14 març 2021
LA MASCARETA
Ja fa un any que hem hagut de canviar moltes coses de la nostra vida. Més de les que pensem i suposem. Per algunes persones la seva vida ha donat un tomb total; en alguns casos cap a bé, però per la gran majoria cap a malament. Pèrdues de tota mena: d’éssers estimats, de feina, de negocis, de diners, de llibertat, de moviment, de maneres de treballar i de relacionar-se… Alguns diuen que el virus els ha robat part de la seva vida, sense adonar-se que la vida mai no és totalment nostra i que depèn de tot un munt de circumstàncies que mai no podrem controlar de la forma que nosaltres voldríem. I cal acceptar-ho així.
Entre les moltes coses que ens ha robat la pandèmia – per dir-ho d’alguna manera – ha estat el no poder veure la cara de la gent per culpa de la mascareta. Almenys pel que fa a una part de la cara tan important com és la boca i els llavis. Tots sabem que una de les funcions de la boca és que col·labora amb el llenguatge i la parla i que també expressa sentiments d’acord amb l’estat d’ànim. Riem, plorem, expressem admiració, estranyesa, ira, pau, confiança… Ara ens hem de fixar molt més en altres gestos, en els ulls, en l’expressió corporal i, així i tot, ens sentim una mica estranys i no ens hi acabem d’acostumar perquè la nostra veu tampoc no és la mateixa de sempre amb la mascareta posada. I no cal dir com n’és de molesta per als que han sofert problemes respiratoris a causa de la Covid o de veu, com és el meu propi cas amb el problema que he tingut a les cordes vocals.
Durant aquest temps he tingut curiositat per llegir una mica sobre el complicat mecanisme de la veu i de la parla, que fem servir sense adonar-nos-en i de forma tan natural que no li donem gens d’importància, com ens acostuma a passar sempre. No acostumem a valorar les coses fins que deixem de tenir-les. Resulta que el so és produït per la laringe en fer vibrar l’aire que procedeix dels pulmons mitjançant un parell de cordes vocals elàstiques. Després la boca transforma aquests sons amb l’articulació, en fonemes emprant les dents, la llengua, el paladar, els llavis i els músculs facials. Una cadena de fonemes dóna com a resultat la paraula. Quan parlem o cantem, l’aire passa per les cordes vocals i les fa vibrar. Escurçant i tensant les cordes s’emeten sons de més alta freqüència, més aguts; en canvi en relaxar-les s’allarguen i produeixen vibracions de més baixa freqüència. A més quan l’aire passa per les cordes més ràpidament i amb més força, més gran és el volum del so. En una sola paraula hi pot col·laborar la llengua, les dents, els llavis, les galtes, les paletes de les dents, el vel del paladar…
La molesta mascareta, però, també té coses bones: ens protegeix a nosaltres i protegeix als altres. Alguns ja s’atreveixen a afirmar fins i tot que serà una peça més del nostre guarniment diari. Benvinguda sigui, però, si ajuda a protegir-nos d’aquest maleït virus.
