Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2sBzw1dek

Tags: ECONOMIA, Finançament, Xavier Sala i Martín

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2s4fIAyYH

Un company que m’ha llegit fa un parell de dies em deia que jo exagerava quan deia que "a partir d’ara ens robaran la meitat". I l’argument que em donava era sensacional: Em deia que no podia fer aquesta afirmació si jo mateix no entenia els números que el tripartit ha donat.

Jo li vaig contestar: Tu entens els números que ens han donat? I va haver de reconèixer que tampoc els entenia. I és que amb el tema del finançament tothom ha tirat l’aigua al seu molí i, el que considero pitjor: ens han cansat durant anys i ens han amagat números i arguments. Encara ara no es posen d’acord ells mateixos. Cada un hi diu la seva i, al final de tot, no en traurem l’aigua clara. Per tant, en lloc de matemàtiques (que són objectives), tot plegat serà bo o dolent segons la fe que posem en cadascú (on tot és purament subjectiu).

I una altra cosa que també fa fàstic en aquest tema: si llegiu alguns diaris de les Espanyes i escolteu certes veus, els catalans continuem essent més lladres encara que abans. Si abans érem uns fenicis de merda, ara ho som de merda i mitja. I tenint raó, ens haurem d’empassar les raons que ens donen sense raonaments. Perquè de raonaments no en veig cap ni un per part del PP, de la caverna mediàtica i de tota aquesta patuleia, que ens canta contínuament  la cançó de les mentides? La recordeu?

«Nostramo se’n va al mercat  a comprar una mula cega,  oidà!

Li talla els quatre peus  i ella se’n posa a córrer,  oidà!

Ella salta pels terrats,  pels terrats i les vinyes,  oidà!

La mula cau al pou  i un cego s’hi mirava,  oidà!

Un mut cridava gent, un sord se l’escoltava, oidà!

Ja en veu un cirerer  tot carregat de figues, oidà!

Una ametlla li cau als peus,  li fa sang a l’orella,  oidà!

La sang li va rajar  de set rieres plenes,  oidà!

La varen mesurar,  una avellana plena,  oidà!

Pel mar corren conills,  pels boscos les anguiles,  oidà!

La formiga fa córrer un molí,  un molí una casa,  oidà!

Una casa una ciutat,  la cançó ja s’ha acabat.

Aquesta és la cançó,  cançó de les mentides,  oidà!

Qui la vulgui saber,  que se’n vagi a Filipines,  oidà!»

Això és el que els deu haver dit Zapatero al tripartit. Veig que tots estan molt content i satisfets….Serà perquè, a partir d’ara, ens robaran menys, ens espoliaran la meitat.

Mireu, jo de números no hi entenc. No agafo la calculadora perquè no sé ni per on s’encén i em cauria de les mans. Però sí que escolto la ràdio, llegeixo diaris, revistes, miro d’informar-me amb persones que saben de tot això i no n’he tret l’aigua clara. La impressió que trec de tot plegat és que hem assolit un finançament poc clar, difuminat, complicat, basat en futuribles, que ha arribat tard i que, pel que diuen molts, serà una enganyifa.

No l’entenem la gent normal; però és que no l’entenen ni els entesos. Han donat números que ningú sap ben bé d’on els treuen. Es parla de regal enverinat, molt ben embolicat i que fa molt goig. Però s’ha de veure que passarà perquè molts coincideixen que seguirem asfixiats.

I què voleu que us digui? Tant és morir d’asfíxia com morir a la forca. Almenys, si hem de morir, fem-ho amb dignitat, una virtut que aviat ja no sabrem què és.

Jo em pensava, anys enrere,  que la “España de las Autonomías” aniria evolucionant amb el temps. Evolucionant cap a bé, s’entén. Il·lús de mi! Suposo que era massa ingenu. I la ingenuïtat, com la virginitat i els cabells, s’acostuma a perdre amb el temps. Ara ja no sóc ingenu, ni verge, però si que sóc calb. Potser una mica il·lús si que encara ho sóc. Però això deu anar amb mi i ja no m’ho trauré mai de sobre. Deu ser genètic.

Aquesta introducció vol servir per expressar el meu neguit, la meva inquietud i la meva desil·lusió per com van les coses en aquesta Espanya que segueix sent de “pandereta y castañuela”. Una España de promeses mai acomplertes, mani qui mani a Madrid.

Pels que no ho sàpiguen fa un parell de dies que es va inaugurar a Barcelona una nova terminal de l’aeroport. Feia fàstic escoltar els polítics i feia encara més fàstic veure tota la parafernàlia de l’acte.

Resulta que et regalen un aeroport (pagat amb els teus diners) i tothom s’atribueix el regal. És com una joguina per tenir content al nen català. No te la regalen del tot la joguina sinó que només te la deixen. Et diuen: només podràs jugar aquí al menjador. Al carrer no hi podràs jugar.

Tenim un aeroport molt bonic, però no podem volar allà on ens roti i allà on ens sembli que és millor fer-ho. Això no. Aquest aeroport servirà per alimentar i engreixar més encara el de Madrid. Vols internacionals, pocs rai! Això trauria passatgers a Barajas… La gestió no la podrem fer perquè els catalans seríem massa espavilats i potser els passaríem la mà per la cara i quedarien retratats. S’han donat prou xifres per saber que l’aeroport de Barcelona és dels més rendibles del món i ho seria més encara si ens el deixessin gestionar. Però això no. D’això ni parlar-ne.

Que se’n vagin a fer punyetes tots plegats i que no vinguin a tocar més els nassos i a fer promeses que mai compliran. Una vegada més, contents i enganyats. I encara ens tractaran de pidolaires i victimistes. Cornuts i a pagar en beure!

Paul Preston. Foto: ÁLVARO MONGE

Deia Paul Preston en una entrevista d’avui mateix: "No percebo que Catalunya vagi de víctima". És clar que no va de víctima; és víctima.

És una víctima d’Espanya econòmicament. No hi ha manera que es reconeguin que ens roben. Perquè el que marxa i no torna és molt. Massa. Això no té res a veure amb la solidaritat. Jo sóc solidari amb qui vull, quan vull o quan puc. Que et facin ser solidari a la força és una cosa que no entenc.

El pitjor dels governs d’Espanya és que, sabent que som víctimes, no ho reconeix i deixa que vagi rodant la bola de la mentida. Amaguen tant com poden les estadístiques per tal que no es vegi l’engany amb tota claredat. I sense aprovar un Estatut just i un finançament també just saben que segueixen tenint-nos la soga al coll i que saben que ens poden escanyar del tot quan vulguin.

És així de dur. Però és així.

Quan anem als països àrabs, una de les coses que més criden l’atenció són els mercats i la forma de comprar i vendre que tenen. Sobretot, crida l’atenció el constant regateig que hi ha entre el que ven i el que compra. És la seva manera de fer tradicional, acceptada per tothom i en la que tots saben ben bé les regles del joc.

Ara això ja ens ha arribat també aquí perquè en els nostres mercats hi han moltes parades amb àrabs venent. Molts de nosaltres ja ens hem acostumat també al regateig. Aquí no hi estàvem massa acostumats i, a mi personalment, em feia sempre com una espècie de vergonya. De petit ho havia vist fer al meu pare i a mi mai m’havia agradat. I continua sense agradar-me. Posats a mercadejar regatejant, hom no sap si compra bé, si li prenen el pèl o si ha fet el gran negoci de la seva vida. Em refereixo quan hom no té referències clares del preu objectiu del preu d’una cosa.d’una cosa. És clar que caldria parlar també si les coses tenen preus objectius: algú deia que el preu d’una cosa és el que el comprador vol pagar. Potser sí….

Tota aquest llarga introducció és per dir que Catalunya està immersa en un autèntic “mercat persa”, en un mercadeig avorridor amb l’Estat. Ja fa massa que dura i em sembla que tot plegat és una presa de pèl.

Primerament, aquí sabem prou bé tot el deute històric. S’ha calculat per activa i per passiva. Hi han estimacions altes, baixes i mitjanes. Ni així sembla possible posar-se d’acord.

I el motiu és només un: no hi ha nivell equitatiu en el mercadeig. Una part té la força i els diners i l’altra, la necessitat urgent. És com aquell que si es mor de gana, pagarà el que sigui per un tros  de pa. I a Catalunya la fan delir dient-li: si voleu alguna cosa, haureu d’acceptar el que us donem o si no, res de res!

I aquí és on hi ha el frau absolut, el robatori, la cara dura, o com vulguem anomenar-ho. Sense igualtat de condicions no podem fer res. Bé, res si que podem fer: plantar-nos com a país. Però això és encara una cabòria, quelcom inassolible. Per dignitat potser un dia s’haurà de fer.

Però queda dignitat, encara, a Catalunya?

El nom de la malaltia prové del déu Príap.

Diu la Viquipèdia:

El priapisme és una erecció mantinguda i dolorosa del penis, sense relació amb l’estímul sexual. Aquesta erecció només afecta als cossos cavernosos del penis, de tal manera que els cossos esponjosos no hi participen (el gland es mostra flàccid, per tant). Els cossos cavernosos es congestionen i no poden evacuar correctament la sang que contenen, que pot coagular-se i mantenir el procés.

El mot deriva del llatí Príap, un déu masculí de la fertilitat.

El priapisme pot ser primari o secundari i pot ser degut a diverses causes, com l’anèmia de cèl·lules falciformes, el mieloma múltiple, la policitèmia, l’esclerosi múltiple, prostatitis, uretritis, amiloïdosi, neoplàsies, alcohol, marihuana, andrògens, corticoides, entre d’altres factors desencadenants o contribuents.

És possible la remissió espontània, però un priapisme perllongat, de durada superior a dues o tres hores és tributari d’atenció mèdica urgent. La principal conseqüència de priapismes perllongats és una disfunció erèctil permanent.

El gran filòsof de tots els temps IMMANUEL KANT tenia priapisme perllongat.

Fins aquí l’enciclopèdia. Ara afegeixo jo:

El gran filòsof Kant tenia priapisme. Però Catalunya també en té: amb l’assumpte de l’Estatut, amb l’assumpte del finançament, amb mil assumptes no resolts ni amb ganes de resoldre.

Des de Madrid ens van donant Viagra perquè anem aguantant ben drets, erectes. Sobretot que no cessi la tensió, que no s’abaixi la “cosa”. Cal trempar i seguir trempant fins a les pròximes eleccions i fins quan sigui…. I llavors ens tocarà tornar-nos a creure les repetitives mentides de sempre. Catalunya ja no és una autonomia, ni una regió, ni una nació: és una malaltia crònica. Catalunya sofreix priapisme. Vegeu, sinó:

-Ens anem mantenint  dolorosament erectes com podem. És un anar aguantant sense remissió. Bé hem de viure, no?

-D’estímuls bons no en rebem cap ni un des de fa temps. Només ens venen garrotades. I a callar! Ens perdonen la vida constantment i encara n’hem d’estar agraïts. Fa vergonya aliena escoltar alguns dirigents catalans del PSC com el Sr. Zaragoza, el Sr. Ferran i alguns altres. Almenys podrien callar com el Sr. Montilla, que no té mai res a dir.

-Els cossos cavernosos (els més foscos) són els que fan el fet. Els esponjosos  (els actius) no hi participen. La societat civil catalana està muda, quieta. Només els polítics són els que fan i desfan; els que prometen i prometen coses que no arriben mai.

-Entretant, ens anem ofegant amb la nostra pròpia sang. Per a algunes Comunitats el finançament arriba quan toca. Amb les Comunitats lleials es pot complir. Amb nosaltres no. Catalunya sempre ha estat deslleial, segons ells. Som uns inconformistes i no en tenim mai prou. Val més que ens anem fent la idea que aquesta mena de coses són incurables. No hi ha res a fer. És una disfunció permanent. Ja ni cal que anem al metge.

Jo només demano que ens enterrin amb un taüt ben bonic. Ah! i que el govern de Madrid pagui els funerals. És el mínim que pot fer.

Tags: Humor

Els catalans fa dies (jo diria que inclús fa anys) que alimentem bé el tió. Fa anys que el mimem, el cuidem, el respectem, li prometem que farem bondat (i en fem…). Li hem donat de tot: menjar de totes classes, els impostos que ens ha demanat, la col·laboració deguda com a bones persones que som, la part proporcional del pastís que ens toca, i fins i tot una mica més…

Ningú podrà dir que no hem fet bondat. Per tant, ara el que correspon és que sigui esplèndid en la cagada. La canalla és qui té el sentit de la justícia més desenvolupat. I li sap molt greu quan hom és injust en el càstig o en el premi.

Dit d’una altra manera: quan hom ha posat esforç en el treball o en els estudis i li han promès un premi, el més lògic i natural és que te’l donin a final de curs. No estaria bé que li diguessin: noi, ho has fet molt bé, et felicitem, però el premi de moment no te’l podem donar encara. Potser l’any vinent o d’aquí un parell d’anys.

Els catalans aquests dies farem cagar el tió. De fet, fa anys que el fem cagar i, fins ara, sempre ha estat poc esplèndid. Mes aviat, gens esplèndid. Però hem anat aguantant i empassant-nos les excuses (a vegades les mentides) del tió. Un any no tenia diners, un altre no sabia ben bé que cagar, un altre deia que hi havia molta crisi….

A veure que passarà aquest any. Alguns diuen que amb la gran crisi que hi ha tampoc cal que n’esperem res. Altres –els més optimistes- diuen que sí, que el tió ha cagat sempre i que continuarà cagant. Ja ho veurem.

Però una cosa ens hauríem de plantejar: si segueix sense cagar res, després de tot el bon tracte que li hem donat, no seria hora ja de fer alguna cosa, a més de picar-li ben fort a l’esquena? Potser ja seria hora de deixar-nos d’orgues i posar-nos d’acord tots els nens de la casa i cremar-lo al mig de plaça en un acte públic de protesta.

Etiquetes de Technorati: Finançament

Tags: Finançament

És aquesta l’exacta sensació que tinc des de fa ja temps. Amb els pressupostos, amb l’ estatut, amb els  serveis que rebem, amb les declaracions que sentim, amb els manifestos…. Sempre sóm els catalans els dolents, els insolidaris, els estranys, els egoïstes…. El que deia: sóm cornuts i encara ens toca pagar el beure. I, pel camí que anem, encara ens el tocarà pagar durant una bona temporada.

Tags: Catalans, POLÍTICA