una pastanaga". D’aquesta manera Miao You Long explicava, per primera vegada, per què havia matat el propietari del restaurant Ni Hao de Balaguer després de clavar-li 15 punyalades.

Ahir va començar la vista oral amb un jurat popular a qui l’acusat li va posar molt fàcil, "el vaig matar jo", però que haurà de dilucidar si Miao estava en plenes facultats mentals quan va decidir assassinar Xahangsheng Ling després de confondre amb una hortalissa.

Davant d’aquesta al al.lucinació Miao va decidir practicar fins a 15 talls i quan se’n va adonar que era un ésser humà ho va rematar "perquè deixés de patir".

La notícia s’estén en uns quants detalls més i, pel que sembla, aquest home era un desequilibrat mental.

Però la notícia m’ha tornat a la memòria a rel d’una altra notícia d’aquests dies: la detenció d’una màfia de tallers de confecció clandestins a Mataró. I he pensat si en sabem gran cosa d’aquesta cada dia més gran colònia de xinesos, que no se sap massa on treballen, què fan, de què viuen, quines relacions tenen amb l’entorn, etc. perquè és un grup molt tancat en ells mateixos.

Degut al voluntariat que he fet durant uns anys ensenyant català i castellà a emigrants, he tingut relació amb alguns xinesos i inclús m’han convidat a menjar a casa seva, cosa que vaig acceptar molt gustosament. Costa conversar amb alguns d’ells perquè sabien expressar-se molt malament. Però d’una cosa m’he adonat: és un col.lectiu tant tancat en si mateix, tant dependents d’ells mateixos, tant tancat, que caldria plantejar-se seriosament con s’ha d’integrar un col.lectiu com aquest en una societat tant diferent de la seva, per tal que les condicions de treball que suporten alguns d’ells no els trastoqués l’enteniment, cosa bastant habitual en certes condicions de desarrelament, de situacions familiars i laborals difícils i humanament inaguantables. La persona pot passar fred, son, cansament, pobresa i mil coses més. Però no pot sentir-se sol i desvalgut per aquests móns de Déu, en un país estrany, sense poder-se comunicar i desarrelat completament. Per això crec que és una de les urgències socials d’aquest moment. I quan parlo dels xinesos, parlo també d’altres col.lectius d’immigrants que conviuen amb nosaltres.

Joaquin Sabina deia en una cançó “Siempre que lucha la KGB contra la CIA, gana al final la policía”.
Això és el que els passa als cubans amb MSN Messenger, que està bloquejat per als usuaris cubans. D’això justament es queixa la blogera més famosa de Cuba, Yoani Sánchez, quan explica totes les penalitats que passen els cubans per a connectar-se a internet. Han de fingir ser turistes i colar-se d’estranquis en un hotel. No sempre tenen sort perquè està tot molt controlat i hi ha una llista immensa de llocs on és impossible connectar-se. Fins aquí lògic i normal en un règim com el cubà. És el que tots esperàvem.

Però la cosa més sorprenent és quan explica que no només hi ha la prohibició des de dins, sinó que hi ha una prohibició també des de fora. O sigui des d’  EEUU. Microsoft ha publicat una nota que diu exactament així:  “Se ha cortado Windows Live Messenger IM para los usuarios de países embargados por EEUU”. Què us en sembla? Qui hi surt perdent amb tot això? Com sempre el pobre ciutadà sense gaires mitjans ja que els governants i la gent del partit ja tenen els seus propis canals per a comunicar-se. Jo ho trobo una salvatjada de part de Microsoft. No en tenien prou amb una prohibició que ara en tenen dues. I a callar!

A mi em sembla que no valorem mai prou el que significa tenir uns mitjans de comunicació lliures. Ja sé que un mitjà no és totalment lliure. Sempre hi ha un amo darrere. Però sí que ho haurien de ser els mitjans públics. És una vergonya amb el que ha passat amb la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió des que hi han els socialistes al poder. El Sr. Farran no se n’ha estat de dir clarament que s’havia de treure la crosta nacionalista d’aquests mitjans. Quasi ho han aconseguit.

I per acabar una coseta per al Sr. Farran: Vostè que diu que creu tant amb la llibertat, per què no deixa que la gent opini en el seu blog. La llibertat, si no ho tinc entès malament, és opinar i deixar opinar al contrari. Resulta que vostè opina i pontifica però ningú el pot contradir de res perquè té les portes de casa seva ben tancades. Obri el seu blog i veurà que fora del seu partit també hi ha vida i opinions diverses.

No sóc gaire amic de l’ Hugo Chávez ni de la seva política populista. També és veritat que no tot el que fa és dolent. Però és una persona que no m’agrada i a qui no li tinc confiança.

Però sí que li aprovo el gest que va tenir durant la V Cimera de les Amèriques d’oferir el llibre d’ Eduardo Galeano “Las venas abiertas de América Latina” a Barack Obama. És un dels millors regals que podia haver fet a Obama.

http://es.wikipedia.org/wiki/Las_venas_abiertas_de_América_Latina

Jo vaig llegir aquest llibre, recomanat per un amic, l’any 1975 abans d’anar a viure a l’ Uruguai. Recordo que em va dir aquest amic: “Si llegeixes aquest llibre i l’entens, entendràs el què és Amèrica Llatina”. Em sembla que vaig entendre el llibre -cosa no massa difícil- perquè és un llibre entenedor i gens complicat. Em sembla que si Obama el llegeix i l’entén, tindria molt de guanyat per entendre aquests països que estan al sud d’ EEUU i el podria ajudar a fer un altre tipus de polítiques amb aquest països. Jo li diria el mateix que em va dir el meu amic a mi. El llibre va ser escrit l’any 1971 però considero que segueix essent tan actual com sempre en el seu fons. Va ser prohibit en molts països de la mateixa Amèrica Llatina perquè deia unes veritats massa grosses per aquelles dictadures militars que es van establir a tot el con sud durant aquells anys.

A partir de llavors he continuat llegint Galeano i he de confessar que sempre hi frueixo molt amb tot el que escriu. És un home que escriu senzill però de forma molt rica. Moltes vegades de forma poètica. Us recomano qualsevol llibre seu si encara no el coneixeu. Els catalans el podem entendre molt perquè ell també entén Catalunya. Va viure aquí a casa nostra una bona colla danys, exiliat per la dictadura uruguaiana.

Us deixo l’adreça de la seva pàgina web (no oficial) on hi trobareu tot el que vulgueu.

http://eduardogaleano.net/

"El més atroç de les coses dolentes de la gent dolenta, és el silenci de la bona gent "

(Mahatma Gandhi)

A l’ Uruguai volen derogar la Llei de l’ Impunitat. D’aquí 30 dies hi haurà un Plebiscit per derogar una llei inconstitucional, encara vigent al país, que viola absolutament els drets humans.
És el moment de corregir aquest error, producte de la por d’aquella
època, i tancar aquesta ferida per sempre, a més d’utilitzar totes les
vies possibles per trobar les restes dels desapareguts.
Costa tant derogar aquestes lleis, resta de dictadures passades? Doncs sembla que sí. A molts països llatinoamericans s’ha intentat i a tots ha costat molt i no sempre s’ha aconseguit.

I no cal que anem tant lluny. Aquí hem quelcom semblant amb la qüestió de les fosses comunes, dels papers de Salamanca, o de la retirada de signes franquistes.

Fa vergonya que a hores d’ara encara puguis passar per carrers on hi han penjades plaques de feixistes declarats. I una estàtua de Franco es va retirar fa ben poc temps.

Des d’aquest petit racó de món i des d’aquest encara més petit racó de la blogosfera, desitjo que als meus amics uruguaians els vagi bé i puguin aconseguir les firmes necessàries per guanyar el Plebiscit i que cada família pugui saber on són els seus familiars desapareguts i es posis a llum pública tots els disbarats dels temps foscos de la dictadura.

Tags: Democràcia, Dictadura, Justícia

«L’amo fa el mosso, i el mosso fa l’amo». Aquesta dita catalana significa que la manera d’esser del superior sol influir damunt el súbdit, i viceversa.

La paraula MOSSO ja significa en si mateixa que és algú que està al servei d’ algú altre i és quelcom que no hauríem d’oblidar. És clar que això, que podria servir en general, vull aplicar-ho avui als Mossos d’ Esquadra en particular, després de veure el que ha passat aquests dies de càrregues policials als ciutadans. I dic bé: als ciutadans. Perquè allà no van rebre només els estudiants. Van rebre periodistes, gents que passava pel carrer, dones amb nens, persones grans, etc

Sense entrar en el fons de la qüestió de si s’havia de fer o no el desallotjament, el que sí que vull dir és el següent:

1. L’actuació dels Mossos va ser totalment desproporcionada. Quan s’actua s’ha de vigilar que no hi hagi extralimitacions. Ens queixàvem, per exemple, de quan Israel bombardejava Palestina i les bombes mataven tot el que trobaven a sota, fossin civils o el que sigui.Aquí va ser semblant.

2. Els Mossos tenen uns caps que els manen. No sé si aquests caps saben manar o estan influenciats per algú. El que sí que és cert és que els caps no han sabut manar o els Mossos no han sabut obeir. Totes les feines són delicades. Però la de la Policia és absolutament delicada. La llei és la llei i s’ha de fer complir en tots els àmbits i en totes les situacions. I s’ha de ser just sempre: no es pot ser dur amb uns i tendre amb altres. Els Mossos estan al servei dels ciutadans. De tots els ciutadans: també d’aquells que són a casa seva i són molestats per sorolls, per baralles de carrer, per tràfic de drogues o perquè hi ha algú que circula malament.

3. Aquests tipus d’actuacions fan mal a la vista en un país desenvolupat on els mitjans són molts per tal de no tenir d’arribar a la violència gratuïta. Haurien de revisar protocols d’actuació i veure com ho fan altres policies. Per més que diguin que la nostra policia té un “alt grau de preparació” és veu i es demostra que no és veritat. Un petit grup d’estudiants els causa problemes. Què passarà quan els enfrontaments siguin amb un grup gran de gent?

4. I per acabar: No s’hauria de fer mai realitat aquell altre refrany que diu: «Mossos vingueren que de casa ens tragueren». Els polítics no haurien d’oblidar que  estan al servei del poble i un Conseller que no fa bé la seva feina, ja sap el que li toca si té una mica de dignitat..

Tags: Ciutadans, Democràcia, Palestina, Poilicia

«L’amo fa el mosso, i el mosso fa l’amo». Aquesta dita catalana significa que la manera d’esser del superior sol influir damunt el súbdit, i viceversa.

La paraula MOSSO ja significa en si mateixa que és algú que està al servei d’ algú altre i és quelcom que no hauríem d’oblidar. És clar que això, que podria servir en general, vull aplicar-ho avui als Mossos d’ Esquadra en particular, després de veure el que ha passat aquests dies de càrregues policials als ciutadans. I dic bé: als ciutadans. Perquè allà no van rebre només els estudiants. Van rebre periodistes, gents que passava pel carrer, dones amb nens, persones grans, etc

Sense entrar en el fons de la qüestió de si s’havia de fer o no el desallotjament, el que sí que vull dir és el següent:

1. L’actuació dels Mossos va ser totalment desproporcionada. Quan s’actua s’ha de vigilar que no hi hagi extralimitacions. Ens queixàvem, per exemple, de quan Israel bombardejava Palestina i les bombes mataven tot el que trobaven a sota, fossin civils o el que sigui.Aquí va ser semblant.

2. Els Mossos tenen uns caps que els manen. No sé si aquests caps saben manar o estan influenciats per algú. El que sí que és cert és que els caps no han sabut manar o els Mossos no han sabut obeir. Totes les feines són delicades. Però la de la Policia és absolutament delicada. La llei és la llei i s’ha de fer complir en tots els àmbits i en totes les situacions. I s’ha de ser just sempre: no es pot ser dur amb uns i tendre amb altres. Els Mossos estan al servei dels ciutadans. De tots els ciutadans: també d’aquells que són a casa seva i són molestats per sorolls, per baralles de carrer, per tràfic de drogues o perquè hi ha algú que circula malament.

3. Aquests tipus d’actuacions fan mal a la vista en un país desenvolupat on els mitjans són molts per tal de no tenir d’arribar a la violència gratuïta. Haurien de revisar protocols d’actuació i veure com ho fan altres policies. Per més que diguin que la nostra policia té un “alt grau de preparació” és veu i es demostra que no és veritat. Un petit grup d’estudiants els causa problemes. Què passarà quan els enfrontaments siguin amb un grup gran de gent?

4. I per acabar: No s’hauria de fer mai realitat aquell altre refrany que diu: «Mossos vingueren que de casa ens tragueren». Els polítics no haurien d’oblidar que  estan al servei del poble i un Conseller que no fa bé la seva feina, ja sap el que li toca si té una mica de dignitat..

Tags: Ciutadans, Democràcia, Palestina, Poilicia

Avui és el DIA INTERNACIONAL DELS POBLES INDÍGENES I també una altra commemoració important: EL 60è. ANIVERSARI DE LA DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS.

Les dues diades són prou importants per dir quelcom de cada una. Però avui les vull unir perquè crec que tenen prou punts en comú.

Jo vaig néixer l’any de la DECLARACIÓ. O sigui, que tinc 60 anys. I des del meu primer moment de raó i des del meu primer record sempre he vist el mateix en aquest món de mones. Que els drets hi són per vulnerar-los i que els rics i poderosos són els que dicten les lleis (que, per suposat, són sempre les lleis del més fort).Sembla que els drets són per passar-se’ls pel folre. Sembla que per més que es protesti no hi ha res a fer; sembla que aquest món no té remei… Doncs no: si no ho fan els grans, ho hem de fer els petits. Però les coses s’han de dir. I a base de dir-les van empapant les ments con una pluja fina.

És gràcies a això que els indígenes ja no viuen com vivien. Més malament, em direu. En cert sentit potser sí. Els han pres tot el més valiós que tenien: la terra, les costums, la seva manera de viure… Però no els han pres la dignitat. La dignitat i les ganes de lluitar de molts d’ells, com diu mol bé Pere Casaldàliga, amic dels indígenes i bon coneixedor del tema.

Una experiència que m’ha marcat la resta de la vida la vaig viure l’any 1977 a Rio Grande do Sul.Amb un amic vam anar a visitar una “reducció indígena” d’ indis xarrúes. Jo vivia llavors a l’ Uruguai, país d’indis xarrúes fins que van emportar-se els darrers a una exposició a París per mostrar-los quasi com animals rars. A l’ Uruguai ja era creença comuna que no n’existien. Docs, sí. En un poble del sud del brasil, anomenat justament “Charrua” encara llavors hi havia una “reducció” on hi vivien un parell de centenars d’indis. I allà estaven passant el dia sense fer quasi res, amb uns “cuidadors” del govern brasiler que els vigilaven d’a prop (no pas respectaven) per tal de que no caiguessin en l’alcoholisme i no els enredessin massa quan anaven a vendre els pocs productes artesans que fabricaven.Tot plegat, una autèntica llàstima.

Drets humans conculcats , indígenes, nens i nenes explotats, semi esclaus en molts països encara ara etc. etc, tot plegat és un còctel explosiu molt perillós que els rics no ens acabem d’imaginar.El dia que ens exploti a les mans, llavors ens adonarem del per què haurien de servir els drets humans i de com hauríem de treballar tots plegats a fer un món mes just mirant de respectar-los i fer-los respectar.

Tags: Drets humans, indígenes