A PEU

Quan llegia, fa ben pocs dies, la notícia de que la Universitat de Lleida ha desenvolupat un teclat i un ratolí virtuals per a discapacitats motrius me’n vaig alegrar sincerament perquè aquests petits passos faciliten enormement la vida d’un tipus de persones que, d’altra manera, es quedarien molt limitats de cara a poder fer servir les noves tecnologies.

Jo, que treballo amb nois discapacitats psíquics -però alguns d’ells també amb greus dificultats motrius-, me n’adono d’aquesta necessitat quan veig la dificultat d’alguns paralítics cerebrals, per exemple, per a fer servir l’ordinador degut al descontrol dels seus moviments.

En el centre on treballo, a més d’altres activitats educatives molt interessants, tenen un taller d’informàtica amb educadores especialitzades que han adaptat algun ordinador amb ginys especials com ara una pantalla tàctil o adaptacions diverses de ratolins i teclats. Tot plegar fa que els usuaris puguin gaudir (i de veritat que ho fan) amb l’ordinador connectant-se a internet, podent fer múltiples exercicis educatius i no quedant-se despenjats d’aquesta desenfrenada cursa tecnològica a la que ens empeny el món actual.

Per això notícies com aquesta de la Universitat de Lleida són notícies excel·lents. El "VIRTUALKEYBORD 1.0" el podreu trobar i descarregar gratuïtament, si us interessa, a

http://robotica.udl.es/

Expliquen que és una simulació virtual de pulsacions de teclat amb la que es facilita l’escriptura per mitjà d’un sistema de predicció de paraula. Permet reduir en un 40% les pulsacions de les tecles ja que el sistema aconsegueix predir automàticament algunes de les paraules escrites en textos de 15.000 a 20.000 paraules, fet que suposa un estalvi d’unes 7.000 paraules. Ofereix 5 diccionaris que incorpores les paraules  més usuals del català, castellà, anglès, francès i italià. A més, compta amb un sistema d’aprenentatge automàtic que permet ampliar la seva base de paraules i crear nous diccionaris en qualsevol llengua que tingui alfabet romànic.

Ben vinguda aquesta nova eina i gràcies a Dr. Jordi Palacin, director científic de la Càtedra INDRA i a tots els seus col·laboradors de la Universitat de Lleida.

Avui dinava amb uns amics condeixebles i comentàvem, com habitualment i indefectible es fa en aquestes ocasions, de les “batalletes” que tots junts vam viure i, a vegades, sobreviure.

Comentàvem dels professors que vàrem tenir, de les classes, de si havíem aprofitat el temps o no. Alguns sortien molt mal parats i altres els elevàvem als altars. I parlàvem de com ens havien ensenyat a llegir, a escriure, a redactar, a no fer massa faltes d’ortografia, etc  I ho comparàvem amb el jovent actual que es diu que cada dia escriuen pitjor. Algú ho atribuïa, entre altres causes, als missatges de mòbil on fan servir unes paraules que, si hom no hi està acostumat, resulten d’allò tan misterioses i poc entenedores. Les escurcen i les malmeten de tal manera que faria plorar a un escriptor clàssic. Diuen que és un signe del temps i que no s’hi pot lluitar. No n’estic segur. Potser s’hi podria fer alguna cosa més…

No pot ser que ja no hi hagi esdrúixoles accentuades, hagin desaparegut les H, les SS i les S intercanviades, i la nostra Ç ja estigui en vies d’extinció. Les regles ortogràfiques ja no existeixen i la sintaxi ja ni se sap què és, perquè costa molt entendre què volen dir quan parlen. No se saben expressar mínimament en una conversa normal.  Yoani Sánchez, la bloguera cubana, explicava que un alumne, en un aparaula de 5 lletres havia fet 4 faltes. La paraula era “CIVIL” i l’alumne havia escrit “SIBIR”. Sort n’ hi va haver del context de la frase per poder entendre el que volia dir!.

Que potser la gramàtica s’hauria de modificar i que s’haurien de canviar certes regles? Potser si. No ho sé. Però segur que es podria fer alguna cosa més mentre tinguem la gramàtica que tenim, penso jo, i algunes normes sempre hi haurà d’haver, no’?

En la tertúlia d’avui tots nosaltres donàvem les gràcies a aquells professors que van esforçar-se en que escriguéssim i llegíssim bé. L’ortografia és l’expressió d’una cultura general que té la seva base en la lectura i els llibres

Acabo d’escoltar aquest vídeo

 http://www.vilaweb.tv/?video=5707

on el professor Joan Solà i Cortassa parla del català. Crec que val la pena que l’escoltem unes quantes vegades. Els que no enteneu el català i que em llegiu habitualment, em perdonareu. Però aquest vídeo és de les coses més aclaridores i importants que he escoltat darrerament.

Joan Solà és nascut a Bell-lloc d’Urgell. Parla amb el mateix to que parlo jo. Quan l’escolto, ressona dins meu el català que he escoltat tota la vida i el dring del català oriental que parlo jo. Ja m’agradaria dir el que diu ell i de la manera com ho diu. Encara que l’accent és el que menys importa.

Escolteu-ho, si us plau:

http://www.vilaweb.tv/?video=5707

Mentre el Realísimo va fitxant galàctics (es veu que no n’aprèn) nosaltres el que hauríem de fer és fitxar gent con el professor Solà. A veure si d’una vegada aprenem què significa ser català, parlar-lo i ser sensible a una llengua i a tot el que significa. Vull dir que Joan Solà sí que és un crac! Aquests fitxatges són els que hauria de fer Catalunya. Aquesta mena de gent són els que compten. Fan calladament la feina cada dia. No els escoltem prou. Només surten als diaris quan els donen un premi, com en aquest cas.

Això sí que és un crac que val tots els milions d’ euros del món!

Vaig llegir una vegada que, un matí d’un dia qualsevol, un noi va entrar a una estació de Metro, vestit amb uns pantalons texans, una samarreta barata i va situar-se a prop de l’entrada …  Extreu un violí de la caixa i comença a tocar amb entusiasme per a tota la gent que passa per allà. És l’hora punta del matí.
Durant els 45 minuts que va estar tocant el violí, va ser pràcticament ignorat per tots els passatgers del Metro. Ningú sabia, que aquest músic, era precisament Joshua Bell, un dels millors violinistes del món, executant sense parar les peces musicals més consagrades de la història, amb un instrument molt especial, un violí Stradivarius, estimat en un valor de més de 3 milions de dòlars.
Uns dies abans, Bell, havia tocat a La Simfònica de Boston, on els millors llocs per al concert costaven la “irrisòria” xifra de 1000 dòlars cada entrada. Tenia 41 anys d’edat. En plegar de tocar al metro tenia en la seva funda del violí, que havia posat a terra davant seu, 32 dòlars.

Aquesta experiència, que es va gravar en vídeo, mostra als homes i dones que caminen molt ràpid, cadascun anant a la seva, però tots indiferents al so del violí … La iniciativa va ser realitzada pel Diari The Washington Post, amb la finalitat de llançar un debat sobre el valor de l’art, i del seu context.

CONCLUSIONS? Tantes com vulgueu, però jo en destacaria tres:

– Estem acostumats a donar valor a les coses només quan estan en un determinat context. En aquest cas, Bell, era una obra d’art en si mateix, però fora de context, un artefacte de luxe sense l’etiqueta de la marca. Les marques blanques no són apreciades encara que el producte sigui idèntic al d’una marca famosa. Un nou ric o un famós mai comprarà una marca blanca.

– La societat actual no fa més que crear snobs. Gent sense criteri ni personalitat.Només està bé el que la societat accepta, el que surt a la TV, el que està de moda, la pel·lícula més anunciada, el llibre més venut, aquell que està dins uns paràmetres determinats.

– No caldria plantejar-nos quin tipus d’educació donem als nostres nens i el nostre jovent? N’ hi haurà prou en retirar els llibres de text i donar-los un ordinador portàtil a cada un? Amb la facilitat que tenim actualment a les fonts del coneixement i on tot ho trobem al Google, no hauríem de canviar alguns criteris i formes d’educar?

Vaig entrar al consultori, em vaig treure l’abric i em vaig atansar fins al  divan.
Em vaig asseure; no estava en condicions d’estirar-me.
Havia de mirar la cara del meu analista. D’altra manera no hauria estat  capaç d’emetre una sola paraula. Sabia que el que havia descobert podia canviar el curs de la meva teràpia. Percebia que per primera vegada estava a punt de desxifrar per què m ‘afectava tant no entendre la realitat, una cosa que els passa també a molts polítics, només que a ells no els importa.
Mirant-lo als ulls, li vaig dir al meu terapeuta:
"La meva mare, el meu pare i els meus educadors m’han enganyat tota la vida. Sempre".
I sense immutar-me vaig anar desfent  el nus de la meva angoixa. "… I no van ser només mentides . Jo puc perdonar-los que m’hagin assegurat que si prenia la sopa creixeria. Però no puc perdonar-los aquestes calúmnies que van afectar la meva vida per sempre. "
Amb la càrrega addicional de saber que no podia recordar-les totes, vaig començar a enumerar les que encara ressonaven en el meu turmentat cervell:
– Si et passa alguna cosa al carrer, truca a la Policia, que ells t’ajudaran.
– Els lladres tenen por a la Policia.
– Jutge no ho pot ser qualsevol; primer ha de demostrar la seva honestedat. 
– Per integrar un partit polític has de  tenir la mateixa línia de pensament que la resta dels teus companys.
– Si volem guanyar molts diners has de treballar molt.
– El que roba va a la presó.
– Els periodistes han de ser objectius i en cap moment mostrar la seva ideologia; només han d’informar i això serveix per formar.
– Si ho han dit per la tele, és veritat.
– Al final, sempre guanyen els bons.
-Catalunya és un país ric, amb moltes possibilitats, per això aquí ningú
es mor de fam. 
– El banc és el lloc més segur per a guardar els diners.
– El client sempre té raó.
– Si ets honest sempre t’ anirà bé a la vida.
– Els meus drets acaben on comencen els dels altres i viceversa.
– Els polítics són els representants del poble.
– Un president, quan assumeix, declara el seu patrimoni, i quan acaba
el seu mandat no pot tenir més que quan va assumir.
– Després de les eleccions, el candidat que va perdre es posa a disposició del
que va guanyar per ajudar-lo.
– Cap país pot immiscuïir-se en assumptes interns d’un altre.
– Tots els ciutadans tenen els mateixos drets i obligacions.
– Com es menja aquí, no es menja enlloc.
– Els països rics ajuden els països pobres.
– L’esclavitud es va acabar fa molt temps i està prohibit que els nens treballin.
– Després de treballar tota la vida, el premi és que pots jubilar-te i viure
sense treballar.

En arribar en aquest punt, em vaig penedir de mirar-li la cara al meu terapeuta … Ell també estava plorant a llàgrima viva, mentre destrossava el retrat familiar que fins aquell moment estava sobre la taula de la consulta i que cuidava com un tresor.

La maternitat no és només el fet de portat el fill o la filla 9 mesos al ventre i després parir-lo. La maternitat i la paternitat és, essencialment, el fet de voler el fill, de desitjar-lo. Més encara: és acceptar-lo si arriba sense ser esperat o desitjat en aquell moment.

Els ventres s’obren i deixen anar un nen o una nena però les ments es tanquen des d’aquell precís moment en moltíssims cassos. I al contrari: hi han ments tancades a la paternitat o maternitat concreta d’un fill o una filla, però obertes a la humanitat.

Estic esperant una col·laboració que vaig demanar a una amiga meva que va tenir un nen essent ja madura. No acaba d’arribar però me l’ha promès i sé que un dia d’aquests m’arribarà. Quan m’arribi el publicaré. Serà la mirada d’una mare ja veterana en un determinat moment de la seva vida. Sé que serà interessant la seva exposició.

Jo no tinc fills i moltes vegades m’he preguntat cóm és la paternitat des del punt de vista de qui sí que en té. O biològics, o adoptats. Però la mirada sobre el fill és necessàriament diferent de qui en té i de qui no en té. Hi han mirades diferents però no pas millors unes de les altres.

Tota aquesta reflexió me l’he fet a partir d’uns comentaris d’uns pares que defensaven aferrissadament el seu fill en una situació que tenia poca defensa…. Però pensava: és el seu fill; és la seva visió de les coses. Hi tenen dret. Tenen dret a veure els seus fills de determinada

manera però també tenen l’obligació de veure les coses tan objectivament com sigui possible.

Això deu ser educar: mirar amb amor un nen i ser capaç de castigar-lo o corregir-lo si és necessari.

Etiquetes de Technorati: Educació,Maternitat/paternitat,Psicologia

Aquest és el llibre que m’han regalat avui, diada de Sant Jordi. No és un llibre nou. Va ser editat l’any 2007. Però és justament ara que de veritat se n’ha anat.

L’he fullejat només. Quan l’hagi llegit ja en donaré la meva opinió. però ja us puc avançar que serà positiva, perquè el Pepe no fa més que explicar la seva vida. Per tant, ha de ser interessant, com ho era ell mateix i com ho va ser la seva vida i la seva obra. Era una persona que sempre parlava “clar i català” tot i essent gallec. Això sí: un gallec que es fa criar aquí. Ell se sentia gallec i català i sempre va defensar la interculturalitat i la llibertat per damunt de tot.

Pepe Rubianes  Me’n vaig   Badalona: Ara Llibres, 2007

“Pepe Rubianes explica aspectes desconeguts de la seva carrera teatral, de la seva vida, i del seu lligam irrenunciable amb l’Àfrica, com també uns quants detalls de polèmica i  la persecució que va patir per les seves declaracions sobre la unitat d’Espanya.

Me’n vaig és un text despullat però també enèrgic, una autèntica rebel·lió contra els fanàtics d’extrema dreta, una reflexió extremadament lúcida sobre la relació entre Catalunya i Espanya, i un assaig contra les estupideses del sistema i del món en què ens ha tocat de viure. Aquest llibre, pensat i dit des d’Etiòpia, reflecteix la valenta, rebel i alhora tendra personalitat de Pepe Rubianes.” (Ara Llibres)

No sóc gaire amic de l’ Hugo Chávez ni de la seva política populista. També és veritat que no tot el que fa és dolent. Però és una persona que no m’agrada i a qui no li tinc confiança.

Però sí que li aprovo el gest que va tenir durant la V Cimera de les Amèriques d’oferir el llibre d’ Eduardo Galeano “Las venas abiertas de América Latina” a Barack Obama. És un dels millors regals que podia haver fet a Obama.

http://es.wikipedia.org/wiki/Las_venas_abiertas_de_América_Latina

Jo vaig llegir aquest llibre, recomanat per un amic, l’any 1975 abans d’anar a viure a l’ Uruguai. Recordo que em va dir aquest amic: “Si llegeixes aquest llibre i l’entens, entendràs el què és Amèrica Llatina”. Em sembla que vaig entendre el llibre -cosa no massa difícil- perquè és un llibre entenedor i gens complicat. Em sembla que si Obama el llegeix i l’entén, tindria molt de guanyat per entendre aquests països que estan al sud d’ EEUU i el podria ajudar a fer un altre tipus de polítiques amb aquest països. Jo li diria el mateix que em va dir el meu amic a mi. El llibre va ser escrit l’any 1971 però considero que segueix essent tan actual com sempre en el seu fons. Va ser prohibit en molts països de la mateixa Amèrica Llatina perquè deia unes veritats massa grosses per aquelles dictadures militars que es van establir a tot el con sud durant aquells anys.

A partir de llavors he continuat llegint Galeano i he de confessar que sempre hi frueixo molt amb tot el que escriu. És un home que escriu senzill però de forma molt rica. Moltes vegades de forma poètica. Us recomano qualsevol llibre seu si encara no el coneixeu. Els catalans el podem entendre molt perquè ell també entén Catalunya. Va viure aquí a casa nostra una bona colla danys, exiliat per la dictadura uruguaiana.

Us deixo l’adreça de la seva pàgina web (no oficial) on hi trobareu tot el que vulgueu.

http://eduardogaleano.net/

Ja us vaig parlar d’aquest llibre presentat a Castellnou de Seana, amb motiu de la Festa Major d’aquest any. És el llibre número 19 de la col·lecció Estudis Castellnouencs. Una col·lecció editada per Pagès Editors des del seu inici i que, com ens deia avui el mateix editor, és exemplar en molts sentits. Entre altres, que editar llibres no significa fer grans tirades i vendre’ns molts.

Aquest petit poble del Pla d’ Urgell té 800 habitants i els llibres que es publiquen són temes que es redueixen a coses del poble.  Però no per això no deixen de ser interessants i demostra que un tema específic pot tenir interès general.

El llibre d’aquest any toca el tema dels mestres, de l’ensenyament a Castellnou de Seana. D’aquí el títol: d’una bona sembra en depèn una bona collita si hi ha una bona saor quan toca. Els mestres són els que sembren i les llavors van creixent i van fent el seu camí. Cada llavor és única i cada llavor dóna el seu preuat fruit. I, pel que es veu, a Castellnou hi va haver una bona sembra.

El llibre recull records d’alguns mestres que encara són vius i d’una colla d’alumnes que expressen els seus records, quasi sempre nostàlgics, però també quasi sempre bons records. Donava bo veure alguns dels mestres que vam conèixer. Donava bo veure les abraçades que es donaven amb alumnes, ara ja homes i dones ben drets i fets. Alguns pares i altres ja avis. I la vida és això: ser agraït amb aquells que van sembrar una bona llavor en temps no massa fàcils i amb molts pocs mitjans al seu abast .

Gràcies a tots els mestres que vam tenir. En bona part, gràcies a ells som el que som. Personalment tinc un gran record del Sr. Josep Reynal. Estic segur que el gust per la lectura va ser una de les llavors que va sembrar ell en la meva vida. Recordo que em regalava uns llibres de l’editorial Bruguera que eres obres clàssiques reduïdes i adaptades als nens. Entre el text hi havia intercalada la mateixa història en forma de còmic. Era un sistema ben enginyós: normalment es començava pel còmic i s’acabava llegint el text sencer. A mi personalment, això és el que em despertà el gust a llegir i és de les coses que recordo amb més intensitat del Sr. Reynal, un dels mestres “històrics” al nostre poble i desaparegut ja fa uns quants anys. He de confessar que el dia del seu enterrament vaig plorar a l’església a la missa de cos present. Contínuament em venien a la memòria petits detalls de la nostra relació. Una relació molt rica que va durar tota la vida a través de visites personals, primerament i per carta posteriorment degut a la distància. Però el que sí que us puc assegurar és de les moltes llavors que lle va sembrar, que va anar regant durant molts anys, juntament amb moltes altres persones i que segur que han donat el seu fruit, potser no tant abundós com hauríem d’haver esperat: però fruit agraït, a fi de comptes, per la molta get que l’hem pogut recollir.

Etiquetes de Technorati: Mestres,Ensenyament,Castellnou de Seana

Ja sé que molts dels que em llegeixen ja saben prou bé el que és la Mona de Pasqua. Per tant, deixeu-ho córrer i aneu-vos-en a llegir alguna cosa més profitosa.

Però és que també em llegeix gent de fora de Catalunya i alguns llatinoamericans que sempre em pregunten com és que el dilluns de Pasqua no vaig a treballar. Llavors els he d’explicar ´per què faig festa i el que és la tradició de la mona. Per tant, és més per a ells el post d’avui, tret en la seva major part de Viquipèdia. http://ca.wikipedia.org/wiki/Mona_de_Pasqua

La mona de Pasqua és un obsequi que es fa per Pasqua florida als infants (fillols, néts, nebots o fills, segons les comarques) en tot el Principat de Catalunya i en el País Valencià; en canvi, és un costum desconegut a les illes Balears. La mona sol consistir en una coca o pastís rodó i caramullat, que porta un ou o molts d’ous durs, amb la closca, encallats dins la pasta de farina; en certes regions el pastís té la forma d’algun objecte o animal, d’una gallina, d’un simi, d’un minyó, etc.

En la meva comarca del Pla d’Urgell es distingeix la mona de casa, elaborada per les dones a casa seva i consistent en una coca voltada d’ous i recoberta de llavors d’anís, i la mona d’adroguer, que es fa a casa del confiter i consisteix en una tortada gran que en porta una altra de més petita a sobre, i totes dues recobertes de blancs d’ou i voltades d’ous durs a la part inferior.

El nom de MONA sembla que ve, igual que el portuguès monda, del llatí (annona) mŭnda ‘(vianda) neta, bonica’ (cf. J. Coromines en BDC, xxiv, 51). Encara que també hi ha alguna altra opinió que deriva mona de l’àrab munna ‘provisions de boca’ (Assin: Al-Andalus, ix, 34).

Les mones presenten una gran diversitat. En un principi era una massa de pastís amb ous a sobre, tal i com es mostra al dibuix de la dreta del segle XIX, però amb el temps els ous van esdevenir de xocolata i al final va acabar esdevenint la base de la mona. Al País Valencià i Múrcia, per contra, no va evolucionar i encara manté la forma original de pastís (tonya) amb l’ou dur al damunt.

Actualment al País Valencià la mona de Pasqua es pot trobar en lloc de amb un ou dur al damunt, amb un caramull de clara d’ou, que es cou amb la mateixa cuita de la mona, quedant una mena de caputxó.

Tradicionalment el padrí regalava la mona al seu fillol el Diumenge de Pasqua o Pasqua Florida després de missa. El Dilluns de Pasqua era tradició que es reunissin dues o tres famílies o un grup d’amics i que anessin a menjar a algun indret la mona plegats, en un àpat en el que no hi mancava el conill a la brasa, la paella i, sobretot, el vi.

Gairebé a tot Catalunya i al País Valencià, és tradicional que el padrí obsequiï el seu fillol, amb la mona, en la que sempre hi ha l’ou. La tradició de la Mona de Pasqua va aparellada amb la dels flequers-pastissers, els quals fan autèntiques filigranes arquitectòniques amb la xocolata.

Bona mona a tots els qui en mengeu!

Etiquetes de Technorati: Catalunya,Costums,Societat

Estem ben arreglats amb aquesta ministra que ens ha regalat Zapatero avui!!! Com que no ho sabria dir millor, us deixo amb el post que una autoritat en matèria de Tecnologia i Sistemes d’Informació com és ENRIQUE DANS va escriure dimarts.

http://www.enriquedans.com/2009/04/una-pesadilla-angeles-gonzalez-sinde-ministra-de-cultura.html

Una pesadilla: Angeles González-Sinde, ministra de cultura

Relevos en el gabinete. Un gobierno que se enroca en sus posturas y en su composición, y con él, la peor noticia que la red podría recibir: la designación nada menos que de Ángeles González-Sinde, hasta ahora Presidenta de la Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España (AACCE), como ministra de cultura.

Un nombramiento que por su carácter de auténtica provocación, debería hacer saltar todas las alarmas de la red, equivalente a haber nombrado a un miembro del Ku Klux Klan o a un talibán como ministro de igualdad: recordar la pasada gala de los Goya, con esta mujer insultando a todos los internautas y reclamando mayor protección contra eso que denomina “piratería”, hace que se nos pongan todos los pelos de punta.

En lugar de buscar una persona equilibrada, moderna, capaz de entender el nuevo escenario tecnológico en el que se desarrolla la creación cultural, se ha decidido optar por una persona radical, retrógrada, incapaz de entender algo como la red, y obsesionada por la criminalización de las descargas y por obtener prebendas de las empresas de telecomunicaciones. Una persona que califica el canon como claramente insuficiente, cuya designación destruye cualquier posibilidad de alcanzar un equilibrio entre los derechos de los internautas y de los ciudadanos en general y los de esos creadores aferrados a modelos de negocio imposibles hoy en día y que están dispuestos a llevar a todo el mundo a la cárcel con tal de mantener su situación. La decisión de poner a esta mujer ahí es, en realidad, un clarísimo pago por el apoyo de la farándula durante la campaña electoral: a todos los efectos, bien podían haber puesto a Teddy Bautista y llamar a la cartera “Ministerio de la SGAE”.

Decididamente, una muy, muy mala noticia. Vienen tiempos muy oscuros a la red.

ACTUALIZACIÓN: Interesante récord… Ángeles González-Sinde aún no ha tomado posesión, y ya cuenta con grupo propio en Facebook pidiendo que se vaya. La descripción no podía ser más clara, “Aún no has jurado el cargo como ministra pero nosotros ya te la tenemos jurada. Dispuesta a darle la puntilla al P2P en España. O tú o nosotros”.

ACTUALIZACIÓN II: “La elección de González-Sinde, una provocación de Zapatero contra Internet“, lectura recomendable en la web de la Asociación de Internautas. Y ya tenemosbanner,

El dia 8 de febrer  feia una entrada parlant de “La bona sembra” , un llibre fet per gent de Castellnou de Seana, sobre els mestres que ha tingut el poble de després de la guerra fins avui.

http://blogs.avui.cat/jaumepubill/category/castellnou-de-seana/

Feia aquell dia una petita ressenya de l’acte i us prometia que parlaria del llibre quan l’hagués llegit. Ja l’he llegit i l’he gaudit. És un llibre més dins de la col·lecció Estudis Castellnouencs, que dirigeix el meu cosí Miquel Galitó Pubill amb molt bon criteri i que mereix sempre l’ interès  de molta gent del poble, de la comarca i d’ una bona colla de gent amiga del poble.

Parlar de temes locals té el perill de quedar-se tancat en interessos tancats, petits i locals. Però també és cert que els temes generals no tenen mai cap interès si no tenen arrels i no toquen el cor de gent concreta. Cada persona és un món. Cada país i cada poble és distint. Però hi ha una rel comuna, uns interessos comuns, uns desitjos comuns  que fan que certs temes no siguin ni particulars ni generals: són simplement temes importants.

I un d’aquests temes és el de l’ensenyament. Tots hem tingut mestres a la nostra vida que han deixat una petja profunda. A vegades molt profunda! Tant profunda, que en moltes ocasions han dirigit la vocació de moltíssimes persones d’arreu del món. Grans homes han fet el que han fet i han estat el que han estat gràcies als seus mestres, que en un moment donat de la seva vida van saber encarrilar aquella incipient vocació i aquells incipients neguits sobre una cosa determinada.

El llibre del que us parlo avui consta de tres grans parts:

1. Els nostres mestres. Hi ha la relació de mestres que han passat pel poble i es dóna la veu a alguns mestres que encara són vius o a alguns dels seus fills.

2. Els alumnes. Hi ha col·laboracions d’una colla d’alumnes on hi han records, anècdotes i històries ben vives i interessants.

3. Identitats. El grup de redacció del llibre fa una sèrie d’interessants comentaris, que volen ser com un recull de tot plegat i que situen una mica tot l’ambient escolar d’una trista postguerra, de com es va anar sortint d’aquell clima ranci i tancat (no pas per culpa dels mestres, precisament) i com el poble s’ha anat espavilant per donar el que va poder als mestres d’un poble petit i als nens de Castellnou.

Tot plegat, un llibre molt interessant, que encara donarà per molts més comentaris. Com que hi ha més dies que llonganisses….només us dic que CONTINUARÂ!!!

Tags: Castellnou de Seana, Ensenyament, Escola

Allò que la naturalesa no dóna, (la Universitat) Salamanca no ho concedeix.

He recordat aquesta frase avui, quan uns companys de feina m’han dit que anaven a Salamanca a un seminari, un congrés o alguna cosa semblant. He de dir, per endavant, que aquest comentari no va per a ells. Vol ser una reflexió, un comentari en general, sobre el món de la universitat i dels estudis i la seva relació amb la vida laboral i de la vida en general.

M’ha fet recordar un professor que vaig tenir, que tenia la mania d’anar distribuint els millors alumnes a universitats famoses. Deia: tu aniràs a Roma; tu, a Salamanca; tu, a Comilles; tu a la Sorbona… i així anava predint el futur dels millors estudiants. La veritat és que en va endevinar ben pocs futurs i tots hem fet el que hem pogut a la vida sense anar a grans universitats. Per dir-ho d’una altra manera: la millor universitat és la vida mateixa i, en definitiva, és la que millor ensenya.

Aquesta frase llatina, de totes maners, considero que és prou profunda i ens diu tota una colla de coses que voldria comentar:

1. Quan no hi ha fusta, pocs mobles farem. Si no hi ha base, ja podem fer. Si hom no té un mínim d’intel·ligència, ja podem anar estudiant tant com vulguem i ja podem anar a les universitats més prestigioses i ja podem fer tants cursos com vulguem: serem tan rucs com al principi.

2. Les persones més intel·ligents no són les que han estudiat més ni són aquelles que tenen més títols penjats a la paret. La intel·ligència no és només coneixements, sinó la forma d’aplicar aquests coneixements a la vida en general.

3. He conegut gent analfabeta que donava mil voltes a molta gent amb títol universitari. Tenia sentit comú, habilitats, coneixements adquirits en la vida pràctica, bona memòria, esforç,  etc. Els ha anat bé a la vida sense haver anat a l’escola. Però han posat tot allò que és necessari per viure i per viure feliç. D’aquestes persones podríem dir: “Quod natura non dat, reddere cura potest (Allò que la naturalesa no dóna, l’esforç ho pot proporcionar.)

4. El món universitari i el món de l’empresa en el nostre país no han anat mai junts ni s’han entès massa bé. En aquest sentit, EEUU i alguns altres països ens donen mil voltes. Allà els estudis són per poder treballar un dia en una empresa. I moltes empreses ja van directament a la universitat a buscar els seus treballadors.

5. La universitat de Salamanca antigament tenia molt prestigi. Aquella persona que havia tingut la possibilitat d’estudiar a Salamanca tenia un prestigi social notable. I d’alguna manera volien dir: “Aunque la mona se vista de seda, mona se queda”. O el que és el  mateix: volien dir ruc a una persona, però ho feien d’una manera fina i amb un refrany llatí, que sempre queda més bé. I encara n’ hi ha un altre de refrany que va en el mateix sentit: “El que asno fue a Roma, asno torna”. O aquest altre: “El que llega jumento, no sale sabio”

6. Els estudis no fan miracles. Fan falta estudis i dots naturals per a les feines i per a totes les professions. Per això em sembla tan important recuperar la formació professional, tan abandonada i menystinguda durant una colla d’anys.

“Estic fart d’aquesta vida, ningú reconeix el meu potencial”. Aquestes foren les paraules de Tim Kretschmer, l’estudiant que ha matat 15 persones d’una escola.

Què volia dir amb aquestes paraules? Què significaven? Què pot portar a un noi de 17 anys a fer un disbarat d’aquesta envergadura?

Possiblement hi deuen haver moltes causes. Possiblement alguna era essencial per explicar un comportament semblant. Possiblement hi havia moltes causes que no se sabran mai. Possiblement hi havia algun tipus de disfunció greu de conducta o algun tipus de malaltia mental. És igual. No ho acabarem de saber mai.

Però sí que sabem que aquest tipus de frustracions greus que sofreixen alguns adolescents algunes vegades es podrien evitar si en les escoles i en les famílies es donessin algunes circumstàncies que actualment no es donen i que possiblement s’haurien de revisar. Un amic meu educador de llarga trajectòria sempre em diu: la canalla d’ara va lligada massa llarg. Va solta. Ell sempre diu que els nens i nenes, els nois i noies d’avui en dia s’haurien de fermar una mica més curt. I ell no ho diu en el sentit de treure’ls llibertat. Ho diu perquè la infantesa i la joventut són temps d’aprenentatge, temps de corregir, temps d’aprendre, temps de proves, temps d’aprendre on són els límits, temps d’aprendre lleis i normes, responsabilitats….

I hem passat per un llarg temps on res de tot això semblava que no tenia cap importància. Un llarg temps on l’educació de molts joves en deixava en mans de no se sap qui. El meu amic educador diu que això s’hauria d’acabar urgentment si volem salvar una joventut on cada dia tindrà més oportunitats de fer més coses perquè el món cada dia s’obrirà més. I amb ell, les possibilitats.

Tags: Ensenyament, Escola, Familia, Malalties mentals, Mestres

A Granada hi ha un jutge que s’ha fet molt popular per les seves sentències creatives, educadores i orientadores. Es diu Emilio Calatayud. És un jutge que aplica el sentit comú  i creu en les segones oportunitats. Diu que s’han de posar límits als fills.

Acaba de publicar un llibre: ‘Reflexions d’un jutge de menors’ (editorial Dauro), en què insereix un’ Decàleg per formar un delinqüent ‘.

És molt interessant, i diu així:

1: Comenci des de la infància donant al seu fill tot el que demani. Així creixerà convençut que el món sencer li pertany.

2: No es preocupi per la seva educació ètica o espiritual. Esperi que arribi a la majoria d’edat perquè pugui decidir lliurement.

3: Quan digui paraulotes, rigui-li les gràcies. Això l’animarà a fer coses més gracioses.

4: No el renyi ni li digui que està malament quelcom del que fa. Podria crear complexos de culpabilitat.

5: Recolliu tot el que ell deixa escampat: llibres, sabates, roba, joguines. Així s’acostuma a carregar la responsabilitat sobre els altres.

6: Deixi llegir tot el que caigui a les seves mans. Cuidi que els seus plats, coberts i gots estiguin esterilitzats, però no que la seva ment s’ompli d’escombraries.

7: Discuteixi sovint amb el seu cònjuge en presència del nen, així a ell no li farà  massa mal el dia en que la família, potser per la seva pròpia conducta, quedi destrossada per sempre.

8:-Doni-li tots els diners que vulgui gastar. No arribés a sospitar que per disposar de diners és necessari treballar.

9: Satisfaci tots els seus desitjos, apetits, comoditats i plaers. El sacrifici i l’austeritat podrien produir frustracions.

10: Posi’s de la seva part en qualsevol conflicte que tingui amb els seus professors i veïns. Pensi que tots ells tenen prejudicis contra el seu fill i que de veritat el que volen fer és fastiguejar.

"I quan el seu fill sigui ja un delinqüent, proclami que mai vàreu poder fer res per ell".

Si el voleu escoltar en una xerrada de 10 minuts aneu a la següent adreça:

http://www.youtube.com/watch?v=K2GTauJT5Vg

Tags: Emilio Calatayud

El meu blog es titula A PEU perquè caminar, passejar, pujar i baixar muntanyes i tot el que sigui moure’s crec que és quelcom molt bo. Ara bé: una cosa és predicar el que s’ha de fer i una altra fer-ho. He de confessar que camino poc i que cada dia em costa més.

Però, sens dubte, el passeig és un exercici molt convenient que contribueix molt a la salut del cos i fa que l’esperit estigui millor disposat a les activitats que li són pròpies; es transforma en distracció si es fa acompanyat i se li afegeix converses agradables.

Jo surto molt sovint a passejar pel poble amb els nois del nostre taller. Ens movem, fem una mica d’exercici i també aprofitem per comprar alguna cosa que ens pugui fer falta. Aprofitem per parlar sobre alguns temes, sobretot d’educació vial, i mirem de conèixer millor el nostre poble. Mirem de que, quan caminem, no entorpim la circulació d’altres vianants, mirem de caminar de forma educada, pausadament, més o menys alineats per tal de no donar-nos cops de colze uns als altres i de tal manera que puguem parlar sense haver de cridar.

Us semblarà que tot plegat no té cap importància i potser direu: “i aquest de què ens parla!”…. Doncs sí que té importància per als nostres nois i noies tot això perquè és una forma de socialització prou important i necessària i que a vegades no s’ha fet prou bé a les famílies.

Quan camino miro d’observar. Sobretot, observo les cares de la gent i les seves reaccions. És molt interessant i a vegades divertit. També altres vegades és enutjós. Trobes gent que saluda amb molta simpatia als nostres nois que com podem imaginar, moltes vegades saluden a tothom, el coneguin o no…. Altres vegades veus cares de prevenció i salutacions forçades i poc franques. I, per fi, hi ha aquell mal educat que et passa per sobre, si et descuides i que no té en compte que al davant seu hi té discapacitats psíquics…

És un dels avantatges d’anar a peu. I de cara al bon temps, em proposo fermament caminar una mica més.

Tags: A PEU, Passejar

Fa dies que dono voltes al tema dels valors. Fa dies que llegeixo sobre el tema i, la veritat és que he trobat articles ben enriquidors i que m’han obert nous horitzons mentals sobre aquest tema. De fet, penso seguir profunditzant una mica més encara perquè és un tema que m’interessa.

I tot plegat, ha estat a causa del tema de les vagues de mestres que s’estan anunciant i, sobretot, arrel d’una conversa amb un company a qui van fer fora de la feina de forma molt injusta, des del meu punt de vista: Van aprofitat una malaltia. És una de les coses més covardes que trobo que es poden fer a una persona ja que al fet de quedar-te sense feina és un pes més (una pesada llosa, diria jo) que s’afegeix a la mateixa malaltia. És com si estiguessis vora un precipici i vinguessin per darrere, amb traïdoria, i t’espenyessin al buit. És el que li va passar al meu amic i deu ser el que passa quan creus que et fan una gran injustícia i no pots dir ni fer res. Bé: sí que podries fer, però és un moment en que no estàs amb ganes de fer gran cosa. Ja estàs prou enfonsat i desesperat com per remenar més la merda.

Els mestres han d’ensenyar valors i educar en els valors. És clar que no ells només. La família, la societat….també ho han de fer. Però l’escola és un lloc essencial. Penso que no es pot parlar de valors a un alumne i  no cal que fem grans programacions per parlar d’aquest tema, si després no som capaços de viure’ls  personalment entre els mateixos companys, entre la família, a l’empresa, amb els amics, etc. Seria una greu contradicció, no trobeu?

Continuarà….

Avui és el dia dels Sants Innocents. Una tradició dels diaris era donar com a notícia vertadera una gran mentida;  això sí: ben disfressada de veritat per tal que no ho semblés.

Aquí va una notícia. Veritat? Mentida? Us puc ben assegurar que és tristament verídica. I així ens va a tots, gràcies a aquest tipus d’educació actual on tot pot ser traumàtic si no anem en compte. Protegim tant els nostres nens i nenes que només ens falta embolicar-los amb cotó fluix…

Moltes escoles a Gran Bretanya van renunciar a l’ús de la tinta vermella per corregir els treballs dels estudiants, per considerar "agressiu", "amenaçant", "inapropiat" i "desmotivant".
En aquestes escoles es van donar als docents instruccions clares: els errors s’han de marcar, sense exagerar, amb llapis o llapis que escriguin amb colors menys xocants, com el verd, el blau, el rosa o el groc.
"El color vermell, va explicar al Daily Mail el Sr.Richard Sammonds, director del Crofton Junior Scholl de Orpington (Kent), pot ser més aviat desmotivant per als alumnes. Té connotacions negatives, d’escola vella".
Però no tots estan d’acord: per a molts mestres, la tinta vermella segueix sent "la manera més ràpida d’identificar els errors".

i, que se sàpiga, la tinta vermella encara no ha traumatitzat ningú.

Santa Innocència!

Tags: Escola

El biòleg Edward O. Wilson (*1929), introductor de la paraula biodiversitat, és una autoritat en matèria de l’escalfament global.

Té un llibre fonamental sobre el tema: “La Creación: salvemos la vida en la Tierra” (Kazt Editores 2007). És una crida preocupada a sortir de la crisi que nosaltres mateixos hem creat. En la llarga història de la Terra diu que hi han hagut 5 grans mortaldats i que entre una i altra s’han necessitat milions d’anys per a auto-regenerar-se. Ell  diu que estem començant la sisena extinció massiva amb el mal ús dels recursos actuals.

«la tasa de extinción actual es cien veces mayor que la existente antes que los seres humanos aparecieran sobre la Tierra, y se prevé que se multiplicarán por mil por lo menos en los próximos decenios» (pág. 12).

El causant és l’ésser humà que ha esdevingut una vertadera força geofísica destructora. En aquest context, ell proposa “una aliança per la vida” i convoca a dues de les forces que a ell li semblen més poderoses: la ciència i la religió.

Ciència i religió han de canviar. La ciència, fins avui, no ha respectat l’alteritat dels éssers. S’ha situat a sobre, dominant-los. la religió encara no s’ha alliberat del fonamentalisme en la lectura dels texts sagrats. Mantenint la seva fe pot reconèixer l’evolució de les espècies. Ells aporta la reverència davant de la “grandeur” de l’univers i el respecte a totes les formes de vida. Això faria donar un tomb copernicà a les coses: convertiria el poder en protecció i cura. I aquesta aliança sagrada podrà salvar la vida amenaçada.

Tags: Ciència, RELIGIÓ

Anant cap a la feina, ahir vaig aixafar una caca de gos. Tinc la sort de tenir la feina a tres minuts de casa a peu. Per tant, vol dir que hi vaig xino-xano, tot pasejant.Hi ha una noia prop de casa que cada dia treu 6 gossos a passejar o, millor dit, a cagar a la gespa que hi ha vora el canal que travessa Mollerussa. Un dia li vaig dir que si havia calculat mai quants quilos de merda deixaven els seus gossos durant un any al mig del carrer…  Em va contestar malament i va dir-me que valia més que em cuidés de la meva feina… És d’aquelles noies que encara no han après educació i que encara mai ningú els ha explicat que, si tenen gos, haurien de recollir les caques.Ahir em va tocar el rebre a mi, però segur que molts han hagut de fregar-se els peus per culpa d’aquest 6 (a vegades són 7) gossos. Em sembla que als col·legis hauran d’incorporar  -si no hi és encara- una classe en la que s’explique això: que els carrers són de tots i que certes coses no s’hi poden fer. Caca, per exemple.

Tags: Caques de gos, Educació, SOCIETAT