A PEU

Corre per internet un text, que trobo molt assenyat i que haurien de llegir tots aquelles persones que troben mil raons diferents per no vacunar-se. A vegades penso si estem perdent el sentit comú, que s’està tornant cada cop més escàs en molts àmbits: jutges que desmenteixen els metges en el tema de les vacunes o fan lleis sobre educació, quan no en tenen punyetera idea. El text que corre és el següent:

«Sí, estic vacunada. I, no, no sé què hi ha en aquesta vacuna. Tampoc no sé què hi ha en molts altres tractaments, ja sigui pel càncer, la SIDA, l’artritis, etc. No sé tampoc què hi ha a l’ibuprofèn, el paracetamol o altres medicaments que es venen en venda lliure. Els faig servir perquè curen els meus mals de cap i altres dolors. No sé què hi ha a la tinta per a tatuatges, als “hot dogs”, hamburgueses, coca-cola o xocolata. Tampoc sé quins són tots els ingredients del meu sabó, xampú o desodorant. No sé quin serà l’efecte a llarg termini de l’ús del mòbil en la meva salut i la dels meus. Com puc saber si aquest restaurant on acabo de menjar realment va fer servir aliments nets i frescos o si el personal es va rentar bé les mans? De tota manera, hi ha moltes coses que no sé i que mai no coneixeré.
Només sé una cosa: la vida és curta, molt curta i vull poder fer alguna cosa més que anar a treballar cada dia o quedar-me tancat a casa meva. Vull poder viatjar i abraçar la gent sense por i recuperar un petit sentiment de vida com abans.
De nena i adulta, em van vacunar contra les galteres, el xarampió, la poliomielitis, el tètanus i moltes altres malalties. Els meus pares i jo confiem en la ciència i mai no vam haver de patir ni transmetre cap d’aquestes malalties abans esmentades.
Per això vaig confiar en el meu metge quan va dir que la vacunació era necessària. Estic vacunada, no per complaure el govern i no, no soc una ovella, però em vaig vacunar per:
*no morir de la Covid-19,
*no ocupar un llit d’hospital si emmalalteixo,
*abraçar els meus éssers estimats,
*no haver de fer cap prova PCR o antigènica per sortir a ballar, anar a un restaurant, anar de vacances i moltes coses més que vindran,
*viure la meva vida,
*que la Covid-19 sigui un vell record,
*protegir-me, protegir-nos.
Tingues en compte que hi ha més perill menjant certes coses que rebent una vacuna contra un virus mundial.
Cadascú pren les seves decisions. Jo he pres la meva».

Cadascú és lliure de prendre algunes decisions. Però no ho és de poder-ne prendre altres si vol viure en societat. Viure en societat vol dir haver de fer algunes coses que potser no ens agraden prou, però que la majoria ha acceptat com a bones i necessàries per a protegir aquesta mateixa societat. És de sentit comú? Jo crec que sí que ho és perquè, des d’una perspectiva sociològica, el sentit comú es defineix “com un conjunt de principis, percepcions, expectatives, pràctiques i creences que són compartides pels membres d’una comunitat, i que es consideren immediats i autoevidents”.

Cal ser crític i és bo que hi hagi persones que ho siguin per tal que les coses millorin. La crítica, si és feta amb bona intenció, sempre és bona i ajuda a afinar els principis i les lleis que ens regeixen. Però em pregunto si amb el tema de les vacunes no estem perdent el seny i el sentit comú. Sobretot si escoltem la gran majoria de metges i científics, que en saben molt més que la gran majoria de nosaltres i que s’hi han cremat les celles estudiant el tema. A més, l’evidència científica dona raó a aquesta immensa majoria.

Tags: Malaltia

Llegeixo al diari ARA que Eric Adams, excapità de policia que es va ficar en política fa prop de dues dècades per defensar la justícia racial, s’ha convertit en el segon alcalde negre de la ciutat. Després de treballar durant vint-i-dos anys en el cos de policia de Nova York explica com hi va veure i viure el racisme sistèmic que hi havia dins del cos.

I per què va voler ser policia? Explica que el va motivar a ser policia un fet que va haver de patir quan tenia quinze anys. Ell i el seu germà van ser detinguts per invasió de propietat privada i els van apallissar. El trauma el va fer voler convertir-se en policia i canviar la professió des de dins, explica.

Tots hem escoltat sovint crítiques a estaments o persones. Tots n’hem fet segurament més d’una vegada amb tota la raó del món. Quan t’adones que les coses no van com haurien d’anar, quan veus que no es fan prou bé per deixadesa o per foscos interessos et surt instintivament la crítica i pensem com diantre es poden fer les coses tan mal fetes sense sentir cap mena de vergonya. I llavors ens surt de dintre allò de «si jo fos alcalde», «si jo fos president del govern», «si jo fos Papa de Roma»… pensant que nosaltres ho faríem molt millor.

També hem escoltat moltes vegades allò de què, per canviar alguna cosa de veritat només es pot fer des de dins, implicant-s’hi, treballant-hi i posant-hi molt esforç i paciència. És ben cert que les crítiques que els arriben als mandataris normalment els entren per una orella i els surt per l’altra. Ha de ser molt flagrant l’error, l’evidència que les coses s’han fet mal fetes, perquè canvien l’actitud i la manera de fer. Com a molt passarà allò de fer petits retocs, una rentadeta de cara, per tal que sembli que les coses han canviat. O el que és pitjor: fer bona la famosa frase d’El Gatopardo, la novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa portada al cine per Luchino Visconti, que afirma que «si volem que tot segueixi com està, és necessari que tot canviï».

No és fàcil canviar les sinergies, els costums, els vicis adquirits de fa temps. És cert que el millor és fer-ho des de dins, portant-ne el control i tenint ganes de veritat que les coses canviïn. Però així i tot segueix essent molt difícil la majoria de vegades per por al canvi, a les crítiques, als sistemes imposats pel temps, perquè «s’ha fet sempre així», pels interessos creats. En tenim bons exemples a l’església, a la política, als negocis, a l’art. Els canvis costen de pair i, si no surten tal com s’espera, caldrà arrecerar-se ben arrecerat de les crítiques que arribaran amb total seguretat.

Jo cada com soc més crític amb aquestes grans reunions de mandataris per parlar de coses transcendents (com en tema del canvi climàtic); reunions i trobades on es parla molt, es fan grans discursos i després fer ben poca cosa.

Tant de bo m’equivoqui i comencéssim a veure les orelles al llop per tal que comencin a canviar certes coses, certes institucions i certes maneres de fer. Perquè si no ho fem de grat, ho haurem de fer per força.

Tags: SOCIETAT