Arxivar per abril de 2021

24 abr. 2021


EUTANÀSIA (1)

Classificat com a Ètica i Moral,Vida i mort

En el darrer apunt d’aquest blog parlava de persones que eren «referents» i que ens havien deixat. Un d’ells era Hans Küng, referent important, sense cap mena de dubte, en la teologia catòlica dels darrers anys. Entre les molts temes que va tractar en els seus llibres i les seves classes fou el de l’eutanàsia, un tema que la moral catòlica no ha acceptat mai de cap de les maneres. Per això crec que val a pena recollir algunes de les seves reflexions, ara que el Butlletí Oficial de l’Estat espanyol ha publicat fa ben poc la Llei Orgànica 3/2021, de 24 de març, de regulació de l’eutanàsia, que entrarà en vigor el 25 de juny de 2021, al cap de tres mesos de la publicació en el Butlletí Oficial de l’Estat. La norma legalitza, per primera vegada, l’eutanàsia activa a Espanya, la que és conseqüència directa de l’acció d’una tercera persona.

Si no vaig errat, es converteix així en el setè país del món en fer-ho, després d’Holanda, Bèlgica, Luxemburg, Canadà, Colòmbia (per mitjà de Tribunal Constitucional), Nova Zelanda, i alguns estats d’Austràlia. La nova llei introdueix la “prestació d’ajuda per morir”, que es pugui produir de dues maneres: bé mitjançant l’administració directa al pacient d’una substància per part d’un professional sanitari, o bé mitjançant la prescripció o subministrament d’una substància, de manera que el pacient se la pugui autoadministrar, per causar la seva pròpia mort, el que es coneix com a suïcidi assistit, encara que la norma no esmenta aquest terme.

Per què cal recordar a Küng en aquests moments? Doncs perquè ell va reflexionar sobre el tema des de feia molts anys. Tothom va parlar en el seu moment de què deia en el tercer i últim volum de les seves memòries «Una muerte feliz» (Ed. Trotta, Madrid, 2016): «no vull seguir vivint essent com una ombra de mi mateix». Quan va complir 85 anys, afectat per un estat avançat de Parkinson, i tement perdre del tot la seva visió, Küng va considerar el fet de posar-se en mans d’una clínica suïssa on practiquen suïcidis assistits. Molts cristians i cristianes es van sorprendre davant el fet que un teòleg es mostrés disposat a fer acabar la seva pròpia vida d’aquesta manera. Aquesta decisió, però, no és més que la conseqüència de les seves idees teològiques, i això no només en aquest àmbit ètic específic, sinó que, principalment, per allò que pot denominar-se com l’eix central de la seva teologia, és a dir, la llibertat i l’autonomia.

Cal dir també que el llibre no va sorgir a causa de la seva malaltia. Ja en la seva obra de l’any 1982 «¿Vida eterna?», Küng presenta una primera reflexió sobre l’eutanàsia. Allà la defineix en un sentit ampli com «totes les mesures d’ordre corporal o psíquic adreçades a alleujar la mort dels malalts (moribunds) incurables». Amb això fa referència a l’eutanàsia mèdica, és a dir, a «tota mesura mèdica aplicada a malalts incurables per evitar un dolorós final». Amb l’objectiu d’aclarir el que a ell li sembla central en la discussió ètica sobre el tema, Küng fa alguns aclariments al respecte. En primer lloc, assenyala que rebutja la pseudoeutanàsia, entesa com l’aniquilació d’una vida suposadament indigna de ser viscuda, a causa de malformacions, malalties psíquiques o físiques, o altres raons. Aquesta falsa eutanàsia no admet discussió, ja que atempta radicalment contra els drets humans. En segon lloc, Küng indica que la discussió no s’ha d’enfocar en «l’eutanàsia sense escurçament de la vida», ni tampoc en «l’eutanàsia passiva», això perquè, segons la seva opinió, no hi ha cap inconvenient legal, ètic ni mèdic davant el fet d’administrar calmants o narcòtics si es vol reduir el dolor corporal que causen les malalties terminals, ni tampoc davant la interrupció de la prolongació artificial de la vida. El que realment es presenta com a objecte de controvèrsia per a Küng és «l’eutanàsia activa», és a dir, l’eutanàsia que persegueix directament l’escurçament de la vida, la mort de gràcia.

Per a Küng, el dilema ètic de l’eutanàsia es transforma en un dilema teològic davant la pregunta sobre el dret de l’ésser humà de disposar de la seva vida fins a decidir la seva pròpia mort. La majoria dels teòlegs i teòlogues responen amb un no a aquesta pregunta, ja que consideren que l’ésser humà, com a creació, no està en poder de disposar lliurement sobre la seva vida en aquest àmbit. No obstant això, Küng assenyala que l’argumentació no és tan fàcil com sembla sinó summament complicada, ja que està plena de dificultats objectives:

-La vida humana és “do” de Déu, certament. Però ¿no és alhora, per voluntat de Déu, tasca de l’home?.

-La vida de l’home és “creació” de Déu, certament. Però ¿no és també, per encàrrec del creador, responsabilitat de l’home?.

-L’home ha d’aguantar fins a la “fi disposada“. Però quin és el final disposat?.

-Una “devolució prematura” de la vida és un “no” humà al “sí” diví. Però, davant d’una vida trastornada física i/o psicològicament, què vol dir “prematur”?.

Cal dir també que totes les seves reflexions les feia com a teòleg, però també tenint en compte que la seva trajectòria existencial es va veure profundament afectada per la malaltia del seu germà Georg, de 22 anys, a qui en la dècada dels cinquanta li va ser detectat un tumor cerebral inoperable que va derivar en tractaments terapèutics agressius i prolongats, estades hospitalàries i quimioteràpia. Els metges el van donar finalment per desnonat. Segons paraules de Küng, «El seu estat va empitjorant cada vegada més. Un procés de mort terriblement lent, amb plena consciència de la situació. Després d’un llarg any de sofriment, es va asfixiar per acumulació d’aigua als pulmons» (pàg. 43). Aquest fet desgraciat el va fer reflexionar i preguntar-se a si mateix: ¿és aquesta la mort volguda per Déu, “disposada per Déu”? I Hans Küng es va respondre a si mateix: “Cap persona ha de tolerar tot això necessàriament fins al final, com si fos volgut per Déu”. Es tractaria d’una cosa que no resulta “agradable a Déu” ni “enviat per Déu”. “Aquesta convicció s’ha consolidat en mi amb el pas de les dècades. I amb ella, també aquesta altra convicció: no vull morir com el meu germà […], ni tampoc vull que altres persones hagin de morir així”(pàg. 42). El teòleg afegia: “Ningú ha de fer-me creure que per la voluntat de Déu hauria jo d’acceptar finalment una vida en un nivell vegetatiu i, precisament, com a cristià que sóc, tampoc vull que se’ls faci creure això a altres persones afectades”.

L’exposició d’aquesta experiència que el teòleg relata en el llibre que comentem resulta significativa per situar la seva preocupació per les condicions de les formes de morir a les societats actuals. No obstant això de la lectura del llibre no es conclou que l’objecte de la mateixa estigui justificat només pel sentiment generat amb la mort del seu germà. La reivindicació i justificació de l’eutanàsia i del suïcidi assistit que fa el seu autor en aquest i en altres escrits anteriorment està fundada en principis filosòfics, morals i teològics propis de la religió catòlica. Amb aquestes observacions Küng assenyala que no pretén donar una doctrina definitiva, almenys no en aquesta obra de 1982, sinó només plantejar uns interrogants justificats i brindar uns punts de reflexió que puguin atenuar una mica el to de la discussió. Sosté que el seu objectiu és treure de la zona de tabús teològics la discussió sobre l’eutanàsia.

I, com que el tema dóna per molt, penso seguir recollint reflexions seves en pròxims apunts perquè crec que ens poden ser útils.

No hi ha resposta

07 abr. 2021


REFERENTS

Classificat com a Vida i mort

Tots tenim -i necessitem- referents. Quan parlem de referents, vull dir brúixoles, guies, punts de llum on puguem mirar; parlo d’aquells punts de llum que van il·luminar en algun moment la nostra vida i que potser encara la segueixen il·luminant. Les paraules, els escrits i les accions d’aquestes persones marquen camí, inspiren i animen a moltes altres persones. Ens equivocaríem si penséssim que aquests indicadors, aquests senyals que ens ajuden a transitar per la vida, són sempre gent important i coneguda. A vegades sí que ho són, però altres cops seran persones anònimes, persones que només coneixem uns quants, però que per nosaltres han estat importants i ens han deixat una marca indeleble en la nostra vida.

En plena Pasqua florida, mentre els diaris ens expliquen que els cirerers floreixen abans d’hora al Japó i que aquest any baten un rècord de 1.200 anys a causa del canvi climàtic, se’ns acaben de morir tres grans referents. Els referents sempre moren també abans d’hora. Són una referència per a moltes persones de camps i pensaments diversos: el primer i el que tenim més a prop, l’Arcadi Oliveres; el segon Hans Küng i el tercer el Julen Madariaga.

Ens ha deixat l’Arcadi Oliveres i, amb ell, tot un llegat immens de valors: el pacifisme; una nova manera de veure l’economia basada en el bé comú; l’activisme social, etc. Un referent de país i un referent personal per a milers d’estudiants que passaren per les seves aules i per tots aquells que l’havíem escoltat en alguna de tantes i tantes conferències que feu arreu de forma desinteressada i pensant només en transmetre d’alguna manera allò que ell creia profundament. Un economista que volia un món més just i defensor d’una altra manera de fer política i de l’antiglobalització. La Victòria Molins, que el coneixia molt, diu que «el seu profetisme ha estat sempre clarivident i els fets li han donat la raó en moltes de les coses que havia advertit en els seus discursos. La seva última lliçó, cosa que no és gaire habitual en la nostra cultura, ha estat, seguint el fil de què dèiem abans, acomiadar-se amb serenitat de la família, dels amics i dels seus deixebles i seguidors. Ho ha fet amb naturalitat, com un acte més de la seva vida lliure, la vida que ha escollit en cada moment i que ara se li ha acabat com ell volia, perquè sabia molt bé que, quan no es pot escollir, acceptar lliurement és l’acte més humà i valent. Quan ja s’ha complert un any de patiment col·lectiu i universal a causa de la pandèmia, dels confinaments, de les penúries i crisis derivades d’aquest inesperat covid-19, els ànims de la gent, en general, tenen una tendència al desànim, a la por, a la desesperança. Potser perquè acabo de passar una situació molt delicada de salut, de comprovar el valor, la bondat i la professionalitat dels nostres sanitaris, i de tenir més temps per pensar assossegadament, valoro molt més aquesta gran lliçó del nostre estimat Arcadi Oliveres. I m’uneixo a les seves paraules, reivindicant la felicitat, fins i tot en els últims dies. És la seva acceptació lliure i voluntària de la situació, després d’una vida de lluita per un món millor, el que li ha permès gaudir del seus “últims dies”». Al cel sigui! Al cel és, segur!

Ens acaba de deixar també Hans Küng, teòleg catòlic, d’origen suís i cultura germànica. Havia estudiat a la Universitat Gregoriana de Roma i va ensenyar a la Universitat de Tübingen, on va haver de deixar la facultat de Teologia Catòlica, per imposició del Vaticà (l’any 1979). Va buscar sempre una reforma de l’Església Catòlica, va promoure la trobada ecumènica entre les esglésies cristianes i d’un diàleg entre totes les religions. Ha estat potser el teòleg catòlic més conegut dels últims temps. Hans Küng ha estat un dels creients i pensadors més determinants que ha tingut l’Església des del Vaticà II. La seva vida, com a teòleg, ha estat una incessant lluita interior perquè ha volgut ser fidel a la Fe i de la Tradició de l’Església. I, al mateix temps, ha volgut ser fidel igualment a la cultura, al pensament i a les necessitats del nostre temps. No sembla pas que se l’hagin escoltat gaire i així anem…

I, per acabar, ens deixa Julen Madariaga, principi i final d’ETA. Un altre referent en aquesta política espanyola que ningú sap fer de manera racional i que no sembla trobar una solució civilitzada per a les nacions que formen un Estat que cada dia s’assembla més a un «gulag» on s’empresonen dissidents del pensament nacionalista espanyol de sempre. Els que el coneixen han dit que ha estat un dels homes més importants de l’última història d’Euskal Herria. Va contribuir decisivament a fundar ETA, en ple franquisme, i va ser el primer que va començar a acabar-la, a primers dels noranta del segle XX. Just quan sortia del seu últim tram de presó, quan feia 60 anys al penal de Fresnes de París, donava la mesura d’una vida que mai no es va rendir. Seria bo llegir alguns dels deu llibres que, fins ara, hi ha dedicat el periodista Antoni Batista, que és qui amb més profunditat coneix el tema ETA i país basc.

Referents, referents… Hem de trobar nous referents que substitueixin els que el pas del temps ens va robant. Ens falten referents ben consistents en aquests moments tan delicats en tots sentits!

2 respostes