A PEU

Escric això després que ahir Pere Aragonès fos investit com a 132è president de la Generalitat de Catalunya amb els vots afirmatius d’Esquerra Republicana, de Junts per Catalunya i de la CUP. En total, 74 vots a favor, una majoria que no s’assolia d’ençà de la investidura del president Pasqual Maragall, l’any 2003, que també en va rebre 74.

També escric això mentre estic llegint dos llibres interessants, fàcils de llegir, però força difícils de digerir: «M’explico: De la investidura a l’exili (2016-2017)» i «La lluita a l’exili (2018-2020)» (Editorial La Campana) de Carles Puigdemont, 130è president de la Generalitat de Catalunya.

En un moment com aquest i després d’aquests anys tan durs en tots els sentits, sembla que la majoria de catalans independentistes hauríem d’estar desbordants d’alegria (o, almenys, contents i satisfets). He de confessar, però, que poques vegades m’he sentit tan decebut i desenganyat. El diccionari diu que desenganyar-se significa sortir de l’engany en què està algú. I això és el que he anat descobrint cada cop més en aquests darrers temps –pobre il·lús de mi- el que és en realitat la política. Suposo que als que s’hi han remenat des de joves i han pogut viure-la des de dins no els haurà sobtat tant això que hem hagut de sofrir els catalans. Digueu-me ingenu, innocent, càndid o utòpic, però jo no em podia imaginar mai que fos una cosa tan fosca, tan bruta i amb tants interessos creats.

Tot llegint aquests llibres als quals feia referència, me n’he anat adonant encara més, i és exactament per aquest motiu que encara tinc més raons per sentir-me decebut. El president Puigdemont diu que escriu els llibres «en defensa pròpia i de tots els que creiem en el procés». «És un llibre vital, com ho ha estat aquest període per a moltes persones. Molta, moltíssima gent, hem viscut, i vivim, un projecte vital». I acaba el pròleg dient: «Finalment, aquestes pàgines que llegireu, si teniu la bondat de fer-ho, demanen una mica d’indulgència i de generositat, perquè, malgrat l’honestedat i el sacrifici inqüestionable de tots plegats, en alguns dels passatges d’aquesta història no quedem bé. Jo tampoc, és clar».

Aquí n’hi ha pocs que queden bé i per això la decepció es fa encara més evident perquè no s’han acomplert les expectatives que teníem posades en unes persones i uns fets concrets. La decepció té dues cares: una té a veure amb la percepció de la realitat que cada un de nosaltres fem. Si percebem la realitat des de la fantasia o l’ideal que hem construït és molt possible que en sortim decebuts. Això, podríem dir que és culpa nostra. Però l’altra cara -que no seria culpa nostra-, és la que ens poden produir els enganys, quan algú no fa el que diu, o quan no compleix amb el pactat.

A través de la lectura dels dos llibres del president Puigdemont, hom s’adona del millor i del pitjor de les persones: com en són de corrents en la política les traïcions, la falta de paraula d’alguns, les falsedats, la falta d’humanitat, pensar només en els interessos del mateix partit i no tant en els de la majoria, en la por i la covardia… Però, per sort, també s’hi poden veure persones honestes, generoses, valentes, sacrificades… Exactament com la mateixa vida, de la qual la política n’és el reflex.

Entrem en una nova etapa. Tant de bo no en sortim altre cop tan decebuts tots plegats i n’hàgim après alguna cosa d’aquests anys tan vergonyosos i tan foscos!

Tags: Catalunya, POLÍTICA

Dèiem en l’apunt anterior que en el seu llibre «Una mort feliç», Hans Küng reitera i fonamenta el dret a l’eutanàsia: “M’agradaria morir conscient i acomiadar-me digne i humanament dels meus éssers estimats. Morir feliç per a mi significa una mort sense nostàlgia, ni dolor pel comiat, sinó una mort amb una completa conformitat, una profundíssima satisfacció i pau interior”.

Küng –com em sembla que qualsevol persona-, vol morir amb la dignitat que ha viscut, sent plenament un ésser humà i sense veure’s reduït a una existència vegetativa. Si tots tenim una responsabilitat sobre la nostra vida, per què hi hem de renunciar en l’etapa final?. És la pregunta que es fa ell i que en algun moment potser ens hem fet nosaltres, més ara que en la consideració del principi i de la fi de la vida humana s’està produint un canvi de paradigma sota el signe de l’autonomia personal. Una opció per l’eutanàsia no requereix apel·lar a la dimensió religiosa de l’ésser humà, reconeix Küng, que aporta, a més, com a argument a favor la seva fe religiosa: la convicció que no acaba en el no-res, sinó que va cap a una última realitat, cap a la realitat més profunda on trobarà una nova vida. El teòleg suís dóna un sí fonamentat a la vida eterna a conseqüència de la seva fe en Déu eternament viu i com confiança racional en ell.

Una “bona vida” bé mereix una “bona mort” (això vol dir etimològicament “eu-tanasia”). La “humanitat viscuda” amb plena consciència per Hans Küng també mereix “una mort feliç”. Per a ell, el seguiment de Jesús i eutanàsia no s’exclouen. La missió de les persones cristianes i de les Esglésies és lluitar contra la pobresa, la fam, el patiment, les injustícies socials, la malaltia, la mort. L’obra acaba amb una referència elogiosa al llibre «L’eutanàsia, una opció cristiana», del filòsof espanyol Antonio Monclús (GEU, Granada, 2010) que, a través d’un ampli recorregut per la història de l’Església cristiana, demostra l’existència de diferents formes d’eutanàsia, sancionades fins i tot amb l’aurèola de la santedat, i ofereix nombrosos exemples de “bona mort”, d’autèntica “conducta eutanàsica”, des dels màrtirs, les croades o les guerres de religió fins a l’aplicació de principis com la guerra justa o la pena de mort.

El llibre de Küng és considerat per l’autor com un post-scriptum respecte a les seves obres anteriors per dues raons: perquè es tracta del “tancament” de totes elles i, a més, per l’especial circumstància en què s’ha desenvolupat la seva redacció, internat en un hospital i amb greus malalties que el van mantenir a les portes de la mort. Era un moment clau de la seva vida, l’agost de 2014, quan va creure que havia arribat el seu moment final davant la greu progressió de la malaltia de Parkinson que patia. En aquesta crucial circumstància, Hans Küng va acceptar un tractament terapèutic intensiu que li va permetre recuperar el control de la seva vida. Una decisió que li va manifestar a posteriori la paradoxa en què potser havia incorregut, “deixant passar el seu moment”. Aquesta circumstància personal el va empènyer d’aquesta manera a plantejar-se, en converses amb el seu editor Piper Verlag, si era pertinent la publicació del llibre, conscient que com a autor “havia fallat deixant passar el moment”. L’editor li va respondre que el text calia publicar-lo perquè en ell s’expressava un ideal i, com se sap, “l’ideal no és d’aquest món”. Un argument semblant és el que havia escrit un jesuïta, malalt desnonat, Manuel Sanz Burata, ingressat al Centre que la Companyia de Jesús té a Sant Cugat del Vallès (Barcelona), on va morir el 1995.

Per acabar, cal dir que és significatiu, per als que defensen la derogació de l’article 143 del Codi penal i la legalització de l’eutanàsia, que un teòleg catòlic del prestigi de Hans Küng defensi i justifiqui aquest dret a l’eutanàsia i al suïcidi assistit. Ell es dirigeix sobretot als cristians i catòlics sabent que els que ell anomena “funcionaris de l’Església” seguiran negant aquest nou dret en nom de Déu. Però cal destacar també que, llegint amb deteniment la part dedicada a l’aspecte de quina forma d’eutanàsia és justificable, es té la impressió de les profundes coincidències entre la fonamentació ontològica d’aquest teòleg i les que es fan des de posicions laiques i fins i tot agnòstiques. El llibre és, doncs, un instrument idoni per a totes les persones que desitgin consolidar els seus arguments davant el complex problema de la fi de la vida, fins i tot en el supòsit de no tenir interès per als seus principis religiosos.

Tags: Ètica i Moral, Vida i mort