La crisi financera, econòmica, i de confiança ja té avui, ailàs!, rostre humà (Jaume Farràs, sociòleg, UB)
Com la gallineta del Llach que no volia pondre cap més ou, les vaques grasses de qui proclamava continents enllà que España va bien han quedat totalment escorregudes, esprimatxades, seques i exhaustes, a còpia de dieta forçada, amb els successius encariments del petroli, alimentació, lloguers i hipoteques. Eren grasses, les vaques, i no pas cegues –a l’estil de la del poeta Maragall- engreixades, entre altres impostos directes o indirectes, amb aportacions calòriques dels fons estructurals europeus. A fe que se les va esprémer, cegament i sense pietat, mentre gota en sortia. I tanta llet celestial, en arribar als Pirineus, volava directament al Govern Central des d’on era redistribuïda als diversos vedells, atenent a prioridades políticas.
Les legislatures d’Aznar, la segona sobretot, duen flamant i quixotesc segell d’especulació pura i dura (desaforada construcció al Llevant, Plan Hidrológico Nacional, amén del llarg enfilall d’altres ídems, seguint hàbits administratius consuetudinaris) i mentides, a cabassos, sobretot mentides com España va bien, les digo toda la verdad sobre les armes de destrucció massiva, amb un bigoti, posat i mirada inamovibles. Mancat era igualment de cintura, i incapaç de rectificar aquell trist personatge en exhibir exòtic panxacontentisme i peus damunt la taula, allà al Ranxo Grande de l’amigo Bush. I les imatges televisives no paraven de vendre fullaraca, fal·làcia, verdades, irresponsabilitat, i en aquest cas, un cop més mala educació. Quina llar governada amb un minúscul fragment de senderi i de sentit comú resistiria semblants quadres de pandereta, amb pare o mare eixancarrats al sofà, peus damunt la tauleta de centre de la privada sala d’estar de casa, i un finestral televisiu oferint al món l’esperpèntic espectacle! Grotesca i delirant l’estampa. Rebrots d’imperialisme en un nou ordre glocalitzat i de braçet amb un imperi nordamericà decadent, rodant cap a la seva autodestrucció.
Recorda el lector els equilibris de circ en el cas Prestige, oi? I la tramesa de responsabilitat mirant cegament i interessada cap a ETA en el sagnant atemptat de Madrid? Per respecte a les víctimes, hi passo de puntetes, però no m’estaré de denunciar la participació injusta i antidemocràtica del govern Aznar en la guerra de l’Irak. Miserable trinitat d’endeuats, el trio de les Açores, garants(!) d’un nou ordre mundial, instaurat des de l’11-S. Llegat enverinat el rebut pels socialistes en el relleu de la torxa del poder després de l’11-M. Heus ací tal vegada factors a considerar en els processos que s’han anat produint.
1. De crisi financera a crisi econòmica
Fa mesades ja que es parlava de crisi de finançament més que de crisi econòmica. Talment Guadiana, la malvada balena anava surant de tant en tant els darrers anys sota el signe d’alentiment del sector del totxo que, diuen els experts de l’activitat econòmica, sol ser-ne el seu pilar i motor central. Xops com ànecs, havia petat i esquitxat la bombolla, forjada a la española, marca i identitat pàtries.
L’actual crisi immobiliària castiga moltes economies familiars que, a més, hagueren de suportar amb resignació l’encariment dels carburants. La cintura del President Zapatero ballava descompassadament els primers valsos amb el sector pesquer i camperol. Bé és cert que no proclamava bonança a l’espanyola però sí que asseveraria amb autocomplaença que el país “juga a primera divisió” i augurava “superar a França i Itàlia en renda”. Màgiques –líquides també- havien estat les paraules del President referides a l’aprovació de l’Estatut de Catalunya que sortís del Parlament. I marco en fort vermell el record de qui va “cepillarse”, l’Estatut, ribot en mà ferma i cínic somriure.
Hi ha – i hi havia- qui s’entesta a no voler parlar d’alentiment, de crisi ni avui de recessió -en cap de les tribunes des d’on proclamen xerrameca quan se’ls demana comptes (les hemeroteques guarden la memòria, senyores i senyors diputats d’una o altra banda de l’hemicicle!)-, i limita el fenomen en tot cas als USA i al seu problema de crisi financera, en alguna de les puntes visibles de l’iceberg de les hipoteques-escombraria, subprime, recol·locades al mercat com a productes financers sans. I no s’esperava, talment joc i dinàmica de dòmino –o es defugia imaginar-se l’escenari- que una estafa d’aquestes dimensions podria des-encadenar tot de conseqüències perverses en un món, mercat i economia glocalitzats, avui a l’abast d’un mer clic. La bona o mala flaire d’un pet a Wall Street aireja optimisme, cautela o pessimisme a Tòquio i posa a prova el so de la Borsa de Barcelona, o a les d’altres ciutats en un món convertit en un puny. Barcelona és bona si la bossa sona, deia la dita. I com que les Borses desafinen des de fa setmanes i mesos, els diversos mercats mundials han emmudit, reduït les plantilles laborals i agafat desprevingudes les butxaques de les llars, familiaritzades i seduïdes pel consum.
Els plats buits i trencats resten, aquests sí! a les mans de la gent que -talment formiguetes, arrelades a un cada dia laboral que els permet amb sort encadenar estius-hiverns-estius si són capaces d’aprovisionar recursos-, no entén d’especuladors ni especulacions micro, meso o macro, ni de nou ordre mundial, ni de propostes tendents a refundar el capitalisme, ni de solucions- urgència per rescatar la crisi financera per part d’alguns governs, ni,… com tampoc de la noció diner, més enllà d’unes monedes que bescanvia amb barretes de pa, ampolles d’aigua, llet, etc., ni de valor o mercats quan no sigui l’edifici i les parades del costat de casa on fa les seves compres.
Cansat, esmaperdut i a la deriva, el ciutadà X es veu abocat a aprendre a navegar en una mar de turbulències, sotmesa a maregasses d’índole diversa, i mentre busca desesperadament restablir un cert sistema de coordenades, i posicionar-hi de nou els rols i funcions a acomplir, quan no se les heu amb un xàfec constant de missatges ara catastròfics, adés tranquil·litzadors provinguin d’instàncies locals, autonòmiques, estatals, europees o transatlàntiques, tan se val!. La ciutadana Y i el ciutadà X incuben sentiments d’inseguretat, por, angoixa quan no ràbia en aquest trajecte diari de dragoncan. I mentre, desubicats, marejats i sofrents no paren de gratar-se la butxaca i adonar-se de l’escàs diner tocant i sonant que hi resta i veuen, atònits ara, que el crèdit s’ha evaporat també de les oficines bancàries, com si d’un fantasma es tractés.
2. De crisi econòmica a crisi de confiança.
Això és l’economia real de qualsevol família quan surt amb el cabàs o el carro de la compra o veu, al setembre, que el material escolar li costa un ull i mig de la cara. Una cara on les galtes entomen diàriament de forma alterna bufetada rere bufetada sense saber de què és responsable ni el per què n’és, ni entendre res de si la dita situació econòmica va bé o malament. Seguint màxima nostrada del paga que és gata, afronta increments en les factures d’aigua, llum, gas i telefonies mil, bombardejada, també en aquest cas, pel lleonisme que impera en el sector. Bé continua, tanmateix, observant un paisatge urbà amb un cert moviment de grues i veritables tancs o cotxes fantàstics més que mers vehicles en aparadors ben visibles; bé ha vist encara les passades vacances que les cues de gent eren llargues als aeroports, i ben conscient és aquest ciutadà, astorat fins i tot, que s’han estat aprovant lleis que ben poc s’apliquen sobre dependència o altres decrets per ajudar el jove a accedir a l’habitatge. Acabat de dir, … acabat d’oferir! Paper … mullat? De les anunciades polítiques socials, dels compromisos contrets, i de les iniciatives ja aprovades, què en queda, sospesa una i altra vegada. Confiança, en què, en qui?
Si boirines o xàfecs percep a l’horitzó o mullader a la butxaca, el ciutadà X malda, tanmateix, un cop esfumada la liquiditat, per anar surant en un cada dia més i més incert. Bé prou que, amorrat a la caixa dels trons, intenta seguir debats i discursos dels dits entesos en l’afer econòmic i en la política activa, quan no s’empassa, per més que es quedi a l’escapça, emboirat, acomplexat quan no perplex, densos articles amb taules i gràfiques incorporades, números i percentatges i uns resultats finals demolidors: índexs de creixement a la baixa, increment de morosos i la gèlida ratificació estadística mensual d’encariment de preus. El front solcat pel treball, neguit i problemes econòmics dels joseps, joans, jaumes i ases conviuen amb la crua realitat de totes les crisis financeres, econòmiques o de confiança quan la seva bossa, liquada, ja no sona. Economia real. I els drets a viure en dignitat humana, treballar, habitatge, etc, on són quan de debò els necessita?
3. Les crisis solquen el rostre humà i posen en dura prova persones i institucions.
Batut un cop més i retut pel ball de xifres, pels embolicats jocs de la Borsa –jugar a la Borsa, rebla l’expressió- i per la màgia que envolta els parquets en un setembre qualificat de negre –en esfondrar-se la borsa i trontolla el difícil joc d’equilibris del sistema financer internacional-, el nostre ciutadà, capficat i recelós ja de bones paraules, desconfia de tot tipus d’enginyeria econòmica- ell està avesat a treballar i no pas a jugar!-, més quan dia a dia veu i conviu amb altres rostres humans igualment neguitosos, vençuts davant l’imparable augment de persones pobres, aturades, víctimes d’expedients de regulació i ocupació, de la reducció o pèrdua d’hores de formigueta o des del moment que se l’envia a casa, a l’INEM, foragitant-lo potser del sistema laboral, disminuint-li les garrofes i anul·lant-li, per tant, les possibilitats de fer-se amb el pa i la sal del cada dia, i de poder fer front al lloguer o la hipoteca que bé prou el duien de corcó. Voltes i més volts demanant-se, … què farà quan ja no tingui res per posar el pa a taula? Quan li restin barrades les portes de les ONG’s que ja clamen al cel cercant aportacions d’un voluntariat que cada cop és més escadusser. Benestar social, on? Quin? Quan? Què resta de la qualitat de vida? On anirem a raure?
A aquest ciutadà responsable i treballador, a més, que fa –feia- la seva feina i que malda, així, per anar fent la viu viu, no li exigiu, senyors governants, que desxifri, a més, els missatges i les recomanacions del FMI del BCE, del Banc d’Espanya ni l’encaborieu amb altres índexs borsaris, diner interbancari o altres endergues de l’envitricollat món econòmic o polític; indignament colpejat per les crisis, prou càrrega duu en intentar arribar a finals de mes i entomar l’encariment de productes alimentaris bàsics, carburants, transport, lloguers, costos hipotecaris quan no altres associats als àmbits de salut, educació o justícia.
Ens havíem avesat a bosses, cabassos i carros grans a l’hora d’anar de compres. Lluu talment or el consumisme regnant, amb menys adeptes. Paradisíaques eren les vacances, i els weekends nevats. El cabasset de la compra resulta avui massa gran i gegantins els carros de les grans superfícies quan saldo ni crèdit no s’estiren més i es fa notòria la crisi en no poder accedir a aliments bàsics.
4. Sobrepoblació mundial i carestia d’aliments
La FAO es referia fa pocs mesos a l’encariment de productes agrícoles, blat i blat de moro sobretot, indispensables per alimentar persones i animals i poder satisfer, així, la demanda d’una població mundial que no para de créixer. L’increment de la renda de països com Xina, l’Índia o el Brasil exigeix poder compartir taula amb els països més avançats. Vés a saber si qualsevol forma d’exclusió o privilegi mal atesa no temptarà sismes amb prou empenta com per endur-se’n d’una revolada murs infranquejables com ho fou –semblava- el de Berlín. Ho hauran previst els nostres planifciadors? Quin rumb duem? Cap on naveguem? Quin far orienta les nostres veles, dies i mesos, vides i economies familiars? La nova distribució de poder a nivell planetari mou i remou fitxes en un tauler superestructural i de primera divisió, mentre a peu pla la infanteria, la gran majoria de persones, pobles, societats i països, malviuen en un cada dia més ple d’incerteses, sobresalts i lluen això sí, ben estampat al seu rostre humà, el flagell de la multiforme globalització.
Asseguren alguns que la humanitat està infantant i que trontollen de ple el sistema capitalista i l’enginyeria econòmica mundial. L’equip mèdic en aquest cas està format de pocs membres. La bombolla immobiliària ha trencat aigües, esquitxant de ple la Borsa, els seus actors, també la roda del consum i l’activitat econòmica. Usuaris i consumidors tenen a les mans els plats bruts i trencats. L’ànsia vital és no resoldre de nou cap crisi de component econòmica o altra a còpia de guerres, ni calentes ni fredes. Cal crear d’urgència aquelles noves regles de joc que generin recursos i confiança, pautes clares a seguir en un hipotètic nou ordre mundial que permeti renovar il·lusió i albirar un demà esperem que proper que deixi enrere els tràngols actuals que avui flagel·len de ple quan no fereixen de mort rostres de persones amb cara i ulls humans, d’existència real, efectiva, ara i aquí. Sabem, altrament, que la necessitat crea l’òrgan i que són trigèmines Fam, Imaginació i Rebel·lió.
És aquesta l’exacta sensació que tinc des de fa ja temps. Amb els pressupostos, amb l’ estatut, amb els serveis que rebem, amb les declaracions que sentim, amb els manifestos…. Sempre sóm els catalans els dolents, els insolidaris, els estranys, els egoïstes…. El que deia: sóm cornuts i encara ens toca pagar el beure. I, pel camí que anem, encara ens el tocarà pagar durant una bona temporada.
