A PEU

Llegeixo al diari ARA que Eric Adams, excapità de policia que es va ficar en política fa prop de dues dècades per defensar la justícia racial, s’ha convertit en el segon alcalde negre de la ciutat. Després de treballar durant vint-i-dos anys en el cos de policia de Nova York explica com hi va veure i viure el racisme sistèmic que hi havia dins del cos.

I per què va voler ser policia? Explica que el va motivar a ser policia un fet que va haver de patir quan tenia quinze anys. Ell i el seu germà van ser detinguts per invasió de propietat privada i els van apallissar. El trauma el va fer voler convertir-se en policia i canviar la professió des de dins, explica.

Tots hem escoltat sovint crítiques a estaments o persones. Tots n’hem fet segurament més d’una vegada amb tota la raó del món. Quan t’adones que les coses no van com haurien d’anar, quan veus que no es fan prou bé per deixadesa o per foscos interessos et surt instintivament la crítica i pensem com diantre es poden fer les coses tan mal fetes sense sentir cap mena de vergonya. I llavors ens surt de dintre allò de «si jo fos alcalde», «si jo fos president del govern», «si jo fos Papa de Roma»… pensant que nosaltres ho faríem molt millor.

També hem escoltat moltes vegades allò de què, per canviar alguna cosa de veritat només es pot fer des de dins, implicant-s’hi, treballant-hi i posant-hi molt esforç i paciència. És ben cert que les crítiques que els arriben als mandataris normalment els entren per una orella i els surt per l’altra. Ha de ser molt flagrant l’error, l’evidència que les coses s’han fet mal fetes, perquè canvien l’actitud i la manera de fer. Com a molt passarà allò de fer petits retocs, una rentadeta de cara, per tal que sembli que les coses han canviat. O el que és pitjor: fer bona la famosa frase d’El Gatopardo, la novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa portada al cine per Luchino Visconti, que afirma que «si volem que tot segueixi com està, és necessari que tot canviï».

No és fàcil canviar les sinergies, els costums, els vicis adquirits de fa temps. És cert que el millor és fer-ho des de dins, portant-ne el control i tenint ganes de veritat que les coses canviïn. Però així i tot segueix essent molt difícil la majoria de vegades per por al canvi, a les crítiques, als sistemes imposats pel temps, perquè «s’ha fet sempre així», pels interessos creats. En tenim bons exemples a l’església, a la política, als negocis, a l’art. Els canvis costen de pair i, si no surten tal com s’espera, caldrà arrecerar-se ben arrecerat de les crítiques que arribaran amb total seguretat.

Jo cada com soc més crític amb aquestes grans reunions de mandataris per parlar de coses transcendents (com en tema del canvi climàtic); reunions i trobades on es parla molt, es fan grans discursos i després fer ben poca cosa.

Tant de bo m’equivoqui i comencéssim a veure les orelles al llop per tal que comencin a canviar certes coses, certes institucions i certes maneres de fer. Perquè si no ho fem de grat, ho haurem de fer per força.

Tags: SOCIETAT

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS