A PEU

‘El crit’, d’Edvard Munch  s’ha convertit aquest dijous en l’obra més cara venuda mai en una subhasta. Ha assolit un preu de gairebé 120 milions de dòlars (91 milions d’euros) durant una licitació a la seu de Sotheby’s a Nova York en la qual es van recaptar 330 milions de dòlars (251 milions d’euros).

El crit és un reflex del món de l’artista. La seva trajectòria vital va estar marcada pel patiment i la mort: la seva germana va morir de tuberculosi als quinze anys; quan ell tenia cinc anys va perdre la seva mare per culpa de la mateixa malaltia; el 1889 morí el seu pare…
Ell mateix va explicar la situació que va originar El crit:

«Anava caminant amb dos amics pel passeig -el sol es ponia- el cel es tornava de cop i volta vermell -jo em vaig aturar, cansat em vaig recolzar en una barana, damunt de la ciutat i el fiord blau fosc no sinó sang i llengües de foc- els meus amics continuaven la seva marxa i jo continuava aturat al mateix lloc tremolant de por -i sentia que un udol infinit penetrava tota la naturalesa»

Motius per cridar sempre n’hi ha hagut, i molts. Motius de protesta, motius de revolta, motius rebel·lia… Sí, tants com vulgueu. Però també hi han motius per l’esperança. Per sort, encara hi han molts motius per l’esperança. I com que jo no sabria dir-ho tan bé com Benedetti, us deixo aquest bonic poema que ens diu que hi ha sempre motius d’esperança.

Por qué cantamos
M. Benedetti y A. Favero

Si cada hora vino con su muerte,
si el tiempo era una cueva de ladrones,
los aires ya no son tan buenos aires,
la vida nada más que un blanco móvil
y usted preguntará por qué cantamos…

Si los nuestros quedaron sin abrazo,
la patria casi muerta de tristeza,
y el corazón del hombre se hizo añicos
antes de que estallara la vergüenza
Usted preguntará por qué cantamos…

Cantamos porque el río está sonando,
y cuando el río suena suena el río.
Cantamos porque el cruel no tiene nombre
y en cambio tiene nombre su destino.
Cantamos porque el niño y porque todo
y porque algún futuro y porque el pueblo.
Cantamos porque los sobrevivientes
y nuestros muertos quieren que cantemos.
Si fuimos lejos como un horizonte,
si aquí quedaron árboles y cielo,
si cada noche siempre era una ausencia
y cada despertar un desencuentro
Usted preguntará por qué cantamos…

Cantamos porque llueve sobre el surco
y somos militantes de la Vida
y porque no podemos, ni queremos
dejar que la canción se haga cenizas.
Cantamos porque el grito no es bastante
y no es bastante el llanto, ni la bronca.
Cantamos porque creemos en la gente
y porque venceremos la derrota.
Cantamos porque el Sol nos reconoce
y porque el campo huele a primavera
y porque en este tallo, en aquel fruto
cada pregunta tiene su respuesta…

"Canciones del desexilio", 1983

Tags: Pintura, Poesia

NAUMAQUIA (Museo Municipal Ulpiano Checa de Colmenar de Oreja)

«Ave, Caesar, morituri te salutant» (trad. lit. «Salut, Cèsar, els que moriran et saluden") és una frase llatina esmentada en “Les vides dels dotze cèsars” de Suetoni, la qual és tradicionalment atribuïda als gladiadors que lluitaven als circ romà. Històricament s’ha vist que no és exactament així, sinó que aquesta frase es va utilitzar en un espectacle esdevingut en el 52 d. C. al llac Fucino per captius de naumàquies i per criminals destinats a morir en combat en simulacions de batalles navals davant la presència de l’emperador Claudi. Segons Suetoni, Claudio va contestar: «Aut non» («O no»).

Fa un parell d’anys que vaig tenir l’oportunitat de poder veure aquest quadre d’ Ulpiano Checa al museu que té a Colmenar de Oreja, el poble on va néixer, vora  Madrid. Uns amics que són d’allà van tenir de deferència d’acompanyar-m’hi i regalar-me un llibre preciós sobre la vida i l’obra d’aquest autor tant interessant i massa desconegut pel gran públic. Allà hi vaig poder contemplar aquesta impressionant pintura a l’oli (125×200)   anomenada “NAUMAQUIA, COMBATE NAVAL ENTRE ROMANOS”,que representa una d’aquestes batalles i que pertany a l’època que Checa va pintar escenes del món romà inspiradores a Hollywood per algunes escenes de les pel·lícules Ben-Hur i Quo Vadis. Fou allà al museu que em vaig assabentar del vertader origen d’aquesta frase.

I després d’aquests apunts culturals -sense cap ànim de fer-me el fatxenda- anirem al pinyol de la qüestió de la que volia parlar avui, que no és altra que parlar dels pressupostos presentats ahir per l’inefable ministre Montoro. Aquest senyor va presentar uns “pressupostos de guerra” (jo els anomenaria de guerra bruta contra Catalunya) que ens acaben de condemnar a la més absoluta misèria, perquè no ens donaran res de nou, ni ens pagaran el que ens deuen. Uns pressupostos que ens faran triar entre morir-nos de gana i d’inanició o marxar d’una vegada i ben decidits cap a la independència. Perquè ja no ens quedarà altre remei després d’aquesta nova escopinada a la cara, una befa més a la llista i l’abandó absolut a la nostra sort. Que el Govern de Catalunya en prengui bona nota, no es deixi entabanar una vegada més i que es decideixi a fer alguna cosa. A veure si entre tots tenim la dignitat de plantar cara a tanta barra!

Després de veure tot aquest panorama ara sí que tots els catalans ja podrem cridar ben alt i fort: “Ave, Caesar, morituri te salutant”. I -veient el que veiem- o ens en sortim sols, o no ens en sortirem amb aquesta gent.

Tags: Pintura, POLÍTICA, Ulpiano Checa

Algú ha dit que l’ Antoni Tàpies no va haver de deixar de ser, sentir-se i manifestar-se català per arribar a ser un artista universal. Ho comparteixo plenament. Tàpies va ser en tot moment un home compromès amb el seu país.

Aquesta és la la lliçó que haurien d’aprendre molts artistes, cantants, esportistes, escriptors, etc. que, per poder ser famosos, es pensen que han de deixar de ser i mostrar-se catalans. I així ens va!

L’any 1970 va dir: ‘La situació social i polític del meu país sempre ha tingut una repercussió en la meva obra.’

Aquest compromís es reflecteix en tot moment: en moltíssimes de les seves  pintures hi apareixen les quatre barres de la bandera catalana i inscripcions de caràcter polític. També va fer -de forma desinteressada-  moltíssims cartells per a commemorar, rememorar o inaugurar episodis importants en la història del seu país. Ell els considerava importants i s’hi adheria.

Serà més o menys entesa la seva obra; agradarà més o menys, però el que no podem negar és que va ser un artista que es va fer respecta perquè va saber crear un estil propi en l’art d’avantguarda del segle XX. Els entesos diuen que va saber combinar tradició i innovació en un estil abstracte, però ple de simbolisme. Com a gran exponent del moviment artístic conegut amb el nom d’informalisme, va rebre nombrosos reconeixements que testifiquen el valor de la seva obra, ara mateix escampada per museus de tot el món.

Descansi en pau!

Tags: Antoni Tàpies, Art, Pintura

Quadre anomenat “Conserva tu luz” de Florencia Astori, artista uruguaiana, que aquests dies presenta a Montevideo una exposició de 22 quadres titulada

"Sin Perder el Color de tu Alma" .

Junt amb cada obra es mostrarà la música utilitzada par a donar llum i contingut a les idees que naixien par a ser dibuixades; idees que giren a l’entorn de temàtiques com són l’ amor, la música, la dona.
La materialització se realitzà amb aqüarel.les i tintes amb carbonets.

"Un día decidí hacer un dibujo, y me senté a escuchar música. Un día decidí hacer una canción, y me senté a elegir colores".

(Florencia Astori)

A VECES

A veces pensábamos que lo teníamos…

a veces lo perdimos…

a veces lo disfrutamos…

a veces lo compartimos…

y el dia que nos faltó

supe que ya no estabas.

Hay gente que aún lo tiene

hay gente que decidió perderlo

antes de perderse o perderme

y también prefiero

que se pierdan

los que no quieren pasar tiempo conmigo.

(Poema de M.G.)

Tags: Art, Pintura, Poesia, Uruguai

Poema original Passeig,de Joan Salvat-Papasseit, amb il·lustració de Joaquim Torres-Garcia.

PASSEIG

a Joaquim Torres-García

La boira
              fredament
                                acaba d’engolir la llarga via
Els llums són guaites
En acabar de ploure
                                   quan els arbres somiquen
                                   oh que és dolç escoltar el silenci
El silenci és la boira
Jo somric
I mil llums em somriuen
Són mil llums
                       no pas homes
Com és càlid el somriure dels llums
I les espurnes blanques
                                       del trolley dels trams
                                       dansen com les estrelles
M’HE TOPAT AMB UN HOME QUE PASSAVA

Joan Salvat-Papasseit

Joaquim Torres-Garcia (Montevideo, 1875–1949) va ser un pintor i escultor uruguaianocatalà.

De pare català, oriünd de Mataró, ben aviat es traslladà a Barcelona on estudià pintura a la Llotja i a l’Acadèmia de Belles Arts. Més tard, es dedicà a la il·lustració de llibres i revistes, sense deixar mai la pintura. La seva obra és una evolució constant de tendències, del modernisme al cubisme i d’aquest al futurisme.

Va establir amistat amb Joan Salvat-Papasseit amb qui col·laborà aportant il·lustracions de paisatges urbans barcelonins al llibre Poemes en ondes hertzianes, publicat el 1919

El 2010 el Museu Nacional d’Art de Catalunya va inaugurar una sala a la seva col·lecció permanent dedicada íntegrament a l’artista, on s’exposen obres provinents d’una donació dels hereus de Torres-Garcia i les obres que ja tenia el museu.

Tags: Joan Salvat-Papasseit, Joaquim Torres-Garcia, Poesia

Aquest és un dels millors retrats que he vist de Pau Casals. I mireu que n’hi han fet un munt…. És del pintor i fotògraf cubà Jesse A. Fernández (La Havana 1925- París 1986). Aquí s’hi descobreix un Pau Casals que ens atreu tant intensament cap al seu violoncel que quasi ens fa sentir "El cant dels ocells". És el retrat de l’ànima de Pau Casals.

Apassionat per l’exactitud, el fotògraf ha sabut atrapar instants, desitjos, estats d’ànim d’un munt de personatges famosos que perviuen, intactes, en la fugacitat de la quietud ombrívola. Eren allà, quiets davant seu, però ell va saber transportar-los a altres món fantàstics amb aquests jocs de llums i ombres que sabia crear; aquests màgics clarobscurs són la imatge plural, contradictòria i última d’unes vides immòbils que la càmera imposa sobre els personatges que retrata.

Qui li agradi una mica la fotografia sabrà veure-hi aquesta grandesa i sabrà valorar-ho com correspon. Ell deia que "les noves generacions ja han après a llegir una foto. En el nostre temps, la gent s’ha tornat drogoaddicta de la imatge". És cert. I ho és més encara quan amb les noves tècniques, les noves càmeres i els nous programes d’ordinador es por crear i recrear a partir d’una simple taca sobre un paper. A França s’ha arribat a presentar una tesi doctoral, defensada per Roland Barthes, consistent en trenta fotografies. Això ja dóna una idea molt precisa i gràfica del fenomen actual de l’art fotogràfic.

El súmmum, doncs, és aconseguir una fotografia concentrada que no es conformi amb la cara, que atengui paral·lelament el fons; que sigui eficaç i, al mateix temps, silenciosa; que sigui rotunda, però que respiri per la seva fragilitat. Ell ho va aconseguir.

Ja he parlat alguna altra vegada que no fa pas massa que vaig tenir l’oportunitat de descobrir un gran pintor que no coneixia. És Ulpiano Checa(1860-1916), nascut a Colmenar de Oreja (Madrid). Un gran pintor que sap fer meravelles amb la llum, pinta con ningú els cavalls i el moviment.

El que tampoc sabia, i que he anat descobrint llegint un llibre sobre ell, era la seva amistat amb el gran poeta uruguaià Juan Zorrilla de San Martín, del qual algun altre dia n’ haurem de parlar. L’obra cabdal de Zorrilla de San Martín és el gran poema èpic TABARË, que va publicar el 1904 i que va il·lustrar íntegrament amb 15 gravats Ulpiano Checa i que, a la vegada, va ser font d’inspiració per a pintar altres quadres.

Aprofitant les vacances de Nadal, miraré d’acabar i de gaudir del llibre sobre Checa i ja en tornarem a parlar. Però, entre tant, deixo l’adreça de la plana web http://www.colmenarte.es/Flash/Inicio/espanol.swf

El nom d’ ULPIANO CHECA (1860-1916) a mi no em sonava de res. Reconec que no sabia qui era, ni mai ningú me n’havia parlat. Resulta que és un dels gran pintors espanyols del segle XIX, nascut a Colmenar de Oreja, un poble petit proper a Madrid.

En aquest poble hi tinc un amic de fa molts anys i una vegada que el vaig visitar em va dir que havia d’anar a veure el museu que el poble ha anat bastint a aquest pintor, fill il·lustre del poble. Llavors no hi vaig poder anar, com tampoc vaig poder fer-ho en una altra visita, ara fa un parell d’anys. Però llavors va donar-me un fulletó sobre el museu i vaig entrar a internet per buscar més informació sobre aquest pintor, que em va captivar de bon principi. Ara fa una setmana, en una altra visita que vaig fer al meu amic, he tingut l’ocasió d’anar al museu. Us puc donar garantia que és una excel·lent visita, recomanable a tots els amants de la pintura. Un museu que va començar sent petit i modest i que ara ja és tot un senyor museu, integrament dedicat al pintor fill del poble.

No sóc entès en pintura, ni en sé prou per poder-vos-en parlar. Però m’agrada i gaudeixo veient certs quadres d’alguns pintors determinats. Checa em va captivar de seguida. Té un estil propi i molt personal. No seguia gens les tendències del moment, sinó que més aviat obria camins amb la seva gran virtut: la imaginació. Un home de gran imaginació i amb una gran tècnica posada al servei d’aquest imaginació.

Ho deixaré aquí, perquè no sabria dir gaires coses més. Però sí que vull donar constància de la llum dels seus quadres i de com sap captar-la i pintar-la. Llum i moviment. Moviment, sobretot quan pinta cavalls. És un dels pintors que pinta millor els cavalls i el moviment i la vida que desprenen. En definitiva un gran pintor, força desconegut per la gran majoria de la gent.

Gràcies, José Luís, per fer-me descobrir aquest pintor i fer-me el regal de la visita al museu.