Arxivar per 22, maig de 2021

22 maig 2021


DECEBUT

Classificat com a Catalunya,POLÍTICA

Escric això després que ahir Pere Aragonès fos investit com a 132è president de la Generalitat de Catalunya amb els vots afirmatius d’Esquerra Republicana, de Junts per Catalunya i de la CUP. En total, 74 vots a favor, una majoria que no s’assolia d’ençà de la investidura del president Pasqual Maragall, l’any 2003, que també en va rebre 74.

També escric això mentre estic llegint dos llibres interessants, fàcils de llegir, però força difícils de digerir: «M’explico: De la investidura a l’exili (2016-2017)» i «La lluita a l’exili (2018-2020)» (Editorial La Campana) de Carles Puigdemont, 130è president de la Generalitat de Catalunya.

En un moment com aquest i després d’aquests anys tan durs en tots els sentits, sembla que la majoria de catalans independentistes hauríem d’estar desbordants d’alegria (o, almenys, contents i satisfets). He de confessar, però, que poques vegades m’he sentit tan decebut i desenganyat. El diccionari diu que desenganyar-se significa sortir de l’engany en què està algú. I això és el que he anat descobrint cada cop més en aquests darrers temps –pobre il·lús de mi- el que és en realitat la política. Suposo que als que s’hi han remenat des de joves i han pogut viure-la des de dins no els haurà sobtat tant això que hem hagut de sofrir els catalans. Digueu-me ingenu, innocent, càndid o utòpic, però jo no em podia imaginar mai que fos una cosa tan fosca, tan bruta i amb tants interessos creats.

Tot llegint aquests llibres als quals feia referència, me n’he anat adonant encara més, i és exactament per aquest motiu que encara tinc més raons per sentir-me decebut. El president Puigdemont diu que escriu els llibres «en defensa pròpia i de tots els que creiem en el procés». «És un llibre vital, com ho ha estat aquest període per a moltes persones. Molta, moltíssima gent, hem viscut, i vivim, un projecte vital». I acaba el pròleg dient: «Finalment, aquestes pàgines que llegireu, si teniu la bondat de fer-ho, demanen una mica d’indulgència i de generositat, perquè, malgrat l’honestedat i el sacrifici inqüestionable de tots plegats, en alguns dels passatges d’aquesta història no quedem bé. Jo tampoc, és clar».

Aquí n’hi ha pocs que queden bé i per això la decepció es fa encara més evident perquè no s’han acomplert les expectatives que teníem posades en unes persones i uns fets concrets. La decepció té dues cares: una té a veure amb la percepció de la realitat que cada un de nosaltres fem. Si percebem la realitat des de la fantasia o l’ideal que hem construït és molt possible que en sortim decebuts. Això, podríem dir que és culpa nostra. Però l’altra cara -que no seria culpa nostra-, és la que ens poden produir els enganys, quan algú no fa el que diu, o quan no compleix amb el pactat.

A través de la lectura dels dos llibres del president Puigdemont, hom s’adona del millor i del pitjor de les persones: com en són de corrents en la política les traïcions, la falta de paraula d’alguns, les falsedats, la falta d’humanitat, pensar només en els interessos del mateix partit i no tant en els de la majoria, en la por i la covardia… Però, per sort, també s’hi poden veure persones honestes, generoses, valentes, sacrificades… Exactament com la mateixa vida, de la qual la política n’és el reflex.

Entrem en una nova etapa. Tant de bo no en sortim altre cop tan decebuts tots plegats i n’hàgim après alguna cosa d’aquests anys tan vergonyosos i tan foscos!

No hi ha resposta